Los armarios vacíos

Grafit a Sabadell

Tot comença amb un avortament practicat de la manera més bàrbara que ens puguem imaginar.

És una descripció brutal i extensa, però que exemplifica molt bé el què ha estat la vida de la protagonista, atrapada entre dos mons antagònics com són els dels pares, sense cap instrucció, grollers, però sacrificats per donar-li un futur millor i la burgesia que té fàcil accés a la cultura, sense haver-se d'esforçar el més mínim: 

Forzada con un gancho, echada a perder, obstruida, me pregunto si podrá volver a servir.

(...)

Aquí no soy la hija de los Lesur. (…) Veinte años para llegar a esto. No es culpa de nadie. Solo mía, mía de principio a fin. De quién. Quién soy yo. Antes que nada, la hija del tendero Lesur, luego la primera de la clase, siempre. Y la tonta los domingos con sus calcetines, la universitaria becada. Y luego quizá nada más, penetrada por la abortera.

Ella, ansiosa per saber, per conèixer, que pot estudiar gràcies al sacrifici dels pares, que regenten un humil bar de barriada, viu aquesta situació amb un deix de culpabilitat que la marcarà de per vida:

Mi padre es joven, es alto, domina la situación. (…) Con la mirada orgullosa por encima de los clientes, siempre alerta, dispuesto a echar fuera el primero que levante la voz.

(...)

Los veía poderosos, libres, a mis padres, más inteligentes que los clientes. De hecho, los llamaban “jefe, jefa” cuando se dirigían a ellos.

(...)

Los clientes me caían bien, no podía imaginarme la vida sin ellos, pero era con mi padre, el jefe del bar, el hombre que ganaba dinero con un pequeño gesto, con quien realmente gozaba.

Podríem considerar, i així ho manifesta ella mateixa, que ha estat una nena consentida, a la que, tret d'una educació recolzada en la cultura, no li ha faltat de res:

Mis apetitos, sé como colmarlos en abundancia. La tienda es la tentación siempre satisfecha, pero a hurtadillas. (…) Sin remordimientos, todo bien colocado de nuevo, los clientes no se darán cuenta.

(...)

Me pasaba el día haciendo lo que me venía en gana.

(...)

Fui a la escuela privada. La escuela, palabra de color naranja para mí, se parece a iglesia, mi padre habla igual de las dos.

(...)

¿Así que eso era la escuela? ¿Un montón de signos que repetir, trazar, reunir? ¡El bar era mucho más real! La escuela era un “hacer como sí” continuo, como si fuera divertido, como si fuera interesante, como si estuviera bien.

De fet, però, tot i que hem vist que és una nena estudiosa i amb un nivell intel·lectual més que acceptable, o potser justament per això mateix, els primers dies a l'escola li resulten complicats:

En la escuela no podía comer, ni beber, y para ir a los servicios era una complicación. Hay que acercarse a la mesa de la maestra, preguntar “¿puedo salir?”

(...)

Yo vi enseguida que aquello no se parecía a mi casa, que la maestra no hablaba como mis padres, pero al principio seguí comportándome con naturalidad, lo mezclaba todo.

(...)

Cuando entro en el aula, me vuelvo menos que nada, un montón de puntos grises que se agolpan bajo los párpados al cerrar los ojos.

Ella se sent i se sap diferent que la resta de companyes. Ara, la pregunta, i no és cap bajanada,  seria: millor? I és que sentir-se diferent, ja hem conegut que també s'hi sent davant els pares. Una qüestió sens dubte complicada i confosa que cadascú, suposo, que respon a la seva manera:

Durante dos años me quedo sentada en mi pupitre y asimilo signos, me impregno de las palabras, extrañas y sin importancia.

(...)

Mi revancha estaba ahí, en los ejercicios de gramática, de vocabulario, en esas frases raras que había que seguir hasta el final como largas murallas dentadas a través de un desierto, sin llegar nunca a ninguna parte. En las sumas, en la diez palabras diarias de ortografía.

(...)

En la escuela privada, daba igual una clase que otra, las chicas eran todas idénticas.

(...)

Si las chicas supieran en qué estoy pensando… 

Es reivindica intel·lectualment amb l'estudi i de manera emocional o físicament, amb una sexualitat desmarxada: 

Nunca llegaré a acumular bastantes títulos para ocultar toda la mierda, a mi familia, las risas idiotas de los borrachines, lo estúpida que fui, con todos mis gestos y mis expresiones vulgares.

(...)

Con quince años empecé a cazar chicos sin pudor. Nadie me había enseñado algo tan burgués, el pudor. (…) Para mí, consistía en no dejarse tocar por los viejos.

(...)

En cinco meses, el mundo cambió, la existencia se convirtió en un gran sueño de carne, de olores ácidos.

(...)

Yo soy superior, en todo, tampoco me da miedo el placer sexual, siempre y cuando siga conservando mi virginidad. 

Puede que nunca hubiera equilibrio entre mis dos mundos. 

Así que tuve que escoger uno, como referente, no me quedó más remedio. 

Si hubiera elegido el de mis padres, (…) no habría querido triunfar en la escuela. 

Y si fuera por culpa de él, de los burgueses, de la gente bien, 

por lo que me estoy extirpando los pedazos de humillación del vientre, 

para justificarme, para diferenciarme, si toda la historia fuera falsa… 

Estar embarazada, un sinsentido. 

 

Los armarios vacíos

Annie Ernaux

Traducción Lydia Vázquez Jiménez

218 páginas

La revelació

Ens trobem al novembre del 2008 en una convenció republicana. El "Paio Gros", està celebrant per endavant el que creu serà una victòria dels Republicans a les eleccions als EEUU. 

En el que a ell es refereix, ha invertit una important quantitat de dòlars en la campanya electoral del partit que el representa.

Han triat un hotel de luxe i quan el coneixem, de matinada, abans de saber-se els resultats definitius, està exultant:

Fa noranta minuts que és al bar . (...) Té quatre gots de whisky al davant, tots diferents, cap d’ells buit.

Vespreja a Navès
Lleida

I és que des del dia abans, en què la Meghan, la seva filla, havia decidit acompanyar-los, ja proclamava: 

-Soc diferent -diu-. Soc ric i n’estic orgullós.

(...)

Voto en honor de tots aquells que m’han precedit i amb la mirada endavant cap al futur. 

Però la realitat aviat s'imposarà i la notícia caurà com una llosa en el selecte grup que ja celebrava la suposada victòria:

Acaba de ser elegit un negre com a president dels Estats Units. (...) La notícia sembla haver ferit de  mort la sala.

(...)

Sembla una missió fracassada, un llançament de coet no reeixit.

He anomenat gairebé de passada la Meghan, però aviat adquirirà un destacat protagonisme:

-He passat vint-i-quatre hores amb els meus pares. Quan soc amb ells, és com si m’evaporés o alguna cosa així; amb prou feines parlo.

I és aleshores que decideix sortir a fer un tomb amb el seu cavall. Un tomb que es complicarà de manera notable:

Abans que s’apropin, els sent a través de les ràdios.

