 |
| Lluna plena a Sant Privat d'en Bas |
Imaginem-nos un vespre sense lluna. I no és època de lluna nova, i cerquem informació, però ha estat un fet insòlit del que enlloc no hi havia previsió. I res no sembla impedir-ho, tampoc no hi ha un núvol.
I aquest fet insòlit ens neguiteja.
I aquest fet insòlit potser es repetirà.
I és que la lluna, és ben sabut, exerceix una forta influència sobre les marees, les criatures humanes i les bèsties.
I l'Elisenda Solsona, ens sorprèn amb uns relats on aquest fet insòlit tindrà conseqüències.
I jo, n'he triat un recull i encara dins del recull n'he triat unes línies:
Inquietants? Suggeridores? Cruels? Insòlites?
Veieu, veieu...:
En el primer dels relats que omplen el llibre, de sobte es canvia el dispar de la càmera fotogràfica, per d'altres de mortals:
El Manuel
condueix en silenci per un revolt tancadíssim, a deu per hora i amb el cap
enganxat al vidre.
(...)
L’Òscar, al
seient del copilot, examina les tres fotografies que ha disparat amb exposició
llarga, les va passant lentament.
(...)
L’Òscar contempla
el telecadira. Immòbil.
(...)
El Manel
contempla l’esquena de l’Òscar.
(...)
Mira l’escopeta
a la mà esquerra.
Mira la càmera a
la mà dreta.
(...)
I dispara.
Quan es fa fosc i se'n va la llum, per les finestres ens poden auxiliar per la llum de la lluna o anar a les palpentes fins a...:
Amb un gest
cansat el Miquel apaga la ràdio. Al cap de pocs segons, el Frac, que encara és
a fora, ha deixat de lladrar.
(...)
Feia només deu
minuts que havien sortit de la masia amb el cotxe carregat de maletes.
(...)
En Pau encén el
mòbil i la pantalla il·lumina el seu pare assegut al balancí, lligat de mans i
peus.
A les fosques, tot es magnifica, o també s'oculta. És clar que les tempestes elèctriques ens poden donar un cop de mà:
Durant un segon
el cel s’il·lumina (...) Se sent un tro més proper. La humitat ja s’ha escolat
fins a les entranyes.
(...)
S’abracen durant
uns minuts, en silenci, mentre la
Carlota li va acariciant lentament l’esquena i va fent un sorollet
relaxant amb la boca.
(...)
La Carlota li
mira el canell. Té un tall net d’on li brolla sang sense força.
Si més amunt parlava dels llamps, ara ens endinsarem en la foscor més profunda, sense la lluna:
El cel està
completament negre i només el fanal del pati il·lumina amb una llum tènue i
ataronjada el seu rostre angoixós, gairebé transparent.
(...)
Han passat més
de trenta anys i finalment la lluna ha marxat.
(...)
Des de la ràdio,
en el moment de la pausa, quan tots els treballadors eren al menjador de la
fàbrica, s’ha sentit: la lluna ha desaparegut.
(...)
El forat de la
lluna és impossible de visualitzar.
Negre sobre
negre.
(...)
Ara només em
queda la casa fosca. El so de les agulles de la mare, del rellotge de pèndol,
dels passos ràpids de l’Alfred pujant corrent les escales, desesperat.
I per la meva part, ho deixo aquí. Guaiteu per les finestres, no sigui que la lluna hagi desaparegut i comencin a passar coses estranyes:
No li agrada la
muntanya, pel fred i perquè se sent en una presó.
(...)
Ha desaparegut.
No se sap què ha passat. Ho he sentit a la ràdio quan venia amb el taxi. Les
conseqüències estan sent brutals. (...) La lluna ha desaparegut.
Satèl·lits
Elisenda
Solsona
221
pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada