Funcionaris civils

EL CAPOTE de'n Nikolái Gógol va ser escrita entre els anys 1839 i 1841 i publicada el 1842. Ambientada en el gèlid hivern de Sant Petersburg ens relata la història del dissortat copista, un gris i insignificant funcionari de l'administració civil i les seves tribulacions al voltant de l'adquisició d'un nou capot i la seva pèrdua a causa d'un robatori.

Com que l'autor no vol tenir problemes identificant el departament concret on treballa el nostre protagonista es limita a escriure:

En cierto departamento trabajaba un funcionario. Era un hombre bastante ordinario, bajo de estatura, algo picado de viruelas, con una tonalidad de pelo que tiraba a pelirroja, un tanto corto de vista, con pequeñas entradas en la frente, arrugas a lo largo de las mejillas y ese color de cara que recibe el nombre de hemorroidal… 

Akaki viu de manera gairebé miserable, de rellogat en una petita habitació i amb el just per menjar. Així que quan el seu antic i mil cops apedaçat abric ja ni tan sols l'abriga, ha de prendre la desesperada decisió de procurar-se'n un de nou si no vol morir-se de fred. Això, és clar, suposarà que haurà de subsistir amb el mínim aliment i encara més quedar-se més d'un dia en dejú.

Cada vez que gastaba un rublo, Akaki Akákievich tenía la costumbre de guardar medio kópek en un cofrecillo cerrado con llave, en cuya tapa había practicado una ranura para introducir las monedas.

Finalment aconsegueix reunir el necessari i el sastre li confecciona el nou capot que és l'admiració dels seus companys de feina que insisteixen a celebrar l'esdeveniment. 

Aquest fet serà l'inici de la seva completa desolació, ja que en tornar de la festa improvisada, un malfactor li roba el capot.

[Després del robatori del capot] Por primera vez en su vida, no acudió a la oficina. La jornada siguiente se presentó todo pálido, ataviado con el viejo capote, cuyo aspecto era más lastimoso que nunca. 

Castigat pel fred intens, la pena i la impotència que arrossega, finalment emmalalteix greument:

Desapareció para siempre ese ser a quien nadie defendió, por quien nadie profesó afecto ni mostró el menor interés.

Però la historia no acaba aquí, prendrà un to de misteri i aparicions que no desvetllaré, però que sens dubte us resultarà interessant si us decidiu a llegir aquest llibre.

================

BARTLEBY, L'ESCRIVENT de Herman Melville, va ser publicada de manera anònima el 1853 i al 1856 es va reimprimir, aquest cop ja amb el nom del seu autor.

S'ha interpretat que el protagonista d'aquest breu relat, va ser inspirat en el de Gógol ja que ambdós ens parlen d'un funcionari civil amb un comportament estrany i fins i tot auto-destructiu.

En aquest cas, la història transcorre en Wall Street i és narrada per l'advocat que és qui contracta el protagonista de la història com a copista i que malgrat l'estrany comportament d'aquest acaba agafant-li afecte.

En Bartleby, era el copista més estrany que mai hagi conegut o sentit a dir. 

(...)

Al començament, en Bartleby va fer una quantitat extraordinària de còpies. Com si arrossegués una vella fam de copiar el que fos. 

(...)

Però hi havia no sé què en aquell Bartleby que no tan sols em desarmava d’una forma estranya, sinó que em colpia i em desconcertava meravellosament. 

Però de cop i volta una frase comença a fer-se habitual en el nostre protagonista, i és que davant de qualsevol situació o requeriment raonat de feina, la seva resposta és indefectiblement "Preferiria no fer-ho" i dit això, resta impassible i apàtic, com perdut en una dimensió molt allunyada de la realitat que l'envolta.

Així les coses, ja ni tan sols abandona l'oficina i la situació agafa un aire de total insubordinació, sempre pacífica, però inamovible, fins l'extrem que és el mateix advocat el qui decideix traslladar-se.

Tot i això, el problema persisteix i ni els nous llogaters del local ni els requeriments del seu antic patró, no aconsegueixen fer-lo fora i calen prendre mesures més dràstiques.

