Kruso

Líquens a l'Escala
Abril del 2024

Tot, suposadament, comença amb la desaparició de'n Matthew, un gat, i la recerca infructuosa i gairebé delirant a que en Edgard (Ed) es dedica al llarg de dos dies abans no decideix deixar-ho tot i llençar-se a l'aventura:

Al migdia en Matthew encara no era per enlloc i l’Ed va començar a cridar-lo. Primer a baix al pati, després per la finestra, però ni rastre del xisclet de retret amb que la bestiola solia respondre.

(...)

Al cap de dos dies encara el va cridar. Al principi el molestava cridar tan fort, però ara ja no podia parar.

Unes breus paraules per conèixer-lo.

Ell només hi vivia de rellogat a casa d’una rellogada; era, doncs, una mena de contra-rellogat.

(...)

Va obrir el rebost i va examinar les seves precàries subsistències. La majoria de coses les va llençar a les escombraries.

I a partir d'aquest punt; l'aventura, el desconegut. El relat:

En trencar la nit, l’Ed arribà al cap nord de l’illa. Ja havia passat dues vegades per tots els pobles. 

(...) 

A través dels pins es veia lluir un edifici clar, amb la façana revestida de fusta. 

(...)

-El quedaràs fins que arribi en Crusoe. Començaràs a treballar i després ja ho veurem. Allotjament, àpats inclosos, dos marcs amb setanta l’hora. ¿Què me’n dius de rentar plats? Si ets apte, com hem dit. Tota la resta... Tota la resta vindrà després,

Sembla que per rentar plats no cal tenir massa experiència, però la seva feina, mica en mica, anirà més enllà:

15 de juny. La feina li resultava estranya i la feia amb poca traça. Però ningú no venia a ensenyar-li o explicar-li. 

(...)

Al cap de tres dies l’Ed ja anava prou segur. L’esquena li feia mal, però les cebes es pelaven soles.

(...)

Cada dia, l’ajudant de Mike el Cuiner li duia el menjar al pati.

Però el millor estava per arribar. La coneixença d'en Kruso, una amistat que en algun moment sembla que hagi d'anar més enllà. O potser hi va?:

Ningú no considerava que en Krusowitsch fos rus, ni russoalemany, ni alemany de Rússia. 

(...)

L’Ed ja era part de la tripulació.

(...)

En Kruso no era cap salvatge, era el contrari d’un salvatge, despullat allà al quarto de rentar plats, amb una bèstia desconeguda atrapada. En Kruso era pacient. 

(...)

En Kruso caminava amb l’esquena molt dreta, no amb pas atlètic, però sí poderós. (...) La feina era una cosa que acomplien plegats, hi havia una mena de confiança.

Com a part de la tripulació, l'Ed participa de les estones del que la colla entenen per descans:

L’Ed bevia fort.

(...)

L’Ed anava begut. Notava la soledat.

(...)

L’Ed es deixà caure al llit i tancà els ulls. En Kruso havia insistit a dur-lo “a casa”, però ara, estranyament, no se n’anava. S’estava dret en la foscor i no es movia.

(...)

L’Ed no tenia ni idea de qui era en Kruso, però de vegades li semblava tan familiar com la seva pròpia ànima.

(...)

En Kruso i l’Ed s’havien trobat en una confiança fundada en poemes i la seva comunió s’aferrava cada dia més.

(...)

L’Ed gaudia amb la confiança d’en Kruso. 

Però, sabem qui és en Kruso? Ja hem vist que l'Ed, tot i que se sentia reconfortat amb la seva amistat, no en tenia ni idea:

En Kruso flotava davant seu com un fantasma i a l’Ed li costava seguir-li el pas. El camí travessava  uns aiguamolls. 

(...)

La tàctica d’en Kruso es va perdre enmig del tumult general. (...) Sempre havia jugat a l’esquerra. 

(...)

Tot era diferent de les nits. La fosca no s’empassava la nàufraga de l’Ed, era visible del tot. 

(...)

Quan es va despertar pels volts de mitja nit, la porta de l’habitació estava entreoberta.

(...)

La mà d’en Kruso a la seva cara. Com si volgués cloure-li els ulls. Li feia mal, però també li feia bé.

(...)

I aleshores ho va sentir. Per primer cop. La veu habitava dins seu. La veu pròpia, com un destí propi.

(...)

L’Ed mirà en Kruso com qui mira un germà. Entre ells també hi havia una frontera.

(...)

El seu amic semblava intocable. Proper, però intocable. 

Bé, sóc conscient que més que aclarir res, tot plegat sembla més confús que al principi, però el relat és així i cal prendre's-el així, estrany i atraient, oníric, potser.

Només avanço una dada més, intrigant i que no desvetlla el final:

Al matí en Kruso havia desaparegut.

(...)

Totes les fronteres s’havien obert. Obert feia dies.

(...)

El meu informe també revela la poca traça que hi tenia, que lluny estava de complir. Un informe ple de detalls fútils, de sentiments i pensaments, en lloc de fets. 

