He cregut sempre que, per fer poesia, és necessari un recolliment passiu o una quietud que, en paraules de Raïssa Maritain, "cal merèixer" i és la condició primera d'un cert coneixement saborós i obscur, de sabor purament espiritual, font, segons ella, de la poesia i de tota intuïció creadora.
(...)
La situació de "crisi" entre el que un és i el que un voldria ser s'ha produït en mi moltes vegades al llarg dels anys.
J.V.
Barcelona, desembre de 1983
I
És un malson tenir sempre al calaix,
tocant a mà, desada, l'ampolleta
de cianur per si m'urgís d'usar-lo,
davant l'absurditat de l'univers
o bé de l'home, inútil i preguntaire
dins l'ordre imaginat pel demiürg.
Aturada la sang, ja no caldria
tancar i obrir cap altre cop la porta
corcada ni tampoc encendre foc,
que l'estofat de vida té mal gust,
ni fer-me el llit, ni res.
Quiti de fam,
de plers i de dolors, què sóc a l'últim?
No hi valen conjectures. Metafòric
amb tot menys amb la mort, ja respondrien els cucs
en la tenebra.
Ara sols sé que tinc
dins meu esclats, umbracles de records,
incendis metal·lúrgics i tucans de vol
silenciós i tou que em parlen d'una selva
remota. Però l'au del paradís,
engabiada? I què, nosaltres tots?
Engabiats també.
Quina punyent recança
d'un sol perpetu i d'un gran lloc obert
on viure sempre!
Que el teixó ens abrigui
quan és hivern i l'hipopòtam gras
ens porti, en el temps cald, als rius on es rabeja.
Passeig d'aniversari
Vespre a la cafeteria
Vinyoli un dels grans del nostre país.
ResponElimina