Res no exaspera tant una persona seriosa com una resistència passiva. Si l'individu resistit no té un natural inhumà, i el resistent és del tot innocu en la seva passivitat, el primer, si està de bona jeia, s'esforçarà caritativament per endevinar amb la imaginació allò que per a l'enteniment ha estat impossible de resoldre.

A partir d'aquí els esdeveniments es van precipitant fins a un final que "preferiria més no desvetllar"

Un primer orígen?

DEFECTO DE FORMA de Primo Levi és un curiós llibre de relats amb un to fantàstic i futurista.

Res a veure amb la Trilogia d'Auschwitz que ja vaig comentar aquí mateix.

En aquest cas en cada una de les breus històries ens va presentant un futur un tant inquietant i curiós alhora.

Del reguitzell de relats, he triat mostrar-vos un petit resum del que per motius diversos m'ha cridat més l'atenció. En part perquè parla de la determinació i el sacrifici d'una dona (una "Eva") i en altra perquè demà mateix s'estrena la pel·lícula, "Segon Orígen" basada en la novel·la de Pedrolo "Mecanoscrit del segon orígen" i m'ha semblat que pagava la pena destacar aquesta coincidència de l'inici d'una nova o primera humanitat:

EL FORJADOR DE SÍ MISMO

Es mejor ser claros desde el principio. Yo, el que os habla, hoy soy un hombre, uno de vosotros. No soy distinto de vosotros, los vivientes, más que en un punto: tengo una memoria mejor que la vuestra.

Yo lo recuerdo todo: quiero decir, todo cuanto me ha sucedido desde la infancia.

(...)

Pero si necesito separar el vientre de la madre tierra, si lo quiero separar y a lo largo de milenios se separa y yo ya no me he arrastrado nunca más y camino. Yo soy el forjador de mí mismo y este es mi diario.

(...)

• A mi mujer se le ha metido en la cabeza conservar los huevos en su cuerpo.
• Por ahora todavía camino arrastrándome sobre el vientre, pero cuento con hacerme algunas piernas.
• Lo que sí que es un problema y gordo y complicado, es la cuestión de la reproducción. Para mi mujer es muy fácil decir: pocos hijos, embarazo y lactancia.
• [Els fills] Deberán tener el cerebro un poco abundante y, por tanto, el cráneo grande, y entonces. (…) Acabarás pariendo con dolor.
• Hacía ya mucho tiempo que mi mujer y yo  habíamos comprendido que caminar es una solución, pero caminar a cuatro patas es una solución solo a medias.
• Caminando erguido las manos quedan libres y con alguna pequeña modificación podrán servirme para otros trabajitos en los que llevaba pensando hacía tiempo. A mí me gustan las comodidades y las novedades.
• He observado que, al hacer las cosas, se te ocurren otras, en cadena.

Fins aquí tot sembla una progressió vers el que coneixem com a "ésser humà", lamentablement  hi mancava un petit detall, no podia acabar sense fer una al·lusió a la violència i a l'agressivitat:

Con las manos puedo hacer un hacha y puedo defender mi territorio, o incluso ampliarlo. Dicho de otra manera, abrirles la cabeza a otros “yo” que me molestan, o solo porque son más blancos o más negros o más peludos que yo o hablan con distinto acento.

Sant Privar d'en Bas
Octubre del 2024

Una pena en observació

De nou un llibre recomanat per en Eduard Márquez des del programa de Catalunya Ràdio "Llibres per ser feliços"  

Un relat breu de'n C.S. Lewis que ens endinsa en el difícil univers del dolor per la pèrdua d'un ésser estimat.

Deixant de banda totes les qüestions legals i pràctiques, qui no ha pensat mai en el què passarà quan ja no hi sigui. Com serà el buit que hi deixarà? 

I encara avançant un pas més: Voldríem que ens recordin amb desconsol?

En aquest cas, el protagonista de la història, certa, és el mateix autor que casat amb una dona força més jove que ell va viure la tragèdia de perdre-la insospitadament a causa d'un càncer. 

Tancat en la seva pena, va escriure en uns petits quaderns que va trobar per casa, tot el procés del seu dol, d'aquí el títol. Només en va trobar tres i no del tot sencers, però va decidir que no seguiria escrivint i per tant no ens donarà cap desenllaç, possiblement perquè arribat el moment caldrà que el trobin o el trobem cadascú de nosaltres.

La raó per la qual fa aquest exercici, no és pas perquè pensi en distreure's, sinó d'alguna manera vol entendre el seu dolor. S'interpel·la ell mateix i també, com persona creient que és, interpel·la Déu, sense trobar cap resposta satisfactòria.

Un llibre senzill, que es pot llegir en un no-res, però que deixa pòsit de tant emotiu com és. Pel meu gust molt recomanable.

¿Qué es la pena comparada con el dolor físico? Digan lo que digan los necios, el cuerpo puede llegar a sufrir veinte veces más que el alma. (…) La pena es comparable a un bombardero que nos sobrevuela dando vueltas y dispuesto a soltar una bomba cada vez que una de estas vueltas desde arriba coincide justamente con nuestra cabeza. El dolor físico es como el fuego constante en una trinchera durante la Primera Guerra Mundial, horas y horas sin cejar un minuto. 

Y la pena se sigue sintiendo como miedo. (…) Es como estar colgado a la espera de algo que va a pasar (…) Parece como si no valiera la pena empezar nada.

Me dicen que H. ahora es feliz, me dicen que descansa en paz. ¿Qué les hace estar tan seguros de esto? 

¿Puedo asegurar honestamente que H. ahora ya no es nada? (…) ¿Qué pienso en realidad? Siempre he sido capaz de rezar por los demás muertos, y todavía lo hago, con algo de fe. Pero cuando intento rezar por H., me sobresalto.

¿Puede un mortal hacerle a Dios preguntas que para Él no tengan respuesta? (…) Todas las preguntas disparatadas carecen de respuesta.

Unes breus paraules de l'autor per cloure aquestes reflexions:

Creí que podría describir una “comarca”, elaborar un mapa de la tristeza. Pero la tristeza no se ha revelado como una comarca sino como un proceso.

A SALTO DE MATA

Ja he dit altres cops que m'agrada la manera d'escriure de'n Paul Auster: aquest cop, ens parla de les seves primeres passes com a escriptor.

Una vida, tal com el títol indica, viscuda a "salto de mata", fent mil i una feines sense quallar mai en cap, però sempre amb una idea fixa: Ser escriptor:

Desde siempre, mi única ambición había sido escribir. 
(...)

No sentía un interés particular por los bienes materiales, y la perspectiva de ser pobre no me asustaba. Lo único que quería era una oportunidad de realizar la obra que sentía en mi interior. 

Tot i pertànyer a una família de classe mitjana en què el més important havia estat enriquir-se, en Paul Auster mai no va aspirar a continuar amb la tradició familiar i amb només divuit anys i amb una barreja de timidesa i gosadia, va seguir amb els estudis, en part segons ell mateix reconeix, pel temor de no ser enviar al Vietnam, però decidit a emprendre la seva aventura particular guanyant-se la vida d'una manera un tant desordenada sempre amb el just per anar sobrevivint:

Al principio de la adolescencia ya había decidido que el mundo de los negocios tendría que pasarse sin mí. 

(...)

Si trataban de incorporarme, [Al servei militar] me negaría a hacer el servicio. (…) No iba a participar en la guerra, aunque significara arruinarme la vida.

Evidentment els diners són necessaris, però d'una manera, al meu entendre molt encertada, l'autor ens parla de la seva importància i alhora la seva fal·làcia: 

A fin de cuentas, el dinero es una ficción, papel sin importancia que sólo adquiere valor porque un gran número de personas deciden dárselo.

(...)

Aún en las mejores épocas, rara vez ganaba lo suficiente para vivir tranquilo, y a pesar de estar un par de veces al borde de la ruina total, me las arreglé para evitarla. 

