Una esmena a la totalitat

Fa anys, als primers cursos de la implantació de la immersió lingüística, vaig estar nomenada com a especialista de català en una escola pública del cinturó de Barcelona.

Allà, a banda de la meva tasca com a mestra, em van proposar i vaig assumir el càrrec de Cap d'Estudis.

Tinc molt pressent els Claustres d'aquella època un tant complicats; en especial s'apreciava i es patia una forta resistència per una part del professorat que no volia acceptar el canvi que suposava la introducció del català, malgrat la quantitat de cursos i facilitats que des del Departament d'Ensenyament es va oferir al professorat de parla castellana. Hi havia un sector de mestres que tot i tenir la titulació necessària demanaven l'especialista per tal de poder lliurar mentre el deixava al càrrec dels seus alumnes.

I torno als Claustres: hi havia una mestra que mentre es debatia qualsevol tema, es desentenia de manera ostensible, fins i tot obrint i llegint (o no) un diari. En el moment en què calia votar sempre, indefectiblement, es tractés del que es tractés, la seva frase era: "Me abstengo totalmente" i d'aquí no la vam treure ni tractant de prendre-nos-ho amb un cert to d'humor.

Bé, això ve a tomb de l'esmena a la totalitat dels pressupostos esgrimida pels membres de la CUP. És molt difícil dialogar o pactar amb qui d'entrada es tanca en banda. Entenc que no s'estigui d'acord amb algun punt, que es vulgui ampliar o canviar tal o qual partida i que s'arribi a una discussió constructiva, però esmenar la totalitat!!!! I sense oferir cap alternativa ni explicació mínimament coherent!!!!

Evidentment no sóc pas cap comentarista política ni més entesa que qualsevol persona mínimament interessada en l'actualitat del nostre país, però escolto, llegeixo, i després de donar-hi moltes voltes, segueixo sense entendre-ho.

He escoltat diverses valoracions al llarg de la setmana, algunes més versemblants o agosarades que d'altres, però la realitat és que ens hem quedat sense uns pressupostos bàsicament socials, com no podia ser d'altra manera, i seguirem a remolc d'uns més esquifits i prorrogats.

M'ha sorprès també la intervenció del representant de la CUP en el sentit que no s'esperava el rebombori que es va crear a raó de la seva negativa. I doncs, què s'esperaven? Que tot es quedés en un ji ji jaja? I valoro molt la decisió del President de presentat-se a una qüestió de confiança. Si més no, sabrem tots plegats en quin punt ens trobem perquè, almenys en el meu cas, des del moment que la CUP no va acceptar formar part de la Mesa del Parlament, o el que és el mateix, es va negar a assumir cap responsabilitat mentre exigia mostres de desobediència, ja em vaig començar a mal fiar.

Bé, ara tot torna a quedar en suspens fins el setembre, s'han perdut una gran quantitat de milions que estaven pressupostats per anar avançant en la creació de les estructures necessàries per la tant ansiada desconnexió, moltes beques de menjador pels nens de famílies desfavorides quedaran sense poder-se cobrir, moltes ajudes a famílies en risc no podran ser concedides... i no segueixo perquè la llista del que no es podrà aplicar és massa llarga i dolorosa.

Estic dolguda i tot ho veig molt fosc, ja em perdonareu.

Ara ja en tinc prou

M'ha agradat en Murakami, diria que he llegit tot el que s'ha publicat, però ara ja he decidit que en tinc prou. Trobo que cada cop els seus llibres han anat perdent qualitat i que els temes que tracta són massa repetitius i això, almenys en el meu cas, fa que vagi perdent interès.

Fins ara, m'havia fascinat el seu món oníric habitat per alguns personatges irreals, però sempre amb un transfons que els feia atractius i en certa mesura creïbles. 

En aquest cas, HOMES SENSE DONES, és un llibre de relats breus amb un punt comú com ara les relacions humanes, però com de costum amb uns escenaris un tant fantàstics, no sempre ben resolts.

Potser el relat més significatiu és el que dóna nom al conjunt:

Convertir-se en homes sense dones és molt fàcil. N’hi ha prou d’estimar profundament una dona i que ella se’n vagi.

Però, sempre segons la meva opinió, la resta del llibre no està a l'alçada. En cito només un parell de les històries que m'han semblat mínimament curioses, que no interessants:

Drive My Car:

En Kafuku estimava la seva dona. Mentre havia estat casat amb ella, no havia estat mai amb cap altra dona. No era que no se li hagués presentat mai l’ocasió de fer-ho, sinó que no n’havia tingut ganes.

(...) La seva dona, en canvi, sí que se n’havia anat al llit amb altres homes. (...) En Kafuku no entenia per què la seva dona havia de dormir amb altres homes. 

Xahrazad:

La Xaharazad tenia el do d’explicar unes històries que captivaven qui les escoltava. (...) Hi tenia tanta traça que, encara que només fos momentàniament, aconseguia que qui l’escoltava s’oblidés de la realitat.

(...)

En Habara feia quatre mesos que coneixia la Xahrazad. L’havien enviat a aquella “casa” en una ciutat de províncies del nord de Kanto, i ella, que vivia a prop, havia estat designada com la “persona de contacte”. 

I per acabar no podia faltar un altre tastet del relat més rodó:

Homes sense dones:

Algun dia, de sobte, vosaltres també us convertireu en homes sense dones. Aquest dia us arribarà de sobte sense donar-vos la més mínima pista o avís, sense que en tingueu cap intuïció ni pressentiment, sense trucar a la porta o tossir abans d’irrompre. (...) En aquest món, us anomenaran “homes sense dones”, amb un plural d’una fredor increïble.

(...)

Sigui com sigui, és així com acabareu convertits en homes sense dones. En un tancar i obrir d’ulls. I un cop que us heu convertit en homes sense dones, el color de la soledat us va calant el cos, com una taca de vi negre que ha caigut damunt d’una catifa de tons clars. 

CÀMFORA

CÀMFORA és el títol que tanca el que s'ha anomenat cicle del Pallars, tot i que la major part de la història es desenvolupa a Barcelona que és on els principals protagonistes es desplacen i es fan càrrec d'una petita botiga per tal de començar una nova vida.

En realitat és Leandre, un home gandul, exigent, garrepa, egoista, dictador, lasciu i groller, pare de'n Maurici i sogre de Palmira, qui decideix aquest canvi tal com decideix sempre sobre la vida de tothom.

Leandre s’havia passejat ufanós pel poble. No sortia sense un feix de bitllets que ensenyava per comprar qualsevol cosa. Va explicar tots els sopars de duro que li van semblar convenients per justificar el retorn, tot sol, a casa seva. I va trobar gent que l’escoltava. 

La protagonista principal és la Palmira, la dona soferta, treballadora, sotmesa al barrut del seu sogre i al pobre d'esperit del seu home, en Maurici.  Ella tracta de pujar el negoci que ja resulta ruïnós des de bon principi, però tot i que s'afanya, fins i tot en diferents feines quan el sogre se'n torna al poble i el matrimoni amb la seva filla Núria, decideix quedar-se a Barcelona, mai no pot sortir-se de la misèria i renuncia, fins i tot a l'amor confessat de'n Josep, l'amic del matrimoni pel qui també se sent atreta:

Hi havia en la seva vida, inconscientment sacrificada, una estona tranquil·la, cada dia, mentre en Maurici feia la migdiada, i el Leandre sortia a jugar la seva partida. 
(...)

Notava tots els seus sentits molt desperts i alhora, una quietud que l’espantava. ¿En qui, en què creia ella? 
(...)

La Palmira endevinava com era la vida d’altres dones. Les atencions al cos per conservar-lo que fes goig, les cremes per a la cara, els tints dels cabells, les pintures d’ungles i dels ulls. 
(...)
Al Josep, se li van entortolligar els sentiments de tal manera, que va sentir-se esclatar en una febrosa declaració d’amor i la Palmira va quedar-se desarmada, buida de paraules, estranyada no, però sí plena d’incertesa. Per primera vegada ell li parlava de Caracas, d’uns parents. De fugir tots dos.

Mentre la Palmira s'escarrassa per tirar endavant la migrada economia familiar, en Maurici, el seu home, s'instal·la en la més absoluta apatia. Sotmès al pare i enfrontat amb la resta de la poca família que li queda, no és més que un fracassat que sembla complaure's en la seva auto compassió:

La feina de botiguer és molt més descansada per al cos que la de la terra i dels animals, i neta. Comença i s’acaba. 

(...)

Feia temps que el Maurici només escoltava la seva por i no sabia res del que passava al món. 
(...)

Ell no compta per res, ja no mana gens perquè res no té. 
(...)

Era un covard, mai no havia estat bo per dir que no. Primer al pare.no havia d’haver marxat a Barcelona, per més hereu que fos de l’amo. (...) Ell havia d’haver dit no a la dona...(...) Era un gran covard, aquella havia estat sempre la seva pena. 

Aquest no és el final de la història, hi haurà uns fets tràgics i un tant sorprenents per insòlits, però que si us vaga els haureu de descobrir llegint-vos la història sencera, que de ben segur no us decebrà.

Una mare

Una esposa, una mare, una dona... William Maxwell, que als deu anys va perdre la seva mare, ens presenta un retrat des de tres punts de vista un tant diferents com són les dels seus dos fills i l'espòs.

En Bunny, és el petit, un nen de vuit anys, que sent adoració per la mare i també, val a dir, per qualsevol adult que li presti atenció, com ara la seva tieta Irene, una germana de la mare, amb la que ell constantment hi fa comparacions:

L’interès d’en Bunny pels afers de la mare era pràcticament instantani. (...) Les seves opinions no sempre coincidien.
(...)
Tenien les mans  diferents tant en el tacte com en l’aparença. De les mans de la Irene en treia una gran alegria, i a través de les de la mare confirmava que l’estimava. La Irene i la mare eren tan diferents com les dues cares d’una mateixa moneda. 
(...)
Quan dormia, en Bunny somniava coses que després li semblaven força reals.

L'opinió que té del pare és molt diferent, sembla que en Bunny prefereix de bon tros la relació amb les dones.

El pare no era un home que pogués encaixar en cap sistema de vida, excepte en el seu mateix. Era massa corpulent, per exemple. Tenia una veu massa estrident. Era massa ample d’espatlles, i feia olor de cigar.

En Robert, no manifesta els seus afectes de la mateixa manera que el seu germà. És més reservat, més eixut, potser perquè de ben petit va patir un accident que el va fer perdre una cama i aquest fet li ha endurit força el caràcter:

Tothom sempre li deia “M’has sentit, Robert? M’has sentit?”. Com si tingués algun problema d’oïda. Però no el tenia. Ell sentia tot el que volia sentir i més i tot, d’altra banda.
(...)
Amb la mare en Robert gairebé mai no se sentia incòmode ni insegur. A ella li era fàcil i natural de parlar de qualsevol cosa que li passés pel cap, i mentre parlava rarament deixava de fer el que estigués fent.
(...)
Encara que tenia la cara bruta de llàgrimes, en Bunny se sentia satisfet d’ell mateix; en Robert en reconeixia els símptomes. I va veure com li feia la pilota a la tieta Clara. (...) Feia igual que amb la Irene, o amb la Sophie, o amb qualsevol que estigués a prop seu i de qui pogués aconseguir el que volia.
(...)
A en Robert li agradava que les coses fossin de debò. I també li agradava que funcionessin.

