GAZIEL

Aquestes Meditacions en el desert 1946-1953 escrites per en Gaziel, del qui haig de confessar el meu desconeixement, fins el punt d'ignorar que era català, no són fàcilment resumibles, és així que em limito a fer una selecció d'aquelles frases o aspectes que per algun motiu m'han resultat especialment significatives. Potser si us decidiu a llegir aquest breu llibret, en podeu aportar quelcom més:

Meditacions en el desert es va publicat a París pel maig de 1974, obtingué el premi “Serra d’Or” el 1975, i té per tema el dia a dia de la vida intel·lectual i política a Madrid del 1946 al 1953. (...) Quan, el 1975, a Serra d’Or vam decidir  -J.M. Castellet, Joaquim Molas, Joan Triadú, Josep Faulí i jo mateix ( Pere Gimferrer)- premiar aquest llibre prohibit i clandestí, poc ens pensàvem que el futur ens el rescabalaria tan gasivament. 
(...)

Llavors, per què desitjo publicar aquestes meditacions enfebrades? No valdria més esqueixar-les? (...) No és pas el llibre d’un vençut, un perjudicat o un ressentit.
(...)

La joventut educada pels idealistes més o menys sincers encarregats de formar-la, l’acostumen a venerar com a cosa sagrada i immutable, perquè els diuen -no sé pas per què- que els “bons” sempre guanyen, mentre els “dolents” infal·liblement sucumbeixen. (...) En política, els crims més grans queden sovint impunits, però les falses jugades es paguen d’una manera implacable.

1946:

La por és un fonament detestable per a assentar-hi res definitiu.
(...)

Perquè si la gent de cabals i d’ordre li tancava les portes i finestres, què volien que fes la República abandonada enmig del carrer? 

(...)

Ara: els militars tragueren, com els burgesos volien, les castanyes del foc; però va ser, naturalment, per menjar-se-les ells. 

(...)

Jo he acabat per no creure en les revolucions. (...) Totes les revolucions venen de dalt. Les multituds enfellonides no són res més que les vibracions iniciades a la superfície de l’aigua, cada vegada més profundes; però les pedres que les provoquen, com les mateixes mans que les llencen venen, sempre de més amunt, de molt més amunt.

1947:

El triomf d’una bàrbara dictadura del proletariat no és mai altra cosa que la revenja de l’odi implacable acumulat sota una bàrbara opressió de les dretes.
(...)

Si fem, doncs, una tercera guerra mundial, en nom del que sigui (que això, ja es veu no compta gaire), on anirà a parar el poc que queda d’Europa?...
(...)

Espanya és essencialment antieuropea, políticament parlant.

1948:

La guerra civil d’Espanya, el 1936, varen provocar-la, d’una banda, la ineptitud governamental de les esquerres espanyoles, mediatitzades progressivament per l’anarquisme social i el filosovietisme polític; i, d’altra banda, el tancament obtús de les dretes, sorrudament reaccionàries, davant el règim republicà.
(...)

El règim franquista no té ni la més mínima importància fora d’Espanya, i podria continuar indefinidament, eternament sense que hi repercutís res. (Aquest és, justament, el pitjor dels nostres mals: com que no molesta, i només fa somriure, ens el deixen). 

1949:

 La cosa del món que ara m’agradaria més saber és la data exacta de la meva mort. (...) He complert 62 anys. Tant puc viure’n encara dos com dotze, com vint-i-dos. M’és igual. (...) Si jo sabés quan he de morir, fóra un dels homes més feliços del món.

1950:

Resum:

Si jo governés a Catalunya, a hores d’ara, ho sacrificaria tot, absolutament tot, a la unió dels catalans.

No és que sigui aquesta una tasca indispensable: és L’ÚNICA.

1951:

Segons el sentit que Castella ha donat a Espanya i ha imposat a tots els pobles peninsulars, amb la sola excepció de Portugal, els catalans no som espanyols.
(...)

Mai els pobles no catalans d’Espanya no voldran ni podran reconèixer la nacionalitat, la personalitat catalana, tot i ser clara com l’aigua. I ella, per sí sola, és, de passada, tan feble, tan minsa!
(...)

La Història d’Espanya podria resumir-se dient que és la història d’una família pobra, nombrosa i malavinguda, amb més caràcter primari en els seus diversos components que d’esperit col·lectiu.
(...)

Es veu que a Espanya no hi ha manera de treure’s de sobre els militars (ni els capellans polítics)
(...)

 Perquè, mentre tot l’Occident refloria, treballava i cantava, Espanya queia cada vegada més en la indolència i la misèria, passat el somni efímer d’una glòria gratuïta: així com tampoc no gaudir de la Reforma, de la transfusió de sang que li donà la llibertat religiosa. 

1952:

Avui compleixo 65 anys i vaig a posar punt a aquestes notes començades ara en fa sis i mig. Llavors jo encara creia en la possibilitat de veure redreçades les iniquitats pervingudes a Espanya, per haver permès els triomfadors de la segona guerra mundial la victòria de Franco i l’establiment del seu règim tirànic.