Penediments

Potser tothom ens penedim d'alguna cosa que hem o hem deixar de dir, o de fer, o ves a saber de què, però penedir-se de poc serveix. O almenys així ho penso jo.

L'Andrea Mayo, en realitat l'alter ego de la Flavia Company, ens presenta un recull de penediments: Potser només és un recull de contes, o potser va una mica més enllà? 

Serem els lectors qui ho decidim.

Barcelona
Santa Maria del Mar

Una temptació vers el desconegut, ens ha impulsat a respondre a un anunci. Pot ser una aventura emocionant i profitosa, però... i si tot resulta una estafa? De res no ens servirà penedir-nos quan estem perduts de manera irremissible: 

Havia trobat l’oferta en un diari. Un anunci discret en un racó, es necessita personal, jornada completa, s’inclou habitatge i menjar, interessats truqueu. Un telèfon i un nom, Míster Zou.

(...)

Sobrevivíem a base de llaunes de conserva que, com és obvi, els gossos no havien pogut obrir. (...) Va passar una setmana. (...) quedava ben clar que érem conillets d’Índies.

(...)

Estic ideant la manera d’accedir a la llanxa quan vingui a portar els següents blancs sobre els quals practicaran punteria. (...) De vegades també em pregunto quin sentit té tornar. (...) Sento un soroll. 

Un fill esperat, allò que en diuen "buscat", vivim una mena d'encanteri, no podem deixar de mirar aquest cosset menut i tant perfecte, i com tanca els punys, i com somriu mentre dorm... i com plora a tothora, i ara aquests mals de panxa...:

Un fill és un error?

Parir per defecte, és un error. Parir perquè has cardat, és un error. Parir perquè toca, perquè et pressionen, perquè és el suposat destí de la dona, perquè una dona que no és mare és zero, perquè cal fabricar un hereu, això és un error. Parir com les vaques, això és un error, tenir fills d’homes que no ens agraden, això és un error. Parir per donar sentit a la vida, això és un error. Parir per no estar sola o perquè et cuidin de gran, això és un error. Parir per immortalitzar-te, això és un error. Parir pel simple fet d’haver-te quedat prenyada, això és un error. Digue’m, no hi ets en aquesta llista? Parir per tenir una segona oportunitat, això és un error. L’error no és el fill sinó haver-lo parit per qualsevol d’aquestes causes.

Penedir-se de la vida viscuda per creure que un cop morts pot haver-hi una altra de més plaent, ha estat, i segurament ho segueix sent, una opció per algú.

Un penediment que, potser, només potser, serà hipòcrita:  

Tot allò que no es diu, s’amaga. I el que s’amaga és com si no existís, per bé i per mal. (...) La mama s’ha mort sense saber la veritat.

(...)

Ja és això, la vida, no ho creus’ Vinga a preparar-se per assumir que s’acaba i patapam, quan més o menys ho entens, s’acaba.

(...)

ANNA: Tu creus que hi ha alguna cosa després?

ROSA: Dona, alguna cosa hi hauria d’haver. Si no, quin sentit tindria tot això?

Moltes vegades em costa troba el sentit de la meva vida. (...) T’aixeques, et dutxes, et mates una mica fent-te el primer cigarro, fas un esmorzar...(...) I quan vols pensar què faràs aquell dia ja ets a casa a punt d’anar a dormir perquè estàs rebentada.

Una entrevista molt interessant a l'autora la podreu recuperar clicant aquí.

 

 

Penediments

Andrea Mayo

177 pàgines

Els blancs

Grafit a Sabadell

Catorze relats breus en els que el denominador comú, és la relació sempre desigual entre els blancs i els negres.

Una dada a tenir en compte és sense dubte la de la publicació d'aquest llibre l'any 1934.

I ara ja només em resta compartir un tastet:

A casa:

En tornar a casa, en Roy torna a fer-se conscient del seu color de pell:

En Roy feia set o vuit anys que havia marxat, per córrer món. Havia tornat molt ben vestit, però extremadament prim. No es trobava bé.

