 |
| Al Museu Europeu d'Art Modern |
Gairebé un milió de dones russes van ser ensinistrades i van lluitar en
l'exèrcit durant la Segona Guerra Mundial
Aquest relat és el testimoni
recollit en entrevistes amb les mateixes protagonistes que varen sobreviure.
Diu l'autora...:
Escric un llibre sobre la
guerra...
... jo, que mai no he estat de
llegir llibres de guerra, tot i que quan era petita i joveneta eren la lectura
preferida de tothom.
(...)
No coneixíem un món sense
guerra; el món de la guerra era l’únic que coneixíem. Encara avui no conec cap
altre món ni cap altre gent. Què potser ha existit mai?
(...)
Vull escriure la història
d’aquesta guerra. Una història de dones.
(...)
No escric sobre la guerra,
sinó sobre les persones a la guerra. No escric la història de la guerra, sinó
la dels sentiments. Sóc historiadora de l’ànima.
(...)
No em limito a gravar.
Col·lecciono, segueixo el rastre de l’esperit humà allà on el patiment
converteix una persona petita en una de gran.
I ja, a partir d'aquest punt, jo callo i només em limitaré a adjuntar un breu recull de les entrevistes a algunes de les
dones que varen viure i patir aquella guerra i les dures circumstàncies.
Al cap de disset anys, 2002-2004:
Miro de recordar quina mena de
persona era quan vaig escriure el llibre. Aquella persona ja no existeix.
(...)
“De dia teníem por dels
alemanys i els col·laboracionistes, i de nit teníem por dels partisans.
Els partisans se’m van endur
l’última vaca, només em quedava un gat.
(...)
Ens pensàvem que després de la
guerra... tot canviaria... Que Stalin tindria fe en el seu poble. Però encara
no s’havia acabat la guerra que els combois militars ja es dirigien als camps
de Magadan...
Maria Ivànovna Morózova (Ivànuixkina), caporala,
fractiradora:
De seguida ens van vestir amb
guerreres i gorres, ens van donar les motxilles i ens van carregar en un vagó
de mercaderies, damunt de la palla. (...) On anàvem? No ho sabíem.
Klàvdia Grigórievna Krókhina, sergenta major,
franctiradora:
Vaig tornar de la guerra amb
el cap canós. Amb vint-i-un anys i cabells blancs. (...) Mon germà va morir al
front.
De juraments i pregàries:
El primer any que vaig tornar
de la guerra, parlava sense parar. Hem callat durant molts anys; a casa i tot
callàvem. Durant dècades.
Només jo vaig tornar amb ma mare...:
Ens moríem per la vida sense
saber què era la vida. Tot allò només ho havíem llegit als llibres.
Ens posaven medalles petites:
Ens passàvem dies sencers a
la taula d’operacions. Estava dreta, però els braços em queien.
(...)
El que em
feia més por de tot era carregar morts.
(...)
- Ens retiràvem. Ens
bombardejaven. El primer any ens retiràvem constantment. Els avions nazis
volaven arran de terra, perseguien a tothom.
No era jo:
Recordo els sorolls de la
guerra. Al teu voltant tot brunzeix, grinyola, espetega pel foc... A la guerra,
l’ànima hi envelleix.
(...)
A tots els homes els hi escau
l’uniforme. I les dones quina fila fèiem? Amb pantalons, les trenes no eren
permeses, totes anaven rapades com els nois.
Nosaltres no disparàvem...:
A la guerra hi ha molta gent
...I moltes coses a fer.
(...)
Em passava el dia fent menjar
i de nit havia de rentar la roba dels soldats.
(...)
Jo no disparava. Feia
farinetes per als soldats.
(...)
Caminàvem de tres en tres,
agafats, i el del mig dormia un parell d’horetes.
Del silenci de l’horror i la bellesa de la ficció:
La guerra es va acabar, però
encara vam passar-nos un any desminant camps, llacs i rius. Durant la guerra,
tot ho llençaven a l’aigua.
(...)
Ho veia cada dia... però no
m’hi acabava d’acostumar. Un home jove i guapo que es moria... jo volia ser a
temps de... fer-li un petó.
(...)
Com ens va rebre, la Pàtria?
No puc dir-ho sense plorar. (...) Els homes no deien res, però les dones... ens
escridassaven. (...) Ens insultàvem de totes les maneres.
Mama, què és un papa?:
Tota la meva família va morir
durant la guerra. Quan es va acabar, no tenia ningú per esperar.
La guerra són enterraments
tota l’estona.
I es posa la mà al cor...:
I per fi, la victòria.
(...)
La nostra terra havia quedat
alliberada. Morir resultava insuportable del tot, enterrar resultava
insuportable del tot. Moríem per una terra estranya, enterràvem en una terra
estranya.
(...)
No acabàvem d’entendre d’on
sortia tot aquell odi? El nostre estava clar. Però, i el seu?
De sobte teníem unes ganes boges de viure:
Una persona es mor davant dels
teus ulls... i saps, veus que no hi pots fer res, que li queden pocs minuts. Li
fas un petó, una carícia, li dius paraules tendres. Li dius adeu. Tampoc no
pots fer-hi res més.
Aquelles cares encara les tinc
gravades.
Tots ens pensàvem que després de la
guerra, després d’aquell mar de llàgrimes,
la vida seria meravellosa. Bonica.
Després de la Victòria, després d’aquell dia...
Ens pensaven que tothom seria
bo, que ens estimaríem els uns al altres.
Que tothom viuria en germanor.
Com
esperàvem aquell dia...
Maleïdes totes les guerres!
La guerra no té cara de dona
Svetlana Aleksiévitx
Traduït per Miquel Cabal Guarro
412 pàgines
