El vaig donar ulls...

Camins,,,
Matadepera, juny 2023

Ja fa un temps que vaig llegir i comentar "Canto jo i la muntanya balla"  i molt em temo que aquest cop m'ha passat el mateix amb aquesta nova novel·la de la mateixa autora. És a dir que no he aconseguit entrar en la història.

He reincidit, però dubto molt que ho torni a fer.

En aquesta ocasió ens trobem amb una nissaga de dones que abasta set generacions, amb vides que sense ser contemporànies s'entrellacen com si formessin part d'un tot.

Un univers tètric, obscur i malgrat tot, més que inquietant, acaba resultant carregós:

De bon començament coneixem els darrers moments de vida de la Bernadetta:

Dins del llit, la Bernadeta va empassar-se una alenada barroera d’aire, va abandonar un ronc rogallós a mitges, i va deixar de respirar. Fora es va sentir el cant d’un òliba i després silenci.

(...)

Però l’avenc fosc de la boca de la Bernadeta va sospirar, va inhalar i va reprendre el renou.

(...)

L’habitació on dormia la Bernadeta era tètrica. La sala era llòbrega. Les escales semblaven un pou. L’entrada era sinistra. La cuina era la gola d’un llop. Sense fons. Les parets, la llar, la finestra, la taula, les cadires, la pica, no es veien. Com si no hi fossin. Com si no hi hagués cuina ni mas. Només foscúria.

I ben aviat la història de la Bernadetta es confondrà amb la de la Margarida i la de la Joana, tot i pertànyer a generacions diferents:

La Margarida havia esperat la mort amb il·lusió. La pròpia. (...) Però, ai las!, filletes quin desengany. (...)

La Joana seia al seu escó. Era una dona molt vella. Tenia cara de cavall, un ull més obert que l’altre, els cabells grisos i desmanegats com una crinera, els braços gruixuts i el ventre ample. Aquell era el s eu lloc. L’escó vora el foc, encara que ara la llar ja no estigués mai encesa.

La història més que donar un salt, sembla que reculi per donar pas als fills de la Margarida:

Quan havia de néixer el primer fill de la Margarida, la Joan i la Blanca van tapar finestres i van segellar portes perquè no entressin malvestats ni corrents d’aire. (...) Va ser un part llarg de mare primerenca. Quan la criatura va ser fora, la van repassar sencera.

(...)

A l’Elisabet l’havien casada amb el moliner de Roses, i des de Roses veia el mar i les muntanyes nevades alhora. Però no hi va viure gaire temps, a Roses, perquè la primera nit que va dormir al molí, l’Elisabet 

Tot fa pensar que el destí de la Margarida va patir diferents sotracs, que val a dir, tampoc no és que quedin massa ben explicats:

Els soldats del virrei van tancar la Margarida a la presó del Veguer. En una cel·la amb mitja dotzena d’ànimes condemnades més i grapats de rates.

(...)

Un cop els homes del virrei van cremar el mas i es van endur la Margarida, ningú renyava la Blanca, perquè la Joana només reia i en Bartomeu i l’Esteve tan sols ploraven. 

(...)

A partir d’aquell moment, tot el que la Margarida va esperar va ser morir-se. Però, ai las!, pobra desgraciada, li van passar tots davant. 

I el cercle es tanca retornant a la Bernadeta, però aquest cop al moment de ser mare:

La Bernadeta va parir com havia anticipat que pariria. Sola. A la cuina. A terra. Eixarrancada. Amb les cames obertes. Enrampades. I els ulls clucs. Transpirant, grunyint, empenyent, i fent baixar unes mans temptatives, que s’obrien camí entre la suor, la mullena i les embranzides fins a tocar el cap de la criatura, que encara era a dintre. Quan la palpava, es movia.

És evident que només he recollit una pinzellada de la complicada i enrevessada trama del relat. I he triat aquesta part perquè m'ha semblat la més entenedora, tot i que ara mateix, rellegint el què he escrit tampoc no és que li trobi massa sentit a tot plegat.

I acabo amb una reflexió que és un resum del què anava pensant mentre llegia. I és que, ho descriu gairebé tot d’una manera mil·limètrica, carregosa i fosca, sense ànima, però no aporta gaire res a la història, fins el punt que, almenys a mi m'ha resultat un tant enervant i amb un punt de pedanteria.

Però ja he dit per endavant que no havia entrat en el relat.

 

 

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres

Irene Solà

168 pàgines