Retorn a Haifa

Grafit a Sabadell
Febrer del 2025

Un tema que podria ser, dissortadament d'actualitat, tot i que escrit el 1970. L'autor va néixer a Palestina el 9 d'abril de 1936 i va morir a causa d'un atemptat amb cotxe bomba el 8 de juliol del 1972.

En aquest volum que ara comento s'hi troben dues de les seves obres traduïdes al català. 

La primera, que dona títol al llibre és "Retorn a Haifa" i ens parla del viatge d'un matrimoni al que havia estat casa seva i que va haver de deixar fugint d'un bombardeig. 

En la seva fugida van perdre un nadó que no varen poder rescatar i que donen per mort, tot i que podran comprovar que va ser salvat i recollit per una família.

M'he permès fer un breu resum d'aquest primer escrit per no fer una relat massa feixuc. Recolliré breument algun dels fragments que ens poden ajudar a comprendre tot el sentit del relat: 

Quan el Saïd S. va arribar a l’entrada de Haifa per la carretera de Jerusalem, va notar que se li feia un nus a la gola. (...) Els fets s’havien esdevingut de manera sobtada, s’havien precipitat els uns sobre els altres fins atapeir-li el cos. Es va imaginar que la Safia, la seva dona, sentia el mateix i per això plorava.

(...)

Per primera vegada des de feia vint anys, podia recordar el que havia passat amb tota mena de detalls, com si ho visqués per segona vegada.

Era al matí del dimecres 21 d’abril de 1948. 

De sobte van començar els bombardejos per l’est des del Mont Carmel. 

(...)

¿De veritat havien passat vint anys?

(...)

El batec del seu cor exaltat feia que de tant en tant es perdés: els vint anys d’absència s’havien esvaït en un no res. Tot tornava a ser el que era d’una manera inversemblant, d’esquena al seny i a la raó. 

(...)

De cop i volta va aparèixer la casa, la mateixa casa on havia viscut i que feia tant anys que habitava en els seus records, amb la seva façana i els seus balcons pintats de groc.

(...)

Per un moment va voler aixecar-se i marxar, perquè ja no l’importava res. Li era ben igual que Khaldun fos mort o viu.

(...)

La Miriam havia perdut el seu pare a Auschwitz vuit anys enrere. 

(...)

Al carrer es va sentir un motor. La Miriam va entrar tota pàl·lida a la sala d’estar. (...) És el Dov. Ja ha arribat. 

Tanmateix, aquell noi alt va fer un pas endavant. Anava amb uniforme militar i duia la gorra a la mà. 

I jo ho deixo aquí. La història, dura i cruel segueix fins a un final gairebé esperat, tot i que no menys dolorós.

Però segueixo amb el segon relat que conté el volum i que no és altre que "Homes sota el sol", un relat breu on tres immigrants clandestins fugen, o tracten de fugir, de la seva terra natal, sota un sol implacable:

L’Abu Qays es va deixar caure de boca damunt la terra humida i la terra va començar a palpitar sota seu.

(...)

L’Assad es va plantar davant de l’home gras, l’amo de l’oficina que s’encarregava de fer passar d’estranquis immigrants de Bàssora a Kuwait, i va cridar-l

(...)

El Marwan va sortir de l’oficina de l’home gras i es va trobar enmig d’aquell carrer cobert tot atapeït de gent, que feia olor de dàtils i de cistelles de palla. 

I el conductor que a canvi d'un preu convingut, s'hi avé a dur-los, amagats en una cisterna que s'escalfa i s'escalfa:

Pujar a la cisterna no va ser gaire complicat. El sol queia implacable, infernal, damunt la closca, però amb l’aire que corria la calor resultava més suportable. L’Abu Qays i el Marwan van pujar fins dalt de tot.

(...)

Va engegar el motor i el camió va arrencar, una línia de fum i de pols en l’aire del desert, fins a desaparèixer enmig de la canícula.

(...)

El camió avançava per la terra en flames enmig del brogit del motor. 

I ja gairebé el final... de tot:

El camió va abandonar el camí asfaltat i va trencar per un camí de sorra que es perdia en el buit. Aquella tarda s’havia jurat  d’enterrar-los tots tres, cada un a la seva tomba.

(...)

Va arrossegar els cossos pels peus, d’un en un, i els va llençar al final del camí, on els camions de l’ajuntament s’aturaven a buidar les escombraries.

-¿Per què no han picat a les parets de la cisterna? ¿Per què no han picat? ¿Per què? ¿Per què? ¿Per què?

