La quietud

Ens trobem amb un diàleg entre dues dones: La Celeste, una cuidadora o potser quelcom una mica més, i la Margalida, amb vuitanta anys, tossuda, i sovint cansada (l'edat no perdona).

L'argenteria 2025

I aquí estem, on per mitjà de converses i remembrances donarà peu a uns diàlegs, gairebé monòlegs que ens duran a dates llunyanes i a llocs gairebé inversemblants. Veieu:

Diu la Margalida:

De vegades em sembla que he passat la major part d’aquests vuitanta anys llargs asseguda aquí, al pati, en aquesta butaca de vímet amb coixins, notant la tebior del sol al cos i rememorant coses antigues, però no és veritat.

(...)

No ho sé, Celeste, però un dia t’adones que ja ets mig morta, que hi està de més, aquí, que fas nosa, que ja no vals per a res, i tu, que tens la pell morena i les dents molt blanques, t’equivoques quan em dius:

“No piense usted en estas coses”  

(...)

Quan ja hem sopat, m’ajudes a ficar-me al llit i gairebé sempre te’n vas, però abans vens dues vegades a preguntar-me si necessito res i a comprovar si estic realment bé.

I gairebé com qui no vol la cosa, ens anem introduint en la memòria, en la història:

El pare podia ser exagerat, podia dir mentides, fer massa ximpleries quan volia agradar a algú, però jo sabia que estava pendent del que em passava, que patia, que a la seva manera era sincer i valent, i que ens estimava a mi i a la iaia.

(...)

Tu, Celeste, de vegades també m’expliques històries del teu país que són difícils de creure.

(...)

I ara també tinc presents les converses que tenim tu i jo, Celeste, quan em parles dels teus pares, especialment del teu pare, que havia treballat tota la vida a les oficines d’una família de terratinents.

(...)

Això és el que sento de vegades de la finestra estant: que únicament sóc una observadora, que ja he mort una mica i només una part de mi mateixa sobreviu. 

I de tant en tant, topem amb alguna de les gairebé hilarants respostes de la Celeste:

“No, señora , hay muchas coses de las que usted habla que no las entiendo, pero yo la escucho y al final me digo que las acabaré entendiendo. “

I de mica en mica, ens anem fent conscients de la duresa de la vida de la Celeste al seu lloc de procedència:

M’explicaves coses escruixidores d’aquell moment al teu poble.

(...)

Que difícil que és tot plegat, quant patiment inútil i quanta vida perduda.

(...)

De vegades et quedes així, Celeste, en silenci, com trista i encantada. Jo no et dic res, només t’observo. Ets tan jove... (...) Malgrat tot, ens entenem bé, ets bona noia, no tens la vida fàcil, m’agrada sentir-te feinejar a casa.

Mentre que alhora ens endinsem en el més profund sentiment de la Margalida:

Em vaig adonar que la conversa amb el Miquel era diferent, que mai ningú m’havia parlat d’aquella manera.

(...)

Jo estava fascinada, però també era incrèdula. (...) De fet, jo en tenia prou sent amiga del Miquel i escoltant-lo quan explicava que res no es limita a l’entorn immediat on vivim.

(...)

La vida, que mentre ets jove sembla infinita, després esdevé un batec accelerat de dubtes i equivocacions, un esforç que no entenem, i activa les vergonyes, vergonyes per no res, per foteses i nimietats.

I de vegades, potser massa sovint, les circumstàncies alienes semblen congriar-se per fer-nos mal. Guerra, revolta, crims, dolor...:

Recordo que, de sobte, els tocs de corneta aturaven els militars i que, en un silenci que era dens com el del teatre, un suboficial cridava les ordres pertinents.

(...)

Les comunicacions telefòniques també es van fer més difícils.

(...)

Tot era horrorós, i l’única idea clara era que havia esclatat un conflicte que es congriava des de feia anys.

(...) 

Sense adonar-me’n, lentament, però en un període més aviat curt de temps, també vaig acabar notant la desorientació i el desencís que afectava tothom. (...) I també notava que m’havia fet gran.

I ja sabem que molts d'aquests fets o semblants no són exclusius d'unes determinats zones. Escoltant el relat, la Celeste també s'hi sent identificada:

“Por hechos como los que me cuenta estoy yo aquí, y como yo otras muchas personas, y de esto a veces ustedes no se dan cuenta”

(...)

“Pero usted a mi no me escucha tanto como dice. Siempre està preocupada por sus cosas.” 

(...)

“En mi país todo se resuelve en la calle, por la noche, con cuatro tiros, o en la cama violando a alguna mujer,”

I aquell amor, perdura, o potser només el record, però sigui com sigui és amor: 

Doncs sí, Celeste, de nit em torna tot, i no ho puc evitar.

(,,,)

A més, Celeste, tu em tornes un Déu antic i venjatiu que és lluny del Déu humà dels evangelis. 

(...)

