Retorn al passat i una troballa.

Fa 13 anys un 13 de juliol vaig començar el meu Camino de Santiago.Al llarg d'una mica més d'un mes vaig caminar des de Roncesvalles fins a Santiago.

Tot i que vaig portar un petit diari d'aquells dies i d'algunes de les experiències, amb els anys he anat madurant la intenció de retrobar-me amb algun dels camins per tal de reviure aquella experiència, però ara en un to més pausat, sense grans caminades ni presses per mirar de cercar un lloc en l'alberg de torn, i poder així gaudir del paisatge i endinsar-me en els records que em transportaven a antigues sensacions.

En aquell Camí jo cercava la petja dels antics pelegrins que al llarg de tants anys havien caminat pels mateixos camins i pensava tenir la sensació que hi hauria quelcom de màgic, d'espiritual. Sincerament no va estar així, possiblement jo cercava la utopia, i si bé en algun tram només el soroll de les meves passes acompanyava el silenci i podia deixar volar els pensaments, l'encant aviat es veia trencat en arribar a l'alberg on tot eren presses per trobar llit, on hi havien persones que s'havien desplaçat en cotxe fins a la vora i llavors demanaven ser els primers, on també n'hi va haver que aprofitaven el Camino per "lligar" i es portaven les conquestes al dormitori compartit i poc els importava si estaven a la llitera de sobre i incomodaven amb sorolls i esbufecs els qui volien dormir, on encara de matinada començaven a potinejar entre les seves coses, encenien llanternes i feien tot el soroll que es pot imaginar abans de reprendre el camí.

Tampoc no estic dient que hagi de ser un temps d'abstinència i/o ascesi, cadascú té les seves necessitats i les satisfà com bonament pot o el deixen, però com en altres aspectes, vaig observar una manca total de respecte vers el qui cercaven el recolliment i la introspecció, que també n'hi havien.

És clar que hi va haver albergs on es respectava escrupolosament el silenci i una raonable intimitat, on es podia descansar i on la seva hospitalitat era la que s'hauria d'esperar si el Camino no estès, al meu entendre, tan desvirtuat. En aquests llocs, comptats, era tot un plaer departir amb els responsables, llargues converses en veu baixa que tornaven la pau a l'esperit.

El meu objectiu no era ni de bon tros religiós, com ja he dit volia gaudir del silenci, el paisatge, deixar-me dur, una mena de viatge interior, però hi havia algun grup clarament creient amb els què també era un plaer compartir experiència, ja que el seu capteniment, encara que per diferent motiu, era semblant al què jo cercava. Més d'un cop em vaig demanar si haurien trobat el què cercaven: no ho sé perquè no sempre coincidíem els mateixos en les etapes, però veient el mercadeig que em vaig trobar en arribar a Santiago em fa témer que no.

Ara ha estat diferent, el tram que he visitat manté sens dubte la magnificència del paisatge, les petites localitats encisadores i l'amabilitat dels habitants, però també he pogut observat una massificació de pelegrins i allotjaments "rurals". Són molts els qui han vist un negoci en el Camino i és així que han obert múltiples establiments on captar la part més materialista dels caminants. No he entrat en cap alberg, però he tingut ocasió de parlar alguna estona amb algú que no era el primer cop que feia el Camino i pels seus comentaris m'he pogut fer una idea de la degradació que està sofrint degut en gran mesura a la mercantilització a que ens aboca aquesta societat de consum.

He deixat pel final el relat de la troballa que tot i no formar part del Camino, té relació amb la guerra civil, i com em sembla que ha quedat palès en altres ocasions, és un tema que en mi desperta un interès especial.

Va estar d'una manera casual que una tarda voltant en cotxe per algunes carreteres locals, més en concret a la carretera que va de Güesa a Virángoz vam veure un petit monòlit que va cridar la nostra atenció i encuriosits ens vam aturar a mirar-nos-el més d'a prop i treure'n unes fotografies.

