Torralba i el dol:

Assumir la mort d'algú proper, estimat, tingui l'edat que tingui, ja és dur, però em resulta gairebé inimaginable el què pot ser assumir la mort d'un fill.

En Francesc Torralba, en un escrit seré i commovedor ens fa partícips de les seves impossibles emocions, que he llegit gairebé amb veneració.

No recolliré tot el relatiu a l'accident que va causar la mort prematura del noi. Consultant gairebé qualsevol mitjà ho podreu esbrinar, només faré esment a tot el procés posterior del dol, que suposo mai resolt, però que ens mostra tota la seva fortalesa davant el dolor que considero gairebé inimaginable. 

M'ha semblat rellevant afegir un fragment del pròleg:

El meu fill Oriol va morir en un accident de muntanya al Parc Nacional dels Picos de Europa el catorze d’agost del 2023. Tenia vint-i-sis anys.

(...)

L’escriptura és una manera d’alliberar l’angoixa. (...) Hi ha tantes vies com persones i, a més a més, no són excloents les unes de les altres.

(...)

L’escriptura, com la conversa, també és una forma de descàrrega.

(...)

Recordar és tornar a passar pel cor el que hem viscut.

(...)

Rememorar, però, també pot ser un acte intencional quan decidim fer-ho a partir d’un moviment lliure de la voluntat.

I ja, restaré gairebé en silenci, per donar la paraula a les reflexions d'en Torralba:

M’atreveixo a escriure sobre la mort del meu fill perquè he passat per aquesta experiència.

(...)

El món segueix el seu ritme trepidant, els altres fan la seva vida.

(...)

Durant el temps d’aflicció, he sentit l’abraçada de moltes persones: conegudes i desconegudes, properes i llunyanes, a casa i al carrer, en tota mena de llocs i espais. (...) El catàleg d’abraçades que els éssers humans ens podem fer els uns als altres és infinit. 

El dol. Un mot senzill, que dient poc ho diu tot, pels que l'han/l'hem passat, pels qui ajudarà a fer-se lleugerament a la idea:

És paradoxal el que s’esdevé durant el procés de dol. El qui no hi és es fa més present que mai a la consciència, però no físicament. El seu record ve una vegada i una altra al pensament i cada cop que ve tenyeix les hores de tristesa. La presència de l’absent no obeeix la voluntat. Irromp sense permís.

(...)

En acabar el període de dol, és fàcil que allò irrellevant torni a ocupar el centre de gravetat.

(...)

El temps no ho cura tot, però permet posar distància amb l’esdeveniment, veure’l amb perspectiva, afebleix la punxada de dolor, i tot això obre la porta a assumir l’absència  de l’ésser estimat amb serenitat i a recuperar el desig i la il·lusió de viure. El pas dels moments per sí sol no fa miracles.

Penso que resulta gairebé inevitable rebel·lar-se, regirar-se iradament, per acabar topant amb la realitat implacable. Aleshores, què ens restarà?:

L’esdeveniment terrible de transitar per la defunció d’algú a qui tenim molta estima sempre causa estupor. (...) No és fàcil conviure amb algú que experimenta això, perquè és un cercle viciós en què tot es redueix a estar irritable i culpar tothom.

(...)

La ira pot expressar-se externament, però també quedar continguda dins dels murs de la ment.

(...)

La ira no és odi. L’odi vol el mal a l’enemic; mentre que la ira vol que es faci justícia.

(...)

La mort ens sembla un acte injust. La vivim com un robatori. (...) Emprem el possessiu de primera persona del singular de manera equívoca. Diem: el “meu” fill, el “meu” germà, la “meva” mare, però no són nostres. Les coses que comprem són possessions (...) però les persones no són objectes que podem comprar o vendre. Són subjectes de dret. El fill és, la mare és i el germà és, però cap d’ells és propietat, cap d’ells és una cosa sota control.

Ser o no ser creient...:

El ritual, sigui de naturalesa religiosa o laica, sigui molt solemne o discret, massiu o minoritari, té un pes molt rellevant en el procés de dol. (...) És primordial, el primer acte de l‘existència, a través del qual algú que encara no sabem “qui” és, ni “com” és, ni “què” espera de nosaltres, ni quin propòsit té, irromp en l’escenari de la vida.

