El càntic del profeta

Posem-nos en situació: 

Ens trobem a Dublín, una nit plujosa i de sobte un truc a la porta de la casa d'una família, senzilla, treballadora... 

L’Eilish, la mare, amb un menut a coll, surt a obrir.

És la policia secreta d'Irlanda que ve a buscar el seu marit per interrogar-lo. 

Ell, és en Larry, i és professor i sindicalista. 

I a partir d'aquí, el terror, el silenci, la incomunicació, la tortura...

De sobte, tot s'enfosqueix en el paisatge i en les ments de la parella:

L’ambient que ha entrat a la casa continua present. (...) El jardí enfosquit ja no és desitjable, perquè una part d’aquesta foscor ha entrat a la casa.

(...)

Saben que soc un home ocupat, soc el secretari general adjunt del Sindicat de Professors d’Irlanda, no tinc perquè perdre el cul cada vegada que em donen una ordre.

(...)

Bona nit, senyor Stack, soc l’inspector Stamp i ell és l’agent Burke.

(...)

Com deu saber, senyor Stack, són temps difícils per l’estat, tenim instruccions de prendre’ns seriosament totes les acusacions que ens arriben...

I se'l enduen:

El mòbil de Larry no contesta i quan torna a trucar se’l troba apagat. És llavors quan mira enlaire i sembla com si el dia hagués quedat sota una mena de cel desconegut, té la vaga sensació de desintegrar-se, la pluja caient-li lentament a la cara.

(...)

El Larry està detingut per motius polítics. (...) Estan agafant gent a tot arreu ara, li diu el Michael.

(...)

L’Eilish es desperta en plena nit estirada a la banda del llit del Larry. En algun lloc fosc del seu cos crema una espelma per a ell però quan intenta que la il·lumini més enllà del seu cos només troba foscor.

Un dels fills no es resigna a restar callat, però com actuar? On adreçar-se?:

Vull recuperar el meu pare, diu, vull recuperar-lo, per què no hi fas res?

(...)

A vegades no fer res és la millor manera d’aconseguir el que vols, a vegades has d’estar callat i ser discret, a vegades quan t’aixeques al matí hauries de dedicar més estona a triar els colors del que et poses.

(...)

Ara sent la veu de la mare, no la recorda com un so sinó com un sentiment que no es degrada mai dins la memòria cada vegada més feble. 

Un apunt que no ens pot deixar indiferents:

Dos dels nois detinguts han mort, han entregat els cadàvers a les seves famílies. (...) A casa es reuneixen al voltant de la taula i miren una connexió en directe amb la manifestació a les noticies internacionals.

Una possibilitat... Manifestar-se, però les manifestacions estan prohibides. Tot i això...:

L’Eilish es gira per mirar les cares que l’envolten, cares tenses davant del vertigen de trobar-se un abisme sobtat. (...) Arriba un moment en què el dolor és massa fort per tenir por i quan la por de la gent s’hagi acabat el règim se n’haurà d’anar.

(...)

El món ens està observant, mama, diu, el món ha vist el que ha passat, les forces de seguretat van disparar amb bales reals contra una manifestació pacífica i després ens van perseguir, ara tot ha canviat, no ho veus?, no hi ha marxa enrere.

Amagar-se, lluitar, exposar-se...:

El Mark va marxar de casa fa dues setmanes, diu, estudiarà a l’altra banda de la frontera, a Irlanda del Nord, i es quedarà allà mentre aquí continuï el conflicte, només té disset anys, sempre havia volgut estudiar medicina però ha canviat d’opinió després de veure el que l’estat ha fet al seu pare, ara vol estudiar dret. (...) Li puc preguntar, diu, què li va passar al seu marit? El meu marit va ser detingut per l’ANPS, diu, se li va negar l’accés a un advocat i continua detingut sense poder recórrer al tribunal, forma part del Sindicat de Professors d’Irlanda i només feia la seva feina.

(...)

Volta per la casa escoltant el seu fill que li parla des de l’altra punta de la ciutat. (...) Mama, l’enyoro, enyoro el papa, he intentat fer el que em vas demanar, però no puc continuar estant-me aquí sense fer res.

En Mark ja ha triat. No li serà fàcil, però s'exposa:

El Mark va sortir amb la bici cap a ves a saber on i se li va fer l’hora del toc...(...) Sense dir ni una paraula, l’Eilish s’encamina cap a l’apartament i es troba que la porta no està tancada amb clau, veu la pulcritud i la irreversibilitat de l’acte.

(...)

No em puc quedar de braços plegats més temps, diu el Mark, n’estic fart, la Molly també n’està farta, vull recuperar la vida d’abans, vull que el papa torni a casa, tornar a viure com abans.

N'hi ha tant i tant per comentar que m'allargaria massa. M'adreço cap al final d'aquesta història:

A les notícies s’anuncia un altre decret, es prohibeix escoltar o llegir qualsevol mitjà de comunicació estranger.

(...)

Això és zona de guerra, li diu, els meus homes tenen ordres estrictes de disparar, no surtin de casa fins a nou avís. (...) La guerra agafa forma al seu voltant, els trets que sonen com un martell pneumàtic, el foc d’artilleria que percudeix la terra i fa tremolar la casa, les finestres i els empostissats vibren.

(...)

Al cap de mitja hora els soldats desapareixen i el carrer queda expedit i la gent surt de les cases.

Sembla que aquest cop retorna una calma momentània, falsa, tensa:

Els combats han passat per Connell Road talment una mena d’avinguda d’aigua furiosa. (...) Al llarg del carrer les finestres estan segellades amb bosses d’escombraries o plàstics.

(...) 

Els dies que se li escolen entre les mans, la casa de nit enmig del bombardeig veient el seu pare davant seu com si fos un fantasma, el Simon allunyant-se fins a perdre’s en el silenci. (...) El setge al sud de la ciutat, el bombardeig dia i nit, la BBC diu que l’exèrcit fa servir helicòpters per deixar caure bombes embotides en barrils plens de metralla i petroli, els nens que intenten dormir sota l’escala mentre el Ben brama pel mal de les dents.

I el fill rebel ha desaparegut, ningú no li sap donar raó. I amb una força que desconeixia que encara la manté en peu, pren una decisió i s'adreça al dipòsit de cadàvers:

Va de cadàver a cadàver, veu com el règim ha deixat la seva empremta en cada cara i en cada coll, una matança amb pudor d’antisèptic, i cada vegada la seva boca murmura: aquest no és el meu fill. (...) es queda mirant la cara del fill mort i només veu el fill viu, i desitja morir ella en lloc d’ell, li acaricia la cara tova, els cabells encara humits de sang.

(...)

Només perquè ho sàpiga, senyora Stack, aquí diu que el seu fill ha mort d’una aturada cardíaca.

Seu atordida mirant la carretera, el cel, la línia de la costa i l’onada escumosa.

(...)

L’Eilish ja no és una persona sinó una cosa, 

això és el que pensa, una cosa que puja al camió amb un nen a coll. 

 

 

El càntic del profeta

Paul Lynch

Traducció de Marc Rubió

292 pàgines

  

La mesura dels nostres dies

Un recull, emocionant i dur de les vivències d'un grup de dones rescatades dels camps de concentració nazis.

La vida que tracta de recuperar-se després de la no-vida als camps de concentració.

Uns relats escruixidors dels que en faré un recull breu.

Dies grisos, paisatges àrids.

Començo amb una visió més general del que va ser la tornada:

Al viatge de tornada jo anava amb les meves companyes, les supervivents d’entre les meves companyes. (...) Jo les veia transformar-se davant dels meus ulls, tornar-se transparents, borroses, convertir-se en espectres. (...) Quan vam arribar ja no les reconeixia.

(...)

¿La meva vida d’abans? ¿Havia tingut una vida abans? ¿La meva vida de després? ¿Estava viva perquè hi hagués un després, per saber què és el després?

(...)

Tot era fals, rostres i llibres, tot em mostrava la seva falsedat i em desesperava haver perdut tota capacitat d’il·lusió i de somni, tota permeabilitat a la imaginació, a l’explicació.

I m'aparto per deixar la veu a alguns dels comentaris de cada una de les veus que ens parlen al llibre:

Gilberte:

Quan vam tornar a París em vaig perdre de seguida. (...) La sensació que m’ha quedat és de gentada, una gentada entre la qual jo em sentia perduda.

(...)

Tornar, ¿i després? No veia el després. (...) Tot em feia por.

(...)

El meu pare m’esperava a l’estació. No havia canviat. (...) A casa tot estava el seu lloc.

(...)

Després... ¿Què vaig fer? De vegades m’ho pregunto. No ho sé. (...) Admiro les que han tingut forces per tirar endavant. 

Mado:

Em sembla que no estic viva. N’han mort tantes que és impossible que no estigui morta jo també. (...) Em miro, forana a aquest jo que imita la vida.

(...)

Vaig voler tenir un nen que no conegués la por en fer-se home. Ara té disset anys. (...) ¿Què puc fer per ell, pels altres nens? Em sento impotent, desarmada, tan indefensa com les nostres companyes mortes allà.

(...)

No sóc una morta vivent. No sóc ni inerta ni insensible. Ni inactiva. De vegades abatuda, abatuda mentalment, més que físicament.

(...)

No estic viva. La gent es pensa que els records es tornen borrosos, que desapareixen amb el temps, el temps al qual res no resisteix.