La inscripció està escrita en les quatre llengües oficials d'Espaya, cosa també que cal ressaltar ja que, almenys jo no ho he vist en cap altre lloc i que considero un exemple a seguir.
Per si no es pot llegir correctament l'encapçalament ho transcric:

"A los 2000 prisioneros antifascistas que abrieron esta carretera"

Podeu trobar més informació aquí

Grans Mestres Espirituals

LOS GRANDES MAESTROS ESPIRITUALES DE ORIENTE Y OCCIDENTE

Karl Jaspers

Sovint les lectures es poden comparar a allò què es diu respecte els cistells de cireres, i és que tot estirant del fil d'una cita o una referència et porta a noves lectures, a aprofundir en aquell autor que t'ha copsat. És així que vaig aterrar en l'obra que m'ocupa. En aquell cas es feia referència a Confucio i portada per l'interès en saber-ne més em vaig decidir per l'obra que ara comento breument.

En el mateix volum es van desgranant les idees més significatives entre, com el seu títol indica, els mestres espirituals d'orient i occident.

Val a dir que amb algun dels mestres a què es refereix l'autor, en concret els orientals perquè el seu pensament em resulta molt allunyat, m'ha costat d'entrar-hi i m'ha calgut tornar més d'un cop a rellegir-lo.

Recullo alguns fragments que de ben segur no seran suficients per fer-se una idea acurada del tema, però que a mi m'han resultat significatius per diferents raons.
He afegit l'enllaç a cada personatge per si us pot ser d'utilitat.

Buda

El budismo se caracterizaba por una ilimitada capacidad para asimilar todas las religiones, filosofías y formas de vida con que entraba en contacto. Las consideraba como un trampolín, un punto de partida para ponerse en marcha hacia una única meta, que para nuestro pensar occidental se desvanece en la vaguedad de lo ilimitado y lo infinito.

(...)
Puesto que Buda reduce las posibilidades positivas del hombre a una sola: la de alcanzar la salvación por no-apetencia, no-apego, no-resistencia, no puede ya tener sentido edificar nada en el mundo, plasmar el mundo: ni la vida plena de substancia histórica, que en la manifestación fenoménica adquiere riqueza, ni el ansia cintífica de saber que avanza hasta lo infinito; ni la historicidad de amor rigurosamente único, ni la responsabilidad contraída en el compromiso histórico. El mundo es dejado intacto. Buda pasa por él sin que se le ocurra llevar a cabo una reforma para todos. Exhorta a desligarse del mundo, no a cambiarlo. “Así como un delicado loto blanco no es mancillado por el agua, yo no soy mancillado por el mundo”.

Confucio

Confucio transmite la voz de la antigüedad china.
(...)

Si lo verdadero se manifestó en el pasado, se llega a lo verdadero indagando en el pasado; pero, eso sí, distinguiendo en él lo verdadero de lo falso. El camino consiste en aprender, no entendido como mera adquisición del saber, sino como una apropiación. La verdad, que ya existe, no se la debe aprender de memoria, sino realizar por dentro, y así, también por fuera.
(...)

Confucio distingue cuatro tipos humanos. El tipo más elevado es el de los santos que nacieron dotados del saber. Confucio no ha visto a ninguno, pero no duda de que los hubo en el pasado remoto. El segundo tipo está representado por los que tienen que aprender para adquirir el saber, pudiendo llegar a ser “nobles”. A los hombres correspondientes al tercer tipo les cuesta aprender, pero ponen empenyo en ello. El cuarto tipo lo forman aquellos a los que les cuesta aprender y tampoco se empeñan al respecto. Los dos tipos intermedios están en camino; avanzan y están expuestos al fracaso. “Únicamente los supremos sabios y los estúpidos de la última categoría no cambian”.

