PERPLEXITAT

Coneguem quelcom de l'autor consultant la Wiquipèdia: 

"Jordi Graupera i Garcia-Milà és un periodista, doctor en filosofia i professor universitari català." 

Per poc que acostumem a rumiar/rumiar-nos, forçosament en algun moment apareixerà la perplexitat. De viure, de procrear, de morir, del no-res.

Aquest llibre en parla de tot això, però no creieu pas que ens ho posa fàcil ni assequible. Tot i això, ajuda a reflexionar i això sempre pot ser positiu i engrescador:

Com ens defineix el mateix autor el concepte/idea de "Perplexitat"?:

"La perplexitat és aquell moment en què et trobes incapaç d’imaginar-te un món en què el teu adversari polític està defensant les seves posicions de bona fe."

(...)

"En la perplexitat hi ha un dolor. Un dolor sord, un mal que no vol soroll. És clar que després això es pot transformar políticament en esperança."

I deixant de banda els exemples en què ens parla de grans líders polítics i religiosos, he triat centrar-me en els aspectes més personals de l'autor:

El cap de setmana abans que morís el meu avi Francesc gran part de la família era a casa. (...) Tenia un cuidador peruà.

(...)

Diuen els psicòlegs que hi ha un instant en què el subconscient se t’obre i et deixa veure amb claredat les coses que t’amagues a tu mateix.

Qui no ha reaccionar amb perplexitat davant d'alguna situació especialment colpidora?:

Era la mare i no era la mare. El tumor se li estava menjant la personalitat.

(...)

No recordo què vaig dir al funeral, però sí que hi havia una gentada.

(...)

El dolor és addictiu. El plaer que havia sentit acomiadant el dol em va espantar.

(...)

Per això vaig decidir marxar. (...) L’estiu següent me’n vaig anar a Guinea Equatorial uns mesos, on vaig fer de professor de primària a Ebebiyín, un poble a la frontera amb el Camerun.

Amb la mateixa perplexitat, es poden viure situacions que d'alguna manera, resulten profundament aclaparadores:

La mort de la meva mare m’havia sumit en una sensació permanent d’intempèrie.

(...)

Fumava entre quinze i vint porros al dia. No gaire carregats, potser, però anava fumat constantment. (...) Amb els mesos, vaig anar fumant menys i sentint menys dolor.

(...)

L’avorriment sempre ha estat el meu gran enemic. Em domina tant que no em deixa treballar ni gaudir de les coses normals de la vida.

 

Entre els nombrosos records que va desgranant, ens fa participes d'un que pot resultar entre commovedor i d'alguna manera també sorprenent:

La primera dona despullada que vaig veure a la vida va ser la meva àvia Teresina.

(...)

Simplement, compartíem habitació i ella es preparava per dormir sense donar cap importància a la impudícia del ritual. (...) Era molt petita, feia menys de metre i mig. Per dormir es treia una faixa de color sorra de platja, d’un teixit aspre i elàstic.

(....)

Era un cos que ja havia fet totes les tasques de la vida. (...) Tenia els peus deformats per les sabates de dona presumida que s’havia calçat durant els anys que no duia faixa.

I arribats a aquest punt, només recollir algunes idees que poden semblar deslligades, però que inciten a la reflexió, la benaurada reflexió personal i que, potser, ens pot deixar deixar perplexos:

El desig i la voluntat de domini són càstigs, i això vol dir que el Gènesi els naturalitza, en el sentit que els fa inevitables. Però també que són el fruit del pecat i del mal. (...) Saber la veritat implica dolor i treball, en diu el Gènesi, i també que hi hagi unes forces que ens sotmeten: voler dominar qui estimes i estimar qui et vol dominar.

(...)

La llibertat, en el context de la religió nord-americana, vol dir estar sol amb Déu. En la realitat social això es tradueix en solitud, en el sentit més interior.

I fins aquí: 

Si alguna cosa m’havien ensenyat tots els anys d’estudiar filosofia i política era que aquesta idea de llibertat i aquesta idea de racionalitat no són una cosa que estiguem segurs que existeix, fora de les nostres intuïcions més pedestres.

 Escriure és revelar tots els secrets 

i posar totes les perplexitats a la vista, també les inconscients.

(...)

