dissabte, 12 d’abril del 2025

Vibración

Em va cridar l'atenció la descripció de l'argument que parlava d'una història fosca i profunda relacionada amb una part del territori devastat a conseqüència de la construcció i posterior abandonament d'una central nuclear, un pantà on suposadament conserva les restes d'un antic poble, acaben de conferir una patina de misteri a l'entorn. 
Potser el fet de ser tan extensa i feixuga, ha contribuït a que no hagi complert del tot les meves expectatives. Tot i això, considero que és un relat molt meditat i profund, però que l'extensió del mateix fa que l'atenció acabi dispersant-se.  
La composició de la història és en tres parts, d'alguna manera sembla voler ordenar la història facilitant la lectura i la comprensió. El cert és que, almenys en un principi el resultat és de dispersió, no exempta d'intriga.


Sabadell 2014
Els efectes de la ventada


Gairebé l'inici de tot plegat, augura un relat que no ens pot deixar indiferents:
He soñado que estábamos todos muertos y que el agua cubría nuestras tumbas.
(...)
Somos pobres. Somos miserables. Somos los posos de un pueblo que, en algún momento, debió de estar orgulloso de serlo.
(...)
Yo nací a la orilla de este río sin nombre. 
(...)
Somos pocos, somos débiles. 
(…) 
Veo a lo lejos un mundo que no comprendo. Un bullir de gente que no se parece a nosotros. Recorren la tierra como los padres de los padres de nuestros padres, no nos ven. No saben que estamos, que estuvimos aquí.

Per si no hi havia prou intriga amb el començament, ara ensopeguem amb el relat d'un dels escassos habitants que encara resten al poble, que ens comenta la seva història familiar:
Yo seré un fantasma, una presencia que no acaba de concretarse. Esa es mi vocación.
(...)
Habrá quien piense que, a mis veintiún años, razono como un cuarentón, pero es que quienes vivimos en soledad vivimos el doble. 
(...)
Los dos hermanos de mi bisabuelo murieron con un año de diferencia. El mayor ahogado (…) El segundo no se sabe bien cómo.
(...)
Las cosas no salen como uno espera. Nunca. (…) La casa me cuenta sus historias. Está atravesada por un susurro que solo yo escucho.
(...)
Mi madre no se suicidó en la cama. No dejó una nota explicativa.
(...)
Mi madre, después de soltar a los animales, se tomó todos los antidepresivos y los somníferos que tenía.

I una mirada poc tranquil·litzadora al poble segueix incomodant-nos i atraient-nos gairebé en parts iguals:
Los ricos solo conocen lo suave; los pobres, lo áspero.
(...)
Y lo único suave es el cieno en algunas charcas del río.
(...)
Un guijarro es mejor que la hostia consagrada.
(...)
Aquí no llegaba el tren, ni llega ahora ni llegará nunca.
(...)
Este ni siquiera es un lugar.
(...)
No es que el pueblo esté vacío del todo, se oyen voces. Pero en realidad no hay nadie.

Però la confusió guanya terreny i cada cop la comprensió es fa més difícil:
Los vivos éramos menos afortunados, porque a nosotros nos tocaba enterrar los cadáveres. 
(…) Solo teníamos palas cortas y un par de piquetas, pero, si nos quejábamos, el comandante, o el capitán o el sargento, nos gritaba que con los putos dientes o con las putas uñas y que el próximo que proteste no va a tener que cavar pero va a dar más trabajo a sus compañeros.
(...)
Era insoportable. La vida era insoportable. En días como ese, le parecía que le faltaba el aire. 
(...)
Un pueblo no se desplaza entero por su propia voluntad si no ha habido antes discusiones, conciliábulos, peleas, la imposición de la jerarquía. 
(...)
Y se van muriendo. Y se van yendo. Poco a poco, en cada familia uno o dos de los hijos. En cada familia uno, dos huecos alrededor de la mesa familiar. Un silencio que crece y se adensa. Vacíos. 

I arribat a aquest punt, ja em sento incapaç de resumir tot el que segueix, molt confús.
Estranyament, val a dir que d'alguna manera resulta interessant, però massa incoherent. Tant és així que l'interès es va esvaint a mesura que avances en la lectura. 
No em resisteixo però a afegir unes línies que contenen unes frases que m'han semblat impressionants: 
El pueblo es un sitio como cualquier otro. Los de la ciudad se creen más listos o más adelantados, ellos qué sabrán. No, no cuentes nuestra historia, no tenemos historia.
Y aunque sabemos que esto último no es verdad, los dejamos tranquilos por ahora.
(...)
Sin la vibración seríamos sordomudos imposibilitados para expresar las variaciones del estremecimiento.
(...)
Si prestamos atención, esa es la única verdad que se impone: todo vibra.
O, si lo prefieres, todo está latiendo. 
(...)
Echó una mano hacia atrás y tocó la pared.
Vibraba.
(…)
Tu vientre, dice. Está vibrando.
(…)
No, mi amor. Está latiendo. Ale ha vuelto. 


En el principio fue la vibración. 
Da igual que aún creáis que fue provocada por el Verbo 
o por el Big Bang: 
la vibración comienza al mismo tiempo que el universo. 

 

 


Vibración
José Ovejero
363 páginas

 

dilluns, 7 d’abril del 2025

El lloc

Potser, d'entrada, podríem afirmar que el contingut d'aquest llibre té un resum fàcil: Es tracta de la narració de la vida i la mort del pare de l'escriptora. 
Però amb això no n'hi ha prou, i és que a més de ser una història personal, exemplifica també moltes altres històries. 