Lao-Tse

Lao-tse dio a la palabra un nuevo sentido al llamar al Tao el fondo del ser, y ello a pesar de que ese fondo no puede ser nombrado y carece en sí mismo de un nombre. Con la palabratrasciende a todo lo que se llama ser, a todo el universo y aun al Tao en cuanto ordenación del mundo. Aunque es cierto que el Tao preserva tanto el ser del mundo como la idea de una ordenación omnipresente de los entes, sin embargo ambos arraigan en el Tao trascendente.
(...)

El buen gobernante se humilla, se torna humilde y no exige ni pretende nada. Si, en cuanto gobernante, aspira a situarse por encima del pueblo, tendrá que rebajarse ante él en sus palabras; si quiere marchar delante del pueblo, tendrá que colocarse personalmente detrás de él; “así que permanece por encima del pueblo, no resulta una carga para éste; se antepone al pueblo, pero el pueblo no se siente pospuesto”.

Jesús

Jesús es una figura de la antigüedad tardía, un personaje de los extremos del mundo helenístico-romano. (...) Se equivoca respecto a todas las realidades materiales y está condenado a fracasar como hombre.

Jesús no ofrece saber, predica fe. Lo que quiere decir permanece oculto al descreído; se revela al creyente, pero tampoco a éste en nada claramente enunciado, sinó a través de parábolas y de sentencias llenas de paradojas.

Interrogado acerca de sus parábolas, Jesús contesta: “A vosotros se os ha concedido saber el misterio del reino de Dios, pero a los extraños todo se lo comunica en parábolas”.
(...)

En vida de Jesús, los discípulos creyeron con Él en Dios, el reino de Dios y el fin del mundo. A la muerte de Jesús se dispersaron, pero al poco tiempo volvieron a congregarse. Se produjo, entonces, en ellos algo revolucionario: veían a Jesús como un resucitado; no creían ya con Jesús en Dios, sino en Jesús en el resucitado Cristo. He aquí el paso de la religión del hombre Jesús, como una modalidad de la religión judía, a la religión cristiana, que en vida de Jesús no había existido. (...) Fue el apóstol Pablo quien incorporó el cristianismo a la esfera de la historia.

Nagarjuna

Aproximadamente desde el siglo I al VIII d.C. estuvo vigente en la India una filosofia que hacía uso de operaciones lógicas y se escribía en el idioma sánscrito. Sus representantes fueron la escuela hinduista nyaya y las sectas budistas mahayana. Pensadores célebres de las sectas budista fueron: Nagarjuna (cerca del siglo II d.C.) Asanga, Vasubandhu, Dignaga y Dharmakirti (siglo VII). La literatura existente al respecto no se encuentra en la forma que debió darle originalmente el pensador, sino en obras posteriores que, sin embargo, se convirtieron en adelante en obras fundamentales para el budismo filosófico, sobre todo en China.

Agustín

Agustín nació en 354 en Tagaste, una pequeña ciudad de Numidia (en el norte de África). Su padre, Patricio era un modesto funcionario pagano, su madre Mónica era cristiana.

Los escritos agustinianos reflejan un proceso de paulatina integración, que hubo de culminar en la portentosa totalidad de existencia cristiano-católico-eclesiástica que por obra de él, entre otros, llegaría a ser, por espacio de un milenio, la potencia espiritual de Occidente.

La manera de pensar agustiniana tiene un caràcter fundamentalmente de inconmensurable fecundidad: Agustín hace presentes experiencias íntimas del alma; reflexiona sobre los portentos de la palpitante actualidad de nuestra existencia.

(...)

La humildad satisfecha de sí misma cesa de ser humilde.

(...)

Los Estados, cuando está ausente la justicia, son nada más que unas grandes pandillas de bandidos; a la inversa, las pandillas de bandidos, cuando llegan a ser fuertes, se convierten en Estados.

(...)

Agustín por su pensar eclesiástico afianzó la vigencia de la superstición. Por su doctrina de que el sacramento del bautismo obra ya en la criatura purificación, renacimiento y bienaventuranza (que no son alcanzados por la que muere sin haber sido bautizada) promovió el concepto mágico de los sacramentos.

(...)

Con Agustín, la teología, en su evolución dogmàtica, pasó de Oriente a Occidente. (...) Escribir la historia del agustinismo sería escribir la historia del pensar cristiano.

(...)

En Agustín estudiamos los motivos de la catolicidad en su más hondo sentido. Él no supo de los estragos que la Iglesia, en cuanto institución del poder y de la política, ha causado en el mundo, de un modo más sostenido, refinado, consecuente y despiadado que las otras potencias mundiales de la naturaleza menos perdurable. 

Incerta Glòria

Grafit a Caldes

La Guerra Civil és un tema que m'interessa i és així que sovint cerco ampliar en la mesura del possible el meu minso coneixement del tema, potser per la manca d'informacions més fiables, ja que en la meva infantesa només es parlava d'amagat i amb mitges paraules i vaig tenir la dissort que els pares morissin massa joves, em va quedar el neguit de saber-ne més i és així que m'he dedicat a llegir tota la bibliografia que m'ha semblat més fiable per tant d'anar omplint aquest buit. Algun cop també he ensopegat amb una visió molt distorsionada, però en definitiva penso que de tot s'aprèn i comparar postures és una bona manera. 

En aquest cas la lectura triada ha estat Incerta Glòria de Joan Sales i he recopilat alguns petits fragments que per alguna raó han captat la meva atenció.

La tristesa d'un temps perdut i d'un present angoixant i encara més des del punt de vista d'una dona: 

El passat... Per poc que et deixis dur a records i coses tristes, comences a sentir angúnia. És tan estrany el passat, si una s’hi enfunda! Jo era a tal punt, feia això o allò, com és possible? On va a parar el que hem dit, el que hem fet, el que hem pensat, al cap dels anys? (...) Però cregui’m: una dona amb passat és un cartutx gastat.

L'estat anestesiat durant la batalla i el record amarg i confús que l'acompanyarà la resta de la seva vida:

¿Podria explicar amb coherència què vaig fer durant aquells quinze dies?  No. La batalla no deixa record. Un diu i fa coses com si les hi dictés un altre. Recordo vagament que em movia –i res més.

(...)

Recordo unes tiges d’espígol que el vent vinclava; de tant en tant una d’elles es partia pel mig com segada per una falç invisible. Els reclutes ploraven; era la primera vegada que veien la cara de la guerra.

(...)

La guerra té coses ben desagradables. Si un hi matés algú a qui té tírria! O potser més val així; també moriríem tots un dia o altre encara que no hi hagués guerres; el mal no és, doncs, que ens matem els uns als altres, sinó l’odi.

En aquest cas el record l'he trobat en el meu pare; ell, que no va poder dormir mai a les fosques, tenia somnis recurrents del primer dia al front quan sentia cridar els ferits i davant el perill de no salvar ningú, el comandament els feia retrocedir deixant-los al camp.

Entre els pins queien granades de 75 i bombes de morter, però en comparació de l’esplanada semblava un oasi de pau. Hi havia el problema dels ferits. Els sentíem cridar; alguns tractaven de cridar i la veu es trencava en un singlot com el cant d’un gall a qui degollen. (...) Els reclutes s’adonaven de l’abandó en què queden els ferits; ni pensar recollir-los! En perdríem més que no en recolliríem.

La mare, amb emoció, en parlava sovint "d'aquells temps" en què ella hi era quan Macià va proclamar la República Catalana, de la llibertat que es gaudia, dels balls, els teatres... fins que va arribar l'esclat de la guerra.

