Memòria de la resistència antifranquista

Remenant pel núvol, tot cercant més informació, he ensopegat amb aquesta frase. La comparteixo donat que hi estic molt d'acord.

"Un llibre per a qui vol recordar i per a qui vulgui descobrir i conèixer."

Aïnsa

No és una novel·la, són fets i persones reals, que l'autor ha investigat: 

Vaig viure la lluita antifranquista en primera persona. (...) Quan em vaig dedicar professionalment al periodisme, al final de tot allò sabia perfectament que tenia una història tan llarga que em podria durar tota la vida.

(...)

Durant un any llarg, 1990, vaig passar cada matí als arxius de la Govern Civil i de la Via Laietana, i sense cap mena de control, perquè tenien ordres superiors de deixar-me treballar.

I jo, que vaig néixer i viure a Barcelona, al Carrer del Carme en temps de postguerra i misèria com solia dir la meva mare, he passat relativament sovint per La Via Laietana, fins i tot algun cop amb els meus fills menuts. Val a dir que desconeixia tot el què passava a l'interior d'aquell edifici sòrdid. 

Ara que ho conec, recordo aquells dies i m'esgarrifo:

El 4 d’abril de 1945, Tomasa Cuevas, “La Peque”, entra als calabossos de la prefectura de policia de la Via Laietana. (...) El seu testimoni és un dels primers documents que es conserva de la història negra de la tortura que allà s’hi va escriure amb tinta vermella signant declaracions amb sang.

(...)

Els mètodes de tortura eren terribles, per més que els eufemismes pretenguessin dissimular-los.

(...)

Acabada la guerra, a alguns dels presoners els mataven a pallisses a les comissaries. 

(...)

La primera postguerra va ser la més dura. Execucions a l’engròs de càrrecs públics, de militàncies modestes delatades per pors i enveges, llargues presons, que van afectar sobretot socialistes i catalanistes.

A casa se'n parlava molt poc i entre murmuris de la guerra. Es vivia, encara, amb molta por: Llegint el que encara passava, no és d'estranyar:

Els Nacionals eren els feixistes en llenguatge afecte, que anomenava Rojos a totes les sigles republicanes que se’ls oposaven, entre elles la CNT i la FAI que havien afiliat la Maria.

(...)

La CNT i la FAI havien decidit l’execució de Franco amb un nucli bàsic d’exiliats catalans de diferents persecucions. (...) L’escamot va ser descobert per l’enrenou, potser perquè Franco va cridar, fos “auxili” o “a mi la guardià” o perquè els sentinelles estaven alertats per una fuita d’informació o un infiltrat.

Els qui vivien a prop del Camp de la Bota sabien molt bé dels afusellaments a les matinades, dels trets que se sentien des de les seves barraques:

El 17 de febrer de 1949 van ser executats al Camp de la Bota quatre dirigents comunistes acusats de pertànyer a la guerrilla.

El nom de Comorera no m'era desconegut, però no podia associar-lo a cap càrrec, ni tan sols tenia present cap imatge seva, però:

Joan Comorera i Soler va ser el primer secretari general del PSUC i conseller de la Generalitat republicana.

(...)

El conseller Comorera va morir a la presó el 7 de maig de 1958, unes hores després de l’última trobada. Rosa Santacana va morir a l’exili el 26 d’agost de 1964. 

De l'Abat Escarré, n'havíem sentit parlar, mai amb cap certesa de si els rumors corresponien a la veritat o si només eren històries com les que el meu pare pretenia escoltar de l'emissora clandestina, amb el cap i l'aparell de ràdio tapats amb una flassada perquè no s'escapés cap so comprometedor: 

Escarré havia estat franquista en la mesura que ho van ser tants religiosos, que van veure el cop d’estat en defensa pròpia com el final dels pogroms anarquistes. Era, tanmateix, un home obert a escoltar.

(...)

Traslladat a la Clínica Corachán de Barcelona, Aureli M. Escarré va morir el 21 d’octubre de 1968. No s’havia vist mai un condol i un seguici com aquell d’ençà la mort de mossèn Cinto. Josep Solé Barberà va ser un dels portadors del fèretre.

D'en Salvador Espriu ha transcendit la seva vessant literària, però també hi havia una persecució política. Potser la raó fonamental fou el seu catalanisme:

La fitxa d’Espriu era especial per ser de qui era i perquè la meva consulta va agafar als policies en calçotets. (...) Hi vaig treballar un any.

(...)

El 1975, amb Franco morint-se i el franquisme preparant-ne la resurrecció. (...) Li donen el passaport i aquí es clou la seva fitxa policíaca.

I de la Caputxinada, se'n va parlar i molt d'aquell fet insòlit en què estudiants per capellans es revoltaven:

L’estudiant Joaquim Boix va ser maltractat per la policia arran de la seva detenció a la Caputxinada. (...) A migdia de l’11 de maig de 1966, sortia del palau episcopal una processió civil d’un centenar de religiosos en direcció a la prefectura de la Via Laietana.

(...)

Els interrogatoris van ser suaus, perquè la Caputxinada havia fet molt enrenou internacional i la policia tenia ordres de no passar-se amb els estudiants.

(...)

La manifestació de capellans del maig de 1966 feia aflorar una Església que s’oposava al nacionalcatolicisme. 

En podem trobar un munt de noms més o menys coneguts, compromesos en la lluita antifranquista.

L' anarquista: Quico Sabaté

El que seria President de la Generalitat: Jordi Pujol 

Cantants a la llista negra: Lluís Llach, Raimon...

La “llista negra” comprèn vint-i-un cantants, quinze dels quals catalans

La Novena Simfonia segons Pau Casals: El 17 de juliol de 1936, Pau Casals dirigia per última vegada la seva orquestra. Al Palau, s’acomiadava emocionat dels músics.

Perillosos socialdemòcrates. El llegat Pallach-Barrera. El socialista  Joan Reventós...

Escriptors i intel·lectuals: Vázquez Montalbán, Folch i Ribó, Jordi Carbonell...

 Pere Fages: El primer "ambaixador" de l'Assemblea de Catalunya

I tants, i tant més 

Però no puc deixar d'esmentar la cloenda del mateix autor. Res que jo pugui aportar resultaria insuficient. 

Amb agraïment i admiració li cedeixo la paraula:

Al llarg de trenta-vuit capítols, he pretès filmar una panoràmica representativa de què va significar la lluita conta la dictadura i per les llibertats democràtiques i nacionals. (...) He parlat d’allò que podia explicar en primera persona, com a testimoni directe i com a periodista respecte dels que van ser protagonistes d’altres; sempre amb els meus enregistraments, notes i amb la documentació que vaig aplegar durant un anys dels arxius de la Brigada Social i del Govern Civil de Barcelona.

(...)

Acabo reivindicant que la prefectura esdevingui un espai memorial i d’homenatge a tots els que, dintre d’aquelles foscúries d’espai i de temps, van patir perquè avui poguéssim opinar públicament, manifestar-nos, fer vaga, reunir-nos, militar políticament i sindical. I votar. 

 

Memòria de la resistència antifranquista

Antoni Batista

197 pàgines

Plenilunio

Lluna plena 
A la Vall d'en Bas

Creieu o no en la influència de la lluna, aquest relat, que en el seu moment es va portar al cinema, segur que us encantarà.

No puc ni remotament fer un resum sense copsar tota la intenció i la riquesa de llenguatge que conté el llibre, així que em limitaré a recollir algunes frases que m'han semblat més colpidores o amb més intenció.....

El resum superficial de la història és potser senzill de fer: Un inspector, procedent del País Basc on ha estat amenaçat de mort, arriba a una petita ciutat de províncies per investigar un crim i un intent frustrat, ambdós casos amb nenes com a víctimes, que ha succeït mentre la lluna es trobava en Pleniluni. Està casat, i ara, la seva dona, presa d'un estat nerviós intens, està hospitalitzada. 

Però el que hi conté el relat és molt més, i més interessant.

Ara entrem en matèria, coneixent a l'inspector:

El inspector buscaba la mirada de alguien que había visto algo demasiado monstruoso para ser suavizado o desdibujado por el olvido, unos ojos en los que tenía que perdurar algún rasgo o alguna consecuencia del crimen, unas pupilas en las que pudiera descubrirse la culpa sin vacilación, tan solo escrutándolas, igual que reconocen los médicos los signos de una enfermedad acercándoles una linterna diminuta. 

(...)

Tenía que encontrar la cara de un desconocido para castigarlo porque había matado y para impedir que volviera a matar, pero quería encontrarla sobre todo para mirarlo a los ojos y concederse durante unos segundos o minutos un arrebato de amenaza, para atrapar a ese individuo por las solapas o por el cuello de la camisa y mirarlo al fondo de los ojos desde muy cerca y golpearle la cabeza contra la pared, para que se muriera de miedo, para que se meara, como se meaban tantos años atrás en las comisarías los estudiantes, los detenidos políticos.

Un paper rellevant el trobem en "El Padre Orduña" antic conegut de l'inspector quan, de petit va ser dut a la residència de la que era director i responsable total aquest sacerdot:

El padre Orduña, que era indiferente a las comodidades, lo era más todavía a la decoración. (…) Despojada de todo, su pequeña vivienda, tan angosta como un piso en una barriada obrera, tenia algo de museo involuntario de otro tiempo.

(...)

Ahora no lo visitaba casi nadie, y sus únicos contactos regulares con el mundo exterior eran las confesiones a las que seguía dedicando una parte de la mañana, después de su misa, la primera del día, a las siete y media.

(...)

Entonces a nadie se le ocurría pensar que un cura fuera rojo. (…) Queríamos enseñarles oficios dignos a los hijos de los pobres, y durante años lo hicimos, en la medida de nuestras fuerzas.

(...)

-Algo tenemos tú y yo en común, y es que a mi también me llamaron traidor -en la voz del padre Orduña volvía a haber una entonación de ternura-. 

I no hi pot mancar la referència a la primera nena que va morir a mans de l'assassí:

Qué habría visto su asesino mientras la sofocaba, qué recuerdo llevará ahora mismo en su conciencia, a cualquier parte donde vaya, tal vez incluso en sueños, qué estará sintiendo la niña al final.

(...)

Cada cual con su secreto escondido en el alma, royéndole el corazón, inaccesible siempre, no sólo para los desconocidos, sino para quienes están más cerca.

(...)

Fátima era una ausencia más que un recuerdo.

(...)

Era la mesa en la que había estado sentada desde el principio de curso.

(...)

Si no hubiera tenido que ir a la papelería a comprar la cartulina azul y los lápices de colores, si su padre no la hubiese dejado, si su madre, que al irse de compras le había preguntado si quería acompañarla, hubiera insistido un poco más… 

No podem oblidar que l'inspector viu sota l'amenaça de mort feta pel grup terrorista, i que per precaució, s'ha vist obligat a abandonar el País Basc i a viure adoptant estrictes mesures de seguretat:

Un día el inspector vio su propia cara en el telediario.  

(...)

Vio su propia cara en la pantalla del televisor, pero la imagen no duró más de un segundo, y en cualquier caso ésa fue la última vez que hubo referencias a la muerte de la niña en el telediario.

I com no tot ha de ser forçosament intriga, també hi ha una escletxa per l'amor, o el desig, o la passió..., i és que hi ha una mestra, soltera i mare, entregada a la seva feina, però encara desitjable i desitjosa:

Se había dado a sí misma un plazo inapelable, una tregua que ya no renovaría más, como había hecho otras veces, tantos años. 

(...)

Se había prometido o exigido a sí misma que aquél sería su último curso en la ciudad.

(...)

Hubiera querido casarse, si no de largo, al menos sí de blanco, con falda corta, tacones altos y medias de seda, y en el fondo de sí misma no le habría importado casarse por la iglesia.

(...)

Ahora, a los treinta y siete años, descubría cosas de sí misma que habían afectado mucho su vida sin que ella las hubiera comprendido o aceptado, y muchas veces ni siquiera percibido.

Però paga la pena que ens detinguem en l'acurat retrat que l'autor ens fa de l'assassí:

Su vida entera, su conciencia, su voluntad, se resumían ya en una sola interrogación, inmóvil y fanática.

 (…) 

Prefería no saber mucho más de sí mismo.

(...)

Él puede decir, en el secreto de su impunidad, “Yo sé quién soy”, él sabe que ha raptado y ha matado, y tal vez piensa o sabe también que esa íntima confesión no contiene ningún peligro, sabe que no hay testigos, salvo una mujer que no es capaz de recordar su cara, tan sólo la sangre que le brotaba de la mano izquierda y que él se chupaba.

(...)

Siempre encerrándose, como a los doce años, en la oscuridad y debajo de las mantas y procurando no hacer ruido con los muelles del somier.

La descripció segueix, inclou matisos i petits detalls que aporten més i més motius de rebuig, mai de commiseració, vers el personatge:

Traga saliva, ha apretado demasiado los dientes y ahora al sabor de la saliva y del anís desleído en ella se mezcla el de la sangre, igual que se le mezcla la intensidad del recuerdo.

(...)

Pero nadie lo sabe, parece mentira, da risa, todos buscando, los periodistas y los policías, todos esos gilipollas venidos de Madrid y de Sevilla y dicen que hasta del extranjero, acampados en la plaza, debajo de la estatua.

(...)

Así que mejor lavarlo todo, se lava y se estrena, como decía el anuncio (…) y luego no queda ningún olor, entra uno en la ducha a las dos de la madrugada.

(...)

Pero esa noche no era igual que todas, y no sólo por lo que él sabía y no sabe nadie más en el mundo. 

Lluna plena
A la Vall d'en Bas

“Fue por culpa de la luna”, dijo, todavía con la cara tapada, los dedos velándola como una celosía, “me emborrachaba y la luna me hacía pensar cosas raras”. 

(…) 

Salió de la furgoneta, parcialmente ajeno a sus actos, casi viéndose desde fuera, una parte de él inmóvil o pasiva y la otra avanzando…

(...)

Quieto, dijo una voz, no te muevas, no des ni un paso, y de la luz amarilla de las linternas emergió una pistola. Echó a un lado la cara, cerró los ojos y levantó lentamente las manos, aunque nadie se lo había ordenado.

(...)

“Yo no fui. Fueron mis manos, fue mi cuerpo, pero yo no. Fue el demonio. El Enemigo. Él se había apoderado de mí. Léalo en el Libro. Aquí viene explicado todo. Yo soy inocente…” 

Però, aquest no és ben bé el final...

Plenilunio

Antonio Muñoz Molina

429 páginas

L'arxiu dels sentiments

Un títol un tant desconcertant, i és que el primer que em va suscitar, jo que sóc força arrauxada, va ser qüestionar-me si els sentiments es poden arxivar. 

L'autor, ens raona els seus arguments.

I el resultat?

Tenim una primera pista, poc convincent en el meu cas, del per què de l'arxiu:

Aquest és el veritable propòsit de l’arxiu. Existir i mantenir un ordre.

Res de particular:

Tots els meus dies són iguals, tant els feiners com els diumenges o festius. Fins i tot oblidaria el meu aniversari, si no fos perquè algun conegut m’envia una postal.

(...)

La vida que tinc ara és només una de moltes possibles, de la mateixa manera que aquest món és només un dels molts possibles.

I alguna cosa més coneixem des del moment que l'autor comença a burxar en el seu passat. Sabem que li agrada estar sol, però aquest aspecte no justifica la necessitat, o ja podem dir-li obsessió per classificar i arxivar sentiments:

No recordo que m’haguessin de portar mai a coll. (...) El meu únic confident era jo mateix, amb qui mantenia un diàleg constant i silenciós, com si parlés amb algú altre.

(...)

Estava molt sol, però només em sentia sol quan estava amb altres persones. (...) Però casa meva podia ser qualsevol lloc, sempre que estigués tot sol.

(...)

On més còmode em trobava era a classe o a la gran sala de lectura de la biblioteca, junt amb els altres i, tanmateix, sol, concentrat mentre escoltava, llegia o redactava un treball.

Mica en mica anirem descobrint la veritable obsessió o, potser el veritable problema que l'ha dut a aquesta situació i que no és altra que la Franciska:

Els últims articles fan referència al càncer de mama de la Franziska. Durant la malaltia no en va dir res.

(...)

Cada vegada que una de les relacions de la Franziska es trencava, ella afirmava que l’amor s’havia acabat, que no necessitava un home per ser feliç.

(...)

Fa dies que jugo amb la idea de contactar amb la Franziska. 

(...)

Li he d’escriure a la Franziska avui, demà no tindré forces per fer-ho.

I sembla que la vida, la seva vida, queda relegada al record i a l'absurda idea de confegir un arxiu de sentiments, bé, potser fora millor dir dels seus sentiments:

Malgrat que teníem les persianes abaixades tot el dia, l’aire de l’arxiu era sufocant i tòrrid. (...) La meva nova companya i jo ens vam passar setmanes asseguts l’un davant de l’altra en una de les taules grans, revisant papers.

(...)

La relació entre la Franziska i el futbolista també es va acabar en aquella època, quan ell la va enxampar amb un altre home.

(...)

Busco el fitxer del cantant amb qui la Franziska va estar després del futbolista i també el llenço a la paperera.

Hi ha alguna espurna de realitat en aquest món seu tan obsessionat, però només és un petit miratge que no el durà a res:

Si l’arxiu és el meu món, puc dissenyar-lo a la meva manera i canviar-lo com a mi m’agradi i em sembli convenient. (...) Si llenço el feixisme, per tant, conseqüentment també hauria d’eliminar l’antifeixisme del sistema.

(...)

Haig de tenir en compte el context i les conseqüències que pot tenir la meva neteja. Déu tampoc no va crear el món en un sol dia.

I inesperadament, noticies de la Franciska. Certes?: 

L’endemà m’arriba un correu electrònic de la Franziska. No és gaire llarg, només diu que li agradaria veure’m.

(...)

Haig de refrenar l’impuls de respondre-li de seguida.

(...)

Feia temps que vivia a la casa. Em trobava més bé, però cada cop estava més aïllat. 

(...) 

Dos dies abans de la cita, porto el cotxe al taller.

(...)

En els darrers dies he mirat cinc vegades el mapa per trobar la millor manera d’arribar a casa de la Franziska.

Ens quedarem amb el dubte. Si  més no jo me n'he quedat:

Ens fem un petó, però sento que estic besant l’espai. Miro el rellotge, són les dues.

(...)

És increïble que la Franziska recordi tantes coses. (...) Les passejades s’han convertit en una part fixa de la meva rutina diària i tinc ganes de sortir a fer un tomb, però no goso sortir de casa per por de perdre’m la trucada de la Franziska.  

(...)

La Franziska truca l’endemà. Aquesta vegada em pregunta moltes coses. (...) ¿Què vol de mi? ¿Què vol sentir? ¿Per què li interesso?

Perquè el temps segueix avançant, però no així la seva percepció de la realitat:

Durant les últimes setmanes he reflexionat més que mai sobre la meva vida.

(...)

La Franziska és entremig de les prestatgeries.

(...)

“Això que tens al fitxer no sóc jo" -diu.

(...)

La Franziska no m’ha tornat a trucar, i no l’hi puc retreure. (...) Sento que m’ha fet fora de la seva vida per segona vegada.

                                           

                                           Creixem junts, som un organisme, 

                                                       un ésser de vuit potes,

                                              que s’enfonsa en les profunditats, 

                                                       cada vegada més avall. 

 

L’arxiu dels sentiments

Peter Stamm

Traducció de Marina Bornas Montaña

133 pàgines

  

Un silenci públic

A Dènia
Agost del 2023

Una situació complicada. Un pare alcohòlic i una família que o bé tracta d'ignorar el problema tot negant-lo, o bé el minimitza, malgrat que el patiment resulta evident.

Coneixem la família en el moment en què, suposadament, el pare ha patit un vessament cerebral: 

Quan el metge ens ha dit que ha estat un vessament i que les pròximes hores seran decisives, ens hem quedat en silenci. Ni plors, ni mans tremoloses, ni abraçades fent pinya, callades.

(...)

Vaig néixer en una família salvatge, en la qual la meva mare insistia que no em mentiria encara que la veritat fos terrorífica i el meu pare reivindicava el seu dret a odiar lliurement tothom que volgués.

(...)

El meu pare era un borratxo.

I a partir d'aquí el relat es centra en la història familiar sempre marcada per l'alcoholisme:

El meu pare és molt més jove del que jo soc ara, encara ben plantat, però en aquell moment ja és massa tard per a tot.

(...)

Els meus pares i la meitat de la família paterna treballen a l’empresa de ceràmiques que duu el nom i els cognoms de la meva àvia, i que és meitat magatzem i meitat botiga. 

Quin paper adopta la parella?:

La mare és l’única que no té taula al despatx, perquè és l’encarregada de la botiga.

(...)

La mare no només passa hores, sinó fins i tot dies amb cada client.

I els fills? Quina mena de vida és la seva?

El suïcidi pot durar tota la vida.

(...)

El silenci no existeix, és parlar cap endins. (...) Parlar, al contrari, és posar-se en perill.

(...)

L’estiu serà la meva època més fràgil. (...) L’avorriment em fa mal. (...) Fora de l’escola no tinc amics, i tan sols tinc cosins. Els amics de l’escola estan de vacances.

(...)

L’estiu em posa malalta.

Quines reflexions els turmenten o els assalten o els fan créixer?:

Què voldria que fes el pare perfecte?

Què fan els pares perfectes?

Anar a la guerra?

Renunciar a la guerra?

Hi ha coses pitjors que la mort.

Però hi ha coses que no es poden amagar:

Ha deixat de portar vi a casa. Vol fer creure a la mare que no beu, que són imaginacions seves.

(...)

Des que ha deixat de beure davant nostre, el pare va a bars de la perifèria. En torna cada cop més d’hora, però cada cop més borratxo.

(...)

Beu al carrer. A casa només ve a dormir; és igual a quina hora obri la porta, matí, tarda o nit, sempre ve a dormir.

(...)

El pare aguanta el cap de setmana bevent cervesa.

(...)

Tot i que estic acostumada a veure’l borratxo, fa temps que no el veig beure. L’efecte tranquil·litzador que la cervesa li provoca al cos és evident.

La vida segueix amb alts i baixos. Normal, com cal, però en el cas d'una persona alcohòlica, hi ha un fet que no canvia: Segueix bevent i massa sovint segueix enganyant-se i creient que enganya a tothom. I encara més greu: Segueix fent mal al seu entorn:

L’han ingressat en una clínica de Pamplona. És molt cara.

(...)

Aniré cada setmana a Pamplona a veure el meu pare. Són visites curtes, administratives.

(...)

S’oblida de tot. Ho confon tot.

No pot crear nous records.

(...)

Es caga a sobre. Hi ha coses pitjors que la mort.

(...)

El meu pare ha patit un segon ictus.

I en aquest cas, arriba l'inevitable en un cos tant i tant maltractat i deteriorat:

Està desapareixent encara que els cables s’entestin a subjectar-lo a aquest món, està desapareixent. Té els ulls tancats.

(...)

Va morir ahir, a les onze de la nit, amb la mare i l’oncle Jose al costat.

(...)

S’ha mort als seixanta-quatre anys, sense ni una cana.

I, el després...:

Han estat les primeres festes de Nadal sense el pare, tot i que, quan el pare estava viu, per ser gramaticalment correcta, no podia dir que el Nadal fos amb el meu pare. Tot i que respirava, no hi era. (...) La mare està bé. (...) La mort del meu pare ens ha acostat.

I un cop més les mentides, fins i tot més enllà de la mort. Per inconsciència, per ignorància, per vergonya? Ves a saber!:

No ha parlat mai amb les seves amigues de l’alcoholisme del pare. La versió oficial és que es va morir d’un ictus. 

 

 Com es pot negar una evidència tan patent? 

Doncs, n'hi ha que ho neguen. 

I se'n surten? 

No pas, però sembla que els agrada viure enganyats i fent mal al seu entorn. 

N'hi ha que s'arriben a creure les seves pròpies mentides? 

Entra dins del possible.

 

 

Materials de construcció

Eider Rodríguez

Traducció de Pau Joan Hernàndez

242 pàgines

Immigrants

Aquesta és una història senzilla, però dura i cruel. 

Ens narra el viatge llargament esperat, que havia de ser joiós, d'un nen tot sol, a l'encontre dels pares que van marxar per obrir-se camí, mentre el deixaven amb els avis i que ara l'esperen per recomençar plegats una nova vida. 

És immigració clandestina, patiment i també solidaritat entre la resta de viatgers. 

Tot comença a El Salvador, el 16 de març del 1999.

Tots els meus amics i jo volem anar amb els nostres pares, on tot és nou, fresc, on les deixalles les recullen en camions, on l’aigua surt de les aixetes de plata, on quan neva cauen els flocs més blancs, on la gent fa guerres de boles de neu i tallen arbres de debò per Nadal.

(...)

Som a mitjan mes de març, el Dia de la Mare és a la cantonada. La qüestió no és si Don Diego se m’emportarà, sinó quan.

(...)

Avui és l’últim dia que vaig a l’escola, però no ho sap ningú. 

(...)

-Vinga -diu l’avi.

I comencem a caminar.

I ja, a partir d'aquest moment, el 6 d'abril del 1999, és quan tot comença:

Ha estat un dia llarg. Estic cansat. Estic nerviós, però també emocionat per saber en quin llit dormiré. 

(...)

L’avi i jo seiem cada dia en un banc i observem la gent a la plaça. (...) Cap a dos quarts de deu ens en anem a l’habitació. A les deu s’apaguen els llums,

(...)

Ja fa gairebé dues setmanes! Tothom es queixa, però ningú ha alçat la veu tan fort ni ha amenaçat Don Diego d’aquella manera com en Marcelo.

Però tot i ser un començament que ja s'endevina dur, el pitjor, la solitud, encara no havia arribat, fins avui en què...:

L’avi no hi és per parlar amb mi abans d’adormir-me, per anar a passejar i explorar el poble, i per això em sento sol, molt sol, solo, solito, solito de verdad.

(...)

Som al mig de l’oceà Pacífic, l’oceà que les monges deien que era el més gran de tots. (...) La gent a la barca som molt a prop els uns dels altres. 

I tot i les demores, els neguits i les pors, segueix endavant:

La brisa entra per la reixeta de la finestra. Enyoro casa meva. La meva família. Vull dormir.

(...)

No hauríem de ser aquí. 

(...)

Enyoro casa meva i l’hamaca que l’avi penjava a la murtra i l’annona del pati. Ja fa gairebé una setmana que som aquí.

I el viatge segueix. Amb tombs amb desviaments amb sobresalts, amb molta por:

Per fi ens en anem! Marxem demà de Guadalajara amb els nostres papers falsos. Gràcies a Déu. Ha estat taaaant avorrit...

(...)

Vull plorar però no puc permetre que em vegin així. M’ho empasso.

(...)

Ens despertem en una casa al final de tot del poble, que és més petit que tots els altres pobles que hem vist.

(...)

Menjo per estar fort. Per córrer ràpid. Per caminar ben lluny. Però no són tan lluny. Podria veure els pares d’aquí tres dies! Fa setmanes que no parlo amb ells.

I el temps avança, i el viatge que s'ha endarrerit per causes confoses, es reprèn:

Ja som gairebé on havíem d’arribar. La llum de la lluna continua sent forts, però menys que abans. El meu rellotge diu que són prop de les tres de la matinada.

(...)

Em xiulen les orelles. Hi ha molt d’enrenou. Els lladrucs, els gemecs, els passos de la gent picant a terra, el xiulet de les portes obertes dels totterrenys.

I les doloroses sensacions es repeteixen i augmenten a mesura que el cansament també es va fent més intens, mentre que la por augmenta:

No he dormit. No havia estat mai a la vida tan cansat. No he pogut dormir perquè m’estava pixant.

(...)

Els gringos s’assemblen a tota mena de coses. No només rossos amb els ulls blaus o verds, com jo em pensava.

(...)

Vull plorar. Vull abraçades. Vull ser amb els pares. No vull tornar a Mèxic. Soc als USA. No havia de sentir-me així. Vull riure, saltar als braços dels meus pares. 

(...)

Tenim una segona oportunitat. Però és l’última. Aquesta vegada ho hem de fer. (...) Anirem en cotxe fins al mig del desert i caminarem des d’allà. 

No ho oblidem, el nostre protagonista no és més que un infant. Sol, sense família, espantat, esgotat...:

Tinc set. Tinc fred. Estic espantat per la carreta chillona. (...) Superarem tots els sorolls i la nit. Ho hem d’aconseguir.

(...)

Les llàgrimes em comencen a omplir els ulls. (...) Tinc por. No vull que li passi res a la Patricia. No vull que ens passi res. La meva família. Els meus amics.

(...)

Estic cansat, les cames em fan figa. Em tremolen.

La fita del final del viatge sembla allunyar-se, la incertesa del futur es fa més i més patent:

Aquesta vegada ho hem d’aconseguir. Potser no veuré mai els pares. 

(...)

Se m’han acabat tots els dòlars que portava amagats a la roba.

(...)

Al cap d’una hora de dirigir-nos directament cap a les muntanyes, trobem vies de tren.

(...)

Fem un petit descans. El cor se’m calma. 

(...)

Estic cansat, però me’n sortiré. Haver dormit hi ajuda.

I ara sí que es comença a albirar el final. Un final prometedor, però encara confús:

Soc dins del cotxe, no amagant-me d’un cotxe. Espero que tothom se n’hagi sortit.

(...)

Els teus pares vindran demà a les nou del matí.

(...)

La porta s’obre, un esclat de llum.

El meu nom ressona a la sala.

Apareixen dues ombres. Per fi.

 Durant set setmanes (del 20 d’abril del 1999 al 10 de juny del 1999) 

ningú no va saber on era. 

(...) 

Cap dels coyotes o polleros va trucar mai als meus pares a Califòrnia.

(...)

No he sabut mai què li va passar al Chele, 

ni a cap de les innumerables persones que eren amb mi. 

(...) 

Aquest llibre és per ells i per tots els immigrants que han cruzado, 

pels que ho intentaran, pels que ho estan fent ara mateix 

i pels que ho continuaran intentant. 

 

Solito

Una història real

Javier Zamora

Traducció de Marta Marfany

529 pàgines 

Torralba i el dol:

Assumir la mort d'algú proper, estimat, tingui l'edat que tingui, ja és dur, però em resulta gairebé inimaginable el què pot ser assumir la mort d'un fill.

En Francesc Torralba, en un escrit seré i commovedor ens fa partícips de les seves impossibles emocions, que he llegit gairebé amb veneració.

No recolliré tot el relatiu a l'accident que va causar la mort prematura del noi. Consultant gairebé qualsevol mitjà ho podreu esbrinar, només faré esment a tot el procés posterior del dol, que suposo mai resolt, però que ens mostra tota la seva fortalesa davant el dolor que considero gairebé inimaginable. 

M'ha semblat rellevant afegir un fragment del pròleg:

El meu fill Oriol va morir en un accident de muntanya al Parc Nacional dels Picos de Europa el catorze d’agost del 2023. Tenia vint-i-sis anys.

(...)

L’escriptura és una manera d’alliberar l’angoixa. (...) Hi ha tantes vies com persones i, a més a més, no són excloents les unes de les altres.

(...)

L’escriptura, com la conversa, també és una forma de descàrrega.

(...)

Recordar és tornar a passar pel cor el que hem viscut.

(...)

Rememorar, però, també pot ser un acte intencional quan decidim fer-ho a partir d’un moviment lliure de la voluntat.

I ja, restaré gairebé en silenci, per donar la paraula a les reflexions d'en Torralba:

M’atreveixo a escriure sobre la mort del meu fill perquè he passat per aquesta experiència.

(...)

El món segueix el seu ritme trepidant, els altres fan la seva vida.

(...)

Durant el temps d’aflicció, he sentit l’abraçada de moltes persones: conegudes i desconegudes, properes i llunyanes, a casa i al carrer, en tota mena de llocs i espais. (...) El catàleg d’abraçades que els éssers humans ens podem fer els uns als altres és infinit. 

El dol. Un mot senzill, que dient poc ho diu tot, pels que l'han/l'hem passat, pels qui ajudarà a fer-se lleugerament a la idea:

És paradoxal el que s’esdevé durant el procés de dol. El qui no hi és es fa més present que mai a la consciència, però no físicament. El seu record ve una vegada i una altra al pensament i cada cop que ve tenyeix les hores de tristesa. La presència de l’absent no obeeix la voluntat. Irromp sense permís.

(...)

En acabar el període de dol, és fàcil que allò irrellevant torni a ocupar el centre de gravetat.

(...)

El temps no ho cura tot, però permet posar distància amb l’esdeveniment, veure’l amb perspectiva, afebleix la punxada de dolor, i tot això obre la porta a assumir l’absència  de l’ésser estimat amb serenitat i a recuperar el desig i la il·lusió de viure. El pas dels moments per sí sol no fa miracles.

Penso que resulta gairebé inevitable rebel·lar-se, regirar-se iradament, per acabar topant amb la realitat implacable. Aleshores, què ens restarà?:

L’esdeveniment terrible de transitar per la defunció d’algú a qui tenim molta estima sempre causa estupor. (...) No és fàcil conviure amb algú que experimenta això, perquè és un cercle viciós en què tot es redueix a estar irritable i culpar tothom.

(...)

La ira pot expressar-se externament, però també quedar continguda dins dels murs de la ment.

(...)

La ira no és odi. L’odi vol el mal a l’enemic; mentre que la ira vol que es faci justícia.

(...)

La mort ens sembla un acte injust. La vivim com un robatori. (...) Emprem el possessiu de primera persona del singular de manera equívoca. Diem: el “meu” fill, el “meu” germà, la “meva” mare, però no són nostres. Les coses que comprem són possessions (...) però les persones no són objectes que podem comprar o vendre. Són subjectes de dret. El fill és, la mare és i el germà és, però cap d’ells és propietat, cap d’ells és una cosa sota control.

Ser o no ser creient...:

El ritual, sigui de naturalesa religiosa o laica, sigui molt solemne o discret, massiu o minoritari, té un pes molt rellevant en el procés de dol. (...) És primordial, el primer acte de l‘existència, a través del qual algú que encara no sabem “qui” és, ni “com” és, ni “què” espera de nosaltres, ni quin propòsit té, irromp en l’escenari de la vida.

(...)

Creguem o no en el més enllà, sorgeix la necessitat d’acomiadar-nos dignament de les persones que hem estimat. (...) Un comiat respectuós, digne i equilibrat és un factor decisiu en el procés de dol, perquè els qui resten puguin dir-li els darrers mots. 

I un pas més, tret de les creences, pot ser la filosofia, o les paraules sàvies en les que ens recolzem quan ja, potser, poca cosa més ens resta:

Quan el qui marxa ha pogut dir adeu a les persones més significatives de la seva vida, quan els ha pogut comunicar allò que sentia i pensava, el trajecte final conclou harmònicament.

