Cambres fosques

Entenc que a raó de tenir tanta informació referent a les guerres i altres conductes penoses de les que les notícies se'n fan cada cop més ressò, la qüestió del mal ha despertat especialment la meva atenció, però d'alguna manera és un tema del que diria que sempre m'ha interessat.

M'agrada el concepte de "Cambres fosques" per referir-se al mal.

Una breu referència al Preàmbul: 

Com explicar el mal? (...) Al mal se l’observa a través dels seus efectes, el mal només es pot explicar mitjançant fets, històries reals o de ficció que mostrin formalitzacions del mal, que en parlin. 

(...)

No hi ha mal petit en l’ànima de la persona que l’ha sofert. (...) Percebre el mal en tota la seva magnitud fa patir. (...) La indiferència al patiment, no és ja una forma de mal? 

(...)

Com fer callar la consciència? I si no se’n té, de consciència? (...) Les històries que integren “Cambres fosques” són familiars, pròximes, domèstiques, veïnes. 

Hem vist que el Preàmbul ens parla "d'històries", però al darrere de cadascuna d'elles, trobem una reflexió filosòfica sempre referides al mal.

Em limitaré a recollir només aquells apartats que per alguna raó, m'han semblat més interessants:

L’homo Religiosus:

Per a l’ésser religiós la vida és santa i ha de ser santificada. (...) La consciència que hi ha “alguna cosa” més gran que nosaltres és el que dona sentit als rituals creats per l’ésser religiós.

Paralitzada, amb el cor encongit:

La Llúcia no va quedar embarassada, és clar, això no podia ser. Però i si hagués pogut ser? (...) En general, l’objectiu d’aquestes històries fantàstiques, fabuloses, és ressaltar la concepció i el naixement d’algun ésser extraordinari situant-lo fora de l’ordinari, del normal.

(...)

A l’escola franquista, en què les nenes anaven separades dels nens i tota cosa relacionada al sexe era tabú, la Llúcia i les seves companyes van haver de fer pinya i insistir molt perquè la mestra de ciències naturals els expliqués el funcionament dels òrgans genitals i la manera com els infants arriben al món. 

Fascinació del mal:

El mal fascina, atrau, no li podem treure els ulls de sobre. (...) El mal parla a l’ànima que es perd en un llenguatge apropiat, que l’ànima entén des de la seva part fosca.

(...)

Una estranya pulsió, el mal, i tan freqüent que hi ha el perill de considerar-lo natural. El bé hi és, és clar, però es fa notar poc. 

Era un patiment constant:

Un uniforme pot canviar el cervell de la persona que el porta per a bé i per a mal. Per cuidar o per danyar, depèn de la seva qualitat humana.

(...)

L’Elvira no era culta, però era prou intel·ligent com per adonar-se que la Carolina era un mirall d’elegància i honradesa en el qual ella ja no es podia mirar sense sentir una gran violència. 

(...)

La resposta s’amaga com una nina russa en l’impenetrable misteri que és tota persona humana. 

Els dimonis:

Els dimonis els quals ens parla Dostoievski a la seva novel·la no són éssers sobrenaturals o literaris, és a dir: dimonis bíblics o dantescos, sinó encarnacions del mal.

(...)

Aquests dimonis, aquestes encarnacions del mal, es poden veure com uns antecedents dels assassinats de la nostra Guerra Civil a banda i banda, i la segregació racial i màquina de matar que va ser el nazisme i els comunismes destructors con el d’Stalin i Pol Pot. 

El mal no descansa ni en diumenge:

La presencia del mal no descansa ni en diumenge ni en dies de festa. (...) El mal s’oculta en llocs inesperats. No cal ser un gran malvat de manual per fer mal.

Tot mal porta una flor? 

A la “Divina Comèdia” Dante va posar nom als diables de l’infern pel paper de les seves accions: “Alliquino” és esgarria cries, pèrfid i ferotge. “Calcabrina” fereix i menysprea la gràcia divina, “Barbaríccia” és un esperit cruel i colèric, “Libicoeco” és sàtir i desenfrenat...

(...)

Satan o Satanàs, el nom que la Bíblia dona a l’àngel caigut Llucifer, ben podríem veure’l amb una flor a la mà.

“Em sentia no res, volia desaparèixer”:

Hi ha un temps de gran silenci, en els casos de violència sexual, en el qual no es pot parlar, com si el crit, l’angoixa tancada, hagués quedat dins del cos.

(...)

Les seqüeles d’una violència sexual marquen una sexualitat que es percep com una agressió. (...) Resta la temença que no es reprodueixi.

La mentida i la confusió campen arreu, des de les més altes esferes 

fins a les més baixes. 

Els vents d’un pensament únic orquestrat bufen 

amb l’objectiu interessat que no pensem gaire o gens. 

