Sur

Un llibre complex, farcit de petites històries que requereixen un esforç i una atenció més gran que l'habitual per tal de seguir-lo el que ens ofereix l'AntonioSoler.
En el meu comentari m'he centrat fonamentalment en una de les històries, segurament la que més m'ha colpit i que no és altra que la de'n Dioni, o més formalment, en Dionisio Grandes Guimerá, un home que ha estat trobat inconscient en un descampat, cobert de formigues i pols, i la seva esposa, la doctora Galan:

Dionisio Grandes Guimerá ha llegado al hospital en una ambulancia desprovista de los medios necesarios para atender el estado en que se encuentra.
(...)
Ana Galán, nunca sabrá. Nunca supo con exactitud de qué dimensión eran los sufrimientos ni los placeres de su marido

Però, com és natural, tot té un per què, En Dioni no ha caigut simplement en una degradació personal només per casualitat, ell era un estudiant brillant del què la família es mostrava, amb raó, orgullosa: 

En la facultad casi era respetado. El Solitario. En el barrio, el Talento. Su madre daba pábulo a sus hazañas académicas en el ascensor y en la tienda de ultramarinos. 

I ella? Doncs quan es van conèixer, era una atractiva doctora, una jove promesa: Ella era una joven médico. Atractiva, con talento. Le auguraban un futuro profesional brillante. Desengañada en lo personal.

El festeig i els primers temps de convivència semblen plàcids, ell es mostra molt educat, potser una mica massa retingut, amb alguna actitud i incidents que podrien resultar estranyes o compromeses, però que acabaven restant mig oblidades en un racó de la memòria, però només mig oblidades, latents:

La doctora Galán no sabe, y por tanto no se lo dirá a su hijo, que todo empezó un día remoto, allá por 1975, también en un día caluroso de verano, cuando Dionisio Grandes Guimerá al que todos empezaban a conocer en su barrio como el Talento, se encontraba en la playa de El Candado
(...)

Una vida acolchada en la que las ausencias o las peculiaridades de Dioni eran aceptadas por la doctora Galán como un rasgo de su carácter y del modo personal en que su marido desarrollaba su vida profesional y la relación con sus socios y clientes.
(...)

¿Otra mujer, y a consecuencia de eso una paliza? ¿Quién? Un accidente, mala suerte. No serian manchas de sangre…
(...)

El incidente quedó libre de cualquier sospecha. Envolviéndose en una nebulosa que con el paso de los días se fue diluyendo. (…) Así fue el primer descubrimiento. El inicio de un tiempo de duda. 

Mentrestant, en Dioni mantenia una doble vida, una relació secreta amb un altre home del que estava perdudament enamorat:

También Dionisio Grandes Guimerá conoció en su juventud una doble cara de la felicidad, o al menos la transición de periodos en los que la plenitud y la desgracia parecían atadas por los tobillos
(...)
Sí. Hubo un tiempo de dicha. Un tiempo en el que Dioni se desenvolvió en esa doble vida de una forma relajada, casi natural. (…) Y al margen, sin que en apariencia perturbase lo más mínimo su entorno familiar, mantenía la relación paralela con Vicente

En definitiva, unes vides dissortades, marcades per l'engany, fins i tot l'auto engany, que en el moment en què els coneixem ja no tenen cap possibilitat d'esmenar-se.

GAZIEL

Aquestes Meditacions en el desert 1946-1953 escrites per en Gaziel, del qui haig de confessar el meu desconeixement, fins el punt d'ignorar que era català, no són fàcilment resumibles, és així que em limito a fer una selecció d'aquelles frases o aspectes que per algun motiu m'han resultat especialment significatives. Potser si us decidiu a llegir aquest breu llibret, en podeu aportar quelcom més:

Meditacions en el desert es va publicat a París pel maig de 1974, obtingué el premi “Serra d’Or” el 1975, i té per tema el dia a dia de la vida intel·lectual i política a Madrid del 1946 al 1953. (...) Quan, el 1975, a Serra d’Or vam decidir  -J.M. Castellet, Joaquim Molas, Joan Triadú, Josep Faulí i jo mateix ( Pere Gimferrer)- premiar aquest llibre prohibit i clandestí, poc ens pensàvem que el futur ens el rescabalaria tan gasivament. 
(...)

