L'estrangera

La història d'una parella de sord muts, vista des del punt de vista de la filla, en certa manera té una part d'autobiografia.

El títol és a raó de la protagonista, que a causa d'una malaltia infecciosa va perdre l'oïda, i que es va negar a utilitzar el llenguatge de signes per considerar que era una manera de sentir-se assenyalada. Preferia tractar de llegir els llavis i sovint es perdia en les converses, la qual cosa, per aquells que no la coneixien, els podia fer pensar que tenia problemes en el coneixement del llenguatge potser perquè era distreta, o tímida, o estrangera:

A col·legi, la mare va aprendre la llengua de signes. (...) La llengua de signes és teatral i visible, t’exposa contínuament. Sense gestos pots semblar simplement una noia una mica tímida i distreta.

(...)

S’ha passat la vida camuflant-se amb jerseis i jaquetes de caçador, vambes gastades de gimnàstica i tallats de cabell andrògins, però això no l’ha protegit de res. 

Les referències que fa del pare, sord mut també, no semblen deixar-lo en massa bon lloc:

Al seu costat la mare va aprendre a anar-se’n dels locals sense pagar.

(...)

L’amor entre sords no existeix, és una fantasia dels que hi sentiu. Hi ha sexe, intimitat, però no aquella necessitat. 

En realitat tota la història és un seguit de mentides, confusions i mals entesos. La mare, quan es refereix a com va conèixer el seu marit, explica una història en què hi afegeix una bona part de fantasia, mentre que el pare n'explica una altra de ben diferent, tot i que pel que s'endevina, hi va haver un intent frustrat de suïcidi poc o gens aclarit.

No sembla que van tenir massa cura de les filles:

La mare no treballava mai. (...) Encara que no treballés, la mare no estava gaire temps amb mi, així que vaig passar la major part de la infantesa al jardí dels avis.

(...)

Quan era petita, els pares no em portaven al Museu d’Història Natural o al Metropolitan, em portaven a veure les cases dels rics. 

Tal com diu l'autora, la família estava situada en la mentida o la inconsciència de voler negar la realitat d'una manera, segons el meu parer que sempre és de tocar de peus a terra, totalment absurda:

L’engany era comú a la seva família, malgrat la seva sordesa, el seu germà Arturo cada any li regalava uns walkmans.

Deixo aquí aquesta història un tant insòlita, tot i que amb molts lligams amb la realitat de la seva autora, i ho faig recollint un parell d'apunts; el primer el més raonable, tot i que pel que sembla els "protagonistes" els rebutjaven, i el segon, que parla dels acúfens, amb molt coneixement de causa donat que jo en pateixo, tot i que, sortosament no sóc pas sorda, no em puc arribar a imaginar com deu afectar aquesta molèstia a algú que sense poder sentir cap so real, comença a sentir xiulets o rumors o sensacions que no pot desxifrar. 

La manera més segura de traduir els sons per a un sord és a través de dispositius tècnics.

(...)

És més fàcil dir que els meus pares són sords i més difícil dir que tenen patologies psiquiàtriques. Més fàcil dir que la meva mare no sent res que no pas dir que sent veus. Les “veus” que als manuals de biomedicina són “acúfens”, són un trastorn de l’orella que fa percebre cruixits i vibracions prolongats. (...) No se sap ben bé com intervenir en els sords que pateixen acúfens. 

Si voleu aprofundir més en la biografia de l'autora us recomano aquesta entrevista que es va publicar a "Ocio y Cultura" al març del 2020 a raó de la publicació del llibre.

L’estrangera

Claudia Durastanti

Traducció de Martí Sales

295 pàgines

FRAN KISS STEIN o Frankenstein?

 

Qui millor per resumir el llibre que la pròpia autora?:

Aquest relat és un invent dintre d'un altre invent: la realitat mateixa. (...) Alguns personatges d'aquest relat van existir, o encara existeixen. d'altres són de ficció. (...) Confio no haver ofès ni vius ni morts. això és un relat. 

Nota de l'autora.

No he acabat d'entendre el per què la insistència en incorporar frases o fins i tot fragments de l'original de "Frankenstein"; al meu parer era del tot innecessari ja que la història que ens relata és prou original i no li calien comparacions, ni tan sols estrafer el títol.