Un més que interessant reportatge es va publicar el 2024 a la revista Núvol.

El podeu recuperar en aquest enllaç

 

Cambres fosques

(reflexions sobre el mal)

Teresa Costa-Gramunt

223 pàgines 

Un rastre de violència

He cregut necessari començar aquest escrit amb una informació que en el llibre es desvetlla al final de tota la història. Veieu:

La història que es narra en aquestes pàgines és, en línies generals, molt coneguda a Irlanda. Els crims de Malcom Macarthur el 1982, i les conseqüències polítiques que se’n van derivar, van fer córrer molta tinta a l’època que van tenir lloc. 

Queda clar, doncs, que no es tracta d'una ficció més, per la qual cosa, en el que a mi respecta, ha fet que la valori més.

No es pot perdre l'esperança
que tot torni a rebrotar

Estem a Irlanda, han passat quaranta anys dels homicidis d'en Malcom Macarthur i en fa deu que ha sortit de la presó:

Drets a l’altra banda de l’entrada de l’aparcament, vaig assenyalar al meu fill la porta de l’edifici on havien viscut els meus avis. (...) Allà, al bloc del costat dels avis, hi havia detingut un assassí.

(...)

Va ser un personatge molt important en la història d’Irlanda, i els seus crims i les repercussions d’aquests em tenen obsessionat, en diferents aspectes, des que era petit. 

(...)

A l’últim el vaig conèixer, i en algun moment vaig pensar que n’havia entrevist la veritat; però també n’hi va haver d’altres, més freqüents, en què vaig veure que allò era impossible, que m’havia ficat en un laberint de ficcions que es ramificaven fins a l’infinit.

Ja veiem que l'autor sent una mena de fascinació vers el personatge de l'assassí. Ell mateix ens desvetlla les raons:

El veritable origen de la fascinació que sentia no venia tant del feble vincle familiar amb els crims d’en Macarthur i la seva detenció posterior com de la representació d’aquests crims.

(...)

Els anys després d’haver sortit en Macarthur de la presó el vaig anar veient per la ciutat. 

(...)

Al que em volia acostar, a falta d’un terme més precís, era al mal. (...) Vaig decidir d’intentar-ho.

De sobte, tot es complica amb l'aparició de la COVID:

Poc després que hagués decidit d’escriure sobre en Macarthur, l’home va desaparèixer. I no va desaparèixer només ell; va desaparèixer tothom. Era la primavera del 2020 i la pandèmia havia portat a recer tot el país.

M'estalvio els preàmbuls per endinsar-me en el relat de les trobades més productives:

Finalment, durant cap a un any, en Macarthur i jo ens vam trobar moltes vegades, i vam parlar sovint per telèfon.

(...)

Em va dir que de petit passava molt de temps sol, però que allò no volia dir que fos antisocial.

(...)

Per més estrany que sembli, per a en Macarthur era important no passar per una persona violenta.

I reunió rere reunió arriben a l'essència de tot plegat. El per què, si és que en realitat n'hi ha algun de confessable:

No va provar mai les drogues: no volia infringir les lleis ni l’atreia la idea de renunciar a l’autocontrol. Per la mateixa raó no bevia gaire.

(...)

Menyspreava els hippies titllant-los d’irracionals i de cavernícoles.

(...)

Com més ens vam anar acostant a “l’episodi criminal”, menys reticent el vaig anar veient.

(...)

Els diners i les relacions d’en Macarthur semblava que li permetien una vida folgada, encara que la cosa no podia durar. (...) En realitat, vivia com una persona que comptés amb una important fortuna quan amb el que havia heretat no en tenia prou per mantenir indefinidament aquell nivell.

I ara sí, el moment culminant. L'episodi criminal:

És en aquest punt, quan s’acosta el moment definitiu de la seva vida -allò que no es pot negociar, reinterpretar o oblidar-, que la memòria d’en Macarthur comença a ser parcial, fugissera.

(...)

Un pagès d’Edenderry, a uns seixanta-cinc quilòmetres de Dublín, anunciava que es venia una escopeta. (...) En Macarthur devia veure el camí que tenia al davant. Un cop tingués l’escopeta a la mà ja no li caldria pagar al pagès. 

(...)

Així es va posar en marxa l’”episodi criminal”. (...) Tenim davant nostre un home que sap perfectament el que fa: i és un home, i això també és clar, que no té ni la més mínima idea d’a què juga.

I quina era la visió del propi Macarthur?:

Quan parlava del seu “episodi criminal”, en Macarthur repetia una cosa que em semblava notable. L’expressió era “fermesa en l’objectiu”

(...)

En Macarthur afirma que en Dunne, cada cop més impacient, va estirar el braç per prendre-li l’arma, i ell, en Macarthur, va recular un pas i va prémer el gallet. Va disparar a la cara de Donal Dunne amb el cartutx que ell mateix havia carregat feia uns minuts.