Llavors, per què desitjo publicar aquestes meditacions enfebrades? No valdria més esqueixar-les? (...) No és pas el llibre d’un vençut, un perjudicat o un ressentit.
(...)

La joventut educada pels idealistes més o menys sincers encarregats de formar-la, l’acostumen a venerar com a cosa sagrada i immutable, perquè els diuen -no sé pas per què- que els “bons” sempre guanyen, mentre els “dolents” infal·liblement sucumbeixen. (...) En política, els crims més grans queden sovint impunits, però les falses jugades es paguen d’una manera implacable.

1946:

La por és un fonament detestable per a assentar-hi res definitiu.
(...)

Perquè si la gent de cabals i d’ordre li tancava les portes i finestres, què volien que fes la República abandonada enmig del carrer? 

(...)

Ara: els militars tragueren, com els burgesos volien, les castanyes del foc; però va ser, naturalment, per menjar-se-les ells. 

(...)

Jo he acabat per no creure en les revolucions. (...) Totes les revolucions venen de dalt. Les multituds enfellonides no són res més que les vibracions iniciades a la superfície de l’aigua, cada vegada més profundes; però les pedres que les provoquen, com les mateixes mans que les llencen venen, sempre de més amunt, de molt més amunt.

1947:

El triomf d’una bàrbara dictadura del proletariat no és mai altra cosa que la revenja de l’odi implacable acumulat sota una bàrbara opressió de les dretes.
(...)

Si fem, doncs, una tercera guerra mundial, en nom del que sigui (que això, ja es veu no compta gaire), on anirà a parar el poc que queda d’Europa?...
(...)

Espanya és essencialment antieuropea, políticament parlant.

1948:

La guerra civil d’Espanya, el 1936, varen provocar-la, d’una banda, la ineptitud governamental de les esquerres espanyoles, mediatitzades progressivament per l’anarquisme social i el filosovietisme polític; i, d’altra banda, el tancament obtús de les dretes, sorrudament reaccionàries, davant el règim republicà.
(...)

El règim franquista no té ni la més mínima importància fora d’Espanya, i podria continuar indefinidament, eternament sense que hi repercutís res. (Aquest és, justament, el pitjor dels nostres mals: com que no molesta, i només fa somriure, ens el deixen). 

1949:

 La cosa del món que ara m’agradaria més saber és la data exacta de la meva mort. (...) He complert 62 anys. Tant puc viure’n encara dos com dotze, com vint-i-dos. M’és igual. (...) Si jo sabés quan he de morir, fóra un dels homes més feliços del món.

1950:

Resum:

Si jo governés a Catalunya, a hores d’ara, ho sacrificaria tot, absolutament tot, a la unió dels catalans.

No és que sigui aquesta una tasca indispensable: és L’ÚNICA.

1951:

Segons el sentit que Castella ha donat a Espanya i ha imposat a tots els pobles peninsulars, amb la sola excepció de Portugal, els catalans no som espanyols.
(...)

Mai els pobles no catalans d’Espanya no voldran ni podran reconèixer la nacionalitat, la personalitat catalana, tot i ser clara com l’aigua. I ella, per sí sola, és, de passada, tan feble, tan minsa!
(...)

La Història d’Espanya podria resumir-se dient que és la història d’una família pobra, nombrosa i malavinguda, amb més caràcter primari en els seus diversos components que d’esperit col·lectiu.
(...)

Es veu que a Espanya no hi ha manera de treure’s de sobre els militars (ni els capellans polítics)
(...)

 Perquè, mentre tot l’Occident refloria, treballava i cantava, Espanya queia cada vegada més en la indolència i la misèria, passat el somni efímer d’una glòria gratuïta: així com tampoc no gaudir de la Reforma, de la transfusió de sang que li donà la llibertat religiosa. 

1952:

Avui compleixo 65 anys i vaig a posar punt a aquestes notes començades ara en fa sis i mig. Llavors jo encara creia en la possibilitat de veure redreçades les iniquitats pervingudes a Espanya, per haver permès els triomfadors de la segona guerra mundial la victòria de Franco i l’establiment del seu règim tirànic. 

El conte de la Serventa

No es gaire habitual que l'autora es presenti i ens parli del per què del relat, però en aquesta ocasió, Margaret Atwood ho fa:

Com que vaig néixer el 1939 i vaig començar a tenir ús de raó durant la Segona Guerra Mundial, sabia que els règims establerts podien desaparèixer d’un dia per l’altre, i que els canvis podien ser fulgurants.
(..)

Al llibre, tant la Constitució, com el Congrés han deixat d’existir; la república de Galaad ha sorgit de les essències puritanes del segle XVIII que sempre hi ha hagut als fonaments dels Estats Units d’avui dia que creiem conèixer.

L’acció se situa a Cambridge, a l’estat de Massachusetts, seu de la Harvard University.
(...)

El llibre, per tant, no és “antireligiós”, però sí que està en contra de la utilització de la religió com a façana de la tirania, que és una cosa del tot diferent.

Un relat inquietant que com a dones, els furta la pròpia identitat i les converteix en contenidors de criatures que les altres dones ja no poden concebre.
Relatat en una suposada primera persona, no ens deixa indiferents:

Som úters amb cames, res més; vasos sagrats, calzes ambulants.
(...)
Una casa; això és el que som. El Senyor és el cap de casa. Ella la guarda. Tenir-te i guardar-te fins que la mort ens separi.
(...)
Em porten al metge una vegada al mes per fer-me anàlisis: d’orina, d’hormones, de sang. Papanicolau. Igual que abans, amb la diferència que ara és obligatori.
(...)
Tinc trenta-tres anys. Tinc els cabells castanys. Faig metre setanta sense sabates. Em costa recordar quin físic tenia. Tinc els ovaris funcionals. Encara me’n puc sortir. 

No ens equivoquem; no es tracta d'esclaves sexuals, sinó de dones fèrtils que són utilitzades com a procreadores forçades i forçoses pels auto nomenats "Guardians de la Fe:

Guardians de la Fe: No són pròpiament soldats; compleixen serveis rutinaris de vigilància i altres funcions subalternes, com ara regirar la terra de la Muller del Senyor, i, deixant de banda els que són Espies d’incògnit, són curts, vells, inaptes o molt joves.
(...)
Ara anem pel mateix carrer, per parelles, de vermell, i no hi ha cap home que ens digui cap obscenitat, ni que ens parli, ni que ens acariciï. No ens xiula ningú.

En algun moment, els lectors ens demanem: "I no es poden rebel·lar, fugir...?":

Ens poden fer gairebé de tot, però no tenen permès matar-nos, si més no legalment: ni amb agulles de fer mitja ni amb estisores de podar, ni tampoc amb cap ganivet agafat de la cuina, i encara menys si estem embarassades.
(...)
Ens poden pegar; n’hi ha precedents a les Escriptures. Però no poden fer servir cap instrument; només amb les mans.
(...)
La nit és meva; és el temps que tinc per a mi per fer el que em vingui de gust mentre no faci soroll ni em bellugui, mentre m’estigui quieta i estirada al llit. (...) La nit, en tot cas, és el meu temps lliure. ¿On puc anar? 

