Un par de manos

El primer, una referència a la publicació que considero rellevant i que es remunta a l'any 1939.

Així doncs, ens trobem als anys 30 a Anglaterra i coneixem a la jove Monica Dickens, en aquest cas, la mateixa autora del llibre. Ella és besneta de Charles Dickens i filla d'un advocat. Acaba d'arribar d'un viatge a Nova York quan se li acut la idea de posar-se a treballar, tot i que la seva formació no ha estat pensada per orientar-la ni molt menys preparar-la per a cap feina:

Desde que dejé el colegio me había preparado con escaso entusiasmo para distintas cosas. Tenía la idea, como todo el mundo a esa edad, de que podía triunfar clamorosamente en el teatro.

(...)

Cuando anuncié a mi familia que estaba pensando aceptar un puesto de cocinera, me desanimaron mucho con sus carcajadas.

Al Parc de Les Morisques
Sant Quirze del Vallès

I, sense entrar en massa detalls, faig un recull del reguitzell de feines que emprèn la protagonista:

Si la familia no pensaba ayudarme, buscaría trabajo sin decírselo a nadie hasta que lo encontrara.

(...)

Acabé justo cuando las camareras contratadas para la ocasión entraron con las bandejas y anunciaron que los invitados ya habían llegado y querían cenar.

(...)

Esta vez se trataba de una tal señora Robertson, quien necesitaba a alguien dos veces por semana para lavar la ropa, planchar y alguna otra tarea.

(...)

Volví al día siguiente, todavía impecable y eficiente, y quemé la mejor camisola de “crépe de Chine” de la señora Robertson.

(...)

Bueno, de momento no había tenido mucho éxito como trabajadora.

I així, va desgranant feines i més feines, i acumulant fracàs rere fracàs, en una seqüència un tant absurda i carregada de despropòsits:

La pega de las tareas domésticas es que parece que cada una desemboca en otra, o que se pone todo perdido y hay que volver a limpiarlo.

(...)

Una doncella es una oyente cautiva para alguien con ganas de hablar de sí mismo sin que le repliquen

(...)

Empecé a pensar que pronto podría pedir un aumento de sueldo.

(…)

Siempre he sido muy torpe con el dinero y no me hace ninguna gracia ocuparme del de los demás. 

(...)

Y poco a poco, como un vegetal satisfecho, me adapté a mi vida en Campden Hill.

Però malgrat tots els estrepitosos fracassos, segueix insistint en trobar una feina que per una banda li proporcioni uns bons ingressos i d'altra que sigui capaç d'executar-la sense massa contratemps i, en la meva opinió, amb un mínim d'esforç:

Llegó una carta de la agencia de empleo. Me preguntaban si estaría dispuesta a aceptar un trabajo en el campo por tres semanas, para ayudar a un señor que tenía tres hijos y a su mujer enferma, que estaba sin cocinera. 

(...)

Volví del viaje a Alsacia más convencida que nunca de que no sabía nada de nada de cocina. (…) Decidí buscar trabajo antes de caer en la apatía que sucede a las vacaciones.

(...)

Era un trabajo relámpago, y mi instinto profesional me indicaba que no estaba bien que me contrataran sin darme la oportunidad de explicar lo maravillosa que era.

(...)

Había estado muy a gusto con los Randall y me parecía poco probable encontrar una casa igual de agradable. (…) Miré las ofertas de empleo para ver si había alguna apetecible antes de poner mi propio anuncio. 

(…)

Más adelante comprendí que no quería tener en la cocinade Chilford House a nadie que pudiera amenazar su posición de superioridad jerárquica.

Al Parc de Les Morisques
Sant Quirze del Vallès

No hi ha gaire res més a comentar ni a destacar: 

Ha estat senzillament una lectura un tant entretinguda.

 

Un par de manos

Monica Dickens

Traducción Catalina Martínez Muñoz

301 páginas

 

El Monestir de Sant Cugat

Entre moltes altres dades d'interès ens diu la Viquipèdia que el Monestir de Sant Cugat:

El monestir, construït entre els segles ix i xiv, destaca pel seu claustre. Va ser el monestir més important de tot el comtat de Barcelona. L'edifici va ser declarat bé cultural d'interès nacional l'any 1931. Forma part del Museu de Sant Cugat.

