Aquella Guerra mal anomenada "Civil":

La novel·la de la guerra de Teresa Pàmies, datada el febrer del 1972, devia ser la primera obra que va acabar aquí. 

(---)

La imatge de la guerra que Teresa Pàmies transmetia se situava als antípodes de l’oficial, la imposada pels vencedors.

(..)

Al ulls d’avui, “Una noia i un soldat” no desmereixen de cap de les altres ficcions autobiogràfiques de Teresa Pàmies. 

                                                                                                                                 (Montserrat Bacardí)

                                                           

Sabadell 2025
Reixa d'uns antics habitatges de la Guàrdia Civil.

El relat arrenca d'una manera aspre i contundent:

Jo vaig estimar un noi que es deia Tom. Va morir el dia dels seus vint anys en un hospital de sang a Solsona. La guerra no era encara acabada, però ja l’havíem perduda. No vaig saber que havia mort fins al cap de molts anys. (...) Va morir tot sol; el seu veí de llit dormia.

Hi ha amors que no trobareu mai en cap relat, però que són autèntics i callats:

De l’amor nostre no en parlava mai, en les seves cartes de soldat, però cada una de les seves paraules era d’amor.

(...)

Les meves cartes no li aclarien res ni li podien servir de consol.

El soldat és mort, però, fantasies de la ficció, coneixem el qui el va matar, l'altre soldat innocent:

...Tampoc aquell soldat que vaig matar no tenia cara de fatxa i ho era, millor dit, lluitava per ells. (...) i no entenc com els pobres poden agafar un fusell per defensar els rics a menys que l’hi haguessin obligat, i aleshores jo he matat un innocent...

(...)

Els que lluitem amb el fusell i hem de matar inclús sense voler matar, si no tenim un carnet de partit, no som res, i si el tenim d’un color ens fem enemics dels de l’altre color, i així entre nosaltres mateixos hi ha una guerra civil o uns recels i desconfiances que s’hi assemblen molt, i una guerra civil dins d’una guerra civil no pot arreglar res, i ja que som majoria els republicans a seques ens haurien de preguntar què pensem, i potser trobaríem una solució i acabaria la guerra més aviat i sense tanta carnisseria, fent claudicar els rics, que, al capdavall, són minoria; i per molt que rumio i rumio no veig altre camí, perquè la guerra s’allarga i ja no estem tan engrescats com al principi.

(...)

I aquesta és la qüestió: ¿per què ens hem de matar per força?... 

(...)

O sigui, que, encara que no et vulguis barallar, mates, i no pots dir que mates perquè t’has barallat i has perdut la xaveta, sinó perquè és la guerra, una guerra podrida, una guerra maleïda.

I què en sabem de la noia?:

Era un amor d’infants, i els nostres pares, les mares sobretot, el veien amb bons ulls, malgrat la diferència de pensar entre ells i nosaltres.

(...)

El meu pare ens feia estudiar català.

(...)

Tenia divuit anys. Era capitana de noies de divuit anys, tenia les meves “fans”. (...) Jo n’era una “líder”.

(...)

Era de poble, sí. I el meu xicot era un pagès de poble. I el tenia al front. 

I  després de la duresa de la guerra: la postguerra, amb les rancúnies, les revenges, els odis a flor de pell: 

Ells van fugir. La mare va quedar-se a guardar el niu, perquè creia que, passada la tempesta, home i fills li tornarien. (...) Era la dona d’un roig, la mare d’una roja.

(...)

Només hi havia gana i por; necessitats quotidianes no satisfetes i por; por i una dèria de pau que també era por. (...) Va passar un any. En van passar dos i tres.

(...)

I quedava quelcom pitjor que la por: l’odi. 

I ja només recullo unes reflexions que m'han ocupat molts moments, que d'alguna manera, de petita, algun cop les vaig sentir dir a casa meva.

Això sí, en veu molt baixa, gairebé entre murmuris perquè "Les parets tenien orelles" i la repressió encara estava a l'ordre del dia:

Teníem la guerra civil dins de la guerra civil. 

No n’érem conscients. 

Per als marxistes no trotskistes la cosa era clara: 

el POUM i els anarquistes obrien un front més, i això afavoria l’adversari. 

El que pensaven ells encara ho llegim avui, 

més de trenta anys després. 

Volien salvar la revolució. ¿Quina revolució? 

¿Qui eren els revolucionaris? 

Els anarquistes i poumistes deien que eren ells. 

Nosaltres ho negàvem.

(...)

Sí, els pobles simpatitzaven amb la República espanyola.

 Ho havíem vist i sentit personalment. 

(...) 

La sang era la nostra. 

¿Qui era la dreta? ¿Qui era l’esquerra? 

Ningú no ho sabia exactament, i molts es preguntaven: 

“¿Què sóc jo? ¿Quin és el meu bàndol? 

¿L’esquerra? ¿La dreta?” 

(...) 

No era tan senzill. Les dretes tampoc no eren “totes”  creients, 

ni atees “totes” les esquerres. 

 ¿Qui era què?

(...)

Ningú no ho sabia, que duraria tant. Ningú no ho volia. 