En aquest cas, el/la protagonista principal és Ry (Mary) Shelley, un metge transgènere que s'enamora de'n Víctor, un professor que investiga noves formes de vida i que coneix en una fira de "vida artificial":

No soc especialment alt. (...) De constitució prima. (...) Quan em van operar la part superior, no hi havia gaire res a treure. (...) Per això he decidit no operar-me de la part inferior. Soc qui soc, però qui soc no és una sola cosa ni un sol gènere. Visc amb duplicitat. 

(...)

Soc totalment femella, vaig dir jo. També soc en part mascle. 

(...)

Des del meu punt de vista, va dir en Víctor, es pot entendre el cos com un sistema de suport vital del cervell. (...) El propòsit de la crioconservació és evitar cristalls de gel, que fan un dany enorme i irreparable al teixit.

(...)

Em pregunto: què és la vida artificial? Els autòmats no tenen intel·ligència; no són sinó mecanismes de rellotgeria. 

En els dies que han començat l'amistat, i que s'enamoren mentre assisteixen a la Fira, visiten un centre de crioconservació en què en Víctor hi està molt interessat i n'és gran defensor i utilitza uns arguments que, al meu parer, tot i que mai no apostaria perquè em congelin un cop he mort, resulten molt raonables i perquè no dir-ho, convincents:

És curiós, va dir, que acceptem amb més tranquil·litat les accions invasives del començament de la vida. Des del 1983, els embrions humans s’han crioconservat amb glicerol i propilenglicol. Les millors taxes de supervivència d’embrions es donen en l’estadi de desenvolupament en què passen de dos a quatre cèl·lules. Ningú no sap exactament quants embrions humans s’estan crioconservant a tot el món ara mateix, però són com a mínim un milió. I el nombre de criatures vives que van començar com a embrions a temperatura de nitrogen líquid és de desenes de milers. Acceptem que podem impulsar una vida. Per què s’han de posar objeccions quan mirem de dissuadir la mort? 

Descobrirem més aspectes de la vida d'en Víctor, sabrem de les seves investigacions secretes i il·legals en un cau misteriós on durà en Ry i del que se'n servirà per tal que li faciliti parts de cadàvers que pretén donar-los vida per confegir una nova forma de vida, fins a aconseguir reviure el cervell humà, potser sense cos, senzillament connectant-se a una màquina. Una nova manera de ser un Frankenstein?:

La mort és una insuficiència orgànica a causa de malalties, lesió, trauma o vellesa. La mort biològica marca la fi de la vida biològica.

(...)

Si et mors. Si et vitrifiquen. Si tornes a la vida a la terra en aquesta vall de llàgrimes, digues: on és la teva ànima? 

(...)

No podem viure indefinidament amb forma humana en aquesta terra, i l’única manera de poder colonitzar de veritat l’espai és sense tenir forma humana. Un cop fora d’aquests cossos, podem gestionar qualsevol atmosfera, qualsevol temperatura, la manca de menjar i aigua, les distancies de tota mena, sempre que tinguem una font d’energia. 

Tanmateix, si els autòmats tinguessin intel·ligència... seria suficient per dir que són vius? (...) Vida artificial. L’estàtua es desperta i camina. Però i la resta? Existeix allò que s’anomena intel·ligència artificial? El mecanisme de rellotgeria no té pensaments. Què és l’espurna de la ment? Pot ser feta? Podem fer-la nosaltres? 

Frankissstein

(Una història d'amor)

Jeanette winterson

Traducció de Dolors Udina

359 pàgines

Jo també somnio

Certament jo somnio, força i a diferència del protagonista, quan em desperto acostumo a recordar-me del què he somniat. No tinc consciència que siguin somnis premonitoris (crec que això és una altra cosa) o que resolgui cap problema mentre dormo, més aviat acostumen a ser temes relacionats amb el meu estat d'ànim i algun cop amb persones o esdeveniments coneguts.

Res a veure amb el protagonista de la història:

Somio molt en persones que no conec. Somio, a vegades, tota la vida d’aquestes persones, des que neixen fins que es moren.

(...)

Normalment només me’n recordo d’un somni en el moment que em desperto i gairebé sempre s’esvaeix i el perdo.  

Possiblement una expressió que s'escauria és "uauuuu", no? Perquè una cosa és somiar en algú conegut, fins i tot enredar-nos en alguna història (jo sempre em perdo) Bé, quan somio i desperta també, soc bastant negada per orientar-me, però somiar tota la vida d'algú, com fa en Daniel, el protagonista, em sembla massa.

Mai no havia fet la comparació dels somnis amb els records, però la reflexió que en fa en Daniel, l'he trobada interessant. Hi rumiaré:

Perdre records no és el mateix que perdre un braç. (...) No sabem que els perdem, ningú no se n’adona, però com que els perdem, alguna cosa en el nostre esperit deixa de funcionar.

(...)

A més, sembla que és veritat que els somnis serveixen per fixar records. (...) Vostè sap que una persona es passa, de mitjana, al llarg de la vida, sis anys somniant? Això ha de tenir algun sentit...

I si fins ara, he parlat d'en Daniel, el somniador, ara s'incorpora la Moira. Ella plasma en pintura els somnis dels altres:

La Moira Fernandes vivia en una casa espaiosa, pintada de color verd oliva, amb una llarga galeria que feia tota la volta i un jardinet al darrere.

(...)

La Moira col·leccionava infusions. Tenia desenes de pots plens de diversos tipus de fulles.

I encara hi ha un tercer personatge, en Hélio de Castro, un neurocientífic que ha inventat una màquina que pot filmar-los i que està ubicada al Laboratori dels Somnis:

El Laboratori dels Somnis: Un petit edifici blanc, flanquejat per dues altes palmeres.

Tot un conjunt, o millor un equip de personatges, que es confabulen per estudiar el què, el com i potser el perquè dels somnis, que poden visualitzar amb una preparació prèvia un tant exigent:

Somiar és assetjar la realitat des de la comoditat del llit.

(...)

Aquesta nit no pots dormir. Has d’arribar demà al laboratori en estat de privació de son. Ells et connecten a una màquina, t’adorms i et graven els somnis.

I tot plegat succeeix a Angola, que les autoritats insisteixen a dir que és un país democràtic, tot i que es troba a prop del col·lapse, on és possible somniar en la llibertat i en la que, malgrat que les autoritats ho neguen hi ha (també) presos polítics. En el relat coneixem a set activistes empresonats i en vaga de fam.

I només afegeixo una petita mostra de tot plegat, en aquesta conversa entre el representant dels presos i un responsable polític del govern:

Fa tres dies que es nega a menjar qualsevol aliment sòlid. Aquest lamentable desordre alimentari...

(...)

Són presos polítics.

(...)

Angola és un país democràtic i de dret.

(...)

El govern angolès es preocupa per tots els seus ciutadans, fins i tot pels rebels, els polèmics, els esvalotadors...

. 

 

Amb el pas dels dies, la vaga de fam dels set activistes va anar agafant unes dimensions que el règim no havia previst. Els diaris de diversos llocs del món procuraven seguir l’estat de salut dels presos. 

La societat dels somniadors involuntaris

José Eduardo Agualusa

Traducció de Pere Casanova

300 pàgines 

L'hora de despertar-nos junts

 

Pantà de Ribatallada
Sabadell, gener 2021

A banda del meu interès per l'autor, el títol d'aquest llibre em va fascinar. I em permeto copiar l'inici perquè és tant o més significatiu que el propi títol i convida a seguir llegint, gairebé amb urgència. O això és que vaig fer jo:

Alguns relats conviuen dins el cap de l’escriptor durant molt de temps, fins i tot durant anys, abans de sortir a la llum. En aquest lapse, la majoria es fan malbé, allà mateix, perduts a les profunditats del cervell, sense arribar a cobrar vida, mentre que uns quants, en canvi, perviuen latents per sempre.

Aquest relat n’és un.

Qui no se’n deliria per seguir llegint?. 

