Quan deixi de ser jo

Aquesta soc jo fa uns cinquanta anys
En un dia d'excursió
Ja era mare 

Acabo de tancar el llibre quan just he llegit la darrera paraula i contràriament al que acostumo a fer, m'he decidit a escriure aquesta entrada, conscient de què no hauré deixat madurar el llegit i recollit en les meves notes, però necessito abocar ara mateix tot el què m'ha produït aquesta lectura.

I començo:

No voldria estendre'm massa ni en les meves reflexions ni tampoc en el recull de cites que estimo molt íntimes i personals de l'autora, però tampoc voldria deixar per recollir cap aspecte.

En el que a mi es refereix fa temps, gairebé diria que sempre, penso que un dia o altre tots deixem de ser jo. De vegades, i ara em refereixo a la fotografia que he triat (el primer cop que utilitzo una imatge meva), jo era mare, era jove, era alegre, no afegiré si era o no feliç perquè entre moltes altres coses, la felicitat és molt relativa.

Ara mateix ja no soc aquella "jo" de la fotografia, però, de moment segueixo gaudint del domini tant del meu cos com de la meva ment, la qual cosa és per mi, el mateix que per l'autora, imprescindible per seguir vivint.

I m'endinso una mica en el recull d'algunes frases significatives, algunes perquè, modestament m'identifico amb ella, i d'altres perquè em semblen d'una bellesa dura i alhora necessària.

Vosaltres jutjareu:

1-Així va començar TOT:

Només intento narrar com és aquesta por aterridora que et desposseeix del teu ésser que avança, passat a passat, cap al país del no-res i sense tenir armes per derrotar-lo. Tot això ja era un avís del que vindria. 

2-PER FI ho sé:

La primera sensació que evoco sobre el diagnòstic va ser de descans.

(...)

Després d’aquell aparent alleujament, de seguida va arribar l’inevitable: el plor i el cruixir de dents. 

(...)

L’Alzheimer espanta molt, fa moltíssima por. 

Tot això que narro com un conte, és a dir, amb una certa lleugeresa, ho faig per no ofegar-me en les meves llàgrimes, perquè sempre volen ser elles les protagonistes. M’obligo a fer aquest aclariment.

3-Us ho explico a TOTS:

Abans d’explicar per què em vaig decidir a fer pública la meva malaltia i d’intentar recrear aquest moment, he de centrar-me en un dels meus grans objectius vitals (...) Atrevir-me a fer-ho públic en comptes d’ocultar-me és una conseqüència d’aquesta cerca de la veritat que sempre he perseguit com a actriu. 

(...)

Aquesta malaltia queda molt amagada en l’entorn familiar.

(...)

La meva obsessió amb la veritat en la vida i a dalt de l’escenari no és res de nou. Soc una fanàtica de la veritat. Massa. Sé que pot causar  molt de dolor, però hem de saber gestionar-la. (...) Prefereixo la veritat sempre. L’ocultació és de covards. 

4-Als meus i a la meva VOCACIÓ:

Escriure un llibre de memòries mentre la meva s’esvaeix és arriscat. Malgrat això, sento la temptació de fer-ho. Estimo la paraula escrita. 

5-Una CARRERA contra tot pronòstic:

Sempre he tingut molt present el sentit de l’ètica de l’actor (...) L’actor ha de ser un instrument de servei públic.

(...)

Quina llàstima, no crec en el més enllà i, si hi cregués, qui em garanteix que em tornarien la memòria? 

6-Encara em pregunto quin dia és AVUI:

Encara tinc consciència del que m’està passant i, en conseqüència, veig el camí que m’obligarà a recórrer el meu amic Al. Em torno a estremir només d’imaginar-me els pròxims passos que farem. Una vegada més desitjo i vull desaparèixer del mapa en el moment oportú. Quan el que anomenem consciència ja no sigui amb mi.

(...)

He llegit molt, moltíssim... I ja no llegeixo tant com abans. Com podria fer-ho i aconseguir continuïtat? (...) Les contradiccions m’han acompanyat sempre. De vegades he sigut poc flexible o massa intransigent amb mi mateixa. 

(...)

Soc controladora, tossuda, exigent i puc ser molt pesada malgrat que intento contenir-me. També soc moooolt sensible, massa, i insegura. Però això últim, curiosament, ara menys. 

7-Del (DES) AMOR se n’aprèn:

L’amor és molt flexible i de vegades esquiu. I jo em pregunto: “M’estimo a mi mateixa?”. 

8-No em parlis diferent, parla’m MILLOR:

Quan es pensa en un malalt d’Alzheimer, se sol tenir la imatge d’una persona pràcticament desnonada i incapaç. (...) No és senzill tractar amb aquesta malaltia. Ni per a mi ni per als altres. 

9-El més important és PERSISTIR:

Cal donar importància al present perquè és l’únic que tenim, el passat ja ha passat i el futur encara ha d’arribar. Aquesta malaltia està molt instal·lada en el present. 

10-Barcelona-Madrid-Barcelona:

De coneguts, en tinc molts; d’amics, pocs, però molt valuosos.

(...)

Si em deixo portar no puc resistir-ho, és massa cruel veure i assistir a la teva petita mort, cada dia, cada hora, minut, segon...

11-Quan deixi de ser JO:

He tingut moltes pors, però ara només em domina la por per la pèrdua de la identitat a mesura que la malaltia avança. Si hi reflexiono, m’espanta cada cop més. (...) El més dur és saber que aquesta afecció no deixa d’avançar.

(...)

No crec en el diable ni en els càstigs divins, ni que al suposat cel m’esperi un cor d’àngels perquè em vegi el Mestre.

I la Carme Elias, conclou molt encertadament:

Crec que soc l’única que pot decidir com vull morir, i vull que sigui dignament.

(...)

De la mateixa manera que sense proposar-m’ho la vida em porta avui a la ment els meus pares i els meus éssers estimats que resideixen al més-enllà des de fa tant de temps, suposo que amb mi passarà una mica el mateix.

(...)

La mort no m’espanta. No crec que m’esperi res ni ningú després. Cendres, res més. 

Només em resta donar-li les gràcies a la Carme per la seva generositat en compartir les seves reflexions.

 

Quan deixi de ser jo

Carme Elias

Traducció de Marta de Bru de Sala i Martí

206 pàgines