Per les restes militars descobertes a l'interior del recinte, es pot afirmar que el lloc era una fortalesa romana que en l'època medieval es va anomenar Castrum Octavianum.

Els orígens del monestir es remunten al segle ix, quan es va decidir unir l'església que contenia les restes de Sant Cugat amb una fortificació annexa. La basílica paleocristiana, construïda el segle v per al culte de les relíquies del màrtir, era un petit recinte de planta quadrada al voltant de la qual hom creu que ja existia una comunitat de monjos, que el 717 va ser destruït pels sarraïns.

Durant uns anys hi vaig viure molt a prop. Des de la terrassa de casa contemplava la silueta del Monestir i alhora una magnífica vista del seu entorn.

També, se suposa que l'estrident so de les campanes que tocaven de tot i a tothora m'havien d'incomodar, però el cert és que, a banda que el seu so m'acompanyava, amb el temps gairebé deixava de sentir-les, a diferència del que els succeïa a les visites.

El Monestir, el Claustre, i el seu entorn, han estat i són motiu de visites que van molt més enllà del seu aspecte religiós.

Fotografiat fins a la sacietat, sovint hi ha aspectes que de ben segur els passen desapercebuts als visitants, i que pels que gairebé formava part del nostre paisatge habitual, prenien un significat molt diferent.

Han passat els anys, i amb ells han quedat enrere moltes històries, però de tant en tant, encara em sedueix visitar el Monestir, mai en celebracions festives ni en dates senyalades. 

El silenci i, per què no la reflexió, acostuma a ser la millor companyia.

Són records i vivències molt personals, que avui m'ha vagat compartir-les:

DETALLS

UN RACÓ "ESPECIAL"

EL CLAUSTRE

COM NO, EL ROSSETÓ  

Una mort molt dolça

Tot just he acabat aquest breu relat, i contràriament als meus costums, no deixo reposar les anotacions i per descomptat, encara menys el meu cap.

No és que m'hagi semblat un llibre extraordinari ni molt menys, però, coses del pensament i suposo que també de l'edat, m'ha transportat a les circumstàncies de la mort de la meva mare, tan prematura quan només tenia 56 anys.

D'això en fa més de cinquanta anys, però mentre llegia, una mica àvidament el relat, tornava a reviure aquells moments. 

La data, deu anys anterior, les circumstàncies, salvant les distàncies amb una fatal coincidència: El càncer:

El dijous 24 d’octubre de 1963, a les quatre de la tarda

(...)

La meva mare era forta, malgrat les seves xacres, i, en definitiva, ja tenia una edat en què, tard o d’hora, la gent es mor.

El primer dictamen del metge, confús: En el nostre cas, el metge em va assegurar que la mare tenia moltes manies i que el que li calia era moure's (treballava de manera incansable cosint i brodant un munt d'hores al dia, cada dia) i menjar millor:

“La seva mare menja massa poc, diria jo, i això pot ser causa de carències, però no es preocupin, no està pas en perill, de cap manera.” (...) L’endemà, la boca de la mama encara estava deformada i li resultava difícil parlar, les parpelles li velaven els ulls i les celles se li arrufaven.

En el cas de la mare de la Simone, que està ingressada en una clínica privada, les coses, d'entrada, semblen succeir d'una manera més organitzada, però no ens enganyem, també n'hi ha molt de representació de cara al que solem nomenar com "La galeria":

Cada matí, una fisioterapeuta li feia treballar les cames. (...) A poc a poc, s’anava refent de les dues hores d’angoixa durant les quals s’havia arrossegat pel terra del seu apartament mentre es preguntava si podria abastar el cable del telèfon i col·locar l’aparell al seu costat per fer una trucada.

(...)

La mama s’estava rumiant allò d’ingressar en una residència. (...) No va trobar cap residència adequada. (...) Després de l’accident, els seus amics i jo mateixa havíem començat a buscar-li una residència agradable on instal·lar-la quan es curés.

(...)

Des que l’havien ingressada a la clínica, tot el que li entrava per la boca era la seva principal preocupació.

(...)

Havia descobert el plaer de ser servida, cuidada i aviciada.

I ja, de manera indefectible, arriba el temut diagnòstic:

Càncer. Ja s’ensumava, fins i tot saltava a la vista.(...) El càncer li havia provocat la síncope i la caiguda. Les dues setmanes al llit havien precipitat l’oclusió intestinal que feia temps que l’amenaçava. 

(...)