El Miquel em va canviar la vida, me la va destarotar, però l’he estimat immensament, l’he admirat, l’he sentit proper i estrany alhora, i sé com m’ha ajudat a veure el món d’una manera nova. Em va destarotar la vida, però hi ha donat sentit. 

Fins aquí només un petit tastet, al relat n'hi ha més, molt més. I és que:

 Quan t’adones que no coneixes una persona, 

quan tot just entreveus la seva ànima i descobreixes 

les raons més sinceres del seu comportament, 

quan constates que en la seva manera de ser no hi ha ni un bri d’egoisme, 

que és sincer, que tu l’havies interpretat malament... 
(...) 

Aleshores no goses ni mirar què hi ha en el seu interior, 

i no goses perquè et fa por, perquè el seu món no l’entens 

i únicament et meravella i et paralitza. 

  I si en voleu més, fent clic aquí podreu accedir a una interessant entrevista amb l'autor.

 

La quietud

Jordi Coca

510 pàgines

La meravella del bosc infinit.

Coincideixo plenament amb algunes ressenyes que he llegit i que qualifiquen la novel·la com intensament emotivament fantàstica i dramàtica.

Planoles
Juliol 2022

El protagonista: Un nen de deu anys que es troba atrapat en una relació familiar amb un pare violent i una mare que és víctima d'aquesta violència. La família la completa un germà més gran al que el pare té subjugat sota el seu domini. 

Però el fonamental el trobem en l'univers d'aquest infant que es refugia i gaudeix del bosc que li ofereix les seves meravelles encantades de manera quasi exclusiva:

El coneixem enmig d'una breu i fascinant nevada:

Neva. Quatre volves encantades, soles enmig de l’espessor del cel gris.

(...)

Les volves em cauen sobre el cap i només noto un petit moviment dels cabells i després un pessic de fredor sobre la pell. Fins que els cabells són ben molls i les mans em queden balbes.

I ben aviat, el bosc: La infinita meravella del bosc:

De vegades, em sembla com si les coses patissin, com si tot hagués d’esclatar sota el sol roent de l’estiu o sota el glaç de l’hivern. (...) Sí, les coses pateixen perquè no troben el seu lloc.

(...)

I vosaltres, fulles, també sabeu que l’avi Salvi em va dir que vigilés les estelles? I el pare només remuga, no t’enredis amb coses que no t’importen, com va fer l’avi Salvi. Sents, Martí?

(...)

Sí, l’avi Salvi parlava amb les persones i parlava amb els arbres i els ocells.

(...)

L’avi era de terra i l’aigua dels anys el va anar desfent de mica en mica.

I el pare s'entesta a convertir l'infant en caçador. Pretén fer-lo sentir terrenal mentre ell cada cop més es confon amb l'infinit:

Porto penjada a l’espatlla l’escopeta de balins. Perquè comencis a aprendre’n, m’ha dit.

(...)

La primera vegada que vaig disparar va ser a les parades de la festa del poble. (...) Només vaig a cacera perquè vull que el pare estigui content, però no m’agrada esgarrinxar-me amb les romegueres ni punxar-me amb el rostoll. 

(...)

El segueixo, el canó de la seva escopeta reposa sobre l’armilla i el cap de la guatlla morta, que penja al costat de la cama, es balanceja a cada pas. 

Però tota història té un inici, sovint llunyà. En aquest cas, a partir de la veu de l'infant, coneixerem el per què els pares varen haver de fugir del poble i cercar l'anonimat d'una petita ciutat. I ho descobrirem escoltant com el nostre protagonista li ho relata al seu amic, el bosc infinit:

Ai, Martí, hi ha coses que val més que no sàpigues! Perquè la teva mare... 

(...)

Ai, Martí, maleït siga el dia que el meu home va anar a caçar el senglar amb el teu pare i amb en Berto de l’estanc!

(...)

El crit neix de molt endins. Surt projectat a l’aire i s’escampa sobre l’herba muda.

(...)

Matar és un pecat mortal, diu mossèn Ignasi, però tu, pare, no ho saps perquè no vas a missa.

(...)

Camps enllà, he sentit un udol. (...) Una gota em baixava per les galtes i el coll. M’hi he passat el dit. L’he llepat. Gust de sang.

(...)

De mica en mica anem escampant, en aquest niu de ciment, tot el que hem portat del mas.

(...)

No m’agrada aquest pis tan petit ni tenir davant dels nassos les parets d’un edifici.

(...)

Insistia i insistia que no digués re i que fugíssim. Però jo no podia pas abandonar el cadàver d’en Miquel enmig del bosc i he anat fins el poble per avisar els guàrdies. 

I qui no ha pensat en els mateixos auguris? I qui no s'ha sentit atret pel silenci i la foscor plena de murmuris del bosc? I qui no ha desitjat seguir somiant en un món distint i meravellós en la seva infinitud?:

És ben fosc. Ja no hi ha ombres al món, només un resquill de la llum de la lluna que penja de les branques de la figuera del pati. (...) El pare m’agafa el braç molt fort, m’arrossega sota la pluja, obre la porta del graner i em llança en un racó. 

