Vides potser

Quan el coneixem, el nostre protagonista principal és un senzill vigilant de sala de museu.

La seva vocació oculta sempre ha estat la de treballar com a investigador privat. Un somni un tant insòlit que, contra tot pronòstic, ell s'entestarà a tractar de fer realitat.

Per sorpresa del propi protagonista, el seu primer encàrrec resulta quelcom intrigant i fins a cert punt insòlit i, per fer-lo més intrigant si cal, li arriba per mitjà de la Dora, una intermediària, suposadament advocada, que no sap o no vol informar-lo de la identitat del client:

Era dilluns vespre quan vaig rebre la trucada de la Dora. Va presentar-se com a advocada.

(...)

Durant un període d’un any a comptar des de l’endemà de la signatura del contracte, jo hauria d’investigar la vida d’una persona, la identitat de la qual em seria comunicada amb posterioritat al meu compromís formal, sotmès a clàusules draconianes de confidencialitat.

(...)

Només havia “d’investigar la vida” del subjecte. I, un cop finalitzat el període d’un any, lliurar per escrit un informe exhaustiu.

Bon començament, d'aquells que "enganxen".

I el que segueix m'ha semblat igualment encoratjador. De fet, avançant en la història ja se'ns desvetlla el nom de la persona a investigar, així com la població on s'hi troba:

Un cop tramitada l’excedència del museu, vaig considerar que el primer que havia de fer era conèixer el poble on vivia l’Orson Mur.

Santa Marta té una població aproximada de 2.300 habitants.

(...)

Ara calia decidir com podia investigar la vida d’Orson Mur amb la discreció que hom atribueix a l’ofici de detectiu. 

Per tal de no allargar-me massa, faig un salt i m'avanço als esdeveniments:

L’Orson era algú nou per a mi, però jo mateix també ho era. M’havia dibuixat una identitat concreta i ara era el moment d’exercir-la per primer cop.

(...)

Gairebé dos mesos més tard de parlar amb l’Orson per primer cop, m’instal·lava en el meu nou domicili.

L'autor ens presenta diferents personatges, que alhora volen ser una mena d'homenatge a persones reals que d'alguna manera l'han inspirat:

Mossèn Riera, la Maria de l'estanc, la Mar, la Diana,, l'enterramorts... 

Tots i cadascun tindran un paper més o menys intens en el desenvolupament de la investigació de la vida de l'Orson Mur, del qual, quan més coses coneixem, menys interessant, en el sentit conflictiu, el trobem:

Acabo sabent que els divendres l’Orson dina a La Perla. Em faig el topadís i li proposo de dinar junts i al final els divendres sempre dinem plegats.

De fet, la història sembla donar un tomb i de qui coneixem més intimitats és del propi investigador: 

Em sobta la gent que no llegeix. M’inquieta com algú pot renunciar a aquest plaer tan intens. Suposo que als aficionats a caminar per la muntanya o  trens elèctrics els hi passa el mateix. Suposo que tothom que té una passió pensa que la seva és la millor.

(...)

Hi ha dies que no surto de casa ni per esmorzar. Dies de rebregament. De mandra absoluta. No em dutxo i vagarejo pel pis.

(...)

I seguir la rutina d’anar a veure la mare un cop al mes. (...) Un ritual que serveix per diferenciar.me del cabró del meu germà que no hi va mai. 

I la vida senzilla i austera del petit poble va conquerint el nostre protagonista. Ja poc l'importa la missió que l'ha dut allà i se sent completament integrat en el seu paper no d'investigador, sinó, més aviat d'estudiós de poesia que compleix un encàrrec per a una editorial:

M’estava aficionant a investigar vides. M’agradava cada cop més.

(...)

Sempre m’han interessat les vides complexes que s’escapen de l’habitual.

(...)

I també hi havia el meu interès com a investigador. 

I pràcticament la història arriba al seu final. Han quedat moltes coneixences pel camí, força amistats, alguna relació sentimental, descobertes un tant inquietants... Força històries quotidianes explicades amb molta intensa precisió que, només llegint-les hi podreu trobar l'interès. 

Jo ho deixo aquí:

Ha passat un any. L’Orson Mur és el meu amic i la seva vida és interessant i alhora trista. 

I com no, una interessant i clarificadora entrevista d'en Xavier Grasset, a Joan Vigó 

                                           La podeu recuperar clicant aquest enllaç.

Octubre, 2024 
Sarroca, Buseu, Cuberes, Serrat de Sant Joan...

 

Vides potser

Vigó, Joan

272 pàgines 

L'amo

Agost 2024
Terrassa. Castell de les Fonts

Segur que recordeu en Gregor Samsa el personatge creat per en Kafka a "Metamorfosi", que un bon matí es desperta transformat en un insecte.

Doncs en Ludvik Slaby, el protagonista d'aquesta història també pateix una transformació, potser menys monstruosa, potser menys evident, però amb conseqüències també dramàtiques.

Quan el coneixem, ell, en Ludvik és el cap de premsa d'una prestigiosa editorial. Un treballador estressat, infravalorat, menyspreat..., però eficient i eficaç.

Com possiblement n'hi ha tants:

Em veig els primers temps liquidant la meva alegria mentre mentia amb tot el cos i em repetia : la feina, la feina, el més important és mantenir la feina.

(...)

Entre dir i callar, entre recordar i oblidar, entre saltar i no saltar, dins d’aquest túnel, en aquesta hora incerta en què una senyora em crida que em faci enrere. (...) Entre fer una cosa i no fer-la, sempre queda l’opció d’escriure-la.

Les oficines, no presenten cap condició adequada no ja per treballar, que tampoc, sinó per sentir-se mínimament confortable: 

La primera sala després de passar la porta de la nova oficina tenia per tota llum la resplendor mòrbida i blau grisosa que es filtrava d’una finestra que donava al celobert.

(...)

Aviat em facilitarien un ordinador potent, silenciós, amb accés a la xarxa.

(...)

Així vaig convertir-me en Cap de Premsa de la Societat Limitada de K.

Un Cap de Res, era jo.

Un cop el tenen contractat, sempre amb un munt de condicionants, comença un llarg període del que l'autor anomena "domesticació". Veieu: 

El cas és que aviat vaig ser objecte d’un llarg i exhaustiu procés de domesticació per part de K, al qual vaig avenir-me. (...) Per a K no es tractava simplement d’acomplir les seves ordres, sinó sobretot, com vaig descobrir, d’executar-les a la seva manera, amb indiferència de si la seva manera de fer les coses obeïa als més elementals principis de racionalitat.

(...)

El “període de prova” establert no va servir per demostrar les meves competències professionals, sinó per avaluar altres capacitat sense les quals de cap manera podria haver estat admès a la Societat Limitada de K: la paciència, l’obediència, el silenci -saber callar-, la resignació, la submissió, o sigui i en resum: la matèria d’avaluació va ser la capacitat d’adaptar-me a la cultura de la cultura.

Un cop superat aquest "període de prova", es decideix fer efectiva la contractació i, fins i tot, li concedeixen el privilegi d'emprar un ordinador amb accés a Internet. Això sí vell i tronat i amb una clara intencionalitat al darrere:

Feia temps que se m’havia atorgat el privilegi de tenir un ordinador de deu anys d’antiguitat finalment connectat a la xarxa. (...) El meu correu. Internet.

(...)

Escriptor de correus electrònics, aquest seria el meu ofici.

El pas següent, és concedir-li el beneplàcit de ser rebut al flamant despatx del Director General: L'amo:

I així va ser que al cap de tres mesos d’haver posat els peus per primera vegada en aquella oficina despullada de tota ornamentació supèrflua vaig ser convidat a seure a la taula del despatx banyat de llum del meu amo.

(...)

Amb tot, vaig signar la meva sentència, i seguidament vaig aplicar-me a oblidar-la i a estimar el meu carceller.

I ja, com es pot suposar, el pas següent ja és la total acceptació de la seva submissió incondicional:

Mireu-me ara, que soc la docilitat encarnada en un subaltern que camina amb peus de plom sobre els llots de la cultura de la cultura. Celebreu el meu entusiasme amb la mateixa discreció que celebro cadascun dels meus èxits minúsculs.

(...)

El procés de destrucció de la meva persona, sempre segons l’anàlisi de les meves veuete4s indòmites, havia començat encara abans, en el precís moment en què va llançar la primera bateria d’advertiments sobre conductes que jo no hauria de posar mai en pràctica en aquella Societat Limitada.

Per descomptat que la història segueix amb episodis cada cop més enrevessats en els què la degradació d'en Ludvik es fa més i més palesa:

A mi només m’interessava que em deixessin tots en pau perquè era una cosa buida per dins, tot i tenir ulls a la cara.

(...)

El càstig moral que m’autoinfligia dia rere dia es reflectia en el meu aspecte físic. (...) A casa demanava a la Vera que em deixés estar sol deu minuts al sofà.

(...)

Les raons per entregar la meva ànima a K no eren compreses ni compartides ni per la Vera ni pels amics de confiança. 

(...)

Juntament amb la capacitat d’opinar, vaig anul·lar la capacitat de decidir sobre les qüestions més ínfimes de la meva feina.

El ferri control que s'exerceix sobre ell ja no es limita només a l'espai laboral: 

Els mecanismes de control que K exercia sobre mi fora de l’oficina eren imperceptibles. 

(...)

La presó ja no era l’oficina de K, sinó dins del meu cap.

(...)

M’havia convertit en la seva joguina trencada, la seva decepció. 

(...)

Soc la personificació del càstig merescut, la justícia còsmica que castiga sense remordiments l’ambició desmesurada i presumptuosa de K, així com la trista servitud del seu far. 

En conclusió: La metamorfosi, la destrucció de la seva humanitat ha quedat consumada.

Ja no hi ha marxa enrere.

 

L’amo

Miquel Adam

221 pàgines