(...)

Havia baixat d’un tren Pullman, un fet inusual per als negres de la contrada. (...) Per primer cop en molts anys va tornar a ser conscient del seu color de pell.

Havia arribat a casa.

Però en Roy torna, tot i que malalt, també amb un merescut reconeixement com a músic. La mare, amb orgull vol fer-ho públic, ell, hi accedeix, el lloc, l'església 

Quan en Roy hi va tocar, malalt com estava, les notes sortien disparades de les finestres, i al carrer tant els negres com els blancs les podien sentir.

(...)

I aquí em teniu, el meu primer concert als Estats Units, un concert per a la meva mare i el consell pastoral de l’església de Shiloh. (...) Això és música, i jo, assegut al replà de la porta del món. La música i jo us necessitem...

(...)

Acabat el concert, fins i tot alguns blancs van encaixar amb en Roy mentre li repetien que havia estat un concert meravellós.

El concert finalitza. Ha estat un aparent èxit, la mare resta orgullosa del seu fill i de l'acollida dels seus conciutadans, però...:

En Roy va tornar a casa i se’n va anar directe al llit. (...) Una nit, però, va sortir de casa per no tornar-hi mai més.

(...)

Abans que pogués girar-se per descobrir què havien vist els ulls de la senyoreta Rees, va sentir l’impacte d’un puny pesant com una tona de ciment, a la mandíbula. (...) Aleshores van colpejar en Roy. Van trepitjar el barret, el bastó i els guants, mentre una dotzena d’homes se li llançaven al damunt.

(...)

El negre escanyolit, que duia per nom Roy Williams, va començar a ofegar-se per la sang que se li acumulava a la gola. (...) el cos es va quedar penjant de l’arbre tota la nit, com un violí a punt per ser tocat pel vent.

Tot passant:

Si tenim en compte les dates en què es van escriure aquestes històries, podria ser que en determinades condicions i entorns socials, si el color de la pell no era massa evident, una persona negre podia caure en la temptació de renegar de la seva raça i, a l'hora també fer-ho dels llaços filials:

Ara que he decidit fer vida de blanc, i que he trobat el meu lloc en la societat dels blancs (i un bon lloc, a més), ¿per què continuar pensant en la raça a aquestes altures? (...) Em casaré com un home blanc, i tindré una vida d’home blanc, i si algun dels meus fills neix amb la pell fosca juraré per Déu que no és fill meu.

(...)

Encara que no ens puguem veure sovint, sempre ens podem escriure, ¿oi, mama?

Berry:

Va haver-hi un temps, tinc molts dubtes que a hores d'ara hagi canviat alguna cosa, en què les persones eren discriminades segons el color de la seva pell.

Quan el noi va arribar amb el tren de les quatre, va saltar la sorpresa: resulta que era negre. (...) Però ¿i on dormiria?

(...)

La Residència d’Estiu estava pensada per guanyar diners sota la premissa de cuidar nens amb deformitats permanents de famílies de classe mitjana.

(...)

 A partir de llavors, pràcticament cada tarda en Milberry  s’apropava a la platja després de rentar els plats del dinar. (...) Els adults blancs només li dirigien la paraula quan tenien alguna feina per exigir-li, o quan es dedicaven a fer-li bromes perquè era negre.

Mare i fill:

No podien mancar les referències a les parelles. Però pareu atenció quan la referència és un pare blanc i econòmicament poderós i la mare una minyona:

Jo he nascut aquí, i en tots els meus anys de vida no havia vist mai els blancs tan enfadats com ara.

(...)

Tothom sap que no en pot sortir res de bo, quan s’enamoren blancs i negres. 

Pare i fill:

En Bert tornava a casa.

L’havia engendrat vint anys enrere. (...) Aquell noi era el fill que havia tingut amb la seva criada, la Coralee Lewis, que li feia de minyona i que havia criat tots els seus fills.