(...)

Hi ha moments que penso que menteix i ja està. Però, en altres, penso que això d’una simple mentida no existeix i que hi ha situacions en què una mentida pot posar al descobert la veritat d’una persona amb més claredat que un simple fet.

(...)

Els esdeveniments, o en tot cas l’intent de relatar-los, poden semblar una broma d’un mal gust delirant. 

Unes gairebé inevitables reflexions de l'autor respecte la personalitat de Macarthur:

L’any 1997, uns trenta anys després del cas Macarthur, van entrevistar en Connolly per a un docudrama televisiu.

(...)

Amb un to calmat i fent una llangorosa reflexió, va dictar a en Shelley una declaració llarga i detallada, en la qual va precisar com havia matar Bridie Gargan i Donal Dunne, i com havia fet l’intent d’assaltar a mà armada Harry Bieling a casa seva.

(...)

Ja quan vaig conèixer en Macarthur em va sobtar la importància que tenia per a ell que els altres el tinguessin “en molta consideració”.

(...)

Van anar passant els mesos i les meves converses amb en Macarthur es van anar convertint en un cercle cada cop més tancat al voltant del tema del remordiment.

I gairebé amb la mateixa fredor que ha acompanyat el seu relat, arribem al final de la història:

En Macarthur em va seguir cap a la porta i, quan buscava a les palpentes la maneta, em va dir adeu, sec com sempre, i es va ficar a la seva habitació.

(...)

S’havia retirat en l’ombra, no vaig veure res, foscor i prou.

En Xavier Montanyà, des de Vila Web, ens ofereix un esplèndid reportatge 

on analitza de manera brillant i minuciosa la història. 

Altament recomanable, hi podreu accedir clicant aquí. 

 

 

Un rastre de violència

Mark O’Connell

Traducció de Carme Geronès

319 pàgines

Los armarios vacíos

Grafit a Sabadell

Tot comença amb un avortament practicat de la manera més bàrbara que ens puguem imaginar.

És una descripció brutal i extensa, però que exemplifica molt bé el què ha estat la vida de la protagonista, atrapada entre dos mons antagònics com són els dels pares, sense cap instrucció, grollers, però sacrificats per donar-li un futur millor i la burgesia que té fàcil accés a la cultura, sense haver-se d'esforçar el més mínim: 

Forzada con un gancho, echada a perder, obstruida, me pregunto si podrá volver a servir.

(...)

Aquí no soy la hija de los Lesur. (…) Veinte años para llegar a esto. No es culpa de nadie. Solo mía, mía de principio a fin. De quién. Quién soy yo. Antes que nada, la hija del tendero Lesur, luego la primera de la clase, siempre. Y la tonta los domingos con sus calcetines, la universitaria becada. Y luego quizá nada más, penetrada por la abortera.

Ella, ansiosa per saber, per conèixer, que pot estudiar gràcies al sacrifici dels pares, que regenten un humil bar de barriada, viu aquesta situació amb un deix de culpabilitat que la marcarà de per vida:

Mi padre es joven, es alto, domina la situación. (…) Con la mirada orgullosa por encima de los clientes, siempre alerta, dispuesto a echar fuera el primero que levante la voz.

(...)

Los veía poderosos, libres, a mis padres, más inteligentes que los clientes. De hecho, los llamaban “jefe, jefa” cuando se dirigían a ellos.

(...)

Los clientes me caían bien, no podía imaginarme la vida sin ellos, pero era con mi padre, el jefe del bar, el hombre que ganaba dinero con un pequeño gesto, con quien realmente gozaba.

Podríem considerar, i així ho manifesta ella mateixa, que ha estat una nena consentida, a la que, tret d'una educació recolzada en la cultura, no li ha faltat de res:

Mis apetitos, sé como colmarlos en abundancia. La tienda es la tentación siempre satisfecha, pero a hurtadillas. (…) Sin remordimientos, todo bien colocado de nuevo, los clientes no se darán cuenta.

(...)

Me pasaba el día haciendo lo que me venía en gana.

(...)

Fui a la escuela privada. La escuela, palabra de color naranja para mí, se parece a iglesia, mi padre habla igual de las dos.

(...)

¿Así que eso era la escuela? ¿Un montón de signos que repetir, trazar, reunir? ¡El bar era mucho más real! La escuela era un “hacer como sí” continuo, como si fuera divertido, como si fuera interesante, como si estuviera bien.

De fet, però, tot i que hem vist que és una nena estudiosa i amb un nivell intel·lectual més que acceptable, o potser justament per això mateix, els primers dies a l'escola li resulten complicats:

En la escuela no podía comer, ni beber, y para ir a los servicios era una complicación. Hay que acercarse a la mesa de la maestra, preguntar “¿puedo salir?”