(...)

Tot dorm: els joncs, els senissos, els ànecs i les fotges. (...) L’única que no dorm és la lluna plena, que s’alça esparpillada enmig del cel. 

(...)

Si em quedo quiet molta estona, ben dret, amb els ulls fixos a la paret de l’edifici de davant, puc sentir la mare com canta. (...) Però ara no canta mai, la mare, ni tampoc renta ni estén la roba. 

(...)

Necessito llençar totes les ombres que m’envolten i que no em deixen viure. Les he de llençar al foc, Martí. Ho entens? No sé què pensar. Acluco els ulls. 

I entre les meravelles del bosc, també hi ha temps per pensar en la mort com gairebé una alliberació en algun moment:

Però amb la mà morta en Jaume ja no em volia com abans.

(...)

Només em vull amagar en algun lloc on no m’empaiti el caçador. (...) I mira, morir-se deu ser com quedar-se a sota el llit.

(...)

O sigui que quan et mors, tot és silenci i has d’estar molt quiet. No has de moure ni un múscul, ni somriure ni tan sols obrir els ulls. 

Tossal de Sant Quiri
2025

I després ja no hi ha res més. No sento res ni veig a ningú, perquè tot és ben blanc, com la neu de l’hivern que només he vist una vegada i com les cases lluents del meu carrer. 

 

Un bosc infinit

Rosa Font Massot

165 pàgines

Totes les guerres es perden.

I va arribar de sobte, inesperadament. (...) El final del bombardeig va arribar de sobte, sí, inesperadament, i una espessa atmosfera de silenci va imposar-se al seu voltant.

(...)

El primer dels tancs es va posar en marxa.

(...)

No va ser fins al cap d’una bona estona que, enmig del soroll de les bales, va fer esment dels crits esgarrifosos dels ferits, aquells xiscles horribles que venien de totes bandes.

Presentar els fets de manera abrupta i anticipada no és, segurament, la fórmula més entenedora per començar un relat com aquest. (...) aquest episodi bèl·lic, protagonitzat per Jaume Codina, és el primer capítol de les seves “Memòries”. (...) Aquelles eren unes vivències sobre les quals, durant molts anys, en Miquel havia guardat un absolut silenci.

(....)

La seva mort va ser un xoc per a mi. (...) No em resulta senzill parlar de les “Memòries” de Miquel Solans. 

Pràcticament aquest és l'inici del meticulós relat d'una batalla. Pot ser qualsevol batalla de qualsevol maleïda guerra, on després d'un bombardeig i/o els enfrontaments, només s'escolten els sorolls de parets que s'enfonsen i els esgarrifosos crits dels ferits. Els morts callen, per sempre, però amb la seva mort potser, només potser, ens poden dir moltes coses si sabem escoltar.

Però l'autor ha fet una pausa en el relat de la guerra per parlar-nos del protagonista:

Es podria dir que, en aquella època, el nostre protagonista havia començat a desenvolupar, per primera vegada, un sentiment de veritable germanor cap a un company d’escola, una actitud de companyonia i estima real i autèntica.

(...)

En poc temps, el nostre protagonista desenvoluparia un gran afecte per Jaume Codina. 

(...) 

La nova relació amb Jaume Codina aviat es veuria amenaçada no per les seves pròpies desavinences, sinó a causa de certs condicionants, diguem-ne de tipus extern. 

(...)

“Hi havia una innocència sincera en les bromes i en les converses, en les mirades i en el gest”  (...) “Després de la guerra tot això havia de desaparèixer”.

Un retrobament després d'una llarga absència:

Feia molt de temps que en Miquel no estava a soles amb el seu amic, i, a mesura que parlava, sentia retrobar aquella comoditat d’antany, aquella especial confiança i atracció; retrobava la seva escolta i la seva singular intel·ligència. 

I de sobte... La guerra:

No disposem de gaire informes sobre els mesos que en Solans va passar a Barcelona.

(...)

“A banda de la roba que dúiem, només portàvem una petita maleta.”

(...)

“La noticia que hauríem d’entrar en combat ens va caure com un gerro d’aigua freda. (...) L’única pregunta que quedava per respondre era on i quan hauríem de lluitar.”

I la mobilització:

La instrucció del Sargento Cuadrado era una pantomima, una total i absoluta pèrdua de temps.

(...)

Tot i que s’esforçava a no pensar en res, un cop i un altre l’assaltaven les mateixes preguntes obsessives: el matarien? (...) Què hi havia rere aquella lloma? El... el matarien?

(...)

D’improvís, un esclat terrible va interrompre els seus pensaments.

(...)

La batalla havia començat.

Aviat sabrem que un cop comença "la batalla" res ja no tornarà a ser igual, no es deturarà potser en setmanes, o mesos, o qui sap si anys...:

Vaig saltar a l’altra banda de la lloma i, just en aquell instant, vaig sentir un xiulet afuadíssim que em passava per damunt del cap. (...) Les bombes no paraven d’esclatar l’una darrere l’altra, caient per totes bandes.

(...)

D’ençà de la primera batalla, d’ençà del seu “bateig de foc”, s’havien produït alguns canvis importants.

(...)

L’estat llastimós en què va quedar la companyia va obligar a efectuar, com és lògic, una important reorganització.

(...)

D’entrada, els rumors eren ambigus i poc concrets. Es parlava de l’avanç dels feixistes, de la situació a l’Ebre, del setge sobre València.

(...)

Llavors es va saber que l’operació a l’Ebre havia estat un fracàs. (...) Les perspectives de futur eren incertes i una sensació d’amenaça planava damunt dels seus caps. 

(...)

En qüestió d’una setmana, el poble s’havia convertit en un autèntic desconcert. (...) Havien decidit tirar la tovallola i emprendre la retirada. Allò era l’inici del final. 

I per si encara restava alguna petita esperança, arriba la certesa de la derrota, arriba el desconcert, arriba el desesper de no saber què fer, cap on marxar... i gairebé la certesa que la repressió, sinó la mort serà inevitable:

Una multitud de soldats i de civils avançaven desesperats, més morts que vius, amb l’única idea d’escapar. Allò era una autèntica desbandada.

(...)

Arreu del territori, les presons estaven desbordades.

(...)

Les purgues, en aquesta mena de centres de reclusió, eren persistents i d’una gran duresa.

(...)

Em sentia cansat. Profundament cansat.

(...)

Després, van anar passant els dies, lents, molt lents, sense que pogués desempallegar-me d’aquella desagradable sensació de sacsejada. 

                    Perquè mai no hi ha hagut un sol Miquel Solans. N’hi ha hagut molts. 

N’hi ha hagut centenars, milers, una incomptable infinitud. Tots els imaginables.

(...)

Però potser tampoc no és ben bé això. Potser Miquel Solans 

-allò que amb la limitació de les paraules, anomenem Miquel Solans- 

mai no va arribar a existir, en realitat. 

 “Poc importa la cultura o l’educació, la civilització o els costums, la tècnica o la ciència. Seguim sent només uns animals, unes bèsties salvatges, uns llops de l’estepa. L’horror viu a dins nostre, amagat, com una força atàvica, a punt per esclatar en qualsevol moment” 

 

 

 

La guerra que vas perdre

Joan Calsina

331 pàgines 

Carta a D....

Ja sé que no és el més habitual, però de tant en tant penso que seria bo aturar-se i mirar enrere. No per força per rectificar res, perquè el que ha passat ja no té massa res per canviar, sinó pel simple i senzill exercici de fer-nos conscients del pas de temps.

En el relat d'avui, el protagonista, ja a una edat avançada, es decideix a fer aquest exercici i el resultat el tenim aquí en forma d'una carta d'amor incondicional.

Hernani. Museu Chillida

I la missiva comença així:

Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T’has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable.

(...)

Aquest llibre havia de mostrar que el meu compromís amb tu va ser el tomb decisiu que em va permetre de voler viure.

(...)

Encara em queden molts qüestions per entendre i per aclarir. (...) T’escric per comprendre el què he viscut, el que hem viscut junts.

Un començament encantador, però no es queda aquí, segueix i segueix...:

Vaig topar amb tu un mes més tard, al carrer, fascinat amb el teu caminar de ballarina. (...) Era el 23 d’octubre de 1947.

(...)

Durant les setmanes següents, ens vam tornar a veure quasi tots els vespres. (...) El que em fascinava de tu és que em feies accedir a un altre món. 

(...)

Vam haver de separar-nos a finals d’any. Havia estat lluny de la meva família des dels setze anys; havia de tornar a veure’ls a quasi els vint-i-cinc, perquè la guerra s’havia acabat.

I arribem a un moment crític no ja de la seva relació, que sembla indestructible, sinó quan sorgeixen greus problemes econòmics:

En poc temps, vas aconseguir guanyar més diners que jo. 

(...)

Quan, a la primavera de 1950, els Ciutadans del Món em van enviar a l’atur; tu simplement vas dir: “Ja ens sabrem espavilar sense ells”. (...) Eres la roca damunt de la qual  la nostra relació podia construir-se.

(...)

Estava en situació de fracàs. La teva confiança em consolava, però no em tranquil·litzava.

(...)

Aquest període de tràfecs es va acabar a la primavera de 1951.

Una història certa, real i fabulosa de parella:

La base sobre la qual es construïa la nostra parella ha anat canviant al llarg dels anys.

(...)

Pretenc parlar de tu com de la sola dona que he estimat veritablement i de la nostra unió com a la decisió més important de les nostres dues vides.

Fins que... l'inesperat, la malaltia que colpeja:

Havia volgut creure que ho compartíem tot, però estaves sola amb el teu patiment.

(...)

