Carta a D....

Ja sé que no és el més habitual, però de tant en tant penso que seria bo aturar-se i mirar enrere. No per força per rectificar res, perquè el que ha passat ja no té massa res per canviar, sinó pel simple i senzill exercici de fer-nos conscients del pas de temps.

En el relat d'avui, el protagonista, ja a una edat avançada, es decideix a fer aquest exercici i el resultat el tenim aquí en forma d'una carta d'amor incondicional.

Hernani. Museu Chillida

I la missiva comença així:

Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T’has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable.

(...)

Aquest llibre havia de mostrar que el meu compromís amb tu va ser el tomb decisiu que em va permetre de voler viure.

(...)

Encara em queden molts qüestions per entendre i per aclarir. (...) T’escric per comprendre el què he viscut, el que hem viscut junts.

Un començament encantador, però no es queda aquí, segueix i segueix...:

Vaig topar amb tu un mes més tard, al carrer, fascinat amb el teu caminar de ballarina. (...) Era el 23 d’octubre de 1947.

(...)

Durant les setmanes següents, ens vam tornar a veure quasi tots els vespres. (...) El que em fascinava de tu és que em feies accedir a un altre món. 

(...)

Vam haver de separar-nos a finals d’any. Havia estat lluny de la meva família des dels setze anys; havia de tornar a veure’ls a quasi els vint-i-cinc, perquè la guerra s’havia acabat.

I arribem a un moment crític no ja de la seva relació, que sembla indestructible, sinó quan sorgeixen greus problemes econòmics:

En poc temps, vas aconseguir guanyar més diners que jo. 

(...)

Quan, a la primavera de 1950, els Ciutadans del Món em van enviar a l’atur; tu simplement vas dir: “Ja ens sabrem espavilar sense ells”. (...) Eres la roca damunt de la qual  la nostra relació podia construir-se.

(...)

Estava en situació de fracàs. La teva confiança em consolava, però no em tranquil·litzava.

(...)

Aquest període de tràfecs es va acabar a la primavera de 1951.

Una història certa, real i fabulosa de parella:

La base sobre la qual es construïa la nostra parella ha anat canviant al llarg dels anys.

(...)

Pretenc parlar de tu com de la sola dona que he estimat veritablement i de la nostra unió com a la decisió més important de les nostres dues vides.

Fins que... l'inesperat, la malaltia que colpeja:

Havia volgut creure que ho compartíem tot, però estaves sola amb el teu patiment.

(...)

No podies esperar res de la medicina. Et negaves a acostumar-te a prendre analgèsics i dependre’n. 

(...)

Havies vist “l’altre costat”; havies tornat del país d’on no es torna.

(...)

Aconsegueixes amagar el teu patiment. Els nostres amics et troben “en plena forma”. No has parat d’encoratjar-me a escriure.

I ens retrobem al començament, que ara ja és inevitablement el final: 

Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T’has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable. Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t’estimo més que mai.

(...)

No vull assistir a la teva cremació; no vull rebre una urna amb les teves cendres. (...) Espio la teva respiració, la meva mà t’acaricia. Tots dos voldríem no haver de sobreviure a la mort de l’altre.

21 de març – 6 de juny.  2006

Carta a D.

Història d’un amor

André Gprz

Traducció de Mia Tarradas

109 pàgines 

Adeu a l'Eddy Belleguele

La història, que en alguna referència es contempla com autobiogràfica, se situa cap als finals dels noranta o principis del 2000 en què el primer que ens diu el protagonista és:

De la infantesa, no en tinc cap bon record.

I continua i va més enllà i ens comencem a fer conscients del seu patiment:

La violència, tanmateix, no m’era desconeguda, al contrari. (...) Jo tenia deu anys. Era nou a l’institut. Quan van aparèixer al passadís no els coneixia.

(...)

Vaig somriure i la paraula “marieta”, que em ressonava, que m’explotava dins del cap, em bategava dins meu al mateix ritme que el cor.

També en l'àmbit més íntim, a vegades, ignoro si de forma habitual o potser amb el pas dels anys s'ha anat moderant, el rebuig familiar, fonamentalment patern, s'aguditza:

El dia que el pare del meu pare es va morir trenta-cinc anys després, érem a la sala, davant de la televisió, en família.

(...)

Un pare reforçava la seva identitat masculina per mitjà dels fills, als quals havia de transmetre els seus valors virils, i el meu pare pensava fer-ho, pensava convertir-me en un tio dur, hi anava el seu orgull d’home.

I el temps va passant, i el rebuig de l'entorn sembla créixer, o si més no, és així com ho viu el nostre protagonista:

De seguida vaig fer miques les esperances i els somnis del pare.

(...)

A l’institut tot va canviar. Em vaig trobar envoltat de gent que no coneixia. (...) Des del principi d’anar a l’institut, cada dia vaig errar pel pati per mirar d’acostar-me als altres alumnes. Ningú tenia ganes de parlar amb mi: l’estigma era contagiós; ser amic del “marieta” hauria estat mal vist.

I, malgrat que sembla que les mares ens adonem de tot només amb una mirada, en aquest cas, no s'acompleix. O potser no ho vol veure?:

Hi ha la mare. Ella no veia el que em passava a l’institut.

(...)

La mare fumava molt al matí. Jo era asmàtic i de vegades m’agafaven atacs terribles que em feien estar més a prop de la mort que de la vida.

(...)

La seva vida l’avorria i parlava per omplir el buit d’una existència que no era sinó una successió de moments d’avorriment i de feines pesades.

Com viu la seva identitat sexual? O potser fora més adequat parlar de com li ho fan viure el seu entorn?:

Les paraules “amanerat, efeminat” ressonaven constantment al voltant meu en boca dels adults: no només a l’institut, no tan sols dites pels dos nens. (...) Em repetia que tenien raó. Esperava canviar. Però el cos no m’obeïa i els insults continuaven.

(...)

Jo pertanyia al món dels nens que miren la televisió al matí quan es desperten, que juguen a futbol tot el dia en carrers poc concorreguts. (...) Al món dels nens que es passen hores als carrers, al vespre i a la nit, vagant

(...)

Mai no vaig aconseguir integrar-me completament als cercles de nens. A moltes festes evitaven curosament la meva presència.

(...)

El meu oncle havia fumat massa, havia begut massa, el seu deplorable estil de vida li havia provocat un accident vascular-cerebral. Estava paralitzat.

(...)

Dues setmanes més tard vaig aprendre l’existència i el sentit de la paraula “hemiplegia” el meu oncle tenia paralitzada tota la meitat esquerra del cos. 

I amb força delicadesa, ens parla de la seva primera trobada sexual convencent-se de que era el que no era. Amb un noi, és clar. Complicat? Potser fora més adient, qualificar-ho com a confús:

Tot va començar una d’aquelles tardes que passàvem al cobert on els veïns guardaven la llenya. 

(...)

El meu cosí va proposar amb cara fingidament divertida que ens masturbéssim tots junts davant de la pel·lícula.

(...)

Mentre el meu cosí prenia possessió del meu cos, en Bruno feia el mateix amb en Fabien, a pocs centímetres de nosaltres. (...) Va ser l’inici d’una llarga sèrie de tardes en què ens trobàvem per reproduir les escenes de la pel·lícula i escenes d’altres pel·lícules que no vam trigar a veure.

(...)

Un dia tot es va acabar. (...) Va arribar la mare. (...) Ni ella ni jo vam poder fer res durant uns quants segons. (...) No apartava els ulls dels meus, amb una mirada que ja no sé què expressava. Potser fàstic o alarma, ja no ho sé.

Ens parla de la reacció dels pares, de la seva vergonya, del rebuig, dels silencis, de la seva confusió:

Durant unes quantes setmanes no vaig tornar a sentir a parlar de la història del cobert. (...) De manera que quan va tornar a irrompre a la meva vida no m’havia abandonat.

(...)

El crim no és fer, sinó ser. I, sobretot, “semblar”.

(...)

Havia de fugir.

Però, d’entrada, no es pensa espontàniament en la fugida perquè s’ignora que hi ha més enllà.

De manera gairebé desesperada tracta de forçar la preferència per les noies. Amb ràbia, amb dolor, amb incomprensió gairebé furiosa:

Cada dia era una laceració; no es canvia tan fàcilment. Jo no era el dur que volia ser. Però havia entès que la mentida era l’única possibilitat que tenia per fer aparèixer una nova veritat.

(...)

La conversió en un noi passava necessàriament per les noies.

(...)

La Laura a l’institut tenia mala reputació.

(...)

Un dia, mentre amb la Laura ens petonejàvem al porxo, vaig sentir una escalfor suau al baix ventre. (...) No havia trempat mai per una noia. El meu projecte donava resultat.

(...)

Finalment estava curat.

Bé, no m'allargaré més relatant les anades i vingudes, els dubtes i les angoixes del nostre protagonista que es concreten en revistes pornogràfiques, petons forçats amb un parell de noies i poca cosa més que no sigui dolor i frustració. 

I és aleshores que pren una decisió:

Havia fracassat amb la Sabrina, en la lluita entre la meva voluntat d’arribar a ser un dur i la voluntat del cos que m’empenyia cap als homes.

(...)

La fugida era l’única possibilitat que se m’oferia, l’única que em quedava. 1

(...)

Havia de fugir.

Ja feia l’últim curs de secundària i havia arribat l’hora de decidir cap a on volia tirar. 

 

Poques setmanes després,

Me’n vaig. 

 

 

Adeu a l’Eddy Bellegueule

Édouard Louis

Traducció d’Anna Casassas

172 pàgines

 

Aquest món sense llum

Gairebé podríem afirmar respecte el llibre que avui ens ocupa, que parlem d'un viatge tumultuós i no desitjat de l'Annis, la protagonista del relat que és venuda com a esclava.

La Vall d'en Bas
Juliol, 2025

Però li deixo la paraula a l'Annis, ella ens situarà i ens comentarà de pròpia veu la seva història, que, ja sabem que és la de moltes noies com ella:

La primera arma que vaig tenir a les mans va ser la mà de la mare. (...) Lluny de l’amo, que és tan blanc com fosca és la mare. Lluny d’aquest home que diu que som seves, lluny d’aquest home que empeny la mare cap a la negror de la intimitat ombrívola de la cuina, on ella passa la major part del dia treballant per alimentar-los, a ell i a les seves dues filles panxudes i blanques com la llet. 

(...)

D’ençà d’aquella nit he crescut. Ara soc més alta que ella. (...) La mare em llança l’arma i agafa el seu bastó de la infància, dentat com un llampec.

(...)

La casa de l’amo és enorme i tot grinyola per dins. La mare s’inclina davant el forn. Jo vaig a buscar llenya i a treure aigua del pou, i quan ho pujo tot al pis de dalt, espio a les habitacions de les filles de l’amo. Són mitges germanes meves.

I aquest és el punt fonamental:

La mare m’ha explicat com la va violar l’amo. 

I potser casualitat o conseqüència:

L’amo l’ha triada per vendre-la

Ara s'ha queda sola, indefensa fins a cert punt, perquè les ensenyances de la mare les té molt presents:

No puc dormir després que l’amo hagi venut la mare. (...) Enllesteixo la feina tan aviat que no em quedo mai sola en una habitació amb l’home que ha venut la mare.

Però també ella serà venuda: 

L’Home de Geòrgia que ens fa marxar en direcció sud cap a Nova Orleans, de la manera més barata, la manera d’abans, terrible i horrible: encadena els homes, lliga les dones amb cordes, i a les criatures les fa caminar al darrere fins on poden, sense preocupar-se de si cauen mortes al marge de la carretera.

(...)

Fa cinc dies que caminem. Dormir no ens alleuja gens.

En aquest desolador viatge, una espurna de llum, una companya que arriba a ser una amiga, la Safi. Ella l'ajudarà en el seu anhel de fugir, mentre, nafrada com a conseqüència dels camins i la manca d'alimentació i descans, segueix endavant:

Fins ara, tothom es pensa que jo no sé res.

(...)

La pell del voltant de les meves ferides és aspra, botida i tan corretjosa com la pell dels elefants de Mama Aza. Si més no, la Safi s’estalviarà tot això.

Un esperit, somiat, confús, li facilita un consol precari, però consol al cap i a la fi:

-He vingut a deslliurar-te -diu ella.

Aquest esperit és més alt que la mare, més fosc; allà on plana, la boira dels cabells cau formant cordes al seu voltant.

(...)

L’esperit ha desaparegut, ha arribat la tempesta. (...) Acoto el cap davant del diluvi, del dolor que em rebota per dins, de la sorpresa d’aquest esperit portador de tempestes que té la cara i el cos de Mama Aza, i no dormo.

I el viatge segueix, i les duríssimes condicions es van acumulant:

Continuem caminant i entrem a Nova Orleans, i cada pas és una petita caiguda.

(...)

Dormim afamades, embolicades amb parracs.

I com si de bestiar es tractés, arriben els possibles compradors que les examinen:

Ja estem despertes quan un altre home blanc ve a l’edifici baix, obre la porta i ens fa anar al pati, on ens fa posar en fila davant del venedor.

(...)

Els homes que al cap d’una setmana s’aturen i pregunten em semblen tots iguals. 

(...) 

Se’ns van enduent fins que només en quedem un grapat.

I un cop l'han triada, caldrà seguir fins la seva destinació, gairebé arrossegant-se:

Segueixo el carro on va la dona prima. No estic sola, som quatre que caminem arrossegant els peus darrere la senyora i el seu criat, un home de pell fosca i coll prim com un branquilló que té un braç esguerrat i es diu Emil.

(...)

El dia s’esmuny en una taca borrosa de treball per a aquest animal despòtic que és la casa. La mansió blanca se’ns menja la feina a glops, una hora rere l’altra. 

(...)

No puc parar de plorar. Tinc la cara esquerdada pel plor.

(...)

-Vine -diu l’Aza.

“Vine”, diu la terra.

“Vine”, diu el riu.

(...)

La por se m’arremolina a l’esquena i em baixa a les cames.

(...)

La tempesta sembla que no s’hagi d’acabar mai, fins que s’acaba. 

La Vall d'en Bas
Juliol 2025

Ha fugit, ho ha aconseguit, si més no de moment. Descansar? 

Serà difícil, però malgrat tot:

Vull decidir jo. (...) Com més avanço més reculen el mal de cap 

i el dolor de les extremitats.

(...)

La calma que he sentit el primer dia no es repeteix l’endemà. 

La por, present i espinosa, m’encercla a la nit. Dormo a batzegades. 

El pànic minva quan el matí s’estén pel pantà. 

 

Aquest món sense llum

Jesmyn Ward

Traducció de Josefina Caball

298 pàgines 

Descolonitzar la ment

Abans que res, recullo un breu i significatiu fragment del pròleg escrit per la Carme Junyent al 2017:

Per bé que aquest llibre es va publicar l’any 1981, les seves reflexions són atemporals i segurament ara més necessàries que mai. 

Resumir les idees i els plantejaments valents que s'expressen en aquest escrit, resulta una tasca gairebé inabastable.

Tot i això, per no fer una publicació massa feixuga, només he recollit els aspectes que m'han semblat més rellevants amb la intenció d'ajudar tant a copsar el pensament de l'autor, com per tractar de provocar el desig i la necessitat de llegir el llibre.

Potser no me n'hauré sortit, però l'intent, reitero, que hi és.

Sant Quirze
Parc de les Morisques

I uns apunts del mateix autor, que fan encara afrontar amb més interès si cap, la lectura del llibre:

Aquest llibre és un resum d’alguns dels temes en què he estat implicat apassionadament els últims vint anys en la meva pràctica de la ficció, el teatre, la crítica i l’ensenyament de la literatura.

(...)

Contemplaré les realitats africanes en funció de com es veuen afectades per la gran lluita entre les dues forces mútuament oposades que hi ha a l’Àfrica contemporània: una tradició imperialista per una banda, i una tradició de resistència per l’altra. La tradició imperialista a l’Àfrica, avui la mantenen la burgesia internacional, fent servir les multinacionals, i, com és evident, les patriòtiques classes dirigents natives.

(...)

Espero que algunes de les qüestions en aquest llibre ressonin en els vostres cors. 

Cal detenir-se en aquest punt, cal plantejar-se el per què de la llengua en la literatura africana:

Per un costat hi ha l’imperialisme en la seva fase colonial i neocolonial, constantment obligant la mà de l’africà a agafar l’arada per remoure la terra, i posant-li aclucalls per fer-li veure el camí que té davant només com l’amo armat amb la Bíblia i l’espasa li determina.(...) Però  per l’altre costat, i enfrontant a aquest primer factor, hi ha les lluites incessants del poble africà per alliberar la seva economia, la política i la cultura.

(...)

Vam aprendre la música de la nostra llengua, a més del contingut. La llengua a través d’imatges i símbols ens proporcionava una visió del món, però tenia la seva pròpia bellesa.

(...)

I aleshores vaig anar a l’escola, una escola colonial, i aquesta harmonia es va trencar. 

(...) 

L’anglès es va convertir en la mesura de la intel·ligència i l’habilitat en les arts, les ciències i totes les altres branques del coneixement. (...) Els requisits per entrar a la universitat, la Universitat de Makerere, eren en general els mateixos.

(...)

La llengua com a eina de comunicació té tres aspectes o elements. Primer hi ha allò que Karl Marx va donar un cop el nom de la llengua de la vida real, l’element bàsic de tota la noció del llenguatge.  

(...)

El segon aspecte de la llengua com a eina de comunicació és la parla, que imita el llenguatge de la vida real.

(...)

El tercer aspecte són els signes escrits.

(...)

L’objectiu final del colonialisme era controlar la riquesa dels pobles: allò que produïen, com ho produïen i com es distribuïa; controlar, dit d’una altra manera, el reialme sencer del llenguatge de la vida real. 

(...)

A la literatura que va produir en llengües europees se li va donar la identitat de literatura africana, com si no hi hagués hagut mai literatura en llegües africanes. 

La importància del teatre:

Kamírïïthú és un dels diversos pobles de Limuro que l’administració colonial britànica originàriament va fundar als anys cinquanta com una manera de tallar els vincles entre el poble i les guerrilles de l’Exèrcit d’Alliberament de la Terra de Kenya, d’altra banda conegut com a Mau-Mau.

(...)

Però per què portar el teatre a un poble? (...) El teatre té l’origen en les lluites de l’ésser humà amb la natura i els altres.

(...)

Mirant enrere ara, està clar que el teatre kenyà al principi dels setanta estava intentant desvincular-se de la tradició imperialista i colonial, els símbols de la qual eren aquell Teatre Nacional de Kenya dominat pels europeus. (...) L’obstacle més important ara que la base d’aquests grups estava formada per la petita burgesia de les escoles i facultats, d’on venia la majoria d’actors, directors i obres.

(...)

La llengua autèntica del teatre africà s’ha de buscar en les lluites de l’oprimit, perquè d’aquestes lluites que neix la nova Àfrica.

(...)

Perquè a escala personal em va canviar la vida.

M’ha portat a la presó, si: em va valer la prohibició de donar classes a la Universitat de Nairobi, sí: i ara m’ha condemnat a exiliar-me. Però, com a escriptor, també ha fet que m’afrontés a tota la qüestió de la llengua del teatre  africà, cosa que em va conduir després a plantejar-me la llengua de la ficció africana.

La ficció des del punt de vista de l'escriptor:

La cel·la 16 es convertiria per a mi en allò que Virginia Woolf va anomenar “Una cambra pròpia”. (...) Així que, reclòs dins les quatre parets de la meva cambra pròpia, vaig reflexionar molt sobre la feina que havia estat fent al Departament de Literatura.

(...)

La nostra llengua la van fixar per escrit parlants no nadius com els missioners europeus, que no sempre eren capaços d’identificar les diferents longituds vocàliques.

(...)

El tractament que un escriptor fa de la realitat està influenciat per l’actitud filosòfica de base que té sobre la natura i la societat, i pel mètode amb què les investiga. 

Com fàcilment es pot intuir pel que he resumit, n'hi ha més, molt més, interessant, colpidor.

I acabo a mode de resum, amb un petit recull de consideracions del propi autor:

En aquest llibre he remarcat que la manera com ens veiem, inclús com veiem el nostre entorn, obeeix al lloc en què estem en relació amb l’imperialisme en els seus estadis colonial i neocolonial.

(...)

Els nens africans que entraven en contacte amb la literatura a les escoles i universitats colonials experimentaven, per tant, el món tal com el definia i el reflectia l’experiència europea de la història. Tota la seva perspectiva sobre el món, inclús sobre el seu entorn immediat, era eurocèntrica. Europa era al centre de l’univers.

(...)

Cada nen, per naixement, per família o per ocupació dels pares, creix en una classe social determinada. A través de l’educació, els nens arriben al terreny de la cultura, els valors i la visió del món de la classe dominant.

(...)

D’això ha tractat en realitat aquest llibre sobre la política lingüística de la literatura africana: de l’alliberament nacional, democràtic i humà. La crida per redescobrir i reassumir les nostres llengües és una crida per a una reconnexió regenerativa amb els milions de llengües revolucionàries a l’Àfrica i a tot el món que reclamen l’alliberament. 

  

Sant Quirze
Parc de les Morisques

Podem romandre neutrals, protegits en les nostres biblioteques i disciplines acadèmiques, 

mentre ens murmurem: jo només sóc cirurgià, jo sóc científic, jo sóc economista, 

o simplement sóc un crític, un mestre, un professor d’universitat? 

 

 

Descolonitzar la ment

Ngügï wa Thiong’o

Traduït per Blanca Busquets

Pròleg de M. Carme Junyent

235 pàgines 

Depriment?

Autoritarisme, fanatisme, catastrofisme, terrorisme… De tot això i molt més ens parla aquest llibre, no massa extens, però molt intens.

Potser parlem de la seva autora, Marina Garcés:

Entre altres moltes coses que podeu esbrinar seguint l'enllaç, diu la Wiquipèdia que la Marina: "És una filòsofa i assagista catalana. És professora agregada de l'assignatura Pensament filosòfic i científic contemporani a la Universitat Oberta de Catalunya".

Ja el preàmbul resulta prometedor:

Nuestra impotencia actual tiene un nombre: analfabetismo ilustrado. Lo sabemos todo, pero no podemos nada. Con todos los conocimientos de la humanidad a nuestra disposición, solo podemos frenar o acelerar nuestra caída en el abismo. 

Lluna plena
Des de la Vall d'en Bas

I entrant de ple en el contingut, comença parlant del nostre temps, del que estem vivint ara, ahir, demà... i el que diu arriba amb dolor a l'ànima pel que té d'aclaparador i en certa mesura apocalíptic.

Veiem:

Nuestro tiempo es el tiempo del todo se acaba. Vimos acabar la modernidad, la historia, las ideologías y las revoluciones, hemos ido viendo como se acababa el progreso.

(...)

Los caminos para la huida se están trazando y los ricos de este mundo ya hacen cola. 

(…) 

En vez de preguntarnos ¿hacia dónde?, la pregunta que nos hacemos hoy es ¿hasta cuándo?

No ens deixa ni un bri d'esperança perquè més enllà de qualsevol de nosaltres està el planeta sencer. De fet, jo no ho he dubtat pas:

Vivimos en un planeta finito al borde del colapso y sobre burbujas (financieras, inmobiliarias, etc.) siempre a punto de estallar.

(...)

El tiempo de la extinción no es el mismo que el del exterminio, como tampoco lo son el morir y el matar. 

Diferencia creences i credulitat: Potser fanatisme?. Realment, el matís és important, preocupant i contundent:

Las creencias son necesarias para la vida y para el conocimiento. La credulidad, en cambio, es la base de toda dominación porque implica una delegación de la inteligencia y de la convicción.

(...)

Saber es trabajo, elaboración, ensayo-error, una elaboración continua e inacabada del sentido y el valor de la experiencia humana.

(...)

Saber ya no es acceder a las verdades eternas de Dios sino mejorar nuestra propia comprensión y relación con el mundo que nos rodea.

I quan entra de ple a analitzar la cultura, ja m'ha deixat sense paraules:

Vivimos en tiempos de analfabetismo ilustrado.

(...)

Se nos ofrecen conocimientos y productos tecnológicos y culturales según segmentos: segmentos de edad, de renta, de procedencia, etc.

El segmento no es un fragmento.

I res no em sento capaç d'afegir a la contundència d'aquestes tres reflexions amb les que acabo aquest breu resum:

Es este mundo sin problemas, los humanos podrán ser estúpidos porque el mundo mismo será inteligente: sus objetos y sus dispositivos, los datos que lo conformarán y las operaciones que lo organizarán.

(...)

Humanos estúpidos en un mundo inteligente: es la utopía perfecta.

(...)

Lo que queda por resolver parece que es, solamente, quién destruirá a quién. 

 

Nueva ilustración radical

Marina Garcés

75 páginas

Filosofía

 

FRONTERES

Jo soc molt negada en temes d'orientació i per descomptat en tot el que es refereix a fronteres. Acostumo a comentar, evidentment exagerant, que em puc perdre a dins de casa meva, i això que és un pis de dimensions reduïdes.

Dit això, afegir que he gaudit enormement amb la lectura que avui m'ocupa i de la que em limitaré a recollir-ne alguns paràgrafs.

Així doncs, ja callo i us deixo amb un resum tot recomanant-vos la lectura del llibre que de ben segur no us deixarà indiferents.

Una interessant i necessària introducció:

AQUELLES LINIES QUE ALGÚ HA DIBUIXAT SOBRE UN MAPA:  

Per a mi hi ha poques coses al món més fascinants que les fronteres, com a categoria social, com a objecte creat per l’ésser humà. (...) Les fronteres són sempre una invenció humana i ni tan sols aquelles més aparentment naturals no ho són, de naturals. 

(...)

Sabem quines fronteres han existit en el passat. Vivim les fronteres actuals. Però no sabem, ni podem saber, quines seran les de demà.

Que s'acompanya d'una no menys interessant conclusió que em permeto incorporar en aquest principi:

UNA INVITACIÓ A APRECIAR LES FRONTERES:

Per entendre les fronteres, per apreciar el valor i la importància del fenomen sociològic que representen les fronteres cal viatjar, trepitjar-les, travessar-les, deixar-se portar tant per les visibles com, sobretot i molt especialment, per les invisibles, per les que no tenen guardabarreres ni demanen passaport però són generalment les més consistents.

(...)

Fins i tot les banderes ajuden a entendre les fronteres. les coincidències de colors -i les diferències- solen traduir llaços profunds. 

Belfast. La frontera de les paraules:

A Irlanda, especialment a la república, s’ha volgut combatre el dramàtic retrocés de la llengua pròpia establint, a la part oest de l’illa, àrees on encara l’irlandès és la llengua de la població, la llengua viva del carrer i on és especialment protegida.

Berlín. La frontera total:

La reconstrucció del Berlin destruït per la guerra s’havia fet d’una manera a l’una banda i d’una altra a l’altra. (...) Però el 9 de novembre de 1989 tot va canviar.

(...)

De fora estant no es veia, però en entrar dins la plaça vaig ser conscient immediatament de les barricades, dels llums, de les metralletes, de tot allò que s’havia preparat perquè ningú no trepitjàs aquell espai, la frontera total, sense que en fer-ho es desencadenàs la fi del món. I, simplement, no vaig ser capaç de dir res.

Christiania. La frontera del plaer:

Christiania és una comunitat lliure, creada el 1971 als terrenys de la caserna militar.

Ciutat de Mèxic. La frontera és una biblioteca:

El periodisme s’ha d’exercir com un acte d’amor per la justícia , per la veritat, no amb aquesta por que qualsevol dia pot passar alguna cosa que se t’enduga la vida, tants anys de vida. Però és el món que ens ha tocat.

Dannevirke. La frontera és una porta:

És una línia fortificada construïda pels danesos a Jutlàndia cap a l’any 650. Més tard va ser ampliada pels vikings i continuà essent usada en el curs dels segles.

DOHA. La frontera de les caravanes:

Sóc a Catar per a participar en un acte que organitza Aljazeera, una de les grans televisions globals, que té la seu central ací.

EL PASO. La frontera de la nit:

El Paso és la sisena ciutat de l’estat de Texas i una de les vint més grans dels Estats Units, situada a la frontera amb Mèxic.

HIROSHIMA. La frontera entra la vida i la mort:

En un segon, en el segon més mortífer de la historia de la humanitat, van morir entre setanta mil i vuitanta mil persones.

(...)

Vam passejar en silenci.

HONG KONG. La frontera de la llum:

Hong Kong va ser fins l’any 1997 una colònia del Regne Unit.

ISTAMBUL. La frontera del temps:

Istambul és la ciutat més gran de Turquia, amb catorze milions d’habitants. 

(...)

El pas dels vaixells pel Bòsfor s’assembla molt a un ballet.

JERICÓ. La frontera de la geografia:

Jericó és tot just una plaça i un grapat de carrers que s’allarguen per un costat, en direcció al pont d’Allenby i la frontera amb Jordània i, per l’altre, cap a Jerusalem.

JERUSALEM. La frontera dels déus:

Jo soc ateu. No crec en déus ni m’ha estat concedit el do de la fe, per dir-ho a l’antiga manera cristiana.

LA GÜERA. La frontera del no-res:

La Güera és una ciutat fantasma del Sàhara Occidental.

KHAYELITSHA. La frontera del somriure:

Nombrosos ciutadans van ser forçats a abandonar casa seua i a viure en aquest nou espai segregat, de mig milió d’habitants, que encara avui és considerat un dels barris marginals més grans del món. 

LIXOURI. La frontera de la ràdio:

És la segona ciutat de l’illa, per darrere d’Argostli, però en canvi n’és la capital.

(...) 

Això que veuen els meus ulls no té res a veure amb la tòpica Grècia de cases emblanquinades amb tocs subtils de blau.

MALMÖ. La frontera en un pont:

Malmö és la tercera ciutat més gran de Suècia i la capital d’Escània, un territori de frontera entre Suècia i Dinamarca.

MONT-REAL. La frontera és de fum:

La ciutat més important del Quebec i la quarta ciutat francòfona del mon, després de París, Kinshasa i Abidjan.

(...)

Jo seguia el moviment quebequès amb interès des de feia molt temps. La revolució tranquil·la, el “Vive le Quebec Libre!” del general De Gaulle.

MOSCOU. La frontera és una bandera:

Aquella última nit de la Unió Soviètica va començar mitja hora abans de la baixada de la bandera, a les set en punt.

(...)

El Kremlin era, i és, un complex mastodòntic.

NIÇA. La frontera biogràfica:

Niça és una ciutat de notables contrastos urbans, lògics tractant-se d’una vella ciutat mediterrània, poblada de ben antic. 

NICÒSIA. La frontera del carrer:

La capital de Xipre és avui una ciutat migpartida per un mur.

(...)

M’expliquen que a l’illa, que només té nou mil quilòmetres quadrats, hi ha set exèrcits diferents. 

PATRES. La frontera és una corona de llorer:

Ciutat de Grècia, situada a prop del començament del golf de Corint.  (...) És la porta d’entrada a les illes de la mar Jònica.

PODKOREN. La frontera de roba:

Podkoren és una petita població eslovena. 

(...)

La frontera real, era un tros de roba.

RECIFE. La frontera és la música:

Capital de l’estat de Pernambuco, al Brasil.

Després d’unes llargues jornades de debat periodístic, aquella nit vaig acabar sopant a l’hotel amb  José Eduardo Agualusa, aleshores encara només periodista, un excel·lent periodista, angolès. 

ROVANIEMI. La frontera de gel:

Rovaniemi és la capital de la província finlandesa de Lapònia.

(...)

Tots ells habiten per damunt de la línia circumpolar.

(...)

Com és lògic, essent només a deu quilòmetres de distància del cercle polar no vaig poder resistir la temptació de passar la ratlla i ho vaig fer acompanyat precisament d’un guia sami. 

SALSES. La frontera és un retorn:

Salses és la ciutat més al nord dels Països Catalans.

(...)

Salses no és una frontera administrativa, excepte com a frontera del Departament, provincial, però Salses fa de frontera, de punt encertat i exacte de pas.

SARAJEVO. La frontera dels llibres:

La capital de Bòsnia i Hercegovina.

(...)

Sarajevo té moltes històries de dolor i d’horror.

(...)

L’incendi de la biblioteca va durar dies sencers i va haver-hi gent que hi va entrar, entre el foc i les bales, per recuperar tot allò que van poder.

