La vida als extrems

      Abans d'immergir-me en aquesta lectura, em permetré fer una referència a una altre del mateix autor que vaig comentar i que podeu retrobar, si així us plau, clicant aquí.

En aquesta ocasió, en Salvador Macip fa referència i examina l'origen de la existència. 

Eros i Tànatos ens suggereixen el principi i final de la vida. I entre ambdós extrems la vida transcorre.

Bàsicament aquest és el fil conductor de tot el relat, que comença amb l'aparellament, l'atracció sexual:

La realitat és que els aparellaments humans no tenen res de místic ni d’aleatori, sinó que són part d’un pla definit per mil·lennis de selecció natural per afavorir les millors combinacions genètiques i protegir-les de la manera més eficient possible.

Sembla obvi que el primer estadi de l'atracció, normalment física, es produeix entre les relacions més o menys quotidianes:

En el nostre cas, l’aparellament selectiu pot tenir causes més complexes. La més òbvia és l’oportunitat: ens acabem ajuntant amb la gent que ens queda més a prop, que probablement tindran un estatus socioeconòmic i cultural (ètnic, religiós...) semblant al nostre.

I quin paper hi juga l'atracció física, la bellesa, en aquest primer estadi?:

La bellesa física es relaciona sobretot amb els caràcters sexuals secundaris, que són els que anuncien la fertilitat i, per tant, apareixen durant la pubertat.

Arribats a aquest punt, caldrà fer un aclariment. I és que encara actualment, els estudis mèdics estan dirigits per homes, per la qual cosa, la fisiologia femenina segueix estudiant-se de manera un tant marginal.

Però tot i això, en Macip, s'hi deté en analitzar alguns dels grans enigmes, encara a hores d'ara de la fisiologia femenina, com és la funció del clítoris. Un òrgan no imprescindible per a la reproducció:

Sempre s’ha vist el clítoris com l’únic òrgan sense una funció específica, ja que malgrat ser part de l’aparell sexual femení de tots els mamífers, no és necessari per a la reproducció.

(...)

En els mamífers mascles, l’orgasme és necessari per a l’ejaculació.

I de la mateixa manera que hem parlat del clítoris, suposant que ens estem referint a l'edat fèrtil, també ens hi detindrem en la menopausa:

La menopausa i la presència d’àvies no és exclusiva dels humans, malgrat que continua sent un fenomen rar, cosa que en reforçaria la rellevància.

(...)

Malgrat ser un fenomen molt freqüent avui dia i un dels factors que ens defineix com a espècie, la menopausa continua estant mal estudiada. 

I entrem en una qüestió no menor, com és la homosexualitat:

Mentre que en humans el comportament homosexual masculí és minoritari, ja que es creu que estaria present en menys del 10% dels homes, en altres espècies és la norma, fins al punt que podria ser que pràcticament tots els individus l’exhibissin en un moment o altre.

(...)

No podem comparar directament l’homosexualitat humana amb la dels altres animals perquè tenen formats molt diferents. 

I si fins ara, he recollit algunes qüestions referents al Eros, com a principi, faig un salt i m'aturo en el Tànatos, com a final del camí. Amb una dada a considerar:

Es calcula que el 2050 hi haurà tanta gent vella com gent jove. 

Actualment, voregem els límits de sostenibilitat, un risc que pot créixer segons com fem front a l’emergència climàtica actual.

Si moltes espècies han anat desapareixen/extingint-se al llarg dels temps, els humans serem una excepció?:

Sens dubte, l’escalfament global que estem vivint és un dels reptes més importants als quals ens enfrontem si volem mantenir la supervivència de l’estructura sociocultural contemporània. (...) L’acceptació generalitzada del fet que ens acostem a gran velocitat a una catàstrofe ecològica i que cal començar a actuar per evitar-la és relativament recent.

(...) 

Part del problema és que moltes ciutats modernes s’han construït sobre ciutats antigues, i aquestes sobre pobles petits, afegint progressivament capes de complexitat que, si s’haguessin pogut dissenyar des del principi, potser s’haurien fet d’una manera més racional.

(...)

Al cost econòmic i logístic de fer arribar la sanitat pública als pobles i les zones remotes se li suma el fet que, al llarg de les properes dècades, molta de la gent gran dels països desenvolupats no podrà comptar amb el suport dels seus fills per a les cures immediates, a causa de la caiguda de la natalitat.

(...)

L’ecosistema urbà és dur per a tothom en molts aspectes, però pot ser especialment agressiu per a aquells que es troben a l’inici o al final de les seves vides.

I, acceptem-ho, la mort és quelcom irreversible i des de la meva ignorància, m'atreviria a dir que necessari:

Malgrat que els humans assolim la comprensió del concepte de mort durant la infantesa, assumir la pròpia mortalitat és un procés més lent.

(...)

Morir ens és inevitable, almenys de moment, però això no vol dir que no es pugui lluitar per retardar tant com es pugui aquest final.

(...)

Fins i tot amb l’ajuda de la ciència, l’esperança de vida del cervell és el nostre límit.

I si bé la mort és a hores d'ara encara irremeiable, què podem esperar de la Intel·ligència Artificial?:

La intel·ligència artificial és tan sols una eina: facilita una feina mecànica, però no pot substituir el que ens fa singularment humans, perquè realment només en copia el procés, no aporta res nou.