En el cor de la perplexitat hi ha la incomoditat 

davant d’un contradicció, 

davant d’un absurd. 

Amb aquest enllaç, podeu accedir a una interessant entrevista a l'autor des de la revista Núvol.

 

La perplexitat:

Harlem, Brooklyn, Queens

Jordi Graupera

398 pàgines

Memòria/memòries...

Runes de l'antiga
Masia de Can Llong
A Sabadell

No he trobat cap altre manera de començar, que recollint el què ens diu el mateix autor:

Cuando algunos y algunas defendemos que la memoria es un proceso en el que se desarrolla en sí mismo el efecto de revisitar el pasado desde el presente, es cuando podemos hablar de memoria como proceso social. (…) La aparición de este libro es, per este motivo, pertinente.

I és que per tots aquells a qui ens importa o ens amoïna o, senzillament ens sentim encuriosits, paga la pena recollir la memòria del passat:

Este libro parte de una observación: la presencia del pasado es recurrente en nuestras vidas.

(...)

¿Para qué promover la memoria? ¿Para qué transmitirla, ya sea en las escuelas, en los museos, en las televisiones, en ceremonias conmemorativas, en juicios –“por la memoria”- a criminales políticos o durante la audición de alguna comisión de verdad? Para que los ciudadanos puedan conocer los hechos, comprender los desafíos del presente y adaptar sus comportamientos

És senzill pensar què esperem del coneixement del passat; en primer lloc, a banda del saber, també ens podem plantejar, si és el cas, de no repetir els errors. És clar que, potser, la percepció d'error pot ser diferent segons cada persona i de la mateixa manera, segons les fonts consultades. 

Els autors ho consideren així:

Las políticas de memoria no pueden limitarse a expresar algo: deben ser eficaces. O lo que es lo mismo: producir efectos.

(...)

A nivel internacional, el “turismo de la memoria” es a día de hoy un activo económico con un “corpus” administrativo propio, consolidado.

(...)

A los juicios por crímenes políticos suele atribuírseles un máximo poder pedagógico y edificante.

Una altra de les preguntes segurament molt recurrents, seria la de qüestionar-se l'eficàcia de les polítiques de memòria:

No tratamos de decir que la gente de a pie no tenga “memoria histórica”. (…) Tampoco se trata de negar la fuerza social que estas evocaciones del pasado puedan tener. (…) La conciencia de un pasado doloroso o de crisis históricas no tiene necesariamente el impacto que se le quiera otorgar. Al menos “directamente” 

(...)

No hacen falta muchos esfuerzos para segmentar a la población en grupos y, en consecuencia, hacer distinciones entre un “ellos” y un “nosotros”.

Aleshores, quina seria la utilitat, segons els autors, d'aquestes polítiques:

En primer lugar, las políticas de memoria se dirigen de manera mayoritaria a un público abstracto.

(...)

La segunda observación es que estas lecciones, más que producir herramientas para el futuro, lo que generan son interacciones en el presente. (…) De manera natural, el “mensaje memorial” tiende a desviarse, porque se encuentra inmerso en el tejido de relaciones sociales que le garantizan un sentido hoy, como cualquier otro proceso social.

I quan aquestes polítiques arriben a les escoles, de quina manera pot afectar als docents que les han de transmetre als alumnes?:

Las políticas de memoria se aplican en los centros educativos de manera muy desigual.

(...)

El rol que se asignaba a la escuela en lo relativo a construir y transmitir las identidades nacionales en el siglo XIX y la primera mitad del XX es bien conocido.

(...)

No todos los docentes se pliegan de manera continua al imperativo de este ritual de conversión cívica a través de la memoria. (…) El aula es un lugar donde se producen interacciones entre un profesional, el docente, y alumnos que, de manera simultánea, viven en otros espacios de socialización.

(...)

La educación ciudadana, por ende, no consiste en que un docente, con conocimiento y convicciones, transmita una lección que consolide la disposición cívica de un alumno más atento a la carga emotiva o a la identificación con tal o cual testigo del pasado. 

I de les aules, passem als museus i/o les presentacions o exposicions:

Fuera del contexto escolar, sólo una pequeña parte de la población participa de estos lugares emblemáticos y de los mensajes y símbolos que custodian.

(...)

No existe evidencia alguna de que visitar una exposición que evoque una historia de discriminación étnica, ayude a promover valores de igualdad -sobre todo si todavía no se han adquirido-, o a reducir de algún modo los estereotipos raciales; de hecho, puede incluso reforzarlos.

I quan ens trobem davant de judicis o testimonis de les víctimes, com reaccionem?: 

Los testimonios de las víctimas son absolutamente conmovedores.

(...)

Si las comisiones de verdad insisten tanto en mostrar el sufrimiento de las víctimas es porque, como todas las políticas de memoria, son… políticas.

(...)

Cuando los juicios están al servicio de las políticas de memoria, igual que fascinan a juristas, historiadores o a la élite periodística, pueden aburrir al ciudadano de a pie.

(...)

A veces, el término “víctima” va de la mano de un estatus que permite, por ejemplo, obtener prestaciones administrativas o apoyo psicológico.

I entre els punts, val a dir que força resumits, que he recollit en aquest escrit no podia deixar de nomenar el que podríem considerar com "El negoci de la memòria":

Por supuesto, también existen emprendedores de la memoria en el mundo académico.

(...)

Solo el campo de Auschwitz atrae a un millón de visitantes al año. (…) El desarrollo creciente de esta particular forma de viajar está generando que los lugares históricos se transformen en muesos y zonas de visitas organizadas.

(...)

La profesionalización de las política de memoria pueden llevarnos, pues, no a un debilitamiento, sino a una transformación de las normas morales por las que se rigen.

Aleshores, entenem tot el que envolta el tema de la memòria com una utopia que no ens condueix a res?:

En este libro hemos tratado de alejarnos de los términos de los debates existentes, para comprender lo que está en juego cuando hacemos referencias actuales al pasado violento.

(...)

No se trata de curar o reformar a los individuos, pues siempre podrán cambiar de opinión.

(...)

La educación a través de la memoria no puede entenderse como un simple vector para transmitir valores, pues cuando es solo eso, se corre el riesgo de que no sea efectiva, e incluso puede producir efectos no deseados. 

 

Antiga caserna de la Guàrdia Civil
Reixa dels habitatges
A Sabadell

Las políticas de memoria deben hablar del bien y del mal, 

y deben dirigirse “a todos”

 

Tejer el pasado

¿Para qué sirven las políticas de memoria?

Sarah Gensburger y Sandrine Lefranc

Prólogo de Jordi Guixé

155 páginas

MEDITACIÓ:

Juny 2025 a la Vall Fosca

Ha estat una lectura diferent, curiosa i força interessant. Altra cosa serà posar en pràctica aquests consells, o guia, o com ho vulguem nomenar.

Diu la Wiquipèdia per referir-se a l'autor: "Jiddu Krishnamurti fou un filòsof, escriptor i orador indi en matèria espiritual. Els seus principals temes inclouen una revolució psicològica. Va passar tota la seva vida vivint com a mestre i conferenciant, tot viatjant arreu del món."

"11/05/1895-17/02/1986"

De fet, gairebé sense ni adonar-nos crec que tothom meditem, a la nostra manera, que entenc que és l'ideal, sense parar-nos a prendre mesures extraordinàries.

Però veiem millor què ens comenta l'autor en la introducció, quan parla de meditar:

No es algo que se hace o se experimenta, tampoco es algo que aprender de otro. Por lo tanto, este libro no es uno más que explica cómo meditar.

(...)

Es una conciencia profunda de la naturaleza del yo y del pensamiento.

I segueix: Què és meditar?: 

Meditar es comprender todo el movimiento de lo conocido y ver si es posible alejarse de él. 

(...)

Investigar el final del dolor forma parte de la meditación, no la huida hacia las visiones.

(...)

La meditación es la comprensión del yo. (…) El autoengaño existe cuando hay cualquier forma de ansia o apego a un prejuicio, a una experiencia o a un sistema de pensamiento.

(...) 

La meditación es el sentido de la comprensión total de toda la vida, y de ahí surge la acción correcta, la meditación en el silencio absoluto de la mente.

I aprofundeix:

No hay meditación si no hay autoconocimiento. No hay meditación si no hay una base correcta.

(…)

Ese es un largo viaje, no en el tiempo, no en días y años, sino un viaje que tiene que hacerse despiadadamente dentro de uno mismo.

