Andorra

Ignoro per què l'autor, en Peter Cameron, va decidir nomenar Andorra al lloc entre metafòric i idealitzat on es desenvolupa la història, però, el cert és que es tracta d'un estrany i imaginari país. En un país tan petit, els estrangers -nouvinguts- són atractius simplement pel fet que són desconeguts. Per tant, tot i la coincidència amb el nom, no hi podem trobar cap semblança amb l'Andorra veïna.

Però centrant-nos en la història: Un home procedent d'Amèrica, per raons que en principi ens són desconegudes, decideix traslladar-se a Andorra. S'hi instal·la a l'Excelsior, l'únic hotel del lloc que a més disposa d'uns apartaments destinats a allotjar clients de llarga estada, tot i que manifesta el seu desig de trobar un allotjament particular més permanent.

...la meva habitació de l’Excelsior era un lloc de Déu, i em va saber greu marxar-me. (...) Sempre que penso en Andorra, la veig com realment la vaig veure per primera vegada: estesa a sota meu, inundada pel sol, meravellosa. 
(...)

Com que mai no sabem si arribarem allà on anem, sempre és un descans arribar-hi.
(...)

Andorra era un lloc que m’obligava a descriure-me’l tal com l’experimentava. 

I ha triat Andorra perquè... Fa molts anys vaig llegir un llibre... 

Aviat les diferents persones influents del lloc, casualment dones, tracten de fer-se amb la seva amistat, tot i que en un principi ell sembla cercar la solitud, aviat es deixa arrossegar per les noves amistats:

He sopat sol prou sovint com per poder estar relaxat quan ho faig, però gairebé mai no ho estic. Sóc massa conscient d’estar sol. 

De sobte, la pretesa idílica vida del lloc es veu alterada per l'aparició d'un cadàver mutilat. A partir d'aquest moment, tots són sospitosos i a raó d'aquest fet, marginal, anirem descobrint la veritable raó de la fugida del protagonista i llur necessitat d'anonimat.

Un relat, si més no curiós, que no deixa mal sabor tot i que tampoc no m'ha semblat especialment rellevant.

Un protagonista crític amb el sentit religiós i en una hipotètica salvació espiritual, senzillament només tracta de seguir endavant tot i la feixuga càrrega que porta al damunt i que, potser, acabarà passant-li factura:

No sé per què sentia la necessitat de defensar-me contra la religió, com si fos una malaltia. (...) M’intriguen les persones intel·ligents que són religioses.
(...)

No crec en la salvació. Sí que crec que vivim inútilment i en va.
(...)

Gran part de la meva vida ha estat així: tirar endavant només perquè ja he arribat més enllà d’on girar enrere era una opció.