    

 

Febrer 1972 

Una noia i un soldat

(novel·la de la guerra civil)

Teresa Pàmies

Edició i introducció a cura de

Montserrat Bacardí

266 pàgines

L'home pla

El Montseny...
Novembre del 2023

Una lectura diferent i molt, molt encantadora. A veure si me'n surto per contar-la i us decidiu a llegir-la.

Només començar, aquest senyor Moll i la seva circumstància com a home pla, ja t'atrapen. Veieu:

El senyor Moll va sortir del llibre a dos quarts i mig de sis. (...) A en Marcel·lí Moll li agradava fer càlculs.

(...)

Va ser aleshores que va sentir com obrien el pany, un parell de passes i el soroll metàl·lic de les claus contra un cendrer. (...) Es van mirar, de fit a fit, una bona estona. L’home portava un llibre a la mà.

La idea d'arribar a casa i en obrir la porta trobar-me un personatge fugit d'un llibre, campant per allà, ja em sembla demencial, insòlita i, molt interessant.

Ell és en Marcel·lí Moll:

El nouvingut observava detingudament, de dal a baix, el desconegut que havia sorprès al menjador del seu pis.

(...)

No era un lladre; si més no, no pas un lladre habitual.

(...)

En Marcel·lí Moll havia aixecat un dit, com si hagués tingut una idea genial.

Us presento al confús propietari, lector apassionat, però molt desendreçat amb les feines domèstiques:

-El meu nom és Bonaventura, Bonaventura Batet.

(...)

En Bonaventura es va adonar aleshores que la pica era buida i que el recipient de bullir la llet havia desaparegut dels fogons. 

De fet, ell coneix en Marcel·lí., és el protagonista del llibre que acaba de llegir, però què hi fa fora de llibre i amb aire desorientat voltant per casa?:

Si era honest, havia de reconèixer que no recordava com se l’havia imaginat. 

(...)

-Si no li fa res, avui es pot quedar aquí. Demà ja buscarem un altre lloc.

(...)

-Sóc pla -repetia en Marcel·lí Moll-, pla com un full de paper.

I ves per on, els dos homes sembla que es complementen i decideixen compartir algunes vivències, mentre van acabant amb les cerveses de la nevera:

Havent dinat, els dos homes s’havien quedat en silenci molta estona. (...) Enraonaven a batzegades.

(...)

Allò era tot, el senyor Moll era un home reservat que havia fet un viatge trans..., trans alguna cosa.

(...)

Feia vint anys que en Bonaventura Batet treballava com a cobrador en un peatge de l’autopista. (...) Dormia de dia, quan la gent havia de representar el paper dels convencionalismes. La màscara de les relacions personal sempre l’havia ofegat. Li faltava aire cada cop que havia de trobar-se amb algú, fer un tràmit a l’ajuntament o acudir a un esdeveniment amb altres éssers de la seva mateixa espècie.

(...)

Eren dotze les ampolles de cervesa buides i ben arrenglerades que ocupaven bona part de la taula. 

I la història es recargola fins a límits pràcticament insospitats, sempre cercant el per què de la sobtada aparició de'n Marcel·lí i la seva manca de volum:

En Marcel·lí no havia llegit tots els volums que havia extret del seu lloc de repòs. (...) Perquè al senyor Moll no li interessaven les històries, sinó els personatges.

(...)

Tots tenien volum. Tots tenien gruix. Tots menys ell.

Per què?

(...)

Set-cents vint personatges, cent trenta dels quals protagonistes. Homes i dones a parts iguals. (...) I cap, absolutament cap, havia estat descrit com una figura plana.

I mentre la història segueix descabdellant-se, em permeto un salt, per avançar cap al final:

El senyor Moll sabia moltes coses, però el que no sabia era el motiu pel qual les sabia.

(...)

Tots, absolutament tots els personatges que havia descobert, tenien dues característiques que a ell li mancaven. En cap cas no constava que fossin figures planes. En cap cas, tampoc, no hi havia buits en les seves vides.

(...)

La seva vida tenia un abans i un després. Abans de sortir del llibre i després d’haver-ne sortit.

Una idea que sembla brillant se li acut a Bonaventura. Aniria a cercar l'autor del llibre del que havia sortit en Marcel·lí. De ben segur ell podria resoldre el problema.

I és així que coneixem a l'escriptor Armengol: 

L’escriptor Armengol era al·lèrgic als fruits secs.

(...)

Un llibre és una porta d’entrada. (...) Unes et menen directament a la història, al món que ha creat l’autor. Però les altres portes, les que només saben obrir els entesos, són les més importants. Són les portes que et condueixen a les sales nobles, a les estances reservades de la llar, al creador de tota aquella meravella i, mitjançant la seva ment, a la biografia.

(...)

-Recordo clarament quan vaig escriure l’escena del pis del senyor Moll. Era de nit i havia anat a sopar amb uns antics companys de facultat. 

I bé, fins aquí, perquè m'estimo més que si teniu curiositat per resoldre el problema us feu amb el el llibre que de ben segur no us decebrà.

Però abans, la conversa de la Mercè, una diligent i entesa bibliotecària amb l'autor, que o bé resulta esclaridora o que contribueix a confondre'ns més. 

Cadascú:

-Quan llegim un llibre, estem pensant constantment que són personatges?

-Quan anem per la vida, ens assegurem a cada moment que no ho som? -va entendre, finalment, l’escriptor Armengol.

(...)

-Arriba un dia que ja no hi són. Ningú no sap on van. Ningú no sap si es fonen i desapareixen com la neu a la primavera.

(...)

Ells no són d’aquest món. (...) Va pensar que cada persona que era testimoni d’un salt ho devia interpretar a la seva manera.

(...)

Jo, a vegades penso que es fonen com els ninots de neu. (...) “El gran amor del senyor Moll” ja no és a la prestatgeria, no l’he vist per enlloc. (...) Potser se l’enduen per fer-lo servir de mapa, o com si fos el passaport per poder tornar al seu món.

    

    

  Hernani. Museu Chillida
   Octubre 2023    

Una figura plana travessa la porta blanca i penetra dins del món dels homes immòbils.

(...)

Ho saben tot l’un de l’altre, tant com d’ells mateixos.

Potser són els únics éssers del planeta que no tenen dubtes. 

 

 

L’home pla

Carles Zafon

Once243 pàgines

Peripècies o En la corda fluixa?

Començaré aquest comentari gairebé pel que possiblement hauria d'estar al final, però em crema la inquietud per esplaiar-me i és que tot i que la Maria Barbal, és una de les meves escriptores preferides ja que m'encanta la seva manera de narrar, en aquest cas, no m'ha acabat de convèncer.

Potser massa llarg el relat, potser massa repetitiu o potser, massa suposadament autobiogràfic.

Tot i això, no ha estat una lectura avorrida i tractaré de comentar-la sense entrar ja en més consideracions prèvies.

Coneixem el protagonista: L'escriptor, l'Anton Bellart i les seves cabòries, a partir que resulta finalista, en certa manera inesperat, d'un concurs literari de prestigi:

L’intent d’escriure el món, el que coneixia i el que imaginava, era la seva passió.

(...)

El notable triomf literari, el canvi de vida, feien que l’Antoni llisqués com si fos un nen de cul al tobogan, i així es traslladava de l’editorial a una llibreria o, des de la ràdio, al diari on li pagaven per fer allò que més li agradava. 

I molt aviat apareix, la figura de l'editor:

Un temps després del seu triomf com a finalista, abans de saber que l’Anton tenia una novel·la entre mans, l’editor va demanar-li de fer la presentació de l’obra d’una autora de la casa.

(...)

Es van donar el telèfon i van quedar que un altre dia continuarien la conversa.

Mentrestant, la vida quotidiana continua:

Molts anys més tard, l’Anton Bellart es convenceria que tot allò que deixava inacabat es convertia en llast que, quan volia avançar, el feia trontollar.

(...)

Ella semblava viure a l’univers de les embarassades. Ell s’estava al món dels escriptors.

(...)

Va sonar el telèfon. Era l’editor. Estava fora de sí perquè havia rebut la nota on l’Anton li escrivia que, per salvar el seu matrimoni, no presentaria la novel·la a cap premi, ni tan sols pensava publicar-la.

Però les pressions editorials i les vagues promeses acaben fent-se camí en les decisions de l'escriptor:

El dia de la concessió dels premis de la Nit de Santa Llúcia, l’escriptor havia entrat a l’hotel on se celebrava havent dinat amb quatre conyacs.

(...)

S’havien assegut a la taula dues persones sobre la cinquantena, dona i home, i havien saludat. (...) havia de respondre sempre a la mateixa pregunta: què pensava sobre el fet que, a la seva edat, hagués obtingut un premi tan important.

(...)

Va arribar divendres al migdia, l’escriptor havia avançat dos dels articles setmanals. Es va alçar de la seva cadira i des de la finestra va mirar-se les cases del davant.

I mentre l'editor el pressiona perquè presenti nous escrits, tot aprofitant l'èxit recent, el problemes familiars s'acarnissen amb l'escriptor:

Des que el seu pare s’havia posat malalt i l’Alicia l’havia abandonat, l’escriptor trobava que, ni de pensament, ningú no li portava la contrària.

(...)

Dels propòsits de canvi profund que s’havia fet uns mesos abans tan sols en complia un: vivia sol.

(...)

Pensar en el temps que anava deixant enrere li produïa perplexitat. Més que decidir ell mateix la vida que volia dur, era la vida qui li marcava els canvis importants.

(...)

L’escriptor estava ocupat com no hi havia estat en tota la vida. 

Però, de cop i volta, un canvi substancial, La Francina, una escriptora sense massa fortuna fins el moment, de manera inesperada (o no) es posa "de moda" i comença a vendre els seus escrits:

De vegades sembla que, de forma sobtada, allò que ha estat esborradís o ocult durant anys es defineix d’un dia per l’altre, d’un moment a l’altre, com si fos per art de màgia. En un temps no gaire llarg, l’Alicia li va enviar els papers de la separació, la mare i el Ferran van veure clar de vendre la fàbrica, encara que fos a la baixa, i la Francina es va convertir en l’escriptora de moda.

I és clar, ara la pressió s'acarnissa amb l'escriptor: 

Dels propòsits de canvi profund que s’havia fet uns mesos abans tan sols en complia un: vivia sol.

(...)

Pensar en el temps que anava deixant enrere li produïa perplexitat. Més que decidir ell mateix la vida que volia dur, era la vida qui li marcava els canvis importants.