Quan vaig començar a llegir, no m’esperava l’impactant relat “Homes sota el sol”. 

No tinc paraules per definir-lo, tret d’escruixidor, potser.

 

  

Retorn a Haifa

Gassan Kanafani

Traduït per Anna Gil Bardají

183 pàgines

El invierno de mi desazón

Sau.
Hivern del 2023

Potser el primer que cal destacar és que aquesta novel·la, que va ser la darrera que va escriure l'autor,  data del 1961. Aquesta és una dada que, sens dubte, ens pot sorprendre donat que el tema central del relat podria referir-se a ahir mateix.

Els protagonistes, a diferència d'altres obres del mateix autor, pertanyen al que es podria nomenar, "Classe mitjana" i el tema principal és una mena de confrontació per explicar la diferència entre les fortunes, o els diners, heretats i els adquirits mitjançant el treball, l'esforç i l'estalvi personals. 

Però endinsem-nos en la història, on parla el protagonista:

-Yo me arruiné del todo. Es la primera vez en la historia que un Hawley se ha convertido en dependiente de una tienda que es propiedad de un italiano. (…) Va ocurriendo poco a poco. A uno se le pudre el ánimo.

(...)

Me pregunto a cuántas personas he mirado en toda mi vida sin haberlas visto nunca.

(...)

Nos hemos convertido en hacendados sin tierras, comandantes sin tropas, jinetes de a pie. No podemos sobrevivir.

(...)

Los Hawley éramos más que una familia: éramos una casa.

Fins aquí, hem conegut, tot i que un tant superficialment a Ethan Allen Hawley, que va ser propietari d'una botiga de queviures i que en l'actualitat treballa com a empleat.

Sembla resignat al seu nou status en la societat, quan gairebé de sobte, se li presenta l'oportunitat (un tant fosca i confosa) de fer un canvi a la seva vida. La data on ocorre tot, no és triada a l'atzar, és ni més ni menys que el 4 de juliol, dia de la Festa Nacional als Estats Units:

-¿Cuánto tiempo llevas aquí? ¿Doce años ya?

- Exacto. Demasiado tiempo. Y ya va siendo hora de cambiar, ¿no se lo parece?

- Y nunca te has llevado ni una moneda suelta.

(...)

En el mundo de los negocios y en la política, el hombre debe abrirse paso entre sus semejantes a mandoble partido, soltando hachazos a diestro y siniestro, si ha de ser el Rey de la Montaña.

(...)

Cuando una situación o un problema se tornan algo desmesurado, el ser humano tiene la ventaja de protegerse al no pensar en ello.

I després de rumiar-s'ho, decideix fer el salt. Els mitjans? Ell mateix s'ha auto convençut que tot serà fàcil i que, tanmateix, només es tracta d'un qüestió de justícia:

Primero de julio. (…) La guerra no me había convertido en un asesino, por más que durante bastante tiempo me dedicase a matar a otros hombres.

(...)

No sé en qué momento mi juego dejó de ser un juego. Tal vez fuera cuando supe que podría comprar la tienda.

(...)

Fue un día tan distinto de los demás como distintos son los perros de los gatos. (…) La mayoría de las tiendas no abrían hasta las nueve y media.

(...)

Para ser el sábado del fin de semana del 4 de julio no había apenas gente por la calle.

(...)

El día pasó rápido y, sin embargo, fue interminable.

Acaba de tancar. El descabdellat pla segueix endavant al seu cap:

Mientras remoloneaba camino de casa, sin darme la menor prisa, atravesé una suerte de campo minado, el campo de la verdad.

(...)

El domingo 3 de julio llovió a cántaros, como debe ser. 

(...)

Este año de 1960 fue un año de transformaciones, un año en el que salieron a relucir no pocos temores secretos.

(...)

Sabía que el martes 5 de julio iba a ser un día bastante más largo que los demás.

(...)

Los sábados, los clientes llegaban a espuertas.

(...)

Yo lo que hago es abrir la tienda, por más que sea mi propia tienda. 

Un hombre que tiene un trabajo ve muy poca cosa del mundo normal a la luz diurna. (…) Sin embargo, de noche, cuando cierran su negocio o terminan su jornada laboral, al menos durante un rato surge el mundo del hombre.

Potser és aquest el final, on el nostre protagonista s'ha sortit amb la seva 

i ha aconseguit, tot i que amb mitjans poc legals, recuperar la propietat de la botiga?

O potser no?