Veiem un petit apunt de diferents aportacions/opinions de la contraportada del llibre:
Premi Renaudot (1984) Premi de l’Académie Française (1984) «Una obra mestra […], diferent de qualsevol altra narració contemporània […], aclaparadora.» — Paris-Match 
(...)
«El relat està emmarcat per la mort del pare, […] que fa d’ham per mirar enrere i recuperar la memòria del que ha estat el pare i, alhora, d’allò que ha viscut la filla. […] Un relat molt personal, molt privat, però que podria ser la història de molts. La col·lectivitat representada en una sola protagonista.» — Maribel Pascual, Las Furias Magazine 

I entrem pròpiament en el relat que comença per un final, o potser fora millor parlar de dos: El començament d'un futur en el camp de la pedagogia de l'autora que gairebé va coincidir amb la mort del pare:
Vaig passar l’examen pràctic del Certificat d’Aptitud Pedagògica en un institut de Lió, al barri de la Croix-Rousse.
(...)
El meu pare va morir dos mesos després, dos mesos justos. Tenia seixanta-set anys i regentava amb la meva mare un cafè-botiga de queviures en un barri tranquil, no gaire lluny de l’estació, a Y...
(...)
En poques hores, el rostre del meu pare va deixar de ser reconeixible. (...) Vam començar a organitzar l’enterrament.

Aquest antic costum de vetllar els morts al propi domicili deixa alguna mena de regust amarg que jo sempre havia associat a les flors que es desprenien dels rams i les corones i que restaven perdudes i oblidades fins que en tornant al domicili ens impactaven amb l'olor i el record del què havien significat:
L’olor va arribar dilluns. No m’ho hauria imaginat mai. Ferum agredolça i després horrible de flors oblidades en un gerro amb aigua podrida.
(...)
El banquet de l’enterrament es va celebrar al cafè, a les taules posades en fila d’una punta a l’altra. (...) Cap a les cinc, els convidats se’n van anar.

I a partir d'aquí, comença la remembrança del que i qui va ser i significar el pare que era..:
El meu pare era escolanet, li agradava acompanyar el capellà a portar el viàtic. (...) Va aconseguir aprendre a llegir i escriure sense faltes.
(..)
El meu pare era alegre de caràcter, juganer, sempre disposat a explicar històries, fer bromes.
(...)
El meu pare treballava la terra dels altres, no en va copsar la bellesa, l’esplendor de la Mare Terra i d’altres mites també se li van escapar.

Però tot va deixar de ser amb l'esclat de la guerra:
La guerra va capgirar-ho tot.
(...)
Evidentment, no hi havia altra opció que la fàbrica. En acabar la guerra, Y... començava tot just a industrialitzar-se. (...) Quan sonava la sirena, al vespre, era lliure i no sentia el pes de la lleteria a les espatlles.

I la família i les precarietats que varen patir tots els qui van viure alguna guerra i les dures postguerres:
Els diumenges, la meva mare comprava a la pastisseria, amb les seves germanes, una paperina de molles de pastís. No van poder començar el festeig de seguida. 
(...)
Van llogar un habitatge a Y..., en una illa de cases.
(...)
Van demanar un crèdit i van comprar el local. 
(...)
El cafè-botiga de queviures de la Vall no aportava gaire més que una paga d’obrer. El meu pare va haver de posar-se a treballar en la construcció al Baix Sena.
(...)
Ella era mestressa de cap a peus. (...) Ell li deixava encarregar-se de les comandes i de dur els comptes.

En alguns aspectes varen ser més afortunats que altres conciutadans en tenir a l'abast els productes de primera necessitat, vull creure que en unes condicions més assequibles:
Teníem tot el que necessitàvem, és a dir, que menjàvem a cor que vols.(...) no passàvem fred a la cuina ni al cafè, les úniques habitacions on vivíem. (...) Van poder fer millores a la casa.
(...)
No sabíem parlar entre nosaltres si no era amb renecs.
(...)
Jo estudiava les diferents matèries, escoltava discos, llegia, tot sempre a la meva habitació. Només baixava per seure a taula.

I, en el seu cas, va poder sortir-se'n d'aquell ambient resclosit i començar estudis superiors lluny de casa:
Vaig començar a estudiar magisteri a la facultat de Rouen. (...) Vaig tornar i me’n vaig anar de nou.
(...)
Després, només ens vèiem de tant en tant.
(...)
Mai em quedava gaire temps.

I el seu relat arriba a la fi:
Han passat uns quantes mesos des que vaig començar aquest relat, al novembre. M’ha calgut molt de temps portar a la llum fets oblidats perquè no em resultava tan fàcil com inventar-me’ls. La memòria es resisteix.
(...)
La botiga de queviures ja no existeix. Ara és una casa particular.  (...) L’hort va quedar abandonat quan va marxar la meva mare, que ara viu en un estudi a prop del centre.


La "Casa dels Pins"
Sabadell



Un reportatge aclaridor a 3Cat i el programa "L'Irradiador" el podeu recuperar 

 

 

El lloc
Annie Ernaux
Traducció de Valèria Gaillard
91 pàgines 

dimecres, 2 d’abril del 2025

L'hora de l'estrella

La protagonista del relat que ens ofereix Clarice ens la descriu com una jove d'aparença insignificant i poc o gens agraciada.
Per raons un tant desconegudes i aparentment a contracor, en Rodrigo S.R. és el narrador:
Em proposo escriure alguna cosa que no sigui complexa, tot i que estic obligat a fer servir les paraules que us sostenen a vosaltres. (...) tindrà set personatges i jo en sóc un dels més importants, esclar. Jo, Rodrigo S.M. Aquest serà un relat antic.
(...)
La persona de qui parlaré és tan estúpida que de vegades somriu als altres pel carrer. Ningú no respon al somriure perquè ni tan sols la miren.
(...)
Amb aquesta història em sensibilitzaré, i sé perfectament que cada dia és un dia robat a la mort. (...) Aquest llibre és un silenci. Aquest llibre és una pregunta.

Tal com he avançat, el narrador tracta de comentar els motius que l'han dut a escriure. Fàcilment comprovem que les seves raons no resulten en absolut convincents:
¿Per què escric?
(...)
Confirmo que escric d’oïda. (...) No, no és fàcil escriure. És dur com trencar roques. Però volen guspires i esquerdissos com acers reflectits.
(...)
Escric per no tenir res a fer en el món: he sobrat i no hi ha lloc per a mi a la terra dels homes. Escric perquè sóc un desesperat i estic cansat.

I tot seguit s'endinsa en una descripció maldestra, ofensiva i cruel de la que serà la protagonista; Macabéa:
La noia tenia les espatlles corbades com les d’una sargidora. (...) Ella era una mica com una idiota, però no ho era.
(...)
Ella havia nascut amb mals antecedents i ara semblava una filla d’un no-sé-què amb el posat de demanar perdó pel fet d’ocupar espai.
(...)
Hi ha pocs fets per narrar i jo mateix no sé encara el que denuncio.

Però alguna cosa sembla que malda per canviar; i és que Macabéa ha conegut algú, té una il·lusió. Compartida? Això ja és més difícil d'afirmar:
El noi i ella es van mirar per entre la pluja i es van reconèixer com dos nordestins, animals de la mateixa espècie que s’ensumen.
(...)
Una de les vegades que es van trobar ella al final li va preguntar com se deia. (...) Ella sabia el que era el desig, encara que no sabés que ho sabia. Era així: li venia gana, però no pas de menjar.
(...)
I el festeig continuava escarransit. (...) Ell deia coses grans, però ella posava atenció en les coses insignificants com ella mateixa.

I aviat arriba la confirmació que el festeig era només una il·lusió amb molt escàs fonament:
Sovint ell no apareixia a la parada de l’autobús..
(...)
Va ser llavors (explosió) que el festeig entre l’Olímpico i la Macabéa es va trencar de sobte. (...) Ell la va avisar que havia trobat una altra noia, i que aquesta era la Glòria.
(...)
La Macabéa va entendre una cosa: la Glòria tenia una existència estrepitosa. I tot devia ser perquè la Glòria era grassa.


Només, i no és poc,
la bellesa callada de les flors.


No sé si l'autora esperava que se'n treies alguna lliçó d'aquesta història. El cert és que potser jo no he sabut trobar-li ben bé el què, i a banda de semblar-me trista i fins i tot cruel en alguns fets, no n'he tret cap més conclusió.

Aquesta peça breu, és l’última novel·la i la va publicar el març de 1977, 
un mes abans de morir. 

La revista cultural Núvol, al desembre del 2020 li va dedicar un extens reportatge 
que podeu recuperar clicant aquest enllaç.

 

 

L’hora de l’estrella
Clarice Lispector
Traduït per Josep Domènech Ponsatí
151 pàgines

dimarts, 1 d’abril del 2025

CHILLIDA

Molts cops m'he manifestat entusiasta de l'obra de Chillida, en especial del seu "Peine del viento".
El 2023 vaig tenir l'oportunitat de repetir la visita, i aquí em teniu, elevant la meva mirada i tractant d'immortalitzar el record.

Ara us parlo d'un llibre, d'un recull d'escrits que ha deixat per la posteritat en Eduardo Chillida.
Confio que el gaudiu tant o més com jo mateixa. I callo mentre us deixo amb el mestre i un resum de la seva veu:

      
Octubre 2023
Mai no em cansaria de mirar.
                                                                                                               
MIRADAS:
Hay una cierta manera de conocer -previa a lo que llamamos conocimiento- desde la cual es posible, sin saber cómo es una cosa, conocerla.
Esta manera de conocer es tan abierta que admite diversas formas, sin que por eso todavía se sepa cómo es. 

No se ve sino lo que se tiene ya dentro del ojo.
Se ve bien teniendo el ojo lleno de lo que se mira.
Es bastante sencillo, todo se reduce a aprender a preguntar.

¿Cuántos ojos he tenido?
¿Cuántas manos he perdido?
¿Con qué manos trabajo? La de ayer no existen y me faltan las de mañana. 

¿Cómo ha de importarme la forma, cuando lo que está en juego es la vida?
No vale un hombre, cualquier hombre, más que una bandera, que cualquier bandera?
No existe ninguna causa que justifique el uso de la violencia. 

Escuchando su inmensidad he tratado de mirar, no sé si he visto. 

CÓDIGOS DEL ARTISTA:
El trabajo que hago está siempre impulsado por el deseo de conocer. (…) Vivir es decidir libremente en cada momento, y esto no es posible en una obra conocida de antemano. 
Trabajo para saber; valoro más el conocer que el conocimiento. 
La obra es para mí contestación y pregunta.

El espacio es un hermano gemelo del tiempo. 

Quiero ir encerrando el espacio en mi obra. El espacio perfecto es oculto, debo llegar a él por etapas. 

El espacio y la materia tienen gran importancia en la escultura.
(…)
En el alabastro el problema es completamente diferente: el espacio pasa al interior de la piedra, es el vacío que hay en el corazón de la piedra. 

La escultura debe siempre dar la cara y estar atenta a todo lo que alrededor de ella se mueve y la hace viva. 

Ocupar un lugar y no tener medida: ¿no será esto el espacio? 

El límite entre la vida y la muerte es un instante, no un segundo, ya que este tiene medida. 

Solo si somos capaces de habitar podremos construir. 

En arte todo se puede aprender y nada o casi nada se puede enseñar. 

YO SOY UN FUERA DE LA LEY:
No creo demasiado en la experiencia. Pienso que es conservadora. Yo creo en la percepción, que es otra cosa. Es más arriesgada y más progresista.
(…)
Cuando empiezo una obra casi no veo a dónde me dirijo. No veo sino cierta figura de espacio de la que, poco a poco, se destacan algunas líneas de fuerza. 

Mi escultura “El peine del viento” es la solución a una ecuación que en lugar de números tiene elementos: el mar, el viento, los acantilados, el horizonte y la luz. Las formas de acero se mezclan con las fuerzas y los aspectos de la naturaleza, dialogan con ello; son preguntas y afirmaciones. Quizás están ahí para simbolizar a los vascos y a su país, situado entre dos extremos, el punto en el que acaban los Pirineos y empieza el océano. 


Octubre 2023
El Peine

El espacio es un hermano gemelo del tiempo. Son dos conceptos absolutamente paralelos y tremendamente similares. (…) Me interesa el tiempo que es armonía, es ritmo, son medidas y ya dejan de ser tiempo de reloj, es otra cosa. 

Yo pienso mucho las cosas, pero las pongo en duda después. Si crees que las has terminado ya corres el peligro de eludir el proceso. (…) Yo conozco la obra antes de hacerla, pero no sé cómo va a ser y no quiero saberlo. Conozco su aroma.

Los hombres somos de un lugar. (…) Todos los lugares son perfectos para el que está adecuado a ellos, y yo aquí, en mi País Vasco, me siento en mi sitio, como un árbol que está adecuado a su territorio, en su terreno pero con los brazos abiertos a todo el mundo. 

Voluntariamente no tuve plena conciencia de ser vasco hasta mi vuelta de París en el año 1951. Recuerdo que al llegar, oler y ver la mar desde el tren me hizo sentirme profundamente ligado a mi país. Comprendí que yo era un árbol de aquel sitio, que aquella era mi atmósfera vital. Me di cuenta de mi situación en el mundo. 

PREGUNTAS:
No vi el viento
vi moverse las nubes.
No vi el tiempo
vi caerse las hojas. 

De la muerte, la razón me dice:
definitiva.
De la razón, la razón me dice:
limitada. 

Yo no represento, pregunto. 



BIOGRAFIA:
1924. Eduardo Chillida Juantegui nace el 10 de enero en San Sebastián.
Sus padres, Pedro Chillida Aramburu, militar de carrera, y Carmen Juantegui Eguren, soprano de profesión, tendrán tres hijos.
1950. Se casa con Pilar Belzunce en San Sebastián.
1951. Nace Guiomar, la primera de sus ocho hijos.
1983. El matrimonio Chillida Belzunce compra en Hernani el caserío Zabalga.
2000. Inauguración del museo Chillida Leku en Hernani (Guipúzcoa)
2002. Fallece el 19 de agosto.

 

 

Escritos
Eduardo Chillida
143 páginas

 

dilluns, 31 de març del 2025

Lartefacte

Crec inevitable que en veure la paraula "Artefacte" pensem en un estri carregós, inútil, fins i tot antic, un fòtil, vaja. Però en Josep Ortiz, en aquest relat que posa en boca d'Andràs Éber, un personatge de ficció però amb molts elements que fan entendre que estan basats en dades certes, l'utilitza per referir-se a la construcció de la bomba atòmica.


El Castell de Les Fonts
Es podria considerar un fòtil?


En essència, l'argument ens narra, suposadament, les memòries del físic hongarès Andràs Éber, que durant la Segona Guerra Mundial hauria participat en l'elaboració de la bomba atòmica. 
Es un relat extens i molt meticulós, del qual tractaré de compartir el més essencial.

Ja han passat 26 anys i...:
No és fàcil de gestionar, la nostàlgia, quan fa trenta-vuit anys que no trepitges Berlín.
(...)
Ja fa més de vint-i-cinc anys que va acabar la guerra i, per tant, més de vint-i-cinc que vaig abandonar Los Álamos, un laboratori secret situat a l’estat de Nou Mèxic.
(...)
Malgrat tots els meus esforços, els dies van anar passant sense poder recordar cap cosa que em servís d’ajuda. 
(...)
L’amnèsia, la pèrdua dels records del final de la guerra, continuava amoïnant-me.

El primer que sabem és que acaba de retornar a Budapest a la recerca dels seus records estranyament o potser volgudament oblidats. I aquest retorn li evoca diferents sensacions:
M’havia trobat una Budapest molt canviada. Botigues mig buides, carrers bruts, gent pansida...
(...)
¿La casa de l’oncle? ¿El lloc on vaig viure un cop acabada la guerra? Des del primer moment em vaig convèncer que sí.
(...)
Van ser uns dies estranys aquells. Tancat a l’habitació de l’hotel, escrivint un nou capítol de les memòries.

Com hem vist, el protagonista està redactant les seves memòries, com un intent més de forçar els records que semblen perduts:
Als setze anys jo encara era, en molts aspectes, un nen, i la proposta d’anar a estudiar a Berlin, tot i reconèixer el que tenia de bo per al meu futur, em feia certa por. 
(...)
El problema és que com més injustament t’has portat amb algú, més l’odies, perquè la seva presència et recorda com n’ets, de miserable. Sí, aquest era el problema. I la penúria de la postguerra va intensificar encara més aquest odi. 
(...)
Ara m’adono que, en aquestes memòries que parlaran sobretot de la bomba, potser hauria d’afegir una tercera ment privilegiada, la de Pál Jenó Wigner. (...) Tots quatre vam ser jueus nascuts a Budapest. Tots quatre vam estudiar a Alemanya i vam haver de fugir de l’antisemitisme nazi.

I mica en mica, anem arribant al nus de la qüestió. El com i el per què:
Aquell 30 de gener, un dilluns, a les set de la tarda, hi havia convocada una desfilada per celebrar el nomenament de Hitler.
(...)
La desfilada del 30 de gener va ser un cop dur per a l’ànim dels jueus que vivíem a Alemanya. 
(...)
La teràpia m’ajudava a fer que les memòries avancessin a bon ritme, i amb això jo ja em donava per satisfet.
(...)
Veure com se sentien, d’invulnerables, em va gelar la sang. (...) Els engarjolaments van continuar. I quan les presons van ser ben plenes, van començar a obrir camps de concentració.
(...)
Hitler només vol assegurar-se que no pugui tornar a aparèixer una altra Rosa Luxemburg.
(...)
Els nazis eren per tot arreu. (...) La situació, aquella primavera, era delicada.
(...)
Però ja havia aprés que, a l’Alemanya nazi, una cosa era el que deien les noticies i una altra de ben diferent, la realitat.
(...)
Aquells últims mesos, els nazis van continuar transformant Alemanya.

I, és clar, apareix la suposada superioritat intel·lectual. La VANITAT:
Crec que la majoria de coses que fem, les fem per vanitat. (...) En fi, ¿qui no somia a marxar d’aquest planeta deixant alguna cosa més que una làpida amb el seu nom?
(...)
Teníem una idea, una gran idea, però ben bé no sabíem què fer-ne. (...) Era esgarrifosa, sí, i tots dos desitjàvem que no fos possible de cap de les maneres.
(...)
Un element nou, encara mai vist a la Terra.
(...)
Però el que li donaria l’empenta definitiva al projecte es va produir unes setmanes després de la meva arribada als Estats Units: l’atac japonès a Pearl Harbor.
(...)
Per a un físic nuclear, no hi havia un lloc millor en tot el planeta. 