Un reportatge de la revista Núvol, entre altres coses diu: "El lector atent, sensible al detall, aquell que gaudeix de l’escriptura curosa dels indicis, 

sens dubte gaudirà de Kruso" 

Us deixo l'enllaç

 

 

 Kruso

Lutz Seller

Traduït per Joan Farrarons

494 pàgines

El gólem

Sant Matí d'Empúries
Març del 2025

No recordo com vaig a arribar a "El gòlem", tot un clàssic de la literatura fantàstica, de la que no em considero pas afeccionada.

És possible (m'ha passa més d'un cop) que el títol o bé la imatge de la portada m'hagin cridat l'atenció des de la prestatgeria de la biblioteca, però, val a dir, que no m'ha decebut en absolut.

I també, la coincidència remota amb un personatge del "Senyor dels anells" (Aquell que sovint deia "miii tesoroooo") que segueix rondant pels meus pensaments i que la Viquipèdia defineix així: 

"Gòl·lum és un personatge fictici de l'univers de J.R.R. Tolkien, la Terra Mitjana i protagonista principal de la seua novel·la El Senyor dels Anells. Originàriament era un hòbbit amb el nom de Sméagol, però en trobar l'Anell Únic va anar corrompent-se fins a convertir-se en una criatura deformada i retorçada completament dominada per la influència de l'anell"

Però centrant-nos en el llibre que ens ocupa, en la Introducció trobarem una petita síntesi que paga la pena recollir breument:

Gustav Meyrink (en realitat Meyer) va néixer el 19 de gener de 1868 a l’hotel Blauer Bock de Viena.

(...)

La falta d’amor durant la seva infantesa es reflecteix sovint en una sensació de solitud que desemboca en una gran necessitat d’intimitat i transcendència, i també en la presència de personatges femenins negatius en la seva obra. 

(...)

Als vint-i-quatre anys, Meyrink va intentar suïcidar-se. (...) va començar a interessar-se pels fenòmens ocults i les tradicions esotèriques.

(...)

La seva primera novel·la “El gólem” (1915), es va convertir en un gran èxit editorial.(...) Va ser adaptada al cinema.

(...)

Va morir el 4 de desembre de 1932.

Bé, la introducció segueix abocant-hi dades i més dades, però ho deixo aquí i em remeto a la definició de la Viquipèdia: 

"El gólem^[1] (plural: gólems; plural seguint l'hebreu: guelamim) (hebreu: גֹּלֶם; plural:גְּלָמִים), és una estàtua de pedra, d'uns dos metres d'alçada, plena de màgia. Té la propietat de transformar-se en la forma física de qui vulgui."

Endinsem-nos en el relat:

No estic ni adormit ni despert, i en aquest estat mig inconscient se’m barregen a l’ànima el que he viscut, el que he sentit i el que he llegit, com corrents de colors diversos i de llum que hi confluïssin.

(...)

De sobte vull preguntar qui és ara “jo”

Així doncs, em giro i m’allunyo. 

Aquest és ell, però i qui o què l'envolta?:

Jo tenia un rostre estrany, sense barba, amb els pòmuls prominents, i mirava des d’uns ulls oblics.

(...)

De sobte vaig comprendre les enigmàtiques criatures que vivien al meu voltant fins a la seva essència més profunda: es mouen sense voluntat per l’existència, animades per un corrent magnètic invisible...

Ja hem vist la definició de la Viquipèdia, però l'autor també ens aporta la seva:

Basant-se en les fórmules perdudes de la Càbala, un rabí va crear un home artificial, l’anomenat gólem, perquè el servís com a criat, toqués les campanes de la sinagoga i fes tota mena de treballs feixucs.

(...)

La història del gólem és difícil de resumir. (...) Aproximadament cada trenta-tres anys es repeteix als nostres carrerons un succés que en si no és especialment emocionat, però que escampa un terror que no té explicació ni justificació possible.

(...)

Potser està entre nosaltres, hora rere hora, i no ens n’adonem.

Però, realment existeix aquest personatge? O potser només ens parla d'ell mateix el narrador?: 

Vaig comprendre que els ressorts del meu pensament i dels meus actes estaven ocults en una altra existència oblidats, mai no els podria reconèixer: soc una planta tallada, un plançó que brota d’una arrel aliena.

(...)

Vull cridar i no puc. Uns dits freds m’agafen la boca i m’empenyen la llengua cap avall, contra les dents de davant. 

(...)

Em vaig quedar perplex. Sí, sí, això era veritat. Per què vivia allà? No podia explicar-m’ho. Què és el que em lliga a aquesta casa?

(...)

Durant una estona tot al meu interior va oscil·lar d’una banda a l’altra; després, de sobte, es va obrir pas violentament. 

Mogut per la seva paranoia, de sobte se sent envoltat de fantasmes. Ombres que possiblement només habitaven en el seu interior:

L’habitació estava mig en penombra, il·luminada lleugerament només per la suau resplendor que penetrava pel forat de la finestra. 

(...)

Dins meu germinaven des de feia molt de temps unes forces ocultes. (...) Durant una bona estona vaig anar palpant les parets amb les mans, però semblava que no s’acabaven mai.

(...)

