Les desgràcies mai venen soles

Branques despullades
El Catllaràs.

Començo presentant el protagonista, que, casualitats de la vida, adquireix una actualitat indesitjable aquests dies que s'està tractant el tema de suposats abusos sexuals per part d'un conegut polític.

En el cas que ens ocupa, es tracta d'un professor universitari, però pràcticament tota la resta presenta un lamentable paral·lelisme.

Està bé de salut, té el cap clar. Per professió és, o ha estat, professor universitari. I l’estudi encara ocupa, de manera intermitent, el centre de la seva persona.

(...)

En el terreny del sexe, el seu temperament, per bé que intens, no ha estat mai apassionat. 

Malgrat el que he comentat, i suposadament comprovat, el professor no sembla tenir cap mena de problema en seguir exercint, fins que un dia, es topa amb l'antiga alumna, la que va agredir sexualment:

Continua ensenyant perquè li proporciona un mitjà de vida; també perquè l’ensenya a ser humil, li fa veure el seu lloc al món.

(...)

De sobte, un dissabte al matí, tot canvia. (...) quan els seus ull topen amb una figura prima davant seu entre la multitud. És la Soraya, no s’equivoca, amb dos nens al costat, dos nois. Porten paquets, venen de comprar.

I recorda. I coneixerem la història. O una part de la mateixa, la que ell troba convenient recordar:

L’endemà, a les quatre de la tarda, es presenta a casa d’ella. (...) No és violació, no ben bé, però en tot cas no és desitjat, no desitjat en absolut.

(...)

Li fa l’amor una vegada més, al llit de l’habitació  de la seva filla. 

Però la suposada immunitat, sortosament s'acaba. En el relata no s'aclareix si és que la noia decideix rebel·lar-se o potser la resta d'alumnes ho intueixen i investiguen... El cas és que:

Dimecres la classe va malament, divendres encara pitjor. L’assistència és mínima. (...) Tothom ho sap. 

(...)

Així és com comença.

Vull creure que qualsevol al seu lloc, abaixaria el cap compungit i se sentiria compromès i, en el millor dels casos, avergonyit i penedit.

Doncs no. El "nostre" professor, quan és cridat a l'ordre pels seus superiors, reacciona de manera prepotent i arrogant, fins i tot amb un punt de vanitat:

No està nerviós. Al contrari, se sent prou segur d’ell mateix. (...) Vanitat, pensa, la perillosa vanitat del jugador, vanitat i pretensions de superioritat.

(...)

Francament, el que em demanen no és una resposta sinó una confessió. Molt bé, doncs, no en penso fer cap.

(...)

Confessions, disculpes: per què aquesta set d’humiliació? (...) L’encerclen com caçadors que han acorralat una bèstia  estranya i no saben com matar-la.

Com que resulta expulsat, assenyalat i menyspreat, decideix marxar. La seva filla Lucy, fa anys que viu en una granja aïllada, equipada de manera natural i artesanal, i decideix anar-la a visitar:

La Lucy el porta a fer una volta per la casa. Li recorda que no ha de gastar aigua, que no contamini la fosa sèptica. Ell se sap la lliçó, però l’escolta aplicadament.

(...)

-No cal que estiguis per mi -li diu quan tornen a casa-. M’he portat llibres. Només necessito una taula i una cadira.

(...)

La seva filla, a qui en altres temps acompanyava a l’escola i a la classe de ballet, al cric i a la pista de patinatge, el treu d’excursió, li ensenya la vida, li ensenya aquest altre món poc familiar.

El que en principi s'havia plantejat com una visita de pocs dies, poc a poc s'ha anat convertint en una relació que ja tenien oblidada tots dos.

I se senten còmodes:

Fins ara només havia estat amb la seva filla períodes curts. Ara comparteix la casa, la vida d’ella.

(...)

Què voldria realment per a la Lucy? No que fos una nena per sempre, seva per sempre -certament, això no. (...) Llegeix fins passada la matinada, i tot i això encara no s’adorm.

(...)

De petita, la Lucy era una nena tranquil·la i retreta que sempre l’observava però, que ell sabés, mai no el jutjava.

Però l'entorn paradisíac es veu trencat per una tarda de violència extrema quan, tres homes, els ataquen a la granja:

És un risc posseir alguna cosa: un cotxe, un parell de sabates, un paquet de cigarrets. No n’hi ha prou, no hi ha prou cotxes, sabates, cigarrets. Massa gent, poques coses.

I la Lucy, calla, és evident que ha patit una agressió pitjor que la d'un robatori. Ell, l'observa, no vol acceptar la realitat, ella tampoc no li ho posa fàcil. Tot es complica:

S’adona que li tremolen lleugerament les mans. La Lucy té els braços plegats davant del pit. És perquè també tremola?

(...)

Els esdeveniments del dia abans l’han trasbalsat profundament. El tremolor, la feblesa, són només els primers símptomes i els més superficials del trasbals.

(...)

La vida, d’hora en hora, no és com abans. La casa sembla aliena, violada; estan contínuament en estat d’alerta, senten sorolls. 

La filla no reacciona com ell podia suposar. Es nega a marxar, defuig comentar com ha estat agredida. Calla, pateix i calla:

La Lucy no diu res, no expressa cap sentiment, no mostra cap interès en res del seu voltant.

(...)

Prefereix no donar la cara, i ell sap per què. Per culpa de la desgràcia. Per culpa de la vergonya.

(...)

Així passen els dies a la granja. (...) La Lucy no millora. S’està tota la nit desperta perquè diu que no pot dormir.

La Lucy es nega a deixar la granja, en David, que només s'havia endut quatre coses per passar uns dies, decideix tornar al que ha estat casa seva i que ara també li resulta hostil: 

Ja torna a ser a casa. No té cap sensació d’arribar a casa. (...) Les seves finances són un caos. 

(...)

No era un robatori ordinari. (...) No hi ha llum, el telèfon no funciona. 

(...)

Està massa inquiet per dormir.

El cap li bull. No acaba de decidir-se a prendre cap decisió:

Es manté en contacte amb la Lucy per telèfon.

(...)

-No penso avortar. (...) -Un nen d’aquells homes? -Sí. 

(...)

Una banda de tres. Tres pares en un. (...) A quina mena de nen pot donar vida una llavor com aquesta, una llavor introduïda en una dona no per amor sinó per odi. 

(...)

Objectivament, sóc una dona sola. No tinc germans. Tinc un pare, però viu molt lluny i en tot cas no té cap poder en els termes que aquí s’escauen.

 

Branques despullades
El Catllaràs

I concloc:

Torna a ser diumenge. (...) Un s’acostuma al fet que les coses siguin cada cop més dures, ja no el sorprèn que allò que era d’una duresa màxima encara pugui ser més dur.  

Desgràcia

J.M.Coetzee

Traducció: Dolors Udina

233 pàgines

Els desorientats

Una trucada inesperada, una noticia luctuosa, una demanda, tot això i més és el que acaba de rebre na Adam que fa més de vint-i-cinc anys que viu lluny, molt lluny física i emocionalment d'aquests antics amics. 

Ara sembla que tot s'hagi conjurat per impel·lir-lo a retornar a les exèquies del que va ser el seu amic. Però serà un simple tràmit, un donar-li l'adeu i retornar al seu exili:

“No estic segur que s’hagi de perdonar el qui moren. (...) La impunitat, des del meu punt de vista, és tan perversa com la injustícia; en realitat són les dues cares de la mateixa moneda.”

(...)

He vingut a veure el fantasma d’un amic i jo mateix ja sóc un fantasma”

Molt aviat tot el farà témer que no es tractarà només d'un senzill tràmit:

“La Tania ja va de dol. En Mourad reposa tranquil·lament sota uns llençols sense cap arruga, amb cotó fluix als narius.

(...)

La mort ens ha separat abans d’haver pogut reconciliar-nos. (...) En Mourad, al final, ha sentit necessitat de veure’m;" jo m’he afanyat a venir; ell s’ha afanyat a morir-se”.

Trobar allotjament no sembla que sigui una tasca difícil. Hi ha una amiga, un lloc quasi solitari fora de temporada, uns records...:

-Vaig arribar ahir. Tindràs una habitació?

(...)

Quan el taxi va enfilar el caminet arbrat que duia fins a l’hotel, la Semiramis ja l’esperava al costat de la reixa oberta.

(...)

Necessito creure que hi he vingut a estar un període indeterminat, que no tinc dates ni obligacions a l’horitzó, i que em quedaré en aquesta habitació, en aquesta fonda de muntanya, tot el temps que calgui.

I els records flueixen sense aturador:

Quan vaig conèixer en Mourad a la universitat, el que em va fascinar és que semblava que ja hagués viscut molt.

(...)

Vaig conèixer en Mourad quan ell tenia dinou anys i la consideració que li tenia la seva mare podia semblar una manifestació de modernitat.

Entre les diferents boires del passat, també hi apareix la dona que ara regenta l'hotelet, la seva dispesera, algú amb qui semblava tenir una relació pendent. Algú que ara està molt propera, suau, delicada, complaent...:

Quan l’Adam va tornar del bany, els llums estaven apagats, però a l’habitació hi havia la claror que venia de fora. 

(...)

Un cop a la seva habitació, l’Adam igualment va tenir la temptació de trucar a la seva companya. No pas per parlar-li de l’última nit, cosa que realment hauria estat de molt mal gust, sinó perquè tenia el costum de trucar-li cada matí i no tenia cap raó per no fer-ho aquell dia.

(...)

Al matí, els dos amants van tornar a seure a la galeria, com el dia abans.

Però no oblida el per què ha vingut, i, tot i que a contracor, decideix complir....

Cap a dos quarts de deu l’Adam va arribar al domicili del difunt.

(...)

Encara hi havia una bona trentena de persones.

I de fons els records, la guerra, sempre la guerra i les lluites clandestines:

En aquella època de la nostra vida, trobàvem indiscutible que la guerra d’Espanya, malgrat les iniquitats que s’hi havia comès, era l’exemple paradigmàtic del conflicte amb una causa de de debò. 

(...)

No crec que tots estiguéssim disposats a morir per una bona causa, ni tan sols a divuit anys.

(...)

Al principi hi havia la guerra, la inseguretat, els franctiradors amagats, la por dels segrestos, i quan van venir moments més tranquils era jo que estava molt enfeinat. 

I de manera indefectible, associat a la lluita clandestina el dolor de la derrota:

Pertanyo a un poble vençut, a una civilització vençuda. (...) A Europa, i tant que ho sento.

(...)

La majoria d’homes travessen la vida, del bressol a la tomba, sense aturar-se mai a preguntar-se on va el món ni què ens reserva el futur.

(...)

L’endemà de la Segona Guerra Mundial, Occident va descobrir l’horror dels camps, l’horror de l’antisemitisme, mentre que als ulls dels àrabs els jueus no apareixien com uns civils desarmats, humiliats, demacrats, sinó com un exèrcit d’invasió, ben equipat, ben organitzat i terriblement eficaç.

I entre les anades i vingudes, va prenent cos una trobada entre antics companys, amics?. Es fa difícil de saber en què consistirà aquesta trobada: Una reconciliació? Una reunió de nostàlgics? Una necessitat d'ajustar comptes?:

La reunió d’amics començava a prendre forma i molt més aviat del que s’esperava.

(...)

De cop acabava d’entendre que aquella trobada amb el germà del meu amic no seria una simple recuperació del contacte, sinó una autèntica trobada per passar comptes.

(...)

D’ençà que he tornat al país, m’esforço a recuperar els lligams, no a passar comptes.

(...)

Et penses que podràs reunir els teus amics d’abans com si no hagués passat un quart de segle? Espero que no t’equivoquis. (...) Jo, ara, a la meva petita escala, tinc simplement l’ambició de reunir els amics d’abans i que tots junts puguem tenir una conversa educada i instructiva. És demanar massa?

(...)

En aparença, he vingut a refer els lligams amb el país de la meva joventut, però el país ni el miro, només busco els rastres de quan era jove. 

Soc conscient que només he fet un recull minso del què ofereix el relat: Les contínues anades i vingudes de l'enyorat pensament del protagonista, Adam, els dubtes, les preguntes sense resposta...

Tot forma part dels records de qualsevol i l'autor ens els relata de manera vívida, gairebé a flor de pell.

I fins aquí, només afegiré un llarg recull que, potser, pot resultar un bon resum de tot plegat, de la desmemoria o la memòria, del perdó o la rancúnia, de totes les guerres, de qualsevol època:

"Que aquelles persones dispersades per la guerra i per les coses de la vida, que ara vivien en quatre continents diferents, que es movien en diverses esferes professionals, polítiques o espirituals, i que no es trobaven des de feia un quart de segle, s’haguessin mostrat, totes, disposades a convergir així, per una simple indicació seva, en aquell hotel de muntanya, a posteriori pot semblar comprensible, però en el moment que va escriure les cartes no s’ho esperava."

 

 

Corbera de l'Ebre
Març 2013

 

 

 

Els desorientats

Amin Maalouf

Traducció: Anna Casassas

  

Chevreuse

En Bosmans va recordar que una paraula, Chevreuse, sortia molt a la conversa. I que aquella tardor, a la ràdio posaven sovint una cançó interpretada per un tal Serge Latour.

Amb aquest començament ja se'm feia evident que l'argument seria quelcom complicat i, possiblement, fosc i impenetrable, però ha pagat la pena seguir endavant fins el final:

La Camile dita “Calavera”, li havia parlat d’aquella “xarxa” i del número de telèfon desafectat a través del qual diverses veus, amb pseudònim, se citaven?

(...)

Van arribar a Buc. En Bosmans va tenir un sobresalt. (...) En Bosmans havia reculat quinze anys. 

Ja veieu, en Bosmans, el protagonista, reviu un lloc i una relació de fa molts anys, tants com cinquanta, i sembla que aquella història es vol repetir. Però, està disposat a arriscar-se?:

Un dia a primera hora de la tarda, en Bosmans va decidir trucar a la porta del pis. (...) Va trucar tres vegades, amb una certa aprensió.

(...)

Al replà, l’ascensor semblava esperar-lo, com si ningú no l’hagués fet servir des que havia arribat, a primera hora de la tarda. Abans de tancar la porta del pis, ella li va fer un gest molt discret amb la mà. 

(...)

Havien passat una cinquantena d’anys des d’aquell trajecte amb cotxe amb la Camille i la Martine.

(...) 

El temps havia anat esborrant els diferents períodes de la seva vida, cap dels quals no tenia relació amb el següent.

I, malgrat tot, gosa intentar-ho i d'alguna manera sembla que la història es repetirà, però el final, quin serà? Pagarà la pena intentar-ho?:

De vegades un detall n’hi feia aflorar d’altres a la memòria, lligats al primer.

(...)

El segon cop que vaig anar de visita al pis d’Auteuil, un dia a primera hora de la tarda, va trobar la porta de la porteria mig oberta, i va estar temptat de fer unes quantes preguntes al porter.

(...)

La Camille li inspirava desconfiança, malgrat que no tingués cap mala intenció envers ell. 

(...)

Des del dia que es van conèixer, havia observat en la Camille una gran aptitud per al silenci. (...) Ell no l’hi retreia. Les persones s’han d’estimar tal com són.

Veiem que tracta de continuar amb la seva vida, però, la fantasia i l'aparent risc s'imposaran?:

Als matins, al poble, continuava escrivint el seu llibre.

(...)

De bona gana s’hauria estat al Midi fins a finals d’estiu, escrivint.

En algun moment d'aparent lucidesa, passa revista als darrers esdeveniments:

Des que havia agafat el tren l’1 de juliol cap a Midi, tenia la certesa que després d’aquell estiu per a ell res no tornaria a ser com abans.

Serà aquesta la casa enguany
en avançat estat d'abandonament?
A Sabadell.

I ja no hi ha gaire més per comentar que no sigui la recomanació de llegir tot el relat:

Pensant-hi bé, la major part de la gent que havia conegut els últims quinze anys havien desaparegut. (...) En resum, tots els fantasmes en què s’havia inspirat per escriure el seu llibre.

(...)

Desapareguts. I no en quedava sinó un rastre mig esborrat al seu llibre. 

I és que igual tot ha estat una fantasia dels sentits?

O potser, el nostre protagonista està destinat a repetir la mateixa situació un cop i un altre i un altre...

  

 Chevreuse

Patrick Modiano

Traducció de Mercè Ubach

152 pàgines

Les gratituds

Hi ha una dita en castellà, molt encertada com gairebé totes les dites: "Es de bien nacido ser agradecido".

Personalment no tinc mai cap problema en agrair qualsevol servei o atenció. És molt fàcil, entenc, donar les gràcies; això no ens fa semblar més febles o inferiors, senzillament és quelcom tant natural com donar el bon dia o el que s'escaigui en entrar a qualsevol lloc. 

Aquest és el fons del tema de la lectura que ens ocupa, però en la forma, ens trobem amb la Michka, que a causa del seu delicat estat de salut, acaba de prendre la difícil decisió d'ingressar en una residència. Ens ho relata la Marie, una veïna que, a manca de familiars propers que se'n facin càrrec, s'ha prestat a ajudar-la en el que calgui:  

Intento recordar el dia que em vaig adonar que alguna cosa havia fet un tomb i que a partir d’aleshores el temps comptaria.

(...)

Va venir de cop. D’un dia per l’altre.

No dic que no hi hagués hagut indicis. (...) Es diu Michka. És una dona gran amb aspecte de noia. 

(...)

Vaig entrar a la sala i la vaig trobar allà, arrapada a la butaca com si se l’emportés el corrent.

M’hi vaig acostar i la vaig abraçar. 

La vaig envoltar amb els braços per ajudar-la a posar-se dreta.

(...)

Però a partir d’aquell dia, la Michka ja no va poder quedar-se sola. 

Plegades s'arriben a la primera entrevista amb la responsable de la residència:

Ha arribat el dia de la cita.

(...)

-Si no ho entès malament, senyora Seld, fins fa poques setmanes vostè era autònoma.

(...)

-Però avui ja no es pot quedar sola...

No tinc més paraules que definir com a dur el procés que segueix:

Ha donat els mobles, el llit, el vídeo, les cassoles i la torradora. S’ha quedat alguns llibres, els àlbums de fotos, una trentena de cartes i els papers que l’administració prohibeix llençar. Però en realitat, i ella ho sap, ha deixat anar les amarres.

(...)

Això és el que t’espera Michk’: passejades, becaines, berenarets, sortidetes, visitetes.

No tot serà impersonal a la residència. Allà coneixerà en Jéròme, un cuidador/logopeda que l'atendrà:

He trucat unes quantes vegades, però no m’ha sentit.

Està sola a l’habitació.

(...)

Quan els veig per primer cop, sempre busco la mateixa imatge, la de l’Abans. (...) M’agrada veure fotos seves quan miraven a la càmera sense tenir la més petita idea dels danys que havien de patir -o quan aquesta idea no era res més que pura teoria-. 

(...)

Entro a l’habitació. Sembla cansada, de seguida percebo que no té gaires ganes de col·laborar. 

M'estalviaré de recollir punt per punt, les diferents trobades entre el cuidador i la Michka. Només afegiré que mica en mica, s'estableix entre ambdós una relació curulla d'estimació i comprensió, sempre sota la mirada apartada, però no absent, de la Marie que en cap moment ha deixat de visitar i fer una escolta activa de les cabòries de la seva amiga:

Al cap d’uns quants dies, quan la vaig a veure me la trobo al mig de l’habitació, dreta, balancejant-se , amb una mà repenjada al bastó.

(...)

No para d’entrar gent, aquí, per portar l’esmorzar, les medecines, el berenar, la bugada, fer el llit, la neteja, saber com estàs, revisar d’això i d’allò, no paren, no paren, toc toc toc i au, ja els tens a dins, t’ho pots imaginar? I tu si no tens ganes de veure’ls no pots... desaparèixer.

(...)

Els dies que la Michka espera visita, es vesteix bé. 

-No m’agrada la nit.

-Que no dorms bé?

-És per culpa de les paraules, ja t’ho vaig dir.

-No ens hauríem de fer vells.

Molt encertades i precises les reflexions de la Marie. I és que, quan visites alguna persona resident o ingressada en un centre hospitalari, no pots evitar fixar-te en el que succeeix en l'entorn:

Quan vaig a veure la Michka, observo les residents. (...) Quan la Michk’  avança cap a mi amb pas insegur, mal equilibrat, m’agradaria estrènyer-la, insuflar-li part de la meva força, de la meva energia.

Però m’aturo abans d’abraçar-la. Per pudor, segurament. I per por de fer-li mal.

(...)

Fa una estona que estic asseguda al seu costat, unes ones minúscules li passen per la cara i hi llegeixo que es comença a adonar que hi soc.

I no puc deixar de recollir les anotacions que en Jéròme recull referents a l'evolució de la Michka:

En poques setmanes l’elocució se li ha tornat més lenta, més sinuosa. (...) Cal lluitar. Paraula a paraula. Pas a pas. No cedir. Ni una síl·laba, ni una consonant. Sense el llenguatge, què ens queda?

(...)

Soc logopeda. Treballo amb les paraules i amb el silenci. Les coses que no es diuen. Treballo amb la vergonya, amb el secret, amb els penediments. Treballo amb l’absència, amb els records desapareguts.(...)

I amb la por de morir.

(...)

Miro els meus vells, tenen setanta, vuitanta, noranta anys.

(...)

Els vells són com els nens, no se’ls pot amagar res. 

Hi ha més, molt més, la Michka, té un pla que de sortir-li bé serà definitiu, però si us vaga llegir el llibre ja ho descobrireu tot.

Jo, per acabar, no me'n puc estar d'afegir un llarg recull que m'ha copsat de manera especial:

Envellir és aprendre a perdre.

(...)

Un dia deixar de poder córrer, caminar, inclinar-se, ajupir-se, aixecar-se, allargar, doblegar, girar, cap a un costat, cap a l’altre, ni endavant, ni endarrere, ni al matí, ni al vespre, ni mai. No parar d’adaptar-se.

Perdre la memòria, perdre els punts de referència, perdre les paraules.

(...)

Ressituar-se.

Reorganitzar-se.

Passar sense.

Fer cas omís.

Ja no tenir res a perdre.

Comença per coses petites i després s’accelera.

Gràcies per haver-me acompanyat fins aquí. 

A Sabadell
Detall a la façana

  

 

 

Les gratituds

Delphine de Vigan

Traducció de Jordi Martin Lloret

153 pàgines

Sense Futur

Pels entorns de la Serra del Boumort
Octubre 2024

El títol que en Cabré ha triat per aquest llibre em sembla un xic trist i nostàlgic. El fet natural i positiu de fer anys només implica que el futur ja és més que present i que cal estar-ne satisfet de la bona feina feta que anem deixant enrere.

Ja ho sé, és una visió optimista, però és la que m'importa, i, com diu ell mateix, jo també toco de peus a terra.

Li deixo la paraula:

Soc un ancià, un vell que ha tingut la sort d’arribar als vuitanta-nou anys sense gaires entrebancs laborals, ni de salut.

Certament, els primers temps de la pandèmia vàrem ser molts que segurament pensàvem que aquella era la darrera etapa que vivíem, i això, malauradament sense tenir en compte l'edat.

Sortosament, poc a poc ens vàrem anar relaxant i vàrem confiar en què tot plegat, fins i tot, podria tenir quelcom de positiu:

M’adono que per omplir el meu temps, a part de llegir, només em queda el recurs de tornar a l’ordinador per recollir part del que recordo d’allò que ha passat, que he llegit; aspectes de la gent que he conegut, de les situacions que m’han impressionat i que he espiat més que no pas viscut. Si no tinc futur, bé puc recordar el passat!

(...)

Ignoràvem que la pandèmia ho trastocaria tot, tal com ja ha fet amb tantes altres coses que no tenim cap altre remei que enyorar...

I, deixant de banda la pandèmia el "cerronyavirus" com l'anomena ell, segueixo afegint un recull de les seves reflexions:

Vaig escriure “pantalons curts” a raig, un text que acabava, precisament, quan vaig començar a portar-ne de llargs.

(...)

Ara, als meus vuitanta-nou anys, entro de ple en el to fúnebre que han de tenir tots els records d’aquells temps. 

(...)

El control dels esfínters és un tema que cada dia em preocupa més.

D'una manera que considero encertada, l'Ajuntament ha ofert una sèrie de recursos, que en el cas del nostre admirat Cabré, sembla que té algun problema per adaptar-se:

Curiosament, el nostre Ajuntament, (...) ha pres nota del grau d’envelliment que ens afecta i aquests últims dies de desembre ens ha enviat una carta per oferir-nos la teleassistència municipal.

(...)

L’endemà em vaig adonar que, no és que em fes molta nosa, però per falta de costum aquell penjoll m’incomodava una mica.

(...)

Desitjo de cor no haver-la d’utilitzar i que, si fos així, la sotragada sigui tan forta i definitiva que ni el combregar hi sigui a temps. Si més no en el meu cas, és clar!

I segueix alternant les cabòries actuals amb els records antics:

Els agents literaris! Qui de nosaltres n’havia sentit parlar quan em vaig iniciar en aquest ofici, a finals dels anys cinquanta, principis dels seixanta?

(...)

L’aparició de qualsevol nou llibre que publico em produeix una emoció semblant a la que vaig sentir la primera vegada, l’any 1962.

(...)

De molt petit, en aquell món tan sòrdid en què, fora d’anar a missa, ho teníem tot prohibit, el meu pare em parlava amb un punt d’orgull de les traduccions, un aspecte que, segons ell, distingia la cultura catalana en els escassos moments que disposava de certa normalitat.

A mesura que la suma d'anys augmenta, tenim tendència a enyorar aquelles lloances o aquelles expressions d'orgull dels nostres parents:

Encara em sona aquell “estic orgullós de tu!” que em va dir el meu pare en veu baixa quan ja el tenia mig vestit. De la mateixa manera que em ressona aquell: “La dinyo, Joaquim, la dinyo!” que va estar a punt de fer-me somriure poques hores abans que morís.

Una mirada al que va ser la tragèdia del que es va donar per dir "Guerra Civil" i tot el que ha comportat al llarg de tants anys:

Amb la derrota a la guerra civil, es restableix certa aparent normalitat escolar. (...) Moltes de les activitats que es van fer per recuperar vivències d’abans de la guerra i l’ensenyament del català es van iniciar entre els sardanistes. 

(...)

Tots dos sabem que van ser els militars i els feixistes els qui van provocar aquella guerra quan es van aixecar contra el govern legalment constituït, però ella no pot deixar de recordar que el seu pare, que tenia uns problemes de salut que l’haurien pogut eximir d’anar al front, no els va voler al·legar per solidaritat amb els altres. (...) Així va ser un dels que, després de travessar la frontera a peu i de jeure dies i dies a la sorra, va morir de fred, de gana i de malaltia uns gèlids dies de març del trenta-nou, quan bona part de les personalitats que recordem i honorem la passava en cotxe.(...) fins que al cap dels anys van poder tornar i dir “Ja soc aquí!”... 

Coincidim en el que ens suposa l'aprovació de la llei de l'eutanàsia: 

Avui, per sort, els diaris ens fan saber que s’ha aprovat la llei de l’eutanàsia. (...) Temo que, d’entrada, només hi tindran dret aquells malalts que pateixin molt, tant, que res no pugui atenuar el dolor.

(...)

És una decisió que s’ha de pensar a fons i a consciència. 

(...)

