divendres, 31 de maig del 2024

Allí donde se queman libros

Del pròleg:
En este libro se hace un análisis profundo y riguroso de 50 años de atentados contra librerías, estando localizados la gran mayoría de estos ataques entre los años 1973 y 1978.


Grafit a Sabadell


A la Catalunya de la dictadura, com a la resta d'España, havia joves que estaven àvids per llegir alguns llibres d'autors que es consideraven més que prohibits, que també, maleïts.
Només alguns privilegiats amb famílies que s'ho podien permetre i amb un bon nivell cultural, hi tenien accés, adquirint-los fora del país i, molts cops sense traducció, amb la qual cosa, els qui no havien tingut accés a estudis superiors, hi quedaven al marge, confiant en les valoracions i comentaris dels companys de la colla.
Aleshores es parlava, com de tot, mig d'amagat, d'autors marginals, llibres prohibits o censurats, però el cert que mai no es van comentar els atemptats a les llibreries. Si més no, de manera oberta:
Las nuevas librerías eran tiendas de libros, pero también espacios de difusión cultural, encuentro, debate, sociabilidad, modernidad y política. (…) Y no era raro que las librerías sirviesen como local de reunión a opositores al régimen.
(...)
La palabra impresa contaba con una cara visible, indefensa y muy fácil de atacar: los quioscos y las librerías. (...) Al principio se trató de un lento goteo de atentados, pero el ritmo no tardaría en aumentar.

Gairebé de la mateixa manera que de la "ETA", se sabia de l'existència dels anomenats "Guerrilleros de Cristo Rei":
La firma más habitual era la de los Guerrilleros de Cristo Rey, que no eran más que una especie de franquicia. 
(...)
El 20 de diciembre de 1973 una potente bomba de ETA acabó con la vida del presidente del Gobierno Luis Carrero Blanco, su chófer y uno de sus escoltas.
(...)
El uso del nombre del PENS continuaba la tradición ultra, ya inaugurada con la de los Guerrilleros de Cristo Rey, de cubrirse con siglas pantalla para reivindicar atentados. (…) En el verano de 1974 las FCS arrestaron a los cabecillas del PENS, que se habían convertido en un peligro para el orden público, pero no hubo condenas y sus delitos quedaron impunes.

Però centrant-nos en el tema del llibre i les llibreries, uns breus apunts:
El discurso del odio contra el mundo del libro en general y contra ciertos títulos y autores en particular continuó divulgándose desde las plataformas mediáticas de la ultraderecha. 
(...)
Durante la Transición democrática, el terrorismo parapolicial produjo numerosos daños materiales y decenas de víctimas mortales, pero el mundo del libro dejaría de ser una de sus prioridades. 
(...)
Los ataques contra la cultura escrita permitieron al terrorismo de ultraderecha adquirir cierta notoriedad pública. 

De quan l'amnistia va trasbalsar-ho tot:
En octubre de 1977 la Cortes aprobaron la Ley de Amnistía por la cual fueron excarcelados todos los reclusos pertenecientes a ETA y a otras bandas terroristas, aun cuando tuvieran delitos de sangre. No afectó, en cambio, a los pistoleros ultras que habían perpetrado atentados como la masacre de los abogados de Atocha. (…) No es casualidad que en octubre de 1977 se produjese un repunte de sus acciones contra librerías: hubo cuatro.

I ens trobem que no només l'extrema dreta actua contra les llibreries:
Durante los años sesenta ETA sentenciaba qué podía considerarse literatura vasca (la escrita en euskera) y la que no.
(...)
A lo largo de su historia la organización terrorista y su filial juvenil cometieron miles de atentados contra bienes materiales, pero proporcionalmente fueron muy pocos los dirigidos contra librerías.



Grafit a Sabadell


Com tots els temes que fan referència al terrorisme i les dictadures, és una lectura un tant feixuga i enrevessada. En aquest cas, m'he limitat a recollir uns pocs exemples que il·lustren el relat, però al llibre, ben documentat, hi podeu trobar molts més.  
I acabo amb un resum del mateix autor:
Por estas páginas han desfilado escuadristas de toda índole que odiaban, amenazaban, pintaban, asaltaban, destruían, disparaban y quemaban librerías. (…) Pese a la inevitable presencia de los perpetradores de la violencia, esta trabajo no está dedicado a ellos, sino a los letraheridos, a quienes aman los libros: autores, lectores, editores, distribuidores, reseñadores, traductores, periodistas y muy especialmente, libreros. 


Allí donde se queman libros
La violencia política contra las librerías (1962-2018)
Gaizka Fernández Soldevilla
uan Francisco López Pérez
261 páginas

dimecres, 29 de maig del 2024

Estratègies de negociació

L'autor, en Jonathan Powell, és un diplomàtic britànic que ha participat de manera activa en diferents mediacions amb grups dels que es coneixen com a terroristes.
Aquest és un llibre farcit d'exemples, valuosos tant pel que recullen com pel que ens porta a reflexionar.


