A sotavent

A Sotavent està basat en una història real, ni més ni menys que la de l'avi de l'autor al qui ell qualifica com a "Un autèntic llop de mar"

De fet, la història tracta d'abastar els viatges que al llarg de quaranta anys el van dur arreu del món.

Grafit a Sabadell

Veiem com es presenta el mateix protagonista:

La meva vida ha estat atzarosa. Als deu anys vaig fugir de casa. (...) M’he abocat a l’abisme de la vilesa, de la infàmia, de la roïnesa i de la depravació, però he tingut prou ànim per sortir-me’n.

(...)

Soc el quart d’una prole de deu, sis nois i quatre noies, alguns d’ells morts de petits i d’altres de més grans però que fa anys que ja no hi són, i encara altres van marxar a Amèrica i pràcticament els he perdut el rastre. 

Comença el seu relat, parlant de l'escola:

Així, doncs, devia ser l’any 1893, a punt de fer els nou anys, i amb l’arribada del mestre, que la mare em va enviar a l’escola amb en Bienvenido.

(...)

D’escola només en tenia el nom.

I a continuació, ens presenta els pares:

La mare era menuda i semblava fràgil, però era un nervi, tot el dia estava traginant amb les feines de la casa, es cuidava de l’hort, que hi havia darrere de la cuina, i del bestiar amb l’ajut de les filles. Malgrat tot , no es queixava ni defallia. 

(...)

Mai havia rebut del pare cap gest d’afecte o estimació, només bufetades i cop de xurriaques.

Només tenia 10 anys quan va fugir de casa per primer cop, o potser fora millor dir que fugia dels maltractaments que l'infligien el seu pare i els responsables de l'escola:

A trenc d’alba vaig emprendre la marxa sense saber exactament on podia anar. Tenia deu anys.

No va reeixir en aquesta ocasió i es va haver de resignar a tornar a l'escola i al sí de la família. Va ser per poc temps quan va tenir ocasió de marxar, aquest cop amb el consentiment del pare:

Vaig dir que sí, sí a marxar de Marçà, sí a allunyar-me d’aquell pare que m’odiava, sí a anar a Barcelona, sí a una nova vida.

(...)

Vaig arribar a Barcelona l’any 1895, encara no havia fet els onze anys. Eren als voltants de Tots Sants

(...)

Aviat els meus grans somnis es van esvair, la casa dels aprenents era com un presidi, mal menjats, mal dormits i mal tractats.

Tot el seu interès, va estar en viatjar, visitar aquells països, els noms dels quals li bullien al cervell:

França, Austràlia, Hamburg, Cap d’Hornos...

Una forma de viure sense pensar en el futur, ni en cap tipus d'estabilitat ni econòmica ni de qualsevol altra mena, només el dia a dia, l'aventura i el risc:

Els pocs diners que ens quedaven els havíem gastat la nit abans de sortir. Només teníem la roba, i poc, que utilitzàvem a Iquique, i que no abrigava gens.

(...)

Jo només havia estat enrolat en dos vaixells de vapor. (...) La vida en un vaixell de vapor era molt diferent de la d’un de vela.

(...)

Una setmana després m’enrolava altre cop en un veler: el “Lady Everel”. 

I entre viatges i aventures vaig arribant al final d'aquest comentari, en què es fa evident que el seu protagonista va anar descendent cap a situacions que acabaven esdevenint més i més embrutides i fosques:

Ens vam enrolar al “Duke of Wellington”, un vapor amb destí a la Índia. (...) Amb vint-i-set anys era capaç de manar qualsevol mariner per vell que fos i em feia respectar si calia.

(...)

Havia robat i disparat un tret a un home. La meva vida era una disbauxa contínua, el beure i les dones eren la meva perdició. No era la vida d’una persona honrada. Si seguia així no arribaria a vell. 

I una conclusió tardana que només ell podria valorar fins a quin punt li va fer esmenar el seu lamentable declivi:

De què havia servit lluitar tots aquells anys si no havia madurat.

 

 

A Sotavent

(Memòries d'un mariner de terra endins)

Ton Novellas

330 pàgines