La protagonista del relat que ens ofereix Clarice ens la descriu com una jove d'aparença insignificant i poc o gens agraciada.
Per raons un tant desconegudes i aparentment a contracor, en Rodrigo S.R. és el narrador:
Em proposo escriure alguna cosa que no sigui
complexa, tot i que estic obligat a fer servir les paraules que us sostenen a
vosaltres. (...) tindrà set personatges i jo en sóc un dels més importants,
esclar. Jo, Rodrigo S.M. Aquest serà un relat antic.
(...)
La persona de qui parlaré és tan estúpida que de
vegades somriu als altres pel carrer. Ningú no respon al somriure perquè ni tan
sols la miren.
(...)
Amb aquesta història em sensibilitzaré, i sé
perfectament que cada dia és un dia robat a la mort. (...) Aquest llibre és un
silenci. Aquest llibre és una pregunta.
Tal com he avançat, el narrador tracta de comentar els motius que l'han dut a escriure. Fàcilment comprovem que les seves raons no resulten en absolut convincents:
¿Per què escric?
(...)
Confirmo que escric d’oïda. (...) No, no és fàcil
escriure. És dur com trencar roques. Però volen guspires i esquerdissos com
acers reflectits.
(...)
Escric per no tenir res a fer en el món: he sobrat
i no hi ha lloc per a mi a la terra dels homes. Escric perquè sóc un desesperat
i estic cansat.
I tot seguit s'endinsa en una descripció maldestra, ofensiva i cruel de la que serà la protagonista; Macabéa:
La noia tenia les espatlles corbades com les d’una
sargidora. (...) Ella era una mica com una idiota, però no ho era.
(...)
Ella havia nascut amb mals antecedents i ara
semblava una filla d’un no-sé-què amb el posat de demanar perdó pel fet
d’ocupar espai.
(...)
Hi ha pocs fets per narrar i jo mateix no sé
encara el que denuncio.
Però alguna cosa sembla que malda per canviar; i és que Macabéa ha conegut algú, té una il·lusió. Compartida? Això ja és més difícil d'afirmar:
El noi i ella es van mirar per entre la pluja i es
van reconèixer com dos nordestins, animals de la mateixa espècie que s’ensumen.
(...)
Una de les vegades que es van trobar ella al final
li va preguntar com se deia. (...) Ella sabia el que era el desig, encara que
no sabés que ho sabia. Era així: li venia gana, però no pas de menjar.
(...)
I el festeig continuava escarransit. (...) Ell
deia coses grans, però ella posava atenció en les coses insignificants com ella
mateixa.
I aviat arriba la confirmació que el festeig era només una il·lusió amb molt escàs fonament:
Sovint ell no apareixia a la parada de l’autobús..
(...)
Va ser llavors (explosió) que el festeig entre
l’Olímpico i la Macabéa es va trencar de sobte. (...) Ell la va avisar que
havia trobat una altra noia, i que aquesta era la Glòria.
(...)
La Macabéa va entendre una cosa: la Glòria tenia
una existència estrepitosa. I tot devia ser perquè la Glòria era grassa.
 |
| Només, i no és poc, la bellesa callada de les flors. |
No sé si l'autora esperava que se'n treies alguna lliçó d'aquesta història. El cert és que potser jo no he sabut trobar-li ben bé el què, i a banda de semblar-me trista i fins i tot cruel en alguns fets, no n'he tret cap més conclusió.
Aquesta peça breu, és l’última novel·la i la va publicar el març de 1977,
un mes abans de morir.
La revista cultural Núvol, al desembre del 2020 li va dedicar un extens reportatge
que podeu recuperar clicant aquest enllaç.
L’hora de l’estrella
Clarice Lispector
Traduït per Josep Domènech Ponsatí
151 pàgines