La Roca del Vallès: Ruta Megalítica
Febrer 2020

Parlem del sentit etimològic de la paraula terrorista: 
Aunque existiera una definición consensuada, la palabra “terrorista” no nos serviría para definir a un grupo. El terror es un instrumento empleado por los gobiernos para insuflar miedo en casa o proteger a los enemigos de sus enemigos en el extranjero, y por los grupos insurgentes y separatista a fin de recabar la atención cuando se sienten ignorados o no ven clara una ruta política para conseguir sus objetivos, o incluso para amedrentar a un gobierno para que ceda ante las demandas de una minoría. 
(...)
En este libro, cuando hablo de “terroristas” me refiero a grupos armados no estatales que gozan de cierto apoyo político y que usan deliberadamente la táctica del terror tanto para atacar a la sociedad civil como a los militares con el fin de ganar terreno en sus objetivos políticos.

Com segurament tothom pot suposar, en Jonathan defensa que sempre es parli amb terroristes:
El problema no es hablar con terroristas sino ceder ante ellos. Están hechos de otra pasta.
(...)
Sin duda es cierto que las bandas armadas, con sus ansias de legitimarse y conseguir publicidad, acceden a dialogar con los gobiernos (…) Conceder legitimidad temporal a bandas armadas no tendría por qué ser un peaje demasiado caro que pagar en un proceso de paz, y se ha demostrado que suele ser una situación totalmente temporal siempre que las negociaciones se interrumpen, especialmente cuando la responsabilidad de dicha quiebra se atribuye a los terroristas.

I un cop s'han iniciat les converses i/o negociacions:
Una vez se han iniciado las conversaciones, no es fácil para el gobierno retirarse sin parecer poco razonable, y normalmente no tiene más remedio que proseguir hasta que la banda armada corta el contacto.
(...)
Los gobiernos deben ser especialmente cautelosos y no generar incentivos perversos que aumenten la violencia en lugar de atajarla.
(...)
El terrorismo no es estable: rechazar el diálogo podría dar pie a los extremistas a pensar que los métodos de la no violencia no tienen futuro. 
(...)
En una democracia no se puede matar a todos los terroristas, así que tarde o temprano se debe dialogar con ellos. 

A què es refereixen quan parlen d'establir contactes?:
Las primeras conversaciones entre líderes de grupos insurgentes y representantes del gobierno ocurren a menudo en la cárcel porque es el único lugar seguro donde el gobierno tiene la certeza de poder ubicarlos.
(...)
Si es complicado establecer contacto con el líder de una banda armada, un gobierno puede recurrir a un intermediario para realizar el primer contacto. 
(...)
Las primeras reuniones, por supuesto, son más intensas si se producen entre personas que han estado inmersas en un conflicto directo entre ellas, especialmente si ambos bandos están dispuestos por lo menos a perdonar (o incluso olvidar).

I, a partir d'aquests primers contactes, l'ideal és que es comenci a establir un canal de comunicacions:
Aun cuando una banda armada decida firmemente que su deseo es negociar, suele ocurrir que los subsiguientes intentos redunden en fracaso a la hora de escoger el canal para hacerlo, y solo con el tiempo se encuentra la vía adecuada.
(...)
La logística de mantener un canal con una banda armada clandestina es extenuante, complicada y a veces hay que saltarse las normas, aunque también signifique una muestra de confianza. 
(...)
En parte, el establecimiento de un canal tiene una misión pedagógica. Las bandas armadas clandestinas tienen por costumbre vivir largos periodos de tiempo en guetos, bien sean reales o metafóricos.

Sembla fàcil establir quins són els objectius de qualsevol govern amb els grups armats, tot i això la relació entre governs i terroristes sempre resultarà difícil i complicada. I aquí el paper dels negociadors resulta especialment delicat:
El objetivo de un gobierno en la fase inicial de los contactos privados es, a menudo, el de persuadir a una banda armada para que declare el alto el fuego a fin de facilitar el inicio de las conversaciones públicas.
(...)
Un proceso de paz puede verse frustrado cuando sus líderes desvían su atención hacia objetivos electorales.
(...)
Paradójicamente negociar la paz es a veces más fácil para los partidos extremos que para los posicionados en el centro porque nadie puede rebasar sus tácticas, ni atacarlos por haber hecho concesiones. 

El paper del que es coneix com a "Terceres parts":
La ONU se creó, en parte, para desempeñar un papel mediador, aunque durante gran parte de la guerra fría fue difícil cumplirlo. 
(...)
Una gran mayoría de las bandas no espera que se esté de acuerdo, porque ese no es el rol del mediador. Lo que simplemente desean es que se les escuche atentamente y se les trate con imparcialidad.
(...)
El papel fundamental de un mediador es actuar de árbitro.

Només quatre apunts bàsics de la tasca i el tarannà dels negociadors:
Entablar conversaciones con terroristas puede ser siempre deseable pero el momento adecuado para empezar a negociar es harina de otro costal.
(...)
Es evidente que los factores externos influyen, aunque no sean determinantes. Lo que realmente posibilita una negociación son los acuerdos internos, en especial la obstrucción militar.
(...)
En muchas democracias el alto el fuego es prerrequisito antes de poder dar luz verde a las negociaciones. (…) No obstante, aunque no se reúnan las condiciones, a veces se debe empezar a negociar para intentar cambiar la situación. 
(...)
Es muy importante recordar que cuando empieza una negociación, el proceso durará más tiempo de lo previsto. 
(...)
Tanto el gobierno como la banda armada deben comprender que no pueden elegir la delegación de la otra parte.
(...)
Negociar es un arte y solo se alcanzará un acuerdo cuando ambas partes comprendan este extremo.

En conclusió:
Cada negociación es distinta y todas tienen lugar entre seres humanos, célebres por sus reacciones impredecibles. (…) Aun así, las negociaciones con terroristas, como cualquier negociación diplomática, requiere una estructura.
(...)
Entender lo que quiere la otra parte no es lo mismo que llegar a un acuerdo con ella, pero puede ayudar a dar con soluciones aceptables para todos.
(...)
El respeto no significa simpatizar con los objetivos de los terroristas, ni siquiera reconocer su legitimidad. (…), pero sí significa entender de dónde viene el terrorista, tanto mental como vivencialmente. 

És evident que totes les consideracions esmentades, i d'altres que he obviat per no fer aquest escrit massa extens, no garanteixen l'èxit de les negociacions:
Los mediadores pueden verse tentados de tratar de cerrar una negociación “sin más”, es decir: exponiendo sencillamente lo que consideran que es un resultado razonable y solicitando a ambas partes que lo acepten.
(...)
El punto de no retorno en un proceso de paz suele darse cuando los líderes del grupo armado entienden por fin que la violencia constituye un impedimento para lograr sus objetivos, no un medio de conseguirlos.
(...)
Para que un acuerdo prevalezca, ambas partes deben contar con el apoyo de su electorado en las negociaciones.
(...)
En ocasiones se proclama el final cuando uno menos lo espera. 

He dubtat abans d'incorporar el punt que segueix i que l'autor ha definit com "El futur". Per poc que ens informem, a diari qualsevol mitjà de comunicació pràcticament obrirà les emissions amb les notícies de bombardeigs, massacres i atemptats en qualsevol part del planeta.
Així les coses, sembla que el futur que sens planteja és desolador i irremeiablement violent i destructiu.
Veiem com l'aborda l'autor:
Los suicidas (hombres bomba y secuestradores) son terroristas absolutos y, por ello, están más allá de la negociación. (…) Pero hasta que no hayamos intentado hablar con ellos, ¿cómo demonios vamos a saber si estos grupos únicamente buscan la destrucción sin motivo o si están dispuestos a negociar?
(...)
El sentido de hablar con ellos es intentar convencerlos de que moderen sus exigencias para que abandonen sus reivindicaciones iniciales y acepten una alternativa que pueda satisfacer sus intereses. (…) Es preciso establecer contactos con ellos para obligarlos a reflexionar sobre lo que quieren realmente y lo que es realmente posible.
(...)
La tesis de este libro, basada en la experiencia histórica, es que, para conseguir detener a los hombres armados, los artefactos explosivos caseros y las armas químicas, al final tendremos que hablar con ellos. (…) Los académicos pasan mucho tiempo debatiendo sobre si no deberíamos hablar nunca con terroristas o si siempre deberíamos hacerlo, y la mayoría de las veces acaban por no definirse.


La Roca del Vallès: Ruta Megalítica
Febrer 2020

Acabo amb una reflexió de l'autor que ens ha acompanyat. Al llibre s'ha inclòs com a preàmbul, però m'ha semblat que podria ser un bon resum del què suposa la complexa tasca de dialogar amb terroristes:
Finalmente, todos sabemos que el problema del terrorismo ha venido para quedarse. (…) Nunca será fácil tratar con el terrorismo y no pretendo que este libro sea la panacea para evitar o acabar con los conflictos armados.


Dialogar con terroristas
Jonathan Powell
Traducción Hará Kraan
404 páginas

  

dijous, 23 de maig del 2024

BARRAQUES

Barcelona avui
El Raval


Barcelona, la cosmopolita, la gran atracció turística, va albergar la vergonya del barraquisme. Vergonya no pas pels qui varen haver d'acceptar aquest medi com l'única solució per aconseguir les mínimes i miserables condicions per viure, sinó pels qui al llarg de tant anys ho varen consentir sense fer res per trobar una solució digna.

Quins varen ser els precedents:
Barcelona dóna el tret de sortida a l’Exposició Internacional del 1929.
(...)
La capital catalana absorbeix en deu anys més de 280.000 nouvinguts.
(...)
A poques setmanes de la inauguració de l’Exposició, el Patronato Municipal de la Habitación organitza visites als grups de cases barates, tots els diumenges.

I anys més tard:
Acabada la Guerra Civil, el camp andalús cremava. (...) En el millor dels casos, els camperols sense terra van ser desallotjats de llurs explotacions i degudament represaliats per arriscar-se airosament a qüestionar l’ordre establert, a posar en dubte el sistema.
(...)
El 1939 va decretar-se el retorn als salaris del 1936. Salaris ínfims i condicions laborals d’esclavatge.
(...)
Des del 1940 fins a l’inici de la dècada dels setanta, a l’entorn d’un milió i mig de persones procedents d’altres punts d’Espanya, però també de la mateixa Catalunya interior depauperada per la crisi al camp, van venir a viure a la regió metropolitana de Barcelona.