(...)

La Coralee Lewis, que ara seia i netejava prunes, havia estat l’amant del coronel Norwood durant trenta anys. (...) El coronel coneixia la Cora de tota la vida.

(...)

En Bert no volia tornar a casa. De fet, sentia que no tenia una casa a qual tornar. Una mare fosca, un pare blanc. Un llit esperant-lo en una barraca per a negres a l’extrem dels camps de cotó.

(...)

Va passar el juliol. I l’agost. (...) El coronel havia ordenat a en Bert que anés a treballar als camps de cotó. En Bert no ho havia fet. 

(...)

-Està mort  -va sentenciar en Bert-. Però jo estic viu.

(...)

L’endemà al matí, quan la gent va veure un cos ple de sang, irreconeixible, penjat a la plaça del poble, n’hi va haver alguns que van dir, amb una certa satisfacció: “Així ens encarreguem dels negres, en aquesta zona”, sense ser conscients que, quan l’havien capturat, en Bert ja era mort.

 

Els blancs

Langston Heghes

Traducció de Pau Gros

250 pàgines

Qui de casa se'n va

En Miquel es va quedar orfe als tretze anys, eren els primers mesos del que es va anomenar "Guerra Civil". Era a Xàtiva.

De l'oncle Cep poc en sabia, només que havia estat frare i que es deia que havia abandonat el convent per unir-se a una milícia republicana.

Quan el coneixem, ha passat tot i tot comença:

Açò comença així.

(...)

L’oncle Cep va irrompre en la meua vida com un miracle bíblic quan la mare es trobava a les portes de la mort.

Però en Miquel, que acaba de perdre la mare, s'ha quedat completament sol i desemparat: 

Jo gemegava sol i ma mare moria sola, malgrat aquella camarilla de beates brunzinant: Mater Purísima, Mater Castísima, Mater Inviolata...

(...)

Tots morts, doncs, tret de l’oncle Cep, que en aquell moment era com si també s’hagués mort, ja que el donaven per desaparegut després que, a primeries de la guerra, un escamot anarquista havia assaltat el convent on s’estava de frare. Perquè a l’oncle Cep l’havien obligat a entrar en un convent als dotze anys i el feren fer-se frare. Frare motiló.

En Miquel se sent fort i és valent i arrauxat. Als seus tretze anys s'hi veu en cor de sortir-se'n:

Amb tretze anys ben complits no em calia ningú per a plantar cara a la vida, menys encara un oncle frare vingut de l’altre món per fer-me d’àngel de la guarda.

(...)

Com li deien a l’oncle Cep abans de dir-se Cep? El nom no fa la cosa, tanmateix la cosa es va embolicar a causa del nom, per culpa meua, val a dir-ho, perquè jo volia saber per quin nom l’havia de cridar i donar-lo a conèixer.

(...)

La mare, que tan sovint l’esmentava, sempre per plànyer la seua absència ,o, com en els seus últims moments, quan l’invocava implorant el seu retorn al món dels vius, sempre s’hi referia com “el meu germà” i prou.

Però l'oncle, retrobat de manera sorprenent, en aparença sembla que es vol fer càrrec del seu nebot, tot i que, com veurem, ben aviat la situació serà totalment a la inversa: 

Va ser per notícies dels meus amics que vaig conèixer amb quina mena de “negocis” trafiquejava l’oncle Cep, que no eren altres que intercanviar històries de pets per gots de vi. 

(...)

L’espectacle que oferia l’oncle per les tavernes vaig acabar sabent-lo jo per boca dels meus amics.

(...)

Sí, la nostra gana era permanent i sovint desesperada, però l’oncle s’estimava més emborratxar-la que no saciar-la fent jornals.

(...)

Havia de passar un dia o altre, perquè ja ho diuen que de tant portar el cànter a la font a darreries romp. (...) Havia de tornar borratxo a casa. 

(...)

L’oncle Cep se n’havia anat de putes! (...) Ai, ma mare, pobra, tant que l’havia invocat, si n’haguera sabut de quina pasta estava fet, quin disgust s’haguera emportat, quina gran decepció, ella, que l’havia idolatrat durat l’absència, que tant havia implorat a Déu el seu retorn.

La història de l'oncle la coneixerem espigolant fragments d'aquí i d'allà. En essència és així:

Petra Devís, “doña” Petra Devís, a qui Teresa Carbonell acusava de ser instigadora de la mort de l’oncle Cep, i potser de la meua també si jo m’haguera quedat amb ell i no haguera fugit, tenia casa principal al carrer Bruns, cantonada Bosch.

(...)

Així és com tot se’n va en orris. (...) Fugim d’un lloc i tard o d’hora hi tornem. No sabem cap a on fugim. No sabem quan hi tornaré, 

(...)

L’oncle Cep, a qui l’ama Petra considerava fruit d’un pecat imperdonable. (...) Al seu marit abusador i femeller no li exigia l’acte de contrició i el propòsit d’esmena, en canvi culpava a les dones a qui el seu home havia sotmès per la força. (...) L’ama Petra va oferir a Déu, en sacrifici, els fills del pecat del seu marit, gran malparit.

Sabrem també que fou ingressat en un convent per servir com a frare en contra de la seva voluntat i així que en va tenir ocasió va canviar el seu destí:

Tots els frares socarrats, excepte un que els rep com qui espera l’exèrcit alliberador. (...) Ja no vesteix hàbits, sinó pantaló de pana, brusó i mocador de la malva.

(...)

L’oncle Cep, per fi alliberat, s’uneix als anarquistes de la Columna de Ferro. No escriu cartes a casa. No vol regressar a Xàtiva. (...) Creu que és més segur deixar que l’ama Petra el considere mort i màrtir com els altres frares calcinats.

(...)

Ell serà un mort més, com tants n’hi ha hagut des que s’ha acabat la guerra, i els que encara hi haurà, perquè el sac de la venjança dels vencedors és profund i encara queda molta fondària per a reblir. Per sort, hi ha hagut testimonis, gent resguardada que ha entrellucat que de nit ha arribat al carrer un Ford negre i dos hòmens han tret l’oncle Cep de casa per la força.

El seu retorn al poble d'origen ha coincidit amb la mort de la germana i el coneixement del nebot del què se n'aprofitarà, maldestre com era, mai no s'havia plantejat fer-se càrrec d'un adolescent i la seva relació la du amb constants anades i vingudes confoses:

Un dia, nebot, et duré a ca les xiques. (...) I em va entrar pel cos com ara un desfici, em va colpir el cap com ara una torba, com si diguérem un deler o ànsia o desig.

(...)

Em va revelar que no havia entrat a frare per voluntat pròpia, que l’havien obligat per a expiar el pecat d’un altre.

(...)

Durant una setmana sencera, l’oncle Cep va treballar de sol a sol.

(...)

La nostra vida era ara un bell somni il·lumina, almenys per a l’oncle Cep.

La història es complica amb el retorn al poble de "doña Petra", la que va ser responsable de la trista història de l'oncle i que enguany pot posar en perill la vida del jove Miquel fins el punt d'obligar-lo a fugir camuflat sota la identitat d'una dona i començar una nova vida lluny del que va ser casa seva:

 Jo desconeixia quin paper tenebrós jugava en les nostres vides “doña” Petra Devís, viuda de Prats. 

(...)

Les meues arrels: una gassó que rebutge, terra que m’espolse. (...) No vull records. No tinc somnis. No busque cap horitzó. Camine la vida sense elevar la mirada. 

No atorgue cap valor sentimental a les coses. No tinc tampoc sentit de la possessió.

(...)

Si no fora perquè no em plau dir que soc de cap lloc, diria que soc parisenc. (...) Ara treballe per a Revlon Cosmètics. Fa anys que ja no trafegue amb camions per les carreteres.

(...)

A mi tant se me’n dona la política.

I la història, val a dir que confosa i enrevessada, arriba al final, amb el protagonista vell i cansat:

Sé quin és el meu lloc polític. I el meu lloc en l’escala social. (...) He llogat un pis al començament de rue Caulaincourt, a l’altra banda del pont de ferro que travessa per sobre del cementeri de Montmartre. Un apartament com un puny on tinc les coses bàsiques que em calen per a viure.

(...)

Un dia volem tornar al barri de la infantesa i el barri hi és, fins i tot hi són els vells carrers. (...) A dir veritat, no som conscients que les ciutats es transformen i canvien com ho fem nosaltres.

(...)

Soc al llit. Tinc grip. Tinc febre. (...) Soc un jubilat que avui cova una grip insuportable. Soc un jubilat fatigat i oblidat, solitari i nòmada. (...) Jo també podria morir avui.

 

Qui de casa se'n va, a casa torna, va sentenciar, ni que sigui per morir entre els teus, en companyia , i no com un rodamon en terra estranya, sense pàtria ni destí.

             

 

Qui de casa se’n va

Toni cucarella

272 pàgines

Les absències

Tradicionalment m'ha costat molt d'afrontar les absències de qualsevol tipus, però quan ho he aconseguit he de reconèixer que sóc d'allò més radical. Ja m'enteneu, em refereixo a allò del "prou, és prou", que amb el que no hi ha remei no és qüestió de quedar-se enganxada.

El verd, el blau, el sol...
Els estimats camins!

Però hi ha absències més difícils d'assumir i la Irene ens fa una reflexió acurada i necessària en el seu relat.

Observareu que en cap moment s'hi deixa arrossegar per l'autocompassió o la pena invalidant. Els seus personatges afronten les absències, fins i tot amb un punt d'humor:

Veieu:

Et recordes desitjant-la, la mort, com quan a l’estiu feia molta calor i volies un gelat.

(...)

No et recordes pensant mètodes ni formes, sinó la mort com un fet que es poguera decidir, igual que es decideix portar vestits o pantalons.

(...)

Ho pensaves amb la tranquil·litat de trobar-te davant d’un plat fred damunt de la taula, sense la intenció d’acabar-te’l. (...) I la desitjaves sobretot al cotxe, amb la calor.

I després de la dura absència per la mort de la mare, arriba el moment d'afrontar una nova presència, potser incòmoda o potser gratificant. Però el que és segur és qe tindrà conseqüències:

Hi havia moments, potser dies, en què el pare em mirava i somreia. (...) Un dia d’aquells que em mirava i somreia, em digué que vindria una dona a viure a casa.

-És Berta. La coneixes. Et cau bé.

(...)

Passaren les setmanes i Berta començà a fer-se grossa. El seu cos se’m va fer estrany i ja no volia abraçar-la.

(...)

Fou xiqueta. Li van dir Irta i jo vaig passar a ser germana gran. Em deien així. 

I absències previsibles des del moment que són presències incòmodes:

Quedàvem un dia a la setmana.

(...)

Alguna cosa havia de canviar, però em sentia massa poca cosa quan el tenia al davant i no sabia com traure el tema.

(...)

L’endemà de matí em vaig vestir silenciosament i me’n vaig anar amb les meues coses.

I, és clar, si hem parlat de les absències dels adults, més o menys previsibles, l'autora també aborda les dels fills. Val a dir que no sempre ben portada pels pares:

Es van passar els díhuit primers anys de la vida de la seua filla planificant-ne la resta. Era el seu projecte i ella l’estava seguint al peu de la lletra.

(...)

Es van passar l’estiu preparant-ho tot: papers, roba d’hivern, papers, llibres, papers, ordinador. 

(...)

Els pares la van visitar per Nadal. Feia molt de fred, li van comprar un abric millor. 

(...)

L’any següent, els vols, se’ls compraria ella. 