(...)

En medicina, la intel·ligència artificial ja és capaç de proposar possibles diagnòstics a partir d’una llista de símptomes o fins i tot de proves d’imatge.

(...)

La intel·ligència artificial generativa treballa de la mateixa manera que un lloro quan parla: copiant el que fan els altres, sense que això demostri que entén el que diu. Pot semblar que pensa, però en realitat està lluny de fer-ho.

Del seguit de Consideracions Finals que ens presenta l'autor, m'he detingut en una que, pel seu caràcter col·lectiu m'ha semblat d'un interès especial. 

Si us decidiu a llegir el llibre, potser cadascú en troba de més adients:

La responsabilitat de poder definir cap a on evolucionaran els humans ens ha d’obligar a tenir sempre presents, per damunt de tot, els drets de l’individu i el bé global de la societat.

Que totes aquestes idees ens serveixin de guia per continuar lluitant per construir un futur més just i igualitari, sense distreure’ns amb els múltiples cants de sirena que ens volen allunyar d’un viatge que vam iniciar fa tres-cents mil anys i que encara està molt lluny d’arribar a la fi.

En definitiva:

La vida es torna difusa als extrems. 

Sabem què vol dir estar vius un cop hem abandonat l’úter, 

però la definició és menys precisa en els moments precedents. 

(...) 

Sembla que som els únics éssers vius capaços de preocupar-nos 

per aquests extrems, 

i això ens porta a qüestionar-nos les normes de la pròpia existència.

(...) 

Com sempre que es fa aquest exercici d’introspecció 

per disseccionar la nostra existència, 

el resultat ens arriba més en forma d’interrogants que de respostes.

 

 

La vida als extrems

Salvador Macip

202 pàgines

El jardiner i la mort

Un començament encantador tot i el seu sentir dolorós:

El meu pare era jardiner. Ara és un jardí. 

I és que, com ja s'ha intuït:

Ho diré d’entrada, al final d’aquest llibre el protagonista es  mor. De fet, ni tan sols es mor al final, sinó cap a la meitat; tot i que més enllà continua viu en les històries d’abans o després que se n’anés.

(...)

Aquest llibre també podria començar així. Quan el pare es va posar a enumerar les seves malalties davant del metge, a fora lluïa el sol d’un matí d’hivern. Després el cel es va enfosquir, però al final el sol es va imposar. 

Però, hi coincideixo i ho agraeixo:

De què parlem quan parlem de la mort? De qui se n’ha anat o de nosaltres? De l’absència en sí?

(...)

Això no és un llibre sobre la mort, sinó sobre la tristesa per la vida que se’n va. Hi ha una diferència.

I ja, ara sí, comença la història. Un relat sense futur...

Va anar a un metge de la ciutat i li van receptar unes pastilles. A qui no li fa mal la ronyonada, sobretot si no para d’esllomar-se al jardí? Al principi les pastilles li van servir d’ajut.

Però abans d'arribar al final que ja hem conegut a l'inici, primer ens detindrem breument en la vida del protagonista i en coneixerem la seva dèria, que és el seu jardí:

Amb setanta-nou anys, tenia cura d’un jardí enorme amb fruites, hortalisses i flors. (...) L’intentàvem convèncer que ho deixés córrer, que abaixés el ritme.

(...)

Jo sabia que aquell jardí era especial, per a ell. (...) El jardí era la seva segona vida possible, la seva veu i tot el que no deia.

La mort d'una persona propera i estimada, ens deixa un pòsit que difícilment oblidarem. Petits gestos, petits canvis, el pas/els canvis de temps.. tantes i tantes coses ens evoquen un cop i un altre el record d'aquella persona:

Almenys ens queda el consol que només sobrevivim un cop a la mort dels pares. De la nostra val més ni parlar-ne. No hi sobreviurem ni un cop.

Els records, amargs o feliços acaben resultant inesborrables:

El pare explicava històries, i ho feia a vida o mort. (...) Al final, quan es va haver dissipat el darrer so, va començar a descriure les coses només amb les mans...

(...)

Al cap d’uns dies, els sis metres que hi ha fins al lavabo es tornen una distància insalvable. (...) Noto que la culpa creix dins seu: la culpa per estar malalt, per estar prostrat al llit, per ser una nosa que dificulta el dia a dia als altres. Per ser un llast...

Sembla una constant en la majoria dels casos, que en un moment donat hi ha una aparent i enganyosa millora:

Quan es va recuperar després de totes les operacions i tractaments, el pare se’n va tornar al poble i va començar a fer feina al jardí.

Però, l'evidència acaba obrint-se pas, tossuda i tristament: 

Una de les coses més difícils de veure com el teu pare es mor és suportar el sentiment de culpa sobre si prens la decisió correcta a cada moment.

(...)

El meu pare amb bolquers. Aquell home orgullós, irritable, corpulent, alt, ben plantat i amb caràcter...

(...)

Que no li faci mal, només que no li faci mal... (...) Els medicaments se succeeixen de pressa i també perden la batalla. 

I quan tot el terrenal s'ha acabat, arriba l'hora del retorn al seu estimat jardí:

La seva tornada al poble va ser pòstuma.

(...)