¿L’operació precipitaria l’evolució del mal? Sens dubte era el que havia volgut dir la senyora Gontrand. 

(...)

La mama havia tornat en si a mitjanit, sabia que l’havien operada i no semblava gens estranyada pel fet. (...) Vaig pujar l’escala tan ràpidament com vaig poder, tan lentament com vaig poder. (...) La mama dormia.

I arriba la primera de les poques nits que restaria en vida. Un reflex gairebé de "la" nit de la meva mare:

Al vespre, l’angoixa la va vèncer: tenia por de la nit. (...) Aquell vespre, tot contemplant aquell braç per on s’escolava una vida que no era més que un munt de malestar i de turments, em preguntava ¿per què?

I un cop més, les similituds en els records:

La mama es pensava que estàvem a favor seu, però nosaltres ja ens havíem situat a l’altre cantó de la història. (...) Ningú no li recompensaria tots aquells sofriments.

(...)

El món s’havia reduït a les dimensions de la seva habitació.

(...)

Tenia la impressió de fer contínuament comèdia, amb tothom. (...) En aquella cursa entre el patiment i la mort, desitjàvem ardentment que la segona arribés primer.

I les darreres hores, la darrera nit...:

Tot i els calmants, els ansiolítics i la morfina, es trobava malament.

(...)

Dura feina, la de morir, quan algú s’estima tant la vida. 

(...)

¿Què hauria passat si el metge de capçalera de la mama hagués detectat el càncer des dels primers símptomes? Sens dubte l’haurien combatut amb quimioteràpia i la mama hauria viscut un parell o tres d’anys més.

(...)

És inútil pretendre integrar la mort a la vida, pretendre comportar-nos de manera racional davant d’una cosa que no ho és. 

 Estem presos dins d’un engranatge, 

impotents davant els diagnòstics dels especialistes, 

les seves previsions i decisions. 

El malalt esdevé propietat seva: ¡a veure com els el podem arrencar!. 

Una mort molt dolça

Simone de Beauvoir

Traducció de Margarida Castells Criballés

127 pàgines

  

Solastàlgia

Què és la solastàlgia? 

Bé, si feu una cerca exhaustiva a qualsevol diccionari us trobareu que aquesta paraula (de moment) no existeix. De fet, podríem dir que és només el títol d'un llibre de l'Ada Castells, però ella mateixa ens aclareix el concepte al començament del relat: 

"La solastàlgia és el dolor de qui se sent testimoni de la destrucció de la Terra. El neologisme va ser ideat pel filòsof australià Glenn Albrecht a principis del nostre segle" 

I la Marta Aliguer des de la revista Núvol, encara ens ho aclareix un xic més: 

"La protagonista de la darrera novel·la d’Ada Castells pateix solastàlgia, un terme que designa la tristesa causada per la destrucció del nostre entorn i, de retruc, de tot el planeta Terra."

I, afegeixo jo: La pandèmia hi va tenir també alguna cosa a veure.

S'aixeca el dia a la
Vall d'en Bas

Fa dos mesos tot era diferent. 

(...) 

La mort d’una persona és una tragèdia; la d’un milió, una estadística. Ho diu Kurt Tucholsky.

(...)

L’habitació de l’Elena manté la seva olor. (...) Abans que el Carles i jo tinguéssim la nena, tot havia anat bé. 

Si girem la vista enrere, si recordem el tràngol de la pandèmia... possiblement ens sentirem identificats:

S’han vist daines al Park Güell, porcs senglars a la Diagonal, peixos d’argent que nedaven a la vora de la sorra. (...) Fa hores que la pluja és intensa.

(...)

Fa tants dies que no surto de casa que qualsevol soroll em desorienta.

Al relat, no es fa menció de la pandèmia, però ens parla d'una inundació insòlita i destructiva que fa que Barcelona corri perill gairebé de desaparèixer. 

La protagonista, la Sara, i la seva família, com altres veïns, decideix marxar, cercant la possible tranquil·litat d'un poble:

Alguns amics ja fa anys que han marxat, a la Garrotxa, a l’Empordà, al Delta. Són pintors.

(...)

La tecnologia se’ns ha esmunyit per tots els racons de la criança. (...) He dormit tota la tarda. (...) M’han despertat els riures.

