A dalt, tot està tranquil

A Sabadell
Gener del 2022

He pujat el pare a dalt. Primer l’he assegut en una cadira i he desmuntat el llit.

Definitivament, el trasllat és cap l'habitació de dalt.

I és que compartir habitatge amb algú que, en el millor dels casos, et resulti indiferent quan no una nosa, és una experiència duríssima. Entenc que per tots dos.

D'alguna manera això és que succeeix al nostre protagonista, en Helmer van Wonderen de cinquanta anys i que comparteix vivenda amb el seu pare, un maltractador en el seu temps, i ara ja ancià desvalgut, al seu càrrec:

Fa set anys li van fer la revisió per prorrogar-li el carnet de conduir. Ja li fallava tot i no va passar la revisió.

(...)

No va voler posar calefacció central. La mare sí, però el que ella volgués no comptava.

(...)

La mare era una dona escandalosament lletja.

(...)

Sempre sec al lloc de la mare, a la cadira que hi ha més a prop del marbre.

 

En deu minuts m’he assegut a totes les cadires. Si algú em veiés, pensaria que intento ser tots quatre per no haver de menjar sol. 

Ens parla de quatre llocs; corresponen, van correspondre, als seus pares, Henk, el seu germà bessó, i ell mateix. A hores d'ara, tret del seu pare, impossibilitat, al pis de dalt, només ell resta viu:

En Henk i jo vam néixer l’any 1947; jo, uns quants minuts abans que ell. (...) La mare era una dona poc parladora, però ho veia tot. El pare era el que parlava, però no veia gairebé res. Sobretot, cridava. 

Ara, que ha fet cinquanta anys, es demana, quina ha estat la seva vida. La resposta no serà gens afalagadora, ni tan sols quan evoca la seva veïna, l'Ada:

He tingut por tota la meva vida. Por del silenci i de la foscor. Tota la vida que em costa adormir-me.

(...)

L’Ada encara és jove, deu tenir uns trenta-cinc anys. (...) L’Ada em cau bé, però el seu entusiasme i la seva xerrameca franca encara m’atabalen.

(...)

Cago dos cops al dia.(...) Quan me’n recordo, carrego el pare escales avall per asseure’l al vàter. (...) Pot ser dia si, dia no; altres vegades trigo quatre dies.

(...)

Els meus records comencen als anys cinquanta. Abans, no sé amb quina freqüència ens pegava, el pare. 

A mesura que anem coneixent més detalls de la seva vida, es fa evident que ha estat, o potser només s'ha sentit un fracassat:

El 19 d’abril de 1967 jo era a mig tercer trimestre del primer curs de filologia neerlandesa. (...) No em van concedir la beca. (...) Doncs, em vaig quedar a casa els pares, anava en bici a Amsterdam, assistia a les classes i feia tota mena de feinetes per poder-me pagar la carrera.

(...)

En Henk era el pagès, en Henk era el noi del pare. Què havia de fer-ne de mi, o què havia de fer jo mateix amb mi, eren coses que no es plantejava.

No m'he plantejar mai l'esperit de "nissaga"; vull dir pensar en si el cognom es quedarà o no sense descendència. Francament no m'importa gens, no li dono pas cap importància, però el nostre protagonista si, li'n dona i molta:

Soc l’últim Van Wonderen. N’hi ha molts més, és clar, però no de la meva branca.

(...)

És estrany, que m’afecti tant ser l’últim Van Wonderen. No esperava tenir aquest sentiment de pertinença, sense dona, sense fills i amb un pare consumit a qui mai no he sentit malgastar ni una sola paraula per parlar de família. És la granja? La nostra granja?

(...)

Estic sol, no tinc ningú contra qui arraulir-me. 

Està clar, que el fet de tenir un germà bessó, una imatge en mirall de nosaltres mateixos pot ser quelcom diferent, no penso en el fet de l'estimació, sinó més aviat en el de la imatge. Tampoc no he entès mai aquelles famílies que vesteixen igual els germans, de vegades sense que necessàriament siguin bessons. Sembla que els vulguin negar la seva identitat.

Però tot plegat només són cabòries meves. Veiem què ens diu el nostre protagonista quan parla del seu germà difunt:

Jo pensava, ell actuava.

(...)

En retrospectiva, sempre en retrospectiva, era com si ell sabés exactament què volia, mentre que jo no en tenia ni idea. De res.

(...)

Compartíem l’aniversari, compartíem els amics, fins als catorze anys vam compartir la dutxa. Fins que un dissabte a la nit el pare ens va separar.

-Primer l’un i després l’altre -va dir.

-feu-li cas -va dir la mare quan vam anar a protestar-. Ara ja us esteu fent homes. 

I la vida continua, monòtona, avorrida... mentre a dalt, sembla que tot està tranquil, res de què preocupar-se:

M’he adonat que al llit s’ha anat convertint en un lloc on trobo tranquil·litat. Un lloc de repòs, però no per dormir. De vegades m’esforço a no adormir-me, perquè de dia passen massa coses. El llit s’ha convertit en un refugi, tal com fins fa poc ho era l’habitació del pare o una quadra plena de vaques a l’hivern.

(...)

Estic borratxo pel vi i penso en cervesa. (...) Jazz. Per algun motiu, el jazz és una música solitària, sobretot si surt d’una ràdio col·locada en un racó. 

(...)

El pare està més cendrós cada dia que passa. Fa una setmana que no menja, només beu aigua i suc de taronja, i de suc en beu cada cop menys perquè li sembla “massa àcid”. 

Només un instant d'acostament, d'inici de conversa, de retret...:

Jo era la segona opció.  -vaig dir-.

(...)

Jo ho feia tan bé com sabia -diu. 

Arribem al final amb uns comentaris demolidors, potser pel que contenen de realitat:

Qui és mort, és mort. Qui se’n va, se’n va. Ja no m’assabentaré de res. (...) Un enterrament no és per al mort, sinó per als qui el sobreviuen. 

 

 

A dalt tot està tranquil

Gerbrand Bakker

Traducció de Maria Rosich

268 pàgines