A partir d'aquí, la història és gairebé el menys important, o si més no així m'ha semblat a mi. En efecte, hi ha una trama, les vivències de la protagonista en el sí de la família amb que haurà d'estar-s'hi un parell d'anys, esperant que el "Senyor", potser estèril, la fecundi. En cas contrari, entrarà a formar part d'un grup de dones que ja no tenen cap interès per la comunitat, només compten les dones embarassades a les que, un cop hagin parit els arrabassaran la criatura:

Una dona que està embarassada no està obligada  a sortir al carrer ni anar a comprar. La passejada diària per tenir la musculatura abdominal en perfectes condicions deixa de ser perceptiva. Només li cal fer els exercicis de terra i els de respiració. 

I concloc:

M’agradaria que aquesta història fos una altra. M’agradaria que fos més civilitzada. M’agradaria que donés més bona imatge de mi; no per força una imatge de persona més feliç, però sí amb més empenta i menys dubtes, no tan preocupada per petiteses. 

Canteu, esperits, canteu

Vagi per endavant que els relats o les pel·lícules que coneixem com a "road movie", no m'agraden especialment, tret d'alguna excepció; tot i això, en aquesta  ocasió, es tracta d'una història on en el transcurs del viatge, els fantasmes o esperits adquireixen un paper important. Així és en essència "Canteu, esperits, canteu" de Jesmyn Ward:

Així sabrem de'n Given, l'oncle mort mort de'n Jojo que en ocasions veu la mare:
Fa tres anys vaig fer-me una ratlla i vaig veure en Given per primera vegada.
(...)

Quan vaig veure en Given-no-Given per primera vegada, no en vaig dir res a la Ma. 

I també coneixerem en Richie, un noi que als tretze anys va morir en la presó on ara es troba en Michael, el pare de'n Jojo, el narrador, i de la petita Kaila:

Jo tenia tretze anys i sabia moltes més coses que ell. (...) Miro en Jojo i la Kaila mentre dormen ben escarxofats i em pregunto si mai vaig dormir així quan era petit.
(...)

Mentre observo aquesta família sento com si algú m’aferrés les entranyes i me les retorcés i estirés. 

Per la resta, el que havia de ser un breu viatge de la mare i una amiga, cap a la presó a recollit en Michael, que ha complert el temps de condemna; entre aturades delirants bé per recollir o canviar droga o bé per mig atendre els nens als que han obligat a viatjar amb elles, tot i les dificultats del trajecte, i la poca o nul·la capacitat per atendre'ls mínimament bé.

D'en Michael no sabem gaire cosa, no tal sols el per què s'ha passat uns anys a la presó. El poc que coneixem ho és des del record de la dona, la Leoni, que està perdudament enamorada d'ell, molt per sobre de l'estimació pels fills dels que habitualment se n'ocupaven els avis i ara des que l'àvia (Ma) està greument malalta, és només l'avi (Pa) el qui s'ocupa i preocupa:

En aquell temps jo no m’adonava que en Michael de vegades es fixava en les coses i de vegades no, que a voltes em veia i que després, durant dies, setmanes senceres, no em veia.  Que en aquell moment jo no era important.
(...)

En Michael no m’escrivia mai sobre la violència a la presó, sobre les coses que hi passaven a la nit, als racons foscos i dins les cel·les tancades i barrades: els apunyalaments, els penjats, les sobredosis, les pallisses.
(...)

La part meva que pot pensar en altres coses que no sigui en Michael sap que en Jojo  no diu la veritat. Que no està bé, perquè està molt preocupat per la Michaela.

En Jojo, amb un pare absent i una mare habitualment consumida per les drogues i totalment fora de sí pensant en el seu home, admira i estima l'avi, tracta d'imitar-lo en tot:

M’agradava quasi tot el que feia el Pa, com ara la manera com es dreçava quan parlava; m’agradava com es pentinava els cabells cap enrere i se’ls allisava per assemblar-se als indis que sortien als llibres que llegíem a escola. 
(...)

Això és el que fa el Pa quan estem sols i ens quedem a la sala d’estar fins ben entrada la nit, al pati o al bosc. M’explica històries.

