Judes i la primavera

Un relat llarg i complex que està distribuït en vint capítols, "protagonitzats" per cinc personatges.

M'ha semblat oportú fer aquesta introducció, possiblement més per centrar-me jo mateixa abans d'abordar qualsevol altre comentari.

Els personatges mencionats són: 

Don Macià, el sastre:

D’uns anys ençà, al poble ja no hi ha el costum que els vailets matin jueus, pegant amb un fas damunt l’escalonada de l’església.

(...)

És ciència el que cal estudiar. Apologètica, rector, apologètica. ¿Sap donar una prova de l’existència de Déu?

Salvador: 

Tens vint anys. (...) Sense diners ni roba no és pot viure. Amb mi sí. Nua i sense un duro sota l’escudeller, encara miraria per tu. ¡Ai!

(...)

Varen matar els bons i han quedat els dolents per llavor. (...) El televisor està damunt una caixa de cervesa Damm posada damunt una de les taules de marbre, atacada a la paret d’enfront. 

Maria, la mare d'en Salvador:

Tenir fills és tenir morts. (...) Tens un fill i t’adones que només ho és mentre no pot caminar o no pot parlar. Nosaltres els tenim, però ells no ho són. Són homes: se’n van. I una queda endarrere. Sí, endarrere. Sense home i quasi sense dona. Sí. Quasi sense dona, perquè, quan ells se’n van, l’únic que una pot fer és estar en pecat en va... 

Mossèn Manuel:

La degradació del poble té la rel en els adolescents que tanquen el seu poder en aquesta demència cristal·lina que és l’adolescència. És una demència que consisteix a oblidar la naturalesa. Si seguissin la naturalesa, s’adonarien del pecat.

Julià, l’idiota. Al qual només li dedica un únic capítol; ell ho ha vist tot; no té prou capacitat per trobar l'entrellat, però ho explica, a la seva manera desendreçada, però potser tot se sabrà:

Perquè batlle comanda i fa fer llum. Sí, llum. I duu camisa blava i corbata negra i fletxes de plata a butxacó i fa fer llum. Quan varen dur llum Hostili jo hi era, sí, i tothom també, mudats, davant caseta electricitat, i batlle va pujar damunt escaló portal i tenia braç enlaire i pistola en mà i ¡pum! I Tarongí, el que fa comptes Ajuntament va estirar palanca avall, i bombeta de cantonada. amb don Macià, tothom darrere anar a església i cantar salve, i sastre tenia mocador amb randeta de butxacó davant boca, de riure, i batlle, vestit de blanc, amb cordó i medalla coll, estava dret a altar major i, en una mà tenia el bastó i, en l’altra, la pistola.

De tots els personatges esmentats, en Salvador és sens dubte el Judes d'aquesta història. Ell, fill de la Maria i d'un pastor que va ser assassinat, que retorna al poble on ha nascut i és rebut amb feredat, potser pels seus orígens, potser perquè ha abandonat la carrera eclesiàstica, potser perquè en recelen del què potser pot explicar...

Mires les primeres estrelles de la nit que tremolen, netes, damunt el poble. Recordes: feia anys que no havia mirat els estels. I sents que pels ulls t’hi ha entrat una netedat.

(...)

Complir amb alegria les imposicions de l’Església donava fermesa als teus deu anys.

(...)

El poble tot l’any vivia menjat per l’herba del sembrat. (...) La vergonya dels homes, la perspectiva d’haver-se d’agenollar davant mossèn Manuel (...) Les dones, en realitat, volien evitar que els marits apareguessin davant els veïns i coneguts com a renegats.

(...)

De tota la vida havien estat fidels a l’Església. (...) Callaven entre el càntic de tothom, buits del seu cor i del que tenien enfront. Eren allà. Ignoraven.

(...)

Enmig d’aquesta atmosfera, mossèn Manuel et demanà si volies ser sacerdot.

(...)

La teva resposta va ser infantil: intel·ligent. L’endemà vares començar d’assistir a la missa de mossèn Manuel. 

I és que en Salvador, es fa moltes preguntes i, sempre dins el seu cap, sembla que en troba massa respostes que incomodarien els seus conciutadans:

Horabaixa de tot, varen veure un estol de milicians que venia. Cantaven la Internacional. (...) Els del front Popular tornaren endarrere i arrencaren a córrer.

(...)

Al poble del senyor Vidal a penes s’adonaren de la guerra, si no era quan les campanes de l’església i la de l’Ajuntament es posaven a repicar.

(...)

-És absurd que, justament en tenir divuit anys, pensis que has equivocat el camí. El camí el tria Déu. No tu. Recordaràs aquesta idea perquè veig que has aixecat el cap. 