Per fi el meu pare desfaria aquells tres-cents quilòmetres, però en un cotxe fúnebre. (...) La primera arribada a la casa del poble sense que m’estigués esperant a la porta per agafar-me l’equipatge i abraçar-me maldestrament.

(...)

Durant quaranta dies, el meu germà va anar cada matí a la tomba del pare per portar-li un cafè i encendre-li una cigarreta. És un ritu estrany, però, en el fons, agraïa al meu germà que el seguís. 

(...)

El veig, ens veig caminant junts per la vora del mar de bon matí, abans que surti el sol, tinc deu anys.

(...)

Han passat gairebé quatre mesos. Soc al mig del jardí i ja és primavera. “És estrany”, penso. “El pare no hi és però ha arribat la primavera”.

(...)

Potser trigarà una mica, però el camí és aquest: els cossos es refreden, els jardins es tornen salvatges i els fills queden orfes.

 

Explicar una mort no és pas més fàcil que viure-la.

(...)

Això és el que queda al final, unes quantes 

inspiracions i expiracions compartides en la foscor. 

Per què ningú ens ensenya què hem de fer, quan moren els altres?

Per què ningú ens ensenya com es mor, com hem de morir? 

Primer és un dolor llarg. La tristesa ve després... 

 

 

El jardiner i la mort

Gueorgui Gospodínov

Traducció de Marc Casals

260 pàgines

 

 

¿Humans...?

En una nota prèvia al contingut del llibre, l'autor ens manifesta:

L’objectiu principal d’aquest assaig és, precisament, provar d’entendre millor la nostra singularitat.

Camins...

I ja, entrem en matèria, que com podreu endevinar de bell antuvi, per la meva part només serà un resum, segurament maldestre de les idees que més m'han captivat, i que ni de bon tros poden suplir una lectura acurada del llibre.

I, lògicament, el primer és fer-nos preguntes:

Fer-nos preguntes, siguin simples o complexes, és una de les activitats primordials de l’ésser humà. Algunes són vitals per prendre decisions (...) mentre que d’altres apel·len a la necessitat intel·lectual de descodificar la realitat.

(...)

La ciència és filosofia. (...) Tot el que fan els científics precisament té com a objectiu primordial eixamplar el saber humà.

I un cop exposades, en línies generals, les preguntes, ens enfrontem a les possibles respostes. Veiem:

La vida és, al cap i a la fi, informació. Estem vius (i ens mantenim vius) gràcies a uns bits de dades continguts en una molècula anomenada ADN.

(...)

Els gens contenen la informació que ens fa com som. (...) Les cèl·lules funcionen com peces de Lego que, unides de la forma adequada, poden formar estructures molt complexes.

(...)

S’ha calculat que els humans tenim 3.230 gens imprescindibles.

(...)

Ara sabem que emmalaltim perquè les nostres cèl·lules emmalalteixen. 

Algunes pistes que potser ens poden ajudar en l'autoconeixement:

Una manera d’entendre què som és comparar-nos amb els exemples més propers, estudiar com encaixem entre la resta d’éssers vius que han fet el recorregut cel·lular com nosaltres.

(...)

Els bacteris i els virus ja eren aquí abans que apareguéssim nosaltres i continuaran sent-hi quan ens hàgim extingit.

(...)

Els canvis que la ciència ens permet aplicar als nostres cossos, fins fa poc impensables, ens fan predir que els humans del futur potser no s’assemblaran als del present.

Com a humans, se'ns suposa que tenim quelcom que podem conèixer com a consciència i que el primer que m'ha vingut al cap és si no serà allò que, en altres èpoques li deien "el uso de razón" i que jo mai no vaig arribar a entendre a què es referien:

Els humans som animals amb una habilitat peculiar i única: ser conscients de la nostra existència.

(...)

La consciència és un do però, a la vegada, també un inconvenient important. Saber que existeixes implica entendre que la vida comença i acaba.

(...)

La consciència és una funció que resideix en algun lloc del cos. el candidat més obvi, és clar, és el cervell.

I un cop acceptant que tenim consciència, els científics tracten de fer un pas més enllà. I jo, em perdo en les seves disquisicions:

Si sabem més o menys on anar a buscar la consciència, en principi també hauríem de poder estimar-me la quantitat i la qualitat.

(...)

Quantificar el grau de consciència seria un pas més (després de la possibilitat de localitzar-la) en la definició del seu substrat biològic.

(...)

Malgrat que hem aconseguit que les màquines hi vegin, escoltin o facin càlculs complicats, la fórmula de la consciència potser requereix massa neurones treballant plegades perquè, de moment, puguem pensar a reproduir-la en xips.

(...)

Si la consciència deixa de ser-nos exclusiva, ¿ens estem rebaixant a una categoria inferior, diluint una de les poques coses que ens fa especials?

I avancem un xic més i parlem de la intel·ligència: 

La intel·ligència és la capacitat d’entendre i aprendre (o en altres paraules, de manipular i retenir informació).

(...)

És complicat mesurar el que no es pot definir.

(...)

El concepte de quocient intel·lectual té un taló d’Aquiles evident: és tan exacte com exactes són els tests que utilitza.

(...)

Si és tan obvi que certs gens determinen la intel·ligència, ¿per què no els trobem? 

(...)