(...)

Creguem o no en el més enllà, sorgeix la necessitat d’acomiadar-nos dignament de les persones que hem estimat. (...) Un comiat respectuós, digne i equilibrat és un factor decisiu en el procés de dol, perquè els qui resten puguin dir-li els darrers mots. 

I un pas més, tret de les creences, pot ser la filosofia, o les paraules sàvies en les que ens recolzem quan ja, potser, poca cosa més ens resta:

Quan el qui marxa ha pogut dir adeu a les persones més significatives de la seva vida, quan els ha pogut comunicar allò que sentia i pensava, el trajecte final conclou harmònicament.

(...)

La partença silenciosa, en canvi, ens deixa astorats, perplexos. (...) El qui se’n va no sabia que se n’aniria i el qui resta tampoc no imaginava que es quedaria sol.

(...)

Massa sovint el qui se’n va, tot i saber-ho, refereix no comunicar-ho als qui resten, guardar-ho en l’àmbit de la privadesa, per no haver d’afrontar l’adeu, per no entristir-los, per no entomar el fatal esdeveniment. Es censura a sí mateix. (...) Si l’adeu no ha tingut lloc, ja no podrà executar-se mai més. 

(...)

Filosofar és aprendre a morir. I qui aprèn a morir, aprèn a viure. Sembla una paradoxa, però no l’és.

Girar els ulls i la ment en el "més enllà": 

Hi ha una espurna d’eternitat en cadascú de nosaltres, una utopia que roman latent. Volem ser-hi i volem que els altres hi siguin. Som mortals, però desitgem ser eterns. Som efímers, però desitgem romandre. Som finits, però volem ser infinits.

(...)

Quan la mort fa acte de presència i s’emporta el que més estimes, l’esperança es fon. Ja no hi ha res a fer.

(...)

Només mor serenament qui ha assolit viure amb serenitat.

(...)

Saber morir és la més alta saviesa de la vida, però enlloc no ens ensenyen a iniciar-nos en aquest art. Naixem a les palpentes i morim a les palpentes.

Arribo al final de l'escrit. Un resum forçosament maldestre, però que pot deixar en cadascú dels possibles lectors, la llavor que l'impulsi a fer-se amb el llibre i llegir-lo amb la reverència que es mereix i que, sens cap mena de dubte us inspirarà.

 

 

Ningú no ho sap tot, sinó que va adquirint el saber mentre viu. 

Ningú no ho ha patit tot, sinó que va patint mentre viu. 

Ningú no ho ha estimat tot, sinó que va estimant mentre viu. 

Tampoc no ens ho hem dit tot, sinó que ens ho anem dient. 

Anem pel camí d’esdevenir allò que encara no som. 

 

 

 

 

No hi ha paraules

Assumir la mort d’un fill.

Francesc Torralba

211 pàgines 

Cartes a l'Anna Murià

De la Mercè Rodoreda penso que poca cosa es pot afegir als nombrosos comentaris qualificats que es poden trobar fent qualsevol consulta.

N'he llegides més d'una de les seves obres, però en aquest cas, el que em va semblar més important era conèixer, fins a cert punt, una part de la seva vessant més quotidiana. 

De l'Anna Murià, la Wiquipèdia diu, entre molts altres aspectes: 

"Anna Murià i Romaní (Barcelona, 21 d'abril de 1904 -Terrassa, el Vallès Occidental, 27 de setembre de 2002) fou una escriptora, traductora i periodista catalana. Va ser la primera dona a dirigir un diari en català. Va ser nomenada sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i el 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi" 

Sembla que la seva amistat va ser prou intensa com per fer-la partícip de les seves inquietuds més íntimes. 

Només em resta afegir un breu recull del que per mi són alguns dels punts més destacats:

Abril 1940

Abans, si no era feliç, em consolava pensant que, verament, la felicitat no existia.

(...)

Agost 1940

Ajunta a tot això el soroll obsessionant de les carretes, moltes venien de l’Aisne i de la Somme, el bleix fastigós dels cavalls i els sodats retuts sense moral i amb l’única esperança de tornar a casa; plens de butllofes i els avions que no oblidaven de “rendre” visita.

(...)

Juliol 1946

Un conte es pot escriure relativament de pressa. (...) La novel·la és massa absorbent.