(...)

-Soc l’agent Robinson -crida una veu de dona.

-Sisplau, no em dispareu.

(...)

-He sortit a fer un volt amb el cavall perquè és el que més m’agrada del món. He topat amb una situació i he trucat per demanar ajuda perquè he pensat que és el que cali fer. I aleshores el vostre home dispara a la mare de Bambi com en un film d’horror. 

(...)

La Meghan ho sent tot de fons mentre té el cap a una altra banda. Repassa els esdeveniments de les últimes quaranta vuit hores com si fossin una pel·lícula.

I ja, a partir d'aquest moment tot canvia en la vida del multimilionari i és que la Charlotte, la seva dona, decideix ingressar en un centre de desintoxicació.

Certament tot sembla enfonsar-se:

I Ara Què?

(...)

Quan la Charlotte se n’ha anat, ell se sent perdut.

(...)

La casa està silenciosa. 

(...)

-La meva dona és una borratxa, la meva filla s’escapa al bosc, i la gent ha elegit un africà de president, i a tu et sembla que això no és res de l’altre món.

(...)

Fa dies que està sol.

(...)

Sol. En vint-i-cinc anys no ha passat mai la nit de Cap d’Any sense la Charlotte

El cert és que aquesta situació només serà l'inici d'una davallada en gairebé tots els aspectes, inclosa la maternitat de la Meghan: El que suposarà "La Revelació":

Quan la Meghan s’assabenta que la seva mare no és la seva mare, vomita dins la boca sense esperar-s’ho. S’ho empassa.

(...)

La Meghan sempre ha estat orgullosa de saber resoldre les coses per si sola.

I demana, exigeix conèixer la seva mare biològica. 

Però...:

La Meghan vol caure bé a la seva mare biològica.

(...)

L’anada amb cotxe al lloc de trobada es fa en silenci. (...) -La vull conèixer -diu la Meghan-. Però tot plegat se’m fa molt estrany.

(...)

-Et sents millor, ara que l’has coneguda? -pregunta ell.

(...)

El més gros de tot plegat és que conèixer la seva mare biològica ha sigut molt decebedor. 

S'aixeca el dia a
Sant Privat d'en Bas

 Potser en podríem treure una conclusió de tot plegat?

És més fàcil creure el que els altres ens volen fer creure, i no remenar res. 

Però és important pensar per tu mateixa. 

Molta gent dona la culpa als altres per tot el que li passa, 

però en general no s’havia fet intencionadament ni amb malicia. 

Va passar. 

 

La revelació

A.M. Homes

Traducció d’Elisabet Ràfols Sagués

474 pàgines

L'esquerda

Cabo de Palos
Març 2022

I el cel es va obrir per la meitat. (...) La nau ballava una dansa fantasmagòrica mentre encalçava el rumb cap als esculls. Ell ja no era capaç de dominar-la. 

Benvinguts al relat d'un vell pescador, d'una barca, del mar enfurismat... i una esquerda que creix i creix...

La mar era una mare enutjada que s’abraonava amb desesperació contra aquells que li havien pres els fills.

(...)

L’accés a la ciutat era custodiat per monstres marins que expulsaven aigua pels narius i enlluernaven l’explorador amb fantàstiques fosforescències, amb la intenció de dissuadir-lo de la seva aventura.

Ell ja s'havia jubilat, però la filla, (ai els fills), el necessita:

-Hem vingut a demanar-te que tornis a fer de pescador i que aquest cop li ensenyis l’ofici a en Mohammed.

Però en Vadó, que no vol negar-li res a la filla, arrossega un mal pressentiment:

Recordava el jersei vermell i la xarxa entortolligada a les cames, però no va voler acostar-s’hi ni ajudar. (...) Qui veu el rostre d’un negat no l’oblida mai, li havia dit sempre el seu pare, i ell no volia recordar el seu propi fill d’aquella manera.

(...)

L’endemà de l’accident, vuit anys enrere, en Vadó va desaparèixer i no el vana tornar a veure pel port mai més.

Hi accedeix. Hi surten a navegar. I, tot i que en Vadó aquest cop no ha tastat ni una gota d'alcohol, hi ensopeguen, altre cop, amb la mort:

Allà, damunt del mar encalmat, surava el cos sense vida d’un home que, mogut per la lleugera brisa marina, donava reiteradament copets a la barca.

(...)

En Mohammed no parava de repetir el coi de nom, Karim, Karim, des del moment en què van deixar caure el cos a coberta. 

... van deixar caure el cos a l’aigua. (...) Al cap d’una estona van engegar la barca per tornar a casa. 

(...)

Avui tornaven a pescar per primer cop des de “l’incident” i en Vadó feia les maniobres per desatracar l’embarcació del moll. (...) El Vadó li va explicar que farien dos volts, un d’anada i un de tornada.

El mort que han acordat tornar al mar, els durà complicacions. La policia ho investiga i en son sospitosos:

-Han de comparèixer a la comissaria  per tal de respondre a unes preguntes. 

(...)

Les dependències policials eren mig buides.

(...)

No havia traficat amb drogues, però tant l’home de la gel·laba com el policia sospitaven que potser sí, perquè coneixia en Karim i algú havia anat escampant que van llençar el seu cadàver per la borda.

(...)

No havia fet res; ell mai feia res i en canvi tot se li girava en contra.

(...)

Feia calor i hi havia molta gent. (...) Però acabava de descobrir que hi havia moltes formes de deliri.

I l'esquerda, es feia ampla i, com una premonició amenaçava de trencar la barca:

-L’esquerda ens està avisant! És un senyal, què no ho veus? Ets el nano més inútil i més negat que conec.

(...)

Ets un moro torracollons que només m’ha portat problemes des del primer dia que es va enfilar aquí!

I els records, foscos i dolorosos, tornen a ocupar el seu pensament, dia i nit. El fill, la beguda... l'escletxa:

Feia vuit anys que en Vadó es va tancar a casa amb el propòsit d’oblidar-ho tot, d’oblidar tothom. (...) Però després de la discussió amb en Mohammed, reclòs novament a dins del cau, va sentir la necessitat de posar en ordre els seus pensaments.

(...)

-I el nano era tan simpàtic, i tan guapo, també, que en poc temps ja s’havia ficat tothom a la butxaca: els pescadors, els mecànics, les nenes de la Confraria... En deu anys ja semblava el patró de tots plegats, el nostre...

(...)

Com treure un fill mort de l’aigua. (...) Era una barca antiga, coneguda i estimada per tots els mariners com una havanera. 

(...)

-El dia de l’accident en Vadó anava borratxo. Borratxo com no l’havia vist mai. No tenia esma per caminar, no se l’entenia quan parlava.

I finalment, la decisió:

L’única cosa que desitjava era que la barca aguantés una mica més, només una estona, el temps suficient per arribar a terme. El vaixell es movia ebri d’aigua i de vent.

(...)

Per fi es reuniria amb el seu fill; es retrobaria amb la sang. 

Va engegar la ràdio i va aclucar els ulls.

-Ja vinc, Salvador. 

Les gavines empaitaven la barca i xisclaven als pescadors, altives,

que aquell lloc tan bell i inhòspit no pertanyia als homes. 

El mar tenyit de blaus, grisos i negres, i, a vegades, també de vermells, 

era un cau revestit d’un humor infecte, com una gola.

Escòria som tots. 

 

 

L’esquerda

Elisabet Moreno Boada

220 pàgines

Somniar...

"Un camí, quina cosa més curta de dir
quina cosa més llarga de seguir..."
del "Poema de Nadal" d'en Josep Mª de Sagarra

Una lectura tortuosa i força complexa, de l'estil habitual de'n Murakami. Jo seré breu.

Vagi per endavant que l'he gaudida, i possiblement a banda del contingut, m'ha dut a endinsar-me en records i pensaments que mantinc amb mi des de fa gairebé tants anys com amb els que hi compto. I és que ja de ben menuda m'inquietava el sentit dels meus somnis que, en molts aspectes, els preferia al que s'esdevenia a diari i que coneixem com a realitat.

I ara, emulant modestament al gran escriptor, em permeto afegir: Però la realitat és la que vivim, patim, gaudim... mentre estem desperts, o potser s'acosta millor a la certesa la que s'esdevé en els nostres somnis?:

Jo no desitjava res més que entrar a la ciutat. I trobar-hi el teu jo real. (...) -Seràs el lector de somnis -vas dir abaixant la veu. Com si desvelessis un secret important.

(...)

-Jo seré el lector de somnis i cada nit llegiré somnis antics a l’arxiu de la biblioteca de la ciutat. I tu seràs sempre al meu costat. El teu jo real. 

La meva infantesa no era pas paradisíaca, en època de post guerra, del "bàndol" dels perdedors... 

I els nostres protagonistes?:

Jo vivia en una zona residencial tranquil·la de prop de la costa, i tu al centre d’una ciutat molt més gran i animada. (...) Amb la situació que teníem, ens veiem potser una vegada o dues al mes.

(...)

Tu i jo no anàvem mai a casa de l’altre.

Ben aviat vaig trobar una magnífica evasió quan es va inaugurar una biblioteca a prop d'on vivia: Curulla de llibres des d'on podia viure aventures extraordinàries i impossibles: 

Vaig empènyer la porta d’aquell edifici el vespre del tercer dia que era a la ciutat.

Era un antic edifici de pedra sense cap tret distintiu.

(...)

No es veia ni un sol llibre, però malgrat tot tenia l’aire de ser una biblioteca.

(...)

A la sala hi regnava una placidesa càlida. Encara que no hi hagués cap rellotge, el temps passava en silenci. 

Però aquesta biblioteca que ens presenta l'autor, dista molt de les autèntiques que he seguit freqüentant:

A l’arxiu de la biblioteca en lloc de llibres hi havia una gran quantitat de somnis antics.

(...)

No cal dir que els esdeveniments que tenen lloc dins els somnis són absolutament diferents de la vida diària.

(...)

Aquest jo d’aquí no és la meva essència, la meva essència és en un altre lloc. El jo d’aquí té la meva aparença, però en realitat no és més que una silueta projectada a terra o a la paret...

(...)

Tu eres l’encarregada d’escollir els somnis antics que havia de llegir cada dia i deixar-me’ls a l’escriptori.

(....)

Jo treballava en aquella biblioteca. No sabia quina feina concreta hi feia.

Ara ja, els nostres estimats protagonistes viuen en la ciutat dels somnis. Una ciutat emmurallada de la que no es pot sortir i l'entrada és confusa:

El lloc on vivien les ombres era un punt intermedi entre la ciutat i el món de fora. Jo no hi podia sortir al món de fora, i l’ombra no podia entrar a la ciutat. El “clos de les ombres” era l’únic lloc on una persona que havia perdut l’ombra es podia trobar amb l’ombra que havia perdut.

(...)

La gent que vivia a la part de dins de la muralla no en podia sortir, i la gent que era a fora no hi podia entrar.

(...)

De la mateixa manera que el cervell humà es divideix en l’hemisferi dret i l’hemisferi esquerre, el riu dividia la ciutat en la part nord i la part sud, que eren més o menys de la mateixa mida.

I, és clar, resulta inevitable endur-se "la feina" a casa:

Una nit vaig tenir un somni estrany. Bé, pot ser que no fos un somni, sinó una escena d’un dels somnis antics que havia llegit a la biblioteca.

(...)

A quin dels dos mons havia de pertànyer? M’era impossible decidir-ho.

(...)

La realitat i la irrealitat van entrar en conflicte i es van confondre dins el meu cervell. Em trobava just al llindar entre aquest món i l’altre. 

(...)

Hi ha diferents realitats que es barregen, diferents opcions que s’entrellacen i que acaben produint una realitat general -allò que considerem que és la realitat.

I la suposada i/o esperada tornada a la "realitat" no resulta plaent:

Què em va passar? Per què sóc “aquí”? No he acabat d’acceptar aquesta “realitat que ara m’inclou d’aquesta manera. 

(...)

En aquest “món real” soc un home de mitjana edat, sense cap característica destacable. Ja no soc un “especialista" amb una aptitud concreta, com quan vivia a la ciutat.

I al final del camí...
El No Res

Ho sabíeu?

Les biblioteques existeixen per satisfer l’ànsia de coneixement de les persones. Independentment de l’objectiu que tinguin.

(...)

Em costava distingir el meu desig passat del meu desig present, es barrejaven dins meu i es confonien en un de sol. Aquella sensació em va torbar una mica. 

(...)

Què era real i què era irreal? En aquest món existien realment coses com les muralles que separessin la realitat de la irrealitat?

(...)

Quan un somni acabava d’explicar la seva història, el deixava anar suaument. Llavors el somni surava lleuger per l’espai i desapareixia sense fer soroll. L’únic que em quedava a les mans era la closca buida que l’havia contingut. 

 

 

La ciutat i les seves muralles incertes

Haruki Murakami

Traducció d’Albert Nolla

572 pàgines

La colònia

Es podria simplificar el comentari només fent referència a que és el fruit d'un enfrontament entre dos homes que defensen idees contradictòries. Però en realitat és molt més. 

A més de dos caràcters, dos objectius, dues històries gairebé enfrontades, hi ha també dos sentiments polítics i culturals i un rerefons de violència més o menys evident.

Febrer del 2025

I comencem amb l'arribada a l'illa de'n Lloyd, un pintor professional que cerca la calma i el paisatge:

En Lloyd va atansar el cavallet al barquer passant-lo per sobre de la paret del moll cap al mar. 

(...)

En Lloyd es va cordar l’impermeable i es va calar bé la gorra de tweed. 

(...)

Va saludar en Francis amb el cap.

Ja veiem: Polit, endreçat, potser una mica poruc, molt educat...:

Les onades escometien la barca per l’esquerra, després per la dreta, i feien anar en Lloyd d’un costat a l’altre, el feien botar, caure, rodolar, mentre ell estrebava el coll i l’esquena.

(...)

I com saps per on has d’anar?

Pot ser  molt difícil quan hi ha boira.

(...)

En Lloyd va distingir-hi una cala, un escar i una platja. (...) Els dos homes es van barallar amb l’aigua, que passava del blau al verd, del gris pissarra al negre; la superfície i les entranyes de l’aigua s’agitaven i es barrejaven per empènyer i tirar enlaire la barca. 

(...)

Els barquers i els illencs se’n van anar de l’escar, seguits dels homes carregats amb la barca, els rems, el cavallet, la caixa de les pintures i els pinzells, però ell es va entretenir per rentar-se la cara i els cabells. 

(...)

A ells no volen que els pinti. 

Els barquers i la resta d'habitants del poble, comenten, especulen i, com és natural, prenen partit. Jo només afegiré un petit recull de les seves converses i cabòries:

Els barquers xerraven amb els vells de l’illa, boques desdentegades, americanes amb una capa de brutícia i de sal de mar, cares plenes d’arrugues profundes. (...) Va tancar els ulls per calmar les entranyes, però les onades no paraven d’envestir-lo per dins.

(...)

Pobre home, va fer en Francis. 

(...)

Els vells el van saludar amb la mà, li van somriure i el van observar mentre ell avançava pel camí esquivant obstacles, insegur de la ruta. 

I la relativa calma es veu interrompuda amb l'arribada d'en Masson, un lingüista.

Potser excessiu, generós, amb un punt de prepotència:

El francès treia regals de la bossa.

(...)

Soc lingüista, senyor Lloyd, i la meva especialitat són les llengües en perill d’extinció.

(...)

En Masson va obrir el magnetòfon i va treure quaderns i bolígrafs de la bossa. (...) Els homes de l’illa encara pesquen, però les dones i la canalla ja n baixen a la platja, ja no arrepleguen cargols i algues, i això és una llàstima. 

(...)

Vam acordar un títol, un títol per a la meva tesi. Per al meu treball.

I qui és?

Evolució o extinció?

I també algun apunt als diversos i documentats esdeveniments ocorreguts a l'entorn de l'IRA: 

Dos homes joves truquen a la porta i demanen per ell. (...) Disparen al catòlic de trenta-quatre anys per l’esquena davant de la seva dona.

(...)

John Henry Scott porta un camió cisterna de llet i tothom li diu Jack. (...) L’IRA fa foc i li dispara diverses vegades al cap i al cos.

(...)

L’IRA aparca un camió de transport de porcs ple d’explosius al costat d’una parada d’autobús a Rosslea. (...) L’IRA fa esclatar la bomba i mata Sylvia Crowe i fereix les altres tres persones de la parada, i també els quatre membres de l’UDR. 

(...)

James Joseph Porter, pagès protestant de seixanta-quatre anys i membre a temps parcial del Regiment per a la Defensa de l’Ulster, va vestit, però descalç. Té el cap fet miques.(...) disparades per l’IRA

(...)

Una dona de Belfast Oest truca a la policia el dijous 2 d’agost per dir que li han entrat a robar.

(...)

Eles agents van a la casa (...) Quan baixen del Land Rover, l’IRA fa foc des d’una finestra. (...) mata l’agent Derek Davidson, de vint-i-sis anys, protestant, casat, pare d’una nena i originari d’Edimburg

(...)

William Whiiten, seixanta-cinc anys, mor a l’hospital el divendres 3 d’agost de resultes de les ferides causades al juny per una de les bombes que l’IRA va fer esclatar en cinc hotels a Irlanda del Nord. 

I, un cop esmentada la qüestió de l'IRA, també és oportú, una referència a la llengua irlandesa:

La llengua irlandesa és moribunda, però encara no s’ha mort del tot. (...) És una mort lenta, que dura des de fa segles perquè els seus parlants l’abandonen per l’anglès.

(...)

Hem de protegir les zones on es parla l’irlandès, va dir en Masson. (...) Quina importància té si la llengua desapareix?, va fer en Lloyd. Si tothom parla anglès?

És la seva llengua. Única d’ells, va dir en Masson.

I què?

Que transmet la seva història, la seva manera de pensar i de ser.

I un cop més es fa evident la divergència de parers dels dos protagonistes principals de la història:

Hem de continuar endavant. Progressar.

(...)

Es tracta del bé comú.

I què?

Que si l’anglès és millor pel bé comú, parleu anglès.

(...)

Per progressar, aprens la llengua del colonitzador.

He fet referència als més vells, al que en pensen i senten, però i els joves? Quines son les seves aspiracions?:

Val més no portar botes d’aquelles. Val més no ser pescador. Val més ser artista, dibuixar la mort en comptes de morir-se.

(...)

No ho faré. No seré pescador. No seguiré aquella tradició. La tradició d’ofegar-se. (...) Això no és per a mi, mare, va dir. 

(...)

Hauré de fúmer el camp de l’illa. Anar-me’n. Emigrar. 

Els equips de filmació, els periodistes només vindran a aquesta terra 

per parlar de soldats, armes i bombes, de la història d’ara,

 per escriure relats de mort, odi, por, venjances, represàlia sobre represàlia, 

una espiral biliosa fins que els assassins que sotgen als carrers 

en la foscor de la nit ja no recorden de què es vengen.

  Una entrevista interessant d'en Xavier Grasset a l'autora, Audrey Mageea al Més 324 

la podeu recuperar clicant l'enllaç.

 

 

La colònia

Audrey Magee

Traducció de Josefina Caball

374 pàgines

Demà pot ser tard.

Un vespre, davant d'un escenari buit...
tot esperant l'inici del concert.

Previ a endinsar-nos en el gruix de la lectura, una reflexió contundent i, potser necessària:

¿Qué nos espera cuando no hay futuro?

Diu la Viquipèdia referint-se a l'autor: "Slavoj Žižek és un filòsof, crític cultural i psicoanalista eslovè. La seva obra integra el pensament de Jacques Lacan amb el marxisme."

Bé, ja suposareu que diu moltes més coses, però he triat aquest paràgraf pel què ve a ser carta de presentació.

I ja sense més, em refereixo a l'escrit, amb una reflexió pessimista referent a la guerra i la pau:

Cada Estado disciplina a sus propios miembros y garantiza la paz cívica entre ellos, pero la relación entre los diferentes Estados está permanentemente bajo la sombra de la guerra potencia, y cada época de paz no es más que un armisticio temporal.

(..)

La Tercera Guerra Mundial ya ha comenzado, aunque hasta ahora se haya librado principalmente por delegación.

(...)

Vivimos en un mundo extraño para el que aún carecemos de una palabra adecuada. 

Una referència al conflicte a Ucraïna:

Cuando comenzó la invasión rusa de Ucrania, volví a avergonzarme de ser ciudadano de Eslovenia.

(...)

Los países europeos se han enfrentado a dos guerras mundiales con millones de muertos, así que una consecuencia “mayor” solo puede ser la destrucción nuclear.

Però generalitzem més:

Las modernas prácticas extralegales, apoyadas y posibilitadas por los aparatos de poder legalmente existentes -como la tortura, eufemísticamente denominada “técnicas de interrogatorio mejoradas”- dan fe de que nuestros Estados han seguido confiando en el lado oscuro, en una brutalidad que solo nos hacen visibles los que denuncian los abusos de poder. 

(...)

Pensar no implica tener en cuenta la infinita complejidad de cada situación; al contrario, el pensamiento empieza por aprender a abstraer, a ignorar los detalles ajenos.

En la mesura del possible, he obviat les referències específiques amb noms i cognoms, per tractar de captar les generalitzacions, en aquest cas referent al que alguns han qualificat de "bonisme" o pensament "woke". Veieu el seu raonament:

Lo realmente triste es que encontramos en el movimiento “woke” numerosas huellas de cómo se ocultan los antagonismos inmanentes de la vida social.

(...)

Cuanto más practican el examen de conciencia los izquierdistas liberales occidentales, más son acusados por los fundamentalistas musulmanes de ser unos hipócritas.

(…)

El movimiento “woke” representa exactamente lo contrario de su significado literal en inglés, que es “despierto, consciente”.

(...)

No hay que respetar ni querer a los inmigrantes; lo que hay que hacer es cambiar la situación para que, en primer lugar, no tengan que ser inmigrantes. 

I l'autor conclou:

Porque hoy el mayor riesgo es no hacer nada y dejar que la historia siga su curso. 

Com totes les reflexions filosòfiques, tot plegat ens incita 

a repensar la nostra realitat 

alhora que tractem d'imaginar-nos el futur...

Difícil, eh? 

 

 

Demasiado tarde para despertar

¿Qué nos espera cuando no hay futuro?

Slavoj Žižek

Traducción de Damià Alou

217 páginas

 

El poeta de Gaza

Vespreja a la Vall d'en Bas

El protagonista del relat és agent dels serveis d'intel·ligència d'Israel. La seva feina consisteix a interrogar presoners palestins, però la seva vida farà un tomb quan rep l'encàrrec de reclutar una coneguda escriptora, per la qual cosa, i aprofitant que és un lector habitual, fingirà ser amic d'un inexistent poeta.

Tot plegat per infiltrar-se i evitar un suposat atemptat terrorista.

El coneixem quan per primer cop es posa en contacte amb l'escriptora i amb ell, anirem descobrint les sensacions i el desassossec no desitjat que aquesta descoberta li ocasiona:

Tenia les mans morenes i primes, adornades amb tot d’anells d’or finíssims, i els ulls molt enclotats: em costava mirar-los sense sentir-me torbat.

(...)

Vaig anotar els punts de la nostra conversa en un bloc de color groc que a mi em semblava literari.

Potser sense saber encara la raó que el mou, tracta de desfer-se'n sense èxit d'aquesta missió:

Vaig provar de convèncer en Khaïm que em retirés d’aquesta feina de merda.

(...)

En Khaïm, rondinant, va dir que jo era l’únic que podia fer aquella feina. La història d’ella era complicada i només jo podia connectar amb el seu rerefons.

I la relació avança segons el previst pels superiors i pel saber estar del protagonista:

Vaig arribar puntual a la segona trobada, afaitat i net i amb unes bermudes, com qui ha fet fortuna amb la tecnologia punta i s’ha jubilat abans de temps. Estava una mica excitat.

(...)

Va preparar un te i va portar dàtils en una safata. (...) Em va posar deures per a la setmana següent. Exercicis fàcils per a principiants.

I què en sabem del que és la seva feina habitual? He decidit incloure, només quatre apunts que he recollit:

Vaig trigar una bona estona a comprendre que s’estava ofegant amb el seu vòmit, que els esbufecs que deixava anar eren d’agonia.

(...)

El metge ens va agafar en banda, va dir que l’home devia tenir una sensibilitat especial, que no creia que haguéssim transgredit el procediment, però que traslladarien el cos per fer-li l’autòpsia i saber quina havia estat la causa de la mort.

(...)

Ara el presoner estava doblegat enrere, com un plàtan. Jo no em sentia còmode.

I reprenc la seva relació amb l'escriptora:

Aquells dies em passava moltes hores a casa. Al vespre anava a córrer pel barri. (...) Ajudava la Sigui a banyar el nen. A ell li llegia contes quan anava a dormir.

(...)

Per un moment havia oblidat el que volia d’ella, cap on havia d’encaminar la conversa, i ella també callava.

(...)

Tot era completament públic en aquest afer.

No podem obviar que el protagonista de la història, també té una família:

Havia d’anar cap a casa per acomiadar-me de la meva dona i del nen. Se n’anaven al cap d’unes hores.

Com tampoc podem obviar quina ha estat la seva dedicació fins aleshores. De la mateixa manera que insistim en què en més d'una ocasió, s'hi refereix amb el que gairebé podríem considerar un cert enyorament:

Des que havia deixat els interrogatoris s’havien acabat els avisos, les instruccions, les batudes al carrer i les pressions quotidianes.

(...)

Generalment me’ls portaven embolicats i llegats com un pollastre a l’ast; aquí me les havia de veure amb homes lliures.

(...)

Tot l’afer depenia de mi, però hi havia detalls que no em van dir per tal de compartimentar la informació (...) Dubtaven de mi com jo havia sospitat de tots els que tenia sota el meu control. 

(...)

Realment em sentia esgotat.

Ha estat una lectura que, tot i resultar-me interessant, 

no he pogut evitar que em deixés un regust amarg. 

 

 

 

El poeta de Gaza

Yishai Sarid

Traduït de l’hebreu

per Roser Lluch i Oms

218 pàgines

 

Retrotopia

Aquest és un assaig pòstum d'en Zygmunt Bauman i sense sorpreses, segueix en la línia a què ens té acostumats el seu autor. 

Ja puc indicar d'entrada, que, a més de tractar de fer un resum el més breu possible, tractaré de copsar el què m'ha semblat més essencial.

Veure'm si me'n surto.

Maig del 2025

En la introducció, l'autor ens fa una llarga presentació del terme. Veiem-ho:

Quan ja s’han complert cinc segles d’ençà que Thomas More va posar el nom d’”Utopia” al somni mil·lenari del retorn al paradís o de la creació del cel sobre la Terra. (...)  D’aquesta doble negació de la utopia imaginada per More, el rebuig de la qual ha donat peu a la seva resurrecció, estan sorgint actualment el que podríem anomenar “retrotopies”.

(...)

El que anomeno “retrotopia” és un derivat de la doble negació que esmentava abans.

Comencem parlant de la violència:

L’agressivitat endèmica de l’ésser humà, que de tant en tant té com a resultat la propensió a la violència, no sembla haver.se mitigat gens ni mica, i menys encara haver-se extingit; és força viva i sempre disposada a esclatar per qualsevol cosa, o fins i tot per un no res.

(...)

Seria força ingenu imaginar que moltes de les armes lleugeres, per no dir la majoria, del prop d’un milió que es produeixen anualment, no es dispararan al mateix anys de la seva fabricació.

(...)

Avui dia, existeix la creença generalitzada que la culpa de l’increment de la violència, particularment densa i intensa a les zones urbanes més desafavorides, pobres i necessitades, recau en gran mesura sobre la cultura consumista dominant, a l’interior de la qual neixen la major part dels integrants “normals”, autèntics i “comme il faut” de la societat contemporània.

No és el primer cop que en Bauman s'emmiralla en el funcionament del que van ser les antigues tribus:

Tan bon punt s’inicia seriosament la tasca de traçar fronteres, cavar fossats i edificar muralles coronades per filferro espinós totes les “diferències que poden trobar les persones (...) s’utilitzen per justificar la superioritat d’un grup sobre un altre.

(...)

La primera cosa que se’ns acut, a molts de nosaltres, cada vegada que sentim parlar de “progrés”, és la possibilitat de disposar de més feines adreçades als humans.

(...)

L’atractiu dels populismes resideix en el fet que donen veu a la ràbia dels exclosos.

(...)

A l’era moderna, la migració massiva no és cap novetat, ni tan sols un esdeveniment esporàdic impulsat per una concatenació de circumstàncies excepcionals. (...) A partir de la meitat del segle XX, però, la trajectòria de l’emigració va donar un tomb radical: de ser centrífuga amb relació a Europa, va passar a ser centrípeta. 

(...)

L’arribada massiva d’estrangers, que encara dista molt d’haver-se acabat, i que, possiblement, s’incrementarà en lloc de disminuir, en ha agafat desprevinguts, igual que les tribus a les quals ens escarrassem a tornar.

(...)

En resum, “nosaltres” contra “ells”.

I pràcticament del retorn a èpoques antigues, en un constant retrocés ja no només de la història, sinó de l'esdevenidor de l'ésser humà, planteja el retorn a l'úter, al que podríem considerar com el principi dels principis. El lloc segur i confortable on tot ens és donat, però, gosaré afegir, que és només una solució transitòria i enganyosa. Veiem:

“El retorn al jo” ha nascut com un crit de guerra en la batalla per l’alliberament dels horrors de la presó tribal.

(...)

La solitud i la por de la solitud no són únicament “sentiments” generalitzats, sinó “realitats” irrefutables de la nostra època.

(...)

El nirvana del retorn a l’úter és la utopia feta a la mida de la superabundància estimulant, si bé extremadament esgotadora, d’oportunitats i d’opcions.

(...)

L’úter acostuma a ser un lloc solitari però alhora un lloc segur, sense disputes ni interferències ni competidors que es barallin.

Què podem esperar del futur? Un futur que, no ens enganyem, haurem de construir entre tots:

Hi ha una distància immensa entre el que “cal” fer i el que es “pot fer”; entre el que és important i el que importa als seus artífexs; entre el que passa de debò i el que és desitjable; entre la magnitud de les dificultats que amenacen la humanitat i l’abast i la capacitat de les eines que existeixen per resoldre-les. 

 

I per si us pot ajudar, us adjunto un enllaç vers a una publicació que en parla:

Retrotopia

Val a dir que que personalment m'ha semblat curiosa. 

 

 

Retrotopia

Zygmunt Bauman

Traducció de Josep Sampere

220 pàgines

Encara som nosaltres

A Colobrers.
Gener del 2019

A la matinada, quan va arribar a casa, va veure la trucada perduda. 

Així comença tot. I no és poc. 

Dos amics d'infantesa, en Pol i l'Àngel que fa anys no es troben. De manera inesperada, l'Àngel rep un  missatge d'en Pol en què l'informa que ha de venir uns dies a Barcelona, i li demana si pot estar-s'hi al seu pis: el pis que fa un munt d'anys, ja havien compartit.

I a partir d'aquí, els records, la nostàlgia o l'avorriment tornen a aparèixer. I amb ells, la Lisa:

La Lisa no era una mare com les altres. Els explicava històries extraordinàries. (...) Fins aquella tarda d’octubre de l’any 91 que en Pol es va presentar xop a casa de l’Àngel, perquè plovia a bots i barrals, i li va explicar que la seva mare, que feia un mes que havia marxat, ja no tornaria més.

De fet, no trigarem gaire a descobrir que tots dos s'han mentit i, d'alguna manera, per omissió ho segueixen fent malgrat els anys i les desventures viscudes.

L'Àngel es guanya la vida com a missatger, no treballa en cap feina d'importància al Museu com li havia estat comentant per carta. Ara es planteja si dir la veritat o seguir mantenint l'engany. Al cap i a la fi només seran uns dies.

Però en Pol també té els seus secrets inconfessables. I potser, només potser, les seves mentides seran més perilloses que les de l'Angel:

El dilluns que en Pol ha d’anar a cal notari, l’Àngel es desperta d’un sobresalt. (...) Només ha estat un malson.

En Pol ha rebut de bon matí un WhatsApp d’en Melfi, que va arribar ahir a Barcelona.

No ens costarà gaire esbrinar que en Melfi, és un estafador que s'ha estat aprofitant  de l'habilitat d'en Pol per falsificar obres d'art. I avariciós:

En Melfi provenia d’una família que havia emigrat d’un poble a la província de Salern, al sud d’Itàlia, quan ell nomes tenia un any, buscant les oportunitats que els oferia el somni americà. 

(...)

-Tenen una cinquantena d’obres enllestides (...) -Ja t’he dit que era un negoci sucós. -Mira, una cosa és el que hem fet fins ara, una obra de tant en tant, deixar passar alguns mesos i després tornar-hi. Sense grans riscos, pintors no gaire coneguts...Però això d’ara és diferent. ¿Cinquanta obres falses? 

Però les mentides, com un d'aquells castells de cartes, acostumen a caure de manera estrepitosa:

Ell feliç com un beneit pensant que tot havia sortit rodó, i en Pol ja sabia que tota la seva vida era una farsa.

(...)

Potser en Pol només havia descobert que no treballava al museu, potser la mentida sobre la Laura quedava intacta, tot i que ja no li servia de res. (...) ¿Per què en Pol se n’havia anat sense dir-li res? Ni un comentari irònic, ni una burla, ni un gest de perplexitat ni d’enuig?

I mentre l'Àngel reflexiona i cerca una sortida en certa mesura airosa, en Pol segueix capficat en els seus negocis tèrbols:

Des que el seu amic coneix la seva realitat, que ja no troba cap sentit a mantenir una doble vida.

(...)

A les sis de la tarda, després de lliurar un sobre a un despatx d’advocats del carrer Balmes, truca a la missatgeria i diu a la Laura que no es troba gens bé, que li aniria bé marxar a casa.

(...)

En Melfi havia insistit per quedar a Central Park. (...) en Pol ja intuïa que aquella trobada no augurava res de bo.

(...)

-No hi ha hagut cap denúncia de les quatre falsificacions que has venut.

(...)

En Pol s’ha quedat palplantat en mig del camí ombrívol i solitari, observant com la figura petita i rodanxona d’un Melfi s’allunyava.

I, ja així, capficats, embolicats, enredats en les seves respectives mentides, els nostres protagonistes, de manera separada, cerquen el que pensen podria ser una sortida menys compromesa. I, entenc que de manera natural, tots dos li treuen importància a les seves pròpies mentides:

No hi ha manera que la policia arribi a connectar els falsificadors de modernistes catalans amb els quadres que ha venut ell, però no pot deixar de pensar-hi.

(...)

Pensa en el correu que li va enviar ahir. (...) El seu amic, que s’havia inventat una vida fictícia per poder suportar la real, gosava recordar-li que la seva s’enfonsava. 

I, d'alguna manera, pretenen fer-nos creure que han trobat una solució als seus problemes.

Personalment, sempre he cregut que viure mentint de manera continuada, mai no ens pot portar la tranquil·litat. Però els nostres protagonistes sembla que s'hi troben còmodes:  

Fa més d’un mes que en Pol i l’Àngel van marxar a Mikokotoni, i des d’aleshores només ha rebut un parell de correus del seu germà.(...) Li explicava que vol rastrejar els passos de la seva mare i que ja havia començat a indagar entre la gent més vella del poble; probablement s’hi quedaria una temporada. L’Àngel sortia cada dia a pescar amb alguna de les barques. 

I acaben...: 

Qualsevol pot trobar un lloc on fugir, però no tothom té un lloc on tornar. 

I nosaltres el tenim: ikokotoni. 

No sé jo...:

 Encara som nosaltres

Sandra Comas

239 pàgines

La mestra i la Bèstia

La vaig agafar atreta pel títol (de vegades faig coses d'aquestes) i ha estat una lectura encantadora i evocadora per diferents motius.

El Torrent de Colobrers
Gener, 2018

Soc de les que creu no en la predestinació, però sí en la vocació. 

Amb aquest inici, amb que m'identifico, ja m'ha guanyat l'autora:

Llegia perquè volia sortir de la misèria. Llegia perquè volia  salvar-se. Llegia perquè volia ser lliure, sàvia, rica i feliç. La manera obsessiva de llegir l’ajudaria en els estudis: estudiar i llegir no és el mateix, però llegir amb aquell desfici l’ajudaria a afrontar moltes assignatures que detestava.

(...)

Ara la comunió tant li feia, però de sobte havia sentit la necessitat d’aclarir un punt.

(...)

Va continuar prenent notes. Notes que guardava en un amagatall secretíssim. 

(...)

La mare de la Severina no va ser mai el que se’n podria dir una mestra metòdica.  Era intuïtiva, imprevisible, de vegades brillant, i massa sovint, excessiva en el qüestionament crític a que ho sotmetia tot.

(...)

A partir dels dotze anys, les classes es van fer més intenses i els horaris, més intensius i concentrats en els matins i a la Severina li sobrava temps per divagar, llegir i dubtar. El millor de tot el temps, afegeixo jo!

I passen els anys, i arriba el seu primer destí com a mestra. Ella, la Severina, ha triat allunyar-se del brogit de les grans ciutats i l'oportunitat d'una substitució l'omple de joia:

La primera visió de Dusa se li va aparèixer entre branques de bedolls.

(...)

La Jungfrau era el referent alpí de la infància de la mestra. (...) Li’n agradava  també la sonoritat del nom i li’n agradava la traducció. (...) Tot això passava quan la Severina tenia sis o set anys.

(...)

Tenia dinou anys, en faria vint abans d’acabar aquell 1962. .

(...)

Van decidir que els semblava molt jove. Massa. No aparentava els dinou anys que tenia. 

(...)

L’endemà de l’arribada va començar a treballar.

El Torrent de Colobrers
Gener, 2018

En un primer moment s'allotja en una pensió, però això no entrava pas en els seus plans, que no són altres que mudar-se a la modestíssima casa del mestre: 

Habitualment imperceptible, la mestra de Dusa no havia fet mai tant de soroll com aquell matí mentre baixava les escales de Casa Justa i es barallava amb la maleta gegant a cada esglaó. (...) No van estar-se de repetir les profecies que li llançaven cada dia des que havia pres la decisió d’instal·lar-se a la Casa del Mestre. Així l’anomenaven. 

La Severina, la Mestra de Duso, sembla descobrir uns aspectes del món que li eren estranyament aliens, en aquest cas es tracta dels ancians:

A la mestra de Dusa li agradaven els vells. De fet, va ser al poble on es va adonar que no n’havia conegut cap al llarg de la seva vida.(...) Li agradava escoltar-los, d’alguna manera li recordaven els nens per la tendresa que li despertaven.

I també, és clar, l'església i tot el que comporta de poder i domini, compartit, això sí, amb el poder militars. En definitiva, ideologies:

-Amb fe o sense, ací amb les coses de l’església no s’hi jugue. 

(...)

Ací ningú no es perd una missa de festa, ni una professó ni un aplec.  Quan si celebra el que sigue no hi faltat ningú, ni joves ni vells... Però a tu no se ti veu a cap puesto, i els pares dels xiquets no ho entenen.

(...)

Quan no apareixia Déu, apareixia l’Esperit Sant, quan no era la bandera de Falange era la dels Requetès, i quan no era la missa ni la pàtria eren les ciències naturals les que apareixien descaradament impregnades de consignes ideològiques o religioses.

Arriben les festes de Nadal i gairebé a contracor, la Severina es veu forçada a tornar a casa seva. Un viatge i una estada totalment nefasts. I és que no sempre el retorn a "casa" és quelcom positiu...:

La vigília de Nadal, la Severina va arribar baldada a la casa de la carretera després del llarg viatge des de Dusa. (...) Allà no hi quedava res.

(...)

Feia anys que no havia entrat al local de baix, que anomenaven el magatzem dels recanvis.

(...)

A fora tot era silenci, i la idea d’haver de quedar-se un dia més l’esquinçava tan profundament com la idea de tornar a marxar, una altra vegada, d’aquella casa. 

Han acabat la primera part de les festes d'hivern:

La Severina va tornar a Dusa per Cap d’Any. (...) Ara ja només podia observar d’amagat. I això era espiar, no pas badar, i espiar li desagradava.

(...)

Als bars de Dusa no hi entraven dones. Si n’hi entrava una, se la miraven de cap a peus, i la Severina no volia ser mirada de cap a peus.

De fet, son molts els records que assaltaran la protagonista al llarg del relat, també moltes les vivències en aquest nou destí tant desitjat com a mestra en un petit poble. 

Només m'he referit a una part del relat, la que m'ha interessat de manera especial: com es pot comprovar, la que tracta de la mestra, de la que somiava de menuda, de la que va fer la primera estada, la que es va independitzar.

Els somnis, les frustracions, les esperances, les sorpreses, els aprenentatges... La vida que va passant.