(...)

Yo vi enseguida que aquello no se parecía a mi casa, que la maestra no hablaba como mis padres, pero al principio seguí comportándome con naturalidad, lo mezclaba todo.

(...)

Cuando entro en el aula, me vuelvo menos que nada, un montón de puntos grises que se agolpan bajo los párpados al cerrar los ojos.

Ella se sent i se sap diferent que la resta de companyes. Ara, la pregunta, i no és cap bajanada,  seria: millor? I és que sentir-se diferent, ja hem conegut que també s'hi sent davant els pares. Una qüestió sens dubte complicada i confosa que cadascú, suposo, que respon a la seva manera:

Durante dos años me quedo sentada en mi pupitre y asimilo signos, me impregno de las palabras, extrañas y sin importancia.

(...)

Mi revancha estaba ahí, en los ejercicios de gramática, de vocabulario, en esas frases raras que había que seguir hasta el final como largas murallas dentadas a través de un desierto, sin llegar nunca a ninguna parte. En las sumas, en la diez palabras diarias de ortografía.

(...)

En la escuela privada, daba igual una clase que otra, las chicas eran todas idénticas.

(...)

Si las chicas supieran en qué estoy pensando… 

Es reivindica intel·lectualment amb l'estudi i de manera emocional o físicament, amb una sexualitat desmarxada: 

Nunca llegaré a acumular bastantes títulos para ocultar toda la mierda, a mi familia, las risas idiotas de los borrachines, lo estúpida que fui, con todos mis gestos y mis expresiones vulgares.

(...)

Con quince años empecé a cazar chicos sin pudor. Nadie me había enseñado algo tan burgués, el pudor. (…) Para mí, consistía en no dejarse tocar por los viejos.

(...)

En cinco meses, el mundo cambió, la existencia se convirtió en un gran sueño de carne, de olores ácidos.

(...)

Yo soy superior, en todo, tampoco me da miedo el placer sexual, siempre y cuando siga conservando mi virginidad. 

Puede que nunca hubiera equilibrio entre mis dos mundos. 

Así que tuve que escoger uno, como referente, no me quedó más remedio. 

Si hubiera elegido el de mis padres, (…) no habría querido triunfar en la escuela. 

Y si fuera por culpa de él, de los burgueses, de la gente bien, 

por lo que me estoy extirpando los pedazos de humillación del vientre, 

para justificarme, para diferenciarme, si toda la historia fuera falsa… 

Estar embarazada, un sinsentido. 

 

Los armarios vacíos

Annie Ernaux

Traducción Lydia Vázquez Jiménez

218 páginas

La revelació

Ens trobem al novembre del 2008 en una convenció republicana. El "Paio Gros", està celebrant per endavant el que creu serà una victòria dels Republicans a les eleccions als EEUU. 

En el que a ell es refereix, ha invertit una important quantitat de dòlars en la campanya electoral del partit que el representa.

Han triat un hotel de luxe i quan el coneixem, de matinada, abans de saber-se els resultats definitius, està exultant:

Fa noranta minuts que és al bar . (...) Té quatre gots de whisky al davant, tots diferents, cap d’ells buit.

Vespreja a Navès
Lleida

I és que des del dia abans, en què la Meghan, la seva filla, havia decidit acompanyar-los, ja proclamava: 

-Soc diferent -diu-. Soc ric i n’estic orgullós.

(...)

Voto en honor de tots aquells que m’han precedit i amb la mirada endavant cap al futur. 

Però la realitat aviat s'imposarà i la notícia caurà com una llosa en el selecte grup que ja celebrava la suposada victòria:

Acaba de ser elegit un negre com a president dels Estats Units. (...) La notícia sembla haver ferit de  mort la sala.

(...)

Sembla una missió fracassada, un llançament de coet no reeixit.

He anomenat gairebé de passada la Meghan, però aviat adquirirà un destacat protagonisme:

-He passat vint-i-quatre hores amb els meus pares. Quan soc amb ells, és com si m’evaporés o alguna cosa així; amb prou feines parlo.

I és aleshores que decideix sortir a fer un tomb amb el seu cavall. Un tomb que es complicarà de manera notable:

Abans que s’apropin, els sent a través de les ràdios.

(...)

-Soc l’agent Robinson -crida una veu de dona.

-Sisplau, no em dispareu.

(...)

-He sortit a fer un volt amb el cavall perquè és el que més m’agrada del món. He topat amb una situació i he trucat per demanar ajuda perquè he pensat que és el que cali fer. I aleshores el vostre home dispara a la mare de Bambi com en un film d’horror. 

(...)

La Meghan ho sent tot de fons mentre té el cap a una altra banda. Repassa els esdeveniments de les últimes quaranta vuit hores com si fossin una pel·lícula.

