 |
| A Colobrers. Gener del 2019 |
A la matinada, quan va arribar
a casa, va veure la trucada perduda.
Així comença tot. I no és poc.
Dos amics d'infantesa, en Pol i l'Àngel que fa anys no es troben. De manera inesperada, l'Àngel rep un missatge d'en Pol en què l'informa que ha de venir uns dies a Barcelona, i li demana si pot estar-s'hi al seu pis: el pis que fa un munt d'anys, ja havien compartit.
I a partir d'aquí, els records, la nostàlgia o l'avorriment tornen a aparèixer. I amb ells, la Lisa:
La Lisa no era una mare com
les altres. Els explicava històries extraordinàries. (...) Fins aquella tarda
d’octubre de l’any 91 que en Pol es va presentar xop a casa de l’Àngel, perquè
plovia a bots i barrals, i li va explicar que la seva mare, que feia un mes que
havia marxat, ja no tornaria més.
De fet, no trigarem gaire a descobrir que tots dos s'han mentit i, d'alguna manera, per omissió ho segueixen fent malgrat els anys i les desventures viscudes.
L'Àngel es guanya la vida com a missatger, no treballa en cap feina d'importància al Museu com li havia estat comentant per carta. Ara es planteja si dir la veritat o seguir mantenint l'engany. Al cap i a la fi només seran uns dies.
Però en Pol també té els seus secrets inconfessables. I potser, només potser, les seves mentides seran més perilloses que les de l'Angel:
El dilluns que en Pol ha
d’anar a cal notari, l’Àngel es desperta d’un sobresalt. (...) Només ha estat
un malson.
En Pol ha rebut de bon matí un WhatsApp d’en Melfi, que va arribar ahir a Barcelona.
No ens costarà gaire esbrinar que en Melfi, és un estafador que s'ha estat aprofitant de l'habilitat d'en Pol per falsificar obres d'art. I avariciós:
En Melfi provenia d’una família que havia emigrat d’un poble a la província de Salern, al sud d’Itàlia, quan ell nomes tenia un any, buscant les oportunitats que els oferia el somni americà.
(...)
-Tenen una cinquantena d’obres enllestides (...) -Ja t’he dit que era un negoci sucós. -Mira, una cosa és el que hem fet fins ara, una obra de tant en tant, deixar passar alguns mesos i després tornar-hi. Sense grans riscos, pintors no gaire coneguts...Però això d’ara és diferent. ¿Cinquanta obres falses?
Però les mentides, com un d'aquells castells de cartes, acostumen a caure de manera estrepitosa:
Ell feliç com un beneit pensant
que tot havia sortit rodó, i en Pol ja sabia que tota la seva vida era una
farsa.
(...)
Potser en Pol només havia
descobert que no treballava al museu, potser la mentida sobre la Laura quedava
intacta, tot i que ja no li servia de res. (...) ¿Per què en Pol se n’havia
anat sense dir-li res? Ni un comentari irònic, ni una burla, ni un gest de
perplexitat ni d’enuig?
I mentre l'Àngel reflexiona i cerca una sortida en certa mesura airosa, en Pol segueix capficat en els seus negocis tèrbols:
Des que el seu amic coneix la
seva realitat, que ja no troba cap sentit a mantenir una doble vida.
(...)
A les sis de la tarda, després
de lliurar un sobre a un despatx d’advocats del carrer Balmes, truca a la
missatgeria i diu a la Laura que no es troba gens bé, que li aniria bé marxar a
casa.
(...)
En Melfi havia insistit per
quedar a Central Park. (...) en Pol ja intuïa que aquella trobada no augurava res
de bo.
(...)
-No hi ha hagut cap denúncia
de les quatre falsificacions que has venut.
(...)
En Pol s’ha quedat palplantat
en mig del camí ombrívol i solitari, observant com la figura petita i rodanxona
d’un Melfi s’allunyava.
I, ja així, capficats, embolicats, enredats en les seves respectives mentides, els nostres protagonistes, de manera separada, cerquen el que pensen podria ser una sortida menys compromesa. I, entenc que de manera natural, tots dos li treuen importància a les seves pròpies mentides:
No hi ha manera que la policia
arribi a connectar els falsificadors de modernistes catalans amb els quadres
que ha venut ell, però no pot deixar de pensar-hi.
(...)
Pensa en el correu que li va
enviar ahir. (...) El seu amic, que s’havia inventat una vida fictícia per
poder suportar la real, gosava recordar-li que la seva s’enfonsava.
I, d'alguna manera, pretenen fer-nos creure que han trobat una solució als seus problemes.
Personalment, sempre he cregut que viure mentint de manera continuada, mai no ens pot portar la tranquil·litat. Però els nostres protagonistes sembla que s'hi troben còmodes:
Fa més d’un mes que en Pol i l’Àngel
van marxar a Mikokotoni, i des d’aleshores només ha rebut un parell de correus
del seu germà.(...) Li explicava que vol rastrejar els passos de la seva mare i
que ja havia començat a indagar entre la gent més vella del poble; probablement
s’hi quedaria una temporada. L’Àngel sortia cada dia a pescar amb alguna de les
barques.
I acaben...:
Qualsevol pot trobar un
lloc on fugir, però no tothom té un lloc on tornar.
I nosaltres el tenim: ikokotoni.
No sé jo...:
Sandra Comas
239 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada