Una lectura interessant

2013
Roques Encantades

L'autor, Frédéric Gros és professor de Filosofia a la Universitat París-XII i de Pensament polític a l'Institut d'Estudis Polítics de París. 

I des d'aquí podeu accedir a un interessant article on fa referència al llibre que ara comentaré.

Tenir vergonya, avergonyir-se, enrajolar-se... Ara mateix em semblen adjectius molt d'una altra època, o potser, fora més exacte dir que són d'una època d'adolescència, on es produeixen aquelles empentetes, aquelles riallades aparentment sense solta ni volta, aquelles galtes vermelles fins a l'arrel dels cabells...

També podem referir-nos, aquest cop amb més contundència, a "sentir vergonya aliena", "no conèixer la vergonya"... Segur que us sonen.

Generalitzant molt, què és la vergonya, segons l'autor?:

La vergonya és l’estat afectiu elemental més gran del nostre temps, el significant de les noves lluites. Ja no es crida contra la injustícia, l’arbitrarietat, la desigualtat. Es brama contra la vergonya.

(...)

Instintivament, no confiaria en algú que afirmés que no ha experimentat mai la vergonya.

De vegades, el fet que a algú l'avergonyeixin, com posem per cas, algunes ètnies o determinat tipus de persones, que confonent-ho amb una qüestió de (mal entès) "honor", pot conduir a perilloses venjances:

Els mecanismes de restauració varien. El més conegut, tot suposant que l’ofensa provingui d’un altre clan (...) és la venjança.

(...)

La família burgesa projecta tres figures importants de la vergonya, totes sexuals: la dona adúltera, el fill homosexual i l’infant masturbador. És ella, més que el cristianisme, la que ha saturat la sexualitat de la vergonya.

(...)

La vergonya digital us sobreviu, morir-ne ja no és ni una metàfora. Hi ha infants, dones que se suïciden, víctimes del ciberassetjament. (...) Les nostres vergonyes allotjades al núvol són inassolibles, inextingibles.

(...)

Qualsevol cosa per provocar un menyspreu que ens aclapara, i la teva pròpia família es converteix en un pou de vergonya.

Tenir vergonya pot considerar-se una qüestió molt íntima? Jo tinc alguns dubtes, però l'argument que ho afirma sembla sòlid:

Res més íntim, al cap i a la fi, que la vergonya, però es tracta d’una intimitat solcada, buidada, enterbolida per la presència dels altres. (...) De vegades, tenim ganes de superar-jo: més distància entre jo mateix i jo mateix que entre jo mateix i els altres.

(...)

El cos, decididament, fa passar vergonya a l’ànima.

Per poc que seguim les notícies d'actualitat, justament aquests dies, ha aparegut una lamentable noticia que ha obert tots els noticiaris i a ocupat força pàgines als diaris menys sensacionalistes. Segurament haureu suposat a què em refereixo. El problema de les violacions, en què la víctima és qui pateix de forma més dura la vergonya:

Les experiències de vergonya “patida” són traumàtiques perquè deixen empremta. 

(...)

Però en el cas de les agressions sexuals (violacions, incest, abusos) ressorgeix, tanmateix, un nucli de vergonya singular, irreductible.

(...)

A primers dels anys setanta, eren poques les dones que gosaven denunciar després d’haver patit una violació.

(...)

Les publicacions més recents sobre violacions o incests provoquen la mateixa constatació: el nombre d’agressions sexuals i d’incests no disminueix. 

Malgrat que és una realitat que sovint s'ha utilitzat per referir-se a "la joventut d'avui en dia", el cert és que no es tracta només d'un fet actual. Recordo uns consells explícits de la mare referents a aquest tema, en el sentit que era millor no enfrontar-me per evitar possibles agressions majors. Veurem que el fet d'aquesta suposada passivitat, també s'ha utilitzat com un agreujant vers la víctima.

Notareu que en aquest punt on també es recull el tema de l'incest, he recollit més a bastament les reflexions i exemples de l'autor: 

La seva passivitat és un parany.

(...)

Consentiment “a posteriori” que es dedueix de l’acte un cop acomplert.

(...)

Aquest triple consentiment, socialment i cultural construït, alimenta la vergonya de la víctima.

(...)

Perquè ningú no “consent” sobreviure. Sota amenaça no “preferim” mai la vida a la mort.(...) El pensament polític també acaba per articular aquesta hipòtesi monstruosa d’un consentiment per sobreviure.

(...)

Però hi ha altres pors que s’agiten. Primer, que no et creguin. Com que no entén què li passa, encara sap menys com dir-ho sense paraules.

(...)

Estar sota influència significa estar privat d’autonomia.(...) El que pateix l’incest ja no té veu i el seu silenci és el producte de l’ocupació de la seva parla. 

(...)

La seva intimitat és a partir d’aleshores “ocupada” per l’altre en el sentit en què parlem de territoris ocupats. (...) El silenci de l’incest és un silenci vergonyós.

(...)

El sistema que ens fa “acceptar” la violència és “gairebé més” intolerable que la violència en ella mateixa.

I, com no podia ser d'altra manera tractant-se d'un escrit filosòfic, ens enfrontem a la vergonya filosòfica que, haig de confessar que m'ha suposat més d'una re-lectura per tractar de copsar-ne el sentit:

La funció inicial de la filosofia és avergonyir. Però no es tracta mai d’humiliar la ignorància (el pecat de la vergonya escolar, humiliant, pueril, perillosa), la qual gairebé representa una benedicció. (....) A través d’una inversió provocadora, la filosofia sosté que podem estar orgullosos de la ignorància, però avergonyits dels coneixements.

(...)

Hi ha una cosa més perillosa, més nociva que la ignorància: creure saber. (...) La banalitat del mal, és aquest creure conèixer que gaudeix imposant-se als altres, la pretensió imbècil de saber-ne moltíssim més i de trobar-hi raons de menyspreu, la temptació d’encimbellar-se sobre els seus diplomes per humiliar als altres.

(...)

La filosofia no té cap altre funció, cap altra utilitat pública que avergonyir els terroristes de la veritat. 

En general, el patiment, la vergonya, el dolor dels supervivents difícilment poden fugir de la vergonya, potser perquè els que hem tingut la fortuna de no patir-ho tampoc no sabem com gestionar-ho:

Sobreviure a l’extrem: a l’assetjament, a la violació, a la tortura, a l’incest, als camps de la mort. Tornar-ne i portar la vergonya com a estigma.

(...)

Els supervivents molesten, inquieten, potser perquè pertorben la digestió de les persones sanes. Però l’autèntica vergonya són ells qui l’experimenten.

(...)

A Auschwitz, sobreviure és un esforç constant que obliga a un egoisme sòrdid i salvador. Tot el que prové del respecte.

(...)

Que alguna cosa hagi succeït abans no vol dir necessàriament que hagi desaparegut. 

Com podeu suposar, n'hi ha més, molt més. Una lectura un tant complexa que no deixa indiferent: 

Si la vergonya pot ser revolucionària, és perquè participa de la ira contra el món, contra un mateix, però també perquè treballa en la imaginació. Cal imaginació per avergonyir-se.  

 

La Vergonya

Un sentiment revolucionari

Frederic Gros

Traducció d’Andreu Gomila

206 pàgines 

Efendi

La natura s'obre pas

Ja ho he comentat altres cops que no sóc en absolut afeccionada a la ciència ficció, però a vegades, algun títol, alguna autora, em criden l'atenció des dels prestatges de les Biblioteques.

I no me'n puc resistir.

Aquest ha estat un dels cassos.

 

Què significa "Efendi". Veie-m'ho:

Efendi: del turc Efendí “senyor”

               aquest, del grec bizantí (...)

               i aquest, del grec (...)

               “persona amb autoritat”, “ autor”

Som-hi doncs.

L'objectiu del protagonista, Efendi, és la de mantenir l'ordre i l'harmonia entre els habitants d'un món fictici. Altruisme? Més aviat, evitar que facin massa nosa, mentre potenciar que siguin productius perquè la corporació s'ha de sostenir amb l'esforç dels treballadors:

Efendi em deia “sire” a mi a tothom. El programa d’acompanyament usava per defecte aquella fórmula de respecte que tant s’aplicava a individus XX com XY. (...) A cada individu se li assignava un número de sèrie d’Efendi tan bon punt era apte per manipular un terminal, ja des dels primers estadis de creixement.

Com s'aconseguia aquest control?:

Les píndoles lexicocromàtiques que es dispensaven a tota hora a través dels dispensadors individuals definien el nostre comportament i els seus límits: fixaven la norma de la Felicitat Constant.

Naturalment el control estricte es podia percebre en els habitacles:

La façana sencera de l’edifici era transparent, com la de tots els blocs residencials de la Ciutat Blanca.

(...)

No recordo que aquella jornada fes res d’extraordinari. Vaig acabar la feina, i després del pack i el relaxament reglamentaris, Efendi va regular la temperatura i la llum de l’apartament per tal de propiciar el meu son.

Si he parlat dels habitacles, cal fer un pas més i estendre aquesta peculiar i eficient (pels seus interessos), forma de construcció a la Ciutat sencera:

La Ciutat Blanca no té límits coneguts. No cal sortir-ne. Tot el que desitgem és al nostre abast. No cal malgastar recursos i energia per anar més enllà dels límits. (...) Fa molt de temps que els gossos van ser expulsats de la ciutat.

No hi ha oposició, no hi ha preguntes. Sembla que ningú no es planteja res més que viure "empastillat" i treballar, amb alguns breus intervals destinats a una mena mecanitzada de plaer:

No ens fèiem preguntes sobre aquell ordre de coses: pensar era perdre temps. El temps i l’espai s’havien d’optimitzar.

(...)

A la Ciutat Blanca el cel és sempre pàl·lid i opac, uniforme; no deixa passar el més-enllà. (...) Vivim en un gran hivernacle. És per això que, de tant en tant, ens regalen episodis de llum: per motivar-nos.

(...)

No plou mai. 

De tant en tant i sempre que els particulars "Efendis" ho dictaminen, cal passar rigorosos controls mèdics:

-Deixi’s cuidar, s’ho mereix, és un dels nostres millors treballadors -va dir l’home, conciliador-. Recordi: confiança.

(...)

Em vaig estirar al llit.

Se’m van tancar els ulls.

Amb molt de compte de no mostrar-se ineficients, els "ciutadans" s'esforcen a seguir les indicacions de l'Efendi respectiu qui (o que) és l'encarregat de controlar qualsevol distorsió que pugui afectar el seu rendiment:

Em vaig despertar amb un crit terrorífic, i Efendi va encendre els llums de l’apartament. Encara era de nit.

(...)

Aquell va ser l’últim instant de les meves vigílies asèptiques, clares i ordenades. El que va venir després és un misteri que va enlluernar-me amb la seva foscor. 

Qui no s'ha exclamat mai de patir massa fred o massa calor, o massa dies de pluja, o tot el contrari greus èpoques de sequera... Dons a la Ciutat Blanca, cap d'aquests supòsits no s'hi podia donar:

A la Ciutat Blanca mai no patíem ni fred ni calor. La temperatura ambient es graduava amb lleugers oscil·lacions per contribuir a l’autoregulació natural de l’organisme.

(...)

S’havia acabat la jornada.

Però tot i el control exhaustiu, sembla que hi ha una escletxa que encara no han estat capaços de controlar els implacables guardians. Els somnis:

Crido de dia i no trobo resposta. Crido de nit i no trobo repòs.

(...)

Des del llindar de la porta de la cabanya, en Ca bordava cap al camí polsegós pel qual jo havia arribat feia una quantitat de temps indeterminada. El temps era una serp que se m’escolava entre les mans, que avançava i reculava al seu antull, sense que la pogués anticipar o atrapar-la.

(...)

Vaig obrir els ulls a la cabanya. Suava fred, però em sentia envalentit. 

Somiava, en efecte. No sabem, no sap, no se sabrà mai si era feliç, però se sentia lliure. I ara? està ingressat:

La veu d’Efendi em va fer obrir els ulls com un despertador familiar; però no em trobava a l’apartament. El meu cos estava envoltat per una membrana esfèrica transparent que semblava respirar pel seu compte.

(...)

Efendi havia vingut a trobar-me des del terminal, a l’altra banda de la membrana de protecció de l’EAS on jo restava malalt i captiu.

(...)

El batec  del nostre cor era ara un gran tambor que ens ressonava fora del pit, i s’expandia més enllà de la ciutat, del mar i les muntanyes, més enllà de l’oceà, dels continents i de l’atmosfera, de la galàxia, fins que vam deixar de percebre res. 

L’últim que vaig veure va ser un cos lligat de mans i peus sobre una llitera: no es podia dir que fos un cos d’home ni de dona, ni jove ni vell, fins i tot era difícil decidir si es tractava d’una persona o d’un animal aberrant. 

El 08/11/2021, al "Matí de Catalunya Ràdio", varen entrevistar l'autora. 

Només cal que cliqueu aquí

  

Efendi

Elisabet Riera

147 pàgines

 

LLUNY VOL DIR MAI MÉS

Per descomptat que es pot parlar de les coses més serioses, i, potser fins i tot crues, amb una certa dosi d'humor o dit altrament, desdramatitzant.

D'alguna manera és el que ens proposa, en Marc Cerrudo, l'autor d'aquest llibre.

Castell dels Records
(1960 aprox.)
 Les Fonts (Terrassa)

Potser cal un aclariment previ que pot ajudar a entrar-hi millor en el contingut:

Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana: asseverar: Etimologia: del ll. asseverare ‘assegurar, parlar seriosament’ 1a font: 1803, DEst. verb transitiu Afirmar amb seguretat (allò que hom diu).

Notareu que en aquest univers fantasiós, tot i tothom hi té veu, asseveren amb contundència, tots menys "ell", el protagonista, potser?.

El cert és que si parem una mica d'atenció, entre els diferents, insòlits, i suposadament delirants soliloquis que he seleccionat, anirem descobrint alguna cosa d'aquest "ell" desconegut.

Veiem:

Assevera un monstre sota el llit que:

Els monstres no hem nascut per sentir la por. En som els emissaris. (...) Recordo els temps que encara era banderer del terror. Les meves potes -a vegades disset, a vegades vuit, a vegades dotzenes de milers- repicaven contra el terra de les habitacions. 

I alerta amb aquest punt on el monstre explicita: 

Dins el cap hi té un monstre i no soc jo.

Assevera un personatge de videojoc que:

Sempre és el mateix. Quan comença la partida em fa buscar un cavall. (...) Es passa hores fent-me anar d’aquí a allà, sense ser “aquí” cap punt de partida concret ni “allà” cap destinació final.

Assevera un comunista amant del ciclisme que:

Confesso que el greu problema de la meva ideologia és que hi ha tantes concepcions del comunisme com comunistes. Els feixistes, en canvi, solen anar més a l’uníson. Els ajuda, he de dir, el fet de tenir una única neurona. La incultura sempre ha estat el remei més efectiu contra la dissidència.

(...)

Els carrers també formen part del terrorífic escenari del capitalisme. (...) Els altres, els manters, (...) intenten vendre tot allò innecessàriament necessari per encaixar en una societat en què es premia l’opulència i l’acumulació de béns llampants. 

Assevera un somnifòbic que:

Ell és estrany, si, però aquí tots ho som. Jo també. Tinc somnifòbia, una por irracional a quedar-me adormit. No puc evitar pensar que, quan m’adormi, em passarà alguna cosa terrible, 

Assevera un amic fins fa un any que:

Com cada nit des de fa un any, m’he ficat al llit a les nou del vespre. (...) És paradoxal com, al cap i a la fi, només es pot oblidar si primer s’accepta recordar. És a través del dolor del record com s’aplana el camí cap a l’oblit. 

Assevera un gat marró amb taques blanques que:

Soc un fugitiu. Vaig cometre l’error de confiar en un humà per comoditat.

(...)

Soc lliure des de fa una setmana. És una sensació magnífica. (...) Però he de vigilar, el meu psicòpata particular no es dona per vençut.

Assevera un record d’infantesa que:

Naixem en una època de boira i les dècades ens escampen per tots els racons de la ment. Allà ens criogenitzem en trinxeres de l’oblit.

Assevera una barricada de foc que:

En una banda, tenim els dels passamuntanyes. En l’altra, sis furgons d’antiavalots. Alguns d’aquests últims són fora dels vehicles, amb escuts, i d’altres encara són a dins. Els plouen pedres i llambordes. (...) Els dels passamuntanyes tenen aliats. Dos aliats, per ser més concrets.

(...)

Assevera un antiavalots que:

Tinc molts pensaments corrosius a dins que he d’expulsar a base de cops. No puc parar de pensar en el meu gatet.

(...)

Asseveren unes manilles que:

Abans d’acabar en mans d’un policia anònim, ens fan passar per un dispositiu vibratori ple de pedres per polir les vores irregulars que hagin quedat. 

Assevera una psicòloga que:

Quan li van donar l’alta de l’hospital, vaig comentar al seu pare que les sessions anaven bé. -no vaig precisar que probablement més per a mi que per al seu fill- i que seria interessant que ens continuéssim veient.

Assevera una embarassada a la fuga que:

No és tan fàcil com sembla, fugir; moltes vegades és com nedar amb una motxilla plena de pedres a l’esquena. 

Assevera el foll de les fulles que:

M’agrada matar. No per sentir el poder de llevar una vida, sinó per recordar la fragilitat de la meva pròpia existència.

I mai millor que avui mateix per descobrir què en pensa la tardor just acabada d'estrenar aquest any:

Assevera la tardor que:

Soc la tardor i conec bé els moments en què es desclouen les portes del final de totes les coses. (...) Faig ploure i el bosc plora. El cel, ara, verd i pàl·lid. 

Ha arribat, m'ha omplert els ulls de colors estimats..
És la tardor

En definitiva:

Fugir vol dir “renéixer” només si és lluny vol dir “mai més” 

Mai més res no tornarà a ser igual.

I des d'aquest enllaç podreu accedir a la presentació del llibre feta pel mateix autor.

 

 

 

Lluny vol dir mai més

Maarc Cerrudo Boada

186 pàgines

Roc Casagran diu...

És vespre.
Bon moment per llegir o sentir...
els versos d'en Roc

Ara que dorms:

Ara que dorms

i que no em sents el cor dels pensaments

i que l’espai és un refugi quiet

i que el món té per cada cosa un lloc

i és de debò; 

ara t’escric

i em sé capaç d’arrencar-me les pells,

deixar el mot nu, fugir lluny del paper,

quedar-me buit de tot el que cal dir

i assumir el risc

de dir l’amor

com l’arbre ferm que no vam plantar mai,

que ens trobà ell, que el vam palpar amb les mans

dels no-creients que dubten en foscors

sense lliçons,

i ja hi vam ser,

fórem l’arrel clavant l’urpa a l’infern,

el tronc segur d’aguantar sempre el pes

del pas del temps, les branques que en secret

abracen més,

ho abracen tot.

Sobtadament ens vàrem convertir

en fulla, tu, en fulla, jo, i enmig

de llamps i trons, d’udols de vents i pors,

fórem l’amor:

I ara que dorms

ens penso així, ben enlairats amunt

d’un cel de nit que no sap de futur.

I tant li fa, si compartim llençols

i això ens és goig. 

I després?:

Colgats de tants esbarzers

com punyals de totes mides,

digue’m qui vindrà després

a llepar-nos les ferides. 

Capgirarem el món:

Fan com si no, p’rò ha ho fan tot

perquè l’esclau mati l’esclau.

L’objectiu és que sigui el coix

qui dugui el coix cap al barranc;

que les lliçons les doni el mut

al germà mut sense ni un crit;

que qui no té lloc al futur

escanyi aquell del demà trist;

que l’infantó orfe de rals

robi els calés al més pobret;

que, entre barrots, la llibertat

la prengui el pres a l’altre pres;

que la muller porti la por

de parlar clar a la muller. 

Cuidem-nos:

Les brases que no cuides

són la cendra fredíssima

que un matí trist d’hivern

t’esgarrifarà l’ànima

i t’assecarà el pa.

Desitjar-te:

Desitjar-te amb no matisos,

sense màscara ni ring,

com el foc els dies grisos,

com trucar-te que ara vinc.

Com vostè digui, senyor:

Morts, ens voldrien morts, o si més no

flàccids, agenollats i penedits,

que demanéssim deu mil cops perdó

per voler ser, que esborréssim escrits

de llibertat, cremats en el racó

dels trastos vells, allà amb tots els oblits,

que féssim muda la nostra cançó

de la revolta d’haver estat units,

que la bandera perdés el color

i que la despengéssim compungits,

capcots, tristois, que ens guanyés la foscor

de ser els vençuts, de nou, éssers podrits

que diuen com vostè digui, senyor.

Consciència:

Després d’enredar llençols

i de pells en escampall,

ve el moment de quedar sols

al judici del mirall. 

 I fins aquí. Això només ha estat un tastet.

Llegiu, llegiu...