No podies esperar res de la medicina. Et negaves a acostumar-te a prendre analgèsics i dependre’n. 

(...)

Havies vist “l’altre costat”; havies tornat del país d’on no es torna.

(...)

Aconsegueixes amagar el teu patiment. Els nostres amics et troben “en plena forma”. No has parat d’encoratjar-me a escriure.

I ens retrobem al començament, que ara ja és inevitablement el final: 

Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T’has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable. Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t’estimo més que mai.

(...)

No vull assistir a la teva cremació; no vull rebre una urna amb les teves cendres. (...) Espio la teva respiració, la meva mà t’acaricia. Tots dos voldríem no haver de sobreviure a la mort de l’altre.

21 de març – 6 de juny.  2006

Carta a D.

Història d’un amor

André Gprz

Traducció de Mia Tarradas

109 pàgines 

Adeu a l'Eddy Belleguele

La història, que en alguna referència es contempla com autobiogràfica, se situa cap als finals dels noranta o principis del 2000 en què el primer que ens diu el protagonista és:

De la infantesa, no en tinc cap bon record.

I continua i va més enllà i ens comencem a fer conscients del seu patiment:

La violència, tanmateix, no m’era desconeguda, al contrari. (...) Jo tenia deu anys. Era nou a l’institut. Quan van aparèixer al passadís no els coneixia.

(...)

Vaig somriure i la paraula “marieta”, que em ressonava, que m’explotava dins del cap, em bategava dins meu al mateix ritme que el cor.

També en l'àmbit més íntim, a vegades, ignoro si de forma habitual o potser amb el pas dels anys s'ha anat moderant, el rebuig familiar, fonamentalment patern, s'aguditza:

El dia que el pare del meu pare es va morir trenta-cinc anys després, érem a la sala, davant de la televisió, en família.

(...)

Un pare reforçava la seva identitat masculina per mitjà dels fills, als quals havia de transmetre els seus valors virils, i el meu pare pensava fer-ho, pensava convertir-me en un tio dur, hi anava el seu orgull d’home.

I el temps va passant, i el rebuig de l'entorn sembla créixer, o si més no, és així com ho viu el nostre protagonista:

De seguida vaig fer miques les esperances i els somnis del pare.

(...)

A l’institut tot va canviar. Em vaig trobar envoltat de gent que no coneixia. (...) Des del principi d’anar a l’institut, cada dia vaig errar pel pati per mirar d’acostar-me als altres alumnes. Ningú tenia ganes de parlar amb mi: l’estigma era contagiós; ser amic del “marieta” hauria estat mal vist.

I, malgrat que sembla que les mares ens adonem de tot només amb una mirada, en aquest cas, no s'acompleix. O potser no ho vol veure?:

Hi ha la mare. Ella no veia el que em passava a l’institut.

(...)

La mare fumava molt al matí. Jo era asmàtic i de vegades m’agafaven atacs terribles que em feien estar més a prop de la mort que de la vida.

(...)

La seva vida l’avorria i parlava per omplir el buit d’una existència que no era sinó una successió de moments d’avorriment i de feines pesades.

Com viu la seva identitat sexual? O potser fora més adequat parlar de com li ho fan viure el seu entorn?:

Les paraules “amanerat, efeminat” ressonaven constantment al voltant meu en boca dels adults: no només a l’institut, no tan sols dites pels dos nens. (...) Em repetia que tenien raó. Esperava canviar. Però el cos no m’obeïa i els insults continuaven.

(...)

Jo pertanyia al món dels nens que miren la televisió al matí quan es desperten, que juguen a futbol tot el dia en carrers poc concorreguts. (...) Al món dels nens que es passen hores als carrers, al vespre i a la nit, vagant

(...)

Mai no vaig aconseguir integrar-me completament als cercles de nens. A moltes festes evitaven curosament la meva presència.

(...)

El meu oncle havia fumat massa, havia begut massa, el seu deplorable estil de vida li havia provocat un accident vascular-cerebral. Estava paralitzat.

(...)

Dues setmanes més tard vaig aprendre l’existència i el sentit de la paraula “hemiplegia” el meu oncle tenia paralitzada tota la meitat esquerra del cos. 

I amb força delicadesa, ens parla de la seva primera trobada sexual convencent-se de que era el que no era. Amb un noi, és clar. Complicat? Potser fora més adient, qualificar-ho com a confús:

Tot va començar una d’aquelles tardes que passàvem al cobert on els veïns guardaven la llenya. 

(...)

El meu cosí va proposar amb cara fingidament divertida que ens masturbéssim tots junts davant de la pel·lícula.

(...)

Mentre el meu cosí prenia possessió del meu cos, en Bruno feia el mateix amb en Fabien, a pocs centímetres de nosaltres. (...) Va ser l’inici d’una llarga sèrie de tardes en què ens trobàvem per reproduir les escenes de la pel·lícula i escenes d’altres pel·lícules que no vam trigar a veure.

(...)