Així doncs, hi ha una part de la intel·ligència que heretem dels pares, no a través dels gens, sinó a través del nivell que ocupem en l’escala social. (...) La ment dels infants és una esponja capaç d’absorbir una gran quantitat d’informació, i de modificar-se en conseqüència.

I ja, avanço i només esbosso petites pinzellades del què és tot el que podeu trobar si us decidiu a llegir-lo:

Déu/Déus...:

Un dels trets que ens separa més de la resta d’animals és la capacitat (o necessitat) de creure en una entitat superior.

(...)

Es pot deduir fàcilment que els humans hem creat el concepte de Déu per facilitar la comprensió i acceptació de conceptes que ens generen angoixa.

(...)

Quan es converteix en innecessari, Déu passa a ser un llast per al progrés. 

La violència:

La violència és prevalent en la naturalesa, no és un invent humà.

(...)

Com en els humans, la violència en els animals és sobretot masculina. (...) La violència masculina en humans pot tenir un component cultural, però sens dubte té un origen evolutiu.

(...)

S’ha vist que els crims augmenten quan fa més calor i que qualsevol desviació substancial de patrons meteorològics habituals d’una zona indueix a la violència. (... ) La violència, encara que de moment sigui parcial, ha vingut sobretot d’haver transferit el poder al grup: la violència ha deixat de ser un exercici personal.

La democràcia, ai, la democràcia...:

Malgrat la seva popularitat i acceptació, la democràcia ha generat dubtes i crítiques des del primer dia.

(...)

S’han identificat diversos estímuls subliminals, la majoria relacionats amb les aparences, que poden decantar una decisió política.

I gairebé acabem amb especulacions:

L’home del segle XXII serà sens dubte, diferent de l’actual, potser encara més del que ara ho som comparats amb els qui van viure fa mil anys, perquè en les properes dècades fins i tot pot ser que hàgim de redefinir completament què vol dir ser humà. 

(...)

Així, ara podem aspirar a fer que l’humà del futur sigui més fort, més alt, més intel·ligent o potenciar qualsevol altra característica que ens sembli positiva.

(...)

No serveix de res que en un país es prohibeixen certes manipulacions genètiques si es pot agafar un avió i dur-les a terme en algun lloc on hi hagi lleis més laxes.

(...)

No hi ha res més antinatural que l’ésser humà modern.

(...)

La ciència ens ha portat vacunes, antibiòtics i poblacions plenes de jubilats, i moltes altres millores. Entre elles, poder entendre’ns, a nosaltres i al nostre món.

I per concloure, com no podia ser altrament: Reflexionem:

                                                La ciència és només una eina

                                                que ens permetrà avançar

                                                cap al futur que volem.

                                                Ens cal saber-la utilitzar i voler fer-ho. 

I un enllaç vers una interessant entrevista amb l'autor: 

 

¿Què ens fa humans?

Salvador Macip

169 pàgines

Elegia:

Ens trobem amb la narració acurada de la història d'un home que acaba de morir. 

I com resulta previsible, tot comença amb l'enterrament:

Alrededor de la tumba, en el ruinoso cementerio, estaban algunos de sus antiguos colegas publicitarios de Nueva York, que recordaron su energía y su originalidad y le dijeron a su hija Nancy, que trabajar con él había sido un gran placer.

(...)

La última en acercarse al ataúd fue la enfermera privada. (…) La ceremonia había terminado. No había habido nada memorable. 

I ja, a partir d'aquest moment, en què tothom abandona el cementiri, mentre els empleats acaben la seva feina, tot acaba i, d'alguna manera, tot comença també:

En cuestión de minutos todos se habían marchado, con paso cansino y lágrimas en los ojos se habían alejado de la actividad menos predilecta de nuestra especie, y él se quedó allí. 

Si repassem la seva vida, potser hi trobarem quelcom d'extraordinari o potser serà una més, amb els daltabaixos de qualsevol vida comú:

De niño le habían extirpado las amígdalas en el hospital, pero por lo demás nunca había vuelto allí. Ahora iba a permanecer ingresado cuatro días y cuatro noches.

I en llegir-ho, he tractat de recordar quin havia estat "el primer mort de la meva vida" i val a dir que malgrat n'hi va haver més d'una defunció al meu voltant, mai no havia vist un difunt fins que va morir la meva mare. I va ser aleshores, que de manera inconscient vaig negar tossudament la realitat del cadàver que tenia al davant, mentre m'entossudia a repetir que la veia i sentia respirar. Però aquesta seria una altra història:

El primer muerto de su vida fue aquel cadáver hinchado, el segundo el muchacho de la cama vecina.

Coneixem l'evolució de la malaltia final del nostre protagonista:

El malestar comenzó unos días después de su regreso a casa, tras un mes de vacaciones tan dichoso como no había disfrutado desde que la familia veraneara en la costa de Jersey antes de la guerra.

(...)

La siguiente vez que vio al cirujano fue en el quirófano. Se había cambiado el esmoquin por una bata quirúrgica.

(...)

Cuando volvió a casa estaba tan débil que apenas pudo subir el corto tramo de escaleras hasta el piso. 

Bé, tot plegat, va ser una experiència lamentable, però la recuperació malgrat que lenta va ser positiva i, gairebé, tot ha quedat oblidat.

Fins que, un dia el cor comença a donar senyals d'un funcionament anormal:

Transcurrieron veintidós años. Veintidós años de excelente salud y una ilimitada confianza en sí mismo que genera sentirse en buena forma…

(...)