(...)

Desembre 1946

L’Obiols, malgrat el meu amor, malgrat tots els sacrificis que he fet per ell, malgrat tot el que m’ha fet sofrir, continua i continuarà essent el marit de la seva muller. ¿Em deixarà, no em deixarà? Només Déu ho sap. 

(...)

Febrer 1947

El meu amor per en Joan ha estat el centre de la meva vida. Em fallar-me aquest amor, m’ha fallat tot.

(...)

Març 1947

L’Obiols m’ha dit categòricament que vol tornar a casa seva. Jo no tinc una rival, Anna, el que veritablement tinc és un “enemic”. I l’enemic és l’home que estimo. L’Obiols es va buscar una dona per passar l’exili, era massa complicat de fer venir la seva família i era més fàcil el que ha fet.

L’última paraula

(Sant Bartomeu del Grau, maig de 2016)

Quan va morir la Mercè Rodoreda en aquella petita i silenciosa clínica de Girona, començà a sentir-se el rebombori dels mitjans de comunicació.

(...)

D’aquell dia a Girona, no oblidaré mai la figura del fill de Mercè Rodoreda, envellit, malalt, sense tenir idea del que passava al seu voltant, mirant les despulles de la seva mare. 

 

Cartes a l’Anna Murià

(1939-1956)

Mercè Rodoreda

128 pàgines

Nàufrags

Diu en Sandro Veronesi:

És una història que té lloc l’estiu del 2018.

El mar a Begur.
Setembre 2024

Val a dir que es tracta d'un relat curull d'aventures a les que no acostumo a ser massa afeccionada, però una publicació de Periscopi, almenys fins ara, sempre ha resultat un sinònim de qualitat literària.

Un cop més no m'ha decebut en absolut.

La història transcorre a bord d'un submarí, en estat de guerra. El comandant fa temps que ha patit una greu lesió a la columna vertebral que l'obliga a dur una incòmode i pesada armilla metàl·lica, que donada la seva tenacitat no l'impossibilita en absolut per exercir el seu càrrec. 

Durant la navegació, és important subratllar la situació de guerra, entren en combat i destrueixen un vaixell enemic, però tot i això, s'aturen a recollir un grup de soldats que han sobreviscut, i que els ocasionaran evidents conflictes tant de relació, cal insistir en que es tracta "d'enemics";  com d'espai, donada la limitació evident d'un submarí.

Però abans que res, coneixem l'autèntic protagonista: en Salvatore Todaro. El comandant: 

He viscut unes quantes alegries fulgurants. (...) Però no empaito la felicitat.

(...)

M’he pensat que el dolor seria rellevant.

I també en Marcon. Un amic fidel:

En Salvatore i jo ens vàrem fer amics a l’hospital de La Spezia, després dels nostres respectius accidents. 

(...)

Les naus angleses vomiten bombes de profunditat sense parar.

(...)

Estem immòbils al fons, a una profunditat que farà saltar els cargols un darrere l’altre.

El Comandant, del que en tot moment se'n destaca la seva bonhomia i rectitud, té un gran ascendent vers la tripulació 

El comandant no és ric de tenir diners per comprar-se coses, és ric d’aquesta facilitat que té perquè qualsevol cosa que demana la gent ’'hi donen. 

(...) 

L’espectacle de la guerra a la mar és veure en pocs segons com un grapat de nois que juguen a fer guerres de tovalloles es transformen en una màquina de matar. 

Davant qualsevol amenaça no els queda altre remei que submergir-se:

Ara som a cinquanta metres de profunditat, naveguem sense contratemps en direcció a la nostra subzona amb rumb sud-oest.

(...)

Tota la joventut del món entaforada en aquest cigar d’acer.

(...)

De nit sortim a respirar i a regenerar els motors, de dia ens quedem a sota, estem en guerra, però de guerra no n’hi ha, no hi ha enemic, no hi ha res. 

(...)

Si jo veiés dintre de les persones tot el que arribo a veure a la mar seria com el comandant. 

Finalment, o per començar segons es miri, entren en combat:

Al final ha passat.

Hem enfonsat un vaixell que anava sense llums, però no és això, al capdavall, no deixa de ser la raó per la qual som aquí.

I no tots els tripulants enemics han sucumbit. Hi ha un grup de nàufrags que de no assistir-los  sucumbiran. I és ara on el comandant haurà de fer valer la seva autoritat:

-Pugeu-los.

(...)

Els compto: vint homes més. 

(...)

Els nàufrags rescatats de la mar, abrigats amb mantes, hi estan pujant i busquen racons impossibles per seure. 

I la situació a bord del submarí es tornar difícil i un tant perillosa:

Ens trobem a tres-centes deu milles de Santa Maria de les Açores, que és el port més segur pròxim.

(...)

Com que portem excés de pes no podem navegar a més de sis o set nusos. (...) prendre a bord els nàufrags del Kabalo implica infringir les normes que m’han estat impartides: en soc perfectament conscient.

(...)

L’olor d’aquí dintre ha canviat. Som setanta-cinc persones ara.

(...)

Compartir l’escàs espai vital amb els enemics, tractar-los com a iguals, encara més, dispensar-los les atencions reservades als nàufrags... No hi estàvem preparats i els nervis afloren. 

El relat segueix amb les incidències suposades, quan es troben compartint els migrats espais els dos grups que, per raó de la guerra, són enemics declarats:

Les bombes no afluixen, cada cop cauen més a prop.

(...)

Existeix un heroisme bàrbar i n’hi ha un altre davant del qual l’ànima arrenca el plor. (...) Avui nosaltres i els nostres enemics, tots junts, ens hem salvat.

(...)

És una albada diàfana, batuda pel vent. (...) Ser vius i envoltats de tanta bellesa és un regal inexplicable.

(...)

Ens allunyem del submergible i ens mira. Toquem terra i ens mira. Ens retrobem amb els nostres companys i ens mira.

Encara que la guerra algun dia el mati, no es morirà mai. 

Salvatore Todaro (El comandant) morirà dos anys després.

Dels cent quaranta-cinc submarins 

que la Marina Reial Italiana va fer servir durant la Segona Guerra Mundial, 

només en sobreviuran trenta-sis. 

 

 

Comandant

Edoardo De Angelis

i Sandro Veronesi

Traducció de Pau Vidal

186 pàgines

PERPLEXITAT

Coneguem quelcom de l'autor consultant la Wiquipèdia: 

"Jordi Graupera i Garcia-Milà és un periodista, doctor en filosofia i professor universitari català." 

Per poc que acostumem a rumiar/rumiar-nos, forçosament en algun moment apareixerà la perplexitat. De viure, de procrear, de morir, del no-res.

Aquest llibre en parla de tot això, però no creieu pas que ens ho posa fàcil ni assequible. Tot i això, ajuda a reflexionar i això sempre pot ser positiu i engrescador:

Com ens defineix el mateix autor el concepte/idea de "Perplexitat"?:

"La perplexitat és aquell moment en què et trobes incapaç d’imaginar-te un món en què el teu adversari polític està defensant les seves posicions de bona fe."

(...)

"En la perplexitat hi ha un dolor. Un dolor sord, un mal que no vol soroll. És clar que després això es pot transformar políticament en esperança."

I deixant de banda els exemples en què ens parla de grans líders polítics i religiosos, he triat centrar-me en els aspectes més personals de l'autor:

El cap de setmana abans que morís el meu avi Francesc gran part de la família era a casa. (...) Tenia un cuidador peruà.

(...)

Diuen els psicòlegs que hi ha un instant en què el subconscient se t’obre i et deixa veure amb claredat les coses que t’amagues a tu mateix.

Qui no ha reaccionar amb perplexitat davant d'alguna situació especialment colpidora?:

Era la mare i no era la mare. El tumor se li estava menjant la personalitat.

(...)

No recordo què vaig dir al funeral, però sí que hi havia una gentada.

(...)

El dolor és addictiu. El plaer que havia sentit acomiadant el dol em va espantar.

(...)

Per això vaig decidir marxar. (...) L’estiu següent me’n vaig anar a Guinea Equatorial uns mesos, on vaig fer de professor de primària a Ebebiyín, un poble a la frontera amb el Camerun.

Amb la mateixa perplexitat, es poden viure situacions que d'alguna manera, resulten profundament aclaparadores:

La mort de la meva mare m’havia sumit en una sensació permanent d’intempèrie.

(...)

Fumava entre quinze i vint porros al dia. No gaire carregats, potser, però anava fumat constantment. (...) Amb els mesos, vaig anar fumant menys i sentint menys dolor.

(...)

L’avorriment sempre ha estat el meu gran enemic. Em domina tant que no em deixa treballar ni gaudir de les coses normals de la vida.

 

Entre els nombrosos records que va desgranant, ens fa participes d'un que pot resultar entre commovedor i d'alguna manera també sorprenent:

La primera dona despullada que vaig veure a la vida va ser la meva àvia Teresina.

(...)

Simplement, compartíem habitació i ella es preparava per dormir sense donar cap importància a la impudícia del ritual. (...) Era molt petita, feia menys de metre i mig. Per dormir es treia una faixa de color sorra de platja, d’un teixit aspre i elàstic.

(....)

Era un cos que ja havia fet totes les tasques de la vida. (...) Tenia els peus deformats per les sabates de dona presumida que s’havia calçat durant els anys que no duia faixa.

I arribats a aquest punt, només recollir algunes idees que poden semblar deslligades, però que inciten a la reflexió, la benaurada reflexió personal i que, potser, ens pot deixar deixar perplexos:

El desig i la voluntat de domini són càstigs, i això vol dir que el Gènesi els naturalitza, en el sentit que els fa inevitables. Però també que són el fruit del pecat i del mal. (...) Saber la veritat implica dolor i treball, en diu el Gènesi, i també que hi hagi unes forces que ens sotmeten: voler dominar qui estimes i estimar qui et vol dominar.

(...)

La llibertat, en el context de la religió nord-americana, vol dir estar sol amb Déu. En la realitat social això es tradueix en solitud, en el sentit més interior.

I fins aquí: 

Si alguna cosa m’havien ensenyat tots els anys d’estudiar filosofia i política era que aquesta idea de llibertat i aquesta idea de racionalitat no són una cosa que estiguem segurs que existeix, fora de les nostres intuïcions més pedestres.

 Escriure és revelar tots els secrets 

i posar totes les perplexitats a la vista, també les inconscients.

(...)

En el cor de la perplexitat hi ha la incomoditat 

davant d’un contradicció, 

davant d’un absurd. 

Amb aquest enllaç, podeu accedir a una interessant entrevista a l'autor des de la revista Núvol.

 

La perplexitat:

Harlem, Brooklyn, Queens

Jordi Graupera

398 pàgines

Memòria/memòries...

Runes de l'antiga
Masia de Can Llong
A Sabadell

No he trobat cap altre manera de començar, que recollint el què ens diu el mateix autor:

Cuando algunos y algunas defendemos que la memoria es un proceso en el que se desarrolla en sí mismo el efecto de revisitar el pasado desde el presente, es cuando podemos hablar de memoria como proceso social. (…) La aparición de este libro es, per este motivo, pertinente.

I és que per tots aquells a qui ens importa o ens amoïna o, senzillament ens sentim encuriosits, paga la pena recollir la memòria del passat:

Este libro parte de una observación: la presencia del pasado es recurrente en nuestras vidas.

(...)

¿Para qué promover la memoria? ¿Para qué transmitirla, ya sea en las escuelas, en los museos, en las televisiones, en ceremonias conmemorativas, en juicios –“por la memoria”- a criminales políticos o durante la audición de alguna comisión de verdad? Para que los ciudadanos puedan conocer los hechos, comprender los desafíos del presente y adaptar sus comportamientos

És senzill pensar què esperem del coneixement del passat; en primer lloc, a banda del saber, també ens podem plantejar, si és el cas, de no repetir els errors. És clar que, potser, la percepció d'error pot ser diferent segons cada persona i de la mateixa manera, segons les fonts consultades. 

Els autors ho consideren així:

Las políticas de memoria no pueden limitarse a expresar algo: deben ser eficaces. O lo que es lo mismo: producir efectos.

(...)

A nivel internacional, el “turismo de la memoria” es a día de hoy un activo económico con un “corpus” administrativo propio, consolidado.

(...)

A los juicios por crímenes políticos suele atribuírseles un máximo poder pedagógico y edificante.

Una altra de les preguntes segurament molt recurrents, seria la de qüestionar-se l'eficàcia de les polítiques de memòria:

No tratamos de decir que la gente de a pie no tenga “memoria histórica”. (…) Tampoco se trata de negar la fuerza social que estas evocaciones del pasado puedan tener. (…) La conciencia de un pasado doloroso o de crisis históricas no tiene necesariamente el impacto que se le quiera otorgar. Al menos “directamente” 

(...)

No hacen falta muchos esfuerzos para segmentar a la población en grupos y, en consecuencia, hacer distinciones entre un “ellos” y un “nosotros”.

Aleshores, quina seria la utilitat, segons els autors, d'aquestes polítiques:

En primer lugar, las políticas de memoria se dirigen de manera mayoritaria a un público abstracto.

(...)

La segunda observación es que estas lecciones, más que producir herramientas para el futuro, lo que generan son interacciones en el presente. (…) De manera natural, el “mensaje memorial” tiende a desviarse, porque se encuentra inmerso en el tejido de relaciones sociales que le garantizan un sentido hoy, como cualquier otro proceso social.

I quan aquestes polítiques arriben a les escoles, de quina manera pot afectar als docents que les han de transmetre als alumnes?:

Las políticas de memoria se aplican en los centros educativos de manera muy desigual.

(...)

El rol que se asignaba a la escuela en lo relativo a construir y transmitir las identidades nacionales en el siglo XIX y la primera mitad del XX es bien conocido.

(...)

No todos los docentes se pliegan de manera continua al imperativo de este ritual de conversión cívica a través de la memoria. (…) El aula es un lugar donde se producen interacciones entre un profesional, el docente, y alumnos que, de manera simultánea, viven en otros espacios de socialización.

(...)

La educación ciudadana, por ende, no consiste en que un docente, con conocimiento y convicciones, transmita una lección que consolide la disposición cívica de un alumno más atento a la carga emotiva o a la identificación con tal o cual testigo del pasado. 

I de les aules, passem als museus i/o les presentacions o exposicions:

Fuera del contexto escolar, sólo una pequeña parte de la población participa de estos lugares emblemáticos y de los mensajes y símbolos que custodian.

(...)

No existe evidencia alguna de que visitar una exposición que evoque una historia de discriminación étnica, ayude a promover valores de igualdad -sobre todo si todavía no se han adquirido-, o a reducir de algún modo los estereotipos raciales; de hecho, puede incluso reforzarlos.

I quan ens trobem davant de judicis o testimonis de les víctimes, com reaccionem?: 

Los testimonios de las víctimas son absolutamente conmovedores.

(...)

Si las comisiones de verdad insisten tanto en mostrar el sufrimiento de las víctimas es porque, como todas las políticas de memoria, son… políticas.

(...)

Cuando los juicios están al servicio de las políticas de memoria, igual que fascinan a juristas, historiadores o a la élite periodística, pueden aburrir al ciudadano de a pie.

(...)

A veces, el término “víctima” va de la mano de un estatus que permite, por ejemplo, obtener prestaciones administrativas o apoyo psicológico.

I entre els punts, val a dir que força resumits, que he recollit en aquest escrit no podia deixar de nomenar el que podríem considerar com "El negoci de la memòria":

Por supuesto, también existen emprendedores de la memoria en el mundo académico.

(...)

Solo el campo de Auschwitz atrae a un millón de visitantes al año. (…) El desarrollo creciente de esta particular forma de viajar está generando que los lugares históricos se transformen en muesos y zonas de visitas organizadas.

(...)

La profesionalización de las política de memoria pueden llevarnos, pues, no a un debilitamiento, sino a una transformación de las normas morales por las que se rigen.

Aleshores, entenem tot el que envolta el tema de la memòria com una utopia que no ens condueix a res?:

En este libro hemos tratado de alejarnos de los términos de los debates existentes, para comprender lo que está en juego cuando hacemos referencias actuales al pasado violento.

(...)

No se trata de curar o reformar a los individuos, pues siempre podrán cambiar de opinión.

(...)

La educación a través de la memoria no puede entenderse como un simple vector para transmitir valores, pues cuando es solo eso, se corre el riesgo de que no sea efectiva, e incluso puede producir efectos no deseados. 

 

Antiga caserna de la Guàrdia Civil
Reixa dels habitatges
A Sabadell

Las políticas de memoria deben hablar del bien y del mal, 

y deben dirigirse “a todos”

 

Tejer el pasado

¿Para qué sirven las políticas de memoria?

Sarah Gensburger y Sandrine Lefranc

Prólogo de Jordi Guixé

155 páginas

MEDITACIÓ:

Juny 2025 a la Vall Fosca

Ha estat una lectura diferent, curiosa i força interessant. Altra cosa serà posar en pràctica aquests consells, o guia, o com ho vulguem nomenar.

Diu la Wiquipèdia per referir-se a l'autor: "Jiddu Krishnamurti fou un filòsof, escriptor i orador indi en matèria espiritual. Els seus principals temes inclouen una revolució psicològica. Va passar tota la seva vida vivint com a mestre i conferenciant, tot viatjant arreu del món."

"11/05/1895-17/02/1986"

De fet, gairebé sense ni adonar-nos crec que tothom meditem, a la nostra manera, que entenc que és l'ideal, sense parar-nos a prendre mesures extraordinàries.

Però veiem millor què ens comenta l'autor en la introducció, quan parla de meditar:

No es algo que se hace o se experimenta, tampoco es algo que aprender de otro. Por lo tanto, este libro no es uno más que explica cómo meditar.

(...)

Es una conciencia profunda de la naturaleza del yo y del pensamiento.

I segueix: Què és meditar?: 

Meditar es comprender todo el movimiento de lo conocido y ver si es posible alejarse de él. 

(...)

Investigar el final del dolor forma parte de la meditación, no la huida hacia las visiones.

(...)

La meditación es la comprensión del yo. (…) El autoengaño existe cuando hay cualquier forma de ansia o apego a un prejuicio, a una experiencia o a un sistema de pensamiento.

(...) 

La meditación es el sentido de la comprensión total de toda la vida, y de ahí surge la acción correcta, la meditación en el silencio absoluto de la mente.

I aprofundeix:

No hay meditación si no hay autoconocimiento. No hay meditación si no hay una base correcta.

(…)

Ese es un largo viaje, no en el tiempo, no en días y años, sino un viaje que tiene que hacerse despiadadamente dentro de uno mismo.

I afegeix alguns consells:

En meditación, no diga nada a nadie, ni siquiera a mí. No siga ningún sistema porque embotará su mente y destruirá cualquier energía que tenga.

(...)

En el silencio total no hay nada. Usted no es nada. Si es algo, no hay silencio. Cuando hay ruido, no puede oír ni ver.

(...)

El silencio no puede llegar a través de la práctica o el control. El silencio no está entre dos ruidos; no es la paz entre dos guerras.

I em resisteixo a tancar aquesta breu entrada sense recollir alguns dels aspectes que m'han resultat més curiosos:

La atención es totalmente diferente de la concentración. En la atención no existe ni el observador ni lo observado, sino el estado de atención desde el que se pueden observar las cosas.

(...)

En la meditación no hay dirección. 

(...)

La meditación no tiene nada que ofrecer, usted no puede venir mendigando con las manos juntas. 

LA MEDITACIÓN ES LA TRANSFORMACIÓN DE LA MENTE.

 

 

 

Qué es la meditación

J. Krishnamurti

Traducción de Ana Pániker

114 páginas

En aquest món, per un moment, som grandiosos

Records, històries que són records llunyans o propers, però inesborrables:

Escric perquè m’han dit que no comenci mai una frase amb la paraula “perquè”. (...) Perquè la llibertat, segons m’expliquen, no és altra cosa que la distància entre el caçador i la presa. 

(...)

Hi ha qui diu que la història avança en espiral, que no és la línia que pressuposem tots. Viatgem en el temps en una trajectòria circular, la nostra distància augmenta des d’un epicentre però hi acaba tornant, cada com que es tanca un cercle. 

Al Turó de l'Home
Juny 2020

Un començament que m'ha atrapat:

Tinc vint-i-vuit anys, fai metre seixanta-dos, cinquanta quilos. (...) T’escric des de dins d’un cos que un dia va ser teu. Això vol dir que t’escric com a fill.

I ja, mirem enrere:

Tinc i he tingut molts noms. Quisset era com em deia la Lan. 