Un dia tot es va acabar. (...) Va arribar la mare. (...) Ni ella ni jo vam poder fer res durant uns quants segons. (...) No apartava els ulls dels meus, amb una mirada que ja no sé què expressava. Potser fàstic o alarma, ja no ho sé.

Ens parla de la reacció dels pares, de la seva vergonya, del rebuig, dels silencis, de la seva confusió:

Durant unes quantes setmanes no vaig tornar a sentir a parlar de la història del cobert. (...) De manera que quan va tornar a irrompre a la meva vida no m’havia abandonat.

(...)

El crim no és fer, sinó ser. I, sobretot, “semblar”.

(...)

Havia de fugir.

Però, d’entrada, no es pensa espontàniament en la fugida perquè s’ignora que hi ha més enllà.

De manera gairebé desesperada tracta de forçar la preferència per les noies. Amb ràbia, amb dolor, amb incomprensió gairebé furiosa:

Cada dia era una laceració; no es canvia tan fàcilment. Jo no era el dur que volia ser. Però havia entès que la mentida era l’única possibilitat que tenia per fer aparèixer una nova veritat.

(...)

La conversió en un noi passava necessàriament per les noies.

(...)

La Laura a l’institut tenia mala reputació.

(...)

Un dia, mentre amb la Laura ens petonejàvem al porxo, vaig sentir una escalfor suau al baix ventre. (...) No havia trempat mai per una noia. El meu projecte donava resultat.

(...)

Finalment estava curat.

Bé, no m'allargaré més relatant les anades i vingudes, els dubtes i les angoixes del nostre protagonista que es concreten en revistes pornogràfiques, petons forçats amb un parell de noies i poca cosa més que no sigui dolor i frustració. 

I és aleshores que pren una decisió:

Havia fracassat amb la Sabrina, en la lluita entre la meva voluntat d’arribar a ser un dur i la voluntat del cos que m’empenyia cap als homes.

(...)

La fugida era l’única possibilitat que se m’oferia, l’única que em quedava. 1

(...)

Havia de fugir.

Ja feia l’últim curs de secundària i havia arribat l’hora de decidir cap a on volia tirar. 

 

Poques setmanes després,

Me’n vaig. 

 

 

Adeu a l’Eddy Bellegueule

Édouard Louis

Traducció d’Anna Casassas

172 pàgines

 

Aquest món sense llum

Gairebé podríem afirmar respecte el llibre que avui ens ocupa, que parlem d'un viatge tumultuós i no desitjat de l'Annis, la protagonista del relat que és venuda com a esclava.

La Vall d'en Bas
Juliol, 2025

Però li deixo la paraula a l'Annis, ella ens situarà i ens comentarà de pròpia veu la seva història, que, ja sabem que és la de moltes noies com ella:

La primera arma que vaig tenir a les mans va ser la mà de la mare. (...) Lluny de l’amo, que és tan blanc com fosca és la mare. Lluny d’aquest home que diu que som seves, lluny d’aquest home que empeny la mare cap a la negror de la intimitat ombrívola de la cuina, on ella passa la major part del dia treballant per alimentar-los, a ell i a les seves dues filles panxudes i blanques com la llet. 

(...)

D’ençà d’aquella nit he crescut. Ara soc més alta que ella. (...) La mare em llança l’arma i agafa el seu bastó de la infància, dentat com un llampec.

(...)

La casa de l’amo és enorme i tot grinyola per dins. La mare s’inclina davant el forn. Jo vaig a buscar llenya i a treure aigua del pou, i quan ho pujo tot al pis de dalt, espio a les habitacions de les filles de l’amo. Són mitges germanes meves.

I aquest és el punt fonamental:

La mare m’ha explicat com la va violar l’amo. 

I potser casualitat o conseqüència:

L’amo l’ha triada per vendre-la

Ara s'ha queda sola, indefensa fins a cert punt, perquè les ensenyances de la mare les té molt presents:

No puc dormir després que l’amo hagi venut la mare. (...) Enllesteixo la feina tan aviat que no em quedo mai sola en una habitació amb l’home que ha venut la mare.

Però també ella serà venuda: 

L’Home de Geòrgia que ens fa marxar en direcció sud cap a Nova Orleans, de la manera més barata, la manera d’abans, terrible i horrible: encadena els homes, lliga les dones amb cordes, i a les criatures les fa caminar al darrere fins on poden, sense preocupar-se de si cauen mortes al marge de la carretera.

(...)

Fa cinc dies que caminem. Dormir no ens alleuja gens.

En aquest desolador viatge, una espurna de llum, una companya que arriba a ser una amiga, la Safi. Ella l'ajudarà en el seu anhel de fugir, mentre, nafrada com a conseqüència dels camins i la manca d'alimentació i descans, segueix endavant:

Fins ara, tothom es pensa que jo no sé res.

(...)

La pell del voltant de les meves ferides és aspra, botida i tan corretjosa com la pell dels elefants de Mama Aza. Si més no, la Safi s’estalviarà tot això.

Un esperit, somiat, confús, li facilita un consol precari, però consol al cap i a la fi:

-He vingut a deslliurar-te -diu ella.

Aquest esperit és més alt que la mare, més fosc; allà on plana, la boira dels cabells cau formant cordes al seu voltant.

(...)

L’esperit ha desaparegut, ha arribat la tempesta. (...) Acoto el cap davant del diluvi, del dolor que em rebota per dins, de la sorpresa d’aquest esperit portador de tempestes que té la cara i el cos de Mama Aza, i no dormo.

I el viatge segueix, i les duríssimes condicions es van acumulant:

Continuem caminant i entrem a Nova Orleans, i cada pas és una petita caiguda.

(...)

Dormim afamades, embolicades amb parracs.

I com si de bestiar es tractés, arriben els possibles compradors que les examinen:

Ja estem despertes quan un altre home blanc ve a l’edifici baix, obre la porta i ens fa anar al pati, on ens fa posar en fila davant del venedor.

(...)

Els homes que al cap d’una setmana s’aturen i pregunten em semblen tots iguals. 

(...) 

Se’ns van enduent fins que només en quedem un grapat.

I un cop l'han triada, caldrà seguir fins la seva destinació, gairebé arrossegant-se:

Segueixo el carro on va la dona prima. No estic sola, som quatre que caminem arrossegant els peus darrere la senyora i el seu criat, un home de pell fosca i coll prim com un branquilló que té un braç esguerrat i es diu Emil.

(...)

El dia s’esmuny en una taca borrosa de treball per a aquest animal despòtic que és la casa. La mansió blanca se’ns menja la feina a glops, una hora rere l’altra. 

(...)

No puc parar de plorar. Tinc la cara esquerdada pel plor.

(...)

-Vine -diu l’Aza.

“Vine”, diu la terra.

“Vine”, diu el riu.

(...)

La por se m’arremolina a l’esquena i em baixa a les cames.

(...)

La tempesta sembla que no s’hagi d’acabar mai, fins que s’acaba. 

La Vall d'en Bas
Juliol 2025

Ha fugit, ho ha aconseguit, si més no de moment. Descansar? 

Serà difícil, però malgrat tot:

Vull decidir jo. (...) Com més avanço més reculen el mal de cap 

i el dolor de les extremitats.

(...)

La calma que he sentit el primer dia no es repeteix l’endemà. 

La por, present i espinosa, m’encercla a la nit. Dormo a batzegades. 

El pànic minva quan el matí s’estén pel pantà. 

 

Aquest món sense llum

Jesmyn Ward

Traducció de Josefina Caball

298 pàgines 

Descolonitzar la ment

Abans que res, recullo un breu i significatiu fragment del pròleg escrit per la Carme Junyent al 2017:

Per bé que aquest llibre es va publicar l’any 1981, les seves reflexions són atemporals i segurament ara més necessàries que mai. 

Resumir les idees i els plantejaments valents que s'expressen en aquest escrit, resulta una tasca gairebé inabastable.

Tot i això, per no fer una publicació massa feixuga, només he recollit els aspectes que m'han semblat més rellevants amb la intenció d'ajudar tant a copsar el pensament de l'autor, com per tractar de provocar el desig i la necessitat de llegir el llibre.

Potser no me n'hauré sortit, però l'intent, reitero, que hi és.

Sant Quirze
Parc de les Morisques

I uns apunts del mateix autor, que fan encara afrontar amb més interès si cap, la lectura del llibre:

Aquest llibre és un resum d’alguns dels temes en què he estat implicat apassionadament els últims vint anys en la meva pràctica de la ficció, el teatre, la crítica i l’ensenyament de la literatura.

(...)

Contemplaré les realitats africanes en funció de com es veuen afectades per la gran lluita entre les dues forces mútuament oposades que hi ha a l’Àfrica contemporània: una tradició imperialista per una banda, i una tradició de resistència per l’altra. La tradició imperialista a l’Àfrica, avui la mantenen la burgesia internacional, fent servir les multinacionals, i, com és evident, les patriòtiques classes dirigents natives.

(...)

Espero que algunes de les qüestions en aquest llibre ressonin en els vostres cors. 

Cal detenir-se en aquest punt, cal plantejar-se el per què de la llengua en la literatura africana:

Per un costat hi ha l’imperialisme en la seva fase colonial i neocolonial, constantment obligant la mà de l’africà a agafar l’arada per remoure la terra, i posant-li aclucalls per fer-li veure el camí que té davant només com l’amo armat amb la Bíblia i l’espasa li determina.(...) Però  per l’altre costat, i enfrontant a aquest primer factor, hi ha les lluites incessants del poble africà per alliberar la seva economia, la política i la cultura.

(...)

Vam aprendre la música de la nostra llengua, a més del contingut. La llengua a través d’imatges i símbols ens proporcionava una visió del món, però tenia la seva pròpia bellesa.