Tanmateix igual que a la seva vida, el viatge no transcorre en línia recta; donen tombs i més tombs, s'encallen en absurdes parades, passen fam, fred i es veuen obligats a rebolcar-se en la seva pròpia brutícia, mentre els esperits els van rondant reclamant també la seva parcel·la d'atenció:

Perquè no caminem en línies rectes. Tot passa alhora. Tot. Tots som aquí al mateix temps. La mare i el pare i els pares dels pares. 

P.Hilari Raguer

Fa un munt d'anys que em vaig donar de baixa del Club de l'Església Catòlica, o dit més formalment, vaig apostatar.

Això no obstant no m'impedeix d'admirar algunes figures religioses del nostre present o recent passat, com és el cas del Pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat, que, amb noranta anys, manté una lucidesa envejable.

Ahir vaig tenir el plaer, i gairebé diria que l'honor, d'assistir a una conferència que amb el títol que es recull a la imatge, ens va parlar de tres catalans cristians i profundament catalanistes, durant el període d'abans, durant i després de la Guerra mal dita Civil.

Així ens va parlar de Carrasco i Formiguera, Domènec Batet  i Vidal i Barraquer. Tot un relat trufat d'anècdotes, la majoria d'elles viscudes personalment, que em va tenir bocabadada l'hora i mitja que va durar l'acte.

Val a dir que un dels moments més interessants va ser quan al final, ja en torn de preguntes, va fer manifestació del seu palès catalanisme i m'atreviria a dir, d'independentisme, en comparar alguns dels casos comentats, amb la situació actual. No hi va mancar una referència a les recents denúncies per pederàstia. 

Recullo algunes de les frases que més em van copsar, sense comentar res perquè només les vaig captar sense més reflexions: 

* El desig de ser el que som, n'hi ha qui ho considera una perversió.

* Som constants.

* Som una meitat? Quan ens mobilitzem, sovint de forma espontània, en som milions.

I amb unes poques reflexions del viscut ahir tancaré aquest relat:

- La sala, no massa gran, era plena a vessar, amb majoria de dones d'una certa edat.

- Malgrat que el ponent i un dels acompanyants, lluïen un ostensible llaç groc, no n'hi vaig saber trobar entre els assistents.

Andorra

Ignoro per què l'autor, en Peter Cameron, va decidir nomenar Andorra al lloc entre metafòric i idealitzat on es desenvolupa la història, però, el cert és que es tracta d'un estrany i imaginari país. En un país tan petit, els estrangers -nouvinguts- són atractius simplement pel fet que són desconeguts. Per tant, tot i la coincidència amb el nom, no hi podem trobar cap semblança amb l'Andorra veïna.

Però centrant-nos en la història: Un home procedent d'Amèrica, per raons que en principi ens són desconegudes, decideix traslladar-se a Andorra. S'hi instal·la a l'Excelsior, l'únic hotel del lloc que a més disposa d'uns apartaments destinats a allotjar clients de llarga estada, tot i que manifesta el seu desig de trobar un allotjament particular més permanent.

...la meva habitació de l’Excelsior era un lloc de Déu, i em va saber greu marxar-me. (...) Sempre que penso en Andorra, la veig com realment la vaig veure per primera vegada: estesa a sota meu, inundada pel sol, meravellosa. 
(...)

Com que mai no sabem si arribarem allà on anem, sempre és un descans arribar-hi.
(...)

Andorra era un lloc que m’obligava a descriure-me’l tal com l’experimentava. 

I ha triat Andorra perquè... Fa molts anys vaig llegir un llibre... 

Aviat les diferents persones influents del lloc, casualment dones, tracten de fer-se amb la seva amistat, tot i que en un principi ell sembla cercar la solitud, aviat es deixa arrossegar per les noves amistats:

He sopat sol prou sovint com per poder estar relaxat quan ho faig, però gairebé mai no ho estic. Sóc massa conscient d’estar sol. 