 

 

El invierno de mi desazón

John Steinbeck

Traducción de Miguel Martínez-Lage

410 páginas

Persecució

Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. (...) No puc convertir l’any que vaig passar amb l’Albert Jordi en un any dolent, no puc tornar enrere i reviure’l sabent què m’amagava. 

No em direu que no és un començament potent, d'aquells que engresquen a seguir llegint fins a esbrinar la història.

Grafit a Torre Romeu (Sabadell)

I comencem:

Tenia més de quaranta anys i vaig ensopegar amb un home fet a mida. (...) Era deu anys més gran que jo.

(...)

Vaig acaba els estudis i, com els homes, vaig començar a anar d’una feina a l’altra: vaig passar per no sé quantes oficines i despatxos, vaig treballar de caixera en un supermercat, fins i tot vaig dedicar-me un estiu a fer de guia turística.

Però quan tot semblava gairebé un camí de roses, arriba la confessió:

Després d’un any junts, d’un any d’encaixar en tot... I va resultar que aquell any no servia, no valia per res. (...) I si era mentida? I si s’ho havia inventat? Encara pitjor, no?

(...)

Hi ha més enemics enterrats junts que amics, no sabem què passa a dintre les tombes, quines derrotes, quines victòries, quines humiliacions hi ha.

(...)

Quan va dir-me, quan va confessar-me que havia estat a la presó, vaig fer-lo fora de casa. No sé si em vaig portar bé. Era la meva parella. Potser encara ho és. Què canvia? És la mateixa persona, no?

Bé, ja he dit al començament que aquesta història té una arrencada molt potent, que no decau al llarg del relat, sinó que, d'alguna manera es transforma en una introspecció vers la justícia i el penediment.

I és que, davant d'una situació semblant, i no cal que sigui tan extrema, la nostra reacció segurament seria la mateixa de la protagonista: Un pas o més enrere i a ser possible, que l'autor confés, desaparegui per sempre de la nostra vida.

Però, és que ja ha complert amb la pena que li havien imposat... 

És que mostra penediment... 

Però...

Uns anys tancat és una vida a dintre la vida.

(...)

No dic que la presó justifiqués l’assassinat, però m’ajudava a comprendre’l.

Aquí, el que va ser assassí confés, vol relatar com van anar les coses, potser vol descarregar la seva consciència o vol fer net i començar una nova vida:

Portàvem una vida corrent a la taula i al llit. (...) De vegades penso que la vaig matar en defensa pròpia. De vegades penso que no la vaig matar jo. L’odi i la gelosia són els guants que va fer servir l’assassí de veritat per no deixar pistes.

(...)

Vaig engegar el mòbil, vaig esborrar el telèfon d’ella i el de la feina i vaig bloquejar-los.

(...)

Assassí és una paraula traïdora. No accepta l’empatia però la demana.

(...)

No era un crim d’odi, va ser un crim per alliberament. Necessari per deixar de ser qui era, per acabar de ser qui era. 

Hi ha un munt de preguntes que la protagonista es fa, sempre amb l'intent d'entendre, gairebé d'allò que es diu "ficar-se en la ment de l'assassí".

Són preguntes que fàcilment ens podríem fer qualsevol de nosaltres:

Quantes vides dels altres valia la teva, pel fet de ser la teva? Quantes en podia suportar? (...) Quin era el pes de la pròpia mort en contraposició a la dels altres? A partir de quin moment l’assassí es convertia en un monstre? Existeixen els monstres? Eren només animals?

(...)

Hi ha molta hipocresia, amb els morts. Ja poden anar dient que tots els morts són igual, matar una puça no és com matar un gos, matar un gos no és com matar un negre, matar un negre no és com matar una dona, matar una dona no és com matar un home i matar un home no és com matar un nen.

 

Grafit a Torre Romeu (Sabadell)

I tot acaba, o algun cop sembla que recomenci amb més dolor, més crueltat:

Vaig tornar de Riudellots disposada a recuperar la meva vida, el meu petit negoci, 

a girar l’esquena a l’any passat amb l’Albert Jordi. 

I l’endemà mateix d’arribar hi va haver l’atemptat de la Rambla.

Persecució

Toni Sala

338 pàgines

La lluna no...

 

Lluna plena a Sant Privat d'en Bas    

Imaginem-nos un vespre sense lluna. I no és època de lluna nova, i cerquem informació, però ha estat un fet insòlit del que enlloc no hi havia previsió. I res no sembla impedir-ho, tampoc no hi ha un núvol. 

I aquest fet insòlit ens neguiteja.

I aquest fet insòlit potser es repetirà.

I és que la lluna, és ben sabut, exerceix una forta influència sobre les marees, les criatures humanes i les bèsties.

I l'Elisenda Solsona, ens sorprèn amb uns relats on aquest fet insòlit tindrà conseqüències.

I jo, n'he triat un recull i encara dins del recull n'he triat unes línies:

Inquietants? Suggeridores? Cruels? Insòlites? 

Veieu, veieu...:

En el primer dels relats que omplen el llibre, de sobte es canvia el dispar de la càmera fotogràfica, per d'altres de mortals:

El Manuel condueix en silenci per un revolt tancadíssim, a deu per hora i amb el cap enganxat al vidre. 

(...)

L’Òscar, al seient del copilot, examina les tres fotografies que ha disparat amb exposició llarga, les va passant lentament.

(...)

L’Òscar contempla el telecadira. Immòbil.

(...)

El Manel contempla l’esquena de l’Òscar.

(...)

Mira l’escopeta a la mà esquerra.

Mira la càmera a la mà dreta.

(...)

I dispara.

Quan es fa fosc i se'n va la llum, per les finestres ens poden auxiliar per la llum de la lluna o anar a les palpentes fins a...:

Amb un gest cansat el Miquel apaga la ràdio. Al cap de pocs segons, el Frac, que encara és a fora, ha deixat de lladrar.

(...)

Feia només deu minuts que havien sortit de la masia amb el cotxe carregat de maletes. 

(...)

En Pau encén el mòbil i la pantalla il·lumina el seu pare assegut al balancí, lligat de mans i peus. 

A les fosques, tot es magnifica, o també s'oculta. És clar que les tempestes elèctriques ens poden donar un cop de mà:

Durant un segon el cel s’il·lumina (...) Se sent un tro més proper. La humitat ja s’ha escolat fins a les entranyes.

(...)

S’abracen durant uns minuts, en silenci, mentre la  Carlota li va acariciant lentament l’esquena i va fent un sorollet relaxant amb la boca.

(...)

La Carlota li mira el canell. Té un tall net d’on li brolla sang sense força.

Si més amunt parlava dels llamps, ara ens endinsarem en la foscor més profunda, sense la lluna:

El cel està completament negre i només el fanal del pati il·lumina amb una llum tènue i ataronjada el seu rostre angoixós, gairebé transparent.

(...)

Han passat més de trenta anys i finalment la lluna ha marxat.

(...)

Des de la ràdio, en el moment de la pausa, quan tots els treballadors eren al menjador de la fàbrica, s’ha sentit: la lluna ha desaparegut.

(...)

El forat de la lluna és impossible de visualitzar.

Negre sobre negre.

(...)

Ara només em queda la casa fosca. El so de les agulles de la mare, del rellotge de pèndol, dels passos ràpids de l’Alfred pujant corrent les escales, desesperat. 

I per la meva part, ho deixo aquí. Guaiteu per les finestres, no sigui que la lluna hagi desaparegut i comencin a passar coses estranyes:

No li agrada la muntanya, pel fred i perquè se sent en una presó. 

(...)

Ha desaparegut. No se sap què ha passat. Ho he sentit a la ràdio quan venia amb el taxi. Les conseqüències estan sent brutals. (...) La lluna ha desaparegut.

 

 

Satèl·lits

Elisenda Solsona

221 pàgines

Quan la història et crema la mà.

Ens trobem davant de gairebé una facècia on l'autor d'aquest assaig, en Miguel Berga, ha recollit escrits i pensaments de W.H.Auden i George Orwell un des de Nova York i l'altre des de Marràqueix.

El resultat: Un original i valuós llibre del que us mostraré un tastet, mentre us animo a llegir-lo.

Ja a la contracoberta del mateix comencem a avançar el que ens oferirà la lectura:

Lluny d’Anglaterra, un a Nova York, l’altre a Marràqueix (...) viuen l’any 1939 entre l’assimilació de les tràgiques lliçons de guerra d’Espanya i les angoixes per l’esclat imminent d’una nova guerra europea. 

(...) 

Miquel Berga fusiona biografia, política i literatura en un assaig tan singular com il·luminador.

Hospital de Sang
Restes de la Guerra Civil

I tal com he anunciat, adjunto un breu resum:

Si per a Auden 1939 és un any axial a tots nivells que condiciona i reorienta la seva obra posterior, per a Orwell és un anys de trànsit, de replegament, de recuperació d’energies després de les seves dramàtiques vivències a Espanya.

(...)

