Carta a D....

Ja sé que no és el més habitual, però de tant en tant penso que seria bo aturar-se i mirar enrere. No per força per rectificar res, perquè el que ha passat ja no té massa res per canviar, sinó pel simple i senzill exercici de fer-nos conscients del pas de temps.

En el relat d'avui, el protagonista, ja a una edat avançada, es decideix a fer aquest exercici i el resultat el tenim aquí en forma d'una carta d'amor incondicional.

Hernani. Museu Chillida

I la missiva comença així:

Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T’has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable.

(...)

Aquest llibre havia de mostrar que el meu compromís amb tu va ser el tomb decisiu que em va permetre de voler viure.

(...)

Encara em queden molts qüestions per entendre i per aclarir. (...) T’escric per comprendre el què he viscut, el que hem viscut junts.

Un començament encantador, però no es queda aquí, segueix i segueix...:

Vaig topar amb tu un mes més tard, al carrer, fascinat amb el teu caminar de ballarina. (...) Era el 23 d’octubre de 1947.

(...)

Durant les setmanes següents, ens vam tornar a veure quasi tots els vespres. (...) El que em fascinava de tu és que em feies accedir a un altre món. 

(...)

Vam haver de separar-nos a finals d’any. Havia estat lluny de la meva família des dels setze anys; havia de tornar a veure’ls a quasi els vint-i-cinc, perquè la guerra s’havia acabat.

I arribem a un moment crític no ja de la seva relació, que sembla indestructible, sinó quan sorgeixen greus problemes econòmics:

En poc temps, vas aconseguir guanyar més diners que jo. 

(...)

Quan, a la primavera de 1950, els Ciutadans del Món em van enviar a l’atur; tu simplement vas dir: “Ja ens sabrem espavilar sense ells”. (...) Eres la roca damunt de la qual  la nostra relació podia construir-se.

(...)

Estava en situació de fracàs. La teva confiança em consolava, però no em tranquil·litzava.

(...)

Aquest període de tràfecs es va acabar a la primavera de 1951.

Una història certa, real i fabulosa de parella:

La base sobre la qual es construïa la nostra parella ha anat canviant al llarg dels anys.

(...)

Pretenc parlar de tu com de la sola dona que he estimat veritablement i de la nostra unió com a la decisió més important de les nostres dues vides.

Fins que... l'inesperat, la malaltia que colpeja:

Havia volgut creure que ho compartíem tot, però estaves sola amb el teu patiment.

(...)

No podies esperar res de la medicina. Et negaves a acostumar-te a prendre analgèsics i dependre’n. 

(...)

Havies vist “l’altre costat”; havies tornat del país d’on no es torna.

(...)

Aconsegueixes amagar el teu patiment. Els nostres amics et troben “en plena forma”. No has parat d’encoratjar-me a escriure.

I ens retrobem al començament, que ara ja és inevitablement el final: 

Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T’has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable. Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t’estimo més que mai.

(...)

No vull assistir a la teva cremació; no vull rebre una urna amb les teves cendres. (...) Espio la teva respiració, la meva mà t’acaricia. Tots dos voldríem no haver de sobreviure a la mort de l’altre.

21 de març – 6 de juny.  2006

Carta a D.

Història d’un amor

André Gprz

Traducció de Mia Tarradas

109 pàgines 

Adeu a l'Eddy Belleguele

La història, que en alguna referència es contempla com autobiogràfica, se situa cap als finals dels noranta o principis del 2000 en què el primer que ens diu el protagonista és:

De la infantesa, no en tinc cap bon record.

I continua i va més enllà i ens comencem a fer conscients del seu patiment:

La violència, tanmateix, no m’era desconeguda, al contrari. (...) Jo tenia deu anys. Era nou a l’institut. Quan van aparèixer al passadís no els coneixia.

(...)

Vaig somriure i la paraula “marieta”, que em ressonava, que m’explotava dins del cap, em bategava dins meu al mateix ritme que el cor.

També en l'àmbit més íntim, a vegades, ignoro si de forma habitual o potser amb el pas dels anys s'ha anat moderant, el rebuig familiar, fonamentalment patern, s'aguditza:

El dia que el pare del meu pare es va morir trenta-cinc anys després, érem a la sala, davant de la televisió, en família.

(...)

Un pare reforçava la seva identitat masculina per mitjà dels fills, als quals havia de transmetre els seus valors virils, i el meu pare pensava fer-ho, pensava convertir-me en un tio dur, hi anava el seu orgull d’home.

I el temps va passant, i el rebuig de l'entorn sembla créixer, o si més no, és així com ho viu el nostre protagonista:

De seguida vaig fer miques les esperances i els somnis del pare.

(...)

A l’institut tot va canviar. Em vaig trobar envoltat de gent que no coneixia. (...) Des del principi d’anar a l’institut, cada dia vaig errar pel pati per mirar d’acostar-me als altres alumnes. Ningú tenia ganes de parlar amb mi: l’estigma era contagiós; ser amic del “marieta” hauria estat mal vist.