Le parecía absurdo acabar como candidato a someterse a cirugía cardiaca. (…) Sin embargo, no pudo terminar el primer largo sin desviarse a un lado de la piscina y sujetarse allí, falto por completo de respiración.

(...)

La operación se prolongó durante siete horas.

Tot transcorre de manera gairebé previsible i l'autor ens ho relata pràcticament fil per randa, per, com altres cops, jo em permeto fer un salt, fins a l'any següent i assistim a l'inexorable deteriorament del protagonista:

Un año después de la inserción del “stent” renal, le operaron para eliminar otra obstrucción importante, esta vez en la arteria carótida izquierda.

(...)

Thomas Jefferson, aún era solo sexagenario cuando su salud empezó a resentirse y su cuerpo parecía constantemente amenazado.

(...)

Un año después de que le hubieran operado de la arteria carótida le hicieron un angiograma en el que el médico descubrió que había sufrido un ataque cardíaco silencioso. (…) Como siempre, a fin de mantener la mente ocupada en otra cosa, recordó la tienda de su padre y los nombres de las nueve marcas de relojes de pulsera y las siete de otros tipos de relojes.

(...)

Al año siguiente de los tres “stents” volvió a la mesa de operaciones, inconsciente durante un breve tiempo mientras le insertaban de manera permanente un desfibrilador.

I em detinc per donar-li veu, perquè les seves reflexions vers el dolor m'han semblat del tot encertades: 

El dolor hace que sientas miedo de ti misma. La completa otredad de todo ello es algo espantoso.

I és aleshores que comença a planificar el futur, que ja intueix que probablement serà curt, però ha decidit aprofitar-lo:

Pero ahora vendería el apartamento y trataría de encontrar uno en Nueva York.

(...)

Se había divorciado tres veces (…) A partir de entonces debería arreglárselas siempre solo.

(...)

Normalmente su deliberada independencia constituía su mayor fortaleza. 

(...)

Durante el mes anterior, él había estado entre los deudos de dos entierros en dos cementerios distintos

(...)

Un miércoles, a primera hora de la mañana, ingresó en el hospital para someterse a la operación de la carótida derecha. 

… no se despertó. Paro cardíaco.

Ya no existía, liberado de ser,

entrando en la nada sin saberlo siquiera.

Tal como había temido desde el principio.

           

                                                

I la casualitat ha volgut que, mentre escrivia aquesta publicació, m'ha arribat un interessat correu des de la plataforma del "Dret a morir dignament" de la qual sóc sòcia i, no m'he pogut estar de compartir-lo, per si pot ser del vostre interès. 

Podeu clicar l'enllaç:

 

 

Elegía

Philip Roth

Traducción de Jordi Fibla

  

Jugar a ser déus

Vagi per endavant que ha estat una lectura altament interessant i no tan sols pel tema, sinó per la forma clara i transparent, en què estan expressades totes les idees.

Paga la pena incidir en el subtítol d'aquest llibre, ·"Els dilemes morals de la ciència." doncs personalment, em sembla la clau per entendre tot el contingut.

Al llarg de tot l'escrit, no trobarem pràcticament cap resposta. Els autors es plantegen preguntes i més preguntes i deixen que cadascú es respongui o es qüestioni si això és possible.

 

En el pròleg ja s'assenyalen les basses sobre les que pivotarà tot el contingut:

Cada descobriment que promet una millora de la nostra qualitat de vida té a la vegada la capacitat de provocar una sèrie de canvis que poden alterar per sempre les normes de convivència per les quals ens regim.(...) Si no vigilem, els fantàstics regals que ens promet la ciència poden costar-nos molt cars.

I ens endinsem en el contingut, començant pel que sens dubte és el principi:

Com a part del tractament de fertilització in vitro, podem fer una sèrie de proves. (...) Podem estar bastant segurs d’aconseguir seleccionar un embrió que no tingui aquest (El que sigui) problema.

(...)

La possibilitat de manipular embrions està tècnicament fora del nostre abast, almenys de moment, i també està específicament prohibida per llei en la majoria de països del món. (...) Només es poden escollir gens que ja són presents en els pares, no afegir-ne o treure’n cap.

Tot i això...:

Al Regne Unit, la producció de “germans salvadors” ha estat un tema difícil per a la Human Fertilisation amd Embryology..

(...)

Escollir el sexe d’un nadó no és l’única decisió que pot tenir un possible impacte negatiu. 

(...)

Avui dia, quan una part del nostre cos comença a funcionar malament, la millor opció que tenim és canviar-la per una altra abans no sigui massa tard.

(...)

Als anys noranta es van poder aïllar finalment cèl·lules mare d’embrions humans i cultivar-les al laboratori durant períodes llargs de temps. (...) Els que creuen que la vida comença en el moment de la fecundació, consideren que l’embrió “és viu”, i per tant, per treure’n les cèl·lules mare ens cal en realitat “matar-lo”. (...) A l’altra banda de la qüestió hi ha els qui creuen que no es pot equiparar un embrió a una persona, especialment a les fases inicials.

Davant una malaltia que actualment sembla no tenir cura pot dur a la desesperació tant als propis malalts, com al seu entorn, i empènyer-los a tractar de cercar solucions pràcticament impossibles:

La barreja de la desesperació d’alguns malats, de l’exageració dels mitjans i d’uns metges amb pocs escrúpols ha provocat una onada de “turisme mèdic” que ha portat a molta gent a clíniques llunyanes a la recerca de tractaments miraculosos.

(...)

A part de les millores disponibles gràcies a la química i la genètica, hem de considerar també els avantatges que podríem obtenir afegint peces mecàniques als nostres cossos.

I, arribem a un punt que personalment trobo de total actualitat, i que tracta de les possibilitats, de moment llunyanes, d'allargar la vida, d'assolir fites cada cop més complicades (o excèntriques) mitjançant el dopatge o ja en casos extrems, amb la incorporació d'aparells biònics per millorar les marques:

L’esport professional és una part important de la nostra cultura, en siguem conscients o no. (...) I, no ho oblidem, que mou molts milions d’euros.

(...)

No serveix de res tenir uns músculs forts i potents si no aconseguim que els arribi la quantitat necessària d’oxigen que necessiten per funcionar correctament.

(...)

On hem posat el límit? Hem de permetre que un s’infli a cafès si vol rendir més, però no que es pregui una píndola de Rubifen? 

(...)

Què és el que separa un home d’una màquina? És el ser conscients de nosaltres mateixos o, més genèricament, el fet de tenir cervell? Llavors, ens podríem seguir considerant humans si trasplantéssim el nostre cervell a un robot?

(...)

Curiosament, l’ús de pròtesis mecàniques també s’ha convertit en motiu de debat en el món de l’esport.

I arribats a aquest extrem, els autors valoren diferents possibilitats:

Assumim per un moment que els humans aconseguim d’alguna manera perllongar el temps que vivim molt més enllà dels límits actuals.

(...)

Amb un increment exponencial de la població de la tercera edat, arribarà un moment que no n’hi haurà prou amb allargar la jubilació un parell d’anys. (...) Viure més temps, per tant, implicaria haver de treballar més.

(...)

Hi ha alguna cosa especialment pertorbadora en la idea de crear persones a voluntat, especialment si es tracta de petites rèpliques de Hitler. (...) El consens és que fabricar una còpia genètica d’algú no aportaria cap benefici real a la humanitat.

I ja, posats a fabular ens podríem plantejar la possibilitat de tornar els morts a la vida, bé per transplantament de cervell o clonació:

Per desgràcia, els transplantaments de cervell són probablement massa complexos per arribar a ser mai factibles.

(...)

Des de qualsevol punt de vista que ho considerem, un clon mai no seria la mateixa persona que l’original, malgrat que inicialment compartissin el mateix ADN.

(...)

Al llarg de la vida del donant, aquella cèl·lula haurà acumulat una quantitat desconeguda de lesions al seu ADN, associades amb el procés d’envelliment.

Els tombs per les diferents opcions i consideracions ètiques, morals i efectives, són constants al llarg de tot el llibre. Plantejaments que ens fan rumiar i, fins i tot en el meu cas, neguitejar-me:

Els científics han estat manipulant éssers vius al laboratori durant dècades.

(...)

Què és la vida? (...) Estem redefinint el concepte de vida? (...) Pot un científic proclamar que un organisme nou “és seu”? És moral crear nous éssers vius només per satisfer les nostres necessitats?

(...)

Només cal mirar al nostre voltant per poder apreciar els fruits del treball dels científics.

(...)

Per desgràcia, la ciència és una activitat humana com qualsevol altra i, com molt bé sabem, les persones podem arribar a caure en la temptació d’actuar de forma reprovable si es donen certes condicions. Els científics no en som una excepció.

(...)

L’investigador que acaba fabricant dades sovint és culpable també d’un altre tipus de frau: la falsificació.

(...)

Als científics encara els tempta agafar dreceres poc ètiques quan es veuen sotmesos a les pressions de complir un termini o els enlluerna la glòria de ser el primer a fer un descobriment important. 

Un dels missatges que esperàvem haver deixat clar 

és que en encara que tècnicament siguem capaços de fer una cosa, 

això no vol dir necessàriament que l’hàgim de fer. 

Som tots nosaltres els qui hem de decidir el nostre futur, 

no només els científics, i cal escoltar totes les opinions raonables.

(...)

Aquest és només el principi d’un llarg viatge que hem de fer tots plegats. 

 

Jugar a ser déus

Els dilemes morals de la ciència.

Salvador Macip

Chris Willmott

264 pàgines

 

Caliban i la bruixa

Calibán o Calibà és un personatge de l'obra de Shakespeare "La Tempesta" . Es tracta de l'esclau de Pròsper i el seu nom en l'anglès original es coneix també com l'anagrama de "caníbal"   

Mallorca
Maig del 2017

Resulta especialment clarificadora la Introducció:

La qüestió històrica més important que planteja el llibre és com es pot explicar l’execució de centenars de milers de “bruixes” al començament de l’era moderna, i per què el naixement del capitalisme va ser coetani d’una guerra contra les dones. (...) Hi ha l’acord general que l’objectiu de la caça de bruixes era destruir el controls que les dones havien exercit des de sempre sobre la seva funció reproductiva, i també que va servir per aplanar el camí cap a l’enfortiment d’un règim patriarcal més opressiu.