(...)

I aleshores vaig anar a l’escola, una escola colonial, i aquesta harmonia es va trencar. 

(...) 

L’anglès es va convertir en la mesura de la intel·ligència i l’habilitat en les arts, les ciències i totes les altres branques del coneixement. (...) Els requisits per entrar a la universitat, la Universitat de Makerere, eren en general els mateixos.

(...)

La llengua com a eina de comunicació té tres aspectes o elements. Primer hi ha allò que Karl Marx va donar un cop el nom de la llengua de la vida real, l’element bàsic de tota la noció del llenguatge.  

(...)

El segon aspecte de la llengua com a eina de comunicació és la parla, que imita el llenguatge de la vida real.

(...)

El tercer aspecte són els signes escrits.

(...)

L’objectiu final del colonialisme era controlar la riquesa dels pobles: allò que produïen, com ho produïen i com es distribuïa; controlar, dit d’una altra manera, el reialme sencer del llenguatge de la vida real. 

(...)

A la literatura que va produir en llengües europees se li va donar la identitat de literatura africana, com si no hi hagués hagut mai literatura en llegües africanes. 

La importància del teatre:

Kamírïïthú és un dels diversos pobles de Limuro que l’administració colonial britànica originàriament va fundar als anys cinquanta com una manera de tallar els vincles entre el poble i les guerrilles de l’Exèrcit d’Alliberament de la Terra de Kenya, d’altra banda conegut com a Mau-Mau.

(...)

Però per què portar el teatre a un poble? (...) El teatre té l’origen en les lluites de l’ésser humà amb la natura i els altres.

(...)

Mirant enrere ara, està clar que el teatre kenyà al principi dels setanta estava intentant desvincular-se de la tradició imperialista i colonial, els símbols de la qual eren aquell Teatre Nacional de Kenya dominat pels europeus. (...) L’obstacle més important ara que la base d’aquests grups estava formada per la petita burgesia de les escoles i facultats, d’on venia la majoria d’actors, directors i obres.

(...)

La llengua autèntica del teatre africà s’ha de buscar en les lluites de l’oprimit, perquè d’aquestes lluites que neix la nova Àfrica.

(...)

Perquè a escala personal em va canviar la vida.

M’ha portat a la presó, si: em va valer la prohibició de donar classes a la Universitat de Nairobi, sí: i ara m’ha condemnat a exiliar-me. Però, com a escriptor, també ha fet que m’afrontés a tota la qüestió de la llengua del teatre  africà, cosa que em va conduir després a plantejar-me la llengua de la ficció africana.

La ficció des del punt de vista de l'escriptor:

La cel·la 16 es convertiria per a mi en allò que Virginia Woolf va anomenar “Una cambra pròpia”. (...) Així que, reclòs dins les quatre parets de la meva cambra pròpia, vaig reflexionar molt sobre la feina que havia estat fent al Departament de Literatura.

(...)

La nostra llengua la van fixar per escrit parlants no nadius com els missioners europeus, que no sempre eren capaços d’identificar les diferents longituds vocàliques.

(...)

El tractament que un escriptor fa de la realitat està influenciat per l’actitud filosòfica de base que té sobre la natura i la societat, i pel mètode amb què les investiga. 

Com fàcilment es pot intuir pel que he resumit, n'hi ha més, molt més, interessant, colpidor.

I acabo a mode de resum, amb un petit recull de consideracions del propi autor:

En aquest llibre he remarcat que la manera com ens veiem, inclús com veiem el nostre entorn, obeeix al lloc en què estem en relació amb l’imperialisme en els seus estadis colonial i neocolonial.

(...)

Els nens africans que entraven en contacte amb la literatura a les escoles i universitats colonials experimentaven, per tant, el món tal com el definia i el reflectia l’experiència europea de la història. Tota la seva perspectiva sobre el món, inclús sobre el seu entorn immediat, era eurocèntrica. Europa era al centre de l’univers.

(...)

Cada nen, per naixement, per família o per ocupació dels pares, creix en una classe social determinada. A través de l’educació, els nens arriben al terreny de la cultura, els valors i la visió del món de la classe dominant.

(...)

D’això ha tractat en realitat aquest llibre sobre la política lingüística de la literatura africana: de l’alliberament nacional, democràtic i humà. La crida per redescobrir i reassumir les nostres llengües és una crida per a una reconnexió regenerativa amb els milions de llengües revolucionàries a l’Àfrica i a tot el món que reclamen l’alliberament. 

  

Sant Quirze
Parc de les Morisques

Podem romandre neutrals, protegits en les nostres biblioteques i disciplines acadèmiques, 

mentre ens murmurem: jo només sóc cirurgià, jo sóc científic, jo sóc economista, 

o simplement sóc un crític, un mestre, un professor d’universitat? 

 

 

Descolonitzar la ment

Ngügï wa Thiong’o

Traduït per Blanca Busquets

Pròleg de M. Carme Junyent

235 pàgines