Cavalls salvatges

Era el 2017 que la revista Núvol publicava aquest reportatge referit al llibre. Deixo l'enllaç, però no me'n puc resistir a copiar aquest primer paràgraf: 

"Cavalls salvatges" és una ficció terapèutica que va servir a Cussà 

per esporgar el sentiment de culpa pel consum d’heroïna

I ja m'endinso en el comentari que, ja em disculpareu, precedeixo amb un preàmbul del què m'ha suscitat la lectura:

No ha estat un relat que m'hagi agradat especialment, tot i que m’ha servit per fer introspecció d'una etapa de la meva vida en què vaig passar molt d'esquitllentes per aquesta època de les drogues i la irrupció de la SIDA.

Altrament també és de destacar que aquesta mena de vida precisava d’una situació econòmica força elevada perquè el consum que es comenta al llibre no estava a l’abast de qualsevol, el que em fa pensar en una part important d’hipocresia en alguns dels personatges que s'esmenten en el relat.

De la música poc en puc comentar, perquè aquest sí que és un aspecte que lamento haver-me perdut i no per manca d'interès i curiositat, sinó, molt sovint per manca de recursos econòmics.

Però deixem parlar l'autor:

No soc una persona violenta, ho prometo, però si hi ha quelcom que m’encén és veure un home fet i dret (el Pep ja en tenia quaranta repicats i alçava nou pams) maltractant físicament una dona.

(...)

Però que la mort i el negoci hagin enterrat uns quants profetes i les seves músiques no vol pas dir que hagi mort la Utopia. Perquè la Utopia és viva, ben viva encara, i perquè volem mantenir-la viva.

(...)

Hi havia nits que ens tancàvem dins el bar, amb o sense el Josep Maria, perquè ja hi havia prou confiança.

Potser semblarà un recull un tant desordenat, però el relat tampoc no ajuda gaire a mantenir la coherència. I aquí encara ens trobem amb un grup de joves que senzilla i aparentment gaudeixen amb la seva companyia i amb l'entorn:

Érem a finals de març, però tres dies enrere havia caigut un pam de neu i aquesta nit tornaria a glaçar.

(...)

El Lluis, l’expert entre mestres, solia classificar els rescats d’alta muntanya en tres tipus: els bàsicament dolents (...) els intrínsecament tràgics (...) i els absolutament infernals.

El relat avança i mica en mica anem albirant els inicis de tot plegat:

Cinc anys i mig després, l’agost de 81, una amigamant d’aquells temps, la Nati, em va parlar d’anar a Orange, aquí dalt d’Occitània, a veure un macroconcert de rock.

(...)

Encara ara crec que als inicis de l’addicció, tant com a la droga en si, ens vam enganxar a l’estil de vida que la droga comportava.

(...)

Soc sense més metàfores, la contradicció entro voler viure lliure, i comprar i vendre i prendre heroïna cada dia.

Faig un salt en el relat, per retrobar-me amb el mateix jove que ens comenta:

T’ho creguis o no, fa més de deu anys que no en prenc, com no sigui mitja ratlla per celebrar el Cap d’Any.

Per afegir uns records que tracta (o no) de deixar enrere:

Vaig néixer i créixer a la Bonanova i vaig estudiar al Liceu Francès. El meu trist progenitor fou un cònsol migratori del règim franquista i jo vaig aprendre geografia a mesura que li oblidava la cara.

(...)

Ja abans de sopar, a més de riure i viure, vam fer gairebé de tot:

Admirar la joguina nova: un ordinador portàtil normal d’un preu normal.

Obrir una i una altra ampolla de cava.

Fer incomptables porros més de la maria que tenia l’Alexa i de l’haixix que l’Enric portava.

Riure i xerrar i observar el curs de la nevada i esnifar una línia per cap.

Després ens asseurem a taula amb llum d’espelmes i gaudirem de l’àpat i de la conversa. 

Una de les parts que personalment he trobat més interessants són les descripcions de situacions, realitats i influències des del punt de vista d'un consumidor que considero gairebé compulsiu. 

En el ben entès que, en certs estadis, la majoria sembla que pateixen els mateixos impulsos, o inclinacions:

Les drogues tenen entre sí una mena d’escala oficiosa que potser no respon a cap base científica però funciona en el terreny pràctic:

Al primer graó hi ha el tabac, el t, el cafè, l’haixix

Al segon l’alcohol, la marihuana, i un ampli ventall farmacològic.

Al tercer, un munt de barbitúrics i d’amfetamines, per altra banda completament legals, i els psicòtrops naturals, i l’elassadé, els radicals de disseny, la coca, l’opi, el peiot, etcètera.

l quart, totes les substàncies ja cristal·litzades en laboratori com la mescalina, la cocaïna, la morfina, l’heroïna i etcètera.

Les "Festes assenyalades" sembla que condueixen a inclinacions nefastes en determinats estadis:

Després del monstruós avorriment de Nadal i Sant Esteve i tal, la festa de Cap d’Any va ser un èxit memorable.

(...)

Aquell Cap d’Any, al capdavall, va ser la meva última nit divertida, la meva última nit d’autèntica disbauxa i, definitivament, la meva última nit en majúscules.

(...)

Aquell dia en concret, si no ho recordo malament, havia començat al migdia anterior. 

I decididament faig un salt i arribo al que serà el final. De tot:

Quan acabi aquesta carta em ficaré dins d’un bany d’aigua quasibullent, 

dins la teva preciosa banyera ovalada, 

i em fotré l’últim pico per narcotitzar-me encara un pèl més, 

i després, amb la ganiveta de tallar pa, un cop de canell a cada canell

 i a ben dormir (i qui sap si somiar, per exemple, 

que em reencarno en un cavall salvatge).

 I si més no, a ben dormir i a ben podrir-me, 

sense presses, dins la meva necròmide de quars de blau transparent.

 

 

 

 

Cavalls salvatges

Jordi Cussà Balaguer

Epíleg de Jordi Puig Ferrer

361 pàgines

Els temples solemnes

Planoles
Juliol 2022

Un començament que oscil·la entre el que sembla que serà una lectura inquietant i engrescadora:

La casa fa més de vint anys que està tancada.

(...)

Ja sap el que hi ha a l’altre cantó d’aquells murs, i des d’on és en pot percebre l’olor de resclosit, l’aire d’una densitat feixuga, la fortor d’alguna cosa que duu molt de temps podrint-se. Sent una fiblada al ventre.

(...)

Casa seva era un lloc en guerra. El que passa als llocs en guerra és que l’art i la cultura en són espoliats.

(...)

Una casa que no havia volgut ningú més de la família. Perquè, qui la vol una casa al mig del no-res? (...) El pare de la Nina era un exmilitar retirat per força

Per intuir la història de la casa, hem de parlar dels dos germans bessons que hi van créixer allà fins que ell va desaparèixer. I ella... va reaccionar amb fúria i després va fugir:

La Nina era el cos i el seu germà era el pensament, com si fossin dues parts separades del mateix ésser. De fet eren bessons i s’assemblaven com dues gotes d’aigua.

(...)

Era una maça. (...) La va alçar i, amb totes les seves forces, va clavar un cop contra la part del sostre de les golfes que estava més al seu abast. (...) Ho va llançar tot dins del maleter del Renault 12 i va pujar al seient del conductor. 

(...)

Mai va intentar posar-se en contacte amb el seu pare. Ell tampoc va intentar contactar amb ella. No sap si és mort. 

I mentre els records i el present es van cavalcant gairebé de manera indestriable, assistim a l'esforç per col·laborar en les tasques per re-acomodar l'antiga casa que el seu company i el seu fill han empès amb força entusiasme:

Després d’una setmana de fer neteja, la pila de deixalles per cremar sembla una muntanya.

(...)

Ella viurà a l’autocaravana, s’estarà al porxo. No travessarà mai el llindar. 

(...)

La Nina feia veure que reciclava però sovint llençava a posta les deixalles al contenidor que no corresponia.

(...)

Al terra del cobert encara hi ha taques de sang dels animals que esquarterava el seu pare. (...) Ells no les veuen.

(...)

Parlar de com sobreviure fa que no parlin d’altres coses que ara es tornen més supèrflues. Fa que no parlin de si encara s’estimen.

(...)

La Nina no recorda l’últim cop que es van fer un petó. Un petó de debò. 

El daltabaix ambiental, que no s'acaba d'explicar, va començar a les ciutats:

Per l’Ivan tot va començar a enfonsar-se la nit que van anar a desallotjar-los al pis de la Gran Ciutat. Per la Nina, havia començat molt abans. (...) Tothom estava espantat. La Nina no.

(...)

Condueixen per paisatges de serres aspres de roca calcària, pobles de cases arrupides unes contra les altres, abandonats, vinyes recargolades sota el sol.

I ara s'hi troben davant per davant de la casa on la Nina va néixer, on va viure uns greus episodis que vol esborrar, d'on va desaparèixer el seu germà bessó, d'on ella va marxar fa molts anys...:

L’Ariel treballa en silenci. No rondina, però a la Nina li arriben les vibracions de la seva queixa. 

(...)

La Nina pensa en tot el que ha deixat enrere i en el que no ha deixat enrere.

(...)

Què, quan, i on plantar què, i al costat de quin dallonses de planta en aquell quadrat de terra que serà l’hort però que ara només és un coi d’esplanada de pedres.

(...) 

Ella era de les que fugien. L’Ivan dels que es quedaven i lluitaven.

(...)

El seu fill només veu l’espai de fora. Per a ell no hi ha hagut mai tant d’espai. 

I mentre segueix donant-li tombs als seus negres pensaments, de sobte, el dolor la fa tornar a la dura realitat:

No es troba bé. Nota unes fiblades a la panxa.

(...)

Es desfà els nusos dels cabells com si fos l’argument d’una història que hagués de desembolicar.

(...)

És la ira, i la ràbia, i la infelicitat el que ens permet avançar. Si no, seríem amebes.

(...)

Una mà li acarona els cabells. Uns llavis li besen el front. Després, tot es torna negre.

(...)

Obre els ulls. Se’ls frega. Per uns segons es pensa que és a l’Òpera, ajaguda a la bastida.