Aviat en sereu conscients que tota l'obra, extensa i documentada, fa esment a la persecució no tant de les bruixes com a tals, sinó a les dones.

Una història de les dones i de la reproducció durant la transició al capitalisme ha de començar amb les lluites que va fer el proletariat medieval europeu. (...) El capitalisme va ser la resposta dels senyors feudals, dels mercaders patricis dels bisbes i els papes davant un conflicte social secular que havia arribar a fer tremolar el seu poder i que realment va ser una sotragada per al món.

La pobresa assotava pràcticament tots els serfs. En el cas de les dones, molt lentament varen anant accedint a algunes feines amb les quals els permetien subsistir, alhora que eren valuoses per la societat:

Cap al segle XIV, les dones van començar a fer de mestres i també de metges i cirurgianes. (...) A mesura que les dones van guanyar més autonomia la seva presència a la vida social es va fer més freqüent .

(...)

La terra es donava als homes normalment i es transmetia per llinatge masculí, tot i això hi havia molts casos de dones que l’heretaven i l’administraven al seu nom.

(...)

L’objectiu principal dels serfs era preservar l’excedent de treball i de productes i, alhora, eixamplar l’esfera dels seus drets econòmics i jurídics. (...) Amb tot, el terreny més important  de la lluita dels serfs era el treball.

I arribem al punt en què apareixen els moviments herètics:

L’heretgia era l’equivalent a la nostra “teologia de l’alliberament” per al proletariat medieval.

(...)

Un dels aspectes més importants del moviment herètic és l’elevat estatus social que va assignar a les dones.(...) A les sectes herètiques, sobretot entre els càtars i els valdesos, les dones tenien dret a administrar els sagraments, a predicar, a batejar i fins i tot a adquirir els ordres sacerdotals.

Com ja he comentat a l'inici, ens trobem amb un escrit, curós, documentat i molt extens. És així, que em permetré fer un salt en el relat, fins a situar-me en el que es va conèixer com "La caça de bruixes":

La caça de bruixes va ser un aspecte essencial de l’acumulació primitiva i de la transició al capitalisme.

(...)

La naturalesa política de la caça de bruixes també queda demostrada pel fet que tant les nacions protestants com les catòliques, en guerra les unes contra les altres en tots els altres aspectes, van unir armes i arguments per perseguir les bruixes.

I si bé l'heretgia va ser perseguida, en el tema de la bruixeria s'hi van acarnissar, potser perquè acostumava a ser atribuïda fonamentalment a les dones:

La diferència més important entre la bruixeria i l’heretgia és que la bruixeria es considerava un crim femení.

(...)

L’associació entre contracepció avortament i bruixeria va aparèixer per primera vegada a la butlla d’Innocenci VIII (1484). (...) Al segle XVII, s’acusava les bruixes de conspirar per destruir el poder reproductiu dels humans i els animals, de procurar avortaments i de pertànyer a una secta infanticida dedicada a matar criatures o a oferir-les al diable. 

(...)

Però la bruixa no era només la llevadora, la dona que evitava la maternitat o la captaire que subsistia amb penes i treballs. (...) També era la dona depravada, promíscua (...) També era la dona rebel que contestava, discutia, renegava i no plorava quan la torturaven.

I és que, en definitiva...:

La caça de  bruixes, per tant, va ser una guerra contra les dones.

(...)

Era el dimoni, per exemple, qui “s’acostava a la pretesa bruixa; rarament el conjurava ella”.

(...)

La naturalesa sexual dels seus crims i la seva extracció social baixa era el que distingia la bruixa del mag del Renaixement, que en general, va ser immune a la persecució.

D'alguna manera, algunes dones, també s'aprofitaven de la suposada por que despertaven entre els estaments més ignorants de la societat:

Presumiblement, algunes dones pobres utilitzaven la por que inspirava la seva reputació de bruixes per obtenir el que necessitaven.

(...)

Històricament, la bruixa era la llevadora del poble, la metge, l’endevina o la fetillera, l’àrea privilegiada de competència de la qual era la intriga amorosa.

(...)

Un factor que va contribuir a posar fi a la caça de bruixes va ser el fet que la classe dominant va començar a perdre’n el control i a ser víctima del foc de la seva pròpia màquina repressiva.

I acabo aquest breu recull, amb un tast de les referències que fa l'autora a la bruixeria entesa des de diferents punts geogràfics, fins i tot de molt allunyats entre sí:

Definint les poblacions aborígens americanes com caníbals, adoradors del diable i sodomites, els espanyols van donar suport a la ficció que la conquesta no va ser un saqueig flagrant d’or i plata, sinó una missió de conversió. (...) De manera que això va funcionar com una llicència per matar, independentment del que les presumptes víctimes poguessin fer.

(...)

Les dones es van convertir en les principals enemigues del govern colonial: es negaven a anar a missa, a batejar les criatures o a col·laborar de cap manera amb les autoritats colonials i els capellans.

A Amèrica, hi va continuar havent-hi tongades de caça de bruixes 

fins a finals del segle XVII.

(...)

La caça de bruixes també va arrelar a l’Àfrica, on encara avui sobreviu 

com un instrument clau de divisió a molts països, especialment en els implicats 

en el comerç d’esclaus, com Nigèria i l’Àfrica austral. 

(...)

De les caces de bruixes que tenen lloc actualment a l’Àfrica o a l’Amèrica Llatina, rarament se n’informa a Europa i els Estats Units. 

(...) 

Fins i tot quan se’n parla, se’n minimitza la importància. 

 

 

 

 

Caliban i la bruixa

Silvia Federici

Traducció de Marta Pera Cucurell

427 pàgines

Paradero desconocido

Vagi per endavant que ha estat una lectura que m'ha commogut profundament.

Aparentment senzill, traspua tot el dolor i la frustració que es pot experimentar davant la pèrdua del que consideràvem un amic gairebé íntim, i per tot el que representa la manera en què es produeix.

El Catllaràs
2024

Uns amics i socis en els negocis, que per qüestions polítiques s'han de separar. Però mantindran la seva amistat, res no podrà destruir-la, s'escriuran amb força quotidianitat, s'ho han proposat.

Només que sorgeix un impediment: En Schulse-Eisenstein, segueix a Galleries San Francisco, California, EEUU, al front del negoci.

És el 12 de novembre del 1932

El negocio sigue marchando bien.

El seu antic soci, ha marxat a Alemanya. Han passat uns dies, i per fi, arriba l'esperada i reconfortant resposta de l'amic absent:

No necesitas darme tanto detalle de cómo marcha el negocio. Sabes que siempre he estado de acuerdo con tus métodos hoy aquí, en Múnich, estoy metido en un torbellino de nuevas actividades.

Tot segons el que s'esperava. Bona harmonia, i una amitat gairebé indestructible, però, avancem amb la correspondència.

No és gens d'estranyar que sorgeixi la pregunta:

¿Quién es ese tal Adolf Hitler, que parece estar haciéndose con el poder en Alemania?

I la resposta, decebedora o esperada:

De verdad te digo, Max, creo que en muchos sentidos Hitler puede ser conveniente para Alemania. Pero no estoy seguro.

L'intercanvi de correspondència segueix, mentre la distància ja no sols ideològica es va fent cada cop més i més evident:

Estoy angustiado por las noticias que, gota a gota, publica la prensa sobre la madre patria. (…) Los periódicos americanos coinciden en que ha comenzado un pogromo atroz. (…) Es casi increíble que haya de soportarse el martirio hoy, en una nación civilizada. Escríbeme, amigo mío, y calma la inquietud de mi alma.

I la resposta...:

Por el momento debemos interrumpir el intercambio epistolar. No me es posible mantener correspondencia con un judío aunque no tuviera que defender mi puesto de funcionario.

(…)

Antes que nada serás un judío y gemirás por tu pueblo. Lo entiendo.

(…)

Hay movimientos más grandiosos que los hombres que los dirigen.

I ja, a partir d'aquest moment, la correspondència gairebé s'interromp, o, potser, molt pitjor encara:

1 de agosto de 1933

No he podido recobrarme de la impresión que me produjo tu última carta.

(…)

El hombre a quien he querido como a un hermano, cuyo corazón siempre ha irradiado simpatía y amistad, no es posible que participe, ni tan siquiera pasivamente, en la masacre de gente inocente.

(…)

Puedo entender la razón de los alemanes para aclamar a Hitler. (…) Pero tú, Martin, has sido casi un norteamericano desde los tiempos de la guerra. Sé que no es mi amigo quien me ha escrito, quedará probado que sólo ha sido la voz de la cautela y la necesidad.

Espero con ansiedad la única palabra que puede llevar la paz a mi corazón. Escribe tu “sí” en el acto.

I aquesta és la resposta, sense ni un bri de sentiment, freda, distant, inextrincable:

18 de agosto de 1933

Recibí tu carta. La respuesta es “no”. Eres un sentimentalista.

(…)

¿De modo que soy un americano liberal? ¡No! Soy un patriota alemán. (…) Ésos son los únicos hombres que cuentan, los emprendedores. Y aquí, en Alemania, ha surgido, un hombre emprendedor. Un hombre vital está cambiando las cosas. (…) Alemania levanta bien alta la cabeza entre las naciones del mundo. Sigue a su Glorioso Líder hasta el triunfo.

Debo insistir en que no me escribas más. Ya no tenemos nada en común. Debemos aceptarlo los dos.

No valdran les súpliques, que les hi han, ni les demandes de reflexió. Res no canvia, fins que un únic cop que li demana ajuda per retrobar la seva germana extraviada, arriba al temut i esperat final que és el qui li dona nom al relat:

Vuelvo a escribirte porque tengo que hacerlo. Me acosa un presentimiento horrible.

Mi segunda carta era más de aliento que de advertencia y me han devuelto el sobre sin abrir, con un sello que sólo dice: “Paradero desconocido”.

(…)

Lo dejo en tus manos, yo no puedo hacer nada.

Em sembla del tot oportú afegir un resum de les notes que sota el títol "Nota final" apareixen al llibre:

A los diez días de su publicación, el número de Story se había agotado. 

(…) 

En 1939 Simos & Shuster publicó “Paradero desconocido” en forma de libro 

y vendió cincuenta mil ejemplares, una cifra enorme en aquella época.

El relato no se conoció en el continente hasta sesenta años después

(...)

La autora, mi madre, nació en Portland, Oregon.

  

Paradero desconocido

Kressmann Taylor

Traducción de Carmen Aguilar

81 páginas