I el relat pràcticament acaba en el moment que ens comenta el naixement del seu fill, Daniel, i de les seves impressions d'aquell moment que ja li senyala un punt i apart en la seva vida, tot i que encara hauran de passar uns quants anys i força vicissituds abans no veiés publicada la seva primera obra, una novel·la policíaca que fou traduïda amb el títol de "Jugada de presión" que obtingué un escàs ressò.

Presenciar la venida al mundo de Daniel fue un momento de suprema felicidad para mí. (…) La paternidad era la línea divisoria, el gran muro que separaba la juventud de la edad adulta. 

Sense ser un dels seus millors llibres, la lectura resulta grata i amena alhora que pels seguidors de la seva obra, ens ajuda a endinsar-nos una mica en la seva trajectòria personal.

UN SEGUIT DE CONFUSIONS

Oliver Sacks, recentment mort, ens va deixar en aquest llibre un enfilall d'històries verídiques relacionades amb amb els seus anys d'experiència en el camp de la neurologia en el qual era una eminència.

Jo només en tenia referència per la pel·lícula "Despertar". La història, basada en fets autèntics i que es mou entre l'esperança i la decepció, em va commoure profundament.

Aquest recull d'històries comptades d'una forma amena i assequible l'autor les ha agrupat en quatre grans apartats:

• Pèrdues
• Excessos
• Arravataments
• El món dels simples

Oliver, que segons les seves pròpies paraules, se sentia metge i naturalista alhora, al llarg de la seva vida va seguir investigant i experimentant a l'entorn d'aquesta ciència que, val a dir, em sembla apassionant. 

No hi ha cap dubte que el cervell és una màquina i un ordinador: en aquest sentit, tot el que diu la neurologia clàssica és correcte. Però els processos mentals que constitueixen el nostre ésser i la nostra vida no són només abstractes i mecànics, sinó també personals; i, com a tals, no únicament ens permeten classificar i categoritzar, sinó també jutjar i sentir contínuament. Si falla això últim ens convertim en uns simples ordinadors (...) i reduïm la nostra capacitat de captar allò que és concret i real. 

(...)

Tenim cinc sentits i n’estem orgullosos, els reconeixem i els celebrem; són cinc sentits que constitueixen per a nosaltres el món sensible. Hi ha, però, uns altres sentits –uns sentits secrets, un sisens sentits, si voleu dir-ne així- que són igualment vitals, però no els reconeixem, no n’elogiem els mèrits. Aquests sentits inconscients, automàtics, calia descobrir-los. 

Ell mateix ens dona la clau de les seves inquietuds professionals i humanes:

Qualsevol tractament farmacològic o mèdic s’ha de complementar amb uns criteris “existencials”: una sensibilitat que permeti comprendre que l’acció, l’art i el joc són essencialment saludables i lliures,

Posa un especial èmfasi en la recuperació dels malalts mitjançant la música, la pintura i la jardineria, entre d'altres disciplines poc o gens tingudes en compte fins aleshores:

El poder de la música, la narrativa i el teatre té una enorme importància teòrica i pràctica. Això es pot comprovar fins i tot en el cas de deficients mentals amb un coeficient intel·lectual inferior a 20 i una extrema incompetència. 

(...)

L’ànima és “harmònica”, sigui quin sigui el coeficient intel·lectual de cadascú; i en alguns casos, com en el dels físics i els matemàtics, el sentit de l’harmonia és primordialment intel·lectual. 

Donat que una gran part de la meva història laboral l'he adreçat al camp de l'Educació Especial, m'he sentit doblement interessada en l'apartat que hi dedica a aquest tema i amb el que no hi puc estar més d'acord:

Els nostres tests, els nostres mètodes, les nostres “avaluacions” (...) Només ens mostren els dèficits, però no les capacitats.

(...)

El terme “retardat” suggereix una infància permanent, i el terme “deficient mental” suggereix un adult deficient; i tots dos termes, tots dos conceptes, contenen alhora una profunda veritat i una profunda falsedat. 

(...)

Els autistes, per naturalesa, rares vegades s'obren a influències exteriors. El seu “destí” és quedar aïllats, i per tant ser originals. 