I ja, a partir d'aquest moment tot canvia en la vida del multimilionari i és que la Charlotte, la seva dona, decideix ingressar en un centre de desintoxicació.

Certament tot sembla enfonsar-se:

I Ara Què?

(...)

Quan la Charlotte se n’ha anat, ell se sent perdut.

(...)

La casa està silenciosa. 

(...)

-La meva dona és una borratxa, la meva filla s’escapa al bosc, i la gent ha elegit un africà de president, i a tu et sembla que això no és res de l’altre món.

(...)

Fa dies que està sol.

(...)

Sol. En vint-i-cinc anys no ha passat mai la nit de Cap d’Any sense la Charlotte

El cert és que aquesta situació només serà l'inici d'una davallada en gairebé tots els aspectes, inclosa la maternitat de la Meghan: El que suposarà "La Revelació":

Quan la Meghan s’assabenta que la seva mare no és la seva mare, vomita dins la boca sense esperar-s’ho. S’ho empassa.

(...)

La Meghan sempre ha estat orgullosa de saber resoldre les coses per si sola.

I demana, exigeix conèixer la seva mare biològica. 

Però...:

La Meghan vol caure bé a la seva mare biològica.

(...)

L’anada amb cotxe al lloc de trobada es fa en silenci. (...) -La vull conèixer -diu la Meghan-. Però tot plegat se’m fa molt estrany.

(...)

-Et sents millor, ara que l’has coneguda? -pregunta ell.

(...)

El més gros de tot plegat és que conèixer la seva mare biològica ha sigut molt decebedor. 

S'aixeca el dia a
Sant Privat d'en Bas

 Potser en podríem treure una conclusió de tot plegat?

És més fàcil creure el que els altres ens volen fer creure, i no remenar res. 

Però és important pensar per tu mateixa. 

Molta gent dona la culpa als altres per tot el que li passa, 

però en general no s’havia fet intencionadament ni amb malicia. 

Va passar. 

 

La revelació

A.M. Homes

Traducció d’Elisabet Ràfols Sagués

474 pàgines

L'esquerda

Cabo de Palos
Març 2022

I el cel es va obrir per la meitat. (...) La nau ballava una dansa fantasmagòrica mentre encalçava el rumb cap als esculls. Ell ja no era capaç de dominar-la. 

Benvinguts al relat d'un vell pescador, d'una barca, del mar enfurismat... i una esquerda que creix i creix...

La mar era una mare enutjada que s’abraonava amb desesperació contra aquells que li havien pres els fills.

(...)

L’accés a la ciutat era custodiat per monstres marins que expulsaven aigua pels narius i enlluernaven l’explorador amb fantàstiques fosforescències, amb la intenció de dissuadir-lo de la seva aventura.

Ell ja s'havia jubilat, però la filla, (ai els fills), el necessita:

-Hem vingut a demanar-te que tornis a fer de pescador i que aquest cop li ensenyis l’ofici a en Mohammed.

Però en Vadó, que no vol negar-li res a la filla, arrossega un mal pressentiment:

Recordava el jersei vermell i la xarxa entortolligada a les cames, però no va voler acostar-s’hi ni ajudar. (...) Qui veu el rostre d’un negat no l’oblida mai, li havia dit sempre el seu pare, i ell no volia recordar el seu propi fill d’aquella manera.

(...)

L’endemà de l’accident, vuit anys enrere, en Vadó va desaparèixer i no el vana tornar a veure pel port mai més.

Hi accedeix. Hi surten a navegar. I, tot i que en Vadó aquest cop no ha tastat ni una gota d'alcohol, hi ensopeguen, altre cop, amb la mort:

Allà, damunt del mar encalmat, surava el cos sense vida d’un home que, mogut per la lleugera brisa marina, donava reiteradament copets a la barca.

(...)

En Mohammed no parava de repetir el coi de nom, Karim, Karim, des del moment en què van deixar caure el cos a coberta. 

... van deixar caure el cos a l’aigua. (...) Al cap d’una estona van engegar la barca per tornar a casa. 

(...)

Avui tornaven a pescar per primer cop des de “l’incident” i en Vadó feia les maniobres per desatracar l’embarcació del moll. (...) El Vadó li va explicar que farien dos volts, un d’anada i un de tornada.

El mort que han acordat tornar al mar, els durà complicacions. La policia ho investiga i en son sospitosos:

-Han de comparèixer a la comissaria  per tal de respondre a unes preguntes. 

(...)

Les dependències policials eren mig buides.

(...)

No havia traficat amb drogues, però tant l’home de la gel·laba com el policia sospitaven que potser sí, perquè coneixia en Karim i algú havia anat escampant que van llençar el seu cadàver per la borda.

(...)

No havia fet res; ell mai feia res i en canvi tot se li girava en contra.

(...)