A "Los Âlamos" tot fa notar que es treballa molt i de manera intensa. La fita d'aconseguir una bomba atòmica que pugui acabar amb qualsevol "enemic" és sens dubte el més gran dels al·licients:
Los Alamos no deixava de créixer: físics, químics, matemàtics, experts en artilleria, en metal·lúrgia, en explosius...
(...)
Al final, la més alta concentració de savis de la història de la humanitat, treballant nit i dia contra rellotge, van aconseguir tancar el disseny de l’artefacte de plutoni.
(...)
Així que, quan va arribar la notícia que Hitler s’havia suïcidat en el seu búnquer a Berlin, no m’ho vaig prendre com una victòria, sinó com una derrota. (...) I encara que ell no havia guanyat la guerra, jo tampoc.

En resum:
L’artefacte es va començar a muntar el dia 12 i, dos dies més tard, el 14, era traslladat al lloc zero i hissat dalt de la torre.
(...)
Es deia que l’artefacte mai s’hauria pogut construir si no arriba a ser per l’ajuda d’extraterrestres.
(...)
No hi ha gaire cosa més a explicar. L’artefacte va posar fi a la guerra.
(...)
Només era un B-29 volant a molta altura, així que no es va activar l’alarma i ningú no va córrer a amagar-se. (...) Ningú no hi va pensar, en l’alarma. Si hagués sonat, tothom hauria corregut als refugis i no hauria mort tanta gent. Va ser un error.
(...)
Tot va ser, senzillament, un cúmul de desgràcies.

El resultat: escruixidor, devastador, cruel... Servirà per reflexionar? Canviarà alguna cosa?
Han passat molts anys i només cal donar una ullada a les noticies de la premsa o escoltar ni que sigui de passada, qualsevol noticiari.
Res no ha canviat:
Totes les cases s’han ensorrat. Els carrers han desaparegut. Un desert de runa i al fons, entre el fum i la polseguera, la silueta de l’hospital.
(...)
Tot és fosc. Tot està en silenci. Tot és ple de pols. Tinc set. Tinc la gola seca. Fa molta calor.
(...)
Comença a ploure. Unes gotes enormes que ens cauen al damunt com si fossin pedres. M’espanto, perquè no és una pluja normal, perquè no són unes gotes normals, perquè són unes gotes negres, espesses i calentes.
(...)
No és fàcil distingir els vius dels morts.
(...)
Persones que havien sobreviscut a l’explosió sense ferides importants, passats uns dies comencen a trobar-se malament. (...) No podem fer-hi gaire cosa.


¿Saps què crec? Que quan un es fa partidari d’una idea, ja és molt difícil ser objectiu. 
(...) 
La idea s’apodera de tu, l’esperit crític queda en suspens i deixes de dubtar 
i de qüestionar-te les coses. 


No deixeu de consultar aquest enllaç. Us durà a un bona i aclaridora entrevista 
d'en Xavier Grasset a l'autor del llibre. 



L’artefacte
Josep Ortiz
503 pàgines

dijous, 20 de març del 2025

Kruso

Líquens a l'Escala
Abril del 2024

Tot, suposadament, comença amb la desaparició de'n Matthew, un gat, i la recerca infructuosa i gairebé delirant a que en Edgard (Ed) es dedica al llarg de dos dies abans no decideix deixar-ho tot i llençar-se a l'aventura:
Al migdia en Matthew encara no era per enlloc i l’Ed va començar a cridar-lo. Primer a baix al pati, després per la finestra, però ni rastre del xisclet de retret amb que la bestiola solia respondre.
(...)
Al cap de dos dies encara el va cridar. Al principi el molestava cridar tan fort, però ara ja no podia parar.

Unes breus paraules per conèixer-lo.
Ell només hi vivia de rellogat a casa d’una rellogada; era, doncs, una mena de contra-rellogat.
(...)
Va obrir el rebost i va examinar les seves precàries subsistències. La majoria de coses les va llençar a les escombraries.

I a partir d'aquest punt; l'aventura, el desconegut. El relat:
En trencar la nit, l’Ed arribà al cap nord de l’illa. Ja havia passat dues vegades per tots els pobles. 
(...) 
A través dels pins es veia lluir un edifici clar, amb la façana revestida de fusta. 
(...)
-El quedaràs fins que arribi en Crusoe. Començaràs a treballar i després ja ho veurem. Allotjament, àpats inclosos, dos marcs amb setanta l’hora. ¿Què me’n dius de rentar plats? Si ets apte, com hem dit. Tota la resta... Tota la resta vindrà després,

Sembla que per rentar plats no cal tenir massa experiència, però la seva feina, mica en mica, anirà més enllà:
15 de juny. La feina li resultava estranya i la feia amb poca traça. Però ningú no venia a ensenyar-li o explicar-li. 
(...)
Al cap de tres dies l’Ed ja anava prou segur. L’esquena li feia mal, però les cebes es pelaven soles.
(...)
Cada dia, l’ajudant de Mike el Cuiner li duia el menjar al pati.

Però el millor estava per arribar. La coneixença d'en Kruso, una amistat que en algun moment sembla que hagi d'anar més enllà. O potser hi va?:
Ningú no considerava que en Krusowitsch fos rus, ni russoalemany, ni alemany de Rússia. 
(...)
L’Ed ja era part de la tripulació.
(...)
En Kruso no era cap salvatge, era el contrari d’un salvatge, despullat allà al quarto de rentar plats, amb una bèstia desconeguda atrapada. En Kruso era pacient. 
(...)
En Kruso caminava amb l’esquena molt dreta, no amb pas atlètic, però sí poderós. (...) La feina era una cosa que acomplien plegats, hi havia una mena de confiança.

Com a part de la tripulació, l'Ed participa de les estones del que la colla entenen per descans:
L’Ed bevia fort.
(...)
L’Ed anava begut. Notava la soledat.
(...)
L’Ed es deixà caure al llit i tancà els ulls. En Kruso havia insistit a dur-lo “a casa”, però ara, estranyament, no se n’anava. S’estava dret en la foscor i no es movia.
(...)
L’Ed no tenia ni idea de qui era en Kruso, però de vegades li semblava tan familiar com la seva pròpia ànima.
(...)
En Kruso i l’Ed s’havien trobat en una confiança fundada en poemes i la seva comunió s’aferrava cada dia més.
(...)
L’Ed gaudia amb la confiança d’en Kruso. 

Però, sabem qui és en Kruso? Ja hem vist que l'Ed, tot i que se sentia reconfortat amb la seva amistat, no en tenia ni idea:
En Kruso flotava davant seu com un fantasma i a l’Ed li costava seguir-li el pas. El camí travessava  uns aiguamolls. 
(...)
La tàctica d’en Kruso es va perdre enmig del tumult general. (...) Sempre havia jugat a l’esquerra. 
(...)
Tot era diferent de les nits. La fosca no s’empassava la nàufraga de l’Ed, era visible del tot. 
(...)
Quan es va despertar pels volts de mitja nit, la porta de l’habitació estava entreoberta.
(...)
La mà d’en Kruso a la seva cara. Com si volgués cloure-li els ulls. Li feia mal, però també li feia bé.
(...)
I aleshores ho va sentir. Per primer cop. La veu habitava dins seu. La veu pròpia, com un destí propi.
(...)
L’Ed mirà en Kruso com qui mira un germà. Entre ells també hi havia una frontera.
(...)
El seu amic semblava intocable. Proper, però intocable. 

Bé, sóc conscient que més que aclarir res, tot plegat sembla més confús que al principi, però el relat és així i cal prendre's-el així, estrany i atraient, oníric, potser.

Només avanço una dada més, intrigant i que no desvetlla el final:
Al matí en Kruso havia desaparegut.
(...)
Totes les fronteres s’havien obert. Obert feia dies.
(...)
El meu informe també revela la poca traça que hi tenia, que lluny estava de complir. Un informe ple de detalls fútils, de sentiments i pensaments, en lloc de fets. 


Un reportatge de la revista Núvol, entre altres coses diu: "El lector atent, sensible al detall, aquell que gaudeix de l’escriptura curosa dels indicis, 
sens dubte gaudirà de Kruso" 

 

 

 Kruso
Lutz Seller
Traduït per Joan Farrarons
494 pàgines

dimarts, 18 de març del 2025

El gólem

Sant Matí d'Empúries
Març del 2025

No recordo com vaig a arribar a "El gòlem", tot un clàssic de la literatura fantàstica, de la que no em considero pas afeccionada.
És possible (m'ha passa més d'un cop) que el títol o bé la imatge de la portada m'hagin cridat l'atenció des de la prestatgeria de la biblioteca, però, val a dir, que no m'ha decebut en absolut.
I també, la coincidència remota amb un personatge del "Senyor dels anells" (Aquell que sovint deia "miii tesoroooo") que segueix rondant pels meus pensaments i que la Viquipèdia defineix així: 
"Gòl·lum és un personatge fictici de l'univers de J.R.R. Tolkien, la Terra Mitjana i protagonista principal de la seua novel·la El Senyor dels Anells. Originàriament era un hòbbit amb el nom de Sméagol, però en trobar l'Anell Únic va anar corrompent-se fins a convertir-se en una criatura deformada i retorçada completament dominada per la influència de l'anell"

Però centrant-nos en el llibre que ens ocupa, en la Introducció trobarem una petita síntesi que paga la pena recollir breument:
Gustav Meyrink (en realitat Meyer) va néixer el 19 de gener de 1868 a l’hotel Blauer Bock de Viena.
(...)
La falta d’amor durant la seva infantesa es reflecteix sovint en una sensació de solitud que desemboca en una gran necessitat d’intimitat i transcendència, i també en la presència de personatges femenins negatius en la seva obra. 
(...)
Als vint-i-quatre anys, Meyrink va intentar suïcidar-se. (...) va començar a interessar-se pels fenòmens ocults i les tradicions esotèriques.
(...)
La seva primera novel·la “El gólem” (1915), es va convertir en un gran èxit editorial.(...) Va ser adaptada al cinema.
(...)
Va morir el 4 de desembre de 1932.

Bé, la introducció segueix abocant-hi dades i més dades, però ho deixo aquí i em remeto a la definició de la Viquipèdia: 
"El gólem[1] (plural: gólems; plural seguint l'hebreu: guelamim) (hebreu: גֹּלֶם; plural:גְּלָמִים), és una estàtua de pedra, d'uns dos metres d'alçada, plena de màgia. Té la propietat de transformar-se en la forma física de qui vulgui."

Endinsem-nos en el relat:
No estic ni adormit ni despert, i en aquest estat mig inconscient se’m barregen a l’ànima el que he viscut, el que he sentit i el que he llegit, com corrents de colors diversos i de llum que hi confluïssin.
(...)
De sobte vull preguntar qui és ara “jo”
Així doncs, em giro i m’allunyo. 

Aquest és ell, però i qui o què l'envolta?:
Jo tenia un rostre estrany, sense barba, amb els pòmuls prominents, i mirava des d’uns ulls oblics.
(...)
De sobte vaig comprendre les enigmàtiques criatures que vivien al meu voltant fins a la seva essència més profunda: es mouen sense voluntat per l’existència, animades per un corrent magnètic invisible...

Ja hem vist la definició de la Viquipèdia, però l'autor també ens aporta la seva:
Basant-se en les fórmules perdudes de la Càbala, un rabí va crear un home artificial, l’anomenat gólem, perquè el servís com a criat, toqués les campanes de la sinagoga i fes tota mena de treballs feixucs.
(...)
La història del gólem és difícil de resumir. (...) Aproximadament cada trenta-tres anys es repeteix als nostres carrerons un succés que en si no és especialment emocionat, però que escampa un terror que no té explicació ni justificació possible.
(...)
Potser està entre nosaltres, hora rere hora, i no ens n’adonem.

Però, realment existeix aquest personatge? O potser només ens parla d'ell mateix el narrador?: 
Vaig comprendre que els ressorts del meu pensament i dels meus actes estaven ocults en una altra existència oblidats, mai no els podria reconèixer: soc una planta tallada, un plançó que brota d’una arrel aliena.
(...)
Vull cridar i no puc. Uns dits freds m’agafen la boca i m’empenyen la llengua cap avall, contra les dents de davant. 
(...)
Em vaig quedar perplex. Sí, sí, això era veritat. Per què vivia allà? No podia explicar-m’ho. Què és el que em lliga a aquesta casa?
(...)
Durant una estona tot al meu interior va oscil·lar d’una banda a l’altra; després, de sobte, es va obrir pas violentament. 