(...)

Els llibres salvats són a la nova biblioteca nacional i l’edifici que allotjava la vella és bàsicament buit. (...) Les parets han recuperat els colors originals i els marbres tornen a lluir com abans de l’incendi. Però els llibres hi són absents.

SÚNION. La frontera d’on es veu el món:

El cap Sunión o cap de les Columnes, és un promontori situat 69 quilòmetres al sud d’Atenes.

Atenes és, ha estat sempre, una ciutat excessiva, més enllà d’allò que es pot esperar.

TAIPEI. La frontera del passat que fou i no és:

La ciutat de Taipei és la capital del Taiwan, un país que oficialment encara es diu República de la Xina.

TALLINN. La frontera beguda:

Capital d’Estònia. Situada al golf de Finlàndia.

Vaig pensar, erròniament, que aquell era l’indret més segur de la ciutat. I no ho era. 

TIRASPOL. La frontera és una llibreta:

Capital del peculiar estat de Transnístria, un estat, de facto, russòfon, separat de Moldàvia.

(...)

Entrar a Transnístria és més un viatge en el temps que no pas en l’espai.

TRAKAI. La frontera és una capsa metàl·lica:

Trakai és una petita ciutat situada vint-i-vuit quilòmetres a l’oest de Vilnius, avui capital de Lituània.

TRURO. La frontera és una resurrecció:

Capital i principal ciutat de Cornualla.

VAN. La frontera de la frontera, amagada en una illa, amagada dins d’un llac:

La ciutat de Van té avui uns 300.000 habitants, la gran majoria dels quals de nació kurda.

(...)

La tensió política és ben visible.

VÍLNIUS. Una frontera sense visat:

Capital de Lituània i una de les ciutats més importants de la Bàltica i del nord d’Europa en l’àmbit cultural.

VINKOVCI. La frontera és una bicicleta:

Ciutat d’Eslavònia Oriental als Balcans a la frontera entre Croàcia i Sèrbia.

El tren en que jo venia des de Belgrad el van segrestar els guerrillers croats només tocar la primera estació del seu país.

WOUNDED KNEE. La frontera és un esperit:

“Genoll Ferit” és una petita població de la reserva índia de Pine Ridge, a Dakota del Sud.

(....)

Una frontera ben marcada fins i tot quan els vius no s’atrevien ni a parlar-ne.

ZAGREB. La frontera del tren de nit:

La capital de Croàcia.

Fins i tot enmig d’una guerra, els trens hi funcionen.

Les fronteres oficials, les línies dibuixades als mapes oficials, 

no corresponen necessàriament amb els sentiments de la gent. 

(...)

Una frontera per als uns no té sentit, l’altra no té sentit per als altres. 

 

 

 

FRONTERES

Vicent Partal

252 pàgines 

Anoxia

                                          Una història curiosa i en certa mesura fosca 

                                                 que t'atrapa de bon començament.

Grafit a Sabadell

La Dolors fa anys que es va quedar vídua. Regenta un negoci de fotografies que va començar, potser fora millor dir que es va afegir amb molt entusiasme i encert al treball de'n Lluis, el  seu difunt marit: 

Lo montaron en 1990, el mismo año que se casaron. Invirtieron todo lo que tenían.

(...)

Han pasado diez años. Y aunque el mundo no ha parado de moverse, (…) Ella continua en el mismo lugar, revelando unos pocos carretes al mes y aceptando algún que otro reportaje económico al año, apenas un eco borroso del pasado.

(...)

Dolores comenzó a “ayudar” allí -así lo llamó siempre su padre- después de la primera comunión. 

Tal vez por eso ahora anhela el silencio. 

Ara, ha rebut un encàrrec entre curiós i inquietant: Li han proposat que fotografiï un difunt:

Con Luis había realizado todo tipo de reportajes. (…) Pero un difunto…, nunca había fotografiado “algo” así.

(...)

No quiere saber nada de la persona a la que ha fotografiado. No es su dolor. No le incumbe. No en este momento.

(...)

Sigue preguntándose por qué ha aceptado el encargo cuando, con cuidado por no dañarse la espalda, sube la persiana y empuja la puerta de la tienda.

Com a professional eficient que és, ha realitzat les fotografies i ara s'enfronta al revelat de les mateixes:

Esa misma tarde se encierra en el cuarto oscuro, para positivar las imágenes.

I això la transporta als records de com va començar tot... O quasi tot:

Han pasado diez años y Dolores ya no se encierra como antes. (…) Así es como emerge poco a poco la imagen del difunto en el contacto con el papel. Detenido, suspendido, pero a punto de despertarse.

(...)

Tras la muerte de Luis, Dolores intentaba regresar a aquellos recuerdos brillantes y experimentarlos de nuevo. Pero el accidente le obstruía el acceso a la memoria. (…) Han tenido que pasar los años para que esos recuerdos vuelvan ahora sin la patina del dolor.

(...)

¿Qué imagen de Luis es la que tiene en la cabeza? La suma de todas las que conserva de él. 

(...)

Es cierto, lo recuerda cada vez más a través de las imágenes impresas a las que puede regresar que de las escenas que guarda en su memoria.

I tornem al present, a l'encàrrec de fotografiar difunts. Una feina distinta en la que sota el guiatge de Clemente, que s'endevina com el seu nou mestre, cada nova tasca suposa un desafiament, però que, estranyament, sembla que l'omple:

La imagen de los dos cruzando la puerta del tanatorio parece extraída de una película de misterio. (…) Clemente Artés ha mejorado en estos días, pero solo en apariencia.

(...)

En el vestíbulo los recibe el viudo, un hombre corpulento con barba y gorra.

(...)

Dolores evita mirar a la difunta.

(...)

Es ella quien revela los carretes en el estudio. (…) El aura del blanco y negro lo sitúa también fuera del tiempo.

I aquí intervé el "Daguerrotip" que haig de confessar que he necessitat cercar informació al respecte  que comparteixo si cliqueu l'enllaç:

La fotografía en papel se puede reproducir. Pero el daguerrotipo es una imagen única, como la pintura. (...)

-Algún día podría enseñarle a hacer un daguerrotipo. (…) ¿Le gustaría a usted probar?

(…)

-Me encantaría -contesta.

(...)

Estos días se ha descubierto contemplando los daguerrotipos con la misma fascinación con que miraba aquellas fotos. Quiere saber más, aprenderlo todo, controlar la química, dominar esa magia.

I ja, tot i que el relat s'estén molt més, vaig acabant aquest resum, incidint en el que es refereix a la mort i la fotografia de difunts. Un tema que segur que desperta controvèrsia i passions al mateix nivell:

-Los inquietos, la fotografía del proceso de la muerte. La expiración, el propio morir condensado en una imagen.

(…)

No es una práctica muy conocida, pero sí se sabe de su existencia.

(…)

El transcurso, la duración, la realidad sucediendo.

(...)

La tradición de los inquietos, le especifica, no pertenece al ámbito de la ilusión, sino al de lo real. Nace del intento de dejar constancia de la única certeza, la muerte. Recoger en una misma imagen el antes y el después. Conservar en un mismo lugar la vida y la muerte. 

(...)

En estas imágenes está impresa la nostalgia. 

Tal com he dit, he fet un salt en el relat, però no vull acabar sense recollir uns paràgrafs impactants que parlen de les fotografies als ofegats d'un accident marítim:

La despierta el trueno. Se asoma a la ventana. Llueve con violencia.

(...)

Durante toda la semana, las lluvias continúan en el pueblo. Los daños son, otra vez, imposibles de calcular.

(...)

Todo parece fuera de tiempo. Pero especialmente el mar, como si la imagen desvelase algo que no es perceptible por el ojo humano.

(...)

El tono de los ahogados es particular. (…) Debería haber venido sola.

I em permeto acabar aquest recull amb la definició recollida de la Wiquipèdia:

L'anòxia és la manca (o gairebé manca) d'oxigen respirable 

en les cèl·lules, els teixits d'un organisme o en un sistema aquàtic, 

és la forma greu d'hipòxia.

 

Anoxia 

Miguel Ángel Hernández

272 páginas 

Pensar diferent

Diu l'autor...:

Nota preliminar: 

Aquestes pàgines apleguen pensaments i reflexions sobre qüestions que m’importen, barrejades amb fets i records més personals.

Begur, 2021

Aquesta ha estat una lectura interessant, densa i profunda: Amb això vull dir que en aquesta publicació que segons el meu costum tractaré de fer-la tot el breu que em sigui possible, de ben segur que hi haurà un munt d'idees que es quedaran només apuntades breument. 

Sabadell, Parc Catalunya

Hi coincideixo plenament:

Com més va, menys m’agrada el món que m’ha d’acomiadar. M’hi sento molt incòmode.

(...)

El que vull defensar és la igualtat de la llibertat. (...) Els valors de la igualtat i la llibertat són, certament, valors difícils de concretar en la pràctica, però és fonamental promoure i explicitar aquests valors en una democràcia que s’apreciï com a tal.

No es mossega pas la llengua en parlar de l'estat espanyol. I molt menys quan es refereix a la política:

L’estat en què políticament se’m fa viure em crea un disgust i un malestar indicibles.

(...)

Més de quaranta-cinc anys després de l’anterior dictadura oficial, l’odi anticatà continua les seves ronseries jurídiques i culturals.

(...)

Em sorprèn que a molts demòcrates els costi tant distingir entre dretes i esquerres. Deu ser perquè ja molts no distingeixen tampoc clarament entre públic i privat.

(...)

La primera llibertat que s’ha de protegir és la dels ciutadans, de les persones. Només el que és públic és de tots i beneficia a tots. 

A què ens referim quan parlem de cultura?:

La cultura és tot allò que configura la vida d’un poble.

(...)

Perquè la cultura  no es redueix a les arts, ni tampoc a les ciències, sinó que les abraça totes, i abraça els oficis i molt més. Ho abraça tot. La cultura és el marc de referència global, el que embolcalla un grup humà.

I quan parlem de democràcia?:

La democràcia representativa simplifica i facilita les deliberacions i els acords polítics en el treball complex del dia a dia.

(...)

Quan són com cal, reis i reines són meres figures decoratives a les quals s’atribueixen capacitats somrients d’estricta representació simbòlica. (...) La protecció i defensa dels drets de tots és justament el deure de tots. Aquesta protecció és la que dona força als drets, la que els dona, de fet, “poder”.

Un cop més, coincideixo plenament quan es refereix als mitjans de comunicació televisius:

La banalitat de certes cadenes i d’alguns plantejaments televisius influeix en una audiència que pot acabar sense judici propi i sense esperit crític, conformada amb tot allò que se li ofereix, com més fàcil, més simple i més superficial, millor.

(...)

Perquè la televisió pot crear influència constant i consolidada. (...) La televisió té la força d’un poder social i institucionalitzat.

I què dir quan se'ls/se'ns omple la boca amb la paraula PROGRÉS:

Tal com van les coses al món, es pot ben dir que el progrés sempre sembla més gran del que realment és.

(...)

És cert que sobretot en els darrers decennis i anys s’han produït avenços molt importants de caràcter tècnic.

(...)

En canvi, els progressos socials, culturals, espirituals, han estat molt menors. (...) Els avenços tècnics -relacionats, per exemple, amb la comunicació, l’enginyeria, l’ecologia o la medicina- tenen un avantatge: es regeixen per mètodes de treball consensuats, comprovats i avaluats entre experts.

(...)

De fet, la vida ens ofereix ocasions constants de progrés moral, que sovint desaprofitem. Aquest és l’únic progrés veritablement important. 

Entenc que hi ha preguntes que no tenen resposta, però que insistim a repetir-les: Què és la filosofia?:

Certament, la filosofia no és una doctrina sinó una activitat. Però tampoc no és qualsevol activitat. No consisteix simplement a repetir i comentar allò que he estudiat. Ni tampoc a anunciar allò que se m’ha acudit.

(...)

La filosofia és pensament, però no a la inversa; el pensament no sempre és filosofia; aquesta només és un dels exercicis del pensament.

(...)

Dir, doncs, “filosofia” és dir pràcticament qualsevol cosa lligada amb idees o programes sense massa concreció o amb una aurèola ben allunyada del prestigi que havia tingut la filosofia en el passat.

I seguint amb les preguntes... Què vol dir ser "ben educat?:

La bona educació no és un hàbit solitari -tot i valer també en la intimitat-, sinó que es practica sobretot en relació amb els altres.

(...)

Ser ben educat, doncs, és una virtut social que cada comunitat mira de transmetre des de la infància com a conducta primera de bona relació.

(...)

I al capdavall també s’ha de practicar la bona educació quan s’està sol, perquè cadascú ha de conviure amb sí mateix; s’ha d’aguantar, suportar i mirar de ser feliç, portant una vida tan agradable com li sigui possible. 

Fins i tot gosa a referir-se a déu i les religions:

El déu que sempre ha estat més a prop nostre és el déu cristià.

(...)

És cert que algunes vides admirables han fet accions esplèndides en nom seu, però també s’han fet croades i inquisicions, s’han prohibit llibres, arts, formes de vida i valors democràtics. (...) En què creu aquesta gent que diu que creu? No s’està així assumint i consumant resignadament l’eclipsi de Déu?

(...)

Em sembla absolutament indigne que algú evoqui la seva religió o la seva consciència per coartar la llibertat i la consciència dels altres.

(...) 

Qualsevol religió ha d’estar sotmesa a criteris d’escrutini com ho estan grups polítics o socials, i com ho haurien d’estar els grups econòmics.

Sabadell. Parc Catalunya

No sé a vosaltres, però m'ha semblat que aquests pensaments són un bon final, o un "continuarà":

No soc partidari de les grans frases, sobretot quan estan descontextualitzades. 

(...)

Dubtar perquè sí és un exercici de poc enginy i de nul·la consistència. 

I el dubte sempre ha de tenir un final; si no, no és ni un dubte. 

(...) 

El sentit del dubte és la interpel·lació de la certesa.

 

 

Pensar diferent

Poder, coneixement, llengua

i una altra idea d’Europa

Josep-Maria Terricabras

243 pàgines

  

Kairós

Vindràs al meu enterrament?

(...)

Sí, diu ella, és clar que vindré al teu enterrament.

Això és el primer amb que topem. Un pròleg prometedor.

I seguim amb el relat, que d'alguna manera l'autora en l'ofereix tancat en dues capses que contenen tots els records o quelcom que ens ajudarà a confegir la història.

Obrim la primera capsa:

I llavors, ella el va veure.

I ell la va veure.

(...)

I ja està. Tot va passar com havia de passar.

Aquell 11 de juliol de 1986. 

(...)

Mentre ell va a buscar el vi a la cuina, ella fa unes quantes passes per l’habitació i mira al voltant. 

(...)

Només puc ser el teu amant esporàdic, perquè soc un home casat.

En Hans rememora el seu passat un tant convuls:

Deu anys enrere, Hans va tenir una relació d’una intensitat semblant.

(...)

Fa una setmana ella no existia, si més no en el món en que ell vivia.

I què en pensa la Katharina?:

A partir d’ara, ella es troba, per dir-ho d’alguna manera, en la il·legalitat. A partir d’ara, en canvi, també és l’elegida, pensa. (...) Per primera vegada de la seva vida, és estimada per un home adult.

I tots dos...:

Dirigint-se cap a la “chaise-longue” ampla, caminen de la mà a través del passadís fosc, i s’aturen un moment en passar davant del gran mirall.

(...)

Ella pensa que ara està entrant en la seva intimitat, però també està entrant en la de la seva dona. Es fonen ara tots tres els uns en els altres? 

(...)

Durant l’esmorzar, Hans diu: El tren on venen Ingrid i Ludwig arriba a la una. (...) Observa Hans, que ja es posa dret i frega una de les dues copes de vi d’ahir (...) i ho desa tot.

Com hem vist, aquesta història d'amor? de desig? de domini?... Ja ve "marcada" d'antuvi. Un dels dos està casat. Potser aquest fet canviarà alguna cosa?:

Em pregunto com seria si visqués amb Katharina.

(...)

Fins ara, pensa Katharina, no el coneixia del tot. ¿Ell s’ha lliurat a ella, o ella a ell? O potser, si l’amor és sincer, tots dos es lliuren per ser un?-

(...)

Cada dia Katharina s’adona que Hans i ella fa temps que han deixat de ser dos éssers separats, que són completament un de sol.

(...)

A l’octubre, Katharina va plorar per primer cop perquè ell està casat.

Les trobades "clandestines" es repeteixen:

Hans volia parlar amb Ingrid aquest vespre. I ell no sospita que ella, Katharina, l’espera aquí. Ha de ser una sorpresa. Se n’alegrarà?

(...)

La setmana vinent tornarà a ser el marit d’Ingrid. 

(...)

Començament i final. Tot un any amb Hans ha passat. L’11 de juliol es van trobar de nou sota el pont del metro per celebrar l’aniversari. 

Un final?:

Hans diu: T’he de treure del meu cap.

Katharina no ho entén.

Hans diu: S’ha acabat.

I ja està posant un peu a l’estrep.

(...)

Un dia després està asseguda amb Hans al restaurant de Berlin, com sempre. O com abans? 

Fins aquí un resum del què es troba a la primera capsa.

Ens hem quedat en la incertesa del trencament. Serà efectiu?:

Fa un any i mig Hans va conèixer una dona innocent, ara es llença als seus braços una dona culpable. (...)

Ara torna a ser com abans, com al principi de tot. (...) A Hans ja no li agrada ni portar una agenda. ha trencat amb els seus records i no hi ha futur a la vista.

Sembla que en Hans ha decidit formalment aclarir els termes del seu matrimoni. No us el cregueu pas, vol seguir jugant a dues bandes:

Finalment, Hans i Ingrid accepten parlar una nit de diumenge de final d’abril. 

(...)

Tenen una setmana, i és el primer viatge que fan plegats. Durant una setmana, Hans mostrarà a Katharina el seu Moscou, la seva esperança feta pedra. 

(...)

A la nit, quan Ingrid ja està adormida, Hans escriu a Katharina, que està estirada al llit d’una casa rural a tres quilòmetres i mig en línia recta. 

(...)

Per què segueixo amb tu, en realitat?

(...)

Què ha passat, en els darrers sis mesos? 

I la història, que transcorre gairebé paral·lela a la caiguda de mur, està arribat al seu final. Acabarà caient i com el mur, serà una caiguda alliberadora: 

Com si haguessin esgotat totes les forces, Hans i Katharina es queden asseguts el gener del 1990, i també el febrer, en silenci i sense dir res al pis de Katharina.

(...)

Mai més, pensa ella, serem capaços de tractar-nos amb naturalitat. I tanmateix, viure junts no seria tan difícil, es despertarien d’hora junts. 

(...)

Katharina torna a Berlin amb un bloc ple de dibuixos.

(...)

Ningú no ha de tocar-la mai més. Ningú en absolut. Ningú més. (...) A principis de desembre del 91, Hans és acomiadat, com els altre tretze mil empleats de la televisió i la ràdio d’un Estat que ja no existeix.

I tanmateix, mentre ella se sent alleujada per la reconciliació, 

i ell se sent alleujat per la reconciliació, 

mentre ella riu, i mentre ell riu, i mentre ell la besa, 

durant tot això, en un espai que està més enllà de la carn de tots dos, 

una capa de temps se separa imperceptiblement de les altres. 

 

Kairós

Jenny Erpenbeck

Traducció de Lourdes Bigorra Cervelló

381 pàgines