dilluns, 22 de juny del 2015

On tot s'acaba



Sóc admiradora de la obra de'n Paul Auster, diria que he llegit tot el que ha publicat si ho he trobat traduït. Tampoc vol dir que tot m'hagi entusiasmat, però amb més o menys encert, sempre li trobo quelcom que em fa gaudir de la lectura.

En aquest cas, EL PAÍS DE LAS ÚLTIMAS COSAS escrit a l'any 1987és un llibret breu, de fàcil lectura, que ens endinsa en una realitat un tant absurda i no del tot ben resolta, però en la seva mateixa absurditat i curiositat resulta sens dubte atraient.

En aquest país, les coses es va esvaint sense cap motiu aparent i el més curiós o potser preocupant, és el que els habitants molt aviat se n'obliden que mai haguessin existit i així, fins i tot els noms queden esborrats de les seves memòries. Edificis sencers de cop i volta s'esmicolen i queden reduïts a una pila de pedres, amb el perill suposat per la gent que hi passa en aquell moment pel lloc, ja que tot succeeix sense cap avís previ i amb l'agreujant que les runes i l'esvoranc poden restar-hi dies i dies en els llocs més insospitats en una ciutat sumida en les tenebres:

No solo desaparecen las coses, sinó que cuando lo hacen, el recuerdo de elles también se desvanece. 

No queda gens explicat el per què els habitants hi van a raure a aquest inhòspit lloc ni tampoc per què no poden fugir, doncs si bé és cert que han desaparegut avions i trens, es podria pensar que quedaria l'opció de marxar caminant, o bé per què en un determinat moment sembla que tota aquesta destrucció no afecta mai a la protagonista de la història, però també és cert que quan s'està gaudint d'una lectura fantàstica com és el cas, també es poden obviar aquests detalls:

El final es solo imaginario, un destino que te inventas para seguir andando, però llega un momento en que adviertes que nunca llegaràs allí. Es probable que tengas que detenerte, però serà solo porque te ha faltado tiempo. Te detienes, però eso no quiere decir que hayas llegado al fin. 

A més de les coses i els edificis o els transports, també el menjar és escàs per raons que semblen obvies, tot i que relativament explicades:

Lo cierto es que si no fuera por el hambre ya no sería capaz de seguir. Hay que acostumbrarse a sobrevivir solo con lo indispensable. Si uno espera poco, se conforma con poco, y cuanto menos necesite, major se sentirà. Esto es lo que la Ciudad le hace a uno, le vuelve los pensamientos del revés, le infunde ganes de vivir y, al mismo tiempo, intenta quitarle la vida. 

Una de les feines més ben pagades són les que es relacionen amb la recollida d'escombraries o els drapaires, la qual cosa m'ha fet pensar en la quantitat d'indigents, o no tant indigents, que enguany es desplacen per les ciutats, empenyen un carret de supermercat tot i remenant els contenidors:

Un recogedor de basura debidamente registrado y con todos los papeles en orden, se gana la vida reuniendo la mayor cantidad de basura posible y llevándola a la central energètica más cercana. Allí pagant tanto por quilo –una cantidad insignificante- y arrojan la basura a los depósitos de procesamiento. El instrumento preferido para transportar la basura es el carro del supermercado. 
(...)
Uno de los Trabajos más rentables de los traperos es despojar a los muertos de sus pertenencias, y muy pocos buscadores de objetos no aprovechan esa oportunidad. 




4 comentaris: