Records dels colors

Vaig néixer en una època en què tots els colors es podien resumir amb facilitat en el blanc i negre, o potser més generalment, grisos en tots els sentits: Unes existències grises, uns treballs grisos, uns vestits també grisos, amb pocs matisos, amb gens alegria; i tot i així servo algun record que destaca entre tota aquesta grisor. Fins i tot els pocs cotxes que aleshores circulaven eren negres.

Dels colors el que més m'ha acompanyat al llarg del temps i que suposo ho farà fins al darrer moment, és el del sol de la tardor entrant pel balcó de la sala. Aquesta sensació idíl·lica sempre m'ha fet sentir en pau amb tot.

També recordo amb nostàlgia les vegades que fèiem alguna sortida al camp, gaudia tant de tots els colors que tractava de conservar aquesta sensació hores més tard, tot tancant els ulls i omplint-me del verd.

Però hi ha un altre color que em porta records, i és el vermell viu amb que un dia la meva mare va decidir fer-se  un vestit, més ben dit, era una faldilla llarga i àmplia, amb una brusa blanca lleugera, sense mànigues i un cinturó i les sabates amb uns talons prims i altíssims a joc, és a dir, del mateix color vermell. Tot això no tindria més importància sinó fora perquè aquest conjunt tant vistós se'l va fer per anar a l'església en el dia de la meva primera comunió, o potser era la del meu germà, ara dubto una mica, però tant se val, el que compta és el vermell. Recordo que el pare quan la va veure li va demanar que es canvies de roba, però ella volia entrar així, sabia que totes les mirades se li dirigirien, i pensava, i així ho va fer, atansar-se amb pas ferm per la nau central de la església a combregar, amb tot el què de desafiament a la hipocresia que ens envoltava comportava.

Val a dir que aquesta actitud tenia la seva raó de ser, ja que l'epítet "rojo" es feia servir sovint com una mena d'insult cap a tots aquells que per diverses raons havien estat a la guerra del bàndol republicà. Tot i que mani no li vaig preguntar, sempre he cregut que així la mare va voler demostrar que sí "roja" i què!!!

I burxant en el records i en les velles fotografies, m'adono que jo sempre havia tingut alguna peça de roba vermella o les llaçades que duia a les trenes acostumaven a ser d'aquest color, potser és casualitat? No ho puc saber, però estic gairebé convençuda de que no. La mare tenia molt caràcter.

I segueixo amb els colors. Quan vaig fer la primera comunió, els amos (i dic "amos" amb tot el sentit pejoratiu que comporta, perquè era així com els anomenàvem aleshores) de l'empresa on treballava el meu pare em van regalar un vestit: era de color groc i tenia unes tulipes brodades. El color em va agradar molt i va ser uns quants anys més tard que ja quasi adolescent la mare em va fer un vestit, també groc que vaig dur molt temps aleshores amb unes sandàlies també grogues que no vaig voler reconèixer que m'estaven estretes i em van encetar els peus. Curiosament, no he tornat a tenir cap altre vestit d'aquest color.

Cosa rara, tinc fotografies amb els dos vestits, però com són en blanc i negre, no es pot apreciar el groc; tot i així, les hi poso, em fa gràcia, això sí, poca conya amb la cara de pàmfila que faig.

 

     Amb el meu primer vestit groc                                      Amb la meva cosineta