I m'acosto al final, quan la Severina ja ha deixat el seu primer destí i s'enfronta a la següent etapa com a mestra, però aquest cop en una gran ciutat, on comprova que li resulta més senzill continuar la seva vida emparant-se en l'anonimat, relatiu? potser sí, però anonimat al cap i a la fi:

Comença pel començament i li sembla que va ser ahir que va arribar a la ciutat: dies d’eufòria i llum.

(...) 

Recorda haver patit un enyor de Dusa insuportable. Recorda haver trobat l’Eixample sòrdid, gris i asfixiant. (...) Una altra cosa que recorda és que, aquells primers dies a Barcelona, va començar a plorar en sec.

(...)

De la ciutat, el que més li va provar va ser l’anonimat.

I encara un altre salt, ara ja amb la mestra jubilada, que va ser mare i que comença, un cop més, una nova vida ja anciana: 

A començaments d’agost, la Virginia visita sa mare després d’haver passat una setmana en una casa de lloguer al Pirineu i haver estat un parell de dies a Dusa.

(...)

Quan arriba a casa, demana una visita a una neuròloga amiga seva.

(...)

Quan surten de la consulta, la Severina llegeix el rètol en veu alta: “Doctora Rosa Sants, neuròloga”.

(...) 

Gairebé dos mesos i dos ictus més tard, la Severina ha canviar força. (...) La Severina ha perdut la noció del dia i de la nit, té llargues estones lúcides i estones, per ara breus, de confusió.

(...)

Haurà sigut el darrer estiu de la Severina tal com l’hem conegut.

(...)

Després, la foscor arribarà gradualment, com quan en un bar l’amo va apagant els llums, un rere l’altre, per fer fora els parroquians. 

El Torrent de Colobrers
Gener, 2018

La mestra i la Bèstia

Imma Monsó

347 pàgines

Vibración

Em va cridar l'atenció la descripció de l'argument que parlava d'una història fosca i profunda relacionada amb una part del territori devastat a conseqüència de la construcció i posterior abandonament d'una central nuclear, un pantà on suposadament conserva les restes d'un antic poble, acaben de conferir una patina de misteri a l'entorn. 

Potser el fet de ser tan extensa i feixuga, ha contribuït a que no hagi complert del tot les meves expectatives. Tot i això, considero que és un relat molt meditat i profund, però que l'extensió del mateix fa que l'atenció acabi dispersant-se.  

La composició de la història és en tres parts, d'alguna manera sembla voler ordenar la història facilitant la lectura i la comprensió. El cert és que, almenys en un principi el resultat és de dispersió, no exempta d'intriga.

Sabadell 2014
Els efectes de la ventada

Gairebé l'inici de tot plegat, augura un relat que no ens pot deixar indiferents:

He soñado que estábamos todos muertos y que el agua cubría nuestras tumbas.

(...)

Somos pobres. Somos miserables. Somos los posos de un pueblo que, en algún momento, debió de estar orgulloso de serlo.

(...)

Yo nací a la orilla de este río sin nombre. 

(...)

Somos pocos, somos débiles. 

(…) 

Veo a lo lejos un mundo que no comprendo. Un bullir de gente que no se parece a nosotros. Recorren la tierra como los padres de los padres de nuestros padres, no nos ven. No saben que estamos, que estuvimos aquí.

Per si no hi havia prou intriga amb el començament, ara ensopeguem amb el relat d'un dels escassos habitants que encara resten al poble, que ens comenta la seva història familiar:

Yo seré un fantasma, una presencia que no acaba de concretarse. Esa es mi vocación.

(...)

Habrá quien piense que, a mis veintiún años, razono como un cuarentón, pero es que quienes vivimos en soledad vivimos el doble. 

(...)

Los dos hermanos de mi bisabuelo murieron con un año de diferencia. El mayor ahogado (…) El segundo no se sabe bien cómo.

(...)

Las cosas no salen como uno espera. Nunca. (…) La casa me cuenta sus historias. Está atravesada por un susurro que solo yo escucho.

(...)

Mi madre no se suicidó en la cama. No dejó una nota explicativa.

(...)

Mi madre, después de soltar a los animales, se tomó todos los antidepresivos y los somníferos que tenía.

I una mirada poc tranquil·litzadora al poble segueix incomodant-nos i atraient-nos gairebé en parts iguals:

Los ricos solo conocen lo suave; los pobres, lo áspero.

(...)

Y lo único suave es el cieno en algunas charcas del río.

(...)

Un guijarro es mejor que la hostia consagrada.

(...)

Aquí no llegaba el tren, ni llega ahora ni llegará nunca.

(...)

Este ni siquiera es un lugar.

(...)

No es que el pueblo esté vacío del todo, se oyen voces. Pero en realidad no hay nadie.

Però la confusió guanya terreny i cada cop la comprensió es fa més difícil:

Los vivos éramos menos afortunados, porque a nosotros nos tocaba enterrar los cadáveres. 

(…) Solo teníamos palas cortas y un par de piquetas, pero, si nos quejábamos, el comandante, o el capitán o el sargento, nos gritaba que con los putos dientes o con las putas uñas y que el próximo que proteste no va a tener que cavar pero va a dar más trabajo a sus compañeros.

(...)

Era insoportable. La vida era insoportable. En días como ese, le parecía que le faltaba el aire. 

(...)

Un pueblo no se desplaza entero por su propia voluntad si no ha habido antes discusiones, conciliábulos, peleas, la imposición de la jerarquía. 

(...)

Y se van muriendo. Y se van yendo. Poco a poco, en cada familia uno o dos de los hijos. En cada familia uno, dos huecos alrededor de la mesa familiar. Un silencio que crece y se adensa. Vacíos. 

I arribat a aquest punt, ja em sento incapaç de resumir tot el que segueix, molt confús.

Estranyament, val a dir que d'alguna manera resulta interessant, però massa incoherent. Tant és així que l'interès es va esvaint a mesura que avances en la lectura. 

No em resisteixo però a afegir unes línies que contenen unes frases que m'han semblat impressionants: 

El pueblo es un sitio como cualquier otro. Los de la ciudad se creen más listos o más adelantados, ellos qué sabrán. No, no cuentes nuestra historia, no tenemos historia.

Y aunque sabemos que esto último no es verdad, los dejamos tranquilos por ahora.

(...)

Sin la vibración seríamos sordomudos imposibilitados para expresar las variaciones del estremecimiento.

(...)

Si prestamos atención, esa es la única verdad que se impone: todo vibra.

O, si lo prefieres, todo está latiendo. 

(...)

Echó una mano hacia atrás y tocó la pared.

Vibraba.

(…)

Tu vientre, dice. Está vibrando.

(…)

No, mi amor. Está latiendo. Ale ha vuelto. 

En el principio fue la vibración. 

Da igual que aún creáis que fue provocada por el Verbo 

o por el Big Bang: 

la vibración comienza al mismo tiempo que el universo. 

 

 

Vibración

José Ovejero

363 páginas