Una lectura la primera part de la qual em va impactar i, confesso que la segona la vaig trobar fosca i complicada, gairebé sense voluntat de fer-se assequible.
 |
| Febrer del 2015 Només una façana |
Un començament que d'entrada m'ha desconcertat, però que aviat s'ha aclarit:
Tinc una casa nova. (...) Hi
ha més d’una manera de tenir cases. Jo tinc les cases que m’escullen, les que
em volen perquè hi vagi a netejar.
(...)
Generalment treballo en cases
i pisos buits, quan la gent és a la feina.
No trigarà gaire a entrar de ple en l'ocàs que, com en molts altres casos, comença amb la pèrdua del pis i de la feina. I l'ordre potser és el menys important, quan aquests fets es donen i comença la davallada:
M’havien robat el llit.
M’havien robat el sostre i el dret a bany i cuina, M’havia quedat sense
ordinador, sense mòbil i sense raspall de dents. Tenia vint-i-set anys i estava
acabada.
(...)
A les cinc m’esperaven a la
ludoteca. Era una merda de feina, quatre tardes a la setmana, però amb la titulació
inútil de pedagogia podia donar gràcies de tenir-la.
(...)
La vida m’havia col·locat en
un punt cec pitjor que el de la demència o la malaltia. Em trobava en el no-res
on tot comença per força, però no s’assemblava gens a un naixement.
Molt impactant la descripció des del punt de vista d'una dona, del que pot significar trobar-se al carrer, no només sense llar, sinó sense un lloc on aixoplugar-se, on dormir, on sentir-se mínimament segura.
Ja em dispensareu que m'allargui amb el recull:
Dies més tard vivia al carrer
i tenia una rutina.
(...)
Una casa s’omple de significat
en ser ocupada. (...) Una casa abandonada, en canvi, és com una pedra o un
esbarzer, no implica res.
(...)
Una nit en blanc al carrer
compta per quatre. Em costava pensar, només tenia ganes de plorar. M’esperaven
més de deu hores de vigília. (...) Em calia dormir. Em calia menjar.
(...)
Una setmana al carrer. M’ho
deia i m’ho repetia. Mirava de transformar la sentència en repte, però no sabia
com fer-ho.
(...)
Els carrers de nit semblen els
passadissos d'una institució gegant. Indigents, putes, rodamons. Tots
noctàmbuls.
(...)
Vaig quedar-me a viure a
l’estació de Sants.
(...)
Era estrany sentir allò, que
ni la feina, ni el sou, ni tan sols els nens, m’importaven.
La nostra protagonista sembla trobar la solució als seus problemes.
Aviat ens adonarem de la seva forma insòlita de resoldre-ho, tot i que d'entrada podem pensar que només es tracta d'una feina que li permetrà anar resolent la seva precària situació:
Era la segona vegada que
posava els peus en aquell pis. Hi havia estat la tarda abans.
(...)
La Trudi no donava l’abast de
tantes cases com li sortien i havia decidit delegar-me algunes, les més
recents. (...) Em sentia la seva escudera però en realitat era la seva
aprenenta.
(...)
Vaig arribar a la conclusió
que una bona dona de fer feines no calia que fos sistemàtica. Havia de ser
ràpida, eficient.
(...)
Vaig amorrar-me a la nova
feina com si fos una deu de llet allà on tot era salat.
Quan tot semblava que s'aniria resolent, és quan arriba la sorprenent i insòlita actuació, la que em va deixar astorada, i és que ella, d'una manera barroera farà seves les cases que confiadament li han obert les portes perquè se n'ocupi de la neteja i el manteniment:
Tinc una casa nova. És el
tercer dia que hi vaig però ja tinc les claus.
(...)
Tinc per costum fer servir els
banys dels nens perquè el món infantil és caòtic. (...) Allà tinc la
tranquil·litat de saber que qualsevol rastre meu es confondrà amb els seus.
(...)
No m’havia passat mai, que em
pesquessin. Ho hauria d’haver vist a venir.
I jo ho deixo aquí. Ja he advertit que hi ha una segona part que no he entès. En aparença parla de la fascinació, però resulta tot tan irreal, brut i estripat que no en sóc capaç d'afegir-hi res més.
Un reportatge interessant al respecte publicat a Núvol, el podeu recuperar clicant aquí.
Ocàs i fascinació
Eva Baltasar
144 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada