La ciutat dels vius

Abans de fer-me amb el llibre, ja havia llegit que es tractava del relat d’un cas verídic. Des del primer moment em va recordar la pel·lícula, també basada en fets reals, “A sangre fría, sin motivo aparente” i el fet que en general, el tema aprofundeixi lleugerament en el tema de la maldat, va ser el que finalment em va acabar de decidir.

Val a dir que he trobat que és excessivament extens, que l’autor, periodista, sembla recrear-s’hi en més d’un moment amb una meticulositat un tant exasperant en les entrevistes amb personatges que han conegut algun dels diguem-ne “protagonistes”. 

Grafit a Sabadell

La història comença d'una manera lamentablement massa habitual:

El diumenge, 6 de març, després d’una setmana de feina, Mario Angelucci estava escarxofat al sofà mirant la televisió. (...) La presentadora del telenotícies estava explicant que un jove de vint anys havia estat assassinat brutalment en un apartament als afores de Roma.

(...)

En poques hores a Roma el crim es va convertir en el principal tema de conversa. 

Però el pitjor, els detalls, encara estava per arribar.

La Marta, la jove promesa d'en Marco, un dels assassins, possiblement el principal inductor:

De la nit al dia, Marta Gaia es va trobar amb la vida destruïda.

(...)

Marta Gaia tenia un caràcter enèrgic, era tossuda, amb determinació, i de seny no n’hi havia faltat mai. Luca era esquiu sense ser egoista, inquiet sense ser dolent, trobava pau i refugi als seus braços. De vegades parlaven del futur.

(...)

Com era a escola?

Directe, animat, sempre tenia el seu punt de vista sobre les coses, el defensava sense exagerar. 

Diferents persones parlen de la seva amistat i/o relació amb Marco Prato, al que fonamentalment es va considerar l'instigador de les tortures i l'assassinat. En general, amb comptades excepcions, en parlen bé i no entenen el què li ha pogut passar:

Va aparèixer una carpeta amb un expedient de la clínica S. Alessandro que es remuntava al 2011. S. Alessandro era on Marco Prato va ser hospitalitzat després dels primers intents de suïcidi.

(...)

He de reconèixer que Marco Prato és un noi intel·ligent, carismàtic, fins i tot simpàtic quan vol.

(...)

Els diaris van associar Marco Prato i Manuel Foffo amb els degolladors d’ISIS. 

A mesura que avancen els dies i les investigacions, es van anar coneixent més detalls, que els autors rememoren en les diferents declaracions:

Tancat a la cel·la, Manuel lluitava per reconstruir determinats esdeveniments. A la nit, estirat al catre, els records de sobte li tornaven a la memòria.

(...)

Vam esnifar. Vam xerrar. Vam beure vodka.

De les moltes i diverses opinions de les persones que els coneixien, o creien conèixer-los, en destaco la de Raffaele, una cambrera:

Després d’haver-los servit, Raffaele va tornar a l’interior del local. Quan dues setmanes després va ser convocada pels carabinieri, va dir que si hi havia un tret que poguessin tenir en comú aquells dos nois, sense cap mena de dubte era el fet de semblar “perfectament normals”. 

També en parlen els "protagonistes", i ho fan en les sessions de declaracions i en diferents manifestacions que acaben filtrant-se als mitjans de comunicació.

Tot i que ja havien passat mesos des de l’assassinat de Luca Varani, l’interès no havia minvat. (...) no feien res més que culpar-se mútuament.

(...)

Manuel va rebre durant mesos, un parell de vegades a la setmana, les visites del seu germà Roberto i dels seus pares.

(...)

Jo, en aquell pobre noi hi penso cada dia, de nits somio que soc ell, somio que algú em fa el mateix que jo li vaig fer. Tinc malsons d’aquesta mena i després em desperto amb el cor a la gola.

(...)

A part de les converses amb els familiars, Marco Prato i Manuel Foffo es van ocupar de moltes altres qüestions en aquell període. Van parlar llargament amb els seus advocats. 

I pràcticament arribem al final. 

Amb la sentència  de Manuel:

El 21 de febrer de 2017, després d’un al·legat molt complex (...) el jutge Nicola Di Grazia va condemnar Manuel Foffo a trenta anys de presó. (...) Malgrat la documentació mèdica, el juge va considerar que Manuel era capaç d’entendre i de voler.

I el suïcidi de Marco:

Durant la nit, a la presó de Velletri, havien trobat Marco Prato sense vida al bany de la seva cel·la. S’havia matat inhalant el gas de la bombona que feia servir per cuinar.

(...)

El suïcidi de Marco Prato va suposar el més trist dels cops d’efecte, i al mateix temps va afegir al cas un tel de foscor. (...) A partir d’aquell moment la tensió va començar a remetre. S’havia assolit el cim, el contingut havia fet esclatar el contenidor. No van faltar-hi seqüeles, però una clara sensació que la partida s’havia acabat va caure sobre els que, durant més d’un any, havien seguit l’assassinat sense poder-se’n deslligar.

A la pràctica, Luca Varani havia mort dessagnat.

Només reiterar que el mateix autor, un cop finalitzat el relat adjunta una “NOTA DE L’AUTOR” en què especifica:

“La història que explica aquest llibre va passar de veritat.” 

Si voleu aprofundir en el tema us remeto a una entrevista amb el seu autor. Només us cal clicar aquí.

 

La ciutat dels vius

Nicola Lagioia

491 pàgines