(...)

-Si en surts, et sentirà molt sol. Déu et deixarà. (...) Potser Déu et castigarà no deixant-te cometre més que actes d’adolescència.

(...)

-Ja li ho he dit: no vull estudiar més, jo. 

(...)

-Si has d’anar enmig de la guàrdia civil pel carrer, l’equivocació més gran és avergonyir-te’n i caminar amb el cap baix. (...) Un detingut és una cosa molt important. Caure malalt és ser detingut. I ser tarat també. 

Aviat intueix que el domini del poble està gairebé repartir entre Don Macià "Sobretot en aquests darrers anys, en què és visible la desaparició creixent de l’home cristià, és quan potser la religió ha arribat o està a punt d’arribar a una autèntica humilitat. L’home ha deixat, en general, la pràctica religiosa exterior, s’aferra amb fúria a la terra estricta." i, d'alguna manera més o menys evidents, també de Mossèn Manuel: "Si tingués un cartutx, n’endevinaria una.

Apuntava entre el timó i la cama de don Jaume, que era dret a prop.

(...)

El vàreu estendre damunt del llit. Li vares escoltar el cor. Era mort. (...) Donares l’absolució al mort i, en aixecar els ulls, topares amb la mirada de don Macià. 

Una crítica interessant i força aclaridora la podeu trobar en aquest enllaç.

 

 

 

Judes i la primavera

Blai Bonet

Edició i Postfaci de Nicolau Dols

313 pàgines

DESOBEIR

Només núvols...

Tant si us considereu unes persones obedients i submises, com si algun cop (o molts) us ho heu qüestionat i, per què no, us ho seguiu qüestionant, aquest recull, que per força serà molt resumit, no us deixarà indiferents.

El filòsof Frédéric Gros, l'autor, d'alguna manera ens interpel·la mentre es qüestiona respecte els motius i les arrels de l'obediència.

Veurem si sóc capaç de fer un recull coherent:

El primer motiu, és clar, és la recruada de les injustícies socials, les desigualtats econòmiques.

(...)

La vida és la poca cosa que resta un cop s’ha pagat al banc.

(...)

El segon aspecte intolerable del nostre model actual és la degradació progressiva del medi ambient.

(...)

L’última situació inacceptable, que sens dubte engloba les dues primeres i els dona un moviment en espiral, gira al voltant del procés contemporani de creació de riquesa. (...) I per què no diem res? Per què, davant la imminència de la catàstrofe, continuem amb els braços plegats i, si bé no hi estem resignats, sí que mirem cap a una altra banda?

De tot això i moltíssim més tracta el llibre que avui ens ocupa:

Aquest llibre voldria entendre, examinant les condicions ètiques del subjecte polític, per què és tan fàcil posar-se d’acord per dir que l’ordre actual del món és desesperançador i tan difícil, en canvi, desobeir-lo.

Un començament molt elaborat ens situa a les arrels, ni més ni menys que al segle XVI. Temps de la Inquisició:

Desobeir és relliscar pel pendent de la salvatgeria, cedir a les facilitats de l’instint anàrquic. Si el que ens fa desobeir és l’animal dins nostre, aleshores obeir és afirmar la nostra humanitat.

I avancem vers un concepte molt ampli, com el de ser submís:

Per “submissió” entenc una obediència imposada: hom obeeix la persona que té a la mà l’arma o les xurriaques, el poder de decisió sobre la carrera o fins i tot sobre la vida i la mort. (...) Ser submís vol dir ser presoner d’una relació de forces que subjuga, doblega, aliena en el sentit propi de la paraula.

(...)

En el fons, l’única raó per obeir és la impossibilitat de desobeir. 

(...)

Al capdavall, és molt còmode desfer-se de tanta responsabilitat. Quin descans dir-me que no hi puc fer res o, més aviat, dir-me, sobre el que he fet, que en realitat no soc jo que ho ha fet.

“No en soc responsable: obeïa ordres.”

Cal diferenciar entre l'obediència més o menys obligada i la sobreobediència:

Si molts suporten la tirania és sobretot perquè se’ls ofereix el plaer de fer-se tirà d’un altre. “El tirà esclavitza uns súbdits per mitjà dels altres.”

(...)

Servir és més que obeir: és donar penyores, avançar-se als desigs, obeir de la millor manera possible, convertir l’obediència en una expressió de gratitud, justificar les ordres que se’ns donen; el que podríem anomenar “sobreobediència”.

(...)

Més enllà de la natura, la política, la política basada en l’obediència de tothom, inventa la unitat fanàtica.