Hauria de deixar escrit en algun lloc que el meu epitafi fos ben poc solemne, una cosa com ara: “Tururut, tururut, qui gemega ja ha rebut!”. 

I què millor que acabar amb un missatge carregat d'un optimisme moderat:

I la vida continua encara que sigui a empentes i rodolons.

(...)

Soc massa vell per imaginar que participo en una d’aquestes aventures i em quedaré aquí fins a la mort, car estic ben disposat a passar les pandèmies que encara em poden caure al damunt. I, llavors, que em cremin un cop hagin ben comprovat que ja no soc d’aquest món, però que se n’assegurin bé, abans!

Perquè no ho oblidem, ens repeteix que...:

Avui, 24 d ‘agost de 2021, he complert vuitanta-nou anys. 

I us deixo aquest enllaç d'una entrevista entranyable i aclaridora al programa Més 324 

que, de ben segur, us agradarà.

 

 

  

Sense Futur

Entre llibres i rutines

Joaquim Carbó

353 pàgines

Un jutge particular

Una petita introducció recollida del pròleg que ens ajudarà a situar el tema.

Val a dir que d'en Bernat de Quintana, el que podríem considerar "protagonista" de l'estudi, no n'havia sentit a parlar mai.

Pel que es recull, va ser nomenat per la Generalitat responsable d'investigar els crims i possibles excessos que es van produir a Catalunya els primers mesos de confusió de la guerra del 1936.

I també, seguint endavant, veurem com les investigacions no sempre van resultar el que s'esperaven fins el punt de ser qüestionades.

Dit això, em permeto obviar la descripció de la seva llarga i complexa trajectòria professional per centrar-me en el tema de l'enunciat del llibre, començant el recull a partir del que va suposar la Guerra Civil i la seva implicació amb la Justícia de la República:

La rebel·lió militar que protagonitzà bona part de l’exèrcit espanyol (...) entre els dies 17 i 19 de juliol de 1936 havia començat a preparar-se poc després de la victòria electoral del Front d’Esquerres a Catalunya i del Front Popular a Espanya al febrer del 1936. (...) Amb el fracàs del cop, el país es fragmentà en dues zones clarament diferenciades.  

(...)

Un cop es consolidà el conflicte bèl·lic, Bertran de Quintana es traslladà a Girona, on inicià la seva carrera com a jutge. 

La serenor dels antics cementiris
Octubre 2024 Per la Serra de Boumort

I avancem:

L’abril de 1937 la vida de Bertran de Quintana canvià totalment.

(...)

La voluntat de control real de l’ordre públic per part del PSUC s’havia anar gestant des de la recomposició del Govern. 

(...)

Va ser precisament arran d’aquesta ordre que Josep Maria Bertran de Quintana inicià l’obertura del sumari sobre els anomenats cementiris clandestins per tot el territori català. A partir de denúncies de familiars de desapareguts o bé pel coneixement que ja es tenia que en llocs concrets  s’havien dut a terme enterraments.

(...)

Un cop era acceptada la denúncia, el mateix Bertran de Quintana es desplaçava al lloc dels fets per indagar personalment.

(...)

Un cop formalitzats els processaments, es duien a terme les detencions i el trasllat a les presons dels inculpats, els quals immediatament passaven a disposició judicial.. (...) Era el moment en què es procedia a realitzar un acarament entre els suposats autors dels fets i els familiars de les víctimes. 

Fins aquí, tot sembla indicar que la investigació preliminar es va efectuar de manera impecable.

Però, els dirigents dels partits afectats, van respondre de manera un tant indignada i col·locant-se a la defensiva:

Fins a la tardor del 1937, la tasca de Bertran de Quintana havia estat tolerada i fins i tot havia tingut el suport dels partits i organitzacions antifeixistes.

(...)

A partir d’aquest moment, tot i la defensa realitzada per Andreu Abelló, les pressions sobre Bertran de Quintana perquè deixés d’investigar els cementiris clandestins, i, per tant, de detenir presumptes culpables, vingueren de diversos partits polítics, sindicats i també dels mateixos processats i els seus familiars.

Cal fer incidència un cop més, en la claredat i implicació personal del jutge Bertrand de Quintana i en la incomoditat dels assenyalats:

Enfrontats per aquests casos, els republicans i els comunistes s’adonaren que si en condemnaven els autors dels assassinats de l’estiu del 1936 hi perdrien tots. (...) Hi va haver diversos jutges de carrera que no veieren amb bons ulls la tasca que realitzava Bertran de Quintana.

(...)

No tan sols es va intentar desautoritzar la feina que estava realitzant el jutge Bertran de Quintana des de la cinquena columna, sinó que, de manera paral·lela, la premsa publicada des de la zona rebel també va cercar desacreditar-la.

I mentre tot això s'anava desenvolupant, els Tribunals Populars i la mateixa Generalitat se sentien assenyalats i interpel·lats per totes les bandes:

Els tribunals populars foren molt benèvols amb els processats i en més d’un 94% dels casos els imputats foren considerats no culpables i alliberats.

(...)

La Generalitat de Catalunya, que havia impulsat l’aclariment dels fets, es va veure desbordada per les circumstàncies. 

(...)

En total, i gràcies a tota la documentació que recolliren les autoritats franquistes, s’elaborà una llista amb 215 persones que havien estat processades pels sumaris dels Cementiris Clandestins.

I tal com he fet al principi del relat, també seleccionaré els esdeveniments posteriors que queden recollits de manera meticulosa al llibre:

A partir del mes de novembre del 1939 Josep Maria Bertran de Quintana aconseguí feina com a professor particular d’espanyol per a uns nens de la família d’Heriette Poulet.

(...)

Les seves males relacions amb els comunistes, nascudes per la deriva que havien pres les seves investigacions en el Sumari sobre els Cementiris Clandestins, foren les causes perquè li fos negat el subsidi que sol·licitar a aquest organisme.

Les dures i injustes vicissituds es multipliquen, fins a arribar al 23 de febrer de 1943:

Quan semblava que s’estava recuperant de la tuberculosi, el 23 de febrer de 1943 fou atropellat per un vehicle al carrer.

(...)

No ha estat possible esbrinar en quin moment es va recuperar Bertran de Quintana dels seus problemes de salut ni a què es va dedicar a partir d’aleshores a Mèxic. 

(...)

La mort el trobà a Mèxic un 5 de febrer del 1960. 

I aquí tanco aquest resum. En el llibre hi trobareu més, molt més i molt interessant. Us el recomano fervorosament:

No hem trobat correspondència de Bertran de Quintana. No hem pogut accedir a cap arxiu provat o familiar, ben ordenat o amb papers rebregats. Res. Això ens ha impedit, i ens dol, no poder conèixer més profundament l’home.

I si cliqueu en aquest enllaç us dirigirà a un interessant programa 

on es comenta a bastament tot el tema que ens ha ocupat.

 

 

El jutge dels cementiris clandestins

Josep M. Bertan de Quintana, 1884-1960

Oriol Dueñas/Queralt Solé

211 pàgines

 

Vides potser

Quan el coneixem, el nostre protagonista principal és un senzill vigilant de sala de museu.

La seva vocació oculta sempre ha estat la de treballar com a investigador privat. Un somni un tant insòlit que, contra tot pronòstic, ell s'entestarà a tractar de fer realitat.

Per sorpresa del propi protagonista, el seu primer encàrrec resulta quelcom intrigant i fins a cert punt insòlit i, per fer-lo més intrigant si cal, li arriba per mitjà de la Dora, una intermediària, suposadament advocada, que no sap o no vol informar-lo de la identitat del client:

Era dilluns vespre quan vaig rebre la trucada de la Dora. Va presentar-se com a advocada.

(...)

Durant un període d’un any a comptar des de l’endemà de la signatura del contracte, jo hauria d’investigar la vida d’una persona, la identitat de la qual em seria comunicada amb posterioritat al meu compromís formal, sotmès a clàusules draconianes de confidencialitat.

(...)

Només havia “d’investigar la vida” del subjecte. I, un cop finalitzat el període d’un any, lliurar per escrit un informe exhaustiu.

Bon començament, d'aquells que "enganxen".

I el que segueix m'ha semblat igualment encoratjador. De fet, avançant en la història ja se'ns desvetlla el nom de la persona a investigar, així com la població on s'hi troba:

Un cop tramitada l’excedència del museu, vaig considerar que el primer que havia de fer era conèixer el poble on vivia l’Orson Mur.

Santa Marta té una població aproximada de 2.300 habitants.

(...)

Ara calia decidir com podia investigar la vida d’Orson Mur amb la discreció que hom atribueix a l’ofici de detectiu. 

Per tal de no allargar-me massa, faig un salt i m'avanço als esdeveniments:

L’Orson era algú nou per a mi, però jo mateix també ho era. M’havia dibuixat una identitat concreta i ara era el moment d’exercir-la per primer cop.

(...)

Gairebé dos mesos més tard de parlar amb l’Orson per primer cop, m’instal·lava en el meu nou domicili.

L'autor ens presenta diferents personatges, que alhora volen ser una mena d'homenatge a persones reals que d'alguna manera l'han inspirat:

Mossèn Riera, la Maria de l'estanc, la Mar, la Diana,, l'enterramorts... 

Tots i cadascun tindran un paper més o menys intens en el desenvolupament de la investigació de la vida de l'Orson Mur, del qual, quan més coses coneixem, menys interessant, en el sentit conflictiu, el trobem:

Acabo sabent que els divendres l’Orson dina a La Perla. Em faig el topadís i li proposo de dinar junts i al final els divendres sempre dinem plegats.

De fet, la història sembla donar un tomb i de qui coneixem més intimitats és del propi investigador: 

Em sobta la gent que no llegeix. M’inquieta com algú pot renunciar a aquest plaer tan intens. Suposo que als aficionats a caminar per la muntanya o  trens elèctrics els hi passa el mateix. Suposo que tothom que té una passió pensa que la seva és la millor.

(...)

Hi ha dies que no surto de casa ni per esmorzar. Dies de rebregament. De mandra absoluta. No em dutxo i vagarejo pel pis.

(...)

I seguir la rutina d’anar a veure la mare un cop al mes. (...) Un ritual que serveix per diferenciar.me del cabró del meu germà que no hi va mai. 

I la vida senzilla i austera del petit poble va conquerint el nostre protagonista. Ja poc l'importa la missió que l'ha dut allà i se sent completament integrat en el seu paper no d'investigador, sinó, més aviat d'estudiós de poesia que compleix un encàrrec per a una editorial:

M’estava aficionant a investigar vides. M’agradava cada cop més.

(...)

Sempre m’han interessat les vides complexes que s’escapen de l’habitual.

(...)

I també hi havia el meu interès com a investigador. 

I pràcticament la història arriba al seu final. Han quedat moltes coneixences pel camí, força amistats, alguna relació sentimental, descobertes un tant inquietants... Força històries quotidianes explicades amb molta intensa precisió que, només llegint-les hi podreu trobar l'interès. 

Jo ho deixo aquí:

Ha passat un any. L’Orson Mur és el meu amic i la seva vida és interessant i alhora trista. 

I com no, una interessant i clarificadora entrevista d'en Xavier Grasset, a Joan Vigó 

                                           La podeu recuperar clicant aquest enllaç.