Mogut per la seva paranoia, de sobte se sent envoltat de fantasmes. Ombres que possiblement només habitaven en el seu interior:
L’habitació estava mig en penombra, il·luminada lleugerament només per la suau resplendor que penetrava pel forat de la finestra. 
(...)
Dins meu germinaven des de feia molt de temps unes forces ocultes. (...) Durant una bona estona vaig anar palpant les parets amb les mans, però semblava que no s’acabaven mai.
(...)
Els contorns del fantasma es confonien, espectrals, amb la foscor, es contreien d’una manera amb prou feines perceptibles i es tornaven a expandir, com una respiració lenta que recorria tota la figura.

Potser incomprensiblement, un sentiment humà enmig de tanta foscor. Una dona, un desig, potser?:
Estava assegut al costat de l’Angelina, com embriac. Travessàvem al trot els carrers plens de gent.
(...)
Lentament em vaig acostar la seva ma als llavis, vaig retirar-li el guant blanc i perfumat, vaig escoltar com la respiració se li accelerava i, boig d’amor, vaig prémer les dents als palpissos dels seus dits.
(...)
L’esplendor d’una breu tarda m’havia convertit per sempre en un estrany a la meva pròpia llar. 
(...)
Havia dormit fins ben entrat el matí, sense somnis, sense consciència, com algú aparentment mort. 


Ombres confoses a
Sant Martí d'Empúries
Març cel 2025

Com podeu suposar hi ha més, molt més: confús, desordenat, paranoic... Però en el meu resum he decidit arribar al final, suposadament és clar, perquè res no resulta cert en aquest delirant relat i potser aquest és només un inici:
Estic estirat al llit i visc en un hotel.
Però no em dic Pernath.
És que ho he somiat tot?
No! Això no se somia.
Miro el rellotge: amb prou feines he dormit una hora. Són dos quarts de tres.
I allà hi ha penjat el barret estrany que he agafat avui equivocadament... 


 

El Gólem
Gustav Meyrink
Traducció i introducció de Ramon Monton
349 pàgines

 

 

dilluns, 17 de març del 2025

Jo, un altre

Imre Kertész (Budapest, 1929-2016))va sobreviure als camps de concentració de Auschwitz i Buchenwald, on va ser deportat sent adolescent. Va romandre fins l'any 1942 que fou alliberat i va poder reprendre els seus estudis. El 2002, fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura.


Aquesta obra és una llarga reflexió, tal com el seu títol avança, respecte el qüestionament del jo com a quelcom inamovible, i evoca aquell altre jo d'abans de patir el brutal intent d'anul·lació quan va ser internat a Auschwitz:
Mil nou-cents noranta-u, tardor a la freda riba del Danubi. (...) Tot és fals (per mi, a través meu: la meva existència ho falsifica tot).
(...)
Plou. Antics dirigents del partit surten a la televisió. “Creien “ en el partit. “Creien” que s’havien comés “errors”, “equivocacions”, però “creien”, per exemple, que “Stalin no en sabia res”, de tot plegat. Etcètera.
(...)
Creure que la meva vida és meva seria una equivocació. Però seria un error encara més greu d’abandonar-la, de malbaratar-la, d’esguerrar-la. 
(...)
De vegades se’m planteja aquesta pregunta (sense resposta): ¿qui sóc jo, i quina és la meva història particular?.

I després de la llibertat, els records sempre hi restaran... del que vàrem ser, del que somniàvem ser, del que mai no tornarem a ser:
Els records són com gossos abandonats, errants, ens cerclen, ens esguarden, panteixen, udolen aixecant el morro a la lluna; els voldries fer fora, però no se’n van.
(...)
¿Davant de qui hi estem obligats, davant nosaltres mateixos, davant la resta d’humans, davant Déu, potser?
(...)
¿He entès mai la meva vida? ¿La puc entendre? (...) ¿Hi ha cap manera de comprendre que no sigui una possessió, prendre possessió d’allò que comprenc? 

No és el primer cop que llegeixo quelcom referit als dubtes, remordiments o simplement dolor, dels supervivents dels camps o, fins i tot, d'algun atemptat:
Sempre he tingut tendència, i avui dia no pas menys que abans, a considerar-me un “qualsevol” que, en un cert sentit, no ha escatimat esforços: he volgut conservar la lucidesa per damunt de tot. (...) No podem viure la llibertat allà on hem viscut la captivitat. Caldria anar-se’n cap a un lloc ben lluny d’aquí. No ho faré. 
(...)
De fet, ningú no ha indagat si, després d’una llarga mort, és encara possible de continuar vivint.
(...)
El fet d’estar marcat és la meva malaltia, però al mateix temps és l’esperó, el dopatge de la meva vitalitat; d’aquí surt la inspiració quan, de cop i volta, tot xisclant com si patís un atac, passo de l’existència a l’expressió.
(...)
¿De què tens por si saps que ets mortal?
(...)
Records dels camps de concentració em surten de les fondàries de l’ànima.
(...)
Visc com un fugitiu.
Tan sols des d’aquest punt de vista visc com cal: sóc un fugitiu.
(...) 
No hi ha una derrota moral i espiritual pitjor que esperar la mort de la mà d’individus que menyspreem profundament. (...) I jo també visc així, esperant, indiferent, culpable.
(...)
No ens agrada viure. No ens alegrem de viure.

I un cop més es qüestiona el seu Jo. Perquè en realitat, qui som? En tenim cap certesa? Quin dels nostres diferents Jo és el que més s'aproxima al que nosaltres mateixos considerem que som? Fins a quin extrem ens importa?
Preguntes, preguntes, preguntes... En realitat ens importen les respostes? N'hi ha?:
Sóc un jueu d’una altra mena. ¿De quina mena? De cap mena. Ja fa temps que no vaig a la recerca de la meva pàtria ni de la meva identitat. Sóc diferent d’ells, sóc diferent dels altres, sóc diferent de mi mateix.
(...)
Res no és perfecte, ni tan sols la mateixa perfecció, pel simple fet que només podem concebre la possibilitat de concretar-la amb mitjans imperfectes.
(...)
De primer ens assabentem de la malaltia mortal d’una persona que ens estimem molt, a continuació n’acceptem la idea, ens hi resignem i deixem la persona en mans dels especialistes. (...) La mort -més concretament, el fet de morir- abans era també un problema, però un problema, com qui diu natural. (...)
La meva història s’ha després de mi: de sobte tinc la sensació de perdre l’equilibri, com si hagués perdut l’orientació i entre el passat i el futur m’esmunyís fora del temps. (...) Tant és, perquè qui farà la passa ja no seré jo, sinó algú altre...



Vaig gaudir molt de la lectura, però sóc conscient que amb aquesta publicació 
no he aconseguit ni de lluny, recollir tot el sentit de l'autor.

Us recomano que seguiu l'enllaç que us durà a un reportatge de Núvol molt interessant i aclaridor.



Jo, un altre
Imre Kertész
Traducció d’Eloi Castelló
133 pàgines

divendres, 14 de març del 2025

Lo que ellos dicen o nada

L'Annie Emaux, va néixer l'1 de setembre del 1940. 
El 2022 fou guardonada amb el Premi Nobel de Literatura.
Navès. Lleida

I entrem al relat:
L'Anne, una adolescent, és la protagonista de la història. Com sembla el més natural, té molts dubtes i reflexiona, respecte el món i la vida que l'envolta.
Trobarà respostes? Les trobem al llarg dels anys? Això ja és tota una altra qüestió.
 
El futur. Qui no s'ha qüestionat el futur?:
El futuro…, cuando pienso en todos los años que voy a pasar entre libros, siento un gran hueco en la cabeza, todas esas cosas que aún no sé y que un día deberé escribir y decir.
(...)
Me veo cayendo en picado y ni siquiera sé cómo llamar a lo que siento.

La família:
Mi madre me abrigaba demasiado cuando estaba en primaria, tenía que andar siempre con un montón de ropa debajo del brazo porque me la iba quitando.
(...)
Se puso como loco, yo a su edad ya estaba trabajando, no me pasaba las horas delante de los libros.
(…) 
Cuando discuten sobre mí, siempre me siento incómoda, como si no hablaran de mí, sino de otra.
(...) 
Habría tenido que cambiar de padres. 

És una bona estudiant, amb un més que acceptable nivell intel·lectual:
Aprobé, y con buena nota, según me dijeron los profes.
(...)
Me aburría tanto que me lancé y saqué “El extranjero” de la biblioteca. (…) Me habría gustado escribir cosas así, o vivir algo así, pero para poder escribirlo después, para que todo estuviera hecho y fuera fácil de contar, y para que todo el mundo lo supiera.

Però, què en traiem de ser bons estudiants, què de les inquietuds intel·lectuals. Què de la vida? Futur, quin futur?:
Al cole y a casa. Al insti y a casa. ¿Y luego qué? Porque aquello podía durar toda la vida.
(...)
Pero por mucho que los padres hablen del futuro, siempre representan la infancia y el pasado. (…) Era 18 de julio y por la noche lloré al ver que el tiempo pasaba y yo no disfrutaba de mi juventud.
(...)
La vida te enseñará, dicen mis viejos, así ellos no tienen que explicarme nada.
(...)
Todo lo que les pasa a otras chicas acaba pasándote a ti, pensaba yo, es como el periodo.

La relació amb els pares, i els germans, mai no ha resultat ni resulta fàcil. Com a noia d'una època passada (igual en aquesta passa el mateix?) sembla que el futur era només casar-se, tenir fills i ser una bona "mestressa de casa", la qual cosa incloïa una disposició absoluta vers el marit i una renúncia a qualsevol altre aspiració personal o professional:
Sigo sin entender si les gusta el trabajo o no, me pierdo cuando hablan de esas cosas. Él presume de haber trabajado a turnos en la fábrica. (…) Tal vez trabajen para mí. Yo no tendré hijos. (…) Por lo menos a mi madre le pagan por limpiar en La Petite Vitesse, a mí no me dan ni un céntimo por ordenar mi cuarto.
(...)
Es curioso estar en casa de otra persona. Seguía prefiriendo a mi madre que a la de Gabrielle, las madres de las demás siempre son desagradables.
(...)
La política me interesaba. (…) En casa nunca hablamos de política, mi padre es sindicalista, pero en su sindicato no se hace política, y mi madre se cierra en banda.

I entrem en la part més delicada del relat, i em refereixo a percepcions, sensacions, i possibles decisions, sexe precari i insatisfactori?:
Nunca me había subido a una moto, el viento, el casco…, nadie habría podido reconocerme con él puesto.
(...)
Cuando por fin lo logró, un vacío brutal, siempre me pregunté qué pasaría en el interior. Nada. Ni siquiera me enteré de donde terminaba el túnel. (…) Hay que ser retorcido para preguntar si te gusta; no es la pregunta adecuada cuando lo único que quieres es gritar de dolor.
(...)
Se acabó lo de soñar, una y otra vez, qué pasaría. (…) él me dijo al marcharse, poniendo su mano ahí por encima del vestido, ahora esto es mío. Pero a mí me parecía que no pertenecía a nadie. 

Segueixo referint-me al que he anomenat "un altre època": En el que respecta a l'altre sexe, era gairebé inevitable pensar que eren posseïdors de tots els privilegis, tot i que, el que com a dona importava eren els que podien exercir sobre nosaltres:
¿En qué radica la felicidad para ellos? En comer, en volver a comer, en comprar cosas, en ver la tele por la noche u hojear el periódico, en dormir bien…
(...)
Los sentía a todos tan lejos…
(...)
Las chicas no tienen derecho. La limpieza moral. (…) Creo que por eso ya no puedo quererla, nunca me explica el mundo como yo lo siento en mí y a mi alrededor.
(...)
Estoy hasta la coronilla de mis viejos. 
Navès. Lleida



Lo que ellos dicen o nada
Annie Ernaux
Traducción Lydia Vázquez Jiménez
163 páginas