Marie-Louise:

A les tardes escric. Res! No sóc escriptora, no em prenc per escriptora... Escric per a mi. Però tu deus sentir el mateix: necessitem recordar, i a en Pierre (el marit) li agrada llegir el que escric.

(...)

Parlava amb una veu apagada en consonància amb els colors suaus de la tapisseria, amb el to pàl·lid del seu vestit, amb la llum tamisada pels tuls frunzits i pel fullatge d’un arbre que ocupava tota la finestra. 

Ida:

Quan vam arribar -ningú sabia que arribàvem a Auschwitz- (...) quan vam arribar jo anava alerta, observant, intentant entendre les ordres que venien com udols de totes bandes, sempre ben dreta amb el meu farcellet. (...) Un cop a dins del camp, estava aïllada del tot.

(...)

Buscava la mama a tot arreu. (...) Al camp, anaves aprenent les coses de mica en mica. I, tanmateix, no vaig trigar gaire a comprendre que no tornaria a veure la mama mai més.

(...)

A la tornada, ni tan sols tenia les meves companyes de camp. (...) Quan vaig conèixer en Charles tenia vint anys, (...) Ens vam casar. Al principi va ser dur. Cap dels dos tenia res. 

Alguns dels supervivents dels camps, varen fer coneixença i en van sorgir parelles, però no en tots els casos aquestes relacions varen reeixir.

Potser massa dolor acumulat, potser els cossos havien sobreviscut, però les ànimes estaven mortes o endurides fins a límits irreversibles.

Poupette:

La tornada va ser dura. Ens ho hauríem hagut d’imaginar. (...) Més enllà dels filats, la llibertat. Això era tot.

(...)

Tenia dinou anys quan em vaig casar, però no era la meva edat. (...)  Em vaig divorciar.

(...)

Un cop arreglat tot -el divorci, l’herència- i amb les filles ja grans, vaig fer balanç. (...) Vaig fer un cop de cap: vendre l’hotel, abandonar França, provar sort en una altra banda. Me’n vaig anar a Puerto Rico amb les meves filles. 

Louise:

Després de vint anys de matrimoni ja només hi ha un deportat a la parella: ell. Com que el van deportar, de seguida es cansa. Com que el van deportar no pot anar a dormir tard, s’ha de ficar al llit havent sopat. Com que el van deportar, està delicat, està malalt, està nerviós, és fredolic. Té mal de cap o de panxa, a l’esquena o a les cames. S’ha de cuidar...

(...)

Cap de nosaltres va tornar indemne. Però només ell té dret a estar malalt.

Françoise:

Refer la vida, quina expressió...

(...)

El meu cor només batega a la força. Mai recuperaré el batec de l’amor, el batec viu de l’amor.

(...)

Tenia por de tornar a ser lliure. Ser lliure, ¿per fer què? ¿Com viuria sense ell? 

I també s'hi va trobar temps per retrobar-se, perquè hi van haver ocasions especials que ho requerien. Van ser trobades que podríem qualificar com "estranyes", perquè gairebé eren forçades, confoses, dolgudes...

Com la mort:

La mort de la Germaine:

La Germaine estava estirada, pàl·lida sobre el coixí blanc, transformada de nou, en ella mateixa.

(...)

No s’ha de tenir vergonya, no s’han de tenir remordiments, ¿de què serveix? 

L’enterrament:

Ens havíem de trobar al tren.

(...)

És com si cada una de nosaltres tingués una cara -abatuda, gastada, congelada-, i per sota d’aquesta cara espatllada, una altra -lluminosa, mòbil, la que conservem en la nostra memòria-.

(...)

-¿Tu sents com passen els anys? Jo no. Noto que em faig vella, però no és ben bé això. Vaig envellir de cop quan vaig tornar i des d’aleshores sóc vella. 

“La  mesura dels nostres dies” va ser publicat el 1971 

com a darrer volum d’un cicle.

(...)

Ella era una de les 230 deportades a Auschwitz el 24 de gener de 1943.

 

 

La mesura dels nostres dies

Charlotte Delbo

Traduït per Valèria Gaillard

208 pàgines 

No te veré morir

He llegit algun comentari en el sentit que és un relat massa llarg, molt dens... i en efecte, l'autor en aquest i d'altres relats s'estén en descripcions i consideracions que poden resultar encantadors o molestos. Jo em trobo entre els qui els consideren tan encantadors, que fins i tot em puc oblidar del sentit del relat per gaudir senzillament de la lectura, de les frases, del divagar, però entenc que hi hagi qui tot plegat li pugui resultar embafador. 

I sense més, m'endinso en el contingut, i ho faig, segons el meu costum, donant salts en el contingut per no fer una publicació massa llarga o espessa.

L'argument? 

Basat en la memòria del que va ser i es va estroncar, del que ja no podrà ser, però que en el record es manté viu.

I quelcom més.