En aquest llibre pretenem veure com Auden i Orwell afronten els efectes de la cremada, l’abast de la ferida.

Qui és Auden?:

Wystan Hugh Auden va néixer el 21 de febrer de 1907 a York i va morir el  29 de setembre del 1973 a Viena

(...)

El 1937 és l’any de la visita a l’Espanya republicana amb la intenció frustrada de conduir una ambulància.

(...)

Començava la segona vida del poeta. Durant els següents trenta anys Auden va tenir casa (...) i va obtenir la nacionalitat nord-americana el 1946.

I Orwell?:

George Orwell (Motihari, Índia, 1903-Londres, 1950).

(...)

Va a Espanya “a matar feixistes” i les seves raons són també expressades sense gaires circumloquis: algú ha de fer la feina. (...) Segons Orwell, en aquells moments participar en la lluita armada contra el feixisme era una necessitat objectiva i un imperatiu moral.  

(...)

Del conjunt de la seva obra, m’ha emergit la identificació d’un tipus de prosa que té adjectiu propi: “orwelliana”. (...) Va haver d’escapar d’Espanya ferit i perseguit per tots costats, però d’aquella experiència traumàtica en va sortir reforçat amb una energia moral que explica la persistència de la seva lluita posterior. 

Auden i la Guerra Civil:

Auden es va assabentar a Islàndia de l’esclat de la Guerra Civil. (...) passà per València, on sembla que va col·laborar breument en emissions de propaganda per a una emissora local socialista.

(...)

Auden relacionava la creativitat amb el viatge i la solitud, l’aïllament social que trobava en aquestes successives escapades 

(...)

El 1957, als cinquanta anys, Auden assumeix l’amor homosexual amb tons evangèlics i de resignació cristiana.

La visió d'Orwell:

Orwell acaba el relat de les seves peripècies a la Guerra Civil espanyola amb una descripció del viatge de retorn a Londres. 

(...)

Orwell havia aconseguit donar forma literària a la seva experiència espanyola. 

(...)

Orwell malda per trobar consol a la més que probable derrota dels republicans i pondera els efectes de la victòria franquista als camps de batalla.

I una petita referència a la seva vida privada:

George i Eileen, (...)Es van conèixer en una festa particular. (...) La relació va durar nou anys, fins a la mort prematura d’Eileen el 30 de març de 1945.

(...)

Tenia treta-nou anys i deixava Orwell vidu i amb el fill adoptat d’un any. 

I en el que es refereix a Auden, creient i en constant contradicció per la seva homosexualitat: 

L’Església anglicana és, simplement, la referència institucional d’una tradició de dos mil anys a la qual Auden troba sentit si realment serveix per aprendre a estimar els altres com a un mateix.

(...)

Auden va ser sempre conscient de la dualitat inherent a la condició humana.

Wystan Hugh Auden i George Orwell ocupen un lloc central en la literatura anglesa del segle xx. Les seves respectives obres tenen un punt de trobada (o de topada) amb relació a les seves respectives experiències a la Guerra Civil espanyola.

(...),

Cap dels dos en sortirà indemne, i l’orientació de les seves obres posteriors i el sentit dels seus projectes literaris en seran directament deutors. 

En conclusió, ha estat una molt bona i interessant lectura que 

mentre tractava d'escriure alguna cosa mínimament coherent per aquesta entrada, 

he estat conscient que fa de molt mal comentar. 

 

Quan la història et crema la mà

Auden i Orwell entre dues guerres

Miquel Berga

218 pàgines

Les aigües de l'oblit

Ens trobem al 30 de maig de 1937, en plena guerra. Un torpede fa blanc en el "Ciutat de Barcelona" que es trobava al port de Malgrat de Mar i que transportava un nombrós grup de brigadistes internacionals que havien arribat per defensar la República.

El submarí que els va atacar, era franquista.

11 de juny del 2020
Barcelona en temps de COVID

El relat, que ha trigat molts anys a arribar-nos, ve de la mà dels que van poder sobreviure a partir de les cartes i memòries que alguns d'ells van deixar:

Un dels problemes que hi va haver després de l’impacte del torpede va ser que algunes de les barques de socors van quedar a la part de la popa que es va enfonsar molt ràpidament. 

(...)

El remolí que va formar el “Ciudad de Barcelona” mentre s’enfonsava també va xuclar molts homes que havien pogut saltar a l’aigua.

