Persecució

Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. (...) No puc convertir l’any que vaig passar amb l’Albert Jordi en un any dolent, no puc tornar enrere i reviure’l sabent què m’amagava. 

No em direu que no és un començament potent, d'aquells que engresquen a seguir llegint fins a esbrinar la història.

Grafit a Torre Romeu (Sabadell)

I comencem:

Tenia més de quaranta anys i vaig ensopegar amb un home fet a mida. (...) Era deu anys més gran que jo.

(...)

Vaig acaba els estudis i, com els homes, vaig començar a anar d’una feina a l’altra: vaig passar per no sé quantes oficines i despatxos, vaig treballar de caixera en un supermercat, fins i tot vaig dedicar-me un estiu a fer de guia turística.

Però quan tot semblava gairebé un camí de roses, arriba la confessió:

Després d’un any junts, d’un any d’encaixar en tot... I va resultar que aquell any no servia, no valia per res. (...) I si era mentida? I si s’ho havia inventat? Encara pitjor, no?

(...)

Hi ha més enemics enterrats junts que amics, no sabem què passa a dintre les tombes, quines derrotes, quines victòries, quines humiliacions hi ha.

(...)

Quan va dir-me, quan va confessar-me que havia estat a la presó, vaig fer-lo fora de casa. No sé si em vaig portar bé. Era la meva parella. Potser encara ho és. Què canvia? És la mateixa persona, no?

Bé, ja he dit al començament que aquesta història té una arrencada molt potent, que no decau al llarg del relat, sinó que, d'alguna manera es transforma en una introspecció vers la justícia i el penediment.

I és que, davant d'una situació semblant, i no cal que sigui tan extrema, la nostra reacció segurament seria la mateixa de la protagonista: Un pas o més enrere i a ser possible, que l'autor confés, desaparegui per sempre de la nostra vida.

Però, és que ja ha complert amb la pena que li havien imposat... 

És que mostra penediment... 

Però...

Uns anys tancat és una vida a dintre la vida.

(...)

No dic que la presó justifiqués l’assassinat, però m’ajudava a comprendre’l.

Aquí, el que va ser assassí confés, vol relatar com van anar les coses, potser vol descarregar la seva consciència o vol fer net i començar una nova vida:

Portàvem una vida corrent a la taula i al llit. (...) De vegades penso que la vaig matar en defensa pròpia. De vegades penso que no la vaig matar jo. L’odi i la gelosia són els guants que va fer servir l’assassí de veritat per no deixar pistes.

(...)

Vaig engegar el mòbil, vaig esborrar el telèfon d’ella i el de la feina i vaig bloquejar-los.

(...)

Assassí és una paraula traïdora. No accepta l’empatia però la demana.

(...)

No era un crim d’odi, va ser un crim per alliberament. Necessari per deixar de ser qui era, per acabar de ser qui era. 

Hi ha un munt de preguntes que la protagonista es fa, sempre amb l'intent d'entendre, gairebé d'allò que es diu "ficar-se en la ment de l'assassí".

Són preguntes que fàcilment ens podríem fer qualsevol de nosaltres:

Quantes vides dels altres valia la teva, pel fet de ser la teva? Quantes en podia suportar? (...) Quin era el pes de la pròpia mort en contraposició a la dels altres? A partir de quin moment l’assassí es convertia en un monstre? Existeixen els monstres? Eren només animals?

(...)

Hi ha molta hipocresia, amb els morts. Ja poden anar dient que tots els morts són igual, matar una puça no és com matar un gos, matar un gos no és com matar un negre, matar un negre no és com matar una dona, matar una dona no és com matar un home i matar un home no és com matar un nen.

 

Grafit a Torre Romeu (Sabadell)

I tot acaba, o algun cop sembla que recomenci amb més dolor, més crueltat:

Vaig tornar de Riudellots disposada a recuperar la meva vida, el meu petit negoci, 

a girar l’esquena a l’any passat amb l’Albert Jordi. 

I l’endemà mateix d’arribar hi va haver l’atemptat de la Rambla.

Persecució

Toni Sala

338 pàgines