Un silenci públic

A Dènia
Agost del 2023

Una situació complicada. Un pare alcohòlic i una família que o bé tracta d'ignorar el problema tot negant-lo, o bé el minimitza, malgrat que el patiment resulta evident.

Coneixem la família en el moment en què, suposadament, el pare ha patit un vessament cerebral: 

Quan el metge ens ha dit que ha estat un vessament i que les pròximes hores seran decisives, ens hem quedat en silenci. Ni plors, ni mans tremoloses, ni abraçades fent pinya, callades.

(...)

Vaig néixer en una família salvatge, en la qual la meva mare insistia que no em mentiria encara que la veritat fos terrorífica i el meu pare reivindicava el seu dret a odiar lliurement tothom que volgués.

(...)

El meu pare era un borratxo.

I a partir d'aquí el relat es centra en la història familiar sempre marcada per l'alcoholisme:

El meu pare és molt més jove del que jo soc ara, encara ben plantat, però en aquell moment ja és massa tard per a tot.

(...)

Els meus pares i la meitat de la família paterna treballen a l’empresa de ceràmiques que duu el nom i els cognoms de la meva àvia, i que és meitat magatzem i meitat botiga. 

Quin paper adopta la parella?:

La mare és l’única que no té taula al despatx, perquè és l’encarregada de la botiga.

(...)

La mare no només passa hores, sinó fins i tot dies amb cada client.

I els fills? Quina mena de vida és la seva?

El suïcidi pot durar tota la vida.

(...)

El silenci no existeix, és parlar cap endins. (...) Parlar, al contrari, és posar-se en perill.

(...)

L’estiu serà la meva època més fràgil. (...) L’avorriment em fa mal. (...) Fora de l’escola no tinc amics, i tan sols tinc cosins. Els amics de l’escola estan de vacances.

(...)

L’estiu em posa malalta.

Quines reflexions els turmenten o els assalten o els fan créixer?:

Què voldria que fes el pare perfecte?

Què fan els pares perfectes?

Anar a la guerra?

Renunciar a la guerra?

Hi ha coses pitjors que la mort.

Però hi ha coses que no es poden amagar:

Ha deixat de portar vi a casa. Vol fer creure a la mare que no beu, que són imaginacions seves.

(...)

Des que ha deixat de beure davant nostre, el pare va a bars de la perifèria. En torna cada cop més d’hora, però cada cop més borratxo.

(...)

Beu al carrer. A casa només ve a dormir; és igual a quina hora obri la porta, matí, tarda o nit, sempre ve a dormir.

(...)

El pare aguanta el cap de setmana bevent cervesa.

(...)

Tot i que estic acostumada a veure’l borratxo, fa temps que no el veig beure. L’efecte tranquil·litzador que la cervesa li provoca al cos és evident.

La vida segueix amb alts i baixos. Normal, com cal, però en el cas d'una persona alcohòlica, hi ha un fet que no canvia: Segueix bevent i massa sovint segueix enganyant-se i creient que enganya a tothom. I encara més greu: Segueix fent mal al seu entorn:

L’han ingressat en una clínica de Pamplona. És molt cara.

(...)

Aniré cada setmana a Pamplona a veure el meu pare. Són visites curtes, administratives.

(...)

S’oblida de tot. Ho confon tot.

No pot crear nous records.

(...)

Es caga a sobre. Hi ha coses pitjors que la mort.

(...)

El meu pare ha patit un segon ictus.

I en aquest cas, arriba l'inevitable en un cos tant i tant maltractat i deteriorat:

Està desapareixent encara que els cables s’entestin a subjectar-lo a aquest món, està desapareixent. Té els ulls tancats.

(...)

Va morir ahir, a les onze de la nit, amb la mare i l’oncle Jose al costat.

(...)

S’ha mort als seixanta-quatre anys, sense ni una cana.

I, el després...:

Han estat les primeres festes de Nadal sense el pare, tot i que, quan el pare estava viu, per ser gramaticalment correcta, no podia dir que el Nadal fos amb el meu pare. Tot i que respirava, no hi era. (...) La mare està bé. (...) La mort del meu pare ens ha acostat.

I un cop més les mentides, fins i tot més enllà de la mort. Per inconsciència, per ignorància, per vergonya? Ves a saber!:

No ha parlat mai amb les seves amigues de l’alcoholisme del pare. La versió oficial és que es va morir d’un ictus. 

 

 Com es pot negar una evidència tan patent? 

Doncs, n'hi ha que ho neguen. 

I se'n surten? 

No pas, però sembla que els agrada viure enganyats i fent mal al seu entorn. 

N'hi ha que s'arriben a creure les seves pròpies mentides? 

Entra dins del possible.

 

 

Materials de construcció

Eider Rodríguez

Traducció de Pau Joan Hernàndez

242 pàgines

Immigrants

Aquesta és una història senzilla, però dura i cruel. 

Ens narra el viatge llargament esperat, que havia de ser joiós, d'un nen tot sol, a l'encontre dels pares que van marxar per obrir-se camí, mentre el deixaven amb els avis i que ara l'esperen per recomençar plegats una nova vida. 

És immigració clandestina, patiment i també solidaritat entre la resta de viatgers. 

Tot comença a El Salvador, el 16 de març del 1999.

Tots els meus amics i jo volem anar amb els nostres pares, on tot és nou, fresc, on les deixalles les recullen en camions, on l’aigua surt de les aixetes de plata, on quan neva cauen els flocs més blancs, on la gent fa guerres de boles de neu i tallen arbres de debò per Nadal.

(...)

Som a mitjan mes de març, el Dia de la Mare és a la cantonada. La qüestió no és si Don Diego se m’emportarà, sinó quan.

(...)

Avui és l’últim dia que vaig a l’escola, però no ho sap ningú. 

(...)

-Vinga -diu l’avi.

I comencem a caminar.

I ja, a partir d'aquest moment, el 6 d'abril del 1999, és quan tot comença:

Ha estat un dia llarg. Estic cansat. Estic nerviós, però també emocionat per saber en quin llit dormiré. 

(...)

L’avi i jo seiem cada dia en un banc i observem la gent a la plaça. (...) Cap a dos quarts de deu ens en anem a l’habitació. A les deu s’apaguen els llums,

(...)

Ja fa gairebé dues setmanes! Tothom es queixa, però ningú ha alçat la veu tan fort ni ha amenaçat Don Diego d’aquella manera com en Marcelo.

Però tot i ser un començament que ja s'endevina dur, el pitjor, la solitud, encara no havia arribat, fins avui en què...:

L’avi no hi és per parlar amb mi abans d’adormir-me, per anar a passejar i explorar el poble, i per això em sento sol, molt sol, solo, solito, solito de verdad.

(...)

Som al mig de l’oceà Pacífic, l’oceà que les monges deien que era el més gran de tots. (...) La gent a la barca som molt a prop els uns dels altres. 

I tot i les demores, els neguits i les pors, segueix endavant:

La brisa entra per la reixeta de la finestra. Enyoro casa meva. La meva família. Vull dormir.

(...)

No hauríem de ser aquí. 

(...)

Enyoro casa meva i l’hamaca que l’avi penjava a la murtra i l’annona del pati. Ja fa gairebé una setmana que som aquí.

I el viatge segueix. Amb tombs amb desviaments amb sobresalts, amb molta por:

Per fi ens en anem! Marxem demà de Guadalajara amb els nostres papers falsos. Gràcies a Déu. Ha estat taaaant avorrit...

(...)

Vull plorar però no puc permetre que em vegin així. M’ho empasso.

(...)

Ens despertem en una casa al final de tot del poble, que és més petit que tots els altres pobles que hem vist.

(...)

Menjo per estar fort. Per córrer ràpid. Per caminar ben lluny. Però no són tan lluny. Podria veure els pares d’aquí tres dies! Fa setmanes que no parlo amb ells.

I el temps avança, i el viatge que s'ha endarrerit per causes confoses, es reprèn:

Ja som gairebé on havíem d’arribar. La llum de la lluna continua sent forts, però menys que abans. El meu rellotge diu que són prop de les tres de la matinada.

(...)

Em xiulen les orelles. Hi ha molt d’enrenou. Els lladrucs, els gemecs, els passos de la gent picant a terra, el xiulet de les portes obertes dels totterrenys.

I les doloroses sensacions es repeteixen i augmenten a mesura que el cansament també es va fent més intens, mentre que la por augmenta:

No he dormit. No havia estat mai a la vida tan cansat. No he pogut dormir perquè m’estava pixant.

(...)

Els gringos s’assemblen a tota mena de coses. No només rossos amb els ulls blaus o verds, com jo em pensava.

(...)

Vull plorar. Vull abraçades. Vull ser amb els pares. No vull tornar a Mèxic. Soc als USA. No havia de sentir-me així. Vull riure, saltar als braços dels meus pares. 

(...)

Tenim una segona oportunitat. Però és l’última. Aquesta vegada ho hem de fer. (...) Anirem en cotxe fins al mig del desert i caminarem des d’allà. 

No ho oblidem, el nostre protagonista no és més que un infant. Sol, sense família, espantat, esgotat...:

Tinc set. Tinc fred. Estic espantat per la carreta chillona. (...) Superarem tots els sorolls i la nit. Ho hem d’aconseguir.

(...)

Les llàgrimes em comencen a omplir els ulls. (...) Tinc por. No vull que li passi res a la Patricia. No vull que ens passi res. La meva família. Els meus amics.

(...)

Estic cansat, les cames em fan figa. Em tremolen.

La fita del final del viatge sembla allunyar-se, la incertesa del futur es fa més i més patent:

Aquesta vegada ho hem d’aconseguir. Potser no veuré mai els pares. 

(...)

Se m’han acabat tots els dòlars que portava amagats a la roba.

(...)

Al cap d’una hora de dirigir-nos directament cap a les muntanyes, trobem vies de tren.

(...)

Fem un petit descans. El cor se’m calma. 

(...)

Estic cansat, però me’n sortiré. Haver dormit hi ajuda.

I ara sí que es comença a albirar el final. Un final prometedor, però encara confús:

Soc dins del cotxe, no amagant-me d’un cotxe. Espero que tothom se n’hagi sortit.

(...)

Els teus pares vindran demà a les nou del matí.

(...)

La porta s’obre, un esclat de llum.

El meu nom ressona a la sala.

Apareixen dues ombres. Per fi.

 Durant set setmanes (del 20 d’abril del 1999 al 10 de juny del 1999) 

ningú no va saber on era. 

(...) 

Cap dels coyotes o polleros va trucar mai als meus pares a Califòrnia.

(...)

No he sabut mai què li va passar al Chele, 

ni a cap de les innumerables persones que eren amb mi. 

(...) 

Aquest llibre és per ells i per tots els immigrants que han cruzado, 

pels que ho intentaran, pels que ho estan fent ara mateix 

i pels que ho continuaran intentant. 

 

Solito

Una història real

Javier Zamora

Traducció de Marta Marfany

529 pàgines 

Torralba i el dol:

Assumir la mort d'algú proper, estimat, tingui l'edat que tingui, ja és dur, però em resulta gairebé inimaginable el què pot ser assumir la mort d'un fill.

En Francesc Torralba, en un escrit seré i commovedor ens fa partícips de les seves impossibles emocions, que he llegit gairebé amb veneració.

No recolliré tot el relatiu a l'accident que va causar la mort prematura del noi. Consultant gairebé qualsevol mitjà ho podreu esbrinar, només faré esment a tot el procés posterior del dol, que suposo mai resolt, però que ens mostra tota la seva fortalesa davant el dolor que considero gairebé inimaginable. 

M'ha semblat rellevant afegir un fragment del pròleg:

El meu fill Oriol va morir en un accident de muntanya al Parc Nacional dels Picos de Europa el catorze d’agost del 2023. Tenia vint-i-sis anys.

(...)

L’escriptura és una manera d’alliberar l’angoixa. (...) Hi ha tantes vies com persones i, a més a més, no són excloents les unes de les altres.

(...)

L’escriptura, com la conversa, també és una forma de descàrrega.

(...)

Recordar és tornar a passar pel cor el que hem viscut.

(...)

Rememorar, però, també pot ser un acte intencional quan decidim fer-ho a partir d’un moviment lliure de la voluntat.

I ja, restaré gairebé en silenci, per donar la paraula a les reflexions d'en Torralba:

M’atreveixo a escriure sobre la mort del meu fill perquè he passat per aquesta experiència.

(...)

El món segueix el seu ritme trepidant, els altres fan la seva vida.

(...)

Durant el temps d’aflicció, he sentit l’abraçada de moltes persones: conegudes i desconegudes, properes i llunyanes, a casa i al carrer, en tota mena de llocs i espais. (...) El catàleg d’abraçades que els éssers humans ens podem fer els uns als altres és infinit. 

El dol. Un mot senzill, que dient poc ho diu tot, pels que l'han/l'hem passat, pels qui ajudarà a fer-se lleugerament a la idea:

És paradoxal el que s’esdevé durant el procés de dol. El qui no hi és es fa més present que mai a la consciència, però no físicament. El seu record ve una vegada i una altra al pensament i cada cop que ve tenyeix les hores de tristesa. La presència de l’absent no obeeix la voluntat. Irromp sense permís.

(...)

En acabar el període de dol, és fàcil que allò irrellevant torni a ocupar el centre de gravetat.

(...)

El temps no ho cura tot, però permet posar distància amb l’esdeveniment, veure’l amb perspectiva, afebleix la punxada de dolor, i tot això obre la porta a assumir l’absència  de l’ésser estimat amb serenitat i a recuperar el desig i la il·lusió de viure. El pas dels moments per sí sol no fa miracles.

Penso que resulta gairebé inevitable rebel·lar-se, regirar-se iradament, per acabar topant amb la realitat implacable. Aleshores, què ens restarà?:

L’esdeveniment terrible de transitar per la defunció d’algú a qui tenim molta estima sempre causa estupor. (...) No és fàcil conviure amb algú que experimenta això, perquè és un cercle viciós en què tot es redueix a estar irritable i culpar tothom.

(...)

La ira pot expressar-se externament, però també quedar continguda dins dels murs de la ment.

(...)

La ira no és odi. L’odi vol el mal a l’enemic; mentre que la ira vol que es faci justícia.

(...)

La mort ens sembla un acte injust. La vivim com un robatori. (...) Emprem el possessiu de primera persona del singular de manera equívoca. Diem: el “meu” fill, el “meu” germà, la “meva” mare, però no són nostres. Les coses que comprem són possessions (...) però les persones no són objectes que podem comprar o vendre. Són subjectes de dret. El fill és, la mare és i el germà és, però cap d’ells és propietat, cap d’ells és una cosa sota control.

Ser o no ser creient...:

El ritual, sigui de naturalesa religiosa o laica, sigui molt solemne o discret, massiu o minoritari, té un pes molt rellevant en el procés de dol. (...) És primordial, el primer acte de l‘existència, a través del qual algú que encara no sabem “qui” és, ni “com” és, ni “què” espera de nosaltres, ni quin propòsit té, irromp en l’escenari de la vida.

(...)

Creguem o no en el més enllà, sorgeix la necessitat d’acomiadar-nos dignament de les persones que hem estimat. (...) Un comiat respectuós, digne i equilibrat és un factor decisiu en el procés de dol, perquè els qui resten puguin dir-li els darrers mots. 

I un pas més, tret de les creences, pot ser la filosofia, o les paraules sàvies en les que ens recolzem quan ja, potser, poca cosa més ens resta:

Quan el qui marxa ha pogut dir adeu a les persones més significatives de la seva vida, quan els ha pogut comunicar allò que sentia i pensava, el trajecte final conclou harmònicament.

(...)

La partença silenciosa, en canvi, ens deixa astorats, perplexos. (...) El qui se’n va no sabia que se n’aniria i el qui resta tampoc no imaginava que es quedaria sol.

(...)

Massa sovint el qui se’n va, tot i saber-ho, refereix no comunicar-ho als qui resten, guardar-ho en l’àmbit de la privadesa, per no haver d’afrontar l’adeu, per no entristir-los, per no entomar el fatal esdeveniment. Es censura a sí mateix. (...) Si l’adeu no ha tingut lloc, ja no podrà executar-se mai més. 

(...)

Filosofar és aprendre a morir. I qui aprèn a morir, aprèn a viure. Sembla una paradoxa, però no l’és.

Girar els ulls i la ment en el "més enllà": 

Hi ha una espurna d’eternitat en cadascú de nosaltres, una utopia que roman latent. Volem ser-hi i volem que els altres hi siguin. Som mortals, però desitgem ser eterns. Som efímers, però desitgem romandre. Som finits, però volem ser infinits.

(...)

Quan la mort fa acte de presència i s’emporta el que més estimes, l’esperança es fon. Ja no hi ha res a fer.

(...)

Només mor serenament qui ha assolit viure amb serenitat.

(...)

Saber morir és la més alta saviesa de la vida, però enlloc no ens ensenyen a iniciar-nos en aquest art. Naixem a les palpentes i morim a les palpentes.

Arribo al final de l'escrit. Un resum forçosament maldestre, però que pot deixar en cadascú dels possibles lectors, la llavor que l'impulsi a fer-se amb el llibre i llegir-lo amb la reverència que es mereix i que, sens cap mena de dubte us inspirarà.

 

 

Ningú no ho sap tot, sinó que va adquirint el saber mentre viu. 

Ningú no ho ha patit tot, sinó que va patint mentre viu. 

Ningú no ho ha estimat tot, sinó que va estimant mentre viu. 

Tampoc no ens ho hem dit tot, sinó que ens ho anem dient. 

Anem pel camí d’esdevenir allò que encara no som. 

 

 

 

 

No hi ha paraules

Assumir la mort d’un fill.

Francesc Torralba

211 pàgines 

Cartes a l'Anna Murià

De la Mercè Rodoreda penso que poca cosa es pot afegir als nombrosos comentaris qualificats que es poden trobar fent qualsevol consulta.

N'he llegides més d'una de les seves obres, però en aquest cas, el que em va semblar més important era conèixer, fins a cert punt, una part de la seva vessant més quotidiana. 

De l'Anna Murià, la Wiquipèdia diu, entre molts altres aspectes: 

"Anna Murià i Romaní (Barcelona, 21 d'abril de 1904 -Terrassa, el Vallès Occidental, 27 de setembre de 2002) fou una escriptora, traductora i periodista catalana. Va ser la primera dona a dirigir un diari en català. Va ser nomenada sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i el 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi" 

Sembla que la seva amistat va ser prou intensa com per fer-la partícip de les seves inquietuds més íntimes. 

Només em resta afegir un breu recull del que per mi són alguns dels punts més destacats:

Abril 1940

Abans, si no era feliç, em consolava pensant que, verament, la felicitat no existia.

(...)

Agost 1940

Ajunta a tot això el soroll obsessionant de les carretes, moltes venien de l’Aisne i de la Somme, el bleix fastigós dels cavalls i els sodats retuts sense moral i amb l’única esperança de tornar a casa; plens de butllofes i els avions que no oblidaven de “rendre” visita.

(...)

Juliol 1946

Un conte es pot escriure relativament de pressa. (...) La novel·la és massa absorbent.

(...)

Desembre 1946

L’Obiols, malgrat el meu amor, malgrat tots els sacrificis que he fet per ell, malgrat tot el que m’ha fet sofrir, continua i continuarà essent el marit de la seva muller. ¿Em deixarà, no em deixarà? Només Déu ho sap. 

(...)

Febrer 1947

El meu amor per en Joan ha estat el centre de la meva vida. Em fallar-me aquest amor, m’ha fallat tot.

(...)

Març 1947

L’Obiols m’ha dit categòricament que vol tornar a casa seva. Jo no tinc una rival, Anna, el que veritablement tinc és un “enemic”. I l’enemic és l’home que estimo. L’Obiols es va buscar una dona per passar l’exili, era massa complicat de fer venir la seva família i era més fàcil el que ha fet.

L’última paraula

(Sant Bartomeu del Grau, maig de 2016)

Quan va morir la Mercè Rodoreda en aquella petita i silenciosa clínica de Girona, començà a sentir-se el rebombori dels mitjans de comunicació.

(...)

D’aquell dia a Girona, no oblidaré mai la figura del fill de Mercè Rodoreda, envellit, malalt, sense tenir idea del que passava al seu voltant, mirant les despulles de la seva mare. 

 

Cartes a l’Anna Murià

(1939-1956)

Mercè Rodoreda

128 pàgines

Nàufrags

Diu en Sandro Veronesi:

És una història que té lloc l’estiu del 2018.

El mar a Begur.
Setembre 2024

Val a dir que es tracta d'un relat curull d'aventures a les que no acostumo a ser massa afeccionada, però una publicació de Periscopi, almenys fins ara, sempre ha resultat un sinònim de qualitat literària.

Un cop més no m'ha decebut en absolut.

La història transcorre a bord d'un submarí, en estat de guerra. El comandant fa temps que ha patit una greu lesió a la columna vertebral que l'obliga a dur una incòmode i pesada armilla metàl·lica, que donada la seva tenacitat no l'impossibilita en absolut per exercir el seu càrrec. 

Durant la navegació, és important subratllar la situació de guerra, entren en combat i destrueixen un vaixell enemic, però tot i això, s'aturen a recollir un grup de soldats que han sobreviscut, i que els ocasionaran evidents conflictes tant de relació, cal insistir en que es tracta "d'enemics";  com d'espai, donada la limitació evident d'un submarí.

Però abans que res, coneixem l'autèntic protagonista: en Salvatore Todaro. El comandant: 

He viscut unes quantes alegries fulgurants. (...) Però no empaito la felicitat.

(...)

M’he pensat que el dolor seria rellevant.

I també en Marcon. Un amic fidel:

En Salvatore i jo ens vàrem fer amics a l’hospital de La Spezia, després dels nostres respectius accidents. 

(...)

Les naus angleses vomiten bombes de profunditat sense parar.

(...)

Estem immòbils al fons, a una profunditat que farà saltar els cargols un darrere l’altre.

El Comandant, del que en tot moment se'n destaca la seva bonhomia i rectitud, té un gran ascendent vers la tripulació 

El comandant no és ric de tenir diners per comprar-se coses, és ric d’aquesta facilitat que té perquè qualsevol cosa que demana la gent ’'hi donen. 

(...) 

L’espectacle de la guerra a la mar és veure en pocs segons com un grapat de nois que juguen a fer guerres de tovalloles es transformen en una màquina de matar. 

Davant qualsevol amenaça no els queda altre remei que submergir-se:

Ara som a cinquanta metres de profunditat, naveguem sense contratemps en direcció a la nostra subzona amb rumb sud-oest.

(...)

Tota la joventut del món entaforada en aquest cigar d’acer.

(...)

De nit sortim a respirar i a regenerar els motors, de dia ens quedem a sota, estem en guerra, però de guerra no n’hi ha, no hi ha enemic, no hi ha res. 

(...)

Si jo veiés dintre de les persones tot el que arribo a veure a la mar seria com el comandant. 

Finalment, o per començar segons es miri, entren en combat:

Al final ha passat.

Hem enfonsat un vaixell que anava sense llums, però no és això, al capdavall, no deixa de ser la raó per la qual som aquí.

I no tots els tripulants enemics han sucumbit. Hi ha un grup de nàufrags que de no assistir-los  sucumbiran. I és ara on el comandant haurà de fer valer la seva autoritat:

-Pugeu-los.

(...)

Els compto: vint homes més. 

(...)

Els nàufrags rescatats de la mar, abrigats amb mantes, hi estan pujant i busquen racons impossibles per seure. 

I la situació a bord del submarí es tornar difícil i un tant perillosa:

Ens trobem a tres-centes deu milles de Santa Maria de les Açores, que és el port més segur pròxim.

(...)

Com que portem excés de pes no podem navegar a més de sis o set nusos. (...) prendre a bord els nàufrags del Kabalo implica infringir les normes que m’han estat impartides: en soc perfectament conscient.

(...)

L’olor d’aquí dintre ha canviat. Som setanta-cinc persones ara.

(...)

Compartir l’escàs espai vital amb els enemics, tractar-los com a iguals, encara més, dispensar-los les atencions reservades als nàufrags... No hi estàvem preparats i els nervis afloren. 

El relat segueix amb les incidències suposades, quan es troben compartint els migrats espais els dos grups que, per raó de la guerra, són enemics declarats:

Les bombes no afluixen, cada cop cauen més a prop.

(...)

Existeix un heroisme bàrbar i n’hi ha un altre davant del qual l’ànima arrenca el plor. (...) Avui nosaltres i els nostres enemics, tots junts, ens hem salvat.

(...)

És una albada diàfana, batuda pel vent. (...) Ser vius i envoltats de tanta bellesa és un regal inexplicable.

(...)

Ens allunyem del submergible i ens mira. Toquem terra i ens mira. Ens retrobem amb els nostres companys i ens mira.

Encara que la guerra algun dia el mati, no es morirà mai. 

Salvatore Todaro (El comandant) morirà dos anys després.

Dels cent quaranta-cinc submarins 

que la Marina Reial Italiana va fer servir durant la Segona Guerra Mundial, 

només en sobreviuran trenta-sis. 

 

 

Comandant

Edoardo De Angelis

i Sandro Veronesi

Traducció de Pau Vidal

186 pàgines

PERPLEXITAT

Coneguem quelcom de l'autor consultant la Wiquipèdia: 

"Jordi Graupera i Garcia-Milà és un periodista, doctor en filosofia i professor universitari català." 

Per poc que acostumem a rumiar/rumiar-nos, forçosament en algun moment apareixerà la perplexitat. De viure, de procrear, de morir, del no-res.

Aquest llibre en parla de tot això, però no creieu pas que ens ho posa fàcil ni assequible. Tot i això, ajuda a reflexionar i això sempre pot ser positiu i engrescador:

Com ens defineix el mateix autor el concepte/idea de "Perplexitat"?:

"La perplexitat és aquell moment en què et trobes incapaç d’imaginar-te un món en què el teu adversari polític està defensant les seves posicions de bona fe."

(...)

"En la perplexitat hi ha un dolor. Un dolor sord, un mal que no vol soroll. És clar que després això es pot transformar políticament en esperança."

I deixant de banda els exemples en què ens parla de grans líders polítics i religiosos, he triat centrar-me en els aspectes més personals de l'autor:

El cap de setmana abans que morís el meu avi Francesc gran part de la família era a casa. (...) Tenia un cuidador peruà.

(...)

Diuen els psicòlegs que hi ha un instant en què el subconscient se t’obre i et deixa veure amb claredat les coses que t’amagues a tu mateix.

Qui no ha reaccionar amb perplexitat davant d'alguna situació especialment colpidora?:

Era la mare i no era la mare. El tumor se li estava menjant la personalitat.

(...)

No recordo què vaig dir al funeral, però sí que hi havia una gentada.

(...)

El dolor és addictiu. El plaer que havia sentit acomiadant el dol em va espantar.

(...)

Per això vaig decidir marxar. (...) L’estiu següent me’n vaig anar a Guinea Equatorial uns mesos, on vaig fer de professor de primària a Ebebiyín, un poble a la frontera amb el Camerun.

Amb la mateixa perplexitat, es poden viure situacions que d'alguna manera, resulten profundament aclaparadores:

La mort de la meva mare m’havia sumit en una sensació permanent d’intempèrie.

(...)

Fumava entre quinze i vint porros al dia. No gaire carregats, potser, però anava fumat constantment. (...) Amb els mesos, vaig anar fumant menys i sentint menys dolor.

(...)

L’avorriment sempre ha estat el meu gran enemic. Em domina tant que no em deixa treballar ni gaudir de les coses normals de la vida.

 

Entre els nombrosos records que va desgranant, ens fa participes d'un que pot resultar entre commovedor i d'alguna manera també sorprenent:

La primera dona despullada que vaig veure a la vida va ser la meva àvia Teresina.

(...)

Simplement, compartíem habitació i ella es preparava per dormir sense donar cap importància a la impudícia del ritual. (...) Era molt petita, feia menys de metre i mig. Per dormir es treia una faixa de color sorra de platja, d’un teixit aspre i elàstic.

(....)

Era un cos que ja havia fet totes les tasques de la vida. (...) Tenia els peus deformats per les sabates de dona presumida que s’havia calçat durant els anys que no duia faixa.

I arribats a aquest punt, només recollir algunes idees que poden semblar deslligades, però que inciten a la reflexió, la benaurada reflexió personal i que, potser, ens pot deixar deixar perplexos:

El desig i la voluntat de domini són càstigs, i això vol dir que el Gènesi els naturalitza, en el sentit que els fa inevitables. Però també que són el fruit del pecat i del mal. (...) Saber la veritat implica dolor i treball, en diu el Gènesi, i també que hi hagi unes forces que ens sotmeten: voler dominar qui estimes i estimar qui et vol dominar.

(...)

La llibertat, en el context de la religió nord-americana, vol dir estar sol amb Déu. En la realitat social això es tradueix en solitud, en el sentit més interior.

I fins aquí: 

Si alguna cosa m’havien ensenyat tots els anys d’estudiar filosofia i política era que aquesta idea de llibertat i aquesta idea de racionalitat no són una cosa que estiguem segurs que existeix, fora de les nostres intuïcions més pedestres.

 Escriure és revelar tots els secrets 

i posar totes les perplexitats a la vista, també les inconscients.

(...)

En el cor de la perplexitat hi ha la incomoditat 

davant d’un contradicció, 

davant d’un absurd. 

Amb aquest enllaç, podeu accedir a una interessant entrevista a l'autor des de la revista Núvol.

 

La perplexitat:

Harlem, Brooklyn, Queens

Jordi Graupera

398 pàgines

Memòria/memòries...

Runes de l'antiga
Masia de Can Llong
A Sabadell

No he trobat cap altre manera de començar, que recollint el què ens diu el mateix autor:

Cuando algunos y algunas defendemos que la memoria es un proceso en el que se desarrolla en sí mismo el efecto de revisitar el pasado desde el presente, es cuando podemos hablar de memoria como proceso social. (…) La aparición de este libro es, per este motivo, pertinente.

I és que per tots aquells a qui ens importa o ens amoïna o, senzillament ens sentim encuriosits, paga la pena recollir la memòria del passat:

Este libro parte de una observación: la presencia del pasado es recurrente en nuestras vidas.

(...)

¿Para qué promover la memoria? ¿Para qué transmitirla, ya sea en las escuelas, en los museos, en las televisiones, en ceremonias conmemorativas, en juicios –“por la memoria”- a criminales políticos o durante la audición de alguna comisión de verdad? Para que los ciudadanos puedan conocer los hechos, comprender los desafíos del presente y adaptar sus comportamientos

És senzill pensar què esperem del coneixement del passat; en primer lloc, a banda del saber, també ens podem plantejar, si és el cas, de no repetir els errors. És clar que, potser, la percepció d'error pot ser diferent segons cada persona i de la mateixa manera, segons les fonts consultades. 

Els autors ho consideren així:

Las políticas de memoria no pueden limitarse a expresar algo: deben ser eficaces. O lo que es lo mismo: producir efectos.

(...)

A nivel internacional, el “turismo de la memoria” es a día de hoy un activo económico con un “corpus” administrativo propio, consolidado.

(...)

A los juicios por crímenes políticos suele atribuírseles un máximo poder pedagógico y edificante.

Una altra de les preguntes segurament molt recurrents, seria la de qüestionar-se l'eficàcia de les polítiques de memòria:

No tratamos de decir que la gente de a pie no tenga “memoria histórica”. (…) Tampoco se trata de negar la fuerza social que estas evocaciones del pasado puedan tener. (…) La conciencia de un pasado doloroso o de crisis históricas no tiene necesariamente el impacto que se le quiera otorgar. Al menos “directamente” 

(...)

No hacen falta muchos esfuerzos para segmentar a la población en grupos y, en consecuencia, hacer distinciones entre un “ellos” y un “nosotros”.

Aleshores, quina seria la utilitat, segons els autors, d'aquestes polítiques:

En primer lugar, las políticas de memoria se dirigen de manera mayoritaria a un público abstracto.

(...)

La segunda observación es que estas lecciones, más que producir herramientas para el futuro, lo que generan son interacciones en el presente. (…) De manera natural, el “mensaje memorial” tiende a desviarse, porque se encuentra inmerso en el tejido de relaciones sociales que le garantizan un sentido hoy, como cualquier otro proceso social.

I quan aquestes polítiques arriben a les escoles, de quina manera pot afectar als docents que les han de transmetre als alumnes?:

Las políticas de memoria se aplican en los centros educativos de manera muy desigual.

(...)

El rol que se asignaba a la escuela en lo relativo a construir y transmitir las identidades nacionales en el siglo XIX y la primera mitad del XX es bien conocido.

(...)

No todos los docentes se pliegan de manera continua al imperativo de este ritual de conversión cívica a través de la memoria. (…) El aula es un lugar donde se producen interacciones entre un profesional, el docente, y alumnos que, de manera simultánea, viven en otros espacios de socialización.

(...)

La educación ciudadana, por ende, no consiste en que un docente, con conocimiento y convicciones, transmita una lección que consolide la disposición cívica de un alumno más atento a la carga emotiva o a la identificación con tal o cual testigo del pasado. 

I de les aules, passem als museus i/o les presentacions o exposicions:

Fuera del contexto escolar, sólo una pequeña parte de la población participa de estos lugares emblemáticos y de los mensajes y símbolos que custodian.

(...)

No existe evidencia alguna de que visitar una exposición que evoque una historia de discriminación étnica, ayude a promover valores de igualdad -sobre todo si todavía no se han adquirido-, o a reducir de algún modo los estereotipos raciales; de hecho, puede incluso reforzarlos.

I quan ens trobem davant de judicis o testimonis de les víctimes, com reaccionem?: 

Los testimonios de las víctimas son absolutamente conmovedores.

(...)

Si las comisiones de verdad insisten tanto en mostrar el sufrimiento de las víctimas es porque, como todas las políticas de memoria, son… políticas.

(...)

Cuando los juicios están al servicio de las políticas de memoria, igual que fascinan a juristas, historiadores o a la élite periodística, pueden aburrir al ciudadano de a pie.

(...)

A veces, el término “víctima” va de la mano de un estatus que permite, por ejemplo, obtener prestaciones administrativas o apoyo psicológico.

I entre els punts, val a dir que força resumits, que he recollit en aquest escrit no podia deixar de nomenar el que podríem considerar com "El negoci de la memòria":

Por supuesto, también existen emprendedores de la memoria en el mundo académico.

(...)

Solo el campo de Auschwitz atrae a un millón de visitantes al año. (…) El desarrollo creciente de esta particular forma de viajar está generando que los lugares históricos se transformen en muesos y zonas de visitas organizadas.

(...)

La profesionalización de las política de memoria pueden llevarnos, pues, no a un debilitamiento, sino a una transformación de las normas morales por las que se rigen.

Aleshores, entenem tot el que envolta el tema de la memòria com una utopia que no ens condueix a res?:

En este libro hemos tratado de alejarnos de los términos de los debates existentes, para comprender lo que está en juego cuando hacemos referencias actuales al pasado violento.

(...)

No se trata de curar o reformar a los individuos, pues siempre podrán cambiar de opinión.

(...)

La educación a través de la memoria no puede entenderse como un simple vector para transmitir valores, pues cuando es solo eso, se corre el riesgo de que no sea efectiva, e incluso puede producir efectos no deseados. 

 

Antiga caserna de la Guàrdia Civil
Reixa dels habitatges
A Sabadell

Las políticas de memoria deben hablar del bien y del mal, 

y deben dirigirse “a todos”

 

Tejer el pasado

¿Para qué sirven las políticas de memoria?

Sarah Gensburger y Sandrine Lefranc

Prólogo de Jordi Guixé

155 páginas