Encara avui no sabem el nombre exacte dels passatgers ni dels morts del “Ciudad de Barcelona”. (...) La majoria dels passatgers, com ja s’ha explicat abans, havien pujat al vaixell d’amagat i havien arribat a Marsella clandestinament, mitjançant contactes i seguint les rutes que intentaven evitar la seva identificació. 

He començat pel resultat, i correspon també comentar els antecedents de tot plegat:

França, Dinamarca, Polònia, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Noruega, Suècia, Cuba, la Gran Bretanya, l’Argentina, Xina, els Estats Units, Canadà... són només alguns dels països dels quals procedien els més de 35.000 voluntaris internacionals que van participar a la Guerra Civil espanyola. Els primers estrangers que van lluitar en el bàndol republicà eren exiliats procedents de l’Alemanya o de la Itàlia feixista que ja vivien a Barcelona i a altres ciutat que van quedar sota control republicà.

(...)

Eren prop de dos-cents homes de diverses nacionalitats, amb maletes barates de cartró. Havien arribat seguint camins diferents.

El "Ciutat de Barcelona":

El “Ciudad de Barcelona” i els seus ocupants mallorquins van estar tres dies al port de Tarragona fins que finalment van poder tornar al port de Barcelona el 23 de juliol. (...) Finalment, el vaixell va ser confiscat el 17 d’agost i els refugiats mallorquins van ser traslladats a altres allotjaments l’endemà.

(...)

Quan es va produir l’aixecament militar el juliol de 1936, la majoria de tripulacions de destructors i submarins de l’exèrcit es van rebel·lar contra els oficials que s’havien alineat amb Franco. (...) El bàndol rebel, doncs, no tenia submarins. 

I els supervivents, als quals devem el relat dels fets:

Els supervivents de l’enfonsament van arribar a Barcelona el 30 de maig a la nit.

(...)

Havien tingut moltes dificultats per arribar i també les van tenir per poder marxar. (...) Les històries d’aquests brigadistes  que van intentar fugir no sempre van acabar bé; uns quants ho van aconseguir, però d’altres malauradament van morir en l’intent. 

(...)

D’entre els 130 homes que avui sabem que van sobreviure a l’enfonsament del Ciudad de Barcelona, s’han localitzat catorze desertors i dos brigadistes que és possible que ho intentessin.

(...)

Alguns dels supervivents del “Ciudad de Barcelona” no van poder suportar les condicions de vida o la duresa dels combats, però la majoria, malgrat les dificultats, van lluitar fins que es van retirar dels fronts les “Brigades Internacionals”.

Amb el temps hem comprovat que les forces republicanes patien greus mancances, tant de material, com d'efectius. Tot i això:

La desigualtat entre les forces que tenien uns i altres era molt gran, sobretot pel que feia a l’aviació, que continuava castigant la rereguarda republicana i els ponts. 

(...)

La situació era tan extrema que el 17 d’agost fins i tot es va decidir tornar a incorporar al front els pròfugs i els desertors. (...) L’exèrcit franquista no va aconseguir conquerir Corbera fins al 4 de setembre de 1938, després de bombardejar el poble fins al punt que va quedar pràcticament destruït. 

(...)

La retirada dels fronts de les Brigades Internacionals va arribar massa tard per a alguns voluntaris del “Ciudad de Barcelona” que van morir aquell agost i setembre de 1938 a la Batalla de l’Ebre.

Dissortadament, tot i ser tràgic el que van patir, entre d'altres, els Brigadistes Internacionals al llarg de la comtessa, gairebé podem afirmar que en cap cas un cop acabada la guerra tampoc no van poder gaudir de cap espai de tranquil·litat doncs van haver d'afrontar moments durs, tant a l'España franquista, com als seus països d'origen:

La Guerra Civil Espanyola va acabar l’1 d’abril de 1939 i només cinc mesos després va començar la Segona Guerra Mundial.

(...)

Els brigadistes que havien estat capturats durant la guerra per l’exèrcit franquista ho van patir en pròpia pell. (...) L’abril de 1938 s’havia decidit que tots  els presoners internacionals fossin concentrats a San Pedro de Cardeña, un antic monestir.

(...)

I què els esperava als voluntaris que tornaven a casa? (...) El mateix enemic, els mateixos motius que els movien a lluitar, cara a cara altre cop amb la mort per vèncer el feixisme que encara s’havia fet més fort.

11 de juny del 2020
Encara amb la COVID

 “Els bastards mai deixaran de ser malvats i per això els éssers humans que es consideren decents mai han deixat de lluitar! (Abe Osheroff: Brigadista) 

Les restes del “Ciudad de Barcelona” encara són al fons del mar 

davant la costa de Malgrat. 

