Despertem!

Navès. Lleida

Vagi per endavant que l'autor és un conegut i reconegut filòsof francès, i segons es recull a la Wiquipedia, és un dels precursors del pensament complex.

Una dada que considero important és la seva avançada edat. En Edgar Morin, pseudònim d'Edgar Nahoum, va néixer  a París el 8 de juliol del 1921. Té 103 anys.

Amb aquestes dades què he començat, només voldria aclarir que s'ha tractat d'una lectura interessant, amena també, però en algun moment inexpugnable, de la que tractaré de fer un petit resum d'aquells aspectes que m'han semblat més interessants i assequibles.

Més d'un cop, potser, com jo, us heu preguntat què és una nació. Doncs bé, l'autor ens la defineix:

Una nació és una comunitat de destí en què s’exalta patriotisme quan està amenaçada o en guerra. (...) El nacionalisme deshumanitza l’enemic en temps de guerra i infrahumanitza l’estranger en temps de pau.

(...)

La immigració genera un problema d’humanitat i d’hospitalitat. (...) La immigració suscita a més un interrogant encara més ampli, al voltant d’allò que Claude  Lévi-Strauss encara precisava que “el llindar de tolerància no és un concepte de dret, sinó una constatació de fet”.

L'autor, francès, es refereix en els seus raonaments fonamentalment a França. Possiblement els seus comentaris es podrien extrapolar a qualsevol altre país:

La França humanista està en crisi (...) és també una crisi més radical, i alhora més amagada: una crisi del pensament.

(...)

El regne de la intel·ligència artificial sobre la societat humana seria el de “Matrix”: la gran màquina anònima que governa tots els individus. El perill no prové dels robots, sinó del risc que els humans es converteixin en robots.

(...)

Ara mateix som el cor de la crisi, i la crisi és al cor de la humanitat.

I seguint amb les definicions o reflexions parlem de la crisi que ens assota:

Què és una crisi?

Tant en un sistema viu com en una societat, tota crisi constitueix una pertorbació que n’afecta de manera més o menys greu l’estabilitat, ja que causa la fallida de les regulacions que n’inhibeixen o repel·leixen les desviacions.

(...)

Si havíem pogut esperar que la crisi implicaria una presa de consciència que comportaria un canvi de via, ara ja comprenem que, per contra, ha conduit a la regressió.

Realment estem immersos en l'inici d'una nova era?:

Aquesta nova era ve marcada per incerteses encadenades sobre el present i el futur.

En cas afirmatiu, podem confiar en què serà millor? 

Podem anestesiar els dolors físics, adormir amb drogues els dolors psíquics, i això ens farà dependents dels anestèsics i de les drogues.

Però no serem mai amos ni de la melangia ni de la mort.

En definitiva, l'autor, no és en absolut optimista. Val a dir, que, sense saber-ne tant, jo tampoc ho sóc:

L’ésser humà és al mateix temps biològic i cultural. (...) L’humà és l’ésser inestable i versàtil capaç del millor i el pitjor, que viu de contradiccions i que ha de controlar constantment les passions amb la raó, i revifar incessantment la raó amb les passions.

(...)

No podem eliminar ni la desgràcia ni la mort, però podem aspirar a un progrés de les relacions entre humans, individus, grups, ètnies, nacions... la renuncia al millor dels mons no és en cap cas la renúncia a un món millor. 

El seu crit d'alerta és per demanar-nos que despertem, però, 

i no em considero pessimista, 

a hores d'ara, tampoc no ho veig gaire factible.

Despertem!

Edgar Morin

Epíleg d’Ana Sánchez

63 pàgines

Ens veurem allà dalt

La història, com una excusa per la reflexió final, m'ha colpit com sempre passa amb el que es refereix a qualsevol guerra o situació de conflicte.

El relat, que comença al novembre del 1918, a pocs dies del final de la guerra, combina de manera eficient i eficaç, ficció i realitat i se situa en el si de la Primera Guerra Mundial. 

Però no puc deixar de fer menció al que és l'argument en què un soldat, en un acte encomiable, salva la vida d'un company, atrapat entre unes runes, amb funestes conseqüències per a ell, que queda greument ferit i deformat per la resta de la seva vida.

El jove Albert, que ha salvat la seva vida, se sent moralment deutor del seu salvador Édouard, i pràcticament hi dedica tota la seva vida a procurar-li la millor atenció possible, fins el punt de sacrificar la seva vida:

Gràcies a la conquista de la cota 113, l’hospital del front, que s’havia ensopit lleugerament les últimes setmanes en espera de l’armistici, havia recuperat l’activitat. (...) S’havia emès l’ordre de traslladar Édouard amb urgència i, mentrestant, van autoritzar Albert (..) a quedar-se a la capçalera del seu company. Per sort, van poder instal·lar el ferit en una habitació individual.

(...)

Albert, doncs, es passava tot el dia al costat del seu company, i feia d’auxiliar voluntari de les infermeres.

Però aquesta història, colpidora sens dubte, entenc que és només l'excusa per conèixer el fet menyspreable, d'aquells que aprofiten el dolor i la catàstrofe de les guerres per enriquir-se.

I no crec necessari fer menció explícit a cap comtessa, que cadascú li posi el nom i la ubicació que cregui més oportuna:

Aquells cementiris provisionals havien originat una sèries de registres, plànols i llistes, però quan et cauen a sobre quinze o vint milions d’obusos en deu mesos -alguns dies un obús cada tres segons-, i has d’enterrar dues-centes vegades més d’homes del que havies previst en unes condicions dantesques, els registres, els plànols i els documents adquireixen un valor força relatiu.

(...)

L’Estat havia decidit crear una necròpolis immensa (...) L’adjudicació havia estat directa, sense concurs, i se l’havia endut Pradelle. (...) Les feines havien començat amb l’exhumació dels cadàvers reclamats pels seus familiars i que estaven segurs de poder localitzar.

A partir d'aquest moment hi entrem de ple en el nus de tota la deplorable història. Veieu:

Henri havia triat dos socis que menyspreava. (...) Henri no els tenia al corrent de res.

(...)

Enganyava al banc per finançar l’estafa de les subscripcions, és a dir, que robava diners per tenir els mitjans per poder-ne robar més.

(...)

Si a un militar li traieu la guerra, que li dóna una raó de viure i una vitalitat d’home jove, es converteix en una mòmia.

(...)

El senyor Péricourt se sentia molt sol. (...) Què havia fet amb la seva vida, per arribar a aquell punt?

(...)

El senyor Péricourt necessitava que això que ara emprenia, la construcció del  monument, el sobrepassés, sobrepassés la seva existència, en durada, en pes, en massa, en volum, que fos més fort que ell, que tornés al seu dolor una dimensió natural. 

I ens quedem amb la construcció del Monument als Caiguts. O potser fora millor afirmar que arribem a l'estafa del monument:

De robatoris n’hi ha molts cada dia, caldria obrir un despatx especial només per a això.

(...)

Aquell monument als caiguts, en comptes de reparar tot el mal que havia infligit al seu fill, encara l’agreujava més.

(...)

El Record Patriòtic havia rebut avançaments dels seus clients, però per saber a quin banc havien ingressat els diners recollits caldria temps. 

(...)

Els fets que van tenir lloc a partir del 13 de juliol podrien figurar en el programa de les escoles d’artificiers o de desactivadors de mines. 

(...)

Per al senyor Péricourt, l’aventura del monument s’havia acabat. 

Hospital de Sang
Juny 2017

I per acabar...:

L’estafa dels monuments als caiguts és, que jo sàpiga, fictícia. (...) En canvi, les malversacions atribuïdes a Henri d’Aulnay-Pradelle provenen, en gran part, de “L’escàndol de les exhumacions militars” que va esclatar el 1922. 

  

 

Ens veurem allà dalt

Pierre Lemaitre

Traducció d’Albert Pejó

477 pàgines

No prendràs el nom de Déu en va

Al Monestir de Sant Cugat
del Vallès

Un breu llibret que forma part d'una més àmplia col·lecció anomenada "Deu Manaments" I que, tal com el seu nom indica, i segons el text que acompanya a la sèrie "Vol repensar els grans temes de la contemporaneïtat seguint el fil conductor del decàleg".

Ja he comentat que és breu, just el necessari i prou interessant perquè la lectura gairebé sigui un recurs que ens impulsa a la reflexió. Segons la meva opinió, no pretén pas pontificar, només, i no és poc, si cal trobar-li una definició, el consideraria com una guia.

I endinsem-nos en el contingut:

El segon Manament és el més antireligiós de tots, sense per això deixar de ser una crida profundament religiosa. (...) És a dir: aquest Déu que has d’estimar sobre totes les coses no el faràs servir per justificar les teves dèries, les teves fòbies, els teus usos i abusos de poder.

(...)

Les elits religioses tendeixen a alçar el dit acusatori sobre els altres, mentre que els segon manament es gira sobre ells i els convida a plantejar-se fins a quin punt els és lícit parlar de Déu.

Prendre el nom, en va... A què es refereix exactament?

Un nom no és una mera designació instrumental, sinó que té tanta importància que cal prescriure’n la sacralització o santificació, com reclama el parenostre. I prohibir-ne l’ús en va, com fa el segon manament.

(...)

Beneir i maleir són dues accions verbals: són actes de parla en què, a través del llenguatge, anem més enllà del llenguatge.

(...)

Si beneir és implorar el favor de Déu sobre les realitats humanes, buscar-ne l’acció benefactora, maleir és llançar sobre la realitat un conjur que els perjudiqui o una declaració que en certifiqui el caràcter espuri.

I anant una mica més enllà, introdueix el concepte del fanatisme fonamentalista. I quan es refereix al fanatisme, entenc que ho fa en un sentit molt ampli:

El fanàtic ho és per manca de distància entre ell i allò que defensa.

(...)

En una visió fanàtica de la religió Déu esdevé, en definitiva, una coartada per legitimar el poder.

Més d'un cop he escoltat o llegit alguna al·lusió a la "Divina providència" o a "Déu proveirà". Mai no acabava d'entendre a què es referia:

El providencialisme és molt més amable que el fonamentalisme, però pot arriba a ser tan perillós com aquest últim.

(...)

Pel providencialista, Déu parla a través de la naturalesa, a través de l’atzar, a través dels esdeveniments. Només cal saber llegir els signes que Déu ens envia.

(...)

El providencialista utilitza constantment un llenguatge religiós, espiritualista, sovint similar al de la mística.

Blasfemar, en el ben entès que s'accepti la blasfèmia, podem considerar que és utilitzar el nom de Déu en va?

Tradicionalment, la blasfèmia s’ha entès com un mal ús del nom de Déu, com una profanació.

(...)

També podem considerar una blasfèmia l’esvoranc entre la predicació religiosa i la praxi real, és a dir, entre el que es proclama i el que es fa.

(...)

En el catolicisme es parla molt de la tensió entre teologia i magisteri, és a dir, entre l’investigador que indaga lliurement i l’autoritat religiosa que reivindica el dret a l’última paraula. (...) Si el magisteri eclesiàstic aspira a ser escoltat avui, potser s’imposa un canvi de to. 

Es confon massa sovint religió (qualsevol religió) amb Déu?:

Si la religió ens alerta de l’ús de la paraula  “Déu”, ¿potser la solució passa per una religió sense Déu?

(...)

No es tracta de negar l’existència de Déu, una operació epistemològicament tan arrogant com afirmar-ne l’existència. Es tracta de parlar, d’actuar.

(...)

Com Bonhoeffer, i respectant també el segon manament, Maragall no proposa deixar de ser religiosos; proposa ser-ho d’una altra maneta.

A mode de conclusió, una petita recapitulació:

El segon manament no és la crítica de la religió exposada des de fora de la religió després de segles de transmissió i desgast. Al contrari.

(...)

Si ens aferrem massa a una determinada creença religiosa, el segon manament ens recorda la necessitat de posar distància amb les nostres creences, per no prendre el nom de Déu en va. (...) El segon manament palesa el respecte de Déu envers el món.

(...)

Ser religiós significa, finalment, tenir vida interior, que no és una evasió en ignotes regions celestials o una fugida del compromís amb el temps sinó una vivència plena i conscient dels nostres compromisos, de la nostra manera de ser en el món.

De Déu no en podem dir res, no en podem afirmar res. No el podem descriure, no li podem atribuir cap voluntat concreta. 

(...)

No prendre el nom de Déu en va vol dir també, doncs, no veure missatges divins arreu.

(...)

Deixar que Déu sigui Déu i respectar-lo com a Déu implica fer-lo absent del nostre discurs. 

 

 

No prendràs el nom de Déu en va

Moreta Ignasi

81 pàgines 

Dents de llet

Grafit a Sabadell

Un exercici, si més no curiós, on diferents nens i nenes en narren dotze relats que se suposa estan escrits des del seu punt de vista.