Els contorns del fantasma es confonien, espectrals, amb la foscor, es contreien d’una manera amb prou feines perceptibles i es tornaven a expandir, com una respiració lenta que recorria tota la figura.

Potser incomprensiblement, un sentiment humà enmig de tanta foscor. Una dona, un desig, potser?:

Estava assegut al costat de l’Angelina, com embriac. Travessàvem al trot els carrers plens de gent.

(...)

Lentament em vaig acostar la seva ma als llavis, vaig retirar-li el guant blanc i perfumat, vaig escoltar com la respiració se li accelerava i, boig d’amor, vaig prémer les dents als palpissos dels seus dits.

(...)

L’esplendor d’una breu tarda m’havia convertit per sempre en un estrany a la meva pròpia llar. 

(...)

Havia dormit fins ben entrat el matí, sense somnis, sense consciència, com algú aparentment mort. 

Ombres confoses a
Sant Martí d'Empúries
Març cel 2025

Com podeu suposar hi ha més, molt més: confús, desordenat, paranoic... Però en el meu resum he decidit arribar al final, suposadament és clar, perquè res no resulta cert en aquest delirant relat i potser aquest és només un inici:

Estic estirat al llit i visc en un hotel.

Però no em dic Pernath.

És que ho he somiat tot?

No! Això no se somia.

Miro el rellotge: amb prou feines he dormit una hora. Són dos quarts de tres.

I allà hi ha penjat el barret estrany que he agafat avui equivocadament... 

 

El Gólem

Gustav Meyrink

Traducció i introducció de Ramon Monton

349 pàgines

 

 

Jo, un altre

Imre Kertész (Budapest, 1929-2016)), va sobreviure als camps de concentració de Auschwitz i Buchenwald, on va ser deportat sent adolescent. Va romandre fins l'any 1942 que fou alliberat i va poder reprendre els seus estudis. El 2002, fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura.

Aquesta obra és una llarga reflexió, tal com el seu títol avança, respecte el qüestionament del jo com a quelcom inamovible, i evoca aquell altre jo d'abans de patir el brutal intent d'anul·lació quan va ser internat a Auschwitz:

Mil nou-cents noranta-u, tardor a la freda riba del Danubi. (...) Tot és fals (per mi, a través meu: la meva existència ho falsifica tot).

(...)

Plou. Antics dirigents del partit surten a la televisió. “Creien “ en el partit. “Creien” que s’havien comés “errors”, “equivocacions”, però “creien”, per exemple, que “Stalin no en sabia res”, de tot plegat. Etcètera.

(...)

Creure que la meva vida és meva seria una equivocació. Però seria un error encara més greu d’abandonar-la, de malbaratar-la, d’esguerrar-la. 

(...)

De vegades se’m planteja aquesta pregunta (sense resposta): ¿qui sóc jo, i quina és la meva història particular?.

I després de la llibertat, els records sempre hi restaran... del que vàrem ser, del que somniàvem ser, del que mai no tornarem a ser:

Els records són com gossos abandonats, errants, ens cerclen, ens esguarden, panteixen, udolen aixecant el morro a la lluna; els voldries fer fora, però no se’n van.

(...)

¿Davant de qui hi estem obligats, davant nosaltres mateixos, davant la resta d’humans, davant Déu, potser?

(...)

¿He entès mai la meva vida? ¿La puc entendre? (...) ¿Hi ha cap manera de comprendre que no sigui una possessió, prendre possessió d’allò que comprenc? 

No és el primer cop que llegeixo quelcom referit als dubtes, remordiments o simplement dolor, dels supervivents dels camps o, fins i tot, d'algun atemptat:

Sempre he tingut tendència, i avui dia no pas menys que abans, a considerar-me un “qualsevol” que, en un cert sentit, no ha escatimat esforços: he volgut conservar la lucidesa per damunt de tot. (...) No podem viure la llibertat allà on hem viscut la captivitat. Caldria anar-se’n cap a un lloc ben lluny d’aquí. No ho faré. 

(...)

De fet, ningú no ha indagat si, després d’una llarga mort, és encara possible de continuar vivint.

(...)

El fet d’estar marcat és la meva malaltia, però al mateix temps és l’esperó, el dopatge de la meva vitalitat; d’aquí surt la inspiració quan, de cop i volta, tot xisclant com si patís un atac, passo de l’existència a l’expressió.

(...)

¿De què tens por si saps que ets mortal?

(...)

Records dels camps de concentració em surten de les fondàries de l’ànima.

(...)

Visc com un fugitiu.

Tan sols des d’aquest punt de vista visc com cal: sóc un fugitiu.

(...) 

No hi ha una derrota moral i espiritual pitjor que esperar la mort de la mà d’individus que menyspreem profundament. (...) I jo també visc així, esperant, indiferent, culpable.

(...)

No ens agrada viure. No ens alegrem de viure.

I un cop més es qüestiona el seu Jo. Perquè en realitat, qui som? En tenim cap certesa? Quin dels nostres diferents Jo és el que més s'aproxima al que nosaltres mateixos considerem que som? Fins a quin extrem ens importa?