El protagonista:

Un hombre acostumbrado a moverse por los pisos ejecutivos de la sedes de mancos internacionales y despachos de abogados y por las salas de reuniones de los “boards” de fundaciones culturales.

Quan el coneixem, ja ancià i cansat, no sembla passar pel seu millor moment vital, tot i que els records es tornen vius:

Ahora que no se sentía ni de este lado ni del otro, flotando sin esfuerzo en una doble extranjería, americano a disgusto en España y español resabiado y escéptico en Estados Unidos. (…) Ni siquiera en esta mañana en la que se estaba arreglando como para una cita en los años ceremoniosos de su primera juventud.

(...)

Un galán cauteloso, algo anacrónico, ligeramente envarado, en esas calles sombreadas de acacias del barrio de Salamanca.

(...)

Tal como ella lo veía, tan excitado por el deseo como consciente de quién era de verdad.

(...)

No diciendo nunca lo que estaban a punto de decir.

La història d'amor va ser incommensurable i el record es manté viu:

Adán y Eva adúlteros en un dormitorio bien decorado del barrio de Salamanca, desnudos a una hora en la que ya era de noche pero continuaban los ruidos de la actividad diurna. 

(…) 

Adriana Zuber lo conocía tanto que sin preguntarle nada advirtió en su cara la sombra de este pensamiento.

(...)

El uno al otro al oído se confesaban todo lo que habían callado a lo largo de los aos, se asombraban y hasta se enorgullecían de todo el tiempo que llevaban conociéndose.

(...)

Por reserva o simple torpeza masculina nuestras conversaciones rara vez tocaban asuntos personales.

(...)

Ahora ya no es posible aquella sensación de absoluta lejanía, que solo remediaban las cartas y las llamadas muy caras de teléfono fijo. 

I el temps va anar passant i els avatars de la vida els va anar distanciant, però ara hi ha un fugaç retrobament:

Es en las caras de los demás y no en el espejo donde uno ve el paso del tiempo.

(...)

Yo hablaba sin reserva y sin amargura. Al cabo de tanto tiempo aquel casi desconocido veinte años mayor que yo con el que me encontraba de tarde en tarde para almorzar, y con el que en realidad no tenia muchas cosas en común, ni por educación, ni por origen social, era mi único amigo.

(...)

El vino y la lengua española nos permitían libertades expresivas que los dos teníamos igualmente vedadas en nuestros lugares de trabajo.

I ja, poca cosa resta, excepte el punt de vista d'ella en aquest retrobament confús, accidentat, i ja sense futur:

Fueron las manos lo primero que él miró, después de los ojos, juntas en el regazo, apretadas para contener o disimular el temblor insidioso. (…) Abrió la boca y tomó aire, pero movió los labios sin que se formara ninguna palabra.

(...)

-Dijiste que volverías pronto y has tardado cincuenta años.

-Cuarenta y siete en realidad.

-No he dejado de acordarme de ninguno de tus cumpleaños.

-Podías haberme escrito…

Però hi ha quelcom ocult en aquest retrobament, un secret que es desvetlla, un prec que no tindrà resposta, per por, per covardia, per amor...?:

-Ayúdame -dijo-, ayúdame. -Y él al principio no comprendía.

-A qué quieres que te ayude.

-Ayúdame a morir. No puede ayudarme nadie más que tú. 

(...)

El dormitorio estaba en penumbra. Olía tristemente a enfermedad, a medicinas, a ácido úrico, a vejez. En ese dormitorio él había estado una sola vez hacia casi medio siglo. 

                                   Per si n'hi ha que es demani d'on sorgeix el títol, 

                                    em permeto afegir el poema del què pren el nom. 

                                               Espero que el gaudiu també.

YA NO

Ya no será

ya no

no viviremos juntos

no criaré a tu hijo

no coseré tu ropa

no te tendré de noche

no te besaré al irme

nunca sabrás quién fui

por qué me amaron otros.

No llegaré a saber

por qué ni cómo nunca

ni si era de verdad

lo que dijiste que era

ni quién fuiste

ni qué fui para ti

ni cómo hubiera sido

vivir juntos

querernos

esperarnos

estar.

Ya no soy más que yo

para siempre y tú

ya

no serás para mí

ás que tú. Ya no estás

en un día futuro

no sabré dónde vives

con quién

ni si te acuerdas.

o me abrazarás nunca

como esa noche

nunca.

No volverá a tocarte.

No te veré morir.

                                                               Idea Vilariño (18/08/1920-28/04/2009)

 

 

No te veré morir

Antonio Muñoz Molina

238 páginas

Fragments

Diu la Viquipèdia que Charles-Pierre Baudelaire va ser un poeta, crític i traductor francès. Fou un dels poetes més influents del segle xix i se l'anomenà «el poeta maleït» a causa de la seva vida de bohèmia i dels seus excessos.

Jo, d'en Baudelaire havia llegit (com "tocava") "Les Flors del Mal", i m'havia agradat. Possiblement m'agradava més la idea que els poemes en sí, però d'això fa molts anys.

Recordo, això sí, la complaença de creure que m'estava parlant d'una transgressió que, aleshores, possiblement valorava tant com m'inquietava.

Bé, tot aquest preàmbul només és per conduir-nos al que realment m'ha ocupat a hores d'ara, i que és un recull de frases, pensaments, "consignes" potser, del que fou un gran poeta. 

Jo, callo, per deixar pas al recull d'aquelles que, per alguna raó, molt i molt personal, m'han semblat més interessants, però d'això, com de tot, cadascú se n'ha de treure les seves pròpies conclusions.

Sabadell: 26-12-2025
El Parc de les Aigües
sota la pluja

La poesia és una de les arts que més rèdit dona, però és una mena d’inversió amb uns interessos que no es cobren fins molt tard, i que en canvi són molt elevats. (Consells als joves escriptors)

(...)

A la vida i a la natura hi ha coses i éssers “tòpics”, és a dir, que són el resum de les idees vulgars i banals que ens fem d’aquestes coses i éssers: per això als grans artistes els causen terror.

(...)

Tota bellesa conté, com tots els fenòmens possibles, elements eterns i transitoris, absoluts i particulars. (De l’héroïsme de la vie moderne)

(...)

La dansa és la poesia amb els braços i les cames, és la matèria, graciosa i terrible, animada i embellida pel moviment.

(...)

"Ens has arribat al cor! Ara ens has de demostrar que només ets un home, i que hi ha els mateixos elements de perfeccionament per a tothom". El públic fa la mateixa petició al filòsof, al savi, al poeta, a l’artista, a tot el que és gran, a qualsevol que el remogui i el transformi. L’apetit immens que sentim per les biografies neix d’un sentiment profund d’igualtat.

(...)

El que la boca acostuma a dir, el cor s’ho acostuma a creure.

(...)

La moral cerca el bé, la ciència, la veritat, la poesia, i de vegades la novel·la, només cerquen la bellesa. 

(...)

Tot i que la Bellesa sempre sorprèn, seria absurd suposar que el que sorprèn sempre és bell.

(...)

És més difícil estimar Déu que creure-hi. En canvi, a la gent d’aquest segle li és més difícil creure en el Diable que estimar-lo. Tothom el serveix i ningú no hi creu. Sublim subtilesa del Diable.

(...)

Aquell qui mira des de fora a través d’una finestra oberta no veu mai tantes coses com qui mira una finestra tancada. No hi ha cap objecte més profund, més misteriós, més fecund, més tenebrós, més enlluernador que una finestra il·luminada per una espelma. El que podem veure a la llum del sol sempre és menys interessant que el que passa darrere d’un vidre. En aquest forat negre o lluminós la vida viu, la vida somia, la vida pateix. 

(...)

La més bella de les astúcies del Diable és persuadir-nos que no existeix!.

(...)

Només hi ha tres éssers respectables:

El capellà, el guerrer i el poeta. Saber, matar i crear.

Els altres homes són modelables i subjugables i estan fets per a la quadra, és a dir, per exercir el que anomenem professions.

 

I he deixa t pel final d'aquest breu recull, una llarga tirallonga 

d'idees d'allò més agosarades.

Potser hi estem d'acord, potser les trobarem absurdes o inadequades... 

Potser se'ns dibuixa un somriure sarcàstic... 

Segur que qualsevol reacció que ens susciti li hauria encantat al seu autor.

Qualsevol cosa excepte la indiferència.

             Dediquem gairebé tota la vida a curiositats nècies. 

             En canvi, hi ha coses que haurien d’excitar la curiositat dels homes en el grau més alt i que, si hem de jutjar pel seu tren de vida ordinari, no els n’inspiren gens.

             

             On són els nostres amics morts?

             Per què som aquí?

             Venim d’algun lloc?

             Què és la llibertat?

             Pot encaixar amb la llei providencial?

             El nombre d’ànimes és finit o infinit?

             I el nombre de terres habitables?

                                                            Etc, etc.  

Fragments

Charles Baudelaire

Traducció de David Cuscó

133 pàgines

La fosa

Un títol clar i contundent. 

El llibre conta la història d'una fotografia, però com aviat comprovareu, no es tracta d'una qualsevol.

Veieu:

Fotografia de la portada del llibre

“La fosa” cuenta la historia de una fotografía y su poder para atrapar nuestra atención.

(...)

Me enteré de que el fotógrafo fue un soldado eslovaco, movilizado para la invasión y ocupación de la Unión Soviética en 1941 y destinado a la Ucrania ocupada por los nazis. 

(…) 

El fotógrafo estaba a unos seis metros de los verdugos.