De sobte, la pretesa idílica vida del lloc es veu alterada per l'aparició d'un cadàver mutilat. A partir d'aquest moment, tots són sospitosos i a raó d'aquest fet, marginal, anirem descobrint la veritable raó de la fugida del protagonista i llur necessitat d'anonimat.

Un relat, si més no curiós, que no deixa mal sabor tot i que tampoc no m'ha semblat especialment rellevant.

Un protagonista crític amb el sentit religiós i en una hipotètica salvació espiritual, senzillament només tracta de seguir endavant tot i la feixuga càrrega que porta al damunt i que, potser, acabarà passant-li factura:

No sé per què sentia la necessitat de defensar-me contra la religió, com si fos una malaltia. (...) M’intriguen les persones intel·ligents que són religioses.
(...)

No crec en la salvació. Sí que crec que vivim inútilment i en va.
(...)

Gran part de la meva vida ha estat així: tirar endavant només perquè ja he arribat més enllà d’on girar enrere era una opció. 

El cel no és per a tothom

Un relat complex, però al mateix temps, o justament per això, força quotidià i realista amb un final un tant incert i no gaire tranquil·litzador, però en la línia de tota la història d'unes germanes bessones, la Sara:  Sap recitar fins a la taula del nou sense entrebancar-se, del dret i del revés, però no sap dir mai què farà quan sigui gran, i la Eva: Li venen al cap idees i més idees -faré, faré, seré, seré-, i mentre s’adorm no para d’imaginar , perquè hi vol somiar, perquè als somnis tot se sent com si fos real.  que no s'entenen (sóc mesurada) i amb un secret que esbrinarem gairebé al final del llibre, un germà, en Pep, atrapat enmig de les picabaralles de les dues, i una mare dominadora i esquerpa i un pare  de baixa permanent per malaltia, menyspreat per la dona.

El pare gairebé només viu per confeccionar les seves maquetes d'avions, alhora que es mostra resignat als exabruptes que li dedica la seva esposa que ha muntat una perruqueria als baixos de casa seva i que es creu amb el dret de vantar-se d'estar mantenint la família. Ell, en el seu moment va rebre l'ajut d'una antiga amistat per tal de poder cobrar una indemnització, cosa que, per estrany que pugui semblar, la seva dona no li ha perdonat mai:
.

La taula del quarto dels avions és un desori de pots, pinzells i eines gairebé quirúrgiques.
(...) 
La mare: A la botiga té la paciència que no té a dalt a casa. (...) Amb la mare no valen mai (els peròs). I amb el pare, si és davant d’ella, tampoc.

(...)

No ha paït mai que un fill de general -aquesta amistat teva del brazo en alto- fes valer les seves influències perquè la fàbrica indemnitzés el pare. 

Les bessones: 
Ja han aprés que, quan parlen d’elles, tot s’ho han de repartir per la meitat. En canvi el Pep tot ell és eixerit, tot ell és ros, tot ell...

(...)
La Sara s’inventa vides a la mida de cadascun perquè la seva pròpia, per experiència, només l’allunya de la majoria de la gent. (...) La Sara menteix amb les veritats dels altres: és al màxim que la seva curta imaginació li permet arribar. (...) La Sara dels mil amants, que a tercer de BUP ja s’entenia amb el primer home compromès de la seva vida, no ha perdut la innocència fins als vint-i-set anys

Perquè si fa vint anys l’Eva somiava que faria, faria, faria, als quaranta-quatre només li queda refer-se i encara gràcies. Perquè si ahir en aquesta hora tenia tot el temps per a ella, ara té tot el contrari. (...) L’Eva pensa en el Pep i en la família pròpia, una de tantes on petits i grans arriben que no hi ha res a repartir. Aleshores les pugnes són per guanyar-se els béns intangibles: l’amor, l’admiració, l’orgull dels pares.

