El conte de la Serventa

No es gaire habitual que l'autora es presenti i ens parli del per què del relat, però en aquesta ocasió, Margaret Atwood ho fa:

Com que vaig néixer el 1939 i vaig començar a tenir ús de raó durant la Segona Guerra Mundial, sabia que els règims establerts podien desaparèixer d’un dia per l’altre, i que els canvis podien ser fulgurants.
(..)

Al llibre, tant la Constitució, com el Congrés han deixat d’existir; la república de Galaad ha sorgit de les essències puritanes del segle XVIII que sempre hi ha hagut als fonaments dels Estats Units d’avui dia que creiem conèixer.

L’acció se situa a Cambridge, a l’estat de Massachusetts, seu de la Harvard University.
(...)

El llibre, per tant, no és “antireligiós”, però sí que està en contra de la utilització de la religió com a façana de la tirania, que és una cosa del tot diferent.

Un relat inquietant que com a dones, els furta la pròpia identitat i les converteix en contenidors de criatures que les altres dones ja no poden concebre.
Relatat en una suposada primera persona, no ens deixa indiferents:

Som úters amb cames, res més; vasos sagrats, calzes ambulants.
(...)
Una casa; això és el que som. El Senyor és el cap de casa. Ella la guarda. Tenir-te i guardar-te fins que la mort ens separi.
(...)
Em porten al metge una vegada al mes per fer-me anàlisis: d’orina, d’hormones, de sang. Papanicolau. Igual que abans, amb la diferència que ara és obligatori.
(...)
Tinc trenta-tres anys. Tinc els cabells castanys. Faig metre setanta sense sabates. Em costa recordar quin físic tenia. Tinc els ovaris funcionals. Encara me’n puc sortir. 

No ens equivoquem; no es tracta d'esclaves sexuals, sinó de dones fèrtils que són utilitzades com a procreadores forçades i forçoses pels auto nomenats "Guardians de la Fe:

Guardians de la Fe: No són pròpiament soldats; compleixen serveis rutinaris de vigilància i altres funcions subalternes, com ara regirar la terra de la Muller del Senyor, i, deixant de banda els que són Espies d’incògnit, són curts, vells, inaptes o molt joves.
(...)
Ara anem pel mateix carrer, per parelles, de vermell, i no hi ha cap home que ens digui cap obscenitat, ni que ens parli, ni que ens acariciï. No ens xiula ningú.

En algun moment, els lectors ens demanem: "I no es poden rebel·lar, fugir...?":

Ens poden fer gairebé de tot, però no tenen permès matar-nos, si més no legalment: ni amb agulles de fer mitja ni amb estisores de podar, ni tampoc amb cap ganivet agafat de la cuina, i encara menys si estem embarassades.
(...)
Ens poden pegar; n’hi ha precedents a les Escriptures. Però no poden fer servir cap instrument; només amb les mans.
(...)
La nit és meva; és el temps que tinc per a mi per fer el que em vingui de gust mentre no faci soroll ni em bellugui, mentre m’estigui quieta i estirada al llit. (...) La nit, en tot cas, és el meu temps lliure. ¿On puc anar? 

A partir d'aquí, la història és gairebé el menys important, o si més no així m'ha semblat a mi. En efecte, hi ha una trama, les vivències de la protagonista en el sí de la família amb que haurà d'estar-s'hi un parell d'anys, esperant que el "Senyor", potser estèril, la fecundi. En cas contrari, entrarà a formar part d'un grup de dones que ja no tenen cap interès per la comunitat, només compten les dones embarassades a les que, un cop hagin parit els arrabassaran la criatura:

Una dona que està embarassada no està obligada  a sortir al carrer ni anar a comprar. La passejada diària per tenir la musculatura abdominal en perfectes condicions deixa de ser perceptiva. Només li cal fer els exercicis de terra i els de respiració. 

I concloc:

M’agradaria que aquesta història fos una altra. M’agradaria que fos més civilitzada. M’agradaria que donés més bona imatge de mi; no per força una imatge de persona més feliç, però sí amb més empenta i menys dubtes, no tan preocupada per petiteses.