I a partir d'aquest punt comença una acurada recerca del qui, com, i on es poden trobar més indicis:

Miropol fue la escena del crimen que refleja la fotografía. (…) Si no fuera por esta fotografía, mi investigación sobre Ucrania habría pasado por alto Miropol.

(...)

No se conserva ningún documento nazi que informe del acontecimiento que aparece en nuestra fotografía.

I malgrat tots els malgrats que he recollit, i els que resten encara confusament, la recerca avança i obté alguns indicis:

La mayoría de los campesinos de Miropol estaba en sus casas. Muchos habían regresado de los oficios religiosos.

(...)

La policía ordenó a los judíos que empacaran sus pertenencias rápidamente. Les dijeron que tenían que abandonar sus casa para ir a trabajar a un pueblo vecino.

(...)

Los artesanos y sus familias fueron separados en un grupo y se les permitió permanecer en Miropol como mano de obra esencial. 

(...)

Resulta esencial investigar una amplia y profunda variedad de fuentes para poder recrear la historia de forma ética y precisa.

El per què no l'arribarem a saber, però sí qui va ser el fotògraf:

Un día de 1958, el aparato de Seguridad del Estado checoeslovaco y el KGB soviético citaron a Skrovina para interrogarlo sobre sus servicios en la guerra. 

(...)

Sus hijos sabían que su padre estaba traumatizado por sus experiencias en la guerra, pero no indagaron.

(...)

Hacia el final de su vida, Skrovina emprendió una segunda acción en relación con sus fotografías. En julio de 1997 donó la cámara que había utilizado para tomar las fotografías de la Miropol al recién creado Museo de Historia de los Judíos de Bratislava.

Jo, que mai no he tingut cap predilecció especial per les fotografies, he de reconèixer que ben utilitzades formen part, sense cap mena de dubte de la història en general i de les particulars en gran mesura. 

En aquest cas van contribuir a esbrinar una de les parts fosques de la història:

Las fotografías documentan y recuerdan el pasado. Representan lo que ya no está y evocan emociones.

(...)

Los asesinos de la fotografía no desaparecieron después de la guerra. Sabemos cuáles fueron sus destinos.

(...)

Las fotografías personales y clandestinas de los asesinatos han servido también para desenmascarar a los culpable en sus propios ámbitos privados.

I abundant més en el tema de les fotografies, un final al relat:

Una fotografía también es capaz de atravesar el tiempo y el espacio, viajar desde las manos de su creador hasta los miembros de una familia, fiscales, conservadores, historiadores y el público en general.

Com a conclusió:

Las fuentes individuales como las fotografías sin investigar 

pueden crear una falsa sensación de “conocer” el Holocausto. 

 

 

La Fosa

Wendy Lower

Traducción de Elena Magro Sánchez

301 páginas

La tragèdia de cal Pere Llarg

Ja en el Pròleg ens adverteix l'autor...:

S’ha de dir que la novel·la, sense deixar de ser una tragèdia, entremig tota l’estona fa riure, és de riure, molt divertida.

I és tal com ho adverteix. Una història lamentable que és tant i tant exageradament tràgica que fa riure i tot.

Sant Privat d'en Bas
Juliol 2025

Avancem:

A cal Pere Llarg, sempre ha sigut a cal Pere Llarg.

(...)

Tenen fam de diners. (...) Però com que, de més a més, lo noi no mata pas de massa viu, si tu saps fer-ho, un cop casada donaràs los diners per ben esmerçats.

(...)

El dia de Sant Martí, a Sant Honorat de Solsona, s’hi celebrava el casament. 

(...) Després de la cerimònia, un gran dinar a la fonda, i havent dinat marxarien cap al Miracle de Riner a passar la nit de nuvis.

I comença el drama, amb ni més ni menys que la descripció de la desastrosa nit de nuvis:

La cambra nuvial era una gelera...

(...)

Ell havia esperançat ésser, com tothom, rebut per l’esposa amb actitud, si no amorosa i apassionada, submisa i passiva. (...) i en lloc d’això sofria, intensa i amargament, el greu dolor, la decepció brutal d’aquella dona, ferotge i altiva, que era la seva muller i no volia ésser seva!

I el pitjor no ha estat la nit, sinó que l'endemà i els dies següents, lluny de millorar, la situació cada cop es fa més insostenible:

I tal dit, tal fet, a l’endemà, dilluns, joves i sogres tornaven a cavalcar i hala, hala!, d’una sola estricada no es varen deturar fins a ser a Súria.

(...)

La Rosa va voler seguir iglésies.(...) I per fi un vespre, a encesa de llums, pujaren en el funicular fins al cim del Tibidabo. 

(...)

... malgrat tot lo succeït, per sobre de tot i per a comble de sa desgràcia, el pobre Peret s’havia enamorat de la seva dona, que era lo pitjor de tot, que podia succeir-li!

(...)

I aixís s’escolaven els dies... 

Un cop retornats al que podia haver estat el ser "niuet d'amor" s'enfronten a la vida diària. I espera... sembla que hi ha novetats!:

I el Peret, tant de temps afamat de dona; tantes setmanes d’haver gruat i regruat a la Custòdia; tantes nits d’haver-la tinguda a l’encalç de la mà, fent-li denteta com fruita assaonada que no es pot abastar.

(...)

Un vespre la Custòdia va anar-se’n al llit sense sopar.

(...)

El fill temut estava en camí i no tenia aturador.

Bé, podeu comptar que l'arribada d'un hereu (en aquest cas va resultar una bonica pubilla) no era el que més podia complaure a la Custòdia, però tampoc no hi va trobar la manera de desfer-sen de l'embaràs, així que... tot seguia endavant:

El part fou llarg i dolorós i l’expulsió retardada i plena de dificultats.

Però, no es va esbrinar si va ser per mala fe o per desgràcia que la menuda...:

La nounada de cal Pere Llarg havia aparegut ofegada entre les robes del llit -molt enfonsada a dins del llit- quan els seus pares, que dormien a un i altre cantó, varen despertar-se.

Tota la família se sent trasbalsada per la mort de la nounada i la desgràcia continua caient sobre la família com si d'una maledicció es tractés:

En tornant de l’enterro de la renéta, el vell Denís se va allitar i ja no se’n va moure. (...) Més aviat era la Rosa, la que els donava temença.

(...)

Entorn de la Custòdia els horitzons anaven atapeint-se, atapeint-se...

Sembla que el millor fora un divorci acordat, però la Custòdia, que a partir de les hores es va anomenar "Pere Llarga" no ho va acceptar de cap manera:

La Pere Llarga havia tornat a agafar l’arrencada. Tot eren entrades i sortides, anades i vingudes, viatge amunt i avall.

(...)

Va arribar un moment en què tota la parentela dels Pere Llargs se’ls hi va abocar al damunt indignada i esvalotada pels motius d’escàndol atribuïts a la Custòdia.

I el relat segueix i segueix amb episodis cada cop més i més lamentables i, fins i tot escabrosos, però jo faré un salt i m'hi acostaré al final, que ja haureu endevinat que serà força galdós per tots pegats:

A cal Pere Llarg vivien, pare i fill, consumint-se de vergonya.

(...)

A la Pere Llarga, després d’haver trencat definitivament amb son marit, lo primer que va preocupar-la fou que ningú pogués dir ni sospitar que de resultes de la ruptura modificava en lo més mínim sa conducta.

(...)

En cosa d’un parell d’anys tot el patrimoni de la Custòdia se’n va anar en orris. (...) Allò fou una espoliació desvergonyida i expedita com poques se n’han presenciades! Allò era lo que se’n diu fer el paquet a la descarada i amb tota impunitat!

I, res, quatre apunts de la fi de la "Pere Llarga:"

Va venir un dia en què la Pere Llarga se va quedar sense dinar.

(...)

Quinze dies aquí, quinze més allà, i de per tot arreu la treien. (...) I sempre el mateix procés: gana, més gana, desesperació, temperi, crisis i uns dies d’esforç, de sacrifici, de treball, de rosegar el fre i comportar la serreta...

Mes, tot té fi, en aquest món.

I que cadascú ho interpreti com bonament li plagui.

 

La tragèdia de cal Pere Llarg

Eduard Girbal Jaume

286 pàgines

Unes memòries de l'autora

Grafit a Sabadell

Aquest és bàsicament el començament del relat centrat en les memòries de l'autora.

Com es pot apreciar, sembla que la relació amb la mare, no és massa positiva ni molt menys afalagadora.:

Tinc vint anys. La mare i jo sortim de casa i ens quedem al nostre replà, a la segona planta.

(...)

Vaig viure en aquella casa de veïns entre els sis anys i els vint-i-un.

(...)

La meva relació amb la mare no és bona i, a mesura que anem acumulant anys, sembla que encara empitjora.

(...)

Ara jo tinc quaranta-cinc anys i la mare en té setanta-set. És una dona forta i té  bona salut.

(...)

No em va ensenyar res. Mai no vaig aprendre a cuinar, rentar o planxar la roba.

I tot i que d'alguna manera es manté en la mateixa línia crítica, fa una referència en un to més amable, a la relació dels seus pares com a parella:

Des de molt petita, havia sabut que els meus pares eren companys de viatge del Partit Comunista i que, de tots dos, la mare era la que havia estat més activa en política.

(...)

Els meus pares eren, penso, feliços junts; es tractaven d’una manera civilitzada, afectuosa.

(...)

L’amor del pare ho transformava tot, des de la feina a la cuina fins al sexe al dormitori. (..) Ella no el detestava, el sexe, però sí que semblava que s’hi resignés.