Però les catàstrofes, a més del dany efectiu que provoquen, acostumen a anar associades a d'altres problemes, un dels quals la malfiança de la gent i el sorgiment de grups desesperats, o violents, o aprofitats, digueu-los com vulgueu que contribueixen a fer més insegur i inestable l'ambient general. En aquest cas, els forasters no són benvinguts:

L’endemà ens trobem el Fiat 500 amb una roda punxada.

(...)

Detesto aquest poble, que no és ni carn ni peix, però sospito que si tornès a Barcelona, la ciutat em rebria amb la indiferència de sempre. 

(...)

M’incomoda el paper de refugiada climàtica. Segur que ens auxilien perquè som els pioners, quan arribin les hordes de desesperats, ningú no els obrirà la porta.

(...)

Després d’una setmana d’aiguats, el mal temps ens ofereix una treva i proposo a la tia Emily de fer un passeig.

Bé, el relat segueix i segueix, amb els dubtes de la protagonista i el recel d'alguns habitants del poble que s'incrementen quan ella troba un casalot abandonat i, amb l'ajuda d'alguns amics comença a planejar rehabilitar-la per tal de fer-lo seu:

M’allunyo del taller de la Rosa mentre despunta el dia. Em sento com si profanés la quietud, però ja fa estona que la natura va a la seva. (...) Quan de lluny veig les parets irregulars de la casa on viurem, em malfio de “l’aviat” del Mike.

(...)

És tanta la resistència humana a acceptar la pròpia extinció. Espero que Déu ens miri amb pietat, que li fem certa gràcia. (...) Només quan em mira s’adona que he arribat alterada. 

(...)

Els amish porten tot el matí arreglant el sostre de la casa. (...) Tanta ecologia m’atabala. 

(...)

No tinc gana. (...) Quan es fonguin els ploms del planeta, ens haurem d’adaptar a una nova realitat. 

(...)

Fa dos dies que hi treballem intensament i avui esperem l’escala de cargol.

I la rehabilitació va prenent forma:

Avui han arribat les finestres.

(...)

Estem fugint d’una civilització que s’enfonsa.

(...)

Hem estat una setmana amb les finestres i l’emblanquinat, allisant terres i revisant canonades per aprofitar la pluja.

I arriba el moment del canvi. Serà durador?:

Em costa dormir. (...) No ha passat ni un mes des que vam abandonar la ciutat i em sembla com si fes segles que en fugim. 

(...)

Fa fred i em tapo tota fins que m’adormo arrecerada en una placenta de flassades. 

(...)

Han passat tres setmanes des que estem a la casa nova. 

I jo ho deixo aquí, en la incertesa, i és que...

Ha arribat la fi dels temps i és primavera

(...)

Fugim.

(...)

Deixem darrere el mas, l’era, el camí.

(...)

En aquell temps, la Rut volia ser mestra. 

(...)

Hi ha més vida que quan vam abandonar la ciutat fa dos mesos. 

 També en parla el digital Núvol, només heu de seguir aquest enllaç.

Solastàlgia

Ada Castells

205 pàgines

Recordant...

Us presento a Tony Webster, el protagonista/narrador d'aquesta història.

Quan el coneixem, està feliçment jubilat. Divorciat de manera amistosa des de fa anys, amb una filla, i aparentment en pau amb la seva vida.  

Avui, una carta d'un bufet d'advocats l'ha fet remoure els seus anys d'adolescència i ens fa partícips dels seus records:

En general, ens anava la conya, menys quan ens posàvem seriosos.

(...)

Els nostres pares veien les coses d’una manera diferent, imaginant-se els seus fills com éssers innocents exposats de cop i volta a influències pernicioses.

(...)

Professors i pares solien recordar-nos carregosament que ells també havien estat joves i que, per tant, podien parlar amb autoritat. Només és una etapa, insistien.

Què passava (potser encara passa) pels caps dels adolescents, mínimament reflexius?. Tot es redueix a passar-s'ho bé, o també hi ha moments d'introspecció, de qüestionament?:

Aquesta era una altra de les nostres pors: que la Vida no fos pas com la Literatura. Si miràvem els nostres pares... semblaven sortits de la Literatura?

És clar, que en aquest cas, l'autor és un home que ens parla d'un grup de nois on el punt de vista femení no queda recollit. Perquè, en els grups de noies adolescents, canvien, potser les inquietuds?:

Pel que sembla, hi havia una mena de codi secret masculí, transmès pels sofisticats nanos de vint anys als tímids nanos de divuit anys.