Preguntes, preguntes, preguntes... En realitat ens importen les respostes? N'hi ha?:

Sóc un jueu d’una altra mena. ¿De quina mena? De cap mena. Ja fa temps que no vaig a la recerca de la meva pàtria ni de la meva identitat. Sóc diferent d’ells, sóc diferent dels altres, sóc diferent de mi mateix.

(...)

Res no és perfecte, ni tan sols la mateixa perfecció, pel simple fet que només podem concebre la possibilitat de concretar-la amb mitjans imperfectes.

(...)

De primer ens assabentem de la malaltia mortal d’una persona que ens estimem molt, a continuació n’acceptem la idea, ens hi resignem i deixem la persona en mans dels especialistes. (...) La mort -més concretament, el fet de morir- abans era també un problema, però un problema, com qui diu natural. (...)

La meva història s’ha després de mi: de sobte tinc la sensació de perdre l’equilibri, com si hagués perdut l’orientació i entre el passat i el futur m’esmunyís fora del temps. (...) Tant és, perquè qui farà la passa ja no seré jo, sinó algú altre...

Vaig gaudir molt de la lectura, però sóc conscient que amb aquesta publicació 

no he aconseguit ni de lluny, recollir tot el sentit de l'autor.

Us recomano que seguiu l'enllaç que us durà a un reportatge de Núvol molt interessant i aclaridor.

Jo, un altre

Imre Kertész

Traducció d’Eloi Castelló

133 pàgines

Lo que ellos dicen o nada

L'Annie Emaux, va néixer l'1 de setembre del 1940. 

El 2022 fou guardonada amb el Premi Nobel de Literatura.

Navès. Lleida

I entrem al relat:
L'Anne, una adolescent, és la protagonista de la història. Com sembla el més natural, té molts dubtes i reflexiona, respecte el món i la vida que l'envolta.
Trobarà respostes? Les trobem al llarg dels anys? Això ja és tota una altra qüestió.
 
El futur. Qui no s'ha qüestionat el futur?:

El futuro…, cuando pienso en todos los años que voy a pasar entre libros, siento un gran hueco en la cabeza, todas esas cosas que aún no sé y que un día deberé escribir y decir.

(...)

Me veo cayendo en picado y ni siquiera sé cómo llamar a lo que siento.

La família:

Mi madre me abrigaba demasiado cuando estaba en primaria, tenía que andar siempre con un montón de ropa debajo del brazo porque me la iba quitando.

(...)

Se puso como loco, yo a su edad ya estaba trabajando, no me pasaba las horas delante de los libros.

(…) 

Cuando discuten sobre mí, siempre me siento incómoda, como si no hablaran de mí, sino de otra.

(...) 

Habría tenido que cambiar de padres. 

És una bona estudiant, amb un més que acceptable nivell intel·lectual:

Aprobé, y con buena nota, según me dijeron los profes.

(...)

Me aburría tanto que me lancé y saqué “El extranjero” de la biblioteca. (…) Me habría gustado escribir cosas así, o vivir algo así, pero para poder escribirlo después, para que todo estuviera hecho y fuera fácil de contar, y para que todo el mundo lo supiera.

Però, què en traiem de ser bons estudiants, què de les inquietuds intel·lectuals. Què de la vida? Futur, quin futur?:

Al cole y a casa. Al insti y a casa. ¿Y luego qué? Porque aquello podía durar toda la vida.

(...)

Pero por mucho que los padres hablen del futuro, siempre representan la infancia y el pasado. (…) Era 18 de julio y por la noche lloré al ver que el tiempo pasaba y yo no disfrutaba de mi juventud.

(...)

La vida te enseñará, dicen mis viejos, así ellos no tienen que explicarme nada.

(...)

Todo lo que les pasa a otras chicas acaba pasándote a ti, pensaba yo, es como el periodo.

La relació amb els pares, i els germans, mai no ha resultat ni resulta fàcil. Com a noia d'una època passada (igual en aquesta passa el mateix?) sembla que el futur era només casar-se, tenir fills i ser una bona "mestressa de casa", la qual cosa incloïa una disposició absoluta vers el marit i una renúncia a qualsevol altre aspiració personal o professional:

Sigo sin entender si les gusta el trabajo o no, me pierdo cuando hablan de esas cosas. Él presume de haber trabajado a turnos en la fábrica. (…) Tal vez trabajen para mí. Yo no tendré hijos. (…) Por lo menos a mi madre le pagan por limpiar en La Petite Vitesse, a mí no me dan ni un céntimo por ordenar mi cuarto.

(...)

Es curioso estar en casa de otra persona. Seguía prefiriendo a mi madre que a la de Gabrielle, las madres de las demás siempre son desagradables.

(...)

La política me interesaba. (…) En casa nunca hablamos de política, mi padre es sindicalista, pero en su sindicato no se hace política, y mi madre se cierra en banda.

I entrem en la part més delicada del relat, i em refereixo a percepcions, sensacions, i possibles decisions, sexe precari i insatisfactori?:

Nunca me había subido a una moto, el viento, el casco…, nadie habría podido reconocerme con él puesto.

(...)