Ha estat una lectura un tant diferent, però no massa engrescadora: Tot i això en faig un petit recull d'aquells aspectes que m'han cridat més l'atenció quan he tractat de retrocedir en el temps i situar-me en el sentir d'aquella petita que vaig ser:

Dissortadament jo no vaig arribar a conèixer cap dels meus avis, tots eren morts quan vaig néixer, però sí que servo un record, gens agradable per cert, d'alguna celebració familiar amb els oncles, on, en el meu pare, sempre rígid i intolerant, ens tenia prohibit, al meu germà i a mi, demanar ni aigua i menjar-nos a prendre'ns sense remugar qualsevol cosa que ens oferissin i en l'ordre o la manera que ho fessin. En aquest cas, sembla que és a l'inrevés: 

L’últim sopar:

Sempre que anem a ca la tieta àvia a sopar és igual: de sobte, hi ha massa mare i massa poc pare, i questa pertorbació de l’equilibri ens molesta.

(...)

El papa no ens mira gaire. Mirar és feina de la mama. És ella qui sap millor què ens cal.

De petita, casa meva a Barcelona, era una construcció antiga, encara amb bigues i amb un recull de petits animalons, formigues, mosques, aranyes, escarabats... que a mi em fastiguejaven i m'espantaven en la mateixa proporció.

Mai no se m'hauria acudit donar-los res per menjar. Ni tan sols trepitjar-los. El millor era fer com si no existissin:

Déu de mel:

Quan la mare no hi és, la nena agafa un pot de mel i el porta a fora, al formiguer.

(...)

Recordarà com la veïna i ella van buscar plegades la Tercera (Una de les tres tortugues que li han desaparegut) per les capses plenes de llana i complements de costura, pels prestatges amb llibres grossos de lloms gastats, per sota les taules i les cadires, per darrere dels grans gerros i a dins les sabates.

Com ja haureu endevinat, jo no era massa valenta, fins el punt que això de canviar les dents no em feia gota de gràcia i no acostumava mai a dir que se'm bellugaven per la por que la mare no em fes obrir la boca i xas! treu-re-me-la . Tan era així que més d'una me l'havia acabat empassant.

Però la història no tracta de dents, la petita que la narra, es refereix a una pèrdua molt més dolorosa i irremeiable. 

El pare és el lladre i la mare la necessària col·laboradora per omissió de suport i complaença. 

Mai no ho podria oblidar ni, per suposat, perdonar:

La fada de les dents:

Faig com que dormo. Però sempre estic desperta quan ve. Arriba tard. Em compra les dents. Primer es mouen, després cauen. No vull que caiguin. El papa diu que vindrà la fada. (...) No és una fada. Les fades no tenen diners, perquè no treballen. (...) La mama diu que em creixeran dents noves. De nena gran. Però l’àvia era gran. A ella li van caure totes les dents.

(...)

La meva fada no és màgica. Li agrada agafar-me les mans. Tinc fred. Vull tapar-me, però llavors sabrà que no dormo. No vull que s’emprenyi.

(...)

Jo no tinc una fada bona. Vull que vingui l’àvia, però l’àvia és morta. Vull que vingui la mama, però la mama dorm. La mama sempre dorm. Vull que la fada entri a la rentadora. Que s’ofegui. Però la fada és massa grossa.

A la meva època escolar, podeu comptar que havia assignatures que ni tan sols es podien intuir. Tot i això ja feia "rítmica" alguna cosa que ara se'n diria "piscomotricitat". Hi havia un piano al rebedor (entendreu que l'escola estava en un pis), i la professora de música (sí, sí, fèiem música), ens feia caminar seguint diferents ritmes al compàs de la música. Jo no entenia res, però era divertit i tot:

Cercles:

Tinc tretze anys, em cremo sota el sol del migdia i odio el profe d’educació física. Tampoc és que ell sigui gaire fan meu, per entendre’ns.

(...)

El primer lloc deixa anar una prèdica sobre com hem de córrer.

(...)

Després ens mostra les postures incorrectes. (...) Tots riuen menys jo.

(...)

Corro. Corro feixugament. (...) Les altres nenes ja han acabat la primera volta. M’avancen.(...) Jo no aixeco pols. Només en respiro.

(...)

