Canteu, esperits, canteu

Vagi per endavant que els relats o les pel·lícules que coneixem com a "road movie", no m'agraden especialment, tret d'alguna excepció; tot i això, en aquesta  ocasió, es tracta d'una història on en el transcurs del viatge, els fantasmes o esperits adquireixen un paper important. Així és en essència "Canteu, esperits, canteu" de Jesmyn Ward:

Així sabrem de'n Given, l'oncle mort mort de'n Jojo que en ocasions veu la mare:
Fa tres anys vaig fer-me una ratlla i vaig veure en Given per primera vegada.
(...)

Quan vaig veure en Given-no-Given per primera vegada, no en vaig dir res a la Ma. 

I també coneixerem en Richie, un noi que als tretze anys va morir en la presó on ara es troba en Michael, el pare de'n Jojo, el narrador, i de la petita Kaila:

Jo tenia tretze anys i sabia moltes més coses que ell. (...) Miro en Jojo i la Kaila mentre dormen ben escarxofats i em pregunto si mai vaig dormir així quan era petit.
(...)

Mentre observo aquesta família sento com si algú m’aferrés les entranyes i me les retorcés i estirés. 

Per la resta, el que havia de ser un breu viatge de la mare i una amiga, cap a la presó a recollit en Michael, que ha complert el temps de condemna; entre aturades delirants bé per recollir o canviar droga o bé per mig atendre els nens als que han obligat a viatjar amb elles, tot i les dificultats del trajecte, i la poca o nul·la capacitat per atendre'ls mínimament bé.

D'en Michael no sabem gaire cosa, no tal sols el per què s'ha passat uns anys a la presó. El poc que coneixem ho és des del record de la dona, la Leoni, que està perdudament enamorada d'ell, molt per sobre de l'estimació pels fills dels que habitualment se n'ocupaven els avis i ara des que l'àvia (Ma) està greument malalta, és només l'avi (Pa) el qui s'ocupa i preocupa:

En aquell temps jo no m’adonava que en Michael de vegades es fixava en les coses i de vegades no, que a voltes em veia i que després, durant dies, setmanes senceres, no em veia.  Que en aquell moment jo no era important.
(...)

En Michael no m’escrivia mai sobre la violència a la presó, sobre les coses que hi passaven a la nit, als racons foscos i dins les cel·les tancades i barrades: els apunyalaments, els penjats, les sobredosis, les pallisses.
(...)

La part meva que pot pensar en altres coses que no sigui en Michael sap que en Jojo  no diu la veritat. Que no està bé, perquè està molt preocupat per la Michaela.

En Jojo, amb un pare absent i una mare habitualment consumida per les drogues i totalment fora de sí pensant en el seu home, admira i estima l'avi, tracta d'imitar-lo en tot:

M’agradava quasi tot el que feia el Pa, com ara la manera com es dreçava quan parlava; m’agradava com es pentinava els cabells cap enrere i se’ls allisava per assemblar-se als indis que sortien als llibres que llegíem a escola. 
(...)

Això és el que fa el Pa quan estem sols i ens quedem a la sala d’estar fins ben entrada la nit, al pati o al bosc. M’explica històries.

Tanmateix igual que a la seva vida, el viatge no transcorre en línia recta; donen tombs i més tombs, s'encallen en absurdes parades, passen fam, fred i es veuen obligats a rebolcar-se en la seva pròpia brutícia, mentre els esperits els van rondant reclamant també la seva parcel·la d'atenció:

Perquè no caminem en línies rectes. Tot passa alhora. Tot. Tots som aquí al mateix temps. La mare i el pare i els pares dels pares.