(...)

Abans de ser en Quisset, tenia un altre nom, el que em vam posar quan vaig néixer. Una tarda d’octubre (...) em vaig convertir en el teu fill.

(...)

És una història de tota la vida, la pot explicar tothom.

(...)

Et vull explicar tantes coses, mama.

I tot i mirar enrere, la memòria no sempre ens fa bones passades:

La memòria és una tria. Això m’ho vas dir una vegada, donant-me l’esquena, com ho diria un déu.

(...)

L’estiu que en vaig fer catorze vaig treballar per primer cop collint tabac en una plantació dels afores de Hartford. (...) I com que encara era massa petit per treballar legalment, em pagaven en negre, trinco-trinco.

(...)

En llevava a les sis del matí cinc dies a la setmana i feia amb bici l’hora que trigava a arribar a la plantació, travessant el riu Connecticut.

(...)

Aquell primer dia vaig ser imbècil i vaig refusar uns guants que en Manny m’oferia. M’anaven grans i m’arribaven gairebé al colze. A les cinc de la tarda tenia les mans tan inflades i negres de saba, terra, pedretes i estelles que semblaven el cul d’una olla d’arròs socarrat.

I gairebé sense adonar-se'n, sorgeix l'atracció, en aquest cas es farà evident el seu despertar a la sexualitat, que el durà per viaranys no sempre plàcids: 

En Trevor i el seu pare vivien tots sols en una casa rodant de color groc crema darrere de la interestatal.

(...)

Jo treballaria dos estius més a la plantació després d’aquell primer any, però el meu temps amb en Trevor s’allargaria la resta d’estacions intermèdies.

(...)

Era això el que volia jo: no merament el cos, per desitjable que fos, sinó la seva voluntat de créixer dins del mateix món que rebutja la seva fam. I tot seguit vaig voler més coses, en volia l’olor, tot el que l’envoltava.(...) Sí, jo ho volia tot.

(...)

Emergent d’entre els llençols, la cara li resplendia (...) Ell era blanc. Jo era groc. En la foscor els nostres trets ens il·luminaven i els nostres fets ens tenien ben collats.

I el seu desig és compartit, amb tempteigs inexperts i maldestres que mica en mica s'aniran complementant:

La primera vegada que vam follar, no vam follar gens.

(...)

Sota els llençols humits, em va ficar la polla entre les cames. (...) Vam fer el que havíem vist fer al porno.

(...)

Una setmana després d’aquella primera vegada, ho vam tornar a fer.

(...)

Quin descans poder posar paraules al que m’havia passat tota la vida. 

I arribem, millor arribo en aquest resum, al final del relat:

Fa cinc anys i tres mesos que ens vam conèixer amb en Trevor.

(...)

Em moc com si fes tard amb mi mateix, com si volgués atrapar-me. Però en Trevor ja no és cap destinació.

(...)

Torno a començar.

T’escric perquè ja és tard.

(...)

No soc amb tu perquè soc a la guerra. 

(...)

Set amics meus són morts.

I si voleu trobar el per què: 

Al cap de tres setmanes de la mort d’en Trevor, un trio de tulipes en un test de terrissa em fan aturar a mig pensament.

(...)

Escriure és això, després de les poca-soltades, rebaixar-se tant que el món t’ofereix una perspectiva nova i compassiva.

(...)

Què érem abans de ser nosaltres? Bé devíem ser en algun voral d’un camí de terra mentre la ciutat cremava. Devíem estar desapareixent, com fem ara.

(...)

Malgrat el meu vocabulari, els meus llibres, el meu coneixement, m’estic replegat contra la paret de més enllà, desolat. 

 

Al Turó de l'Home
Juny 2020

Algun cop m’he demanat “Qui soc jo?”; en Vuong sembla tenir la resposta:

Ets la Rose. Ets la Lan. Ets en Trevor. Com si un nom pogués ser més d’una cosa.

 

Això i res és el mateix, però ara ja ho saps. 

 No és tant una història, el que t’explico, més aviat un naufragi; 

fragments que suren, que per fi es fan llegibles.

 

 

 

 

En aquest món, per un moment, som grandiosos

Ocean Vuong

Traducció de Yannick Garcia

262 pàgines