La tragèdia de cal Pere Llarg

Ja en el Pròleg ens adverteix l'autor...:

S’ha de dir que la novel·la, sense deixar de ser una tragèdia, entremig tota l’estona fa riure, és de riure, molt divertida.

I és tal com ho adverteix. Una història lamentable que és tant i tant exageradament tràgica que fa riure i tot.

Sant Privat d'en Bas
Juliol 2025

Avancem:

A cal Pere Llarg, sempre ha sigut a cal Pere Llarg.

(...)

Tenen fam de diners. (...) Però com que, de més a més, lo noi no mata pas de massa viu, si tu saps fer-ho, un cop casada donaràs los diners per ben esmerçats.

(...)

El dia de Sant Martí, a Sant Honorat de Solsona, s’hi celebrava el casament. 

(...) Després de la cerimònia, un gran dinar a la fonda, i havent dinat marxarien cap al Miracle de Riner a passar la nit de nuvis.

I comença el drama, amb ni més ni menys que la descripció de la desastrosa nit de nuvis:

La cambra nuvial era una gelera...

(...)

Ell havia esperançat ésser, com tothom, rebut per l’esposa amb actitud, si no amorosa i apassionada, submisa i passiva. (...) i en lloc d’això sofria, intensa i amargament, el greu dolor, la decepció brutal d’aquella dona, ferotge i altiva, que era la seva muller i no volia ésser seva!

I el pitjor no ha estat la nit, sinó que l'endemà i els dies següents, lluny de millorar, la situació cada cop es fa més insostenible:

I tal dit, tal fet, a l’endemà, dilluns, joves i sogres tornaven a cavalcar i hala, hala!, d’una sola estricada no es varen deturar fins a ser a Súria.

(...)

La Rosa va voler seguir iglésies.(...) I per fi un vespre, a encesa de llums, pujaren en el funicular fins al cim del Tibidabo. 

(...)

... malgrat tot lo succeït, per sobre de tot i per a comble de sa desgràcia, el pobre Peret s’havia enamorat de la seva dona, que era lo pitjor de tot, que podia succeir-li!

(...)

I aixís s’escolaven els dies... 

Un cop retornats al que podia haver estat el ser "niuet d'amor" s'enfronten a la vida diària. I espera... sembla que hi ha novetats!:

I el Peret, tant de temps afamat de dona; tantes setmanes d’haver gruat i regruat a la Custòdia; tantes nits d’haver-la tinguda a l’encalç de la mà, fent-li denteta com fruita assaonada que no es pot abastar.

(...)

Un vespre la Custòdia va anar-se’n al llit sense sopar.

(...)

El fill temut estava en camí i no tenia aturador.

Bé, podeu comptar que l'arribada d'un hereu (en aquest cas va resultar una bonica pubilla) no era el que més podia complaure a la Custòdia, però tampoc no hi va trobar la manera de desfer-sen de l'embaràs, així que... tot seguia endavant:

El part fou llarg i dolorós i l’expulsió retardada i plena de dificultats.

Però, no es va esbrinar si va ser per mala fe o per desgràcia que la menuda...:

La nounada de cal Pere Llarg havia aparegut ofegada entre les robes del llit -molt enfonsada a dins del llit- quan els seus pares, que dormien a un i altre cantó, varen despertar-se.

Tota la família se sent trasbalsada per la mort de la nounada i la desgràcia continua caient sobre la família com si d'una maledicció es tractés:

En tornant de l’enterro de la renéta, el vell Denís se va allitar i ja no se’n va moure. (...) Més aviat era la Rosa, la que els donava temença.

(...)

Entorn de la Custòdia els horitzons anaven atapeint-se, atapeint-se...

Sembla que el millor fora un divorci acordat, però la Custòdia, que a partir de les hores es va anomenar "Pere Llarga" no ho va acceptar de cap manera:

La Pere Llarga havia tornat a agafar l’arrencada. Tot eren entrades i sortides, anades i vingudes, viatge amunt i avall.

(...)

Va arribar un moment en què tota la parentela dels Pere Llargs se’ls hi va abocar al damunt indignada i esvalotada pels motius d’escàndol atribuïts a la Custòdia.

I el relat segueix i segueix amb episodis cada cop més i més lamentables i, fins i tot escabrosos, però jo faré un salt i m'hi acostaré al final, que ja haureu endevinat que serà força galdós per tots pegats:

A cal Pere Llarg vivien, pare i fill, consumint-se de vergonya.

(...)

A la Pere Llarga, després d’haver trencat definitivament amb son marit, lo primer que va preocupar-la fou que ningú pogués dir ni sospitar que de resultes de la ruptura modificava en lo més mínim sa conducta.

(...)

En cosa d’un parell d’anys tot el patrimoni de la Custòdia se’n va anar en orris. (...) Allò fou una espoliació desvergonyida i expedita com poques se n’han presenciades! Allò era lo que se’n diu fer el paquet a la descarada i amb tota impunitat!

I, res, quatre apunts de la fi de la "Pere Llarga:"

Va venir un dia en què la Pere Llarga se va quedar sense dinar.

(...)

Quinze dies aquí, quinze més allà, i de per tot arreu la treien. (...) I sempre el mateix procés: gana, més gana, desesperació, temperi, crisis i uns dies d’esforç, de sacrifici, de treball, de rosegar el fre i comportar la serreta...

Mes, tot té fi, en aquest món.

I que cadascú ho interpreti com bonament li plagui.

 

La tragèdia de cal Pere Llarg

Eduard Girbal Jaume

286 pàgines

Unes memòries de l'autora

Grafit a Sabadell

Aquest és bàsicament el començament del relat centrat en les memòries de l'autora.

Com es pot apreciar, sembla que la relació amb la mare, no és massa positiva ni molt menys afalagadora.:

Tinc vint anys. La mare i jo sortim de casa i ens quedem al nostre replà, a la segona planta.

(...)

Vaig viure en aquella casa de veïns entre els sis anys i els vint-i-un.

(...)

La meva relació amb la mare no és bona i, a mesura que anem acumulant anys, sembla que encara empitjora.

(...)

Ara jo tinc quaranta-cinc anys i la mare en té setanta-set. És una dona forta i té  bona salut.

(...)

No em va ensenyar res. Mai no vaig aprendre a cuinar, rentar o planxar la roba.

I tot i que d'alguna manera es manté en la mateixa línia crítica, fa una referència en un to més amable, a la relació dels seus pares com a parella:

Des de molt petita, havia sabut que els meus pares eren companys de viatge del Partit Comunista i que, de tots dos, la mare era la que havia estat més activa en política.

(...)

Els meus pares eren, penso, feliços junts; es tractaven d’una manera civilitzada, afectuosa.

(...)

L’amor del pare ho transformava tot, des de la feina a la cuina fins al sexe al dormitori. (..) Ella no el detestava, el sexe, però sí que semblava que s’hi resignés.

Un i un altre cop fa referència a la relació, complexa com a mínim, amb la seva mare. En aquests exemples, ens parla de la mort del pare i de la reacció de la mare:

Els desitjos de la mare són senzills però no són negociables. Per a ella, són necessitats.

(...)

El dol de la mare era primari i ho envaïa tot.

(...)

El pare va morir a les quatre de la matinada un dia del final de novembre. (...) Tenia cinquanta-un anys. La mare en tenia quaranta-sis. El meu germà dinou. Jo tretze. (...) Tot aquell dia i tota la nit la mare va estar envoltada de dones que ploraven i d’homes espantats. 

(...)

A la funerària, la mare va intentar ficar-se dins de la caixa. Al cementiri va intentar llançar-se dins la tomba oberta. Hi va haver altres moments de l’enterrament dignes de ser enregistrats. (...) En el meu record, queden eclipsats per l’embogiment brillant i implacable de la mare.

Com és de suposar, no li queda altre remei a la desconsolada vídua, que posar-se a treballar:

La mare es va posar a treballar quan feia cinc setmanes que s’havia mort el pare. Ens havia deixat dos mil dòlars. Treballar o no treballar no era una qüestió discutible.

Bé, treballar, i continuar amb el seu comportament de dona desvalguda:

Tot el dissabte i el diumenge hi havia una cortina negra i muda al pis. La mare no cuinava, no netejava ni anava a comprar.

(...)

De plorar el pare en va fer la seva professió, la seva identitat, la seva imatge. (...) Per a mi, el pare no havia estat mai tan real en vida com ho era un cop mort.

(...)

Em va fer dormir amb ella durant un any, i durant els vint-i-quatre anys posteriors no vaig poder suportar sentir la mà d’una dona damunt meu. 

De vegades, les circumstàncies de la vida no et deixen cap altra sortida que recloure't en tu mateixa i esperar que escampi el temporal:

La meva única esperança era recloure’m em mi mateixa. Vaig adoptar un posat d’indiferència i no el vaig deixar. (...) No sabia quins havien de ser els meus sentiments, i no tenia temps d’esbrinar-ho.

I en cas que no s'albiri cap alleujament, el millor serà sempre fer un apart cap a la pròpia vida:

La mare i la Nettie es van barallar, i jo vaig anar a estudiar al City College. En el meu record, aquests dos fets tenen el mateix pes emocional.

(...)

La mare no havia entès que estudiar volia dir que jo començaria a pensar: d’una manera coherent i ben alt. Això la va agafar bruscament de sorpresa. 

(...)

El sexe agreujava encara més la confrontació entre nosaltres, exacerbava la nostra angoixa i intensificava la nostra confusió.

En algun moment, al llarg de la lectura, he arribat a pensar que l'autora s'hi recreava un xic massa en els conflictes entre mare i filla pel damunt de la tota la resta de la història.

En aquest aspecte, la lectura m'ha resultat un tant feixuga i repetitiva. Tant és així que faig un salt en l'esdevenir de la història, amb les relacions afectives i també un tant tumultuoses de la filla amb diferents companys sentimentals, per adreçar-me, ja sense més dilació, al final de la història:

Vaig començar a anar-me’n de casa als dinou anys i vaig continuar allunyant-me’n fins que em vaig casar a la sala d’estar als vint-i-quatre anys.

(...)

Entre els meus amics tinc fama de no mostrar gens d’interès per adquirir coses. (...) Tota la vida he viscut amb poc perquè les “coses” em fan posar nerviosa.

(...)

Estic cansada de demanar disculpes per ser crítica. ¿Per què no ho hauria de ser? M’agrada ser crítica. Criticar em tranquil·litza.

(...)

A la mare la van operar del cor. Després de l’operació va mostrar una calma que no li havia vist mai.

(...)

Fer seixanta anys va ser com si em diguessin que em quedaven sis mesos de vida.

I ja...el final del relat:

Alliberar-se de les ferides de la infantesa és una feina que no s’acaba mai, ni tan sols en el moment de la mort.

(...)

Ens sentim sols per l’absència de l’altre idealitzat, però en la soledat útil, jo sóc aquí amb mi, fent-me companyia imaginària, insuflant vida en el silenci, omplint l’espai amb proves del meu propi jo sensitiu.

I no em queda més que adjuntar una part de l'article de Júlia Costa, a "Llegir.cat":

"Vincles ferotges arriba a incomodar en algun moment 

perquè ens toca de forma molt personal, en un moment o un altre. 

(...)

És com escoltar la discussió d’unes veïnes pel celobert, en algun moment". 

Modestament, coincideixo en l'apreciació.

Vincles ferotges

La dona singular i la ciutat

Vivien Gornick

Traducció de Josefina Caball

329 pàgines

                                                                                                                                 

La passió segons G.H.

Un començament interessant i un tant inquietant que a mesura que el relat avança va perdent solidesa i interès, fins el punt que acaba resultant incoherent, repetitiu, i, fins i tot avorrit.

Però li cedeixo la paraula a la protagonista que s'ha adreçat a l'habitació de la minyona que aparentment no està complint amb les seves funcions.

Què serà el que li ha sorprès, l'ha espantada, l'ha deixat gairebé sense forces i ara la manté pràcticament  presonera d'aquesta estranya habitació?: 

No confio en el que m’ha passat. ¿M’ha passat alguna cosa que jo, pel fet de no saber com viure-la, he viscut com una altra cosa?(...) He perdut alguna cosa que m’era essencial, i que  ja no me n’és.

(...)

Però en fa por el que és nou i em fa por viure en que no entenc.

(...)

No entenc el que he vist. I realment no sé si ho he vist, perquè els meus ulls han acabat no diferenciant-se de la cosa vista.

I, amb el seu ajut, tractarem d'esbrinar el què li ha ocorregut:

Ahir al matí, quan sortia del menjador per anar a l’habitació de la  minyona, res no em feia sospitar que estava a un pas de descobrir un imperi. A un pas de mi mateixa.

(...)

Aquell matí, abans d’entrar a l’habitació, ¿què era jo? Era el que els altres sempre m’havien vist ser, i així em coneixia. No sé dir què era jo. Però com a mínim vull recordar què estava fent.

(...)

Com jo, casa meva té penombres i llums humides, aquí res no és brusc; una habitació en precedeix i promet una altra.

A mesura que les seves reflexions van adquirint un caire més íntim, comprovem que es té en força alta estima:

Respecto el plaer dels altres, i delicadament em menjo el meu plaer, l’avorriment m’alimenta i delicadament em menja, el dolç avorriment d’una lluna de mel.

(...)

Sempre m’ha agradat endreçar. Sospito que és la meva vocació de debò. (...) Si no pertanyés per diners i per cultura a la classe a la qual pertanyo de ben segur que hauria treballat de dona de fer feines en una casa de gent rica.

(...)

Decidida a començar l’endreça per l’habitació de la minyona, vaig travessar la cuina que dona al safareig. Al final del safareig es troba el passadís on hi ha l’habitació. (...) Tot plegat era d’una riquesa inanimada que recordava la de la natura: també allà s’hi podria buscar urani i en podria sortir petroli.

(...)

Al passadís, que és al final del pis, hi ha dues portes, l’una davant de l’altra. (...) Feia prop de sis mesos (el temps que aquella minyona havia treballat per a mi) que no hi entrava, i la meva sorpresa va ser trobar-me una habitació neta i polida com una patena.

El cert és que mai no havia estat en les zones de la casa destinades al servei i que les seves percepcions eren, com a mínim de menys teniment si no de menyspreu vers ells:

L’habitació era tan diferent de la resta del pis que per entrar-hi semblava que abans s’havia de sortir de casa meva i trucar a la porta. (...) Llavors em vaig adonar que estava empipada. L’habitació em molestava físicament, com si en l’aire hagués quedat el so del fregadís del carbó sec en la calç seca.

(...)

El més curiós és que, tot i haver entrat a l’habitació, em feia l’efecte que no havia entrat enlloc. Hi era a dins, però fins a cert punt era com si encara fos a fora.

(...)

Quan intentava sortir d’allà vaig ensopegar entre els peus del llit i l’armari. Una possible caiguda en aquella habitació de silenci em va violentar el cos de tal manera que vaig sentir un fàstic profund.

(...) 

Però per poder sortir del racó on jo mateixa m’havia acorralat quan havia entreobert la porta de l’armari primer havia de tancar-la. (...) Em vaig quedar plantada com un estaquirot. 

I si fins a aquest moment la lectura m'havia electritzat i mantenia una atenció viva i punyent, ja pràcticament a partir d'aquest punt el relat, segons el meu entendre, comença a decaure i a fer-se repetitiu donant la impressió que l'autora no sabia ben bé cap on adreçar-lo:

Va ser llavors que l’escarabat va començar a emergir del fons.

(...)

Vaig trigar a entendre-ho, m’ho mirava tota sorpresa. A poc a poc vaig entendre el que havia passat: no havia empès la porta amb prou força. Sí, havia enganxat l’animaló amb la porta, de manera que no es podia moure. Però l’havia deixat viu.

(...)

Jo no havia vist mai la boca d’un escarabat. En realitat no havia vist mai un escarabat.

I comença una llarga, avorrida i estranya disquisició referent als escarabats que m'estalvio per arribar al final de la història, que no és ben bé un final, però que conclou el relat:

Havia caigut en la temptació de veure, en la temptació de saber i de sentir. (...) La temptació del plaer. La temptació és menjar directament de la font. La temptació és menjar directament de la llei. I el càstig és no voler parar de menjar, és menjar-se a un mateix, perquè soc matèria igualment comestible.

(...)

Havia ofert el meu infern a Déu. I la meva crueltat, amor meu, la meva crueltat s’havia estroncat de sobte.

(...)

El que ara sento és alegria. (...) Estar viu és una indiferència sòlida i irradiant.

Arriba un moment en què no sembla aportar res i que, 

fins i tot la mateixa autora, 

no sàpiga com acabar-ho tot plegat.

Però clar, potser només és qüestió de percepcions.

 

 

 

La passió segons G.H.

Clarice Lispector

Traduït per Jose Domènech Ponsatí

203 pàgines 

La classe de grec...

Una història un tant enrevessada i curiosa la d'un professor de grec, que està a punt de perdre totalment la vista, es fixa en una alumna, aparentment sorda i muda que assisteix a les seves classes.

D'alguna manera les coses no sempre són el què semblen, a excepció d'aquesta senzilla i commovedora història que transcorre aparentment de manera lenta i assossegada, pràcticament la mateixa que la seva autora hi va dedicar per escriure-la. 

Santander, 2025

Ella és, o no és...:

No és  una dona jove ni gaire bella. (...) L’home de la tarima aparenta uns trenta-cinc anys i escaig. És més aviat petit de cos, amb les celles i el solc a la base de nas ben definits.

(...)

Cap al final de la primavera de l’any anterior la dona havia romàs recolzada així mateix a la pissarra amb les mans plenes de guix. Va passar més o menys un minut sense poder pronunciar la paraula següent. Els estudiants van començar a xiuxiuejar.

(...)

Després de graduar-se, la dona havia estat treballant en una editorial i en una agència literària durant uns sis anys. (...) Allò no tenia causa.

(...)

El mutisme que ara, després de vint anys, torna a patir, ja no és ni càlid ni dens ni lluminós.

(...)

Mancada fins i tot d’una escassa font d’ingressos, la possibilitat d’iniciar una nova acció semblava aleshores inviable.

(...)

Ella prova d’escoltar amb atenció, però no es pot concentrar amb tot el que diu. (...) De vegades, en observar les paraules que tot just havia escrit, obria la boca per pronunciar-les.

Ell...:

S’han escolat ja més de vint anys, però cap detall d’aquest moment no se m’ha esvanit de la memòria. (...) M’acosto a la quarantena, l’edat en què el teu pare va preveure que perdria la vista, però encara puc veure-hi i no serà fins d’aquí un any o dos que la ceguera serà total.

(...)

La gent pensa que quan deixes de veure-hi comences a sentir millor, però això no és veritat.

(...)

Quan camini cap a l’obscuritat total, podré recordar-te sense aquest dolor persistent?

(...)

Has provat de caminar alguna vegada en la penombra de l’alba?

Tots dos...:

Ella s’inclina cap endavant.

Agafa el llapis amb força.

Acota més el cap.

No pot atrapar les paraules.

Paraules que han perdut els llavis.

Paraules que han perdut la llengua i l’arrel de les dents.

Paraules que han perdut la gola i l’alè i que no es deixen atrapar.

Com aparicions sense cos, les formes de les quals no es poden tocar. 

(...)

Ella continua mirant la cara xuclada del professor. (...) Ella coneix aquelles paraules i alhora les desconeix. (...) Acota el cap i exhala a poc a poc. No vol tornar a respirar. Respira profundament.

(...)

Ell obre els ulls amb el so d’una forta pluja. És fosc. La finestra és oberta.

(...)

Seu al banc. Passa totes dues mans damunt del banc i descobreix que ella abans de marxar ha deixat plegats ordenadament el llençol i la manta que ell li havia lliurat dels calaixos de l’armari durant la nit.

(...)

Amb els ulls mirant l’obscuritat, ell continua abraçant la seva espatlla.

(...)

El brogit de la pluja entra a través de la finestra tancada. És un brogit eixordador.

(...)

Ell li besa la boca sense obrir els ulls

N'hi ha més, però... això és tot.

Aleshores vam romandre estirats un al costat de l’altre al bosc del fons del mar.

Allí no hi havia ni llum ni so.

Mullo el llavi inferior amb la punta de la llengua.

(...)

Quan en acabat dic la primera síl·laba, tanco els ulls amb força i els obro.

Em preparo per descobrir que tot haurà desaparegut quan els torni a obrir. 

La revista Núvol ens en parla. Podeu recuperar el comentari clicant aquí.

 

 

 

La classe de grec

Han Kang

Traducció d’hèctor Bofill i Hye Young Yu

175 pàgines 

El Castell

Creieu en les fades? 

George Sand no sé si en creia, però va escriure aquest conte per als seus nets, i en el preàmbul del mateix planteja la hipòtesi "La qüestió és saber si hi ha fades o no"

Doncs bé, jo no hi crec pas en les fades, diria que ni de menuda hi creia (altres temps, altres problemes, clar), però llegir aquesta fantàstica història m'ha fet passar una estona agradable.

Sant Vicente de la Barquera
Octubre 2025

Tot comença amb l'arribada d'un cotxe de cavalls, del senyor Flochardet, un reconegut pintor, i la seva filla Diana, de vuit anys. És de nit i han hagut de transitar per camins tortuosos per la qual cosa el vehicle ha arribat accidentat..

Es troben en un misteriós castell mig enrunat i ubicat enmig d’un bosc. 

No em negareu que el començament promet i inquieta, gairebé a parts iguals.

Però seguim amb el relat:

En Flochardet es va tapar tant com va poder, es va estirar als esglaons de la piscina al costat de la nena i no va trigar a pesar figues.

(,,,)

¿La Diana també dormia, oi? Doncs bé, confesso que no ho sé. 

I avancem cap al més interessant... El fantàstic:

La Diana no comprenia l’abandó d’un castell tan gran, amb una façana que encara s’erigia magnificent al flanc de la torreta.

(...)

El sopar va ser molt digne i molt polidament servit per una pagesa grassa que era la mainadera de la Blanca i l’única persona del servei.

Pel moment tot sembla quedar resolt en bones paraules i una recepció digna, però... avancem:

La resta del viatge es va fer sense incidents.

(...)

Pensava sovint en el castell de Cimtort. (...) Li sabia greu haver-ho vist d’una manera una mica confusa, potser a través de la febre.

(...)

Van marxar de la ciutat el mes de maig i van anar al camp. La Diana hi gaudia molt.

I la Diana, que segueix evocant el Castell, aconseguirà tornar-hi una mica empiocada, però un cop allà s'hi trobarà ni més ni menys que amb la Dama del Vel:

La Dama del vel va agafar la Diana a coll i se la va endur... No sabria dir-vos on.

(...)

Sembla que va veure coses molt boniques. (...) Un parell de dies després, ja estava un altre cop recuperada.

I el pare, pateix veient patir la seva filla estimada. S'ha tornat a casa, ja sabem, un pare jove amb una filla petita, precisa d'una dona al seu costat que li faciliti les qüestions més domèstiques:

Es mirava la seva filla amb vacil·lació, amb ansietat, preguntant-se si tenia una intel·ligència superior a la de la seva edat, com pretenia el senyor Féron o si era salvatge i inculta com insinuava la senyora Laura.

I en mig de tot el desconcert, el metge familiar pren una decisió que canviarà tota la història:

-Vull que em cedeixi la seva filla i la mainadera -va dir a l’artista.

(...)

Passarà les nits a casa seva, si vol, però serà a casa meva del matí al vespre, i jo la instruiré i la cuidaré al meu aire. (...) Va cedir i la senyora Laura va estar-hi molt conforme.

(...)

La Diana es va instal·lar en una habitació preciosa preparada per a ella, amb la Geoffrette al costat.

(...)

La Diana es va tornar molt feliç, molt aplicada i de molt bona salut.

Arribats a aquest punt, no està de més recordar que estem parlant d'un autèntic conte de fades: fantàstic, misteriós, inexplicable, amb una madrastra més que dolenta, indiferent. I màgia.... molta màgia.

I parla el doctor:

El teu pare té una molt bona miniatura de la teva mare, que s’hi assembla molt. (...) No l’ensenya a ningú i pretén que no és ella per res del món. Jo dic que és ella de totes totes i puc demanar-li per ensenyar-te-la.

I davant l'evident pèrdua de clients que el comença a sumir en un estat econòmic difícil de remuntar, reflexiona el pare:

Encara soc fort i jove, em cotitzaré una mica més, els clients ho hauran d’acceptar.

(...)

De cop, va sentir com un alè calent als cabells i una veu feble com la brisa del matí li va murmurar a cau d’orella:

-Soc aquí, m’has trobat.

(...)

Quan un encara és jove, més val creure en divinitats amigues que creure massa en si mateix.

Ja intuireu que han passat els anys, que la Diana és ara una jove bella i encantadora que s'esforça en ajudar el pare, mentre enyora la mare:

La Diana va continuar treballant amb modèstia i tenacitat.

(...)

La Diana, veient el seu pare desanimat, trist i sol, havia tornat a fixar casa seva com a domicili, i es repartia el temps entre ell i el doctor.

(...)

Però va arribar un dia en què els creditors, cansats d’esperar, van embargar les cases, els horts, la petita granja, les peces d’art i el mobiliari.

I el bon doctor, de manera anònima és sempre al darrere de les bones intencions de la Diana:

L’endemà, la casa de ciutat i la casa fora vila dutes a subhasta van ser-hi licitades i adjudicades al doctor Féron.

(...)

Al cap d’un any, en Flochardet i la seva filla, després de viure molt modestament però sense cap privació important, van poder pagar el lloguer al doctor.

I entre penes i treballs, tot va seguint endavant, i ara sí, arribem al moment culminant de la màgia: El retorn al Castell de Cimtort i el retrobament amb l'estàtua:

A la Diana li va venir un gran desig de tornar a veure Cimtort, i va prometre fer tot el que pogués per anar-hi al mes següent.

(...)

La Diana s’alegrava i se sorprenia alhora de veure que aquella solitud i aquell desordre que abans l’havien meravellada, no s’havien aburgesat gens, no s’havien alterat.

(...)

La Diana va voler retrobar sola el camí fins el pavelló, a través del caos de les ruïnes de l’interior, i el va retrobar sense vacil·lar.

I, com no podia ser d'altra manera quan la màgia intervé....:

I un bon dia , va provar de pintar un retrat.

(...)

La Diana,, amb vint-i-cinc anys, es va casar amb el nebot del doctor. (...) Es va trobar rica i va poder fer molt de bé. 

Cal afegir allò de: 

"Vet aquí un gat, vet aquí un gos. I aquest conte ja s'ha fos"

O potser:

        "Vet aquí un gos, vet aquí un gat. I aquest conte, s'ha acabat" 

I és que ja sabeu: 

"La qüestió és saber si hi ha fades o no"

 El castell de Cimtort

George Sand

Traducció de Georgina Solà Sellés

168 pàgines 

Cavalls salvatges

Era el 2017 que la revista Núvol publicava aquest reportatge referit al llibre. Deixo l'enllaç, però no me'n puc resistir a copiar aquest primer paràgraf: 

"Cavalls salvatges" és una ficció terapèutica que va servir a Cussà 

per esporgar el sentiment de culpa pel consum d’heroïna

I ja m'endinso en el comentari que, ja em disculpareu, precedeixo amb un preàmbul del què m'ha suscitat la lectura:

No ha estat un relat que m'hagi agradat especialment, tot i que m’ha servit per fer introspecció d'una etapa de la meva vida en què vaig passar molt d'esquitllentes per aquesta època de les drogues i la irrupció de la SIDA.

Altrament també és de destacar que aquesta mena de vida precisava d’una situació econòmica força elevada perquè el consum que es comenta al llibre no estava a l’abast de qualsevol, el que em fa pensar en una part important d’hipocresia en alguns dels personatges que s'esmenten en el relat.

De la música poc en puc comentar, perquè aquest sí que és un aspecte que lamento haver-me perdut i no per manca d'interès i curiositat, sinó, molt sovint per manca de recursos econòmics.

Però deixem parlar l'autor:

No soc una persona violenta, ho prometo, però si hi ha quelcom que m’encén és veure un home fet i dret (el Pep ja en tenia quaranta repicats i alçava nou pams) maltractant físicament una dona.

(...)

Però que la mort i el negoci hagin enterrat uns quants profetes i les seves músiques no vol pas dir que hagi mort la Utopia. Perquè la Utopia és viva, ben viva encara, i perquè volem mantenir-la viva.

(...)

Hi havia nits que ens tancàvem dins el bar, amb o sense el Josep Maria, perquè ja hi havia prou confiança.

Potser semblarà un recull un tant desordenat, però el relat tampoc no ajuda gaire a mantenir la coherència. I aquí encara ens trobem amb un grup de joves que senzilla i aparentment gaudeixen amb la seva companyia i amb l'entorn:

Érem a finals de març, però tres dies enrere havia caigut un pam de neu i aquesta nit tornaria a glaçar.

(...)

El Lluis, l’expert entre mestres, solia classificar els rescats d’alta muntanya en tres tipus: els bàsicament dolents (...) els intrínsecament tràgics (...) i els absolutament infernals.

El relat avança i mica en mica anem albirant els inicis de tot plegat:

Cinc anys i mig després, l’agost de 81, una amigamant d’aquells temps, la Nati, em va parlar d’anar a Orange, aquí dalt d’Occitània, a veure un macroconcert de rock.

(...)

Encara ara crec que als inicis de l’addicció, tant com a la droga en si, ens vam enganxar a l’estil de vida que la droga comportava.

(...)

Soc sense més metàfores, la contradicció entro voler viure lliure, i comprar i vendre i prendre heroïna cada dia.

Faig un salt en el relat, per retrobar-me amb el mateix jove que ens comenta:

T’ho creguis o no, fa més de deu anys que no en prenc, com no sigui mitja ratlla per celebrar el Cap d’Any.

Per afegir uns records que tracta (o no) de deixar enrere:

Vaig néixer i créixer a la Bonanova i vaig estudiar al Liceu Francès. El meu trist progenitor fou un cònsol migratori del règim franquista i jo vaig aprendre geografia a mesura que li oblidava la cara.

(...)

Ja abans de sopar, a més de riure i viure, vam fer gairebé de tot:

Admirar la joguina nova: un ordinador portàtil normal d’un preu normal.

Obrir una i una altra ampolla de cava.

Fer incomptables porros més de la maria que tenia l’Alexa i de l’haixix que l’Enric portava.

Riure i xerrar i observar el curs de la nevada i esnifar una línia per cap.

Després ens asseurem a taula amb llum d’espelmes i gaudirem de l’àpat i de la conversa. 

Una de les parts que personalment he trobat més interessants són les descripcions de situacions, realitats i influències des del punt de vista d'un consumidor que considero gairebé compulsiu. 

En el ben entès que, en certs estadis, la majoria sembla que pateixen els mateixos impulsos, o inclinacions:

Les drogues tenen entre sí una mena d’escala oficiosa que potser no respon a cap base científica però funciona en el terreny pràctic:

Al primer graó hi ha el tabac, el t, el cafè, l’haixix

Al segon l’alcohol, la marihuana, i un ampli ventall farmacològic.

Al tercer, un munt de barbitúrics i d’amfetamines, per altra banda completament legals, i els psicòtrops naturals, i l’elassadé, els radicals de disseny, la coca, l’opi, el peiot, etcètera.

l quart, totes les substàncies ja cristal·litzades en laboratori com la mescalina, la cocaïna, la morfina, l’heroïna i etcètera.

Les "Festes assenyalades" sembla que condueixen a inclinacions nefastes en determinats estadis:

Després del monstruós avorriment de Nadal i Sant Esteve i tal, la festa de Cap d’Any va ser un èxit memorable.

(...)

Aquell Cap d’Any, al capdavall, va ser la meva última nit divertida, la meva última nit d’autèntica disbauxa i, definitivament, la meva última nit en majúscules.

(...)

Aquell dia en concret, si no ho recordo malament, havia començat al migdia anterior. 

I decididament faig un salt i arribo al que serà el final. De tot:

Quan acabi aquesta carta em ficaré dins d’un bany d’aigua quasibullent, 

dins la teva preciosa banyera ovalada, 

i em fotré l’últim pico per narcotitzar-me encara un pèl més, 

i després, amb la ganiveta de tallar pa, un cop de canell a cada canell

 i a ben dormir (i qui sap si somiar, per exemple, 

que em reencarno en un cavall salvatge).

 I si més no, a ben dormir i a ben podrir-me, 

sense presses, dins la meva necròmide de quars de blau transparent.

 

 

 

 

Cavalls salvatges

Jordi Cussà Balaguer

Epíleg de Jordi Puig Ferrer

361 pàgines

Els temples solemnes

Planoles
Juliol 2022

Un començament que oscil·la entre el que sembla que serà una lectura inquietant i engrescadora:

La casa fa més de vint anys que està tancada.

(...)

Ja sap el que hi ha a l’altre cantó d’aquells murs, i des d’on és en pot percebre l’olor de resclosit, l’aire d’una densitat feixuga, la fortor d’alguna cosa que duu molt de temps podrint-se. Sent una fiblada al ventre.

(...)

Casa seva era un lloc en guerra. El que passa als llocs en guerra és que l’art i la cultura en són espoliats.

(...)

Una casa que no havia volgut ningú més de la família. Perquè, qui la vol una casa al mig del no-res? (...) El pare de la Nina era un exmilitar retirat per força

Per intuir la història de la casa, hem de parlar dels dos germans bessons que hi van créixer allà fins que ell va desaparèixer. I ella... va reaccionar amb fúria i després va fugir:

La Nina era el cos i el seu germà era el pensament, com si fossin dues parts separades del mateix ésser. De fet eren bessons i s’assemblaven com dues gotes d’aigua.

(...)

Era una maça. (...) La va alçar i, amb totes les seves forces, va clavar un cop contra la part del sostre de les golfes que estava més al seu abast. (...) Ho va llançar tot dins del maleter del Renault 12 i va pujar al seient del conductor. 

(...)

Mai va intentar posar-se en contacte amb el seu pare. Ell tampoc va intentar contactar amb ella. No sap si és mort. 

I mentre els records i el present es van cavalcant gairebé de manera indestriable, assistim a l'esforç per col·laborar en les tasques per re-acomodar l'antiga casa que el seu company i el seu fill han empès amb força entusiasme:

Després d’una setmana de fer neteja, la pila de deixalles per cremar sembla una muntanya.

(...)

Ella viurà a l’autocaravana, s’estarà al porxo. No travessarà mai el llindar. 

(...)

La Nina feia veure que reciclava però sovint llençava a posta les deixalles al contenidor que no corresponia.

(...)

Al terra del cobert encara hi ha taques de sang dels animals que esquarterava el seu pare. (...) Ells no les veuen.

(...)

Parlar de com sobreviure fa que no parlin d’altres coses que ara es tornen més supèrflues. Fa que no parlin de si encara s’estimen.

(...)

La Nina no recorda l’últim cop que es van fer un petó. Un petó de debò. 

El daltabaix ambiental, que no s'acaba d'explicar, va començar a les ciutats:

Per l’Ivan tot va començar a enfonsar-se la nit que van anar a desallotjar-los al pis de la Gran Ciutat. Per la Nina, havia començat molt abans. (...) Tothom estava espantat. La Nina no.

(...)

Condueixen per paisatges de serres aspres de roca calcària, pobles de cases arrupides unes contra les altres, abandonats, vinyes recargolades sota el sol.

I ara s'hi troben davant per davant de la casa on la Nina va néixer, on va viure uns greus episodis que vol esborrar, d'on va desaparèixer el seu germà bessó, d'on ella va marxar fa molts anys...:

L’Ariel treballa en silenci. No rondina, però a la Nina li arriben les vibracions de la seva queixa. 

(...)

La Nina pensa en tot el que ha deixat enrere i en el que no ha deixat enrere.

(...)

Què, quan, i on plantar què, i al costat de quin dallonses de planta en aquell quadrat de terra que serà l’hort però que ara només és un coi d’esplanada de pedres.

(...) 

Ella era de les que fugien. L’Ivan dels que es quedaven i lluitaven.

(...)

El seu fill només veu l’espai de fora. Per a ell no hi ha hagut mai tant d’espai. 

I mentre segueix donant-li tombs als seus negres pensaments, de sobte, el dolor la fa tornar a la dura realitat:

No es troba bé. Nota unes fiblades a la panxa.

(...)

Es desfà els nusos dels cabells com si fos l’argument d’una història que hagués de desembolicar.

(...)

És la ira, i la ràbia, i la infelicitat el que ens permet avançar. Si no, seríem amebes.

(...)

Una mà li acarona els cabells. Uns llavis li besen el front. Després, tot es torna negre.

(...)

Obre els ulls. Se’ls frega. Per uns segons es pensa que és a l’Òpera, ajaguda a la bastida.

I els records l'assetgen de nou, ara amb massa claredat:

Amb totes les meves forces, vaig empènyer el cos feixuc del meu pare i el vaig fer caure del llit. (...) Allà hi havia deixat recolzada la seva escopeta.

(...)

Aquell silenci

(...)

Vaig trobar la seva bicicleta tombada damunt les pedres, les seves Victoria arran d’aigua. (...) La superfície del pantà, sempre tan plana, es removia enmig d’una fúria d’onades negres.

De vegades és necessari que tot s’enfonsi. 

Ficar-se entremig de la muntanya de runa. 

Així saps què és el que realment has de salvar de la desfeta. 

 

 

Els temples solemnes

Glòria de Castro

272 pàgines