M’agradaria que tot això no fos tan important, o almenys no ser l’única que no hi troba sentit, a córrer al voltant de l’escola. (...) Però tots m’avancen.

Recital:

Odiava l’escola de música. (...) Però el que més odiava de tot era la meva professora de piano. (...) Ella, evidentment, també m’odiava. Potser perquè li recordava la inutilitat de la seva feina.

(...)

De camí cap a l’escola de música notava com les ballarines negres em rascaven el dit.

De la resta, n'hi ha de més o menys divertits o avorrits, però aquests dels que he recollit alguns fragments, han estat els que més m'han interessat, o potser fora millor dir que m'han portat records en molts sentits i m'ho he passat bé llegint-los.

Espero que els gaudiu també si en teniu ocasió.

 

 

Dents de llet

Lana Bastasic

Traducció de Pau Sanchis Ferrer

162 pàgines

Fugir era el més bell que teníem

Grafit a Sabadell

Sempre havia pensat que la paraula "fugir" té connotacions negatives, però amb els anys potser he anat matisant aquesta idea i és que, qui no fugiria d'una situació complicada, o de la fam, o de la violència, o, com deia la meva mare amb un adjectiu que pràcticament les podia encabir a totes: de la misèria,

En la història que ara m'ocupa, veureu com, tal com diu l'autora: "Fugir era el més bell que podien fer".

Però d'entrada, aclareix alguns conceptes. Veiem:

Errar:

Qui erra sol produir un cert malestar en els altres, la gran majoria sedentària que pretén haver trobat casa i destí.

(...)

Com tothom, qui erra de vegades oblida, però l’errant, en canvi, sempre és oblidat. 

Ab-erracions:

“Raquític” ha format part del vocabulari de la meva petita infància, associat a l’univers terrible que s’obria quan pronunciaven la paraula “gana” o, pitjor encara, “fam”, totes dues lligades a la vostra experiència de la guerra. 

(...) 

Havíeu aprés a parlar amb murmuris, una llengua d’iniciats per poder dir-se el que no es podia pronunciar: els morts a l’exili, la dissort d’aquells veïns anarquistes que van morir a Mauthausen...

(...)

Qui erra persisteix en una mena d’exili fins i tot quan creu que pot pronunciar “casa” sense inquietar-se. S’enganya. Ni que sigui per distracció o per cansament.

I ara ja sí: FUGIR:

Començar de zero... combinació dolorosa de catàstrofe i llibertat. Però quan et trobes davant d’un perill imminent, quan has de fugir per força, ¿penses realment en els objectes que poses a la maleta? Fer llistes és jugar a l’illa deserta. (...) Una maleta feta per algú que fuig, que se’n va, que s’exilia, que no pensa tornar mai més, és una maleta que nega que l’hagin feta.

(...)

Quan te’n vas, els objectes doblen el teu pes. El que queda al final, el que passa la frontera, sol ser lleuger.

En els processos d'immigració, i ara em refereixo a la immigració de postguerra dins el mateix territori que és el que, d'alguna manera he conegut, quan el que es pretenia era cercar un futur millor, una feina, una estabilitat, segurament precària, però en certa mesura estable, acostumava a ser l'home el primer que marxava de casa. La dona i els fills restaven a la seva terra tractant de subsistir, mentre que l'home, sovint també malvivia a la "terra promesa" per tal d'estalviar i, ja en la culminació del somni, trobar un lloc per viure. I dic "lloc" perquè no sempre es tractava d'una vivenda digna, sinó qualsevol barraca.

Però el somni es podia mantenir viu:

El pes del comiat; els Reis no passen per als nens que se’n van. Els nens que se’n van del país són com els nens que no han fet bondat. Carbó.

(...) 

Ho deixaven tot. La ciutat també els deixava a ells, brutal com era amb els que lluitaven per fer-la millor, a la mesura d’una utopia universal. 

(...)

De vegades ens allunyem del país on hem viscut perquè ens cal interposar-hi carreteres i oceans per aplacar el desig constant de fugir. (...) No era pas la primera vegada que m’establia en un altre país. 

Passats els anys, els fills rememoren aquells primers anys:

Aquella olor de cossos forans era la que el meu pare i el meu avi devien sentir “allà”, a l’altra banda, passant la frontera. La pàtria era l’olor i la paraula. I jo obria els narius com qui vol robar el vent i l’aire del món.

(...)

El record de la gana durant la guerra era en ella obsessivament present. Recordava el dolor de la gana, i com la seva mare se n’anava al llit plorant perquè no havia pogut donar-li ni un rosegó de pa per enganyar-la.

És evident que la guerra, les guerres, ocuparien un lloc destacat en aquest relat:

La gent corre a protegir-se a les botigues, als portals. Cossos caiguts. Els veu, aquests cossos, perquè per un moment ell és només ulls i orelles i por.

(...)

El meu pare va començar a escriure les seves memòries tan bon punt es va jubilar, als setanta anys. (...) Les memòries del meu pare estan restringides a un temps molt concret, el del seu primer exili amb la família el 1929, el retorn de la família el 1935, l’esclat de la guerra tal com la viu i la veu un nen de dotze anys, el seu ingrés al camp d’aviació de Sabadell a tretze anys, i la Retirada via la Jonquera.

(...)

Els herois de guerra, morts i tot, són els grans desafiadors de la mortalitat, els vigilants d’una pàtria eterna.

(...)

Els escrits de tota mena que ha produït i produeix la guerra, les guerres passades, les guerres actuals, interminables, narrades i contades des de l’experiència a tocar de les trinxeres, a la rereguarda, pilotant un tanc o un avió.

A partir d'una certa edat, segur que ens podem identificar amb els comentaris que segueixen:

D’adulta sabré que el 1966 hi va haver un simulacre de referèndum per aprovar la “Ley Orgánica del Estado”. El vot va ser obligatori i la llei va obtenir el 95% dels vots.

(...)

Les frases dites en veu baixa espanten més que no pas els crit.

(...)

“La guerra”, en el nostre imaginari infantil, havia estat més   un tall temporal, un buit -¿un pou?- estranyament llunyà i familiar.

(...)

L’experiència de la guerra s’enganxa al cos, fa també d’ulleres per on es veuen altres mons, altres paisatges.

Hi ha molt més contingut, moltes més històries per reflexionar, molt dolor amagat en cada una d'elles, però jo ho deixo aquí, només amb una frase que conté moltes altres, moltes vivències personals:

El meu pare és mort.

I és que:

¿És que hi pot haver una memòria sense cos? ¿Què se’n fa, de l’experiència, quan el cos s’ha esvanit?

(...)

Viure és aprendre a perdre. 

 

 

Fugir era el més bell que teníem

Marta Marín-Dòmine

215 pàgines

Passejant per una Barcelona diferent

Va ser dijous, 8 d'agost, una data que resultarà inoblidable: Un dia diferent, matinar, agafar el tren, acostar-me a l'Arc de Triomf, al Parc de la Ciutadella, amb estones d'emoció, de satisfacció, d'enuig, de sorpresa...

I a partir d'aquí, un tomb per una barriada de Barcelona sense turisme, pràcticament ni veïns, cercant les voreres ombrejades, i encuriosint-me amb els noms d'alguns carrers.

Veieu:

Carrer de l'Anisadeta: 

El carrer de l'Anisadeta és el carrer més curt de la ciutat de Barcelona, situat al Districte de Ciutat Vella. El carrer de l’Anisadeta es troba a la zona del Born, a tocar de Santa Maria del Mar, i just a l'entrada del carrer dels Canvis Vells. Viquipèdia

Carrer de les Panses:
El Carrer de les Panses, en ple barri del Born , ens recorda on es venia el raïm assecat fins ben entrat el segle XVIII. Passejar pels carrers d'aquest barri i fixar-se en el seus noms, és apropar-te al passat d'una manera divertida i curiosa.

( Insòlitbarcelona)

Del carrer dels Agullers no he trobat cap referència. Intueixo que fa menció a un ofici, a un gremi:

Carrer de les Portadores, que según el nomenclátor correspondía al lugar en donde estaban los Mestres d’Aixa (constructores de barcos de madera), que también fabricaban portadores, un tipo de vasija de madera para transportar vino a caballo. 

(Barcelona en horas de oficina)

Carrer d'en Groc: Tampoc no he trobat cap referència a aquest carrer amb un nom tan curiós:

No podia faltar una ullada al nostre passat més emblemàtic:

I acabo aquest breu recorregut Visitant l'Església de la Mercè.

Res d'espectacular, però em vagava recordar antigues, molt antigues passejades.