Feia calor i hi havia molta gent. (...) Però acabava de descobrir que hi havia moltes formes de deliri.

I l'esquerda, es feia ampla i, com una premonició amenaçava de trencar la barca:

-L’esquerda ens està avisant! És un senyal, què no ho veus? Ets el nano més inútil i més negat que conec.

(...)

Ets un moro torracollons que només m’ha portat problemes des del primer dia que es va enfilar aquí!

I els records, foscos i dolorosos, tornen a ocupar el seu pensament, dia i nit. El fill, la beguda... l'escletxa:

Feia vuit anys que en Vadó es va tancar a casa amb el propòsit d’oblidar-ho tot, d’oblidar tothom. (...) Però després de la discussió amb en Mohammed, reclòs novament a dins del cau, va sentir la necessitat de posar en ordre els seus pensaments.

(...)

-I el nano era tan simpàtic, i tan guapo, també, que en poc temps ja s’havia ficat tothom a la butxaca: els pescadors, els mecànics, les nenes de la Confraria... En deu anys ja semblava el patró de tots plegats, el nostre...

(...)

Com treure un fill mort de l’aigua. (...) Era una barca antiga, coneguda i estimada per tots els mariners com una havanera. 

(...)

-El dia de l’accident en Vadó anava borratxo. Borratxo com no l’havia vist mai. No tenia esma per caminar, no se l’entenia quan parlava.

I finalment, la decisió:

L’única cosa que desitjava era que la barca aguantés una mica més, només una estona, el temps suficient per arribar a terme. El vaixell es movia ebri d’aigua i de vent.

(...)

Per fi es reuniria amb el seu fill; es retrobaria amb la sang. 

Va engegar la ràdio i va aclucar els ulls.

-Ja vinc, Salvador. 

Les gavines empaitaven la barca i xisclaven als pescadors, altives,

que aquell lloc tan bell i inhòspit no pertanyia als homes. 

El mar tenyit de blaus, grisos i negres, i, a vegades, també de vermells, 

era un cau revestit d’un humor infecte, com una gola.

Escòria som tots. 

 

 

L’esquerda

Elisabet Moreno Boada

220 pàgines

Somniar...

"Un camí, quina cosa més curta de dir
quina cosa més llarga de seguir..."
del "Poema de Nadal" d'en Josep Mª de Sagarra

Una lectura tortuosa i força complexa, de l'estil habitual de'n Murakami. Jo seré breu.

Vagi per endavant que l'he gaudida, i possiblement a banda del contingut, m'ha dut a endinsar-me en records i pensaments que mantinc amb mi des de fa gairebé tants anys com amb els que hi compto. I és que ja de ben menuda m'inquietava el sentit dels meus somnis que, en molts aspectes, els preferia al que s'esdevenia a diari i que coneixem com a realitat.

I ara, emulant modestament al gran escriptor, em permeto afegir: Però la realitat és la que vivim, patim, gaudim... mentre estem desperts, o potser s'acosta millor a la certesa la que s'esdevé en els nostres somnis?:

Jo no desitjava res més que entrar a la ciutat. I trobar-hi el teu jo real. (...) -Seràs el lector de somnis -vas dir abaixant la veu. Com si desvelessis un secret important.

(...)

-Jo seré el lector de somnis i cada nit llegiré somnis antics a l’arxiu de la biblioteca de la ciutat. I tu seràs sempre al meu costat. El teu jo real. 

La meva infantesa no era pas paradisíaca, en època de post guerra, del "bàndol" dels perdedors... 

I els nostres protagonistes?:

Jo vivia en una zona residencial tranquil·la de prop de la costa, i tu al centre d’una ciutat molt més gran i animada. (...) Amb la situació que teníem, ens veiem potser una vegada o dues al mes.

(...)

Tu i jo no anàvem mai a casa de l’altre.

Ben aviat vaig trobar una magnífica evasió quan es va inaugurar una biblioteca a prop d'on vivia: Curulla de llibres des d'on podia viure aventures extraordinàries i impossibles: 

Vaig empènyer la porta d’aquell edifici el vespre del tercer dia que era a la ciutat.

Era un antic edifici de pedra sense cap tret distintiu.

(...)

No es veia ni un sol llibre, però malgrat tot tenia l’aire de ser una biblioteca.

(...)

A la sala hi regnava una placidesa càlida. Encara que no hi hagués cap rellotge, el temps passava en silenci. 

Però aquesta biblioteca que ens presenta l'autor, dista molt de les autèntiques que he seguit freqüentant:

A l’arxiu de la biblioteca en lloc de llibres hi havia una gran quantitat de somnis antics.

(...)

No cal dir que els esdeveniments que tenen lloc dins els somnis són absolutament diferents de la vida diària.

(...)