I després d'aquest inici, vaig gaudir de la lectura i de l'aclariment final que ens ofereix l'autor i que jo copio a continuació: 

“Aquesta és una novel·la i la lògica que segueix és la de la ficció. Tot i amb això, com que tots i cadascun dels personatges que hi apareixen són reals i, de la mateixa manera, la història que protagonitzen és verídica, m’he pres la llibertat d’imaginar i novel·lar alguns dels passatges que hi apareixen.”

I ara sí que m'endinso en el relat, que no es tracta de cap ficció a la que l'autor hi va esmerçar sis anys per documentar-se, sinó que a més que recull la vida de la Karmele Urresti, infermera, i del seu espòs, en Txomin Letamendi, trompetista, com a diguem-ne protagonistes, la història va més enllà, va fins la dura realitat de l'època de la postguerra:

Karmele Urresti va conèixer Txomin Letamendi a París, d’això no hi ha cap dubte, el mes de desembre del 1937. La Karmele tenia aleshores només vint-i-dos anys, mentre que en Txomin ja havia fet els trenta-sis.

(...)

La Karmele era ben plantada, esvelta i amb una gran confiança en ella mateixa. 

(...)

A la dècada dels cinquanta, tot era pèrdua, tot era destrucció, tot era ruïna, tot era silenci. (...) Silenci i por. 

(...)

Per Sant Ignasi, l’últim dia de juliol -i aniversari de la Karmele, a més-, Karmele Urresti i Txomin Letamendi es van casar al Château de Belloy en una senzilla cerimònia que va oficiar Joseba Urresti, el germà capellà, i que va comptar amb el Lehendakari Aguirre com a notari. 

En Txomin Letamendi, sempre amb el suport de la seva esposa Karmele, va ser un lluitador compromès amb la seva terra i el seu govern, tant en l'època d'exili, com amb posterioritat en tornant al País Basc:

Al començament del 1943, la família Letamendi Urresti va salpar de Caracas rumb a Barcelona a bord del vaixell “Cabo de Buena Esperanza”.

(...)

Al “Cabo de Buena Esperanza” s’hi va embarcar un agent secret basc, sí, però també, i en aparença, un simple músic i pare de família. 

(...)

Txomin Letamendi no havia abandonat Caracas ni havia arrossegat la seva família amb ell per menar una vida normal a Ondarroa.

(...)

Una de les responsabilitats de Txomin Letamendi quan va arribar a Bilbao va ser la coordinació dels dos grups, madrileny i bilbaí, i l’intercanvi d’informació d’interès entre tots dos.

(...)

Durant els anys 1944 i 1945, Txomin Letamendi va menar la seva doble vida a Bilbao amb una relativa tranquil·litat. 

(...)

Txomin Letamendi, l’agost del 1947, es va desplaçar a Barcelona per tal d’ocupar el càrrec de delegat del govern basc a Catalunya, delegat clandestí, és clar, en substitució d’un vell conegut seu, Jorge Eguía (Joseba Elosegui) 

I tal com ja he llegit en altres de les seves publicacions, l'autor, en Kirmen Uribe, fa una defensa emotiva del seu país i de la seva llengua:

La por que la llengua basca es perdi, que el vell idioma desaparegui per sempre, ha existit en la literatura basca des dels seus inicis. (...) Aquella mateixa por a la pèrdua de la llengua basca es va accentuar quatre segles després, no cal dir-ho, durant la dictadura de Franco. 

(...)

Si ho penses bé, els bascos som una mica com aquesta mà. Podem obrir-la i oferir-la (...) o podem tancar-la per donar un cop.

La història és molt més i amb més interès que aquest breu recull, que tanco aquí.

I a mode de conclusió:

El dilluns 5 d’agost de 1946, la policia va detenir en Txomin després que aquest cometés una imprudència.

(...)

El pas per la presó havia enfonsat en Txomin, i entre les seqüeles mentals, de vegades patia terrors i angoixes que li trastornaven la consciència, i aleshores perdia la noció del temps i de l’espai i s’imaginava que encara era a la presó.

(...)

El dimecres 20 de desembre de 1950, sense ni tan sols haver fet els quaranta-nou anys, Txomin Letamendi va morir a casa del seu germà Juan, a Madrid. 

(...)

Karmele Urresti va morir el diumenge, 23 de maig del 2010, a la seva casa d’Ondarroa, envoltada dels seus fills. Tenia noranta-cinc anys. 

  

L’hora de despertar-nos junts

Kirmen Uribe

Traducció de Pau Joan Hernàndez

370 pàgines

Torrent de Gotelles
Sabadell, gener 2021

Podeu llegir una molt interessant entrevista amb l'autor, Kirmen Uribe feta al finals del 2016. Només heu de clicar aquí.
 

Encuentros con libros

 

No ha estat una gran lectura, d'aquelles que et deixen gairebé sense alè o que et mantenen capficat analitzant el contingut hores i hores. Ni tan sols m'ha evocat gaire records, que és quelcom que cada cop m'agrada més, però és una bona reflexió respecte els llibres, amb algun paràgraf que comparteixo:

Hace mucho que el libro se ha convertido en algo natural, en un objeto cotidiano cuyas maravillosas cualidades no despiertan ni nuestro asombro ni nuestra gratitud.

Tot i això, no està de més una mica de "fetitxisme":

Ese objeto rectangular de papel y cartón al que llamamos libro, ese producto venal, al que le asignamos un precio y que colocamos como una mercancía más tras el cristal de un escaparate, como si no tuviera alma, cuando en realidad, cada ejemplar, aunque se compre y se venda, es un ser animado, dotado de voluntad, que sale al encuentro del que lo hojea por curiosidad, del que lo termina leyendo y, sobre todo, del que no solo lo lee, sino que también lo disfruta.

Deixant de banda la meva estima pels llibres i no només com a lectora, sinó com a objectes apreciats, no em puc ni imaginar remotament el què ha de sentir un escriptor i, encara més un de raonable èxit com en Estefan Zweig, i no estic pensant en la vanitat que hi hagi qui et pugui llegir i admirar (o no), sinó pel goig de sentir la inspiració, de ser capaç de transmetre els pensaments, les idees, als altres. I és que algun cop he llegit relats senzills, que m'han fet pensar en episodis viscuts personalment i els he trobat tant interessants que és evident que cal tenir quelcom d'especial per saber transmetre ni que sigui una idea senzilla i fer-la interessant pel lector.

Tota la meva admiració:

Para Stefan Zweig, el encuentro con un libro implicaba darlo a conocer a otros, en la medida de sus posibilidades. Además de las recensiones, pensadas fundamentalmente para los posibles lectores, publicadas en diarios y revistas, y de los prólogos que escribió tanto para las antologías que él mismo preparó como para los libros de otros, participó activamente en la vida literaria de su época.

 

Encuentros con libros

Stefan Zweig

Traducció de Roberto Bravo de la Varga

256 pàgines

Un viatge cap a l'interior...

No ha estat el què m'esperava.

Una lectura que sense ser desagradable ni fer-se feixuga, m'ha aportat ben poca cosa, possiblement perquè m'esperava tota una altra cosa, inespecífica, però més interessant.

En essència, és un llibre que recull els pensaments i algun sentiment del seu autor en el transcurs d'uns viatges des de Bilbao a Nova York i a la inversa. 

Si ho he titulat com a un viatge cap a l'interior és només perquè durant els viatges, l'autor fa referència a alguns episodis familiars i a l'elaboració d'una de les seves novel·les per la que cerca informació. Gaire cosa més:

Tothom sap que la fantasia s’inspira en la realitat, però la llei de la ficció exigeix que només s’expliqui una part de la veritat. 

(...)

Pel desembre del 2002, vaig escriure la primera frase de la novel·la. (...) “Quan va néixer el meu pare, la casa ja estava en ruïnes” Aquesta va ser la primera frase que vaig escollir. 

(...)

El més important són les històries, siguin veritat o mentida, o totes dues coses. 

(...)

Vaig explicar-li a Fionna el projecte de la novel·la. El repte consistia a parlar de tres generacions d’una família sense tornar a la novel·la del segle XIX. 

(...)

Quan vaig començar a donar voltes a la idea de la novel·la, el personatge de l’avi Liborio em resultava al mateix temps incòmode i atractiu. El meu avi havia optat, en un moment determinat, per l’aixecament franquista. 