Un i un altre cop fa referència a la relació, complexa com a mínim, amb la seva mare. En aquests exemples, ens parla de la mort del pare i de la reacció de la mare:

Els desitjos de la mare són senzills però no són negociables. Per a ella, són necessitats.

(...)

El dol de la mare era primari i ho envaïa tot.

(...)

El pare va morir a les quatre de la matinada un dia del final de novembre. (...) Tenia cinquanta-un anys. La mare en tenia quaranta-sis. El meu germà dinou. Jo tretze. (...) Tot aquell dia i tota la nit la mare va estar envoltada de dones que ploraven i d’homes espantats. 

(...)

A la funerària, la mare va intentar ficar-se dins de la caixa. Al cementiri va intentar llançar-se dins la tomba oberta. Hi va haver altres moments de l’enterrament dignes de ser enregistrats. (...) En el meu record, queden eclipsats per l’embogiment brillant i implacable de la mare.

Com és de suposar, no li queda altre remei a la desconsolada vídua, que posar-se a treballar:

La mare es va posar a treballar quan feia cinc setmanes que s’havia mort el pare. Ens havia deixat dos mil dòlars. Treballar o no treballar no era una qüestió discutible.

Bé, treballar, i continuar amb el seu comportament de dona desvalguda:

Tot el dissabte i el diumenge hi havia una cortina negra i muda al pis. La mare no cuinava, no netejava ni anava a comprar.

(...)

De plorar el pare en va fer la seva professió, la seva identitat, la seva imatge. (...) Per a mi, el pare no havia estat mai tan real en vida com ho era un cop mort.

(...)

Em va fer dormir amb ella durant un any, i durant els vint-i-quatre anys posteriors no vaig poder suportar sentir la mà d’una dona damunt meu. 

De vegades, les circumstàncies de la vida no et deixen cap altra sortida que recloure't en tu mateixa i esperar que escampi el temporal:

La meva única esperança era recloure’m em mi mateixa. Vaig adoptar un posat d’indiferència i no el vaig deixar. (...) No sabia quins havien de ser els meus sentiments, i no tenia temps d’esbrinar-ho.

I en cas que no s'albiri cap alleujament, el millor serà sempre fer un apart cap a la pròpia vida:

La mare i la Nettie es van barallar, i jo vaig anar a estudiar al City College. En el meu record, aquests dos fets tenen el mateix pes emocional.

(...)

La mare no havia entès que estudiar volia dir que jo començaria a pensar: d’una manera coherent i ben alt. Això la va agafar bruscament de sorpresa. 

(...)

El sexe agreujava encara més la confrontació entre nosaltres, exacerbava la nostra angoixa i intensificava la nostra confusió.

En algun moment, al llarg de la lectura, he arribat a pensar que l'autora s'hi recreava un xic massa en els conflictes entre mare i filla pel damunt de la tota la resta de la història.

En aquest aspecte, la lectura m'ha resultat un tant feixuga i repetitiva. Tant és així que faig un salt en l'esdevenir de la història, amb les relacions afectives i també un tant tumultuoses de la filla amb diferents companys sentimentals, per adreçar-me, ja sense més dilació, al final de la història:

Vaig començar a anar-me’n de casa als dinou anys i vaig continuar allunyant-me’n fins que em vaig casar a la sala d’estar als vint-i-quatre anys.

(...)

Entre els meus amics tinc fama de no mostrar gens d’interès per adquirir coses. (...) Tota la vida he viscut amb poc perquè les “coses” em fan posar nerviosa.

(...)

Estic cansada de demanar disculpes per ser crítica. ¿Per què no ho hauria de ser? M’agrada ser crítica. Criticar em tranquil·litza.

(...)

A la mare la van operar del cor. Després de l’operació va mostrar una calma que no li havia vist mai.

(...)

Fer seixanta anys va ser com si em diguessin que em quedaven sis mesos de vida.

I ja...el final del relat:

Alliberar-se de les ferides de la infantesa és una feina que no s’acaba mai, ni tan sols en el moment de la mort.

(...)

Ens sentim sols per l’absència de l’altre idealitzat, però en la soledat útil, jo sóc aquí amb mi, fent-me companyia imaginària, insuflant vida en el silenci, omplint l’espai amb proves del meu propi jo sensitiu.

I no em queda més que adjuntar una part de l'article de Júlia Costa, a "Llegir.cat":

"Vincles ferotges arriba a incomodar en algun moment 

perquè ens toca de forma molt personal, en un moment o un altre. 

(...)

És com escoltar la discussió d’unes veïnes pel celobert, en algun moment". 

Modestament, coincideixo en l'apreciació.

Vincles ferotges

La dona singular i la ciutat

Vivien Gornick

Traducció de Josefina Caball

329 pàgines