Era una època exaltant aquella primavera de 1931! N’hi haurà mai més cap de tan primavera com aquella? En Lluís i jo i tu tots nosaltres, els estudiants revolucionaris, ens havíem trobat al Palau de la Generalitat el 14 d’abril aquella tarda inoblidable, quan el coronel Macià proclamà la República Catalana; quins cabells més blancs i quins ulls de poeta els del vell coronel conspirador, com se li humitejaven cada vegada que sortia a la balconada per saludar la multitud que s’atapeïa a la plaça de Sant Jaume! Tots érem germans aquells dies, no hi havia més que catalans; els cabells blancs d’un vell coronel i els alegres colors d’una bandera que era des de segles la de tots i a tots ens unia havien fet aquell miracle; com espetegava al vent de la primavera, quina alegria a tots els ulls, com podia aquella bandera lluminosa fer-nos sentir tots fills de la mateixa família! Quina glòria la d’aquell 14 d’abril!

Però un temps després...

A penes reconeixia Barcelona el desembre de 1937. (...) Es respirava un aire podrit sota el silenci, la calma, la tristesa, el fred. 

A casa també es parlava dels anarquistes i no per deixar-los en bon lloc. Els referien a ells com "els pacos" perquè disparaven les seves armes des dels terrats de les cases amb la intenció de sembrar confusió. Hi havia un sentiment de rancúnia per que els feien responsables de desordres i d'escampar la por entre la població civil. Jo, és clar, no puc opinar al respecte, només fer-me ressò del què deien els pares i del que escriu en Joan Sales.

Algun dia s’arribarà a aclarir el tèrbol misteri de l’anarquisme; l’únic que sabem ara com ara és que van fer exactament tot el que calia perquè es perdés la guerra.

Pels que vulguin aprofundir en el coneixement de les ubicacions, fictícies, però basades en llocs reals, que apareixen en la novel·la, us deixo un enllaç que penso pot ser del vostre interès.
Estercuel

TIEMPOS DE CONDENA

Tiempos tristes, feroces,

de condenas a muerte,

de prolongadas sobras en aullidos y llantos.

No se puede dormir y si se duerme,

el sueño es una cárcel clavados los cerrojos.

Tiempos en que el amor pena sobrsaltado,

roto por las llamadas urgentes a la lucha, 

en que pueden sacarlo a la fuerza del lecho

para ser fusilado una lívida aurora.

Tiempos malditos de diarias súplicas,

de noches angustiadas en espera del día,

de ese negro minuto en que una mano helada

taacha sin vacilar la vida de los hombres.

Tiempos desesperados,

infelices, sombríos,

en que es casi un delito el contemplar las flores,

alabar los azules del mar y la armonía

del vuelo de las aves que en otoño se alejan,

Pero a pesar de tantos largos años oscuros,

tiempos también del alma que en su alto desconsuelo

espera que la luz se filtre entre la sangre

y se establezca en paz por encima de todo.

                                                                          Rafael Alberti

Records dels sabors.

Hi ha pocs sabors que recordi amb delectació. A més de ser temps de pocs capricis, jo era una nena plena de salut, però desganada a la que feien menjar de grat o per força tota mena de "potatges" i aquell maleït peix i bacallà que em feia "bola" i em costava qui-sap-lo, empassar-me. Només se'n salven els berenars amb pa amb olives negres o amb vi i sucre o el pa amb tomàquet i xocolata de la pedra, els xarrups de vinagre, que feia cada vegada que m’enviaven a comprar a la bodega i que la meva mare solia dir-me que se'm menjarien els glòbuls vermells; bé, de fet em deia que se'm menjarien la sang, les anxoves que em donaven al Resolis, el bar del barri que solia freqüentar el meu pare, i on anava a comprar vi o gel.

           De tots els records que servo hi ha un sabor que no oblidaré i no és que sigui especialment agradable, però a mi m’agradava i és l’oli de fetge de bacallà. Totes les meves amigues feien fàstics només de nomenar-lo, però a mi no em molestava gens potser perquè al darrera de la cullerada em donaven un gotet petit amb suc de tomàquet que es feia esprement-lo sense la pell, amb un drap fi i afegint-hi una mica de sal i un raig de llimona.  Res a veure amb els sucs embotellats que trobem ara.             

          Em sembla que una bona part de la meva bona salut ha estat conseqüència d’aquest aport extraordinari de vitamines.