Aquest jo d’aquí no és la meva essència, la meva essència és en un altre lloc. El jo d’aquí té la meva aparença, però en realitat no és més que una silueta projectada a terra o a la paret...

(...)

Tu eres l’encarregada d’escollir els somnis antics que havia de llegir cada dia i deixar-me’ls a l’escriptori.

(....)

Jo treballava en aquella biblioteca. No sabia quina feina concreta hi feia.

Ara ja, els nostres estimats protagonistes viuen en la ciutat dels somnis. Una ciutat emmurallada de la que no es pot sortir i l'entrada és confusa:

El lloc on vivien les ombres era un punt intermedi entre la ciutat i el món de fora. Jo no hi podia sortir al món de fora, i l’ombra no podia entrar a la ciutat. El “clos de les ombres” era l’únic lloc on una persona que havia perdut l’ombra es podia trobar amb l’ombra que havia perdut.

(...)

La gent que vivia a la part de dins de la muralla no en podia sortir, i la gent que era a fora no hi podia entrar.

(...)

De la mateixa manera que el cervell humà es divideix en l’hemisferi dret i l’hemisferi esquerre, el riu dividia la ciutat en la part nord i la part sud, que eren més o menys de la mateixa mida.

I, és clar, resulta inevitable endur-se "la feina" a casa:

Una nit vaig tenir un somni estrany. Bé, pot ser que no fos un somni, sinó una escena d’un dels somnis antics que havia llegit a la biblioteca.

(...)

A quin dels dos mons havia de pertànyer? M’era impossible decidir-ho.

(...)

La realitat i la irrealitat van entrar en conflicte i es van confondre dins el meu cervell. Em trobava just al llindar entre aquest món i l’altre. 

(...)

Hi ha diferents realitats que es barregen, diferents opcions que s’entrellacen i que acaben produint una realitat general -allò que considerem que és la realitat.

I la suposada i/o esperada tornada a la "realitat" no resulta plaent:

Què em va passar? Per què sóc “aquí”? No he acabat d’acceptar aquesta “realitat que ara m’inclou d’aquesta manera. 

(...)

En aquest “món real” soc un home de mitjana edat, sense cap característica destacable. Ja no soc un “especialista" amb una aptitud concreta, com quan vivia a la ciutat.

I al final del camí...
El No Res

Ho sabíeu?

Les biblioteques existeixen per satisfer l’ànsia de coneixement de les persones. Independentment de l’objectiu que tinguin.

(...)

Em costava distingir el meu desig passat del meu desig present, es barrejaven dins meu i es confonien en un de sol. Aquella sensació em va torbar una mica. 

(...)

Què era real i què era irreal? En aquest món existien realment coses com les muralles que separessin la realitat de la irrealitat?

(...)

Quan un somni acabava d’explicar la seva història, el deixava anar suaument. Llavors el somni surava lleuger per l’espai i desapareixia sense fer soroll. L’únic que em quedava a les mans era la closca buida que l’havia contingut. 

 

 

La ciutat i les seves muralles incertes

Haruki Murakami

Traducció d’Albert Nolla

572 pàgines

La colònia

Es podria simplificar el comentari només fent referència a que és el fruit d'un enfrontament entre dos homes que defensen idees contradictòries. Però en realitat és molt més. 

A més de dos caràcters, dos objectius, dues històries gairebé enfrontades, hi ha també dos sentiments polítics i culturals i un rerefons de violència més o menys evident.

Febrer del 2025

I comencem amb l'arribada a l'illa de'n Lloyd, un pintor professional que cerca la calma i el paisatge:

En Lloyd va atansar el cavallet al barquer passant-lo per sobre de la paret del moll cap al mar. 

(...)

En Lloyd es va cordar l’impermeable i es va calar bé la gorra de tweed. 

(...)

Va saludar en Francis amb el cap.

Ja veiem: Polit, endreçat, potser una mica poruc, molt educat...:

Les onades escometien la barca per l’esquerra, després per la dreta, i feien anar en Lloyd d’un costat a l’altre, el feien botar, caure, rodolar, mentre ell estrebava el coll i l’esquena.

(...)

I com saps per on has d’anar?

Pot ser  molt difícil quan hi ha boira.

(...)

En Lloyd va distingir-hi una cala, un escar i una platja. (...) Els dos homes es van barallar amb l’aigua, que passava del blau al verd, del gris pissarra al negre; la superfície i les entranyes de l’aigua s’agitaven i es barrejaven per empènyer i tirar enlaire la barca. 

(...)

Els barquers i els illencs se’n van anar de l’escar, seguits dels homes carregats amb la barca, els rems, el cavallet, la caixa de les pintures i els pinzells, però ell es va entretenir per rentar-se la cara i els cabells. 

(...)

A ells no volen que els pinti. 

Els barquers i la resta d'habitants del poble, comenten, especulen i, com és natural, prenen partit. Jo només afegiré un petit recull de les seves converses i cabòries:

Els barquers xerraven amb els vells de l’illa, boques desdentegades, americanes amb una capa de brutícia i de sal de mar, cares plenes d’arrugues profundes. (...) Va tancar els ulls per calmar les entranyes, però les onades no paraven d’envestir-lo per dins.

(...)

Pobre home, va fer en Francis. 

(...)

Els vells el van saludar amb la mà, li van somriure i el van observar mentre ell avançava pel camí esquivant obstacles, insegur de la ruta. 

I la relativa calma es veu interrompuda amb l'arribada d'en Masson, un lingüista.

Potser excessiu, generós, amb un punt de prepotència:

El francès treia regals de la bossa.

(...)

Soc lingüista, senyor Lloyd, i la meva especialitat són les llengües en perill d’extinció.

(...)

En Masson va obrir el magnetòfon i va treure quaderns i bolígrafs de la bossa. (...) Els homes de l’illa encara pesquen, però les dones i la canalla ja n baixen a la platja, ja no arrepleguen cargols i algues, i això és una llàstima. 

(...)

Vam acordar un títol, un títol per a la meva tesi. Per al meu treball.

I qui és?

Evolució o extinció?

I també algun apunt als diversos i documentats esdeveniments ocorreguts a l'entorn de l'IRA: 

Dos homes joves truquen a la porta i demanen per ell. (...) Disparen al catòlic de trenta-quatre anys per l’esquena davant de la seva dona.

(...)

John Henry Scott porta un camió cisterna de llet i tothom li diu Jack. (...) L’IRA fa foc i li dispara diverses vegades al cap i al cos.

(...)

L’IRA aparca un camió de transport de porcs ple d’explosius al costat d’una parada d’autobús a Rosslea. (...) L’IRA fa esclatar la bomba i mata Sylvia Crowe i fereix les altres tres persones de la parada, i també els quatre membres de l’UDR. 

(...)

James Joseph Porter, pagès protestant de seixanta-quatre anys i membre a temps parcial del Regiment per a la Defensa de l’Ulster, va vestit, però descalç. Té el cap fet miques.(...) disparades per l’IRA

(...)

Una dona de Belfast Oest truca a la policia el dijous 2 d’agost per dir que li han entrat a robar.

(...)

Eles agents van a la casa (...) Quan baixen del Land Rover, l’IRA fa foc des d’una finestra. (...) mata l’agent Derek Davidson, de vint-i-sis anys, protestant, casat, pare d’una nena i originari d’Edimburg

(...)

William Whiiten, seixanta-cinc anys, mor a l’hospital el divendres 3 d’agost de resultes de les ferides causades al juny per una de les bombes que l’IRA va fer esclatar en cinc hotels a Irlanda del Nord. 

I, un cop esmentada la qüestió de l'IRA, també és oportú, una referència a la llengua irlandesa:

La llengua irlandesa és moribunda, però encara no s’ha mort del tot. (...) És una mort lenta, que dura des de fa segles perquè els seus parlants l’abandonen per l’anglès.

(...)

Hem de protegir les zones on es parla l’irlandès, va dir en Masson. (...) Quina importància té si la llengua desapareix?, va fer en Lloyd. Si tothom parla anglès?

És la seva llengua. Única d’ells, va dir en Masson.

I què?

Que transmet la seva història, la seva manera de pensar i de ser.

I un cop més es fa evident la divergència de parers dels dos protagonistes principals de la història:

Hem de continuar endavant. Progressar.

(...)

Es tracta del bé comú.

I què?

Que si l’anglès és millor pel bé comú, parleu anglès.

(...)

Per progressar, aprens la llengua del colonitzador.

He fet referència als més vells, al que en pensen i senten, però i els joves? Quines son les seves aspiracions?:

Val més no portar botes d’aquelles. Val més no ser pescador. Val més ser artista, dibuixar la mort en comptes de morir-se.

(...)

No ho faré. No seré pescador. No seguiré aquella tradició. La tradició d’ofegar-se. (...) Això no és per a mi, mare, va dir. 

(...)

Hauré de fúmer el camp de l’illa. Anar-me’n. Emigrar. 

Els equips de filmació, els periodistes només vindran a aquesta terra 

per parlar de soldats, armes i bombes, de la història d’ara,

 per escriure relats de mort, odi, por, venjances, represàlia sobre represàlia, 

una espiral biliosa fins que els assassins que sotgen als carrers 

en la foscor de la nit ja no recorden de què es vengen.

  Una entrevista interessant d'en Xavier Grasset a l'autora, Audrey Mageea al Més 324 

la podeu recuperar clicant l'enllaç.

 

 

La colònia

Audrey Magee

Traducció de Josefina Caball

374 pàgines