Cuando por fin lo logró, un vacío brutal, siempre me pregunté qué pasaría en el interior. Nada. Ni siquiera me enteré de donde terminaba el túnel. (…) Hay que ser retorcido para preguntar si te gusta; no es la pregunta adecuada cuando lo único que quieres es gritar de dolor.

(...)

Se acabó lo de soñar, una y otra vez, qué pasaría. (…) él me dijo al marcharse, poniendo su mano ahí por encima del vestido, ahora esto es mío. Pero a mí me parecía que no pertenecía a nadie. 

Segueixo referint-me al que he anomenat "un altre època": En el que respecta a l'altre sexe, era gairebé inevitable pensar que eren posseïdors de tots els privilegis, tot i que, el que com a dona importava eren els que podien exercir sobre nosaltres:

¿En qué radica la felicidad para ellos? En comer, en volver a comer, en comprar cosas, en ver la tele por la noche u hojear el periódico, en dormir bien…

(...)

Los sentía a todos tan lejos…

(...)

Las chicas no tienen derecho. La limpieza moral. (…) Creo que por eso ya no puedo quererla, nunca me explica el mundo como yo lo siento en mí y a mi alrededor.

(...)

Estoy hasta la coronilla de mis viejos. 

Navès. Lleida

Lo que ellos dicen o nada

Annie Ernaux

Traducción Lydia Vázquez Jiménez

163 páginas 

No soc aquí

Aquesta plaça de Barcelona,
del que s'ha anomenat "El Raval"
va formar part
de la meva infantesa i adolescència.

Algun cop us heu demanat, què deuen sentir els joves que han nascut i crescut en un polígon?

He de confessar que, en el que a mi respecte, els polígons només són un lloc on trobar restaurants amb una relació força acceptable entre qualitat i preu.

Vaig néixer i créixer sense cap trauma en una barriada de Barcelona. Potser ara mateix es podria considerar l'equivalent a un polígon? No en tinc ni idea.

Bé, centrant-nos en la història que comentaré, la seva protagonista sí que va néixer en un polígon. Veiem el que n'opina:

De nit i de lluny, la llum humanitza els polígons, els confereix un ordre, en ressalta l’estesa de punts arrenglerats geomètricament, com si es tractés d’un eixample residencial. 

(...)

La gent es pensa que els polígons industrials són un quarto dels mals endreços, on només entres de casualitat, de tant en tant, o just per esgarrapar una mesada. I no és així.

(...)

Al polígon s’allarga la nit, s’hi beu, s’hi xerra, s’hi fuma, s’hi folla, s’hi passa droga, hi ha batusses, s’hi acoblen parelles o s’hi desacoblen per sempre...Menys fer de camell, em sembla que hi he fet bona part d’aquestes coses.

(...)

Des de l’autopista, el veïnat semblava una barriada desconjuntada, un suburbi proper a un d’aquells barris xungos, fidelment xungo als que eren noticia a la tele per algun problema de drogues o delinqüència. 

Doncs, llegint el que precedeix, no hi veig massa diferències amb la vida en una barriada.

I què ens comenta dels pensaments de la seva infantesa? Hi coincideixo: la qual cosa em fa pensar que són, o eren en una certa època, unes cabòries força comunes:

No hi ha gaires fotos meves de petita. És clar que....: Les fotos són capaces d’ensarronar de mala manera, d’explicar sopars de duro.

(...)

Durant molt de temps vaig pensar que era adoptada i no s’atrevien a dir-m’ho. 

(...)

Amb el meu germà ens portem cinc anys. 

Ens presenta els pares:

El meu pare menava l’hort i quatre paraules, les justes, a les quals no li costava gaire d’atorgar significats arbitraris. Sovint no l’encertava.

(...)

El pare sempre va ser una bèstia de càrrega. D’excursions i vacances no en van fer mai.

(...)

La mare ha tingut la virtut de no fer mai grossos els problemes. Els ha passat i avall. Ara que espero una criatura, no sé si això ho sabré fer.

(...)

La mare era algú a qui mai li feia mal res. (...) Estava tan acostumada a vetllar per la salut dels altres que s’oblidava d’ella mateixa o hi donava poca importància.

Ja he dit més amunt que d'alguna manera m'identifico amb la protagonista de la història. Amb el que segueix possiblement s'hi identificarien la majoria d'adolescents de qualsevol època. Crec, vaja:

No és fàcil decidir què fas amb la ràbia. I sovint no ho pots decidir. (...) Quan sento els renecs en boca meva, habitualment emesos en una cleda de confiança, no em semblen tan bàrbars com m’han fet adonar que sonen. 

(...)

També podia ser que el meu do consistís en la tossuderia per formular preguntes.

(...)

M’agradava regirar calaixos, i si algun dia els meus pares em deixaven sola a casa, aprofitava per escorcollar les seves tauletes de nit i el tocador. 

(...)

El llenguatge del si fa no fot ha tingut una llarga tradició a casa. (...) Algú que ens senti enraonar pensarà que parlem en clau. 

Arribats a aquest punt, sí que m'ha cridat l'atenció el que recolliré a continuació. 