I, malgrat que sembla que les mares ens adonem de tot només amb una mirada, en aquest cas, no s'acompleix. O potser no ho vol veure?:

Hi ha la mare. Ella no veia el que em passava a l’institut.

(...)

La mare fumava molt al matí. Jo era asmàtic i de vegades m’agafaven atacs terribles que em feien estar més a prop de la mort que de la vida.

(...)

La seva vida l’avorria i parlava per omplir el buit d’una existència que no era sinó una successió de moments d’avorriment i de feines pesades.

Com viu la seva identitat sexual? O potser fora més adequat parlar de com li ho fan viure el seu entorn?:

Les paraules “amanerat, efeminat” ressonaven constantment al voltant meu en boca dels adults: no només a l’institut, no tan sols dites pels dos nens. (...) Em repetia que tenien raó. Esperava canviar. Però el cos no m’obeïa i els insults continuaven.

(...)

Jo pertanyia al món dels nens que miren la televisió al matí quan es desperten, que juguen a futbol tot el dia en carrers poc concorreguts. (...) Al món dels nens que es passen hores als carrers, al vespre i a la nit, vagant

(...)

Mai no vaig aconseguir integrar-me completament als cercles de nens. A moltes festes evitaven curosament la meva presència.

(...)

El meu oncle havia fumat massa, havia begut massa, el seu deplorable estil de vida li havia provocat un accident vascular-cerebral. Estava paralitzat.

(...)

Dues setmanes més tard vaig aprendre l’existència i el sentit de la paraula “hemiplegia” el meu oncle tenia paralitzada tota la meitat esquerra del cos. 

I amb força delicadesa, ens parla de la seva primera trobada sexual convencent-se de que era el que no era. Amb un noi, és clar. Complicat? Potser fora més adient, qualificar-ho com a confús:

Tot va començar una d’aquelles tardes que passàvem al cobert on els veïns guardaven la llenya. 

(...)

El meu cosí va proposar amb cara fingidament divertida que ens masturbéssim tots junts davant de la pel·lícula.

(...)

Mentre el meu cosí prenia possessió del meu cos, en Bruno feia el mateix amb en Fabien, a pocs centímetres de nosaltres. (...) Va ser l’inici d’una llarga sèrie de tardes en què ens trobàvem per reproduir les escenes de la pel·lícula i escenes d’altres pel·lícules que no vam trigar a veure.

(...)

Un dia tot es va acabar. (...) Va arribar la mare. (...) Ni ella ni jo vam poder fer res durant uns quants segons. (...) No apartava els ulls dels meus, amb una mirada que ja no sé què expressava. Potser fàstic o alarma, ja no ho sé.

Ens parla de la reacció dels pares, de la seva vergonya, del rebuig, dels silencis, de la seva confusió:

Durant unes quantes setmanes no vaig tornar a sentir a parlar de la història del cobert. (...) De manera que quan va tornar a irrompre a la meva vida no m’havia abandonat.

(...)

El crim no és fer, sinó ser. I, sobretot, “semblar”.

(...)

Havia de fugir.

Però, d’entrada, no es pensa espontàniament en la fugida perquè s’ignora que hi ha més enllà.

De manera gairebé desesperada tracta de forçar la preferència per les noies. Amb ràbia, amb dolor, amb incomprensió gairebé furiosa:

Cada dia era una laceració; no es canvia tan fàcilment. Jo no era el dur que volia ser. Però havia entès que la mentida era l’única possibilitat que tenia per fer aparèixer una nova veritat.

(...)

La conversió en un noi passava necessàriament per les noies.

(...)

La Laura a l’institut tenia mala reputació.

(...)

Un dia, mentre amb la Laura ens petonejàvem al porxo, vaig sentir una escalfor suau al baix ventre. (...) No havia trempat mai per una noia. El meu projecte donava resultat.

(...)

Finalment estava curat.

Bé, no m'allargaré més relatant les anades i vingudes, els dubtes i les angoixes del nostre protagonista que es concreten en revistes pornogràfiques, petons forçats amb un parell de noies i poca cosa més que no sigui dolor i frustració. 

I és aleshores que pren una decisió:

Havia fracassat amb la Sabrina, en la lluita entre la meva voluntat d’arribar a ser un dur i la voluntat del cos que m’empenyia cap als homes.

(...)

La fugida era l’única possibilitat que se m’oferia, l’única que em quedava. 1

(...)

Havia de fugir.

Ja feia l’últim curs de secundària i havia arribat l’hora de decidir cap a on volia tirar. 

 

Poques setmanes després,

Me’n vaig. 

 

 

Adeu a l’Eddy Bellegueule

Édouard Louis

Traducció d’Anna Casassas

172 pàgines