I els records l'assetgen de nou, ara amb massa claredat:

Amb totes les meves forces, vaig empènyer el cos feixuc del meu pare i el vaig fer caure del llit. (...) Allà hi havia deixat recolzada la seva escopeta.

(...)

Aquell silenci

(...)

Vaig trobar la seva bicicleta tombada damunt les pedres, les seves Victoria arran d’aigua. (...) La superfície del pantà, sempre tan plana, es removia enmig d’una fúria d’onades negres.

De vegades és necessari que tot s’enfonsi. 

Ficar-se entremig de la muntanya de runa. 

Així saps què és el que realment has de salvar de la desfeta. 

 

 

Els temples solemnes

Glòria de Castro

272 pàgines

Una mica de filosofia

Camí a Can Déu
Sabadell

Una breu referència recollida de la Viquipèdia referent a Arthur Schopenhauer:

(22 de febrer de 1788-21 de setembre de 1860).

Schopenhauer estudià Medicina a la Universitat de Göttingen. Progressivament anà agafant una formació molt diversa i completa a diferents universitats alemanyes, però s'interessà més per Plató, Aristòtil, Spinoza i Kant (...) Als anys 20 del segle xix fins i tot va exercir breument com a professor de Filosofia a la Universitat de Berlín.

I gosaré parlar de mi: 

Crec en la vida, però tampoc la desitjo a qualsevol preu ni en qualsevol estat, potser per això mai no criticaria qui, aparentment de forma voluntària, decideix posar-hi fi.

Dit això, un comentari més adreçat al llibre que ara m'ocupa: Ha estat una lectura interessant de la que, segurament no n'he copsat tot el sentit, però en essència m'ha fet aturar-me, rumiar i gaudir de tot plegat, que és en definitiva el que acostumo a cercar en qualsevol lectura.

Tractaré de fer-vos partícips de tot plegat, veure'm si me'n surto: 

I, com no podria ser d'altra manera, començaré "pel principi":

El punto de partida de la filosofía schopenhaueriana es la afirmación de que, detrás de este mundo tan diverso de las apariencias fenoménicas, existe una esencia unitaria que se representa o se manifiesta en ellas. (…) Los seres humanos son solo apariencias fugaces, y la verdadera sabiduría está en la ascesis negadora del mundo.

(…)

La voluntad de vivir, tal y como cada uno la experimenta en su propio cuerpo, es la clave de la esencia de todas las apariencias del mundo.

(...)

Para Schopenhauer, la verdadera investigación filosófica requiere el deseo de conocer el secreto de nuestra existencia y exige un afán sincero, vigoroso.

Amb la mort tot s'acaba, tot queda enrere. Acaba el que hi pugui haver de bo i també tota la resta: El dolor, el patiment, la tristesa...:

Con la muerte lo que se pierde son tanto el cuerpo como esta conciencia, pero no lo que produjo y mantuvo la conciencia.

(...)

En suma, cuando cada uno de nosotros muere la especie continúa, de modo que es en ella en la que pervive la indestructible voluntad del mundo.

Cal viure? Què té d'especial, néixer, créixer... lluitar, batallar per tirar endavant? Potser si, potser és indiferent o senzillament cansi. Tot és respectable:

Frente a una existencia como la nuestra seria preferible la no existencia en absoluto, la idea del fin demuestra existencia, o de un tiempo en el que ya no seremos, debe razonablemente turbarnos tan poco como la idea de no haber existido nunca. Y puesto que esta existencia es esencialmente personal, tampoco el fin de la personalidad debe ser considerada como una pérdida.

(...)

De hecho, en la muerte, la conciencia desaparece, aunque no lo que la había determinado hasta ese punto.

(...)

Si con la muerte perdemos el intelecto, ello significa que somos devueltos a nuestro estado originario privado de conocimiento, pero que no por ello será un estado simplemente privado de conciencia, sino más bien un estado superior a aquella forma.

I avanço, amb el "mestre" que ara es qüestiona el temps. I qui no se l'ha qüestionat?:

El tiempo es aquello en virtud de lo cual cada cosa, en cada momento, se convierte en nada en nuestras manos, por lo que pierde todo verdadero valor.

(...)

A cualquier acontecimiento de nuestra vida el “es” le pertenece solo por un instante, y luego les pertenecerá para siempre el “fue”. (…) Nuestra existencia no tiene ninguna base ni fundamento sobre el que apoyarse más que el fugaz presente. 

(...)

La vida se presenta, antes que nada, como una tarea, o sea, como la tarea de conservarla, de “ganarse la vida”. (…) Por tanto, el primer cometido es el de ganar algo, y el segundo es hacerlo insensible, una vez que se ha ganado, porque de otro modo se convierte en un peso muerto.

I només amb una mirada a qualsevol diari o noticiari, serem conscients del dolor del món. Guerres, fam, conxorxes, mentides, traïcions...

El món pateix, el dolor és arreu:

Es cierto que una desgracia particular parece una excepción, pero la infelicidad, en general, es la regla.

(...)

El consuelo más eficaz en cualquier desgracia y el cualquier dolor es mirar a quienes son más infelices que nosotros, y eso puede hacerlo cualquiera.