 

 

Les aigües de l’oblit

Sònia Garangou i Tarrés

183 pàgines

Ocàs i fascinació

Una lectura la primera part de la qual em va impactar i, confesso que la segona la vaig trobar fosca i complicada, gairebé sense voluntat de fer-se assequible. 

Febrer del 2015
Només una façana

Un començament que d'entrada m'ha desconcertat, però que aviat s'ha aclarit:

Tinc una casa nova. (...) Hi ha més d’una manera de tenir cases. Jo tinc les cases que m’escullen, les que em volen perquè hi vagi a netejar.

(...)

Generalment treballo en cases i pisos buits, quan la gent és a la feina. 

No trigarà gaire a entrar de ple en l'ocàs que, com en molts altres casos, comença amb la pèrdua del pis i de la feina. I l'ordre potser és el menys important, quan aquests fets es donen i comença la davallada:

M’havien robat el llit. M’havien robat el sostre i el dret a bany i cuina, M’havia quedat sense ordinador, sense mòbil i sense raspall de dents. Tenia vint-i-set anys i estava acabada.

(...)

A les cinc m’esperaven a la ludoteca. Era una merda de feina, quatre tardes a la setmana, però amb la titulació inútil de pedagogia podia donar gràcies de tenir-la.

(...)

La vida m’havia col·locat en un punt cec pitjor que el de la demència o la malaltia. Em trobava en el no-res on tot comença per força, però no s’assemblava gens a un naixement.

Molt impactant la descripció des del punt de vista d'una dona, del que pot significar trobar-se al carrer, no només sense llar, sinó sense un lloc on aixoplugar-se, on dormir, on sentir-se mínimament segura.

Ja em dispensareu que m'allargui amb el recull:

Dies més tard vivia al carrer i tenia una rutina.

(...)

Una casa s’omple de significat en ser ocupada. (...) Una casa abandonada, en canvi, és com una pedra o un esbarzer, no implica res.

(...)

Una nit en blanc al carrer compta per quatre. Em costava pensar, només tenia ganes de plorar. M’esperaven més de deu hores de vigília. (...) Em calia dormir. Em calia menjar.

(...)

Una setmana al carrer. M’ho deia i m’ho repetia. Mirava de transformar la sentència en repte, però no sabia com fer-ho.

(...) 

Els carrers de nit semblen els passadissos d'una institució gegant. Indigents, putes, rodamons. Tots noctàmbuls.

(...)

Vaig quedar-me a viure a l’estació de Sants.

(...)

Era estrany sentir allò, que ni la feina, ni el sou, ni tan sols els nens, m’importaven.

La nostra protagonista sembla trobar la solució als seus problemes.

Aviat ens adonarem de la seva forma insòlita de resoldre-ho, tot i que d'entrada podem pensar que només es tracta d'una feina que li permetrà anar resolent la seva precària situació:

Era la segona vegada que posava els peus en aquell pis. Hi havia estat la tarda abans.

(...)

La Trudi no donava l’abast de tantes cases com li sortien i havia decidit delegar-me algunes, les més recents. (...) Em sentia la seva escudera però en realitat era la seva aprenenta.

(...)

Vaig arribar a la conclusió que una bona dona de fer feines no calia que fos sistemàtica. Havia de ser ràpida, eficient. 

(...)                                                                                                                

Vaig amorrar-me a la nova feina com si fos una deu de llet allà on tot era salat. 

Quan tot semblava que s'aniria resolent, és quan arriba la sorprenent i insòlita actuació, la que em va deixar astorada, i és que ella, d'una manera barroera farà seves les cases que confiadament li han obert les portes perquè se n'ocupi de la neteja i el manteniment:

Tinc una casa nova. És el tercer dia que hi vaig però ja tinc les claus.

(...)

Tinc per costum fer servir els banys dels nens perquè el món infantil és caòtic. (...) Allà tinc la tranquil·litat de saber que qualsevol rastre meu es confondrà amb els seus.

(...)

No m’havia passat mai, que em pesquessin. Ho hauria d’haver vist a venir.

I jo ho deixo aquí. Ja he advertit que hi ha una segona part que no he entès. En aparença parla de la fascinació, però resulta tot tan irreal, brut i estripat que no en sóc capaç d'afegir-hi res més.

   

Un reportatge interessant al respecte publicat a Núvol, el podeu recuperar clicant aquí.

                                                                                                                                         

 

 

Ocàs i fascinació

Eva Baltasar

144 pàgines

  

Sumisión

Camins... Llibertat...
Cantonigròs, juny 2024

Ens trobem davant del que se suposa que vol ser una faula moral i política, però que incideix amb molta precisió i fredor gairebé cruel, en una realitat que s'està fent palesa dia a dia.

Però cal començar pel principi en què un professor universitari, que endevinem una mica decebut i queixós de la seva vida sexual, afegida a la seva activitat com a docent, ens fa partícip de les seves reflexions:

Había pasado los primeros años de mi vida adulta en una universidad; probablemente allí pasaría también los últimos y quizá en la misma.

(...)

Ni siquiera me apetecía follar, en fin, sí que me apetecía un poco follar, pero a la vez también me apetecía un poco morir, ya no sabia muy bien qué me apetecía, en resumidas cuentas, empezaba a sentir unas leves náuseas.

I, per primer cop apareix el que serà tema central i que gairebé podríem nomenar com "la qüestió dels musulmans":

El rechazo hacia los musulmanes es casi igual de fuerte en todos los países europeos; pero Francia es un caso muy particular, debido a su ejército. El ejército francés sigue siendo uno de los primeros ejércitos del mundo,

I, tot i que potser amb el resum no ho sembli, relacionat amb tot el tema de la cultura  musulmana, parla de la seva feina a la facultat:

Evidentemente no esperaba tener un final de vida feliz, no había razón alguna para que no me alcanzara el duelo, la enfermedad y el sufrimiento.

(...)

A mi regreso a la facultad para dar mis clases, tuve, por primera vez, la sensación de que podría pasar algo.

I és que...:

La Hermandad Musulmana es un partido especial. (…) Para ellos lo esencial es la demografía y la educación.

(...)

Evidentemente, la escuela pública se convertirá muy pronto en una escuela a la baja y todos los padres preocupados por el futuro de sus hijos los matricularán en la enseñanza musulmana.

-Y con la universidad pasará lo mismo.

Però una idea comença a fer-se insistent i viable en l'ambient general produït a raó de les eleccions presidencials.

I els economistes i els intel·lectuals comencen a valorar la possibilitat d'un canvi: 

A largo plazo, las consecuencias para la economía francesa tal vez serán muy beneficiosas. (…) Así que le recomiendo abrir una cuenta en un banco extranjero.

(...) 

Tómese unas vacaciones, espere un poco, deje que se aclaren las cosas.

(...)

Al día siguiente abrí una cuenta en la sucursal de Barclays.

I el nostre protagonista es debat entre la incertesa i la possibilitat d'un futur laboral, i potser personal, distint, però d'alguna manera positiu:

Mi interés por la vida intelectual había disminuido mucho; mi existencia social no era mucho más satisfactoria que mi existencia corporal.

(...)

Desperté hacia las cuatro de la madrugada, lúcido, con la mente alerta. (…) A las cinco y media, estaba a punto de marcha.

I, davant la incertesa, pren la decisió de marxar uns dies de vacances, dels que retorna un cop es comença a aclarir tot l'entorn:

Me pareció imprudente pensar en el futuro. 

(...)

Al regresar a París, al pasar el peaje de Saint-Arnoult (…) sabia que iba al encuentro de una vida sin alegría. (…) Mi buzón estaba lleno de correspondencia administrativa variada.

(...)

El cambio de régimen político no había dejado huellas visibles en el barrio.

El que s'havia mostrat clarament crític amb la possibilitat d'un govern majoritàriament musulmà, es qüestiona la conveniència de fer un canvi...

El proselitismo islámico, al igual que el mensaje cristiano antes que éste, probablemente se disolvería sin dejar rastro.

(...)

En el fondo, aún creían en el poder de la élite intelectual y eso era incluso conmovedor. 

(...)

La izquierda siempre había tenido la capacidad de hacer aceptar reformas antisociales que hubieran sido violentamente rechazadas de haber venido de la derecha. 

I, caram, per què no? Sembla que una conversió a l'Islam li resultarà beneficiosa: Més sou, menys responsabilitats, accés a unes relacions sexuals que d'entrada prometen ser lliures i satisfactòries, sempre, és clar, des del punt de vista masculí:

Y dos días después, el lunes de Pascua, en presencia de una decena de testigos, pronuncié la fórmula ritual de conversión al islam.

(...)

Cualquiera de esas chicas, por guapa que fuera, se sentiría feliz y orgullosa de que yo la eligiera, y honrada al compartir mi lecho. 

 

Sumisión

Michel Houellebecq

Traducción de Joan Riambau

281 páginas