  

Direm nosaltres

Roc Casagran

Pròleg de Feliu Formosa

120 pàgines

Terres mortes

Terres ben vives a
l'estimada tardor

Una història que comença d'una manera greu, i és que a en Joan, un dels fills de la família que protagonitza el relat, l'han trobat mort. Ha estat per un tret i se sospita raonablement, en què es tracta d'un assassinat. 

Qui ha estat l'assassí? Aquest serà el fil conductor de tot el relat, i les explicacions seran a càrrec dels diferents membres de la família, un grup homogeni en les seves dissorts, la brutícia, els abusos de tota mena... En definitiva, el fil conductor de tot plegat no és més que la misèria.

Comencem amb les reflexions d'un nen. Encara no en sabem el nom:

Recordo que feia un dia molt bonic i només jo m’havia aturat a mirar els núvols.

(...)

L’escudella feia quatre dies que era a l’olla. Com més temps reposava la teca menys dura se’t feia la vida al camp.

(...)

Mentre esperava que l’escudella bullís em vaig dedicar a arrencar amb les ungles els trossos de menjar secs i incrustats que havia als plats i un cop nets els vaig anar posant sobre la taula, en desordre, però ben comptats.

 

I la Maria, què en sabem d'ella? I molt important: què en sap de tot plegat? Què amaga d'ella?:

Aquella nit, sota la llum de les espelmes i la foscor de les caputxes tothom semblava tenir la mateixa cara. Em va costar molt de reconèixer en Joan. 

(...)

Però no li vaig explicar res d’allò que va passar entre jo i el capellà. No en diré el nom, perquè ell mai em va deixar que el pronunciés. Pare, Maria, digues-me pare. (...) Però quan se’m va començar a inflar la panxa, la mare em va fer seure en una cadira i em va començar a pegar fins que jo li vaig dir qui m’havia ficat aquella criatura a dintre.

En Tomàs és germà d'en Joan. Ara l'han trobat mort i cal anar a avisar les autoritats:

El pare avançava molt lentament. I jo li anava fotent crits perquè caminés més ràpid. (...) Em va atabalar i em va obligar a cridar-li més i aleshores es va posar a plorar.

(...)

I jo ja sabia que era el meu germà, que es tractava del meu germà. Però com que era mort, ja no calia preocupar-se’n. No ens hi havíem d’amoïnar. Estava fet, sí, tot estava fet. No valia la pena plorar. No, no tenia cap sentit plorar-lo.

Però el pare, que fa més nosa que servei, també aporta les seves reflexions mentre fa camí:

Només un dels fills ens va sortir esguerrat. L’últim. Com que va sortir d’aquella manera, vam decidir no posar-li cap nom. Tenia només una mà i un monyó a l’altra banda i semblava burro.

(...)

Soc d’aquelles persones que no volen donar més voltes als assumptes quan han pres una decisió. I encara menys quan és una decisió encertada.

Parla el capellà que hi té molt a veure en tota aquesta història. Veieu:

No m’ho esperava gens, quan aquell va venir baladrejant fins a la rectoria i, tot estrebant-me la sotana, em va dir que el seguís corrents, que a un fill dels Capdevila li havien segat la vida.

(...)

Aquell home rodanxó i afaitat que un bon dia havia arribat al poble ja casat i amb criada pròpia i havia posat una botiga amb massa colors i coses per a un poble massa ratat encara no coneixia com les gastaven els pobres. (...) Però ell era de bona família i a casa sempre li havien ensenyat que una bona paraula eixuta fa més servei que quatre crits mal dats.

(...)

Allò era un petit corral, encara brut i ple de plomes que hi quedarien per sempre més. 

(...)

Mai va acabar de fugir del tot. (...) Així era ell, un jove massa bo que confiava massa en els altres.

(...)

Cadascú ha d’aprendre a viure amb els seus secrets o morir per ells, perquè no s’obliden mai.

(...)

No és que jo hagués acceptat entrar al seminari per amor a Déu ni que temps més tard aquest amor m’hagués corprès més del que havia corprès els meus companys, sinó que era el que m’havia tocat. 

(...)

I entremig , la meva filla, nascuda per no ser reconeguda mai com a meva ni volguda per la seva mare. I el nen: l’estaquirot esquifit i migrat i morè del germà petit, sobre qui cauria l’herència irreductible quan tots els altres l’haguessin dinyat i que no sabria què fer-ne.

La mare d'en Joan també hi té molt a dir, o a reflexionar en silenci, perquè a les dones d'aquesta història els està negat qualsevol intervenció que no els segui requerida.

Ella recorda el què va ser el seu marit, el pare del difunt:

Era una mala bèstia, una mala bèstia de la qual depeníem no només econòmicament, sinó també d’esperit, perquè a ella l’havia matada en el moment de casar-s’hi i a mi m’havia engendrat abans que ella hagués tingut temps d’adonar-se que estava morta.

(...)

Aviat vaig entendre que un casament era un tracte, que en Jaume volia les terres que el meu cognom podia donar-li i els fills que el meu ventre li podia oferir.

(...)

A banda de beure aiguardent, anar de putes i pegar a la dona, li agradava tallar figuretes de fusta. 

I l'Esteve, un fill nascut a raó d'una relació forçada amb el capellà. Pateix d'una deficiència possiblement agreujada per la deixadesa:

La mare havia mort i el capellà no em volia. Només podia anar a buscar el nen, perquè havia sigut l’única persona que m’havia demanat perdó després d’apallissar-me.

(...)

La primera pallissa la hi havia clavat un pare que, per a castigar-la, com que ella no havia volgut deixar-lo entrar dins del seu cos perquè no portava calés, li havia romput el nas estampant-li la cara amb ferotgia contra la fusta del llit.

(...)

Però a mi em semblava que ella depenia de tothom. De tothom que vingués amb calés a la butxaca.

En Pere, un germà d'en Joan sap més del que explica. Si més no, aparentment és un dels primers a acudir quan el desperten els crits.

Ara, col·labora en l'enterrament precari:

No sé qui de tots nosaltres va ser el primer a sentir els crits, però de sobte em vaig veure fora del llit, descalç, corrent amb tots els altres i dirigint-me cap a aquelles esgarrifances que en cap moment vaig pensar que fossin del meu germà fins que algú va dir, Joan?, i vaig ensopegar amb el seu cos malferit i vaig caure al seu costat i li vaig veure el rostre.

(...)

Quan va arribar al forat, en Tomàs va obrir les cames, una a cada cantó de la fosa, i va seguir avançant fins que els peus d’en Joan van tocar fondo i aleshores, com si es tractés d’un titella , va començar a sacsejar-lo per les extremitats de dalt fins que va aconseguir doblegar-li les potes.

(...)

No tenia cap sentit enterrar-lo dins d’un galliner, com tampoc en tenia haver-li trencat els ossos per entaforar-l’hi.

(...)

I amb la primera llum del dia no només podia veure clarament les cares de tots els qui no deixaven de contemplar-nos sense moure un dit per ajudar-nos, sinó també que ara l’Eulàlia ja duia la cara desencaixada del tot.

I no podia faltar la "veu" d'en Joan. Però no ens desvetllarà gran cosa:

Primer va venir el tret i després la mort. O primer el tret i després el patiment que em va portar a la mort. Els primers dies hi havia confusió. No només perquè semblava que ni els vius sabien qui m’havia assassinat, sinó perquè jo llavors tampoc ho recordava. (...) No és una bajanada pensar que en Tomàs ja havia decidit fotre’m un tret per l’esquena com si jo fos un maleït animal el dia que l’havia trobat en aquell revolt de la riera forçant la mare. La nostra mare.

(...)

Tenia ganes de matar el meu germà, d’ofegar-lo. Però jo no era així. (...) Sí, el seu hereu, el seu propi fill, agafant la mare com si fos una cosa i pegant-li a les natges fins que quasi enrogien del color de la sang. 

Si voleu conèixer l'autora i escoltar els seus comentaris 

que igual us ajuden a desvetllar alguna part del misteri, podeu clicar aquí

  

 

Terres mortes

Núria Bendicho Giró

178 pàgines

 

El temps regalat

Al Catllaràs

Parlaré de mi. 

Sóc fastigosament puntual, i reconec que aquest fet pot molestar o incomodar algú. Dit això també afegiré que no tinc pas intenció de canviar, o, potser, és que no en seria pas capaç.

Esperar sense una raó justificada, em molesta molt, a vegades m'amoïna, a vegades m'emprenya...; esperar també pot voler dir incertesa.... 

Com a conclusió només afirmar que m'hi he sentit identificada en bona part de l'escrit. 

Què dir de l'espera!:

Qui sap esperar sap què vol dir viure en el possible. Però l’espera és negligent si no va més enllà de les possibilitats.

(...)

En aquest llibre he mirar de fer eco al ritme de l’espera.

(...)

L’espera de què parlaré pertany a l’àmbit de la pròpia experiència i no pretén pas explicar la relació amb la paradoxa més coneguda del nostre present: l’abundància d’un temps escàs.

L’espera és tanmateix un estat en què el temps conté l’alè per recordar-nos la mort.

I ara analitzem les diferents esperes.

Quan amoïna:

Esperar altera la nostra temperatura. Ara cremem d’impaciència, adés se’ns glaça el cor.

(...)

El qui espera, doncs, sempre contempla de manera inconscient la possibilitat d’haver estat abandonat. 

El telèfon mòbil no ha fet més que complicar les esperes:

Abans no s’inventés el telèfon mòbil, esperar una trucada era el símbol de l’amor per antonomàsia... i sovint de l’amor desairat. (...) Ni tan sols el mòbil no ens ha afranquit de la impotència de l’espera. 

(...)

Ara bé, qui espera una trucada no es troba només indefens, sinó que oscil·la entre la passivitat i l’acció.

(...)

Què separa l’espera de la ràbia? 

Posant-lo al límit:

L’espera es pot compartir tan poc com el son, i encara que mirem d’entretenir-nos amb jocs, per exemple, o xerrant, cadascú haurà de passar individualment l’estona d’espera.

(...)

Fer esperar és privilegi dels poderosos. (...) Qui fa  esperar ens fixa en un indret. Al Paradís ja era així. (...)

En el context militar en què l’espera sovint cobra la màxima importància estratègica, l’experiència del front consisteix sobretot, com se sap, en una espera enervant.

Aquelles sales d'espera al dentista... O quan es tem una notícia negativa... O davant la incertesa d'un diagnòstic...

L’espera ens fastigueja especialment quan va de bracet amb la malaltia. Esperant amb por el diagnòstic, el temps esdevé un termini peremptori.

(...)

L’anonimat de les sales d’espera també, és, naturalment, una mesura de protecció: tots aquells malalts ensardinats que s’aguanten junts reclamen un contrapès neutral.

(...)

La malaltia també és sovint el forat per on entra un estat d’espera que ens apropa una concepció de la vida com a massa de temps espessa.

Queda un tant lluny aquell neguit d'esperar "la" carta, les notícies, la bona nova, el comiat potser...:

D’ençà que existeix el correu postal, esperar una carta és l’expressió d’un desig que no es pot calmar. (...)

I és que una carta sempre conté també un bocí de presència física, el rastre de qui escriu.

(...)

La modernitat, si més no entesa com a història de la mobilitat, es pot descriure com un procés d’abreujament del temps d’espera.

Un altre tipus d'espera: Neguitejant-nos dins un tren aturat enmig del no res, o en qualsevol estació esperant que el cartell informatiu s'actualitzi:

En realitat, fa tot just dos-cents anys que existeixen els horaris.

(...)

Els viatges són pauses en el temps. (...) qui no es deixa encomanar les possibilitats d’un viatge es roba l’aventura de la marrada que durant la infància s’amagava rere cada cantonada.

M'ha semblat curiós:

El cristianisme ha reservat per a l’espera un lloc fix en el calendari. Les quatre setmanes abans de Nadal estan dedicades a l’adveniment de Jesucrist.

(...)

Esperar fins que una cosa maduri ha esdevingut un anacronisme en molts d’àmbits de la vida i, en la majoria de casos, ens resulta incòmode.

I una espera intensa, inevitable vital: La vida i la mort:

En l’interval de temps que anomenem “vida”, sempre hem de fer ambdues coses: afanyar-nos i dubtar per igual. 

(...)

La celebració de la lentitud en el món ràpid ha trobat el seu apologeta més solemne en Peter Handke, que s’autoanomena “l’esperant de bon grat”.

"La paradoxa del nostre temps. L'abundància d'un temps escàs"

És només un petit exemple del què podeu trobar si entreu a l'enllaç de la sempre 

interessant entrevista  d'en Xavier Graset amb Andrea Köhler l'autora:

Justament des d'aquí

 

 

 

El Temps Regalat

Un assaig sobre l’espera

Andrea Köhler

Traducció de Joan Ferrarons i Llagostera

135 pàgines