(...)

A més, aquestes noies anaven molt més lluny del que havien anat les seves mares, i jo vaig aconseguir fer més coses que no pas el meu pare.

I pràcticament de sobte, una sacsejada important. La mort apareix i ho fa no a raó de cap malaltia, sinó de la manera més abrupte: Un suïcidi:

Crec, sense reserves, que tots hem patit algun trauma en un sentit o en un altre.

(...)

Quan va passar, els pares van pensar de posar-se en contacte amb mi, però no tenien ni idea d’on era jo. (...) “l’Adrian és mort. S’ha suïcidat”

(...)

S’havia suïcidat en un pis que compartia amb dos companys de postgrau.

(...)

Ens vam adonar que, tot i que havia estat a casa de tots nosaltres, cap de nosaltres no havia estat a la seva. (...) En aquell moment jo havia marxat de casa i havia començat a treballar d’aprenent.

No relataré més detingudament el contingut de la novel·la, i és que de ben segur cadascun dels lectors hi trobarà motius que el transportin a la seva pròpia adolescència, o al seu dia a dia depenent de l'edat.

En general, trobem frases que gairebé es podrien considerar intemporals. Veieu:

I qualsevol cosa, per poca que fos, era millor que res. 

(...)

Vivim donant per descomptat moltes coses i amb molta alegria

(...)

El temps... ens posarà al nostre lloc, i les decisions més ben defensades semblaran fer figa, i les certeses, ser l’obra d’algun caprici. 

(...)

No vull transmetre la impressió que l’únic que vaig fer a Bristol (Podeu canviar Bristol per qualsevol altre lloc, convivència, seminaris...) va ser treballar i sortir amb la Veronica. Però em venen pocs records més.

Comparteixo, gairebé fil per randa, el punt de vista d'una persona jubilada:

I, precisament, el que no fas és mirar endavant i llavors imaginar-te mirant enrere des d’aquest punt futur.

(...)

Encara llegeixo molta història i, per descomptat, he seguit tota la història oficial que ha tingut lloc al llarg de la meva vida. (...) Quan som joves, tothom que passi dels trenta anys sembla de mitjana edat; tothom per damunt dels cinquanta, un fòssil. I el temps, a mesura que transcorre, confirma que no ens equivocàvem tant.

(...)

Des del punt de vista evolutiu, per a què carai serveix la nostàlgia?

(...)

El caràcter canvia amb el temps? A les novel·les, per descomptat: altrament no hi hauria gaire res a explicar. Però, i a la vida? 

Agost 2025
La Creu de Barberà

T’acostes a la fi de la vida... 

no, no pas de la vida en sí, sinó d’alguna altra cosa: 

la fi de qualsevol probabilitat de canvi en aquesta vida. 

Se’t concedeix una llarga estona de treva, prou llarga per fer la pregunta: 

què més he fet malament? 

I per si es del vostre interès aprofundir una mica més, només heu de clicar en l'enllaç que us durà a un interessant comentari de la Irene Tortós, publicat a NÜVOL

 

 

 

El sentit d’un final

Julian Barnes

Traducció d’Alexandre Gombau i Arnau  

Poesia

Ara que ja és fosc i el silenci es va estenent al meu entorn, gairebé podria dir que s'acosta l'hora de les confidències en veu baixa, o, el que amb una mica d'imaginació ho pot emular, com és la lletra escrita i que cadascú li posi la veu i el to que més s'estimi. 

Bé, amb la poesia em passa gairebé el mateix que amb la música clàssica: n'he escoltada força, però més aviat ho he fet per evadir-me d'alguns pensaments que m'importunaven. En el cas de la poesia, n'he llegida, me l'he repetida, fins i tot l'he recollida en algunes còpies matusseres, però massa sovint ho he fet sense aturar-me a posar-hi massa atenció.

Ara sí, ara m'ho permeto: llegeixo, o escolto, i puc tancar els ulls i repetir les tonades, o tornar-los a obrir i rellegir allò que m'ha volat pels sentiments.

I bé, ara us deixo amb un breu recull que per alguna raó, m'ha impactat especialment. 

I com no, us recomano la lectura breu i intensa dels petits poemaris o, si us hi atreviu de la seva extensa obra.  