Només afegir que m'ha recordat una frase que era gairebé entre premonició i resignació que sempre acostumava a dir la meva mare quan penso que no trobava cap resposta plausible, que era: "Tot això és qüestió de misèria, o passa per culpa de la misèria" i no havia manera d'esbrinar res més perquè movia el cap i es tancava en les seves cabòries o reflexions.

En aquest cas, es tracta d'unes visites "terapèutiques" a "L'Home d'Allà Dalt":

L’home d’Allà Dalt era un calb a mitges que encara es pentinava enrere. (...) A la sala d’espera s’hi escoltava música clàssica. (...) Entràvem a la consulta tots alhora i agafàvem lloc a l’altra banda de la taula.

(...)

La visita tenia una sistemàtica  molt precisa.

(...)

El pare solia gastar el seu torn amb l’Home d’Allà Dalt per dir fàstics d’algú que li feia “la vida impossible”. 

(...)

Quan imposava les mans per fe fer-te la mirada, l’Home d’Allà Dalt t’intimidava. Jo procurava concentrar-me en la música.

(...)

-Aquesta nena té un do.

(...)

-Això ja es veurà. El fet és que té un do i de mica en mica, amb el pas dels anys, s’anirà veient.

Aquella suposada premonició, potser es podria dir que es va fer realitat perquè...:

Vaig ser la primera persona de la meva família que va estudiar a la universitat.

(...)

Vaig acabar triant Història de l’Art perquè no em comprometia a res.

(...)

La vida te l’acabes guanyant com pots. Però això no ho descobreixes fins que ets gran.

No vull obviar l'evolució de la seva visió respecte al barri/polígon on havia nascut i viscut els primers anys de la seva vida i adolescència. Un cop més, hi coincideixo:

Va ser quan vaig arribar a la universitat que se’m va revelar la ciutat. (...) La distància física no guarda una equivalència perfecta amb la distància d’imaginaris i contextos.

(...)

Quan mires enrere, les tanques que ja has saltat semblen menudes. 

(...)

Reconec que vaig abandonar amb el cor inexplicablement encongit el meu barri atrotinat arran de l’autopista per anar a viure als afores de Barcelona. (...) Un dels bars de Sant Andreu, que sovintejàvem els dissabtes al migdia per fer-hi el vermut, semblava voler posar el seu gra de sorra en aquest cosmos que se m’ordenava.

Molt d'acord amb ella: 

Hi ha coses que passen perquè en un tancar i obrir d’ulls te les trobes davant del nas 

i es bada una esquerda que agafa forma de passadís secret.

És clar que tot ha canviat. I que els maldecaps de la meva mare no seran els nostres. 

No ho poden ser. (...) Ni la memòria ni allò que creies, el que t’han dit sempre... 

 

 

No soc aquí

Anna Ballbona

243 pàgines

Golpe de gracia

 

Aïnsa
Febrer 2024

Ambientada en Boston al 1974 quan un jutge, amb la intenció d'acabar amb la segregació racial als instituts, decreta que tots els alumnes han de compartir les mateixes classes sense tenir en compte el color de la seva pell.

Aquesta disposició va encendre les ires de les famílies blanques i els aldarulls assaltant els transports dels alumnes negres, van ser una constant:

La gente en el poder pretende indicarle a qué instituto debe llevar a la única hija que le queda aunque eso ponga en peligro su educación e incluso su vida. (…) No puede culpar a los negros por querer escapar del agujero de mierda en que viven, pero cambiarlo por otro parecido no tiene sentido.

Però aquest només serà el punt de partida de la història on en el rerefons es pot apreciar una forta denúncia social, on no hi manquen les baralles, el sexe, les drogues i la violència extrema:

Mary Pat trabaja de auxiliar en la residencia Meadow Lane Manor (…) Empieza la jornada despertando a los viejos que le tocan y a continuación ella, Gert Armstrong y Anne O’Leary reparten los desayunos.

(...)

De los cuatro hijos mayores de Peg, uno ha dejado el instituto, pero a los otros tres les ha tocado la lotería y se quedarán en el Southie.

Un jove negre ha aparegut mort de manera violenta i els rumors parlen que, Jules, la filla gran de la Pat hi està involucrada. Fa tres dies que ha desaparegut sense deixar cap rastre aparent:

A estas alturas todas sus compañeras saben que hace tres días que no ha visto a su hija, y la rehúyen.

(...)

Entiende que su hija está muerta.

Sabe que su hija está muerta.

La Pat és força coneguda al barri. D'aspecte rude i amb un caràcter difícil, sempre a la defensiva, sempre ficada en bregues de les que acostuma a sortir macada, però victoriosa. Ara es disposa a investigar pel seu compte i costi el que costi, què ha passat i on és la seva filla:

Allí todos se conocen, se paran unos a otros por la calle para preguntar por cónyuges, hijos o primos, no tan cercanos. (…) Todos tienen motes. 

(...)

Pensaba que, después de perder a su hija, no le quedaba nada. 

(...)

Por primera vez en una semana le encanta cómo se siente: magullada, llena de futuras costras, con un sabor a sangre en la boca.

La policia sol intervenir en les baralles, però sempre des d'una certa distància i sovint de manera interessada per si poden aconseguir alguna informació:

-Tu crees que mi hija estuvo involucrada y yo sé que no. Si logramos probar lo que pasó, podré demostrar su inocencia.

(...)

Ella se baja del capó, camina hasta la portezuela de su trasto y se sienta al volante. 

(...) 

-Quiero que llames a la policía y les digas lo que me has contado. (…) -Si no lo haces, volveré a por ti. Nada me detendrá, nada te salvará. No importa lo que pase, Ron, no importa quién creas conocer o quién creas que puede protegerte: no podrán, no contra mí.

El relat és força llarg i feixuc; jo no em detindré en remarcar tots els detalls: 

Miren, todos sabemos cómo funciona. Tal vez ustedes no, pero nosotros sí: negros y blancos no nos hablamos. Es así de simple.

(...)

Fue Jules quien dio la primera patada.

-Jules Fennessy?

Ron asintió con la cabeza.

(...)

Cuando el negro se dio de cara contra el tren, todos se rieron, sobre todo George Dunbar.

De fet, un grup organitzat de delinqüents del barri, suposadament contractats per algú poderós, volen iniciar tot un seguit d'aldarulls per evitar que la llei s'acompleixi:

¿Por qué un narcotraficante blanco de Southie les da rifles a tres negros de Roxbury en vísperas del comienzo del transporte escolar forzado?

Aprieta la cabeza contra el respaldo del asiento.

¿Qué coño está pasando?

I arriba la certesa que la Jules, la seva filla estimada, està morta: 

Es pasada la una y Mary Pat apaga las luces para que el otro no se dé cuenta de que lo sigue.

(...)

-Has destruido a mi familia -susurra en el silencio del garaje.

Él le devuelve la sonrisa.

-Voy a destruir a la tuya – le promete ella. 

(...)

Tras la puerta cerrada del garaje ella lo cachea y comprueba que no va armado.

(...)

-Intentaron enterrarla en el sótano, pero mezclaron mal el cemento y tuvieron que volver a empezar.

(…)

-Di su nombre.

-Jules. (…) Tuvieron que enterrarla dos veces. 

I ella ha dut fins el final la seva justícia i ho ha pagat amb la seva vida:

El médico forense extrae cinco balas del cuerpo de Mary Pat Fennessy.

(...)

¿Adónde habrá ido a parar el alma de Mary Pat?

(...)

¿Cómo han llegado tan lejos las cosas? (…) Se recuerda que las cosas han llegado tan lejos porque Mary Pat, pese a tener buenas intenciones, nunca fue una buena madre.

(...)

Mi hija era mi vida: me asesinaron cuando la asesinaron a ella. 

(...)

El funeral de Mary Patricia Fennessy se celebra el 17 de septiembre a las nueve de la mañana. Asisten pocas personas. 

Aïnsa
Febrer, 2024

En el South Boston High School, los alumnos negros se encuentran con algo que siempre han dado por hecho en sus propias escuelas, pero que no esperaban ver allí: no hay chicos blancos. (…) 

El primer día de clase, ni un solo alumno blanco asiste al instituto de South Boston. 

Dura, però molt creïble. El primer gran conflicte entre blancs i negres perquè hi ha una ordre 

que els instituts siguin mixts (alumnes blancs i negres)

 

 

Golpe de gracia

Dennis Lehane

Traducción de Aurora Echevarría

349 páginas

 

Effi Briest

Havia llegit diversos comentaris en el sentit que aquest autor, per mi totalment desconegut, en aquesta novel·la publicada el 1895, se'l podia considerar equiparable a les grans obres com "Madame Bovari" o "Anna Karenina" i, fins i tot es feia referència a "La Regenta".

L'he llegida amb interès, i, sempre tenint en compte la data de la seva publicació, val a dir que no m'ha decebut, tot i que ara per ara, el tema resulta evidentment molt antiquat.

En alguna de les referències que he consultat és fa esment a una possible inspiració en un fet real que s'anomena com a "cas Von Ardenne" datat el 1866 i que fa referència a un duel a mort a raó d'unes cartes descobertes entre la seva esposa i en Emil Hartwitch.

Bé, aquesta és la referència, el llibre amplia el coneixement de la protagonista des de la seva adolescència, quan li adjudiquen, com era costum a l'època, un matrimoni consensuat entre els pares i el que serà el seu espòs.

Comencem coneixent un tant a la protagonista, l'Effi:

Li deien “la petitona”, i no tenia més remei que deixar-s’ho dir, perquè la mamà, esvelta i bonica, encara li passava un pam.

(...)

A Effi, en veure’l, li va agafar com un tremolor nerviós; però no va durar gaire.

(...)

Aquell mateix dia el baró Innstetten i Effi Briest es van prometre.

Bé, ja tenim la jove promesa, i com  no podia ser d'altra manera, comença tota una etapa de compres i plans més o menys dirigits i organitzats pels seus pares:

Posseir més o menys objectes de la vida diària no era important per a Effi, però quan passejava amb la mamà per “Unter dem Linden” i, després de mirar els aparadors més bonics, entrava als magatzems “Demuth” a comprar tot el que li calia per al viatge a Itàlia que els nuvis farien immediatament després del casament, apareixia el seu veritable caràcter. Només li agradaven els objectes més elegants. 