Com es pot observar, el llibre està curull d'exemples i més exemples de situacions d'absències, algunes, naturalment, més reeixides que d'altres.

Jo només n'he fet un recull i ja va sent moment de tancar-ho, però no sense fer referència a la gran pèrdua: La memòria.

I sí, en aquest punt m'hi estendré un xic més, recolliré més pensaments i segurament hi pensaré més estona:

El sofà és el mateix (...) Se’ns ha quedat gran la casa, tota plena de cartells perquè et recordis on tens les coses.

(...)

-Nosaltres sols al món. ... No soc jo la que està al teu davant, soc un reflex que et serveix per emmirallar-te i col·locar l’ànima de l’interlocutor que necessites per dir el que et passa pel cap.

(...)

Continue llegint-te i llegint-me, potser llegint-nos. (...) En ta casa ja no hi ha armaris sense cartells que indiquen què contenen, perquè sense els cartells, pots passar-te tot un dia buscant on estan els gots. 

(...)

Em pregunte si també desaprendràs les lletres, si viuré el procés invers que visqueres tu amb mi, si arribarà un dia en què seràs com una criatura que acaba d’arribar al món.

(...)

No sé si eres tu el que està assegut a la butaca o només un cos buit que ni tan sols reconec com a teu. 

En conclusió:

Les absències:

Perquè l’empremta de les absències no s’esborraria malgrat el temps. Malgrat l’espai. Les transformaria amb cada arruga, amb cada cicatriu, amb l’erosió de la pell per l’existència, però hi serien.  

 

Les absències

Irene Klein Fariza

167 pàgines

Assaig general

Grafit a Sabadell

D'alguna manera, si haig de creure els comentaris documentats que he llegit, La Milena, torna a reflectir un tant les seves vivències personals en aquesta historia.

Sense entrar en aquestes consideracions, em centro en les meves impressions, que segons el començament del llibre, considerava que seria una lectura agradable i fins i tot un punt divertida. 

Veieu-ne:

Romeu i Julieta s’haurien acabat separant, ho sap tothom. Dos adolescents apassionats i malcriats, dos nens de casa bona somiadors i il·lusos no haurien tolerat que el seu amor s’afeblís i es transformés en una amistat, una germandat, una associació o com es digui ara, tampoc haurien acceptat tenir una relació oberta ni haurien permès que entressin terceres persones a la partida, tot i que eren joves, no eren ximples, en l’amor només existeix un nombre, ni el dos, ni l’u, ni el tres, ni el quatre, ni el cinc. 

I a partir d'aquí, ens trobem amb una descripció força acurada respecte l'ofici d'escriptor i les dificultats amb què s'enfronten:

Els escriptors sentim com una ofensa personal que el nostre llibre no estigui a tot arreu.

(...)

Tenir un bon editor és una cosa semblant a tenir un bon amant: et dona gairebé tot el que necessites, gairebé sempre hi és i et coneix gairebé perfectament.

(...)

Tots els escriptors creiem, almenys durant cinc minuts, que hem escrit una obra mestra.

(...)

Escriure bé no és suficient. (...) Res és suficient, res és garantia. 

No hi he escrit mai res que hagi pensat que pugui ser publicable, però sí que hi estic totalment d'acord amb aquest comentari de l'autora:

Finalment, on millor estan els llibres és a casa de cadascú.

I ja, un petit recull de tot el que m'ha semblat més significatiu o curiós.

I començo per aquests comentaris del Petit Príncep, un relat que sempre m'ha encantat, que, tal com ella mateixa comenta, també m'he sentit identificada amb el protagonista, que he regalat als meus fills i més tard als meus nets. I que, val a dir, que mai no he tingut aquesta impressió que ens comenta la Milena:

El Petit Príncep es mor al final del llibre. Ho vaig descobrir trenta anys després d’haver-lo llegit per primera vegada.

(...) 