(...)

Aquests nens no són forçosament indiferents a qualsevol ensenyament o atenció; senzillament, aquest ensenyament i aquesta atenció han de ser d’un tipus molt especial.

És molt i molt fascinant tot el que es comenta en les diverses històries, al mateix temps difícil de resumir. Només puc, modestament, recomanar-vos la seva seva lectura que de ben segur no us deixarà en absolut indiferents.

Aquest personatge sens dubte va ser un gran innovador i una persona inquieta i compromesa:

Em sento metge i naturalista alhora, i les malalties m'interessen tant com les persones; i potser també sóc, encara que de manera molt imperfecta, teòric i dramaturg, i m'interessen tant les qüestions científiques com les romàntiques. Veig constantment aquests dos aspectes en la condició humana, i sobretot en aquesta quinta essència de la condició humana que són les malalties: els animals contreuen malalties, però només l’home cau radicalment malalt.

Oliver Sacks

MEL I METZINES

Una de les novel·les que composen el que s'ha donat a conèixer com a cicle del Pallars, lloc ben conegut per l'autora que va néixer a Tremp el 1949.

L'Agustí, el narrador-protagonista de la seva història, al llarg de la seva vida va exercir diversos oficis tot cercant un futur, "el seu lloc al món", com ell mateix diu, i alhora la seva identitat com a fill segon, d'una casa amb migrats ingressos, que no té dret a gairebé res.

I vet aquí com se'ns presenta el protagonista:

Em dic Agustí. De xic i de jove era conegut a Olp com a fill de la Llucieta i del Simó; de gran, per uns quants, era a París el cuiner de l’hotel Durvan. Vorejo els setanta i, a hores d’ara, gairebé no em coneix ningú.(...) Només els ulls conserven el color torrat, el de sempre. Tot això coneixent, em demano qui sóc i no tinc resposta. 

Ja ha quedat dit, que al llarg de la seva vida va exercir diversos oficis, i per tenir una idea més ajustada, he volgut fer-ne un recull:

• Va a la verema a França
•  Fa de manobre per la família sense cobrar
• Treballa un temps com a segador
• Torna a França a veremar
• El contracten com a mosso a casa Guerau.
• Aprén l'ofici de Talpaire.
• Després de la guerra i d'un temps al camp d'Adge, se les ingenia per trobar feina com a cambrer a l'Hotel Durvan a París.
• Més endavant acabarà fent de cuiner al mateix hotel.
• I finalment l'amo de l’Hotel Durvan on ha treballat diversos anys amb gran dedicació, donada la gran estima que li ha agafat, li deixa el negoci en herència. 

I encara enmig de tot plegat, li toca fer la mili, esclata la guerra i el destinen al front d'Aragó on serà fet presoner.

Durant la guerra van anar avall moltes antostes. Allò que semblava fet per sempre es tornava pols en una bufada.
(...)
Cada dia em despullava d’una clapa de pellofa tendra, perquè l’home que em creixia a dins no hi cabia, igual com la serp quan muda.

En una de les primeres feines a Can Guerau, l'Agustí, encara adolescent, tastarà la duresa, la metzina, del tracte de l'amo que per mostrar-li menyspreu al seu gendre utilitza l'Agustí a la seva barroera conveniència.

Les mels que Guerau em demostrava davant del seu gendre es tornaven fel quan em trobava sol amb ell. Així com amb el seu jove era salvatge, a jo em barrejava les metzines amb una mica de sucre. 

Però la història va molt més enllà que el relat dels diversos oficis, també coneixem la difícil situació personal dels fills nascuts després de l'hereu fins i tot com en el cas de la novel·la quan es tracta d'una família sense massa recursos, humil i senzilla, però l'hereu té tots els drets del poc o molt que hi hagi i la resta de germans, si són mascles no els queda cap més remei que treballar com a jornalers, sovint poc o mal pagats, pel germà gran i en el cas de les noies tractar de fer un casament amb algun hereu o resignar-se a ser humils esposes de jornalers.

Així és que res no pot evitar que les relacions entre els germans se'n ressentin i apareguin els recels i les enveges.