(...)

La partença silenciosa, en canvi, ens deixa astorats, perplexos. (...) El qui se’n va no sabia que se n’aniria i el qui resta tampoc no imaginava que es quedaria sol.

(...)

Massa sovint el qui se’n va, tot i saber-ho, refereix no comunicar-ho als qui resten, guardar-ho en l’àmbit de la privadesa, per no haver d’afrontar l’adeu, per no entristir-los, per no entomar el fatal esdeveniment. Es censura a sí mateix. (...) Si l’adeu no ha tingut lloc, ja no podrà executar-se mai més. 

(...)

Filosofar és aprendre a morir. I qui aprèn a morir, aprèn a viure. Sembla una paradoxa, però no l’és.

Girar els ulls i la ment en el "més enllà": 

Hi ha una espurna d’eternitat en cadascú de nosaltres, una utopia que roman latent. Volem ser-hi i volem que els altres hi siguin. Som mortals, però desitgem ser eterns. Som efímers, però desitgem romandre. Som finits, però volem ser infinits.

(...)

Quan la mort fa acte de presència i s’emporta el que més estimes, l’esperança es fon. Ja no hi ha res a fer.

(...)

Només mor serenament qui ha assolit viure amb serenitat.

(...)

Saber morir és la més alta saviesa de la vida, però enlloc no ens ensenyen a iniciar-nos en aquest art. Naixem a les palpentes i morim a les palpentes.

Arribo al final de l'escrit. Un resum forçosament maldestre, però que pot deixar en cadascú dels possibles lectors, la llavor que l'impulsi a fer-se amb el llibre i llegir-lo amb la reverència que es mereix i que, sens cap mena de dubte us inspirarà.

 

 

Ningú no ho sap tot, sinó que va adquirint el saber mentre viu. 

Ningú no ho ha patit tot, sinó que va patint mentre viu. 

Ningú no ho ha estimat tot, sinó que va estimant mentre viu. 

Tampoc no ens ho hem dit tot, sinó que ens ho anem dient. 

Anem pel camí d’esdevenir allò que encara no som. 

 

 

 

 

No hi ha paraules

Assumir la mort d’un fill.

Francesc Torralba

211 pàgines 

Cartes a l'Anna Murià

De la Mercè Rodoreda penso que poca cosa es pot afegir als nombrosos comentaris qualificats que es poden trobar fent qualsevol consulta.

N'he llegides més d'una de les seves obres, però en aquest cas, el que em va semblar més important era conèixer, fins a cert punt, una part de la seva vessant més quotidiana. 

De l'Anna Murià, la Wiquipèdia diu, entre molts altres aspectes: 

"Anna Murià i Romaní (Barcelona, 21 d'abril de 1904 -Terrassa, el Vallès Occidental, 27 de setembre de 2002) fou una escriptora, traductora i periodista catalana. Va ser la primera dona a dirigir un diari en català. Va ser nomenada sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i el 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi" 

Sembla que la seva amistat va ser prou intensa com per fer-la partícip de les seves inquietuds més íntimes. 

Només em resta afegir un breu recull del que per mi són alguns dels punts més destacats:

Abril 1940

Abans, si no era feliç, em consolava pensant que, verament, la felicitat no existia.

(...)

Agost 1940

Ajunta a tot això el soroll obsessionant de les carretes, moltes venien de l’Aisne i de la Somme, el bleix fastigós dels cavalls i els sodats retuts sense moral i amb l’única esperança de tornar a casa; plens de butllofes i els avions que no oblidaven de “rendre” visita.

(...)

Juliol 1946

Un conte es pot escriure relativament de pressa. (...) La novel·la és massa absorbent.

(...)

Desembre 1946

L’Obiols, malgrat el meu amor, malgrat tots els sacrificis que he fet per ell, malgrat tot el que m’ha fet sofrir, continua i continuarà essent el marit de la seva muller. ¿Em deixarà, no em deixarà? Només Déu ho sap. 

(...)

Febrer 1947

El meu amor per en Joan ha estat el centre de la meva vida. Em fallar-me aquest amor, m’ha fallat tot.

(...)

Març 1947

L’Obiols m’ha dit categòricament que vol tornar a casa seva. Jo no tinc una rival, Anna, el que veritablement tinc és un “enemic”. I l’enemic és l’home que estimo. L’Obiols es va buscar una dona per passar l’exili, era massa complicat de fer venir la seva família i era més fàcil el que ha fet.

L’última paraula

(Sant Bartomeu del Grau, maig de 2016)

Quan va morir la Mercè Rodoreda en aquella petita i silenciosa clínica de Girona, començà a sentir-se el rebombori dels mitjans de comunicació.

(...)

D’aquell dia a Girona, no oblidaré mai la figura del fill de Mercè Rodoreda, envellit, malalt, sense tenir idea del que passava al seu voltant, mirant les despulles de la seva mare. 

 

Cartes a l’Anna Murià

(1939-1956)

Mercè Rodoreda

128 pàgines