M’hi vaig reconèixer en tres dels quatre grans temes del llibre: la solitud, l’amor i la tristesa. (...) Han passat uns quants anys des de la traumàtica experiència del teatre i fa unes setmanes vaig tenir ganes de tornar a llegir “El Petit Príncep”.

Ser feliç. El gran objectiu empaitat per tothom i sempre (considero) mal definit:

Ser feliç no és tan difícil, no calen tantes coses, no calen tantes persones, ni tant d’èxit, ni tants viatges, ni tants llibres.

(...)

Per ser feliç no cal escriure una obra mestra ni que algú es desperti al teu costat i et suporti cada dia de la teva vida.

L'autora, un cop més, fa una mirada enrere. Molt enrere, fins a la guarderia:

És el primer dia de guarderia. (...) Alguns nens ploren, jo no, soc una nena valenta i obedient. Soc una malcriada, però m’han ensenyat a comportar-me amb decència. 

(...)

Tinc quatre anys. Per primera vegada a la vida, d’una manera confusa i excitant, sento que al meu costat, amb uns pantalons curts de color beix, s’hi asseu l’alteritat,, l’aventura, el desconegut, el futur, la salvació i la mort.

I defugint les referències més personals i familiars que vessa l'autora, arribem al punt culminant, al qui dona títol al llibre:

Mai havia assistit a un assaig general i em va fer tanta il·lusió que em vaig vestir com hauria de vestir-me i gairebé mai em vesteixo.

(...)

El públic d’un assaig general és la gent que ens aprecia, que està de la nostra banda. No són els crítics ni la premsa, ni els productors, ni la gent guapa, són els que desitgen que les coses ens vagin bé de veritat, els que ens encoratgen i celebren els nostres triomfs i els que continuaran sent aquí quan tot vagi malament. Aquest és el públic, el d’un assaig general i també el de la vida, els altres, els ressentits, els puritans, els envejosos, els miserables i els covards mai estan convidats a un assaig general.

Ha estat una lectura agradable.

 

 

Assaig general

Milena Busquets

157 pàgines

 

Una ombra blanca

Grafit a Sabadell

La Bàrbara Simpson, una soprano famosa amb consideració de diva, ha patit un desmai enmig d'una representació, el teatre ha quedat en silenci, corprès; els músics resten desorientats, els col·laboradors més propers es mouen esverats sense resoldre res,  l'esglai i la confusió s'apodera de tots...

I més tard, un cop superat aquest primer moment de confusió, la retrobarem a l'hospital: Ha patit un infart del que l'han recuperada, però mentre ha estat sense sentit, ella assegura haver viscut una experiència propera a la mort. I contràriament al que es podria suposar, no hi va sentir por ni angoixa, només una calma i serenor que l'han omplert.

Ara el consell mèdic és reposar i recuperar-se, però les preguntes segueixen voltant al seu cap i veurem si arriba a ser capaç de resoldre-les.

Quan comença el relat, la trobem tractant de resoldre el seu futur més pròxim: 

Els metges li havien exigit  que fes un parèntesi llarg, no fos cas que la sort que havia tingut se n’anés en orris. Havia estat entre la vida i la mort.

(...)

Al Presbyterian Hospital van donar d’alta Barbara Simpson quasi un mes després d’haver-hi entrat. Va passar la convalescència a Long Island.

(...)

Va ser el seu metge, el que sempre l’atenia amb tot afecte -que la diva confiés en ell l’afalagava moltíssim-, l’encarregat de dir-li que si volia que la recuperació fos ràpida era imprescindible que fes bondat.

(...)

Havia de fer repòs i integrar gradualment l’exercici físic. 

Acorda contractar a Rose Barnes, perquè a més de ser la persona de confiança en què derivar totes les qüestions laborals pendents, li faci de secretària/biògrafa de les seves memòries:

Vaig traslladar-me, doncs, del meu petit apartament del Soho, que no arribava a trenta metres quadrats, a la torre de més de mil de Barbara Simpson i vaig ocupar una de les habitacions de convidats. 