Només una pinzellada a la submissió econòmica:

La relació de submissió econòmica és una realitat tossuda que el pensament polític intenta fer oblidar agitant falsos pretextos, mentre que la relació entre l’Estat i els individus es concreten precisament en aquestes relacions de força.

Parlem del consentiment. Què vol dir, consentir en termes d'obediència?:

El consentiment és un acte mitjançant el qual un esdevé presoner de si mateix.

(...)

Consentir significa consentir lliurement a dependre d’un altre. “Jo consento...” Quan signo un contracte, accepto a la bestreta que se m’obligui a alguna cosa. El consentiment suposa un acte inicial de despossessió i implica una desproporció enorme entre el caràcter puntual d’aquest acte hipotètic i a la llarga cadena de servituds, que arrossega paradoxalment el primer sí: “Sí, he desitjat lliurement la meva pròpia alienació”. 

(...) 

Consentir vol dir acceptar lliurement.

I saltant-nos un munt d'exemples, arribem al terme que dona títol al llibre: DESOBEIR:

És el contrari del consentiment. L’obligació és la possibilitat general de desobeir dins la forma ètica de l’obediència. En última instància, sempre soc jo que m’ordeno a mi mateix obeir, i això vol dir que, en tal o tal situació,, em podré negar a obeir, perquè soc jo que mano.

(...)

Justificar no és solament donar la raó o presentar explicacions, també és fer tornar just el que decididament no ho pot ser. L’acció autènticament justa no s’ha de justificar, no s’ha de duplicar en un discurs que l’inscrigui en una legitimitat superior.

(...)

Tan bon punt obeeixo, “desaparec”. Tan bon punt obeeixo, el que faig deixa de ser la “meva” responsabilitat. Cal desobeir per a ser responsable?(...) El mot “responsabilitat” té una significació molt àmplia. Hi ha la responsabilitat dels dirigents, dels directors, la responsabilitat de la presa de decisions i el sentit comú.

Només...

Desobeir vol dir, en un sentit suprem, obeir. Obeir-se a un mateix.

El problema és que aquest un mateix tan consistent... no existeix.

(...)

La veritable traïció és mentir-se a si mateix. (...) El que realment fa por (...) és la llibertat, una llibertat que obliga, que compel·leix i desencadena en cadascú de nosaltres el moviment de desobediència que comença per un mateix.

(...)

Mai no és massa d’hora per ser lliure, ni mai és massa tard, tal com es diu, per a fer el bé. El moment de triar sempre és ara, i el passat pesa poc en vista d’aquesta facultat. 

 Desobeir

Frederic Gros

Traducció de Joan Ferrarons i Llagostera

235 pàgines 

CARCOMA

Gairebé esgarrifa aquest començament en què, per poc imaginatius que siguem, podem percebre una entrada fosca, on el terra cruix al nostre pas, mentre les parets traspuen humitat.

Però l'autora va una mica més enllà:

Cuando crucé el umbral, la casa se abalanzó sobre mí. Siempre pasa lo mismo con este montón de ladrillos y mugre, se lanza sobre cualquiera que atraviese la puerta y les retuerce las tripas hasta dejarlo sin respiración.

(...)

En esta casa las puertas se pueden cerrar desde fuera. Es una tradición familiar. 

Casa Abandonada
A Sabadell

Val a dir que la novel·la en algun lloc he observat que està qualificada com de terror, cosa amb la que jo no hi estaria massa d'acord.

I segueix amb la descripció que convida a sortir sense ni tan sols aturar-se a tancar la porta:

En esta casa no se hereda dinero ni anillos de oro, ni sábanas bordadas con las iniciales, aquí lo que nos dejan los muertos son las camas y el resentimiento. La mala sangre y un sitio para echarte a la noche, eso es lo único que puedes heredar en esta casa.

(...)

Siempre pasa lo mismo, en esta casa no te puedes fiar de nada, pero sobre todo no puedes en los armarios ni en las paredes. En las cómodas un poco más pero tampoco. 

(…) 

De los escalones tampoco te puedes fiar.

Gairebé podem notar físicament la sensació que la casa et rebutja, que, fins i tot si t'has de desplaçar al pis superior tems trobar-te amb alguna sorpresa desagradable, potser un cos inert...:

Cuando mi padre compró el terreno aquí no había nada. Le salió barato porque nadie quería vivir en un baldío lejos del pueblo que no valía ni para labranza.

(...)

Mi padre sabía que al dinero le gusta el orden, que prefiere las sonrisas serviles a las miradas desafiantes. Yo creo que se casó con mi madre por eso, para mantener el orden, para guardar las apariencias.

(...) 

Desde aquella noche en que colocó los ladrillos y la argamasa, mi madre supo que las sombras se le habían metido dentro.

Però no només són percepcions el que poden sentir, tot fa pensar que la casa té vida pròpia i no tolera sentir-se abandonada, o el que ve a ser el mateix, que ningú la pugui deixar mai sola. Ella, la casa, els posseeix a tots:

Ya os lo he dicho, de esta casa no se marcha nadie. Estamos atrapadas aquí, nosotras y las sombras. Eso decía mi madre.

(...)

Eso es la familia, un sitio donde te dan techo y comida a cambio de estar atrapada con un puñaico de vivos y otro de muertos.

(...)

Pensaba que algún día podría marcharme, que me iría de este pueblo de mierda como habían hecho todos. Aquí ya no quedaba nadie de mi edad porque el que había podido se había ido a Madrid y el que no a Cuenca.

Heu llegit més amunt que algun misteri amagava la casa. El marit, un maltractador, val a dir, fa anys que es va absentar, que va desaparèixer. Just quan, en temps de guerra, havien cridat la seva lleva.

Hi havia una manera d'amagar-lo, tancar-lo darrere un armari, en un forat a la paret, però, també hi havia la possibilitat que mai més no pogués sortir, de deixar-lo emparedat:

Si quieres saber dónde está tu padre no te preocupes que yo te lo enseño, dijo en voz baja mientras me llevaba a rastras al piso de arriba.

(...)

La casa se le había comido la carne pero le había dejado la piel, que se iba pegando a los huesos. (…) Mi madre había quitado el ladrillo dos años antes, cuando los vencedores dejaron de preguntar por los hombres que se había ido de sus casas durante la guerra porque ya los habían matado a todos. 

Potser més que cap maledicció, el que impregna la casa són els odis humans. Certs, palpables, insoldables i letals. Especialment letals:

Mi bisabuela murió porque se la comió enterita el odio, igual que a su marido. Él acabó emparedado en la casa que había construido para encerrarla a ella y ella consumida por la envidia que les tenía a su propia hija. Se murieron los dos de puro asco de puro desprecio de pura mala sangre. 

(...)

Empujamos el armario hasta colocarlo otra vez en su lugar. Después nos metimos cada una en su cama y apagué la luz de la mesilla.

En general, de bon llegir. Entretinguda.

 

Carcoma

Layla Martínez

138 páginas 

El camí dels esbarzers

 

El plaer de collir mores
evitant les punxes dels esbarzers

Gairebé podríem comparar els camins de la vida amb els dels esbarzers, tenen punxes, a vegades traïdores, però per poc que t'hi esforcis, també pots recollir els seus fruits saborosos.

De fet, no n'hi ha prou amb collir-los tenint molt de compte de no punxar-se, també cal destriar-los amb paciència, esbandir-los per treure'ls les brutícies que acumulen tot creixent i madurant, i desfer-se'n de les petites bestioles que pot ser que s'amaguin entre les branques.

En definitiva, pacientment, les gaudim.

L'Alba, ens presenta un seguit de petites històries, que en un principi, segons ella mateixa confessa, van ser creades com a independents, fins que un cop enllestides va decidir confegir-les com un únic relat on anirem coneixent les vides dels habitants de Sandville, amb les seves petites misèries i alegries:

Abans de jubilar-se, en Miles era al barber de Sandville. Aleshores ja tenia aquell posat d’exconvicte. 

(...)

La veritat, però, era que en Miles mai havia fet res a ningú. 

(...)

Alguna vegada havia sentit que els nens de la classe parlaven de la meva mare. Deien que era estranya i se’n reien d’ella. 

Ja hem conegut en Miles i ara li arriba el torn a una parella, que resulta un trio, i m'explico: es tracta de dues germanes, que sempre dormien plegades i agafades de la mà, fins que arriba el festeig d'una d'elles, i d'alguna manera, força efectiva, compartit per l'altra.

Confós? Potser sí:

El seu dia a dia era senzill.

(...)

Les nits que l’Ella sortia amb el doctor, l’Eleanor es quedava a casa escrivint-li. (...) A les cartes, li parlava dels seus pares i de la infància feliç que havien tingut amb l’El, la seva germana.

(...)

Al cap d’uns mesos, una nit que l’Ella tornava de casa el doctor l’Eleanor li va preguntar què havien fet aquella tarda.

(...)

No va trigar a arribar el dia que l’Ella, tornant a casa, li va dir a l’Eleanor que aquella vegada encara havien arribat més lluny,

(...)

Aquella nit les dues germanes es van adormir, agafades de la mà com sempre, però especialment cansades.

I, com no, arriba el torn al relat que dona nom al llibre. El protagonitzen la Tanja i la Mery:

Cada dissabte al matí, la Tanja anava a recollir la Mery a casa seva.

(...)

Quan van arribar al llac, les dues agafades de la mà pel dit petit, es van anar a asseure a la pedra plana on sempre descansaven.

(...)

Amb els anys, havien aprés a collir mores amb una rapidesa extraordinària.

I així, anem coneixent la resta de veïns: Els bessons pèl-rojos, en Bexter i en Casey. La Vera, que sempre duia pantalons i fumava com una xemeneia. En Todd, un busca raons, agressiu i llefiscós, que un vespre, engrapa i agredeix amb la impunitat que li dona la solitud i la foscor, a la Sara, que queda tirada col·lapsada de por i fred.

I molts més, tots amb les seves històries, que en un petit poble, difícilment queden secretes i que sovint també s'interrelacionen, tant per bé com per mal.

Us en deixo una d'aquestes interrelacions secretes. Veieu:

Abans de marxar a la guerra, en Waldo s’havia promès amb una noia que també es deia Emma, de Windville. Quan va tornar de Corea, es va assabentar que s’havia casat amb un altre home i això no el va ajudar a estabilitzar-se.

(...)

L’Emma era el tipus de noia que podia ser una bleda assolellada per a algunes coses, com pujar a una escala o trobar-se un escarabat, però d’altres, aquelles que realment convenia témer, com un so estrident enmig de la nit o la idea d’un tornado, no la preocupaven.

(...)

Les coses que feien quan estaven junts l’Emma no les explicava a en Bobby, ni tan sols a la Fàtima. 

(...)

Aquelles històries eren secrets que quedaven entre ells dos.

No té més, ni menys. Històries senzilles, ocultes, tristes o alegres, amb algun espetec d'ira i violència, mentre es va desgranant la vida  de tots plegats. Com la de qualsevol de nosaltres.

  

El camí dels esbarzers

Alba Dalmau

204 pàgines

Les desgràcies mai venen soles

Branques despullades
El Catllaràs.

Començo presentant el protagonista, que, casualitats de la vida, adquireix una actualitat indesitjable aquests dies que s'està tractant el tema de suposats abusos sexuals per part d'un conegut polític.

En el cas que ens ocupa, es tracta d'un professor universitari, però pràcticament tota la resta presenta un lamentable paral·lelisme.

Està bé de salut, té el cap clar. Per professió és, o ha estat, professor universitari. I l’estudi encara ocupa, de manera intermitent, el centre de la seva persona.

(...)

En el terreny del sexe, el seu temperament, per bé que intens, no ha estat mai apassionat. 

Malgrat el que he comentat, i suposadament comprovat, el professor no sembla tenir cap mena de problema en seguir exercint, fins que un dia, es topa amb l'antiga alumna, la que va agredir sexualment:

Continua ensenyant perquè li proporciona un mitjà de vida; també perquè l’ensenya a ser humil, li fa veure el seu lloc al món.

(...)

De sobte, un dissabte al matí, tot canvia. (...) quan els seus ull topen amb una figura prima davant seu entre la multitud. És la Soraya, no s’equivoca, amb dos nens al costat, dos nois. Porten paquets, venen de comprar.

I recorda. I coneixerem la història. O una part de la mateixa, la que ell troba convenient recordar:

L’endemà, a les quatre de la tarda, es presenta a casa d’ella. (...) No és violació, no ben bé, però en tot cas no és desitjat, no desitjat en absolut.

(...)

Li fa l’amor una vegada més, al llit de l’habitació  de la seva filla. 

Però la suposada immunitat, sortosament s'acaba. En el relata no s'aclareix si és que la noia decideix rebel·lar-se o potser la resta d'alumnes ho intueixen i investiguen... El cas és que:

Dimecres la classe va malament, divendres encara pitjor. L’assistència és mínima. (...) Tothom ho sap. 

(...)

Així és com comença.

Vull creure que qualsevol al seu lloc, abaixaria el cap compungit i se sentiria compromès i, en el millor dels casos, avergonyit i penedit.

Doncs no. El "nostre" professor, quan és cridat a l'ordre pels seus superiors, reacciona de manera prepotent i arrogant, fins i tot amb un punt de vanitat:

No està nerviós. Al contrari, se sent prou segur d’ell mateix. (...) Vanitat, pensa, la perillosa vanitat del jugador, vanitat i pretensions de superioritat.

(...)

Francament, el que em demanen no és una resposta sinó una confessió. Molt bé, doncs, no en penso fer cap.

(...)

Confessions, disculpes: per què aquesta set d’humiliació? (...) L’encerclen com caçadors que han acorralat una bèstia  estranya i no saben com matar-la.

Com que resulta expulsat, assenyalat i menyspreat, decideix marxar. La seva filla Lucy, fa anys que viu en una granja aïllada, equipada de manera natural i artesanal, i decideix anar-la a visitar:

La Lucy el porta a fer una volta per la casa. Li recorda que no ha de gastar aigua, que no contamini la fosa sèptica. Ell se sap la lliçó, però l’escolta aplicadament.

(...)

-No cal que estiguis per mi -li diu quan tornen a casa-. M’he portat llibres. Només necessito una taula i una cadira.

(...)

La seva filla, a qui en altres temps acompanyava a l’escola i a la classe de ballet, al cric i a la pista de patinatge, el treu d’excursió, li ensenya la vida, li ensenya aquest altre món poc familiar.

El que en principi s'havia plantejat com una visita de pocs dies, poc a poc s'ha anat convertint en una relació que ja tenien oblidada tots dos.

I se senten còmodes:

Fins ara només havia estat amb la seva filla períodes curts. Ara comparteix la casa, la vida d’ella.

(...)

Què voldria realment per a la Lucy? No que fos una nena per sempre, seva per sempre -certament, això no. (...) Llegeix fins passada la matinada, i tot i això encara no s’adorm.

(...)

De petita, la Lucy era una nena tranquil·la i retreta que sempre l’observava però, que ell sabés, mai no el jutjava.

Però l'entorn paradisíac es veu trencat per una tarda de violència extrema quan, tres homes, els ataquen a la granja:

És un risc posseir alguna cosa: un cotxe, un parell de sabates, un paquet de cigarrets. No n’hi ha prou, no hi ha prou cotxes, sabates, cigarrets. Massa gent, poques coses.

I la Lucy, calla, és evident que ha patit una agressió pitjor que la d'un robatori. Ell, l'observa, no vol acceptar la realitat, ella tampoc no li ho posa fàcil. Tot es complica:

S’adona que li tremolen lleugerament les mans. La Lucy té els braços plegats davant del pit. És perquè també tremola?

(...)

Els esdeveniments del dia abans l’han trasbalsat profundament. El tremolor, la feblesa, són només els primers símptomes i els més superficials del trasbals.

(...)

La vida, d’hora en hora, no és com abans. La casa sembla aliena, violada; estan contínuament en estat d’alerta, senten sorolls. 

La filla no reacciona com ell podia suposar. Es nega a marxar, defuig comentar com ha estat agredida. Calla, pateix i calla:

La Lucy no diu res, no expressa cap sentiment, no mostra cap interès en res del seu voltant.

(...)

Prefereix no donar la cara, i ell sap per què. Per culpa de la desgràcia. Per culpa de la vergonya.

(...)

Així passen els dies a la granja. (...) La Lucy no millora. S’està tota la nit desperta perquè diu que no pot dormir.

La Lucy es nega a deixar la granja, en David, que només s'havia endut quatre coses per passar uns dies, decideix tornar al que ha estat casa seva i que ara també li resulta hostil: 

Ja torna a ser a casa. No té cap sensació d’arribar a casa. (...) Les seves finances són un caos. 

(...)

No era un robatori ordinari. (...) No hi ha llum, el telèfon no funciona. 

(...)

Està massa inquiet per dormir.

El cap li bull. No acaba de decidir-se a prendre cap decisió:

Es manté en contacte amb la Lucy per telèfon.

(...)

-No penso avortar. (...) -Un nen d’aquells homes? -Sí. 

(...)

Una banda de tres. Tres pares en un. (...) A quina mena de nen pot donar vida una llavor com aquesta, una llavor introduïda en una dona no per amor sinó per odi. 

(...)

Objectivament, sóc una dona sola. No tinc germans. Tinc un pare, però viu molt lluny i en tot cas no té cap poder en els termes que aquí s’escauen.

 

Branques despullades
El Catllaràs

I concloc:

Torna a ser diumenge. (...) Un s’acostuma al fet que les coses siguin cada cop més dures, ja no el sorprèn que allò que era d’una duresa màxima encara pugui ser més dur.  

Desgràcia

J.M.Coetzee

Traducció: Dolors Udina

233 pàgines

Els desorientats

Una trucada inesperada, una noticia luctuosa, una demanda, tot això i més és el que acaba de rebre na Adam que fa més de vint-i-cinc anys que viu lluny, molt lluny física i emocionalment d'aquests antics amics. 

Ara sembla que tot s'hagi conjurat per impel·lir-lo a retornar a les exèquies del que va ser el seu amic. Però serà un simple tràmit, un donar-li l'adeu i retornar al seu exili:

“No estic segur que s’hagi de perdonar el qui moren. (...) La impunitat, des del meu punt de vista, és tan perversa com la injustícia; en realitat són les dues cares de la mateixa moneda.”

(...)

He vingut a veure el fantasma d’un amic i jo mateix ja sóc un fantasma”

Molt aviat tot el farà témer que no es tractarà només d'un senzill tràmit:

“La Tania ja va de dol. En Mourad reposa tranquil·lament sota uns llençols sense cap arruga, amb cotó fluix als narius.

(...)

La mort ens ha separat abans d’haver pogut reconciliar-nos. (...) En Mourad, al final, ha sentit necessitat de veure’m;" jo m’he afanyat a venir; ell s’ha afanyat a morir-se”.

Trobar allotjament no sembla que sigui una tasca difícil. Hi ha una amiga, un lloc quasi solitari fora de temporada, uns records...:

-Vaig arribar ahir. Tindràs una habitació?

(...)

Quan el taxi va enfilar el caminet arbrat que duia fins a l’hotel, la Semiramis ja l’esperava al costat de la reixa oberta.

(...)

Necessito creure que hi he vingut a estar un període indeterminat, que no tinc dates ni obligacions a l’horitzó, i que em quedaré en aquesta habitació, en aquesta fonda de muntanya, tot el temps que calgui.

I els records flueixen sense aturador:

Quan vaig conèixer en Mourad a la universitat, el que em va fascinar és que semblava que ja hagués viscut molt.

(...)

Vaig conèixer en Mourad quan ell tenia dinou anys i la consideració que li tenia la seva mare podia semblar una manifestació de modernitat.

Entre les diferents boires del passat, també hi apareix la dona que ara regenta l'hotelet, la seva dispesera, algú amb qui semblava tenir una relació pendent. Algú que ara està molt propera, suau, delicada, complaent...:

Quan l’Adam va tornar del bany, els llums estaven apagats, però a l’habitació hi havia la claror que venia de fora. 

(...)

Un cop a la seva habitació, l’Adam igualment va tenir la temptació de trucar a la seva companya. No pas per parlar-li de l’última nit, cosa que realment hauria estat de molt mal gust, sinó perquè tenia el costum de trucar-li cada matí i no tenia cap raó per no fer-ho aquell dia.

(...)

Al matí, els dos amants van tornar a seure a la galeria, com el dia abans.

Però no oblida el per què ha vingut, i, tot i que a contracor, decideix complir....

Cap a dos quarts de deu l’Adam va arribar al domicili del difunt.

(...)

Encara hi havia una bona trentena de persones.

I de fons els records, la guerra, sempre la guerra i les lluites clandestines:

En aquella època de la nostra vida, trobàvem indiscutible que la guerra d’Espanya, malgrat les iniquitats que s’hi havia comès, era l’exemple paradigmàtic del conflicte amb una causa de de debò. 

(...)

No crec que tots estiguéssim disposats a morir per una bona causa, ni tan sols a divuit anys.

(...)

Al principi hi havia la guerra, la inseguretat, els franctiradors amagats, la por dels segrestos, i quan van venir moments més tranquils era jo que estava molt enfeinat. 

I de manera indefectible, associat a la lluita clandestina el dolor de la derrota:

Pertanyo a un poble vençut, a una civilització vençuda. (...) A Europa, i tant que ho sento.

(...)

La majoria d’homes travessen la vida, del bressol a la tomba, sense aturar-se mai a preguntar-se on va el món ni què ens reserva el futur.

(...)

L’endemà de la Segona Guerra Mundial, Occident va descobrir l’horror dels camps, l’horror de l’antisemitisme, mentre que als ulls dels àrabs els jueus no apareixien com uns civils desarmats, humiliats, demacrats, sinó com un exèrcit d’invasió, ben equipat, ben organitzat i terriblement eficaç.

I entre les anades i vingudes, va prenent cos una trobada entre antics companys, amics?. Es fa difícil de saber en què consistirà aquesta trobada: Una reconciliació? Una reunió de nostàlgics? Una necessitat d'ajustar comptes?:

La reunió d’amics començava a prendre forma i molt més aviat del que s’esperava.

(...)

De cop acabava d’entendre que aquella trobada amb el germà del meu amic no seria una simple recuperació del contacte, sinó una autèntica trobada per passar comptes.

(...)

D’ençà que he tornat al país, m’esforço a recuperar els lligams, no a passar comptes.

(...)

Et penses que podràs reunir els teus amics d’abans com si no hagués passat un quart de segle? Espero que no t’equivoquis. (...) Jo, ara, a la meva petita escala, tinc simplement l’ambició de reunir els amics d’abans i que tots junts puguem tenir una conversa educada i instructiva. És demanar massa?

(...)