Malgrat aquesta impressió un tant negativa, no puc deixar d'admirar l'autor quan parla defensant la llegua i la cultura basca:

Recordo que, quan érem petits, nosaltres també teníem una còpia del Gernika penjada a la sala. Aleshores, a totes les cases del País Basc hi devia haver un Gernika. 

(...)

Els bascos sempre hem pensat que la nostra és una tradició literària menor.

(...)

Però el pitjor que podem fer és mantenir-la oculta. Al contrari, cal que convidem a tothom que ens visiti a entrar-hi i els oferim tot el que tinguem a casa, encara que el que oferim sigui poc i ho trobin pobre.

Tenim la tradició que tenim i amb ella hem d’avançar; això sí, reunint el màxim nombre possible d’adeptes. Perquè la millor manera de ventilar la casa és obrir les finestres.

Sense oblidar-se de les flors:

Sense oblidar de trobar temps per tenir cura de les flors. 

 

 

Bilbao-New York-Bilbao

Kirmen Uribe

Traducció de Pau Joan Hernàndez

185 pàgines 

Detall del mural Erromerian i
d'Aurelio Artreta 
Fotografia a partir de la sobrecoberta de llibre

No sé si he de creure el que em va dir la mare, potser es tracta d'una altra història imaginària. (...) El cas és que l'avi li va revelar a la mare que aquella (a l'esquerra de la imatge) era l'avia Ana.

Días sin ti

 

Dues històries d'amor frustrat, les dues amb un final dolorós, d'abandó un, de mort l'altre. Els protagonistes, narradors, una àvia i el seu nét.

Ella, la Dora, que havia estat mestra durant la República i més tard represaliada, reviu la seva poc convencional història d'amor amb un final tràgic:

Dora. Todo el mundo la llamaba “abuela” o “abuela Dora”, pero yo prefería llamarla sólo por su nombre para no olvidar su esencia nunca.  (…) Había sido maestra en la República, había luchado contra las normas de su época haciendo siempre lo que le había venido en gana, sin importar lo que pensaran. 

(...)

Hay momentos en los que la vida te coloca en una situación compleja: escoger entre lo que puede hacerte feliz y lo que quieres que te haga feliz.

(...)

Todos los amores conllevan riesgos, pero hay algunos que sólo pueden crecer sobre la pérdida, y al final son los más resistentes.

Ell, en Gael, que ha viscut una turmentosa relació que ha acabat:

Conocí a Marta en otoño.

(...)

Pasaban los días y Marta los ocupaba todos.

(...)

No hice preguntas.

Cuando Marta me dejó, me quebré por dentro. 

(...)

Nunca pensé que si aquello no funcionaba sería incapaz de regresar ileso.

Com ja he dit, són dues històries d'amor amb un final desgraciat, però dels dos, de llurs reflexions, jo em quedo, sense cap mena de dubte, amb la història i el relat de la Dora.

L'altra, la de'n Gael, em sembla intranscendent, i tot i que pel que la pateix potser semblarà dolorosa i insuportable, vistes des de fora no hi ha comparació possible.

I si hi ha qui dubta, només cal afegir algunes de les reflexions que ella li fa al seu nét, amb la intenció que li serveixen de consol:

No trates nunca de obligar a nadie a que se quede a tu lado: dale alas para que pueda decidir libremente cuándo irse y cuándo volver. Esa será la única manera de asegurarte un amor real y auténtico.

(...)

La vida está llena de primeras veces, de situaciones que descubrimos al comenzar algo.  Esos momentos colman nuestra memoria.

(...)

No existe un lugar al que podamos acudir cuando nos sentimos así. (…) Debemos caminar, dar un paso tras otro, da igual hacia dónde, da igual de qué manera, mientras avancemos. (…) Pararse es como cerrar los ojos.

I què dir de la guerra? I què de la postguerra? I de les represàlies? I de les enveges?...:

Tu abuelo, por fortuna, no participó en ningún bando. No fue llamado a filas ni le obligaron a empuñar un arma para proteger a una población que no necesitaba defensa.

(...)

En cierto modo, cariño, una guerra nunca termina, por eso son tan peligrosas.

(...)

La gente se volvió loca, los unos contra los otros. (…) Siempre he respetado al que piensa distinto, pero que no me obliguen a apreciar a aquel que escupe sobre mi libertad , porque jamás lo haré, jamás honraré al que se cree con el poder de robar lo que es mío.

I el final:

Resulta que ese día unos desalmados le habían sorprendido con su libro de poemas de Antonio Machado y le habían propinado una paliza mortal. (…) Acabaron con su vida y se lo llevaron, esa noche y a escondidas, a una fosa común.

(...)

No he vuelto a estar con alguien sencillamente porque no lo he sentido, porque ya viví el amor una vez y aún continúa dentro de mí.

 

En definitiva:

Es necesario comprender la fugacidad de las cosas para poder atraparlas en el instante justo que nos pasan por delante. 

Días sin ti

Elvira Sastre

  262 pàgines

 

Al carrer del Carme no hi creixien arbres.

 

M'identifico en molts aspectes amb la Francie, la protagonista d'aquesta història, malgrat que ella que viu a Brooklyn compta amb un frondós arbre des d'on pot gaudir d'una certa intimitat, per llegir o només per passejar la mirada pel barri.

Ella tenia una biblioteca propera, antiga i atrotinada. La "meva" era moderna i ben dotada. Totes dues gaudíem de l'olor inconfusible dels llibres:

La biblioteca era petita, antiga i atrotinada. (...) Li agradava moltíssim l’olor que va sentir, una barreja de velles enquadernacions en pell, cola i tampons de tinta. 

L'escola del meu barri en canvi, sí que era petita i atrotinada, però a mi m'encantava anar a escola, malgrat que, amb una part important de les professores, vaig patir el mateix problema que ella:

La Francie tenia moltes ganes que arribés el moment d’anar  a l’escola.

(...)

El primer dia, la Francie, amuntegada amb altres alumnes de la seva mateixa condició, va aprendre moltes més coses de les que imaginava. Va descobrir l’existència de les classes socials en una gran democràcia. (...) Era evident que la mestra els odiava, a ella i als altres com ella, per una sola raó: perquè eren el que eren.

Gairebé encara recordo el moment que vaig aconseguir llegir els contes sense haver d'esperar el pare! De fet, quan vaig començar l'escola ja sabia llegir:

Quin moment més màgic quan un nen s’adona que sap llegir les paraules impreses! (...) El dia que es va adonar que sabia llegir va fer la promesa de llegir un llibre cada dia de la seva vida.

A la meva escola, aquesta "feina" la feia la mateixa mestra:

Un cop a la setmana, la infermera escolar passava per les classes i es posava d’esquena a la finestra. (...) La infermera escorcollava els cabells amb un bastonet llarg. Si hi descobria polls o llémenes, deia a l’alumna que es posés a un costat.

Tot i que també vaig conèixer temps de misèria i escassetat, a casa mai no es va arribar als extrems que ens narra:

Els Nolan vivien gairebé exclusivament de pa sec.

(...)

S’alimentaven principalment amb aquestes coses, fetes de pa sec, llet condensada, cafè, cebes, patates i sempre el centau d’algun ingredient comprat a l’últim minut, afegit per millorar el gust. De tant en tant menjaven un plàtan.

Jo llegia amagada sota els llençols amb l'ajuda d'una lot perquè encendre les bombetes a aquelles hores, ho tenia prohibit. Ara, el que llegia no tenia res a veure:

Abans de ficar-se al llit, la Francie i en Neeley havien de llegir una pàgina de la Bíblia i una pàgina de Shakespeare. Era una regla.

I segueix la vida de la nostra protagonista que creix, madura, estudia...

Eles nens tenen una idea vaga del futur. (...) Entre els onze i els dotze anys les coses van canviar. El futur arribava més de pressa.

(...)

Créixer espatllava moltes coses.

(...)

“Avui soc una dona”, va escriure la Francie en el seu diari a l’estiu, quan tenia tretze anys.

Tenir germans mascles, en segons quines èpoques, treia oportunitats a les noies de les que s'esperava que es cassessin i poca cosa més que no fos ocupar-se dels pares arribant a la vellesa: 

¿Per què a ell, que no vol estudiar, l’obligues a anar-hi? -va cridar la Francie-, i a mi, que vull anar-hi, m’ho prohibeixes?.

(...)

Algun dia tindràs un desengany, mare. Faré el que consideraré bo per ami i que potser no ho serà per a tu.

 

El nou pis consistia en quatre habitacions (...) I, malgrat tot, hi creixia un arbre.

Com he dit al començament, al meu barri no hi havia arbres, però la vida tenia moltes semblances.

Una persona pot plorar durant molt de temps, però no pas eternament. I després cal fer altres coses.

Molt bona filosofia de vida. 

Creix un arbre a Brooklyn

Betty Smith

Traducció de Josep Alemany

574 pàgines

 

 

 

 

Todos nuestros ayeres

 

Aquesta és la història de l'Anna tot i que també hi ha una part de Natalia, l'autora, que d'alguna manera va conèixer l'horror de la Segona Guerra Mundial quan el seu marit va ser detingut i torturat fins a la mort a la presó, el 1944. 

En aquest relat, ens parla d'una família benestant que educa les seves dues filles:

Concettina y Anna tomaban clases de piano dos veces por semana. (…) Ni Anna ni Concettina tocaban bien. Las dos estaban hartas de aquellas clases y les habría encantado dejarlas, pero la señorita María no quería que las dejaran.

(...)

Los Guindos era una casa alta y grande, con escopetas y cornamentas colgadas en las paredes, con unas camas muy altas y colchones que crujían porque estaban rellenos de hojas de maíz.

L'Anna, una noia un tant rebel amb idees revolucionàries, en un temps en què les dones estaven totalment sotmeses als homes, a raó d'una relació esporàdica amb Giuma, un jove estudiant de la que se sent enamorada, queda embarassada. La reacció del jove és només ajudar-la econòmicament per tal que se'n desfaci de la criatura mentre es desentén de qualsevol compromís:

La llevaba al cine porque siempre tenía dinero para sus gastos. También deambulaban por la ciudad, entraban en la librerías y miraban libros y revistas de arte. 

(...)

Había hecho el amor con Giuma y sabía que él no la quería. (…) Ahora los alemanes habían ganado y ya no se podía hacer ninguna revolución. 

(...)

Anna ya sabía que también ella iba a tener un niño.  (La seva germana Concettina s'havia casat i just acabava de tenir una criatura)

(...)

Al principio ella había pensado un poco en que podrían llegar a casarse. Pero todo lo que había hecho él era darle mil liras para que buscase por su cuenta una comadrona en la ciudad.

Anna passa un breu temps de dubtes, fins que apareix en la seva vida Censo Rena, un home ric i bondadós, trenta anys més gran que ella:

Censo Rena era alto y gordo, con una cara que era todo pelos, bigotes y cejas. 

(...)

El pueblo de Cenzo Rena se llamaba Borgo San Constanzo. (…) El pueblo estaba construido en medio del camino, y por el camino pasaba dos veces al día el coche de línea balanceándose bajo el peso de la gente encaramada a los estribos y en el techo.

Ell li proposa casar-se i fer-se càrrec de la seva criatura que inscriurà com a pròpia. L'Anna accepta i després del casament de conveniència, renuncia a les seves idees i s'acomoda ( o es resigna) a ser el que s'espera d'ella: Una bona esposa i mare:

Se había puesto muy gorda y pesadora, se pasaba el día sentada con las manos en el regazo, dejando que le creciera por dentro el niño. 

No he pogut evitar recordar la mare, una dona que mai es va deixar doblegar a les exigències del temps que li va tocar viure. També va patir una guerra, la mal anomenada Civil, va passar fam, va criar el seu primer fill nascut entre bombardeigs, va patir la dura postguerra des del bàndol dels perdedors, va ser rebel, independent i lluitadora fins a la seva prematura mort.

 

 

Todos nuestros ayeres

Natalia Ginzburg

Traducció de Carmen Martín Gaite

354 pàgines