El cel no és per a tothom

Un relat complex, però al mateix temps, o justament per això, força quotidià i realista amb un final un tant incert i no gaire tranquil·litzador, però en la línia de tota la història d'unes germanes bessones, la Sara:  Sap recitar fins a la taula del nou sense entrebancar-se, del dret i del revés, però no sap dir mai què farà quan sigui gran, i la Eva: Li venen al cap idees i més idees -faré, faré, seré, seré-, i mentre s’adorm no para d’imaginar , perquè hi vol somiar, perquè als somnis tot se sent com si fos real.  que no s'entenen (sóc mesurada) i amb un secret que esbrinarem gairebé al final del llibre, un germà, en Pep, atrapat enmig de les picabaralles de les dues, i una mare dominadora i esquerpa i un pare  de baixa permanent per malaltia, menyspreat per la dona.

El pare gairebé només viu per confeccionar les seves maquetes d'avions, alhora que es mostra resignat als exabruptes que li dedica la seva esposa que ha muntat una perruqueria als baixos de casa seva i que es creu amb el dret de vantar-se d'estar mantenint la família. Ell, en el seu moment va rebre l'ajut d'una antiga amistat per tal de poder cobrar una indemnització, cosa que, per estrany que pugui semblar, la seva dona no li ha perdonat mai:
.

La taula del quarto dels avions és un desori de pots, pinzells i eines gairebé quirúrgiques.
(...) 
La mare: A la botiga té la paciència que no té a dalt a casa. (...) Amb la mare no valen mai (els peròs). I amb el pare, si és davant d’ella, tampoc.

(...)

No ha paït mai que un fill de general -aquesta amistat teva del brazo en alto- fes valer les seves influències perquè la fàbrica indemnitzés el pare. 

Les bessones: 
Ja han aprés que, quan parlen d’elles, tot s’ho han de repartir per la meitat. En canvi el Pep tot ell és eixerit, tot ell és ros, tot ell...

(...)
La Sara s’inventa vides a la mida de cadascun perquè la seva pròpia, per experiència, només l’allunya de la majoria de la gent. (...) La Sara menteix amb les veritats dels altres: és al màxim que la seva curta imaginació li permet arribar. (...) La Sara dels mil amants, que a tercer de BUP ja s’entenia amb el primer home compromès de la seva vida, no ha perdut la innocència fins als vint-i-set anys

Perquè si fa vint anys l’Eva somiava que faria, faria, faria, als quaranta-quatre només li queda refer-se i encara gràcies. Perquè si ahir en aquesta hora tenia tot el temps per a ella, ara té tot el contrari. (...) L’Eva pensa en el Pep i en la família pròpia, una de tantes on petits i grans arriben que no hi ha res a repartir. Aleshores les pugnes són per guanyar-se els béns intangibles: l’amor, l’admiració, l’orgull dels pares.

En Pep, el germà petit, tot i ser una mica eixelebrat (de vegades els germans petits ja els passa) i una mica baliga-balaga, és el que hi posa més seny en les contínues disputes familiars i el que les seves reflexions semblen les més raonables. En el moment en què s'inicia la història, viu en parella, té una criatura i es qüestiona el seu futur:

Cada mes -el Pep no sap gaire, com va- el pare cobra uns cèntims que li van costar els favors d’una amistat de la mili. O els favors només van ser per a una indemnització que la mare no en vol ni sentir a parlar, i els cèntims li plouen del cel. Sigui com vulgui, el pare no treballa perquè té els pulmons delicats -això sí ho sap bé, el Pep-, d’aquí el trasllat a les Cases i el mal humor de la mare.
(...)

Viuen en un poble de mar, com havien jugat a somiar els dies desfasats que alhora enyoren i volen esborrar, quan queien plegats sobre un matalàs sense funda i es feien promeses que avui els semblarien ridícules i puerils. Perquè ara són tres.
(...)

Ja fa set anys que van venir a fer vida lluny d’on tenien la vida. La idea era tornar a començar, fer amistats noves, records nous, però passat aquest temps no han sabut fer forat en el teixit del poble
(...)
Potser fer-se gran ja és això: cadascú surt del capoll com surt, i després vola fins on pot amb la traça que li ha tocat. 

(...)
El Pep ha tingut poques coses clares a la vida, excepte aquesta: que ara està atrapat, que el seu futur ja no és seu

I mentre la Sara ha tingut una vida d'una sexualitat que en certa mesura podríem considerar més lliure, els seus germans han tingut fills: Recentment en Pep, com hem comentat, n'ha tingut un i l'Eva, que s'ha separat del seu marit, en té dos ja adolescents: l'Ona: L’Ona només veia que sa mare la controlava, perquè tal com és l’Eva... (...) L’Ona és un subjecte que comença i acaba en si mateix, generadora de causes i efectes propis.(...) L’Ona ha assumit la separació abans que el Lluc, petit i sensible. I en Lluc: En Lluc no és, ni de lluny, l’Ona. La maduresa que té ell als vint anys no la té als vint-i-dos sa germana. 

Potser en aquesta amarga reflexió que recullo per tancar, s'hi troba resumit tot el sentit d'aquesta història que em permeto recomanar-vos:

De mentides també en viuen les parelles. De vegades, com més grosses millor.