En Pep, el germà petit, tot i ser una mica eixelebrat (de vegades els germans petits ja els passa) i una mica baliga-balaga, és el que hi posa més seny en les contínues disputes familiars i el que les seves reflexions semblen les més raonables. En el moment en què s'inicia la història, viu en parella, té una criatura i es qüestiona el seu futur:

Cada mes -el Pep no sap gaire, com va- el pare cobra uns cèntims que li van costar els favors d’una amistat de la mili. O els favors només van ser per a una indemnització que la mare no en vol ni sentir a parlar, i els cèntims li plouen del cel. Sigui com vulgui, el pare no treballa perquè té els pulmons delicats -això sí ho sap bé, el Pep-, d’aquí el trasllat a les Cases i el mal humor de la mare.
(...)

Viuen en un poble de mar, com havien jugat a somiar els dies desfasats que alhora enyoren i volen esborrar, quan queien plegats sobre un matalàs sense funda i es feien promeses que avui els semblarien ridícules i puerils. Perquè ara són tres.
(...)

Ja fa set anys que van venir a fer vida lluny d’on tenien la vida. La idea era tornar a començar, fer amistats noves, records nous, però passat aquest temps no han sabut fer forat en el teixit del poble
(...)
Potser fer-se gran ja és això: cadascú surt del capoll com surt, i després vola fins on pot amb la traça que li ha tocat. 

(...)
El Pep ha tingut poques coses clares a la vida, excepte aquesta: que ara està atrapat, que el seu futur ja no és seu

I mentre la Sara ha tingut una vida d'una sexualitat que en certa mesura podríem considerar més lliure, els seus germans han tingut fills: Recentment en Pep, com hem comentat, n'ha tingut un i l'Eva, que s'ha separat del seu marit, en té dos ja adolescents: l'Ona: L’Ona només veia que sa mare la controlava, perquè tal com és l’Eva... (...) L’Ona és un subjecte que comença i acaba en si mateix, generadora de causes i efectes propis.(...) L’Ona ha assumit la separació abans que el Lluc, petit i sensible. I en Lluc: En Lluc no és, ni de lluny, l’Ona. La maduresa que té ell als vint anys no la té als vint-i-dos sa germana. 

Potser en aquesta amarga reflexió que recullo per tancar, s'hi troba resumit tot el sentit d'aquesta història que em permeto recomanar-vos:

De mentides també en viuen les parelles. De vegades, com més grosses millor. 

Cara de pan

Un tema sempre d'actualitat i controvertit: L'estranya amistat entre una adolescent i un ancià, el que en "Cara de pan" ens planteja la Sara Mesa

Tot comença quan la que coneixerem com Casi, per evitar anar a l'institut, s'amaga en un espai del parc: Ha pensado en cambiar de escondite, pero no encuentra ninguno tan bueno como ese. Aunque el tronco del árbol es robusto y rugoso, tiene una concavidad bastante lisa en la que puede apoyar cómodamente la espalda. Las ramas están repletas de hojas pequeñas y suaves, de un verde sedoso, que caen hacia los lados formando una especie de cobijo, con sus manchas de luz y de sombra. La niña solo tiene que atravesar el seto por una parte que está más despoblada de lo normal, lo justo para permitir su paso. Una vez allí dentro, entre el seto y el árbol, basta con sentarse para quedar fuera de la vista de cualquiera, incluso de cualquiera que pasara muy cerca -siempre que no asome la cabeza-. Si alguna vez le entran ganas de orinar puede hacerlo allí mismo, a un lado, pues es casi seguro que nadie la verá 

De sobte sent com se li acosta algú:

Está apoyada en el tronco del árbol, leyendo una revista, cuando oye sus pasos acercándose, el chasquido de las hojas secas al quebrarse, y después lo ve, de pie delante de ella, quizá un poco turbado, pero no sorprendido por encontrarla allí, oculta tras los setos. 