I el marit? En James Morrison, estima molt la seva esposa, ella és el puntal de la família i com acostuma a succeir, la persona eficient i diligent, que mai no es queixa i que sempre ho té tot endreçat i a punt, en poques paraules, una dona en certa manera invisible fins que desapareix, perquè en efecte, la nostra protagonista embarassada del seu tercer fill, emmalalteix i mor, i és aleshores que l'espòs copsa en tota la seva dimensió el què ha significat per ell la seva esposa i la seva desolada solitud.

Ara li tocarà prendre decisions, fer-se càrrec de moltes responsabilitats que ni tan sols havia entrevist. Per sort, la seva situació econòmica és folgada, però tot i això res no el podrà consolar:

Si en James Morison s’hagués creuat amb ell mateix pel carrer hauria pensat: ”Està acabat, aquest pobre home...”

(...)

El va impressionar passar el llindar de la porta del despatx i trobar-se que res no havia canviat. (...) Va creuar l’habitació i va sentir l’eco de les seves pròpies passes. Llavors va saber que, ja que a partir de llavors estaria sol, les seguiria sentint tota la vida. 

Amors compartits

Líquens
L'escala. Abril 2024

És el primer llibre que llegeixo d'aquest autor sabadellenc, al que algun cop he escoltat recitant els seus poemes, que val a dir sempre he trobat molt encertats, i a més resulta molt agradable escoltar-lo recitar, cosa que no sempre és habitual en els escriptors.

En L’AMOR FORA DEL MAPA,  Roc Casagran, narra una més que curiosa història d'amors creuats, compartits, carnals, però al mateix temps molt espirituals. Gairebé podem afirmar que tot i ser escrit en prosa, amb algunes pinzellades de poemes, es tracta d'un relat bàsicament poètic i no tant pel llenguatge, sinó per la història en sí.

El protagonista, Llull, un poeta que es vol començar a obrir camí, o potser el mateix Roc?, ens aporta la seva definició dels poetes:

Els poetes són egòlatres grandiloqüents. I diem paraules malsonants perquè no ens titllin de lletraferits. Els poetes, però voldríem ser estrelles del rock. 

En Llull, a més té una forta dependència a la Paroxetina que és un fàrmac antidepressiu. Necessita prendre-se-la cada nit per sentir-se segur, per notar que el que de manera metafòrica anomena mitja pota d'una banqueta que segons ell el manté connectat a la terra, segueix mantenint-se ferma.

Una altra pota és la Clàudia, el seu amor apassionat, tant diferent a ell, però tant pròxima:

Tu (Clàudia) sempre em confessaves que voldries voltar món, conèixer cultures exòtiques, sentir-te lliure i plena. Jo et replicava que tot això, amb una mica d’imaginació, era a la literatura, i que a mi ja m’anava bé una vida ordenada i rutinària. 

I en Elgar, el seu gran amic:

El nostre no havia estat, d’acord, un amor d’aquells de l’adolescència, de no poder fer res més que pensar en la persona estimada (...) Amb l’Eldar ho havia fet tot, havia crescut, m’havia enfonsat, havia reviscolat, havia somiat i m’havia sentit part d’un conjunt -dos també és un conjunt-.

I per descomptat la poesia.

Per fer més estable el tamboret potser seria bo una quarta pota, però en aquest cas, només en té tres i el que el narrador en considera la mitja de la medicació.

Una inesperada i greu sotragada, fa que el ja de per sí inestable tamboret s'acabi de desequilibrar de manera inesperada i irreparable i en Llull trobarà una insòlita sortida que al meu entendre és el més fluix de tot el relat.

D'alguna manera el tres protagonistes de tota aquesta història es complementen i no és d'estranyar que s'estimin mútuament: en Llull ho resumeix en un senzill paràgraf:

Tu, Eldar, només tenies ulls per al present. Jo per al passat. I tu, Clàudia, per al futur.

I posats a resumir, un fragment d'un poema del poeta protagonista que potser també és un resum de tot plegat:

Res no serà com ens havien dit,

arriscant-nos al risc del sense xarxa,

l’interrogant ens farà seguir el fil,

les respostes seran fora de mapa

i no ens caldrà permís.