Octubre, 2024 
Sarroca, Buseu, Cuberes, Serrat de Sant Joan...

 

Vides potser

Vigó, Joan

272 pàgines 

L'amo

Agost 2024
Terrassa. Castell de les Fonts

Segur que recordeu en Gregor Samsa el personatge creat per en Kafka a "Metamorfosi", que un bon matí es desperta transformat en un insecte.

Doncs en Ludvik Slaby, el protagonista d'aquesta història també pateix una transformació, potser menys monstruosa, potser menys evident, però amb conseqüències també dramàtiques.

Quan el coneixem, ell, en Ludvik és el cap de premsa d'una prestigiosa editorial. Un treballador estressat, infravalorat, menyspreat..., però eficient i eficaç.

Com possiblement n'hi ha tants:

Em veig els primers temps liquidant la meva alegria mentre mentia amb tot el cos i em repetia : la feina, la feina, el més important és mantenir la feina.

(...)

Entre dir i callar, entre recordar i oblidar, entre saltar i no saltar, dins d’aquest túnel, en aquesta hora incerta en què una senyora em crida que em faci enrere. (...) Entre fer una cosa i no fer-la, sempre queda l’opció d’escriure-la.

Les oficines, no presenten cap condició adequada no ja per treballar, que tampoc, sinó per sentir-se mínimament confortable: 

La primera sala després de passar la porta de la nova oficina tenia per tota llum la resplendor mòrbida i blau grisosa que es filtrava d’una finestra que donava al celobert.

(...)

Aviat em facilitarien un ordinador potent, silenciós, amb accés a la xarxa.

(...)

Així vaig convertir-me en Cap de Premsa de la Societat Limitada de K.

Un Cap de Res, era jo.

Un cop el tenen contractat, sempre amb un munt de condicionants, comença un llarg període del que l'autor anomena "domesticació". Veieu: 

El cas és que aviat vaig ser objecte d’un llarg i exhaustiu procés de domesticació per part de K, al qual vaig avenir-me. (...) Per a K no es tractava simplement d’acomplir les seves ordres, sinó sobretot, com vaig descobrir, d’executar-les a la seva manera, amb indiferència de si la seva manera de fer les coses obeïa als més elementals principis de racionalitat.

(...)

El “període de prova” establert no va servir per demostrar les meves competències professionals, sinó per avaluar altres capacitat sense les quals de cap manera podria haver estat admès a la Societat Limitada de K: la paciència, l’obediència, el silenci -saber callar-, la resignació, la submissió, o sigui i en resum: la matèria d’avaluació va ser la capacitat d’adaptar-me a la cultura de la cultura.

Un cop superat aquest "període de prova", es decideix fer efectiva la contractació i, fins i tot, li concedeixen el privilegi d'emprar un ordinador amb accés a Internet. Això sí vell i tronat i amb una clara intencionalitat al darrere:

Feia temps que se m’havia atorgat el privilegi de tenir un ordinador de deu anys d’antiguitat finalment connectat a la xarxa. (...) El meu correu. Internet.

(...)

Escriptor de correus electrònics, aquest seria el meu ofici.

El pas següent, és concedir-li el beneplàcit de ser rebut al flamant despatx del Director General: L'amo:

I així va ser que al cap de tres mesos d’haver posat els peus per primera vegada en aquella oficina despullada de tota ornamentació supèrflua vaig ser convidat a seure a la taula del despatx banyat de llum del meu amo.

(...)

Amb tot, vaig signar la meva sentència, i seguidament vaig aplicar-me a oblidar-la i a estimar el meu carceller.

I ja, com es pot suposar, el pas següent ja és la total acceptació de la seva submissió incondicional:

Mireu-me ara, que soc la docilitat encarnada en un subaltern que camina amb peus de plom sobre els llots de la cultura de la cultura. Celebreu el meu entusiasme amb la mateixa discreció que celebro cadascun dels meus èxits minúsculs.

(...)

El procés de destrucció de la meva persona, sempre segons l’anàlisi de les meves veuete4s indòmites, havia començat encara abans, en el precís moment en què va llançar la primera bateria d’advertiments sobre conductes que jo no hauria de posar mai en pràctica en aquella Societat Limitada.

Per descomptat que la història segueix amb episodis cada cop més enrevessats en els què la degradació d'en Ludvik es fa més i més palesa:

A mi només m’interessava que em deixessin tots en pau perquè era una cosa buida per dins, tot i tenir ulls a la cara.

(...)

El càstig moral que m’autoinfligia dia rere dia es reflectia en el meu aspecte físic. (...) A casa demanava a la Vera que em deixés estar sol deu minuts al sofà.

(...)

Les raons per entregar la meva ànima a K no eren compreses ni compartides ni per la Vera ni pels amics de confiança. 

(...)

Juntament amb la capacitat d’opinar, vaig anul·lar la capacitat de decidir sobre les qüestions més ínfimes de la meva feina.

El ferri control que s'exerceix sobre ell ja no es limita només a l'espai laboral: 

Els mecanismes de control que K exercia sobre mi fora de l’oficina eren imperceptibles. 

(...)

La presó ja no era l’oficina de K, sinó dins del meu cap.

(...)

M’havia convertit en la seva joguina trencada, la seva decepció. 

(...)

Soc la personificació del càstig merescut, la justícia còsmica que castiga sense remordiments l’ambició desmesurada i presumptuosa de K, així com la trista servitud del seu far. 

En conclusió: La metamorfosi, la destrucció de la seva humanitat ha quedat consumada.

Ja no hi ha marxa enrere.

 

L’amo

Miquel Adam

221 pàgines