En aparença, he vingut a refer els lligams amb el país de la meva joventut, però el país ni el miro, només busco els rastres de quan era jove. 

Soc conscient que només he fet un recull minso del què ofereix el relat: Les contínues anades i vingudes de l'enyorat pensament del protagonista, Adam, els dubtes, les preguntes sense resposta...

Tot forma part dels records de qualsevol i l'autor ens els relata de manera vívida, gairebé a flor de pell.

I fins aquí, només afegiré un llarg recull que, potser, pot resultar un bon resum de tot plegat, de la desmemoria o la memòria, del perdó o la rancúnia, de totes les guerres, de qualsevol època:

"Que aquelles persones dispersades per la guerra i per les coses de la vida, que ara vivien en quatre continents diferents, que es movien en diverses esferes professionals, polítiques o espirituals, i que no es trobaven des de feia un quart de segle, s’haguessin mostrat, totes, disposades a convergir així, per una simple indicació seva, en aquell hotel de muntanya, a posteriori pot semblar comprensible, però en el moment que va escriure les cartes no s’ho esperava."

 

 

Corbera de l'Ebre
Març 2013

 

 

 

Els desorientats

Amin Maalouf

Traducció: Anna Casassas

  

Chevreuse

En Bosmans va recordar que una paraula, Chevreuse, sortia molt a la conversa. I que aquella tardor, a la ràdio posaven sovint una cançó interpretada per un tal Serge Latour.

Amb aquest començament ja se'm feia evident que l'argument seria quelcom complicat i, possiblement, fosc i impenetrable, però ha pagat la pena seguir endavant fins el final:

La Camile dita “Calavera”, li havia parlat d’aquella “xarxa” i del número de telèfon desafectat a través del qual diverses veus, amb pseudònim, se citaven?

(...)

Van arribar a Buc. En Bosmans va tenir un sobresalt. (...) En Bosmans havia reculat quinze anys. 

Ja veieu, en Bosmans, el protagonista, reviu un lloc i una relació de fa molts anys, tants com cinquanta, i sembla que aquella història es vol repetir. Però, està disposat a arriscar-se?:

Un dia a primera hora de la tarda, en Bosmans va decidir trucar a la porta del pis. (...) Va trucar tres vegades, amb una certa aprensió.

(...)

Al replà, l’ascensor semblava esperar-lo, com si ningú no l’hagués fet servir des que havia arribat, a primera hora de la tarda. Abans de tancar la porta del pis, ella li va fer un gest molt discret amb la mà. 

(...)

Havien passat una cinquantena d’anys des d’aquell trajecte amb cotxe amb la Camille i la Martine.

(...) 

El temps havia anat esborrant els diferents períodes de la seva vida, cap dels quals no tenia relació amb el següent.

I, malgrat tot, gosa intentar-ho i d'alguna manera sembla que la història es repetirà, però el final, quin serà? Pagarà la pena intentar-ho?:

De vegades un detall n’hi feia aflorar d’altres a la memòria, lligats al primer.

(...)

El segon cop que vaig anar de visita al pis d’Auteuil, un dia a primera hora de la tarda, va trobar la porta de la porteria mig oberta, i va estar temptat de fer unes quantes preguntes al porter.

(...)

La Camille li inspirava desconfiança, malgrat que no tingués cap mala intenció envers ell. 

(...)

Des del dia que es van conèixer, havia observat en la Camille una gran aptitud per al silenci. (...) Ell no l’hi retreia. Les persones s’han d’estimar tal com són.

Veiem que tracta de continuar amb la seva vida, però, la fantasia i l'aparent risc s'imposaran?:

Als matins, al poble, continuava escrivint el seu llibre.

(...)

De bona gana s’hauria estat al Midi fins a finals d’estiu, escrivint.

En algun moment d'aparent lucidesa, passa revista als darrers esdeveniments:

Des que havia agafat el tren l’1 de juliol cap a Midi, tenia la certesa que després d’aquell estiu per a ell res no tornaria a ser com abans.

Serà aquesta la casa enguany
en avançat estat d'abandonament?
A Sabadell.

I ja no hi ha gaire més per comentar que no sigui la recomanació de llegir tot el relat:

Pensant-hi bé, la major part de la gent que havia conegut els últims quinze anys havien desaparegut. (...) En resum, tots els fantasmes en què s’havia inspirat per escriure el seu llibre.

(...)

Desapareguts. I no en quedava sinó un rastre mig esborrat al seu llibre. 

I és que igual tot ha estat una fantasia dels sentits?

O potser, el nostre protagonista està destinat a repetir la mateixa situació un cop i un altre i un altre...

  

 Chevreuse

Patrick Modiano

Traducció de Mercè Ubach

152 pàgines