(...)

Barbara Simpson i jo mateixa, Rose Barnes, en funcions d’acompanyant, biògrafa i secretària, vam agafar un vol a l’aeroport  Kennedy, a principis de setembre del 2005, amb destinació a Barcelona.

I, amb la col·laboració de Rose Barnes, inicia el redactat del que seran quelcom més que les seves memòries:

Des de nena, des que havien succeït els fets que li canviaren la vida, no suportava la foscor.

(...)

-Quan sigui capaç d’analitzar tot el que va passar se sentirà molt millor.

(...)

Barbara em va explicar que va venir al món la tarda del 6 de juliol de 1960.

(...)

Durant els primers mesos de Barb, Margaret cantava amb la seva filla penjada a l’esquena o a coll.

(...)

La vida nòmada dels pares no havia permès que Barbara anés a escola. Havia estat la mare la que li havia ensenyat les beceroles en un llibre que encara guardava. 

I potser de manera inesperada, o volgudament, al mateix temps que reviu el que va ser una pèrdua dolorosa, apareix un episodi que la va marcar de manera profunda i del qual mai abans no n'havia parlat:

Quan Mike li digué que la mare havia mort, Barbara es nega a admetre-ho. No era veritat. El pare l’enganyava. (...) Creure això la consolava.

(...)

Barbara va passar els dies que encara vingueren a casa dels avis desitjant amb totes les seves forces quedar-se sola per poder tornar a entrar a l’habitació de la mare.

(...)

Barbara reconstruí la seva arribada a Fosclluc amb records personals i detalls que Pandora Brunellesky li explicà temps després.

(...)

Aquella nit, la sisena, fou la darrera que jo vaig passar a Fosclluc. Quan el monstre va entrar no em va despertar.

Però la Barbara, Baba a partir d'ara, ha desaparegut:

Hi havia qui pensava en la possibilitat que la se n’hagués endut un pedòfil o un pervertit. 

(...)

Em bastà consultar les hemeroteques dels principals diaris per constatar que la desaparició de na Baba ocupà força espai a la premsa de l’illa.

(...)

La desaparició de na Baba havia generat una expectació enorme, segons també em va insistir el comissari. (...) El fet de ser estrangera, i més del Estats Units (...) encara ajudava menys a la imatge d’una Mallorca com a illa de la meravellosa calma.

I així, després de diverses indagacions que m'estalvio d'enumerar, gairebé arribem al final del relat.

El dia que feia cinc de la desaparició de na Baba, dimecres, 23 de juliol molt dematí, en Tià va tornar a baixar al poble. Tothom el va veure. (...) En Tià li va contar que havia trobat na Baba al capvespre del dia abans, tard.

(...)

Na Baba no parlava ni tan sols amb el seu pare, al qual evitava mirar. 

Ja podeu suposar que la Barbara, en el seu darrer viatge, diríem que a les estrelles, va trobar el consol que feia molts anys anava cercant, algun cop, fins i tot de manera intuïtiva:

Barbara Simpson i jo mateixa, Rose Barnes, en funcions d’acompanyant, biògrafa i secretària, vam agafar un vol a l’aeroport  Kennedy, a principis de setembre del 2005, amb destinació a Barcelona. 

(...)

Barbara se sentia alleujada. Havia trobat una solució contemporitzadora. (...) La missió que ens havia portat a Mallorca havia estat complida. 

Em preguntava si aquesta vegada el trànsit cap a la llum, cap a l’Arc de Sant Martí -havia estat l’últim que m’havia dit- havia estat tranquil.

(...)

Les religions han mirat de donar resposta a les preguntes dels humans des que les vam plantejar precisament per a obtenir respostes. (...) Freud assegurava que no som capaços d’acceptar la nostra anihilació i per això inventem la transcendència, la creença en el més enllà. 

 

Una ombra blanca

Carme Riera

318 pàgines