I, és evident que quan més coneixement més dolor:

Es evidente que el dolor espiritual está condicionado por el conocimiento, y es fácil ver que aumenta en proporción al conocimiento, tal y como se ha demostrado.

(...)

Quien vive durante dos o incluso tres generaciones del género humano experimentará una sensación semejante a la de quien, en el circo, asiste, dos o tres veces, una tras otra, a la representación de los prestidigitadores:el efecto del espectáculo estaba calculado solo en vista de la primera representació .

(...)

Entre los males de una institución penitenciaria está también el de la compañía que allí se encuentra. (…) En realidad, la convicción de que el mundo y, por tanto, también el hombre, sea algo que propiamente no debería existir es apropiada para llenarnos de indulgencia recíproca.

I gairebé arribo a final. Ja suposeu que he resumit molt i molt i potser interessadament. Qui no ho fa!

Però ara el tema que ens ocupa és, tornant gairebé al començament, el suïcidi. 

Veiem què ens comenta l'autor:

¿Quién no ha tenido conocidos, amigos o parientes que se han ido voluntariamente de este mundo? (…) Si se condena el intento de suicidio, entonces, lo que se castiga en realidad es la falta de habilidad a causa de la cual el suicidio no se ha consumado.

(...)

En conjunto se encontrará que, cuando el hombre llega a la conclusión de que los horrores de la vida sobrepasan a los horrores de la muerte, pone fin a su vida.

(...)

El suicidio puede ser considerado también como un experimento, como una pregunta hecha a la naturaleza para obligarla a responder. La pregunta seria: ¿qué modificación sufrirá la existencia y el conocimiento del hombre mediante la muerte? Lo que sucede es que se trata de una preguntar siniestro, porque elimina la identidad de la conciencia que es la que debería recibir respuesta.

(...)

Aristóteles dice que el suicidio es una injusticia contra el Estado, aunque no contra la propia persona que lo comete.

I, jo acabo aquí, i us deixo amb unes reflexions referents a la filosofia. 

Interessants, pessimistes, curioses, absurdes, insuficients...? 

Cadascú veurà:

El camino hacia la verdad es largo y escabroso 

y nadie lo puede recorrer con un peso atado a las piernas, 

más bien serían necesarias alas. 

(…) 

Toda la ayuda suministrada desde fuera a la filosofía 

es por naturaleza sospechosa

(...)

El mundo entero, y todo en él, está repleto de “intenciones” 

y la mayoría de ellas son bajas, vulgares y malas.  

Sobre el dolor del mundo,

el suicidio y la voluntad de vivir.

Schopenhauer, Arthur

Introducción, traducción y notas de

Diego Sánchez Meca

175 páginas

La vida i la mort?

Com altres cops, m'he sentit atreta i encuriosida pel títol i el tema de què tracta.

En aquest sentit no m'ha decebut, però val a dir que en el que és el fons de la qüestió he estat, soc, i després de llegir-lo segueixo sent, escèptica al respecte. 

Tot i això, tractaré d'aportar els punts més clarificadors, sempre segons el meu entendre, de l'escrit:

Diu en el prefaci el seu autor, el Doctor Manuel Sans:

He pogut descobrir la realitat de la vida humana en la seva tridimensionalitat. (...) He après a gestionar millor les meves emocions i a estructurar la meva vida d’acord amb els arquetips. (...) He comprovat que és possible arribar a entrar en contacte amb la Supraconsciència, la nostra realitat existencial, la que ens fa únics i irrepetibles i ens permet ser feliços i lliures.

I avancem fins un breu apunt del pròleg a càrrec del Dr. Mario Alonso Puig:

Aquesta obra és, abans de res, un exercici de valentia, perquè és necessari tenir-ne per tractar temes que són tan esmunyedissos.

Passeig...
   És vida!    

Una introducció que almenys en el meu cas m'ha situat força, que no convençut, en el que podem considerar la tesi de l'escrit:

La consciència ens proporciona coneixement de la nostra existència, de les nostres reflexions i dels nostres actes.

(...)

La Supraconsciència és la idea que la consciència no és simplement el resultar de l’activitat neuronal al cervell, sinó que existeix en un nivell més profund i fonamental de la realitat. 

I entrem de ple en el tema de la mort:

El procés de la mort té dues fases:

1)La desconnexió del neocòrtex, que origina desconnexió i confusió.

2)El cervell basal o reptilià, que controla de manera autònoma la vida vegetativa, n’és afectat i apareixen trastorns del ritme cardíac i apnees respiratòries.

(...)

Podem comparar la mort clínica amb un ordinador que s’apaga.

(...)

Però alguns pacients poden ser portats novament a la vida a través de la reanimació cardiorespiratòria. Aquesta tècnica és similar a prémer el botó d’encesa d’un ordinador per reiniciar-lo: si es fa ràpidament, pot aconseguir que el sistema torni a la vida.

I algunes qüestions amb les que puc estar-hi d'acord:

Qui mira cap a fora somia; qui mira cap a dins desperta. Carl Jung.

(...)

A partir dels trenta-cinc o quaranta anys d’edat, per exemple, més del 90% dels nostres actes són hàbits. (...) Les decisions que prenem i les reflexions que elaborem depenen totalment del caràcter, i per tant, del lliure albir.

I com no podia ser d'altra manera, la seva defensa del que, segur que honradament, creu i confia:

El progressiu desenvolupament científic ha anat allunyant la humanitat de la divinitat.

(...)

L’univers té un final que arribarà amb la mort tèrmica. (...) L’existència de constants universals molt exactes manté el funcionament perfecte de l’univers. 

(...)

La finalitat de la vida és el desenvolupament de l’ésser. (...) Podem assolir la Supraconsciència per dos camins:

1.De manera inconscient.

2.Mitjançant la meditació.

(...)

La meditació millora la salut física en molts aspectes. Per exemple, té un efecte positiu sobre la tensió arterial i el ritme cardíac.

Camins...
Son Vida!

Hi ha quatre conceptes que canvien profundament 

en les persones que han experimentat una EPM:

La vida

La felicitat

La llibertat

La mort.

 

  

La SUPRACONSCIÈNCIA existeix

Vida després de la vida

Dr. Manuel Sans Segarra

237 pàgines

 

  

Això que estàs passant...

La història que vertebra tot el relat és la malaltia en fase terminal d'una dona, que cerca un cert refugi emocional en la que va ser amiga en els anys de joventut.

D'entrada pot semblar un plantejament un tant insòlit, però hi ha un matís que fa que el relat adquireixi un caire de tensió emocional, donat que la malalta, desafiant les lleis d'EEUU que prohibeixen l'eutanàsia assistida, expressa el seu desig, que no és altre que tant bon punt la situació se li faci insostenible, té previst posar fi a la seva vida. 

No desitja cap ajuda, ni tan sols assistència en el darrer moment, que ja ha decidit que serà en la més absoluta solitud, només (i no és poc) demana uns dies de convivència plegades tot evocant la seva joventut. 

De fet, el desig de la malalta és clarament raonable:

Una bona mort, va dir. Tothom sap què significa això. Sense dolor, o almenys sense convulsions durant l’agonia. Anar-se’n amb elegància, amb una mica de dignitat.

Abril 2018
Les Arenes, el Ripoll
Sabadell

I a partir d'aquí, les reflexions sobre el dol, la malaltia, la memòria, els records... prenen protagonisme:

La meva amiga i jo ens vam conèixer als vint-i-pocs anys, quan treballàvem a la mateixa revista literària

(...)

Era la mena de persona que els altres descriuen com una lluitadora, una supervivent.

El tractament contra el càncer que la meva amiga havia estat rebent -i que incloïa una teràpia encara experimental- va ser més exitós del que els metges prudents li havien permès esperar.

(...)

Odiava ser filla de mare soltera: era l’única de les seves amigues en aquella situació, quan era petita. 

(...)

Un cop va establir la seva total independència d’ells, l’hostilitat cap a la família va disminuir. (...) Al final simplement era més fàcil deixar-ho córrer, espavilar-se sense l’altra. 

Abans d'arribar a aquest estat final, ja s'havien tornat a retrobar, però aleshores la malaltia va adquirir un protagonisme no desitjat:

Vaig tornar un altre cop a visitar la meva amiga. Els tractaments havien fracassat. Els tumors s’havien escampat. Havia tornat a l’hospital. (...) Falses esperances, va dir. No hauria d’haver sucumbit mai a les falses esperances.

I ja gairebé sense més preàmbuls s'inicia el que serà una convivència potser estranya, o diferent:

La meva amiga inicia la conversa més important de les nostres vides.

(...)

Les cures pal·liatives només arriben fins a un punt.

(...)

Malgrat que es trobava millor des que havia deixat la quimio, els seus símptomes podien canviar cada dia, i les medecines que prenia per evitar-los també tenien alguns efectes secundaris.

Seran unes vacances definitives, en una casa llogada, un lloc impersonal, sense records que només afloraran en les converses, sense objectes evocadors, sense dolors: 

La casa era com s’anunciava. Agradable, neta i ordenada.

(...)

La setmana abans havia transcorregut a batzegades per a mi, com si estigués borratxa.

Havia fet un munt de llistes des que tot allò havia començat, infinites llistes de tasques per fer.

I de cop i volta, l'inesperat! 

Me les he descuidat!

El què?

Les pastilles, esclar. Què vols que sigui.

(...)

Hem de tornar, va dir.

I a partir d'aquest punt, deixo la cronologia del relat, intens, sorprenent a voltes, transcendent. I m'adreço cap al final, sempre suposant que hi ha un final en tot plegat:

Sense esperança, quan la mort s’acosta, la ment només busca alleujament, i el cos, amb la seva pròpia ment, lluita amb desesperació per mantenir-se viu. 

(...)

Cada dia l’ambient a la casa era una mica diferent, una mica més carregat d’alguna manera indefinible, i jo havia après a llegir-ho. Qualsevol dia d’aquests. No ho podia explicar, però ho intuïa.

(...)

Temps. Totes dues érem tremendament conscients que s’havia convertit en un element diferent del que era abans que creuéssim el llindar d’aquella casa,

(...)