(...)

L’escriptor va passar d’una organització de l’horari bastant relaxada, (...) a unes hores obligatòries de dedicació a la novel·la.

I la història segueix i segueix, enredant-se, embolicant-se, sempre sobre el mateix tema que a mi no m'ha acabat d'interessar en absolut:

Quan l’escriptor tenia la segona novel·la avançada, van passar per un canal televisiu la sèrie basada en la primera, “Peripècia”, i de nou el seu nom es va engreixar als mitjans.

(...)

Sempre hi ha alguna crisi que pot fer-se càrrec de la falta d’èxit d’un llibre.

(...)

Fos com fos, cada part estava moderadament conformada amb els resultats, però l’autor notava que s’havia desinflat l’eufòria produïda durant les temporades de fama, i que s’havia moderat el desig de la seva presència en tant que actor dels variats papers d’orador.

I faig un salt i m'adreço al final, on trobem a l'escriptor pràcticament fracassat, sense haver assimilat ben bé el perquè del seu triomf espectacular i esforçant-se per seguir no se sap ben bé on ni com:

No podia continuar atordint-se en el dia a dia, els diaris, les trucades, la superficialitat de les coses

(...) 

Calia imposar-se un silenci per saber-ho, resistir-lo com havien fet altres persones.

(...)

De vegades, el cap li bull i, fins en alguns moments, li sembla a punt d’explotar

I què en sabem de l'editor?:

Jugava amb avantatge, ell. Com si sabés que l’escriptor aniria a raure als seus peus, tal com havia passat.

I malgrat hi ha un canvi d'editorial, tampoc no l'ajuda a millorar res en la vida de l'escriptor: 

L’Anton pensa en l’editorial que li agradaria. No vol repetir amb la darrera. (...) Pensa l’escriptor que, així com abans les dones escrivien amb pseudònim masculí, per què no intentar-ho ell amb un de femení?

(...)

La presentació de la novel·la havia de tenir lloc en una gran llibreria del centre de Barcelona.

(...)

Havia de firmar uns contractes amb editorials estrangeres. (...) L’editora esperava tenir tota la documentació quan es veurien.

I el final:

Volia escriure, tenia un projecte que prenia base en la culpa  per no haver-se entès amb el pare. Però s’havia trobat amb una culpa més feridora. (...) L’apassionava escriure, però sabia que fer d’escriptor era una trampa que ell mateix es posava i que li permetia ampliar la seva pobra vida quotidiana amb ficció.

(...)

Sentia que cada una de les seves obres ja eren passat, i la darrera, la que estava present dins seu, ni tan sols duia el seu nom.

(...)

Ara estava segur que, si continuava la seva faceta d’escriptor, deslligar el seu nom de la seva obra era un error però tenia una part bona. (...) El seu futur com a escriptor era un interrogant per a ell. 

 

 

Peripècies

Maria Barbal

397 pàgines

El càntic del profeta

Posem-nos en situació: 

Ens trobem a Dublín, una nit plujosa i de sobte un truc a la porta de la casa d'una família, senzilla, treballadora... 

L’Eilish, la mare, amb un menut a coll, surt a obrir.

És la policia secreta d'Irlanda que ve a buscar el seu marit per interrogar-lo. 

Ell, és en Larry, i és professor i sindicalista. 

I a partir d'aquí, el terror, el silenci, la incomunicació, la tortura...

De sobte, tot s'enfosqueix en el paisatge i en les ments de la parella:

L’ambient que ha entrat a la casa continua present. (...) El jardí enfosquit ja no és desitjable, perquè una part d’aquesta foscor ha entrat a la casa.

(...)

Saben que soc un home ocupat, soc el secretari general adjunt del Sindicat de Professors d’Irlanda, no tinc perquè perdre el cul cada vegada que em donen una ordre.

(...)

Bona nit, senyor Stack, soc l’inspector Stamp i ell és l’agent Burke.

(...)

Com deu saber, senyor Stack, són temps difícils per l’estat, tenim instruccions de prendre’ns seriosament totes les acusacions que ens arriben...

I se'l enduen:

El mòbil de Larry no contesta i quan torna a trucar se’l troba apagat. És llavors quan mira enlaire i sembla com si el dia hagués quedat sota una mena de cel desconegut, té la vaga sensació de desintegrar-se, la pluja caient-li lentament a la cara.

(...)

El Larry està detingut per motius polítics. (...) Estan agafant gent a tot arreu ara, li diu el Michael.

(...)

L’Eilish es desperta en plena nit estirada a la banda del llit del Larry. En algun lloc fosc del seu cos crema una espelma per a ell però quan intenta que la il·lumini més enllà del seu cos només troba foscor.

Un dels fills no es resigna a restar callat, però com actuar? On adreçar-se?:

Vull recuperar el meu pare, diu, vull recuperar-lo, per què no hi fas res?

(...)

A vegades no fer res és la millor manera d’aconseguir el que vols, a vegades has d’estar callat i ser discret, a vegades quan t’aixeques al matí hauries de dedicar més estona a triar els colors del que et poses.

(...)

Ara sent la veu de la mare, no la recorda com un so sinó com un sentiment que no es degrada mai dins la memòria cada vegada més feble. 

Un apunt que no ens pot deixar indiferents:

Dos dels nois detinguts han mort, han entregat els cadàvers a les seves famílies. (...) A casa es reuneixen al voltant de la taula i miren una connexió en directe amb la manifestació a les noticies internacionals.

Una possibilitat... Manifestar-se, però les manifestacions estan prohibides. Tot i això...:

L’Eilish es gira per mirar les cares que l’envolten, cares tenses davant del vertigen de trobar-se un abisme sobtat. (...) Arriba un moment en què el dolor és massa fort per tenir por i quan la por de la gent s’hagi acabat el règim se n’haurà d’anar.

(...)

El món ens està observant, mama, diu, el món ha vist el que ha passat, les forces de seguretat van disparar amb bales reals contra una manifestació pacífica i després ens van perseguir, ara tot ha canviat, no ho veus?, no hi ha marxa enrere.

Amagar-se, lluitar, exposar-se...:

El Mark va marxar de casa fa dues setmanes, diu, estudiarà a l’altra banda de la frontera, a Irlanda del Nord, i es quedarà allà mentre aquí continuï el conflicte, només té disset anys, sempre havia volgut estudiar medicina però ha canviat d’opinió després de veure el que l’estat ha fet al seu pare, ara vol estudiar dret. (...) Li puc preguntar, diu, què li va passar al seu marit? El meu marit va ser detingut per l’ANPS, diu, se li va negar l’accés a un advocat i continua detingut sense poder recórrer al tribunal, forma part del Sindicat de Professors d’Irlanda i només feia la seva feina.

(...)

Volta per la casa escoltant el seu fill que li parla des de l’altra punta de la ciutat. (...) Mama, l’enyoro, enyoro el papa, he intentat fer el que em vas demanar, però no puc continuar estant-me aquí sense fer res.

En Mark ja ha triat. No li serà fàcil, però s'exposa:

El Mark va sortir amb la bici cap a ves a saber on i se li va fer l’hora del toc...(...) Sense dir ni una paraula, l’Eilish s’encamina cap a l’apartament i es troba que la porta no està tancada amb clau, veu la pulcritud i la irreversibilitat de l’acte.

(...)

No em puc quedar de braços plegats més temps, diu el Mark, n’estic fart, la Molly també n’està farta, vull recuperar la vida d’abans, vull que el papa torni a casa, tornar a viure com abans.

N'hi ha tant i tant per comentar que m'allargaria massa. M'adreço cap al final d'aquesta història:

A les notícies s’anuncia un altre decret, es prohibeix escoltar o llegir qualsevol mitjà de comunicació estranger.

(...)

Això és zona de guerra, li diu, els meus homes tenen ordres estrictes de disparar, no surtin de casa fins a nou avís. (...) La guerra agafa forma al seu voltant, els trets que sonen com un martell pneumàtic, el foc d’artilleria que percudeix la terra i fa tremolar la casa, les finestres i els empostissats vibren.

(...)

Al cap de mitja hora els soldats desapareixen i el carrer queda expedit i la gent surt de les cases.

Sembla que aquest cop retorna una calma momentània, falsa, tensa:

Els combats han passat per Connell Road talment una mena d’avinguda d’aigua furiosa. (...) Al llarg del carrer les finestres estan segellades amb bosses d’escombraries o plàstics.

(...) 

Els dies que se li escolen entre les mans, la casa de nit enmig del bombardeig veient el seu pare davant seu com si fos un fantasma, el Simon allunyant-se fins a perdre’s en el silenci. (...) El setge al sud de la ciutat, el bombardeig dia i nit, la BBC diu que l’exèrcit fa servir helicòpters per deixar caure bombes embotides en barrils plens de metralla i petroli, els nens que intenten dormir sota l’escala mentre el Ben brama pel mal de les dents.

I el fill rebel ha desaparegut, ningú no li sap donar raó. I amb una força que desconeixia que encara la manté en peu, pren una decisió i s'adreça al dipòsit de cadàvers:

Va de cadàver a cadàver, veu com el règim ha deixat la seva empremta en cada cara i en cada coll, una matança amb pudor d’antisèptic, i cada vegada la seva boca murmura: aquest no és el meu fill. (...) es queda mirant la cara del fill mort i només veu el fill viu, i desitja morir ella en lloc d’ell, li acaricia la cara tova, els cabells encara humits de sang.

(...)

Només perquè ho sàpiga, senyora Stack, aquí diu que el seu fill ha mort d’una aturada cardíaca.

Seu atordida mirant la carretera, el cel, la línia de la costa i l’onada escumosa.

(...)

L’Eilish ja no és una persona sinó una cosa, 

això és el que pensa, una cosa que puja al camió amb un nen a coll. 

 

 

El càntic del profeta

Paul Lynch

Traducció de Marc Rubió

292 pàgines

  

La mesura dels nostres dies

Un recull, emocionant i dur de les vivències d'un grup de dones rescatades dels camps de concentració nazis.

La vida que tracta de recuperar-se després de la no-vida als camps de concentració.

Uns relats escruixidors dels que en faré un recull breu.

Dies grisos, paisatges àrids.

Començo amb una visió més general del que va ser la tornada:

Al viatge de tornada jo anava amb les meves companyes, les supervivents d’entre les meves companyes. (...) Jo les veia transformar-se davant dels meus ulls, tornar-se transparents, borroses, convertir-se en espectres. (...) Quan vam arribar ja no les reconeixia.

(...)

¿La meva vida d’abans? ¿Havia tingut una vida abans? ¿La meva vida de després? ¿Estava viva perquè hi hagués un després, per saber què és el després?

(...)

Tot era fals, rostres i llibres, tot em mostrava la seva falsedat i em desesperava haver perdut tota capacitat d’il·lusió i de somni, tota permeabilitat a la imaginació, a l’explicació.

I m'aparto per deixar la veu a alguns dels comentaris de cada una de les veus que ens parlen al llibre:

Gilberte:

Quan vam tornar a París em vaig perdre de seguida. (...) La sensació que m’ha quedat és de gentada, una gentada entre la qual jo em sentia perduda.

(...)

Tornar, ¿i després? No veia el després. (...) Tot em feia por.

(...)

El meu pare m’esperava a l’estació. No havia canviat. (...) A casa tot estava el seu lloc.

(...)

Després... ¿Què vaig fer? De vegades m’ho pregunto. No ho sé. (...) Admiro les que han tingut forces per tirar endavant. 

Mado:

Em sembla que no estic viva. N’han mort tantes que és impossible que no estigui morta jo també. (...) Em miro, forana a aquest jo que imita la vida.

(...)

Vaig voler tenir un nen que no conegués la por en fer-se home. Ara té disset anys. (...) ¿Què puc fer per ell, pels altres nens? Em sento impotent, desarmada, tan indefensa com les nostres companyes mortes allà.

(...)

No sóc una morta vivent. No sóc ni inerta ni insensible. Ni inactiva. De vegades abatuda, abatuda mentalment, més que físicament.

(...)

No estic viva. La gent es pensa que els records es tornen borrosos, que desapareixen amb el temps, el temps al qual res no resisteix.

Marie-Louise:

A les tardes escric. Res! No sóc escriptora, no em prenc per escriptora... Escric per a mi. Però tu deus sentir el mateix: necessitem recordar, i a en Pierre (el marit) li agrada llegir el que escric.

(...)

Parlava amb una veu apagada en consonància amb els colors suaus de la tapisseria, amb el to pàl·lid del seu vestit, amb la llum tamisada pels tuls frunzits i pel fullatge d’un arbre que ocupava tota la finestra. 

Ida:

Quan vam arribar -ningú sabia que arribàvem a Auschwitz- (...) quan vam arribar jo anava alerta, observant, intentant entendre les ordres que venien com udols de totes bandes, sempre ben dreta amb el meu farcellet. (...) Un cop a dins del camp, estava aïllada del tot.

(...)

Buscava la mama a tot arreu. (...) Al camp, anaves aprenent les coses de mica en mica. I, tanmateix, no vaig trigar gaire a comprendre que no tornaria a veure la mama mai més.

(...)

A la tornada, ni tan sols tenia les meves companyes de camp. (...) Quan vaig conèixer en Charles tenia vint anys, (...) Ens vam casar. Al principi va ser dur. Cap dels dos tenia res. 

Alguns dels supervivents dels camps, varen fer coneixença i en van sorgir parelles, però no en tots els casos aquestes relacions varen reeixir.

Potser massa dolor acumulat, potser els cossos havien sobreviscut, però les ànimes estaven mortes o endurides fins a límits irreversibles.

Poupette:

La tornada va ser dura. Ens ho hauríem hagut d’imaginar. (...) Més enllà dels filats, la llibertat. Això era tot.

(...)

Tenia dinou anys quan em vaig casar, però no era la meva edat. (...)  Em vaig divorciar.

(...)

Un cop arreglat tot -el divorci, l’herència- i amb les filles ja grans, vaig fer balanç. (...) Vaig fer un cop de cap: vendre l’hotel, abandonar França, provar sort en una altra banda. Me’n vaig anar a Puerto Rico amb les meves filles. 

Louise:

Després de vint anys de matrimoni ja només hi ha un deportat a la parella: ell. Com que el van deportar, de seguida es cansa. Com que el van deportar no pot anar a dormir tard, s’ha de ficar al llit havent sopat. Com que el van deportar, està delicat, està malalt, està nerviós, és fredolic. Té mal de cap o de panxa, a l’esquena o a les cames. S’ha de cuidar...

(...)

Cap de nosaltres va tornar indemne. Però només ell té dret a estar malalt.

Françoise:

Refer la vida, quina expressió...

(...)

El meu cor només batega a la força. Mai recuperaré el batec de l’amor, el batec viu de l’amor.

(...)

Tenia por de tornar a ser lliure. Ser lliure, ¿per fer què? ¿Com viuria sense ell? 

I també s'hi va trobar temps per retrobar-se, perquè hi van haver ocasions especials que ho requerien. Van ser trobades que podríem qualificar com "estranyes", perquè gairebé eren forçades, confoses, dolgudes...

Com la mort:

La mort de la Germaine:

La Germaine estava estirada, pàl·lida sobre el coixí blanc, transformada de nou, en ella mateixa.

(...)

No s’ha de tenir vergonya, no s’han de tenir remordiments, ¿de què serveix? 

L’enterrament:

Ens havíem de trobar al tren.

(...)

És com si cada una de nosaltres tingués una cara -abatuda, gastada, congelada-, i per sota d’aquesta cara espatllada, una altra -lluminosa, mòbil, la que conservem en la nostra memòria-.

(...)

-¿Tu sents com passen els anys? Jo no. Noto que em faig vella, però no és ben bé això. Vaig envellir de cop quan vaig tornar i des d’aleshores sóc vella. 

“La  mesura dels nostres dies” va ser publicat el 1971 

com a darrer volum d’un cicle.

(...)

Ella era una de les 230 deportades a Auschwitz el 24 de gener de 1943.

 

 

La mesura dels nostres dies

Charlotte Delbo

Traduït per Valèria Gaillard

208 pàgines 

No te veré morir

He llegit algun comentari en el sentit que és un relat massa llarg, molt dens... i en efecte, l'autor en aquest i d'altres relats s'estén en descripcions i consideracions que poden resultar encantadors o molestos. Jo em trobo entre els qui els consideren tan encantadors, que fins i tot em puc oblidar del sentit del relat per gaudir senzillament de la lectura, de les frases, del divagar, però entenc que hi hagi qui tot plegat li pugui resultar embafador. 

I sense més, m'endinso en el contingut, i ho faig, segons el meu costum, donant salts en el contingut per no fer una publicació massa llarga o espessa.

L'argument? 

Basat en la memòria del que va ser i es va estroncar, del que ja no podrà ser, però que en el record es manté viu.

I quelcom més.

El protagonista:

Un hombre acostumbrado a moverse por los pisos ejecutivos de la sedes de mancos internacionales y despachos de abogados y por las salas de reuniones de los “boards” de fundaciones culturales.

Quan el coneixem, ja ancià i cansat, no sembla passar pel seu millor moment vital, tot i que els records es tornen vius:

Ahora que no se sentía ni de este lado ni del otro, flotando sin esfuerzo en una doble extranjería, americano a disgusto en España y español resabiado y escéptico en Estados Unidos. (…) Ni siquiera en esta mañana en la que se estaba arreglando como para una cita en los años ceremoniosos de su primera juventud.

(...)

Un galán cauteloso, algo anacrónico, ligeramente envarado, en esas calles sombreadas de acacias del barrio de Salamanca.

(...)

Tal como ella lo veía, tan excitado por el deseo como consciente de quién era de verdad.

(...)

No diciendo nunca lo que estaban a punto de decir.

La història d'amor va ser incommensurable i el record es manté viu:

Adán y Eva adúlteros en un dormitorio bien decorado del barrio de Salamanca, desnudos a una hora en la que ya era de noche pero continuaban los ruidos de la actividad diurna. 

(…) 

Adriana Zuber lo conocía tanto que sin preguntarle nada advirtió en su cara la sombra de este pensamiento.

(...)

El uno al otro al oído se confesaban todo lo que habían callado a lo largo de los aos, se asombraban y hasta se enorgullecían de todo el tiempo que llevaban conociéndose.

(...)

Por reserva o simple torpeza masculina nuestras conversaciones rara vez tocaban asuntos personales.

(...)

Ahora ya no es posible aquella sensación de absoluta lejanía, que solo remediaban las cartas y las llamadas muy caras de teléfono fijo. 

I el temps va anar passant i els avatars de la vida els va anar distanciant, però ara hi ha un fugaç retrobament:

Es en las caras de los demás y no en el espejo donde uno ve el paso del tiempo.

(...)

Yo hablaba sin reserva y sin amargura. Al cabo de tanto tiempo aquel casi desconocido veinte años mayor que yo con el que me encontraba de tarde en tarde para almorzar, y con el que en realidad no tenia muchas cosas en común, ni por educación, ni por origen social, era mi único amigo.

(...)

El vino y la lengua española nos permitían libertades expresivas que los dos teníamos igualmente vedadas en nuestros lugares de trabajo.

I ja, poca cosa resta, excepte el punt de vista d'ella en aquest retrobament confús, accidentat, i ja sense futur:

Fueron las manos lo primero que él miró, después de los ojos, juntas en el regazo, apretadas para contener o disimular el temblor insidioso. (…) Abrió la boca y tomó aire, pero movió los labios sin que se formara ninguna palabra.

(...)

-Dijiste que volverías pronto y has tardado cincuenta años.

-Cuarenta y siete en realidad.

-No he dejado de acordarme de ninguno de tus cumpleaños.

-Podías haberme escrito…

Però hi ha quelcom ocult en aquest retrobament, un secret que es desvetlla, un prec que no tindrà resposta, per por, per covardia, per amor...?:

-Ayúdame -dijo-, ayúdame. -Y él al principio no comprendía.

-A qué quieres que te ayude.

-Ayúdame a morir. No puede ayudarme nadie más que tú. 

(...)

El dormitorio estaba en penumbra. Olía tristemente a enfermedad, a medicinas, a ácido úrico, a vejez. En ese dormitorio él había estado una sola vez hacia casi medio siglo. 

                                   Per si n'hi ha que es demani d'on sorgeix el títol, 

                                    em permeto afegir el poema del què pren el nom. 

                                               Espero que el gaudiu també.

YA NO

Ya no será

ya no

no viviremos juntos

no criaré a tu hijo

no coseré tu ropa

no te tendré de noche

no te besaré al irme

nunca sabrás quién fui

por qué me amaron otros.

No llegaré a saber

por qué ni cómo nunca

ni si era de verdad

lo que dijiste que era

ni quién fuiste

ni qué fui para ti

ni cómo hubiera sido

vivir juntos

querernos

esperarnos

estar.

Ya no soy más que yo

para siempre y tú

ya

no serás para mí

ás que tú. Ya no estás

en un día futuro

no sabré dónde vives

con quién

ni si te acuerdas.

o me abrazarás nunca

como esa noche

nunca.

No volverá a tocarte.

No te veré morir.

                                                               Idea Vilariño (18/08/1920-28/04/2009)

 

 

No te veré morir

Antonio Muñoz Molina

238 páginas

Fragments

Diu la Viquipèdia que Charles-Pierre Baudelaire va ser un poeta, crític i traductor francès. Fou un dels poetes més influents del segle xix i se l'anomenà «el poeta maleït» a causa de la seva vida de bohèmia i dels seus excessos.

Jo, d'en Baudelaire havia llegit (com "tocava") "Les Flors del Mal", i m'havia agradat. Possiblement m'agradava més la idea que els poemes en sí, però d'això fa molts anys.

Recordo, això sí, la complaença de creure que m'estava parlant d'una transgressió que, aleshores, possiblement valorava tant com m'inquietava.

Bé, tot aquest preàmbul només és per conduir-nos al que realment m'ha ocupat a hores d'ara, i que és un recull de frases, pensaments, "consignes" potser, del que fou un gran poeta. 

Jo, callo, per deixar pas al recull d'aquelles que, per alguna raó, molt i molt personal, m'han semblat més interessants, però d'això, com de tot, cadascú se n'ha de treure les seves pròpies conclusions.

Sabadell: 26-12-2025
El Parc de les Aigües
sota la pluja

La poesia és una de les arts que més rèdit dona, però és una mena d’inversió amb uns interessos que no es cobren fins molt tard, i que en canvi són molt elevats. (Consells als joves escriptors)

(...)

A la vida i a la natura hi ha coses i éssers “tòpics”, és a dir, que són el resum de les idees vulgars i banals que ens fem d’aquestes coses i éssers: per això als grans artistes els causen terror.

(...)

Tota bellesa conté, com tots els fenòmens possibles, elements eterns i transitoris, absoluts i particulars. (De l’héroïsme de la vie moderne)

(...)

La dansa és la poesia amb els braços i les cames, és la matèria, graciosa i terrible, animada i embellida pel moviment.

(...)

"Ens has arribat al cor! Ara ens has de demostrar que només ets un home, i que hi ha els mateixos elements de perfeccionament per a tothom". El públic fa la mateixa petició al filòsof, al savi, al poeta, a l’artista, a tot el que és gran, a qualsevol que el remogui i el transformi. L’apetit immens que sentim per les biografies neix d’un sentiment profund d’igualtat.

(...)

El que la boca acostuma a dir, el cor s’ho acostuma a creure.

(...)

La moral cerca el bé, la ciència, la veritat, la poesia, i de vegades la novel·la, només cerquen la bellesa. 

(...)

Tot i que la Bellesa sempre sorprèn, seria absurd suposar que el que sorprèn sempre és bell.

(...)

És més difícil estimar Déu que creure-hi. En canvi, a la gent d’aquest segle li és més difícil creure en el Diable que estimar-lo. Tothom el serveix i ningú no hi creu. Sublim subtilesa del Diable.

(...)

Aquell qui mira des de fora a través d’una finestra oberta no veu mai tantes coses com qui mira una finestra tancada. No hi ha cap objecte més profund, més misteriós, més fecund, més tenebrós, més enlluernador que una finestra il·luminada per una espelma. El que podem veure a la llum del sol sempre és menys interessant que el que passa darrere d’un vidre. En aquest forat negre o lluminós la vida viu, la vida somia, la vida pateix. 

(...)

La més bella de les astúcies del Diable és persuadir-nos que no existeix!.

(...)

Només hi ha tres éssers respectables:

El capellà, el guerrer i el poeta. Saber, matar i crear.

Els altres homes són modelables i subjugables i estan fets per a la quadra, és a dir, per exercir el que anomenem professions.

 

I he deixa t pel final d'aquest breu recull, una llarga tirallonga 

d'idees d'allò més agosarades.

Potser hi estem d'acord, potser les trobarem absurdes o inadequades... 

Potser se'ns dibuixa un somriure sarcàstic... 

Segur que qualsevol reacció que ens susciti li hauria encantat al seu autor.

Qualsevol cosa excepte la indiferència.

             Dediquem gairebé tota la vida a curiositats nècies. 

             En canvi, hi ha coses que haurien d’excitar la curiositat dels homes en el grau més alt i que, si hem de jutjar pel seu tren de vida ordinari, no els n’inspiren gens.

             

             On són els nostres amics morts?

             Per què som aquí?

             Venim d’algun lloc?

             Què és la llibertat?

             Pot encaixar amb la llei providencial?

             El nombre d’ànimes és finit o infinit?

             I el nombre de terres habitables?

                                                            Etc, etc.  

Fragments

Charles Baudelaire

Traducció de David Cuscó

133 pàgines