      

Camins...

caïm no va saber que havia mort abel.

la mort, paraula nova.

se n’adonà més tard: ja no podia

parlar amb el seu germà.

li va costar de creure

que un déu fos tan malvat.

i va fugir.

i encara avui és el que fem millor,

fugir.  

-----

buscàvem lletres noves

al nostre sil·labari.

hi eren?

Avui sabem que hi eren,

no vam saber trobar-les. 

-----

no ens faltaven respostes,

fallaven les preguntes.

volíem més respostes per a cada pregunta,

desgavellats diàlegs i silencis.

joguines de l’atzar.

pregunta més resposta, gat i gos,

però no la resposta.

als límits de l’oblit ens adonem

que no em sabut com preguntar

mi què.

a sol d’agost sense ombres,

què més calia que sabéssim? 

per estimar

no cal saber els camins

per arribar-hi

ni cal saber-ne el tempo.

s’estima i prou,

de cop,

al buit d’una espiral on tots els mites

confonen les paraules.

per què farcir de lletres

el que és inexplicable?

paral·lel a la mort

l’amor et feia seu.

més crit que no silenci.

més hoste que senyor.

te’l donen i te’l prenen,

calladament, l’amor.

no hi ha fronteres, és camí de lladres.

  

SWING

Francesc Garriga Barata

69 pàgines

Rius...

no em queda ja cap déu

que sàpiga mentir amb prou dignitat.

em resta el déu de les paraules buides

i els jocs de mans, un déu tronat:

llegeix amb foc

les planes del que estimo

i oblida que, en llegir-les,

fa cendres

les lletres més secretes,

les últimes mentides que celaven

la poca vigoria d’un discurs -el seu-

de premis i de càstigs.

però, tronat i tot, oh déu, abriga’m,

cobreix l’afany que em porta a un cap al tard

que escanya el temps al pou de les preguntes.

menteix-me encara un cop, no et costa res. 

-----

a l’altra punta d’aquest fil de vida, hi ha algú?

només que hi sigui.

no cal que digui res.

que hi hagi algú que em senti

potser ja és prou

per fer real el meu discurs.

i no saber-me un foraster que busca

camins de llum per boscos on la nit

s’enreda entre les branques del silenci.

potser és en va que visc lligat al fil

del meu espai.

almenys que sàpiga, qui sigui,

que sí que li he parlat, i que volia

respostes. 

----

no tens més joventut

que la que et deixen

tenir.

de vell agafes el que et falta

d’on pots.

potser no vols morir

sense haver estat prou jove per saber

que el viure és pell

i que reviure és sang.

hi deu haver, n’estic segur, més d’un culpable.

l’atzar no t’ha permès culpar ningú. 

----

ja no llegeixo, escolto.

prou parla el temps.

ja no camino, miro.

sóc el paisatge que m’acull.

m’acosto de puntetes a les lletres

per sorprendre el silenci.

per sorprendre’m.

ni signes ni paraules no m’apropen

a l’arbre que desitjo.

llunyans els mots,

sóc els ulls i el paisatge. 

 

RAGTIME

Francesc Garriga Barata

52 pàgines 

Escruixidora

Al Museu Europeu d'Art Modern

Gairebé un milió de dones russes van ser ensinistrades i van lluitar en l'exèrcit durant la Segona Guerra Mundial 

Aquest relat és el testimoni recollit en entrevistes amb les mateixes protagonistes que varen sobreviure.

Diu l'autora...:

Escric un llibre sobre la guerra...

... jo, que mai no he estat de llegir llibres de guerra, tot i que quan era petita i joveneta eren la lectura preferida de tothom.

(...)

No coneixíem un món sense guerra; el món de la guerra era l’únic que coneixíem. Encara avui no conec cap altre món ni cap altre gent. Què potser ha existit mai?

(...)

Vull escriure la història d’aquesta guerra. Una història de dones.

(...)

No escric sobre la guerra, sinó sobre les persones a la guerra. No escric la història de la guerra, sinó la dels sentiments. Sóc historiadora de l’ànima.

(...)

No em limito a gravar. Col·lecciono, segueixo el rastre de l’esperit humà allà on el patiment converteix una persona petita en una de gran. 

I ja, a partir d'aquest punt, jo callo i només em limitaré a adjuntar un breu recull de les entrevistes a algunes de les dones que varen viure i patir aquella guerra i les dures circumstàncies.