Ell, és "el Viejo", no coneixerem el seu nom real. Un home solitari, un tant extravagat que estableix una estranya amistat amb la nena, la Casi, que és com ell acaba nomenant-la.
Serà una amistat que, tot i no poder trobar proves fefaents,  difícilment es podrà interpretar de manera innocent:

Siempre va con el mismo traje, sus buenos zapatos, calcetines de hilo: son prendas de excelente calidad.

(...)

También el Viejo tiene sus altibajos, aunque la mayor parte de las veces charla incansablemente, hilando unas con otras sus historias sobre el comportamiento de los pájaros.
(...)

El Viejo funciona así: no hila los hechos como otros lo harían -no calibra, de igual modo, causas y consecuencias-, considera normal lo que a otros extrañaría, y también al revés, le extraña lo normal, y sin embargo no es en absoluto tonto.
(...)
Casi de Casi-catorce, suena bien, es ingenioso, es como un nombre secreto que se ha ocurrido al viejo para ella

De la Casi arribem a conèixer una part de la seva història, tal com ella la percep:

Su padre es un médico muy reputado y su madre es actriz de teatro: los dos tienen amigos sofisticados y extravagantes (menteix)

(...)

Para ella, la ropa es solo un medio de tapar lo que no le gusta. Suele ir con prendas deportivas un par de tallas por encima de lo que le corresponde. Los cambios de su cuerpo la avergüenzan y trata de disimularlos. 

I si ens estem demanant el per què la Casi no vol anar a l'institut, ens trobarem, ni que sigui de refilo amb un altre dels temes actuals i controvertits, i que no és altra que l'assetjament escolar, real o suposat, que en aquest cas és degut a la cara rodoneta de la nostra protagonista i a la que, potser com una broma, una companya l'ha batejada com a "cara de pan":

Ella no supo que tenía cara de pan hasta el año pasado, cuando Marga se lo dijo delante de las demás niñas, y todas rieron espontáneamente, sin maldad, de modo que no había lugar para el enfado.
(...)
Físicamente, repite Casi, no se parece a nadie, ni a su padre -que es alto y delgado-, ni a su madre -que es muy rubia y tiene las cejas finas y la boca mucho más pequeña-, ni por supuesto a su hermano -que tiene la cara cuadrada y es pecoso, como su padre-

La Casi, un tant avorrida però amb una gran imaginació, comença a escriure un diari que, trobat per la família, acabarà sent el detonant perquè la seva història amb "el Viejo", acabi en una denúncia amb conseqüències desastroses per ell:

Los hombres no pueden ser amigos de las niñas, le han dicho siempre, y aún más: es imposible que un viejo se haga amigo de una niña.  (…) Escribe en su diario: a veces una línea, pero otras varias páginas, párrafos y párrafos enteros acerca de su vida inventada.
(...)
En el diario, Casi hablaba del Viejo, hablaba del refugio en el parque, de los operarios, de los días de lluvia y los días de frío, y de cómo esos días se fueron convirtiendo en un problema. 

Perquè el Viejo té una història tèrbola que agreuja encara més si això era possible, la seva arelació amb la Casi:

El Viejo tiene un padre-abuelo y estuvo en un manicomio.
(...)
Le dijeron tantas cosas. Lo de que estuvo en el psiquiátrico por abusar de la mujer de la reserva de pájaros. Lo del retraso mental y la tara de nacimiento. También que pasó por rachas de alcoholismo y que lo detuvieron varias veces por distintos episodios violentos. (…) Autolesiones: varias. Intentos de suicidio: dos.

I acabo amb una parell de frases que potser poden dur a engany perquè les coses no sempre acaben tan malament com en un principi poden semblar... O sí?

Puede seguir siendo Casi, ¡si ella quiere! Casi quince. ¡Casi dieciséis! Siempre será Casi algo. 
(...)

¿Qué habrá sido del refugio del parque? Ella tardó en volver, tardó meses y meses, lo tenía prohibidísimo.