I afegeix alguns consells:

En meditación, no diga nada a nadie, ni siquiera a mí. No siga ningún sistema porque embotará su mente y destruirá cualquier energía que tenga.

(...)

En el silencio total no hay nada. Usted no es nada. Si es algo, no hay silencio. Cuando hay ruido, no puede oír ni ver.

(...)

El silencio no puede llegar a través de la práctica o el control. El silencio no está entre dos ruidos; no es la paz entre dos guerras.

I em resisteixo a tancar aquesta breu entrada sense recollir alguns dels aspectes que m'han resultat més curiosos:

La atención es totalmente diferente de la concentración. En la atención no existe ni el observador ni lo observado, sino el estado de atención desde el que se pueden observar las cosas.

(...)

En la meditación no hay dirección. 

(...)

La meditación no tiene nada que ofrecer, usted no puede venir mendigando con las manos juntas. 

LA MEDITACIÓN ES LA TRANSFORMACIÓN DE LA MENTE.

 

 

 

Qué es la meditación

J. Krishnamurti

Traducción de Ana Pániker

114 páginas

En aquest món, per un moment, som grandiosos

Records, històries que són records llunyans o propers, però inesborrables:

Escric perquè m’han dit que no comenci mai una frase amb la paraula “perquè”. (...) Perquè la llibertat, segons m’expliquen, no és altra cosa que la distància entre el caçador i la presa. 

(...)

Hi ha qui diu que la història avança en espiral, que no és la línia que pressuposem tots. Viatgem en el temps en una trajectòria circular, la nostra distància augmenta des d’un epicentre però hi acaba tornant, cada com que es tanca un cercle. 

Al Turó de l'Home
Juny 2020

Un començament que m'ha atrapat:

Tinc vint-i-vuit anys, fai metre seixanta-dos, cinquanta quilos. (...) T’escric des de dins d’un cos que un dia va ser teu. Això vol dir que t’escric com a fill.

I ja, mirem enrere:

Tinc i he tingut molts noms. Quisset era com em deia la Lan. 

(...)

Abans de ser en Quisset, tenia un altre nom, el que em vam posar quan vaig néixer. Una tarda d’octubre (...) em vaig convertir en el teu fill.

(...)

És una història de tota la vida, la pot explicar tothom.

(...)

Et vull explicar tantes coses, mama.

I tot i mirar enrere, la memòria no sempre ens fa bones passades:

La memòria és una tria. Això m’ho vas dir una vegada, donant-me l’esquena, com ho diria un déu.

(...)

L’estiu que en vaig fer catorze vaig treballar per primer cop collint tabac en una plantació dels afores de Hartford. (...) I com que encara era massa petit per treballar legalment, em pagaven en negre, trinco-trinco.

(...)

En llevava a les sis del matí cinc dies a la setmana i feia amb bici l’hora que trigava a arribar a la plantació, travessant el riu Connecticut.

(...)

Aquell primer dia vaig ser imbècil i vaig refusar uns guants que en Manny m’oferia. M’anaven grans i m’arribaven gairebé al colze. A les cinc de la tarda tenia les mans tan inflades i negres de saba, terra, pedretes i estelles que semblaven el cul d’una olla d’arròs socarrat.

I gairebé sense adonar-se'n, sorgeix l'atracció, en aquest cas es farà evident el seu despertar a la sexualitat, que el durà per viaranys no sempre plàcids: 

En Trevor i el seu pare vivien tots sols en una casa rodant de color groc crema darrere de la interestatal.

(...)

Jo treballaria dos estius més a la plantació després d’aquell primer any, però el meu temps amb en Trevor s’allargaria la resta d’estacions intermèdies.

(...)

Era això el que volia jo: no merament el cos, per desitjable que fos, sinó la seva voluntat de créixer dins del mateix món que rebutja la seva fam. I tot seguit vaig voler més coses, en volia l’olor, tot el que l’envoltava.(...) Sí, jo ho volia tot.

(...)

Emergent d’entre els llençols, la cara li resplendia (...) Ell era blanc. Jo era groc. En la foscor els nostres trets ens il·luminaven i els nostres fets ens tenien ben collats.

I el seu desig és compartit, amb tempteigs inexperts i maldestres que mica en mica s'aniran complementant:

La primera vegada que vam follar, no vam follar gens.

(...)