       I gairebé ho oblidava, havia una cosa que m’agradava especialment i era la sobrassada que algun cop em menjava per esmorzar, amb un panet de Viena. La mare em donava els diners, quan n’hi havia i jo m’ho comprava camí de l’escola.

Alguns menús que ara recordo sense cap nostàlgia   

          Fruit de la escassedat de tot, recordo que estàvem en temps de la llarga post guerra, els menús, per dir-los d’alguna manera, solien ser poc creatius, monòtons, però això si i ho he sabut amb el pas dels anys, força adients.

            Naturalment, els proletaris no estàvem pas grassos, llevat del meu pare que feia una panxa força rodoneta malgrat que ell no ho volia reconèixer i deia sempre que era estómac i que el que passava és que tenia l’ossamenta gran.  

           I reprenent el tema que m’ocupa em sembla que seré ben capaç de fer una mica de llista:

•  Truitó: Era una mena d’invent de la meva mare que consistia en patates bullides aixafades i després  passades per la paella, tot formant com una truita de patata sense ous i amb poc oli. Em semblava  senzillament fastigós.
•  Potatge: Com el seu nom sembla indicar, era una barreja de coses que es componia de patates, mongeta tendra o bledes, algun llegum, arròs i fideus. Tot barrejat en una cassola i amb un sofregit. Si hi havia sort, és a dir prou diners, s'hi afegia una mica de cansalada i algun botifarró. No era el meu plat preferit, però si que era un de força corrent.
• Arròs a la cassola: Venia a ser un potatge, però només amb arròs, musclos mai no en faltaven, pebrot, carxofa i algun cop una mica de pollastre. Quan aconseguia desfer-me'n de tot el que em feia nosa i quedava l'arròs, era suportable.
• Sopes diverses: En aquest cas no es pot afegir gaire res i a més les sopes m’agradaven i encara em segueixen agradant.
• Arròs blanc: No calen gaires aclariments per aquest arròs bullit amb salsa de tomàquet pel damunt i a vegades un ou ferrat.
• Patates fregides amb ous ferrats: Tampoc té cap secret.
• Macarrons: Normalment amb carn picada de cavall que malgrat la mala premsa que té en l'actualitat, era bona i saludable.
• Fideus a la cassola: Amb costella i sofregit. Tampoc no estava malament.
• Dels “talls” no en tinc massa record, més que res eren ous, pollastre, carn de cavall que a mi m’encantava, melsa, peus de be, bacallà, lluç, que aleshores no tenien aquest preu tant desmarxat com ara i alguna altra cosa suposo que ja no recordo.
• Alguna verdura, més aviat bledes, però d’amanides poques i sempre només de tomàquet i ceba.
• I les postres? Poca cosa, alguna fruita i iogurts i molt de tant en tant, arròs amb llet i flams de sobre fets a casa. En ocasions molt, però molt especials, nata, que a mi m’agradava, però que no se’m posava massa bé i que amb els anys he descobert que la llet i els derivats millor els prenc desnatats.

Joan Margarit "No era lluny ni difícil"

En l'epíleg, l'autor ens deixa unes paraules que volen ser una reflexió respecte els poemes que hi figuren. Son moltes més les seves paraules, quasi poesia en prosa, però m'han cridat especialment l'atenció les que recullo a continuació.

De la mateixa manera tots els poemes mereixen ser llegits i paladejats, però n'he triat un, només un tast, que espero engresqui el suficient per endinsar-nos en la seva obra.

Aquests últims anys m’he adonat que, alhora que minva la capacitat d’aprenentatge, fa la seva aparició, com a contrapunt, una altra capacitat que acabarà per ser la més important: la d’utilitzar, per a l’exploració de nous territoris intel·lectuals i sentimentals, tot el que s’ha après durant la vida. D’aquesta manera també es pot assolir la lucidesa necessària per comprendre la por. Però aquesta nova capacitat també depèn de com hagi estat el desenvolupament personal fins aleshores. No hi ha manera d’evitar una certa irreversibilitat de la situació. Això és el que fa que aquesta etapa última pugui ser la més profunda, però també la més banal, de la vida d’una persona.

Joan Margarit. Estiu de 2010

                                                                                                                                                          

L’origen de la tragèdia

Déu, que és el més brutal de tots els mites,

no em salvaria ni de mi mateix,

perquè és un carreró sense sortida:

atribuint-li sentiments es perd

el misteri, la seva única força.

Me l’imagino com un cementiri

de cotxes, el de Déu. Restes, carcasses,

un escampall de peces metafísiques.

Els mites són aquesta claredat

rere la qual tanquem tot el que és fosc.

Vénen d’algun profund error de la memòria.

Viure, al cap i a la fi, és buscar consol.

Buscar-lo en el dolor de les paraules.

En la música grisa de la pluja.

En aquest tedi militar del vent.

En el cel sense oxigen del passat.

No era lluny ni difícil. No era més

que aquest poema èpic sense èpica.

Nietzsche s’equivocava:

som més forts quan els mites són més febles.

                                             Joan Margarit al llibre "No era lluny ni difícil" 2010

Records de les olors.

És ben sabut que el record de les olors és molt intens; tant que sovint en sentir-ne algun que potser per altres persones no és perceptible, ens poden venir imatges de fets o persones llunyanes.

He volgut fer un petit recull de diferents situacions que rememoro a través de les sensacions olfactives:.

•  Un record vivíssim el de l’olor de l'escudella de Nadal feta al llarg de tot el matí. Aquest era un dia que la meva mare matinava força perquè el dinar pogués estar a punt a una hora prudencial que no podia ser massa tard i és que fer l'escudella requeria el seu temps quan només hi havia un foc de carbó i també per fer el pollastre rostit no es podia anar amb presses ja que eren pollastres grossos que els costava molt de quedar ben cuits.  Aquesta olor, que només era percebuda aquest dia perquè la resta de l’any no havia prou diners per semblant dispendi, es barreja amb una altra de molt desagradable; la del braser encès i desprenent un fum que en una ocasió va acabar per fer-me desplomar al terra amb el conseqüent ensurt de la família.

• Com he dit, a casa meva es cuinava amb carbó i més endavant amb petroli, aquestes dues olors, enganxoses i desagradables em varen acompanyar tota la infantesa i una bona part de l’adolescència, per contra la casa de la veïna del davant sempre feia una olor indefinida a fuita de gas que em tenia tant meravellada com el gest d’introduir una estranya moneda per la ranura del comptador i que de forma inexplicable el foc s’atiés.

• Olor a resclosit i pixum de gat de la sala d’espera del metge del "Seguro"amb aquelles butaques esfondrades i brutes on et perdies entre les molles fluixes que se’t clavaven sense misericòrdia a les  cuixes.

• Olor a pixums i humanitat sense rentar del bar on anava a comprar el gel que posàvem en un cossi per tal de refredar les begudes, en dies assenyalats.

• A la botiga del barri on em solien donar una paperineta de mongetes o cigrons sempre feia un olor de llegum cuit que malgrat no ser una menja que a mi m’entusiasmés, quan me la donaven a la botiga m'ho menjava com si fos una gran cosa.

• El de l'escola, barreja de paper, pols i tinta... de "lapiz" com solia dir la meva mare.

• L'olor inconfusible de la terra després de la pluja que em transporta a estimats paisatges de verdor. 

• "Olor de pobre". La meva mare solia referir-se així a l’olor inconfusible que queda a les mans després de pelar una taronja.

• I he deixat pel final una olor de la que no puc ni podré desfer-me'n i és la d'espígol. La mare solia emprar aigua de colònia amb aquest aroma i en els darrers moments de la seva vida a l'hospital, es va barrejar amb la desagradable olor de medicaments i tristor que s'han quedat inesborrables als meus sentits.