M'estalvio tot el relatiu al casori i el sumptuós viatge de nuvis per endinsar-me directament al que serà el problema, però que descobrirem molt més tard:

Ja era completament clar quan, al matí següent, Effi es va despertar. (...) Incorporant-se, va mirar amb curiositat al seu voltant.

(...)

El seu marit estava assegut a la taula de treball, un buró de persiana, que era una herència de la casa dels seus pares i del qual no se n’havia volgut desfer. Effi, dreta darrere d’ell, el va abraçar i li va fer un petó, abans que es pogués aixecar.

(...)

La impressió que va tenir Effi va ser la mateixa a tot arreu: persones mediocres, la majoria d’una amabilitat més que dubtosa.

(...)

Tot i que la vida li anava bé, continuava sentint-se com un en món estrany.

I, és clar, l'embaràs no es fa esperar i cal contractar una eficient mainadera:

Estic esperant la criatura d’un moment a l’altre, i quan arribi, se l’haurà de cuidar i vigilar i potser criar amb biberó. (...) Què li sembla? Vol venir a casa meva? Estic segura que amb vostè no m’equivoco.

(...)

Es van adaptar molt de pressa l’una a l’altra ja que Effi, com la majoria de senyoretes de la ruralia brandenburguesa, tenia la virtut de deixar-se explicar tota mena d’anècdotes. (...) Però el novè dia es van acabar les converses i la placidesa; tothom anava de corcoll.

(...)

I el matí del 3 de juliol, al costat del llit d’Effi, ja hi havia un llitet de criatura. 

I torno a fer un salt, per constatar que la vida continua, monòtona, avorrida, ensopida i insípida, mentre el marit segueix atenent les seves obligacions de caire diplomàtic:

Les excursions en cotxe, en les quals Effi acompanyava el seu marit, es van repetir cada setmana.

(...)

En aquesta casa hi ha un fantasma, i m’ho he hagut de creure, això del fantasma, perquè tu, Geert, ets un educador.

(...)

“Me’n vaig demà amb el vaixell, i aquestes són ratlles de comiat...”

(...)

Havien pensat agafar les vacances a finals de juliol i anar a la muntanya de Baviera. (...) Però no va poder ser.

Bé, una novetat sembla poder alleugerir l'avorriment. Una proposta de canviar de feina, un ascens i un canvi de domicili. Tot plegat sembla un pas endavant per la parella. L'Effi, sense la criatura, s'avança per cercar i condicionar el nou domicili, tot sembla engrescador i positiu. Veurem:

Ja feia cinc setmanes que Effi era fora i escrivia cartes alegres, gairebé eufòriques, especialment des que va arribar a Ems.

I és que amb aquest "Veurem" ja es pot endevinar que algun contratemps s'esdevindrà:

Quan es van aixecar de taula i van anar a l’altra habitació (...) Innstetten començava a endreçar el cosidor, recollint els innumerables objectes que havien quedat escampats. (...) va mirar amb una mica més d’atenció el paquetet lligat amb la cinta vermella.

(...)

-La situació és que em sento infinitament desgraciat; em sento ofès, vergonyosament enganyat.

I ja està. Han aparegut unes missives comprometedores, insòlitament conservades per la Effi i que seran el desencadenant de tota la disbauxa, tristesa i dolor que sobrevindrà a continuació:

Ja feia gairebé tres setmanes que  Effi i la dona del conseller Zwicker eren a Ems, on ocupaven la planta baixa d’una torreta encantadora.

(...)

Així va arribar fins a l’habitació, que era a la dreta de la sala, i quan fent tentines va aconseguir obrir la porta i travessar el dormitori per arribar fins al llit, va caure desmaiada. 

(...)

Quan Effi va recuperar el coneixement, es va asseure a una cadira que hi havia a prop de la finestra i va mirar el carrer desert. (...) La sensació d’estar sola al món la va aclaparar amb tot el seu pes. 

Com no podia ser d'altra manera, tot s'ensorra, la dona "pecadora" és rebutjada per propis i estranys i es veu condemnada a l'oblit. rebutjada, fins i tot, per la seva pròpia filla:

Havien passat tres anys, i feia gairebé el mateix temps que Effi vivia en un piset de la Königgrätzerstrasse.

(...)

La meva vida ja m’està bé. Però no poder veure la meva filla és massa dur, i el meu desig seria poder-la veure de tant en tant, i no en secret i d’amagat, sinó de manera que totes les parts ho sabessin. 

(...)

Em repugna el que vaig fer, però encara em repugna més la vostra virtut. No vull saber res de vosaltres. No tinc més remei que viure, però espero que no en tindré per gaire. 

Aquest no és el final, però jo ho deixo aquí.

Un "dramón", eh?

En general, massa extensa, però cal insistir en l'època que es va escriure.

 

 

Effi Briest

Theodor Fontane

Traducció de Núria Petit

Pròleg de Thomas Mann

413 pàgines