Jo crec que els grans haurien de parar molt compte quan expliquen coses als xics perquè, moltes hores, aixequen sense maons parets d’enveja. 
(...)
Potser volent-nos fer un bé, els pares ens cusen la por al cos des de ben xics i si no es trenca el fil amb els anys, aquell recel creix i creix i fins i tot quan s’ha acabat el motiu, la por ens domina. 

I de la mateixa manera que de bon començament l'Agustí se'ns ha presentat, he volgut acabar amb una reflexió un tant amarga del protagonista i que fa referència a la difícil relació entre els dos germans:

Si vam néixer de la Llúcia dels Reis i vam ser criats per un igual, menjant els bocins d’un pa pastat per les mans d’ella i la vianda repartida d’una mateixa olla amb una sola llosa, com podem ser tan malavinguts el meu germà i jo?

L'atzar pot ser un joc perillós.

En Nashe, que treballa com a bomber, rep una herència inesperada del seu pare i deixa la feina, es compra un cotxe i es dedica a conduir sense rumb ni cap pla establert, només conduir i conduir.

Se registraba en un motel de cualquier parte, cenaba, y luego volvía a su habitación y leía durante dos o tres horas. Antes de acostarse, se sentaba ante su mapa de carreteras y planeaba el itinerario del día siguiente, eligiendo un destino y trazando cuidadosamente la ruta. Sabía que no era más que un pretexto, que los lugares no significaban nada en sí mismos. 

Quan els diners comencen a esgotar-se i no sap per on sortir-se’n troba el que creu una solució i s'associa amb Pozzi, un jove que troba apallissat a la carretera i que li explica que és un gran jugador de cartes i que té aparaulada una partida privada que els pot reportar uns grans beneficis, amb un parell de milionaris excèntrics i un tant babaus, Flower i Stone, que viuen aïllats en un gran casalot envoltat d'una gran extensió de terreny.

Nashe comprendió que ya no actuaba como era habitual en él. (…). Pozzi era simplemente un medio para lograr un fin, el agujero en el muro que le permitiría cruzar de un lado a otro

Bàsicament aquest és l'argument principal d'aquesta novel·la de'n Paul Auster, però és clar, només és un inici i a partir d'aquesta trobada casual, poc a poc, els fets que es van succeint ja ens dona prou elements per saber que tot plegat acabarà en un gran desastre.

Com ja he dit, la història es va embolicant fins a límits força insòlits i un tant kafquians amb els dos personatges que, com era de suposar perden la partida; envoltats de paisatge, treball en semi esclavitud, solitud i música, de tal manera que no se'n poden desfer del jou quasi invisible, però real que els envolta i que sabem que serà el seu final.

Nashe ya no sabía qué pensar. Al principio había tomado a Flower y Stone por un par de amables excéntricos –más bien tontos, quizá, pero esencialmente inofensivos-, pero cuanto más veía de ellos y escuchaba lo que decían, más inciertos se volvían sus sentimientos
(...)
Una diminuta semilla había sido plantada en la cabeza de Nashe, y antes incluso de que se percatara de su existencia, ya había brotado dentro de él, proliferando como una flor mutante, un retoñar extático que amenazaba con invadir todo el campo de su conciencia. 

Una nota curiosa en tot plegat és la llarga explicació referent als nombres, que fa un dels dos milionaris i als que sembla voler dotar d'un curiós animisme:

Yo he trabajado con números toda mi vida, claro está, y al cabo de algún tiempo empiezas a pensar que cada número tiene su propia personalidad. (…) El doce es honrado, concienzudo, inteligente, mientras que el trece es un solitario, un tipo turbio. (…) El once es duro, deportivo, le gusta caminar por los bosques; el diez es bastante bobo, un blando que siempre hace lo que le mandan; el nueve es profundo y místico, un Buda de la contemplación.

No cal cercar cap relació amb el desenvolupament de la història, perquè no n'hi ha, senzillament és un detall més que ens vol apropar un tant a l'ambient tan fora de la realitat que envolta tot el relat.