Només...

Només terra
Només pluja
Només fang

Un relat de dol, però no pas trist i desesperat. Si us decidiu a llegir-lo hi trobareu notes tendres, d'enyorança.

I és que al cap i a la fi, què som? I on retornarem algun dia?.. Potser als supòsits que ens ofereix l'autora jo hi afegiria també, només cendra.

La Maria acaba d'arribar a Ca la viuda, ella, encara no ho sabrem, acaba de perdre el seu nadó. Fa temps que no s'hi acostava ningú a la casa i tot és fred i polsós, però no ens desanimem:

Els retrats continuen en silencia al costat del vell rellotge, com cada hora i cada minut d’ençà que ella se’n va anar. Fa una nit xafogosa.

(...)

Ha d’anar per feina, sí, però també necessita parar, escriure o mirar el sostre sense més ni més per retrobar el sentit.

Des de Cal peix, algú ha observat la seva arribada i comença a fabular possibilitats:

El cotxe només pot ser de la Maria, no hi ha ningú més que tingui la clau de Ca la Viuda.

I ja, l'endemà, un matí de tràfec i murmuris solitaris:

Tot el matí, se l’ha passat murmurejant. (...) Ha baixat al celler. Cinc minuts. Ha tornat a pujar.

(...)

Tanca l’arcó mirant de no fer soroll, com si no volgués despertar el nen.

(...)

Quin silenci. Potser hauria de donar corda al rellotge. Però tot plegat per a què? No ens cal. (...) Què em queda? Dos pits. Dos pits de pedra. I el ventre esllenegat.

(...)

No hi havia res que fos com sempre. El silenci. El rellotge aturat. Els porticons ajustats. L’olor de cera cremada. L’olor de cafè. Els plors. Els murmuris.

No tothom de l'entorn, recela de la seva arribada, n'hi ha que com en Manel de Cal peix, s'interessen per tal que no hi hagi cap problema:

Fent el camí de casa seva a Ca la Viuda ha recordat quan anava per mirar que tot fos a lloc.

(...)

Quan ha arribat davant la porta ha mirat si el pany estava forçat i ha vist que no.

I la Maria, que segueix tractant de fer-se seva la casa tant freda i trista, es troba amb una petita sorpresa, un senzill detall d'amistat i afecte:

I és quan torna carregada amb quatre troncs secs de la llenyera, que veu un embalum esperant-la al costat de la porta. (...) Pinyes, branquillons secs de bruc, dos diaris i fins i tot mig paquet de pastilles per encendre foc i una capsa de llumins llargs.

(...)

Com més va més temps passa davant del foc. A estones rellegeix el quadern. A estones escriu. A estones agafa el telèfon. (...) Passen dies. Fa més fred. Les nits són llargues.

(...)

Troba un altre sac a la porta amb més pinyes, diaris i llenya petita.

I gairebé sense adonar-se'n els records van prenent forma i s'assenten entre el dolor, la resignació i, potser, un bri d'esperança. Perquè què seria la vida si esborrem totes les esperances?:

Perdo el fil perquè dia i nit se’m confonen, ara.

(...)

Quan va saber que estava embarassada no em va dir res. Es va aixecar de taula i se’n va anar. 

(...)

Amaga’t. Aixeca el vol, però no et deixis posseir per ningú. Home o dona. No et deixis posseir.

(...)

Em llevo sense esma de llevar-me però em llevo, malgrat tot.

I mica en mica, els records es van fent més presents, però sense fer mal, sense esgarrapar-li l'ànima. Són records, són importants, són seus...:

A mitjans d’hivern en Manel va començar a venir més sovint.

(...)

Ell li fa companyia, es queda una estona i se’n va. (....) Aquest home hauria d’haver entrat molts anys enrere i tot hauria estat molt diferent.

Anem descobrint més intimitats. El cos del fill nascut mort, o potser el seu esperit, mai no s'acaba d'aclarir, acompanyen la Maria:

Però ara soc aquí. I tinc el meu fill al celler. I si ha de venir, que vingui. També deu pagar el nínxol de la mare, no sé on. Que n’és de trist vendre’s els morts.

(...)

Tinc el meu fill al celler.

No en sabeu res, d’ell. Ni tu, ni tampoc la mare. No en sabeu res. Ningú en sap res. És la meva flor.

I malgrat el dolor, els records, les enyorances, la vida, com la mort, segueix el seu devenir i un matí:

Avui m’he llevat amb sang entre les cames i el ventre adolorit.

(...)

... obrint l’arcó i veient el meu fill com un tros de carn allà dins; i sobretot, no puc continuar tancant l’arcó a poc a poc, perquè cada vegada que ho faig penso en quan era petita i el tancava de cop, que ara de la ràbia tornaria a fer el mateix.

(...)

Per això me’l vaig posar a la motxilla, vaig tancar-ne la cremallera i vaig sortir d’allà amb el meu fill a l’esquena.

I gairebé de sobte, en Manel deixa d'acudir a Ca la viuda. I la Maria, es sorprèn perquè l'enyora:

Fa dies que no ens ve a veure.

(...)

En Manel fa dies que vol reprendre la conversa que tenen a mitges, però no sap com treure el tema. I quan ho prova, ella el defuig.

(...)

En Manel pateix per la Maria i pel futur de Ca la Viuda. Li haurà d’explicar on són els papers del notari. 

I ella, ignorant que en Manel pateix una greu malaltia que el tenalla a l'hospital, segueix amb les cabòries:

Si no és mort, per què no ve? Està malalt? Potser s’ha cansat que no li faci cas...

(...)

Menja i plora amb un plor mut.

(...)

Des del migdia que està estirada sota el til·ler. No ha menjat. No ha begut. Ha anat fent voltes.

Taparà el forat, hi posarà la pedra gran i grisa a sobre, 

i la blanca i petita al capdamunt. 

(...)

 Em van dir: Tot el temps que necessitis. Però el temps és un buit immens.

(...)

No hi ha res més que això. 

Només terra. Només pluja. Només fang. 

I això ho és tot. 

I és tan cert, aquest tot, que fereix com mirar el sol a la cara. 

 

 

Només terra. Només pluja. Només fang

Montse Albets

202 pàgines