A vegades ens posàvem de bracet o ens agafàvem les mans. (Tocar és molt important).

(...)

Una de les moltes excentricitats de la nostra situació tenia a veure amb la compra de menjar. L’interès de la meva amiga pel menjar havia disminuït tant que no li agradava gens fer la compra. Les olors del supermercat podien arribar a provocar-li nàusees.

Morir és un paper que exercim 

com qualsevol altre paper a la vida: 

quin pensament tan pertorbador. 

 

 

Això que estàs passant

Sigrid Nunez

Traducció de Núria Parés Sellarés

179 pàgines

Memòria de la resistència antifranquista

Remenant pel núvol, tot cercant més informació, he ensopegat amb aquesta frase. La comparteixo donat que hi estic molt d'acord.

"Un llibre per a qui vol recordar i per a qui vulgui descobrir i conèixer."

Aïnsa

No és una novel·la, són fets i persones reals, que l'autor ha investigat: 

Vaig viure la lluita antifranquista en primera persona. (...) Quan em vaig dedicar professionalment al periodisme, al final de tot allò sabia perfectament que tenia una història tan llarga que em podria durar tota la vida.

(...)

Durant un any llarg, 1990, vaig passar cada matí als arxius de la Govern Civil i de la Via Laietana, i sense cap mena de control, perquè tenien ordres superiors de deixar-me treballar.

I jo, que vaig néixer i viure a Barcelona, al Carrer del Carme en temps de postguerra i misèria com solia dir la meva mare, he passat relativament sovint per La Via Laietana, fins i tot algun cop amb els meus fills menuts. Val a dir que desconeixia tot el què passava a l'interior d'aquell edifici sòrdid. 

Ara que ho conec, recordo aquells dies i m'esgarrifo:

El 4 d’abril de 1945, Tomasa Cuevas, “La Peque”, entra als calabossos de la prefectura de policia de la Via Laietana. (...) El seu testimoni és un dels primers documents que es conserva de la història negra de la tortura que allà s’hi va escriure amb tinta vermella signant declaracions amb sang.

(...)

Els mètodes de tortura eren terribles, per més que els eufemismes pretenguessin dissimular-los.

(...)

Acabada la guerra, a alguns dels presoners els mataven a pallisses a les comissaries. 

(...)

La primera postguerra va ser la més dura. Execucions a l’engròs de càrrecs públics, de militàncies modestes delatades per pors i enveges, llargues presons, que van afectar sobretot socialistes i catalanistes.

A casa se'n parlava molt poc i entre murmuris de la guerra. Es vivia, encara, amb molta por: Llegint el que encara passava, no és d'estranyar:

Els Nacionals eren els feixistes en llenguatge afecte, que anomenava Rojos a totes les sigles republicanes que se’ls oposaven, entre elles la CNT i la FAI que havien afiliat la Maria.

(...)

La CNT i la FAI havien decidit l’execució de Franco amb un nucli bàsic d’exiliats catalans de diferents persecucions. (...) L’escamot va ser descobert per l’enrenou, potser perquè Franco va cridar, fos “auxili” o “a mi la guardià” o perquè els sentinelles estaven alertats per una fuita d’informació o un infiltrat.

Els qui vivien a prop del Camp de la Bota sabien molt bé dels afusellaments a les matinades, dels trets que se sentien des de les seves barraques:

El 17 de febrer de 1949 van ser executats al Camp de la Bota quatre dirigents comunistes acusats de pertànyer a la guerrilla.

El nom de Comorera no m'era desconegut, però no podia associar-lo a cap càrrec, ni tan sols tenia present cap imatge seva, però:

Joan Comorera i Soler va ser el primer secretari general del PSUC i conseller de la Generalitat republicana.

(...)

El conseller Comorera va morir a la presó el 7 de maig de 1958, unes hores després de l’última trobada. Rosa Santacana va morir a l’exili el 26 d’agost de 1964. 

De l'Abat Escarré, n'havíem sentit parlar, mai amb cap certesa de si els rumors corresponien a la veritat o si només eren històries com les que el meu pare pretenia escoltar de l'emissora clandestina, amb el cap i l'aparell de ràdio tapats amb una flassada perquè no s'escapés cap so comprometedor: 

Escarré havia estat franquista en la mesura que ho van ser tants religiosos, que van veure el cop d’estat en defensa pròpia com el final dels pogroms anarquistes. Era, tanmateix, un home obert a escoltar.

(...)

Traslladat a la Clínica Corachán de Barcelona, Aureli M. Escarré va morir el 21 d’octubre de 1968. No s’havia vist mai un condol i un seguici com aquell d’ençà la mort de mossèn Cinto. Josep Solé Barberà va ser un dels portadors del fèretre.

D'en Salvador Espriu ha transcendit la seva vessant literària, però també hi havia una persecució política. Potser la raó fonamental fou el seu catalanisme:

La fitxa d’Espriu era especial per ser de qui era i perquè la meva consulta va agafar als policies en calçotets. (...) Hi vaig treballar un any.

(...)

El 1975, amb Franco morint-se i el franquisme preparant-ne la resurrecció. (...) Li donen el passaport i aquí es clou la seva fitxa policíaca.

I de la Caputxinada, se'n va parlar i molt d'aquell fet insòlit en què estudiants per capellans es revoltaven:

L’estudiant Joaquim Boix va ser maltractat per la policia arran de la seva detenció a la Caputxinada. (...) A migdia de l’11 de maig de 1966, sortia del palau episcopal una processió civil d’un centenar de religiosos en direcció a la prefectura de la Via Laietana.

(...)

Els interrogatoris van ser suaus, perquè la Caputxinada havia fet molt enrenou internacional i la policia tenia ordres de no passar-se amb els estudiants.

(...)

La manifestació de capellans del maig de 1966 feia aflorar una Església que s’oposava al nacionalcatolicisme. 

En podem trobar un munt de noms més o menys coneguts, compromesos en la lluita antifranquista.

L' anarquista: Quico Sabaté

El que seria President de la Generalitat: Jordi Pujol 

Cantants a la llista negra: Lluís Llach, Raimon...

La “llista negra” comprèn vint-i-un cantants, quinze dels quals catalans

La Novena Simfonia segons Pau Casals: El 17 de juliol de 1936, Pau Casals dirigia per última vegada la seva orquestra. Al Palau, s’acomiadava emocionat dels músics.

Perillosos socialdemòcrates. El llegat Pallach-Barrera. El socialista  Joan Reventós...

Escriptors i intel·lectuals: Vázquez Montalbán, Folch i Ribó, Jordi Carbonell...

 Pere Fages: El primer "ambaixador" de l'Assemblea de Catalunya

I tants, i tant més 

Però no puc deixar d'esmentar la cloenda del mateix autor. Res que jo pugui aportar resultaria insuficient. 

Amb agraïment i admiració li cedeixo la paraula:

Al llarg de trenta-vuit capítols, he pretès filmar una panoràmica representativa de què va significar la lluita conta la dictadura i per les llibertats democràtiques i nacionals. (...) He parlat d’allò que podia explicar en primera persona, com a testimoni directe i com a periodista respecte dels que van ser protagonistes d’altres; sempre amb els meus enregistraments, notes i amb la documentació que vaig aplegar durant un anys dels arxius de la Brigada Social i del Govern Civil de Barcelona.

(...)

Acabo reivindicant que la prefectura esdevingui un espai memorial i d’homenatge a tots els que, dintre d’aquelles foscúries d’espai i de temps, van patir perquè avui poguéssim opinar públicament, manifestar-nos, fer vaga, reunir-nos, militar políticament i sindical. I votar. 

 

Memòria de la resistència antifranquista

Antoni Batista

197 pàgines

Plenilunio

Lluna plena 
A la Vall d'en Bas

Creieu o no en la influència de la lluna, aquest relat, que en el seu moment es va portar al cinema, segur que us encantarà.

No puc ni remotament fer un resum sense copsar tota la intenció i la riquesa de llenguatge que conté el llibre, així que em limitaré a recollir algunes frases que m'han semblat més colpidores o amb més intenció.....

El resum superficial de la història és potser senzill de fer: Un inspector, procedent del País Basc on ha estat amenaçat de mort, arriba a una petita ciutat de províncies per investigar un crim i un intent frustrat, ambdós casos amb nenes com a víctimes, que ha succeït mentre la lluna es trobava en Pleniluni. Està casat, i ara, la seva dona, presa d'un estat nerviós intens, està hospitalitzada. 

Però el que hi conté el relat és molt més, i més interessant.

Ara entrem en matèria, coneixent a l'inspector:

El inspector buscaba la mirada de alguien que había visto algo demasiado monstruoso para ser suavizado o desdibujado por el olvido, unos ojos en los que tenía que perdurar algún rasgo o alguna consecuencia del crimen, unas pupilas en las que pudiera descubrirse la culpa sin vacilación, tan solo escrutándolas, igual que reconocen los médicos los signos de una enfermedad acercándoles una linterna diminuta. 

(...)

Tenía que encontrar la cara de un desconocido para castigarlo porque había matado y para impedir que volviera a matar, pero quería encontrarla sobre todo para mirarlo a los ojos y concederse durante unos segundos o minutos un arrebato de amenaza, para atrapar a ese individuo por las solapas o por el cuello de la camisa y mirarlo al fondo de los ojos desde muy cerca y golpearle la cabeza contra la pared, para que se muriera de miedo, para que se meara, como se meaban tantos años atrás en las comisarías los estudiantes, los detenidos políticos.

Un paper rellevant el trobem en "El Padre Orduña" antic conegut de l'inspector quan, de petit va ser dut a la residència de la que era director i responsable total aquest sacerdot:

El padre Orduña, que era indiferente a las comodidades, lo era más todavía a la decoración. (…) Despojada de todo, su pequeña vivienda, tan angosta como un piso en una barriada obrera, tenia algo de museo involuntario de otro tiempo.

(...)

Ahora no lo visitaba casi nadie, y sus únicos contactos regulares con el mundo exterior eran las confesiones a las que seguía dedicando una parte de la mañana, después de su misa, la primera del día, a las siete y media.

(...)

Entonces a nadie se le ocurría pensar que un cura fuera rojo. (…) Queríamos enseñarles oficios dignos a los hijos de los pobres, y durante años lo hicimos, en la medida de nuestras fuerzas.

(...)

-Algo tenemos tú y yo en común, y es que a mi también me llamaron traidor -en la voz del padre Orduña volvía a haber una entonación de ternura-. 

I no hi pot mancar la referència a la primera nena que va morir a mans de l'assassí:

Qué habría visto su asesino mientras la sofocaba, qué recuerdo llevará ahora mismo en su conciencia, a cualquier parte donde vaya, tal vez incluso en sueños, qué estará sintiendo la niña al final.

(...)

Cada cual con su secreto escondido en el alma, royéndole el corazón, inaccesible siempre, no sólo para los desconocidos, sino para quienes están más cerca.

(...)

Fátima era una ausencia más que un recuerdo.

(...)

Era la mesa en la que había estado sentada desde el principio de curso.

(...)

Si no hubiera tenido que ir a la papelería a comprar la cartulina azul y los lápices de colores, si su padre no la hubiese dejado, si su madre, que al irse de compras le había preguntado si quería acompañarla, hubiera insistido un poco más… 

No podem oblidar que l'inspector viu sota l'amenaça de mort feta pel grup terrorista, i que per precaució, s'ha vist obligat a abandonar el País Basc i a viure adoptant estrictes mesures de seguretat:

Un día el inspector vio su propia cara en el telediario.  

(...)

Vio su propia cara en la pantalla del televisor, pero la imagen no duró más de un segundo, y en cualquier caso ésa fue la última vez que hubo referencias a la muerte de la niña en el telediario.

I com no tot ha de ser forçosament intriga, també hi ha una escletxa per l'amor, o el desig, o la passió..., i és que hi ha una mestra, soltera i mare, entregada a la seva feina, però encara desitjable i desitjosa:

Se había dado a sí misma un plazo inapelable, una tregua que ya no renovaría más, como había hecho otras veces, tantos años. 

(...)

Se había prometido o exigido a sí misma que aquél sería su último curso en la ciudad.

(...)

Hubiera querido casarse, si no de largo, al menos sí de blanco, con falda corta, tacones altos y medias de seda, y en el fondo de sí misma no le habría importado casarse por la iglesia.

(...)

Ahora, a los treinta y siete años, descubría cosas de sí misma que habían afectado mucho su vida sin que ella las hubiera comprendido o aceptado, y muchas veces ni siquiera percibido.

Però paga la pena que ens detinguem en l'acurat retrat que l'autor ens fa de l'assassí:

Su vida entera, su conciencia, su voluntad, se resumían ya en una sola interrogación, inmóvil y fanática.

 (…) 

Prefería no saber mucho más de sí mismo.

(...)

Él puede decir, en el secreto de su impunidad, “Yo sé quién soy”, él sabe que ha raptado y ha matado, y tal vez piensa o sabe también que esa íntima confesión no contiene ningún peligro, sabe que no hay testigos, salvo una mujer que no es capaz de recordar su cara, tan sólo la sangre que le brotaba de la mano izquierda y que él se chupaba.

(...)

Siempre encerrándose, como a los doce años, en la oscuridad y debajo de las mantas y procurando no hacer ruido con los muelles del somier.

La descripció segueix, inclou matisos i petits detalls que aporten més i més motius de rebuig, mai de commiseració, vers el personatge:

Traga saliva, ha apretado demasiado los dientes y ahora al sabor de la saliva y del anís desleído en ella se mezcla el de la sangre, igual que se le mezcla la intensidad del recuerdo.

(...)

Pero nadie lo sabe, parece mentira, da risa, todos buscando, los periodistas y los policías, todos esos gilipollas venidos de Madrid y de Sevilla y dicen que hasta del extranjero, acampados en la plaza, debajo de la estatua.

(...)

Así que mejor lavarlo todo, se lava y se estrena, como decía el anuncio (…) y luego no queda ningún olor, entra uno en la ducha a las dos de la madrugada.

(...)

Pero esa noche no era igual que todas, y no sólo por lo que él sabía y no sabe nadie más en el mundo. 

Lluna plena
A la Vall d'en Bas

“Fue por culpa de la luna”, dijo, todavía con la cara tapada, los dedos velándola como una celosía, “me emborrachaba y la luna me hacía pensar cosas raras”. 

(…) 

Salió de la furgoneta, parcialmente ajeno a sus actos, casi viéndose desde fuera, una parte de él inmóvil o pasiva y la otra avanzando…

(...)

Quieto, dijo una voz, no te muevas, no des ni un paso, y de la luz amarilla de las linternas emergió una pistola. Echó a un lado la cara, cerró los ojos y levantó lentamente las manos, aunque nadie se lo había ordenado.

(...)

“Yo no fui. Fueron mis manos, fue mi cuerpo, pero yo no. Fue el demonio. El Enemigo. Él se había apoderado de mí. Léalo en el Libro. Aquí viene explicado todo. Yo soy inocente…” 

Però, aquest no és ben bé el final...

Plenilunio

Antonio Muñoz Molina

429 páginas