Al cap de disset anys, 2002-2004:

Miro de recordar quina mena de persona era quan vaig escriure el llibre. Aquella persona ja no existeix.

(...) 

“De dia teníem por dels alemanys i els col·laboracionistes, i de nit teníem por dels partisans. 

Els partisans se’m van endur l’última vaca, només em quedava un gat. 

(...)

Ens pensàvem que després de la guerra... tot canviaria... Que Stalin tindria fe en el seu poble. Però encara no s’havia acabat la guerra que els combois militars ja es dirigien als camps de Magadan... 

Maria Ivànovna Morózova (Ivànuixkina), caporala, fractiradora:

De seguida ens van vestir amb guerreres i gorres, ens van donar les motxilles i ens van carregar en un vagó de mercaderies, damunt de la palla. (...) On anàvem? No ho sabíem. 

Klàvdia Grigórievna Krókhina, sergenta major, franctiradora:

Vaig tornar de la guerra amb el cap canós. Amb vint-i-un anys i cabells blancs. (...) Mon germà va morir al front. 

De juraments i pregàries:

El primer any que vaig tornar de la guerra, parlava sense parar. Hem callat durant molts anys; a casa i tot callàvem. Durant dècades.

Només jo vaig tornar amb ma mare...:

Ens moríem per la vida sense saber què era la vida. Tot allò només ho havíem llegit als llibres. 

Ens posaven medalles petites:

Ens passàvem dies sencers a la taula d’operacions. Estava dreta, però els braços em queien. 

(...) 

El que em feia més por de tot era carregar morts.

(...)

- Ens retiràvem. Ens bombardejaven. El primer any ens retiràvem constantment. Els avions nazis volaven arran de terra, perseguien a tothom. 

No era jo:

Recordo els sorolls de la guerra. Al teu voltant tot brunzeix, grinyola, espetega pel foc... A la guerra, l’ànima hi envelleix. 

(...)

A tots els homes els hi escau l’uniforme. I les dones quina fila fèiem? Amb pantalons, les trenes no eren permeses, totes anaven rapades com els nois. 

Nosaltres no disparàvem...:

A la guerra hi ha molta gent ...I moltes coses a fer. 

(...)

Em passava el dia fent menjar i de nit havia de rentar la roba dels soldats. 

(...)

Jo no disparava. Feia farinetes per als soldats. 

(...) 

Caminàvem de tres en tres, agafats, i el del mig dormia un parell d’horetes.

Del silenci de l’horror i la bellesa de la ficció:

La guerra es va acabar, però encara vam passar-nos un any desminant camps, llacs i rius. Durant la guerra, tot ho llençaven a l’aigua. 

(...)

Ho veia cada dia... però no m’hi acabava d’acostumar. Un home jove i guapo que es moria... jo volia ser a temps de... fer-li un petó.

(...)

Com ens va rebre, la Pàtria? No puc dir-ho sense plorar. (...) Els homes no deien res, però les dones... ens escridassaven. (...) Ens insultàvem de totes les maneres. 

Mama, què és un papa?:

Tota la meva família va morir durant la guerra. Quan es va acabar, no tenia ningú per esperar. 

La guerra són enterraments tota l’estona. 

I es posa la mà al cor...:

I per fi, la victòria.

(...)

La nostra terra havia quedat alliberada. Morir resultava insuportable del tot, enterrar resultava insuportable del tot. Moríem per una terra estranya, enterràvem en una terra estranya. 

(...)

No acabàvem d’entendre d’on sortia tot aquell odi? El nostre estava clar. Però, i el seu? 

De sobte teníem unes ganes boges de viure:

Una persona es mor davant dels teus ulls... i saps, veus que no hi pots fer res, que li queden pocs minuts. Li fas un petó, una carícia, li dius paraules tendres. Li dius adeu. Tampoc no pots fer-hi res més.

Aquelles cares encara les tinc gravades.

Tots ens pensàvem que després de la guerra, després d’aquell mar de llàgrimes, 

la vida seria meravellosa. Bonica. 

Després de la Victòria, després d’aquell dia... 

Ens pensaven que tothom seria bo, que ens estimaríem els uns al altres. 

Que tothom viuria en germanor. 

Com esperàvem aquell dia... 

 

Maleïdes totes les guerres!

 

 

La guerra no té cara de dona

Svetlana Aleksiévitx

Traduït per Miquel Cabal Guarro

412 pàgines