Sota els llençols humits, em va ficar la polla entre les cames. (...) Vam fer el que havíem vist fer al porno.

(...)

Una setmana després d’aquella primera vegada, ho vam tornar a fer.

(...)

Quin descans poder posar paraules al que m’havia passat tota la vida. 

I arribem, millor arribo en aquest resum, al final del relat:

Fa cinc anys i tres mesos que ens vam conèixer amb en Trevor.

(...)

Em moc com si fes tard amb mi mateix, com si volgués atrapar-me. Però en Trevor ja no és cap destinació.

(...)

Torno a començar.

T’escric perquè ja és tard.

(...)

No soc amb tu perquè soc a la guerra. 

(...)

Set amics meus són morts.

I si voleu trobar el per què: 

Al cap de tres setmanes de la mort d’en Trevor, un trio de tulipes en un test de terrissa em fan aturar a mig pensament.

(...)

Escriure és això, després de les poca-soltades, rebaixar-se tant que el món t’ofereix una perspectiva nova i compassiva.

(...)

Què érem abans de ser nosaltres? Bé devíem ser en algun voral d’un camí de terra mentre la ciutat cremava. Devíem estar desapareixent, com fem ara.

(...)

Malgrat el meu vocabulari, els meus llibres, el meu coneixement, m’estic replegat contra la paret de més enllà, desolat. 

 

Al Turó de l'Home
Juny 2020

Algun cop m’he demanat “Qui soc jo?”; en Vuong sembla tenir la resposta:

Ets la Rose. Ets la Lan. Ets en Trevor. Com si un nom pogués ser més d’una cosa.

 

Això i res és el mateix, però ara ja ho saps. 

 No és tant una història, el que t’explico, més aviat un naufragi; 

fragments que suren, que per fi es fan llegibles.

 

 

 

 

En aquest món, per un moment, som grandiosos

Ocean Vuong

Traducció de Yannick Garcia

262 pàgines

Tot passejant...

De vegades sembla que s'uneixin els astres per fer de les passejades quelcom més que una estona relaxant o estimulant.

El cel, els núvols, la llum, el verd o l'ocre, semblen congriar-se per fer que les idees flueixin i el pensament voli lluny.

Passejant pel Sabadell al Parc de Can Gambús, un lloc prou conegut, he gaudit aquesta tarda d'una d'aquestes fantàstiques estones.

Us comparteixo algunes imatges de cel, de núvols, de verd, de formes, d'entorn...

Confio que ho gaudiu tant com jo:

Sabadell. Parc de Can Gambús

19 d'octubre del 2025

Un par de manos

El primer, una referència a la publicació que considero rellevant i que es remunta a l'any 1939.

Així doncs, ens trobem als anys 30 a Anglaterra i coneixem a la jove Monica Dickens, en aquest cas, la mateixa autora del llibre. Ella és besneta de Charles Dickens i filla d'un advocat. Acaba d'arribar d'un viatge a Nova York quan se li acut la idea de posar-se a treballar, tot i que la seva formació no ha estat pensada per orientar-la ni molt menys preparar-la per a cap feina:

Desde que dejé el colegio me había preparado con escaso entusiasmo para distintas cosas. Tenía la idea, como todo el mundo a esa edad, de que podía triunfar clamorosamente en el teatro.

(...)

Cuando anuncié a mi familia que estaba pensando aceptar un puesto de cocinera, me desanimaron mucho con sus carcajadas.

Al Parc de Les Morisques
Sant Quirze del Vallès

I, sense entrar en massa detalls, faig un recull del reguitzell de feines que emprèn la protagonista:

Si la familia no pensaba ayudarme, buscaría trabajo sin decírselo a nadie hasta que lo encontrara.

(...)

Acabé justo cuando las camareras contratadas para la ocasión entraron con las bandejas y anunciaron que los invitados ya habían llegado y querían cenar.

(...)

Esta vez se trataba de una tal señora Robertson, quien necesitaba a alguien dos veces por semana para lavar la ropa, planchar y alguna otra tarea.

(...)

Volví al día siguiente, todavía impecable y eficiente, y quemé la mejor camisola de “crépe de Chine” de la señora Robertson.

(...)

Bueno, de momento no había tenido mucho éxito como trabajadora.

I així, va desgranant feines i més feines, i acumulant fracàs rere fracàs, en una seqüència un tant absurda i carregada de despropòsits:

La pega de las tareas domésticas es que parece que cada una desemboca en otra, o que se pone todo perdido y hay que volver a limpiarlo.

(...)

Una doncella es una oyente cautiva para alguien con ganas de hablar de sí mismo sin que le repliquen

(...)

Empecé a pensar que pronto podría pedir un aumento de sueldo.

(…)

Siempre he sido muy torpe con el dinero y no me hace ninguna gracia ocuparme del de los demás. 

(...)

Y poco a poco, como un vegetal satisfecho, me adapté a mi vida en Campden Hill.

Però malgrat tots els estrepitosos fracassos, segueix insistint en trobar una feina que per una banda li proporcioni uns bons ingressos i d'altra que sigui capaç d'executar-la sense massa contratemps i, en la meva opinió, amb un mínim d'esforç:

Llegó una carta de la agencia de empleo. Me preguntaban si estaría dispuesta a aceptar un trabajo en el campo por tres semanas, para ayudar a un señor que tenía tres hijos y a su mujer enferma, que estaba sin cocinera. 

(...)

Volví del viaje a Alsacia más convencida que nunca de que no sabía nada de nada de cocina. (…) Decidí buscar trabajo antes de caer en la apatía que sucede a las vacaciones.

(...)

Era un trabajo relámpago, y mi instinto profesional me indicaba que no estaba bien que me contrataran sin darme la oportunidad de explicar lo maravillosa que era.

(...)

Había estado muy a gusto con los Randall y me parecía poco probable encontrar una casa igual de agradable. (…) Miré las ofertas de empleo para ver si había alguna apetecible antes de poner mi propio anuncio. 

(…)

Más adelante comprendí que no quería tener en la cocinade Chilford House a nadie que pudiera amenazar su posición de superioridad jerárquica.

Al Parc de Les Morisques
Sant Quirze del Vallès

No hi ha gaire res més a comentar ni a destacar: 

Ha estat senzillament una lectura un tant entretinguda.

 

Un par de manos

Monica Dickens

Traducción Catalina Martínez Muñoz

301 páginas

 

El Monestir de Sant Cugat

Entre moltes altres dades d'interès ens diu la Viquipèdia que el Monestir de Sant Cugat:

El monestir, construït entre els segles ix i xiv, destaca pel seu claustre. Va ser el monestir més important de tot el comtat de Barcelona. L'edifici va ser declarat bé cultural d'interès nacional l'any 1931. Forma part del Museu de Sant Cugat.

Per les restes militars descobertes a l'interior del recinte, es pot afirmar que el lloc era una fortalesa romana que en l'època medieval es va anomenar Castrum Octavianum.

Els orígens del monestir es remunten al segle ix, quan es va decidir unir l'església que contenia les restes de Sant Cugat amb una fortificació annexa. La basílica paleocristiana, construïda el segle v per al culte de les relíquies del màrtir, era un petit recinte de planta quadrada al voltant de la qual hom creu que ja existia una comunitat de monjos, que el 717 va ser destruït pels sarraïns.

Durant uns anys hi vaig viure molt a prop. Des de la terrassa de casa contemplava la silueta del Monestir i alhora una magnífica vista del seu entorn.

També, se suposa que l'estrident so de les campanes que tocaven de tot i a tothora m'havien d'incomodar, però el cert és que, a banda que el seu so m'acompanyava, amb el temps gairebé deixava de sentir-les, a diferència del que els succeïa a les visites.

El Monestir, el Claustre, i el seu entorn, han estat i són motiu de visites que van molt més enllà del seu aspecte religiós.

Fotografiat fins a la sacietat, sovint hi ha aspectes que de ben segur els passen desapercebuts als visitants, i que pels que gairebé formava part del nostre paisatge habitual, prenien un significat molt diferent.

Han passat els anys, i amb ells han quedat enrere moltes històries, però de tant en tant, encara em sedueix visitar el Monestir, mai en celebracions festives ni en dates senyalades. 

El silenci i, per què no la reflexió, acostuma a ser la millor companyia.

Són records i vivències molt personals, que avui m'ha vagat compartir-les:

DETALLS

UN RACÓ "ESPECIAL"

EL CLAUSTRE

COM NO, EL ROSSETÓ