També podeu trobar una altra opinió aquí: Fragments Personals

Giuseppe Ungaretti

De pares italians, Giuseppe Ungaretti, va néixer el 10 de febrer de 1888 a Alexandria (Egipte), on el seu pare va treballar en la construcció del Canal de Suez i va morir a Milà el 2 de juny de 1970. El 1914 va tornar a Itàlia i en esclatar la Primera Guerra Mundial es va enrolar com a voluntari. 

Segons Andrés Sánchez Robayna, poeta espanyol que ha prologat el llibre "La Alegría", el poema que transcric a continuació "Reúne en sus doce versos, en una síntesis extrema, una parte importante del pensamiento poético de Ungaretti":

SE TU MIO FRATELLO.

Se tu me rivenissi incontro vivo,

Con la mano tesa,

Ancora potrei,

Di nouvo in uno slancio d’oblio, stringere,

Fratello, una mano,

Ma di te, di te piú non mi circondano

Che sogni, barlumi,

I fuochi senza fuoco del passato.

La memòria non svolge che le immagini

E a me stesso io stesso

Non sono già piú

Che l’annientante nulla del pensiero.

SI TU HERMANO MÍO

Si tú a mi encuentro regresaras vivo,

Con la mano tendida,

Aún podria,

Hermano, en un arranque

De Olvido, estrechar otra vez una mano.

Però de ti, de ti no me rodean ya

Sinó sueños, vislumbres,

Fuegos sin fuego del pasado.

La memòria no engendra sinó imágenes

Y para mí

Yo mismo ya no soy sinó

La anonadante nada del pensar.

EL PODER

Ja fa un temps que he llegit aquest anàlisi les notes referents al qual m'havien quedat una mica oblidades i subordinades a altres publicacions que per diferents motius he considerat prioritàries, però donat que de manera imminent es tornaran a convocar "Elecciones Generales de España" per segon cop en relativament pocs dies, i veient, llegint i escoltant les declaracions dels diferents polítics considero que aquest estudi adquireix una total vigència.

Escrit per Bertrand Russell,  l'any 1938, és una reflexió filosòfica respecte fonamentalment a l'afany d'exercir el poder sobre les persones.

No puc afegir gaires comentaris, tan sols reproduir un recull de les frases que m'han causat un major impacte.

Reflexionem:

Cuando se ha asegurado cierto grado moderado de comodidad, tanto los individuos como las comunidades persiguen el poder más que la riqueza, buscan la riqueza como un medio para el poder, o quieren aumentar la riqueza para aumentar el poder, pero tanto en el primer caso como en el último su motivo fundamental no es económico. 
(...)
El origen de los reyes, como el de los sacerdotes, es prehistórico, y los primeros grados de la evolución de la monarquía sólo pueden ser conjeturados por lo que existe todavía entre los salvajes más atrasados
(...)
Todas las sumisiones tienen sus raíces en el miedo, sea humano o divino el caudillo a que nos sometamos.
(...)
Un gobierno sin autoridad psicológica es una tiranía.
(...)
La suposición de que el proletariado constituye la mayoría es muy discutible. Es definitivamente incierto en los países agrícolas, donde predomina la propiedad rústica. Y en los países donde existe una riqueza más asentada, muchos hombres que desde el punto de vista económico son proletarios, están políticamente del lado de los ricos, porque sus empleos dependen de las demandas del lujo.
(...)
El amor al poder es una parte de la naturaleza humana normal, pero las filosofías del poder son insanas en cierto sentido preciso. (…) Los hombres que consienten que su amor al poder les da una opinión equivocada del mundo deben ser encerrados en un manicomio.

Evidentment podria seguir referenciant punts i més punts, reflexions i conclusions del seu brillat autor, però pels qui no coneixeu  el llibre no puc més que recomanar-vos la seva lectura. No us deixarà indiferents.