L'autora, en aquest documentat escrit, recull diferents testimonis dels qui varen viure, van patir i van lluitar per millorar les condicions de vida.
Alguns dels episodis que ens relaten són cruels i val dir que la majoria dels que vàrem néixer i viure als barris obrers de Barcelona, desconeixíem aquest patiment.
Us deixo només alguns petits exemples, sempre amb la recomanació que llegiu el llibre:
El Grabao -o el Picao, el Gravat- és un dels agents de la Guàrdia Urbana destinats al nou “rondín”. (...) Sàdic, despietat, pervers.
(...)
El final de Rivera López, el Grabao, aquell home que atemoria sense necessitat d’estar present (...) va tenir, però un final ben diferent del que molts havien desitjat escriure per a la seva tèrbola història.
El Grabao no moriria fins al 1994 a Barcelona, al llit, a la gens menyspreable edat de noranta anys.
Les despulles del llop descansen -si poden- al cementiri de les Corts. 

Només té setze anys. (...) I, inquiet, però tranquil, obeeix amb diligència les ordres d’aquell policia petit i malcarat -quina mala bava!-, puja al furgó que els espera fora de l’estació.
(...)
Amador Alonso va romandre tres dies detingut. (...) No conserva cap paper que ho demostri.
(...)
Als que van ser deportats, en la majoria de les ocasions, només els va quedar una única sortida: tornar-ho a intentar. 

Les nits encara li fan por. (...) Oblidar no resulta fàcil. (...) Aquell maleït temporal de llevant del final del 1958 va malmetre-ho tot. També les esperances.
(...)
El temporal que assotà el litoral barceloní aquells dies de novembre del 1958 deixà 284 persones sense sostre. Totes foren evacuades. El seu nou destí seria l’Estadi de Montjuïc.
(...)
La modista del Somorrostro reobria la paradeta en un lloc encara més inhòspit. 

Potser a alguns dels que llegiu aquesta publicació haureu sentit parlar del "Congreso Eucarístico" i la visita d'Eva Duarte de Perón: "Evita":
A Carmen Polo no li agrada Evita. I el sentiment és mutu.
(...)
La Barcelona que el règim franquista vol ocultar a Evita no ha parat de créixer durant els primers anys de la postguerra. 
(...)
Amb la designació de Barcelona com a seu de la celebració del Congrés Eucarístic, l’Església ha facilitat el retorn d’Espanya a l’escenari internacional.
(...)
El Congrés Eucarístic havia sembrat uns excel·lents resultats. (...) A peu pla, l’èxit del congrés també tindria els seus efectes.
(...)
Amb la seva intervenció, l’Església es converteix en un nou i important agent constructor que cal tenir en compte. 

En aquest cas, l'església, o potser fora més encertat parlar d'alguns dels seus representants, van ser definitoris en la resolució del problema del barraquisme:
És l’any 1945. Fa poc temps que sor Genoveva Masip ha estat destinada al Patronato de Jesús de Nazaret, a l’avinguda de Roma, on exerceix de mestra. 
(...)
Les autoritats no reconeixen les barraques, ni qualsevol altra fórmula d’ultrahabitatge, com a lloc autoritzat on viure. (...) El règim franquista no crea cap servei social per als barraquistes. En aquest enorme buit, l’Església pren el paper que correspon a l’Estat i exerceix una importantíssima tasca social.
(...)
“Al que té gana cal donar-li menjar. No pots parlar de Déu a una persona que no té cap aliment per ficar-se a la boca.” (Sor Genoveva). 

I el voluntariat:
Si bé durant els anys de la postguerra les institucions eclesiàstiques han concebut els barris de barraques com a camp de cultiu de la seva beneficència, a l’inici dels anys seixanta les coses canvien. En part, gràcies a l’entrada de joves.
(...)
El 1965, al Camp de la Bota hi ha 667 barraques.
(...)
Dos-cents setze infants no reben cap tipus d’instrucció. 
(...)
La dècada dels anys setanta era a tocar. I, a casa nostra, encara quedava molt món per canviar. 

No puc deixar d'esmentar les execucions del Camp de la Bota:
El Camp de la Bota culmina aquell esperpèntic congost de barraques atrotinades pels temporals de llevant, enllaçades les unes amb les altres per tota la façana marítima. (...) A les set comença el “trajín”, que diuen a casa. Des del llit, a recer dels braços de la mare, esgarrifada i tremolosa, l’Adriana pot sentir les ordres, l’espetec eixordador dels fusells, el so sec dels cossos en desplomar-se, i entretenir-se a comptar els trets de gràcia per saber quantes pobres ànimes han perdut la vida aquella nit sota els fusells.
(...)
Les darreres execucions al Camp de la Bota tindran lloc la matinada del 14 de març, dos mesos abans de la celebració del Congrés Eucarístic de Barcelona. (...) execucions al Camp de Bota: 1714 persones en total. 

I l'esforç i la lluita constant dels barraquistes d'alguna manera arriba al final, amb els primers ajuntaments democràtics:
25 de juliol de 1992. El discurs de l’alcalde de la ciutat, Pasqual Maragall, arrenca entre aplaudiments.
(...)
L’arribada de l’Ajuntament democràtic no haver trobat, no obstant això, una ciutat neta de barraques. 
(...)
Els miratges s’esvaeixen el desembre del 1990, quan les últimes famílies barraquistes del Carmel arriben al seu nou emplaçament, a la promoció de Can Carreras, al passeig d’Urrutia, a Nou Barris. 

 

Barcelona avui
Les tres xemeneies

Contra el meu costum de ser breu en aquests escrits, aquest cop hi havia tant per recollir, tant per evocar i comentar que no m'ha estat possible resumir-lo més: 
7 de novembre de 1990. L’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, enderroca simbòlicament la darrera barraca de la ciutat. 
(...)
A mitjan dècada dels anys seixanta, neixen els primers polígons, majoritàriament fets a corre-cuita. (...) Els antics barraquistes es van veure obligats a continuar lluitant per aconseguir la plena dignificació dels seus barris. Del barraquisme horitzontal, al barraquisme vertical. 


BARRAQUES
La lluita dels invisibles
Laura de Andre Creus
Pròleg de Pasqual Maragall
208 pàgines

 

dimarts, 14 de maig del 2024

Caure al buit

Guils de Cerdanya.
Setembre 2023


Situem-nos una mica:
El pare de l'Alma va morir quan ella tenia vuit anys. En el seu imaginari, es va crear un pare ideal que l'acompanyava i l'aconsellava:
L’Alma parlava sovint amb el pare. La majoria de les converses eren improvisades, a l’autobús, a la dutxa, abans d’anar a dormir o enmig d’una classe. Segur que no hauria parlat tant amb ell si hagués estat viu, o això pensava ella. Era el petit avantatge de tenir el pare mort. 

Amb la mare, la relació és un tant distant, potser perquè l'Alma és de caràcter solitari o perquè la mare tampoc no ha fet mai res per acostar-se a la seva filla:
La Maria no se’n sortia amb la seva filla, i des que el Sebastià havia mort, encara es feia més evident la poca traça que hi tenia. 

Unes breus pinzellades referides al matrimoni:
La Maria es va casar molt jove, empesa pels requisits de l’època que li va tocar viure. (...) Va conèixer el Sebastià de petita; els seus pares eren amics, els seus avis eren amics, i els seus besavis també devien ser-ho.
(...)
La Maria era una jove intel·ligent, desperta i encantadora, que sempre aconseguia allò que es proposava. Estudiosa i treballadora, gaudia de gran confiança en sí mateixa i sabia què volia. No s’acontentava amb la vida que havien escrit per a ella, sinó que tenia els seus propis plans.
En Sebastià, en canvi, era un noi callat i solitari, amb un món interior tan ampli que a vegades abastava també l’exterior. Seguia al peu de la lletra el que s’esperava d’ell.

Ara, la Maria, la mare, està greument malalta:
A l’Alma no li agraden els metges i no se’ls acaba de creure. Pensa que parlen amb poca claredat, i que si el pacient no està del tot atent pot arribar a creure que l’estan felicitant per la seva recuperació. Tampoc comprèn que puguin dir a algú que està curat i sigui mentida.

Quan la coneixem, l'Alma està separada. Les relacions amb els fills sempre han estat molt forçades, poc afectives, si més no, en aparença:
L’Alma s’ha sentit lluny dels seus fills des que van néixer. No sap què fer amb ells.
(...)
L’Alma passava les nits desperta, entre biberons, plors i dubtes incòmodes que li sobrevolaven el cap. (...) El Carles, al seu costat, dormia amb la serenitat de qui sap que fa les coses bé, 
(...)
L’Alma anava a buscar el Nico i l’Andrea els dimarts per endur-se’ls a berenar, tot i que a vegades sorgien imprevistos. (...) Ella estava amb els seus fills algun cap de setmana però, segons el Carles, allò no era suficient. Ell, sempre pendent del benestar dels nens, considerava que l’Alma havia de passar més temps amb ells, per la qual cosa, tenien una conversa pendent.
(...)
La seva relació amb el Carles mai no havia estat passional, sinó més aviat una entesa respectuosa entre dues persones que s’estimen.

I a la Maria, que es troba en trànsit entre la vida i la mort que s'aproxima, de sobte, un nom pronunciat gairebé de passada, la commou. És un record molt antic, no va tenir pas cap conseqüència, però, i a qui no, en un moment dolorós, emocionalment complicat se li torna a fer pressent:
Va recordar el dia en què, després que el Sebastià li demanés la mà, el Joan se li va declarar a casa dels pares i com ella, d’entrada, es va deixar endur. Es van fer un petó,

I l'Alma, que ha copsat el neguit de la mare, s'ha posat en contacte amb el Joan, té algunes preguntes que finalment no farà: 
Ha estat el Joan qui ha insistit a acompanyar-la a l’hospital quan, després de penjar el telèfon, l’Alma li ha comunicat sense gaires complicacions quina era la situació.
(...)
No pretén fer les paus amb  el passat, però quan ha parlat amb l’Alma s’ha adonat que, per molt lluny que quedin els anys de joventut, aquella porta mai no la va acabar de tancar del tot.
(...)
No calen paraules per entendre que la Maria ha marxat. Però qui és la Maria per a ell, es pregunta. Un record. 

I la mort arriba, i la vida continua:
En aquest instant, algú està acompanyant el seu fill a l’escola; algú està caminant amb presses cap a la seva feina. En algun lloc del planeta està sortint el sol, i en algun altre està plovent o diluviant o cau calamarsa d’un cel massa ple d’esperances perdudes. (...) Tot això (I molt més) succeeix en aquest mateix instant, però a l’Alma li sembla mentida que la vida pugui continuar aliena al que acaba de succeir en aquesta habitació. I, tanmateix, continua. 
(...)
La mare és morta. (...) No sap on ha marxat, si és cert que encara és en algun lloc. Busca la seva fe, però no la troba. Va oblidar-la a tercer, quan va morir el pare. 

Si mai heu assistit a un funeral, o heu col·laborat d'alguna manera en l'organització, no us resultarà aliè el recull següent:
Durant els dos dies que va durar el martiri, el banc de pedra del tanatori es va convertir en una extensió del seu cos. (...) No deixava d’arribar gent que l’abraçava i li feia petons.
(...)
Un tòpic rere un altre teixien les converses que l’Alma sentia sense aixecar els ulls de terra. No coneixia aquells estranys que volien apoderar-se de la seva intimitat. Va pensar que la mort era com un acudit dolent del qual ja coneixes el final, però que la gent insisteix a repetir-lo malgrat que no fa gràcia. 

I la cerimònia, com la lectura, estan arribant al final. I trobem un Carles, normalment sempre perfecte, ara molt insegur. Mentre l'Alma, la difícil, la asocial, de sobte es mostra segura i pren les regnes de la situació:
Les notes de “l’Ave maria” de Schubert cauen sobre la sala de cerimònies com gotes de pluja. (...) El Carles observa els seus fills des d’un incòmode segon pla. (...) Normalment és ell qui fa les coses bé i ara sembla que el vulguin fer emmotllar a un altre tarannà. 

Guils de Cerdanya
Setembre 2023


 

Caure al buit
Mercè Mascaró
285 pàgines 

dimarts, 7 de maig del 2024

I el cel ens va caure al damunt

Temps de guerra. Fatídics. Cap objectiu militar "estratègic". Lluny de qualsevol front. Un mercat setmanal on s'intercanvien misèries. Dones fent cua per recollir les quatre engrunes del racionament. Alguns infants que encara poden anar a escola.
La sempre mal anomenada Guerra Civil. 
Va ser a Granollers, però es va repetir a qualsevol punt de la nostra geografia.
Encara es poden llegir els records i comentaris d'alguns dels testimonis que ho van patir en pròpia carn. 

Comença el dia, un dia més de temps de guerra:
Els despertadors sonen a quarts de sis, aquell dimarts 31 de maig de 1938.
(...)
En total, set-cents cinquanta quilos de “rompedores”, dissenyades per escampar metralla i mutilar la població. (...) A les vuit del matí, els cinc Savoia S-79 s’enlairen de Son Sant Joan. El cel és ben clar, fa un dia esplèndid. Els aparells giren a l’esquerra quan sobrevolen l’illa de sa Dragonera, i d’allà es posen en formació de V i s’encaren cap a Granollers.

Per un instant tractem de posar-nos en el lloc dels pilots, dels artillers. Uns manats? Potser, però només això? Costa d'entendre i encara més de creure-ho:
Des de cinc mil metres d’altura no se senten les explosions. No es veuen els edificis que s’ensorren, ni els cossos trinxats per la metralla. Les dones que fan cua pel racionament, els nens que van a estudi. Des de cinc mil metres d’altura no se senten els crits, no es veu la sang. Des de l’avió no es poden comptar els morts, els ferits, els mutilats. 

I els infants, desolats, deambulen pels carrers:
A la dècada dels trenta, a Espanya hi ha un milió de criatures que no van a l’escola. Són els nens del carrer, com l’Agustí Valentí, de vuit anys i mig. Ell viu de voltar.
(...)
És la primera vegada que el pare l’abraça. La primera vegada a la vida. El pare l’esclafa tan fort que arriba a pensar si l’escanyarà i tot. 

Cal fer el cor fort i tractar d'ajudar en allò que es pugui, que dissortadament, no és gaire:
Amb els adults encara fa el cor fort, però quan ha d’ajudar els nens i nenes que van a classe amb les seves germanes, en Josep Lluís queda blanc i la mare l’ha de venir a auxiliar. (...) A la farmàcia ja hi ha sang per tot arreu, als taulells, als miralls, i sobretot a terra, entre els cossos ajaguts i els vidres esmicolats dels aparadors.
(...)
Al migdia, la feina s’ha calmat. Una ambulància s’endú els darrers ferits, un camió recull els morts. Els carreguen embolicats amb les mantes i matalassos dels Arimany. Això voldrà dir que, durant uns dies, a la farmàcia no podran dormir tou. Tot fos això.

Quan la feina dels aprenents resulta de vital importància:
Fins a primers del 1938, la neteja era la feina principal dels aprenents, però ara n’han afegit una altra. (...) Els nanos han d’estar a l’aguait per si senten avions, i en cas que sí, han de donar l’avís perquè des del quarto de l’electricitat aturin en sec la producció. 

De ben segur que els qui van néixer en temps de postguerra recordaran els mutilats. N'hi havia que havien perdut les cames i es desplaçaven penosament amb un carretó que impulsaven amb unes pedres que sostenien a les mans, d'altres, sens dubte amb més recursos, en una mena de tricicle que duia una rodeta manual, n'hi havia que els hi mancava un braç, una cama, amb crosses... Als infants que preguntaven la resposta solia ser "coses de la guerra":
Al barri, els efectes del bombardeig es deixaran veure durant anys. (...) D’ara endavant hi haurà desenes de mutilats, a Granollers. 

I aquells mestres abnegats:
Per a en Joan Triadú, el 31 de maig de 1938 arrenca com un matí més.
(...)
Al pati tothom calla, són els primers compassos d’un silenci que durarà anys. 
(...)
Res ja no serà com abans del bombardeig, a Granollers. Les classes continuen mig buides, i els mestres ajuden a la construcció d’un refugi al pati.
(...)
Més dolenta que la pesta, és la guerra pels músics. (...) Amb la República, en Josep Maria Ruera se’n feia un tip, de treballar: mestre de solfa a l’escola de música entre setmana, a les nits componia, els dissabtes de festes majors amb la banda i els diumenges cap a l’església, en tant que l’organista titular.

Gairebé només amb les mans nues, es treu la runa, es refan en el que es pot, els efectes del bombardeig. I més tard, la derrota i l'exili:
Només fa tres mesos del cop de cap i ja dubta si ha fet bé. (...) La Porxada ha estat refeta, la Fonda Europa repintada i la carretera asfaltada.
(...)
A mesura que s’esgota el 1938, la Rosa Puig es veu abocada a l’exili, i el seu marit també.
(...)
Els exiliats republicans ho tenen difícil, per trobar feina, perquè la llei prioritza els treballadors francesos.
(...)
Si no has travessat els Pirineus a peu no la coneixes, aquesta sensació. (...) Quan acceptes la rendició, aquell dolor que t’ha fet la guitza els primers dies es dissol en una fatiga general i el teu cos esdevé un tot domesticat, cavall salvatge que ha claudicat i ja no rondina. 


  
Grafit a Caldes

Com a tantes altres ciutats massacrades durant la Guerra Civil, a Granollers la cicatriu és doble. Perquè primer fereixen les bombes, però el silenci dels quaranta anys posteriors també deixen marca. Tothom coneixia algun dels morts, a Granollers. 


 

I el cel ens va caure al damunt
Albert Forns Canal
220 pàgines

dissabte, 4 de maig del 2024

La peste

Ha estat el tercer cop que el llegia. El primer fa un munt d'anys, i gairebé no recordava res, excepte que aleshores estava embarassada del meu primer fill i em va impactar fins l'extrem que el vaig deixar sense acabar. 
El segon cop no fa ni molt menys tant de temps, però per alguna raó que he oblidat, vaig decidir deixar-lo a la reserva per tornar-ne a fer una lectura passat un temps.
Val a dir, que no és el primer cop que prenc una decisió semblant. El per què? No sempre podria trobar la mateixa motivació.
El que sí puc afirmar és que no està en els meus plans rellegir-lo més cops.

De ben segur que el tema és molt conegut: Una ciutat, en aquest cas es va ambientar a Orán, es veu assotada per una epidèmia mortífera amb centenars de morts a diari. 
En trobar-se en total desconcert i la ràpida propagació de la infecció, porta a les autoritats a imposar un aïllament implacable. 
Aquesta situació un tant extrema farà desvetllar el millor i el pitjor de les persones.


11 de juny del 2020
Barcelona i la Covid

Tampoc m'estendré a relatar de manera minuciosa tot l'argument d'altra banda molt conegut.
Tot comença...:
La mañana del 16 de abril, el doctor Bernard Rieux, al salir de su habitación, tropezó con una rata muerta en medio del rellano de la escalera.
(...)
Toda la ciudad tenia fiebre.
(...)
La palabra “peste” acababa de ser pronunciada por primera vez.

El doctor s'hi dedica nit i dia a tractar de trobar l'origen de l'epidèmia, algun remei, mentre que s'hi esforça a ajudar tots els contagiats....
A partir de ese momento, se puede decir que la peste fue nuestro único asunto.

Tot i els esforços, les morts se segueixen multiplicant:
Hasta ahora, la peste había hecho muchas más víctimas en los barrios extremos, más poblados y menos confortables, que en el centro de la ciudad. Pero, de pronto, pareció aproximarse e instalarse en los barrios de los grandes negocios.

Els morts s'acumulen afegint un nou problema de salubritat:
Llegó a suceder que los féretros fueron escasos, faltó tela para las mortajas y lugar en el cementerio. (…) El carácter desagradable que revestían las formalidades obligó a la prefectura a alejar a las familias de las ceremonias.
(...)
Poco más tarde hubo que buscar otra salida. (…) Todos los restos exhumados fueron al horno crematorio. Pero pronto hubo que conducir a los muertos mismos de la peste a la cremación.

Sembla que la desgraciada situació acabarà amb la total extinció de la població:
Durante los meses de setiembre y octubre toda la ciudad vivió doblegada a la peste.
(...)
La cuarentena, que al principio no había sido más que una simple formalidad, había quedado organizada por Rieux y Rambert de un modo muy estricto.
(...)
Sí, todos tenían aire de desconfianza. (…) Y como no podían pensar siempre en la muerte, no pensaban en nada. 

Passen els mesos, es van succeint les estacions i les esperances decauen: 
A fin de noviembre, las mañanas llegaron a ser muy frías. Lluvias torrenciales lavaron el suelo, a chorros, limpiaron el cielo y lo dejaron puro, sin nubes, sobre las calles relucientes.
(...)
Sí, había que recomenzar porque la peste no olvidaba a nadie mucho tiempo. Durante el mes de diciembre estuvo llameando en el pecho de nuestros conciudadanos, encendió el horno, pobló los campos de sombra con manos vacías.
(...)
Las autoridades habían contado con que los días fríos detendrían su avance, y, sin embargo, paso sin decaer. (…) Pero a fuerza de esperar se acaba por no esperar nada, y nuestra ciudad entera llegó a vivir sin porvenir.
(...)
La Navidad de aquel año fue más bien la fiesta del Infierno que la del Evangelio.

Un bri d'esperança, un sèrum experimental... (Una "vacuna"):
Hasta los últimos días de octubre no se ensayó el suero de Castel. Éste era, prácticamente, la última esperanza de Rieux. 
(...)
A pesar de este brusco e inesperado retroceso de la enfermedad nuestros conciudadanos no se apresuraron a estar contentos.
(...)
La población vivió en esta agitación secreta hasta el veinticinco de enero. (…) Sin duda, la peste todavía no había terminado y aún tenía que probarlo.

I el retorn a la "normalitat" i l'oblit:
Las puertas de la ciudad se abrieron por fin al amanecer de una hermosa mañana de febrero, saludadas por el pueblo, los periódicos, la radio y las comunicaciones de la prefectura.
(...)
Se bailaba en todas las plazas. (…) En las iglesias había oficios de gracias. (…) y los cafés, sin preocuparse del porvenir, distribuían el último alcohol. (…) Todos gritaban o reían. 



11 de juny del 2020
Barcelona i la Covid


Salvant les distàncies, que les podem trobar i són de molta calada, podem recordar la recent pandèmia que amb el coronavirus ens va castigar amb mota duresa.
No oblidem les mesures restrictives que s'hi van prendre, les morts en gairebé total solitud que va assotar de manera especial algunes residències d'ancians, les controvèrsies amb les vacunes, les informacions confuses amb aquelles interminables i opaques rodes de premsa fins a l'exasperació, amb la controvertida incorporació de militars i representants dels cossos d'ordre públic. Finalment, de manera sorprenent, una vacuna que sembla tornar la tranquil·litat, i gairebé l'oblit i/o la indiferència quan no la controvèrsia.
Passen els anys, canvien els governs, se succeeixen les èpoques i... sembla que no aprenem res.

 

La peste
Albert Camús
Traducciòn: Rosa Chacel
189 páginas

 

dijous, 2 de maig del 2024

Sobre la tirania

Torre de la Presó (Segle XI-XII)
Caldes, novembre 2016

Ni més ni menys que 20 lliçons que fan referència a la tirania. 
No n'hi ha cap exemple actual, però per poc que ens hi fixem trobarem similituds preocupants que segur que ens remeten a fets i/o propostes ben actuals.

Respecte a l'obediència "cega":
L’obediència anticipada és una tragèdia política. Potser els governants no sabien inicialment que els ciutadans estaven disposats a transigir amb aquest valor o amb aquell principi. 
(...)
Les persones estan sorprenentment predisposades a ferir i matar els altres al servei d’algun nou propòsit si els ho ordena una nova autoritat.

Les institucions són "sagrades". O no:
L’error consisteix a suposar que els governants que han arribat al poder a través de les institucions no poden canviar o destruir aquestes mateixes institucions, encara que això sigui exactament el que han anunciat que farien.

Alerta amb els símbols, fins i tot aquells que semblin més innocents:
En la política del dia a dia, les nostres paraules i els nostres gestos, o la seva absència són cabdals.
(...)
Fins i tot la història d’insígnies a la solapa està lluny de ser innocent. 

Ètica per damunt de tot:
Els governs autoritaris necessiten funcionaris obedients, i els directors de camps de concentració busquen empresaris interessats a obtenir mà d’obra barata.

Hi ha més d'una manera de mostrar-se violent o, si més no, recolzar la violència:
La majoria de governs, la majoria de vegades, aspiren a monopolitzar la violència.
(...)
Els règims autoritaris en general disposen d’una força policial antidisturbis especial la tasca de la qual consisteix a dispersar els ciutadans que intenten protestar, i d’una policia secreta de l’estat les funcions de la qual inclouen l’assassinat dels dissidents o d’altres persones qualificades com a enemigues. 

Alerta amb les xarxes. Poden ser molt addictives i manipuladores:
Fes un esforç per distanciar-te d’Internet. Llegeix llibres.
(...)
Tot passa molt ràpid, però en realitat no passa res. Cada noticia que apareix als telenotícies és “d’última hora” fins que és desplaçada per una altra.
(...)
Si podem evitar exercir violència contra les ments dels altres que no veiem per internet, els altres aprendran a fer el mateix. 

La veritat és possible?:
Ara ens preocupem molt per una cosa que anomenem “postveritat”, i tendim a pensar que el seu menyspreu pels fets quotidians i la seva construcció d’unes realitats alternatives és una cosa nova o postmoderna.
(...)
La postveritat és el prefeixisme.
(...)
Què és la veritat?. (...) El cinisme genèric ens fa sentir modern i alternatius.

Algunes paraules o idees "trampa":
Avui dia, quan els polítics invoquen el “terrorisme”, parlen, evidentment, d’un perill real. Però quan intenten convence’ns de renunciar a la llibertat en nom de la seguretat, ens hem de posar en guàrdia.
(...) 
La tirania moderna és la gestió del terror. Quan es produeixi l’atac terrorista, recorda que els autoritaris s’aprofiten d’aquests fets per consolidar el seu poder.


Ha estat una lectura interessant en general, en aquest resum i per no estendre'm excessivament, no he recollit pas els 20 punts que  es comenten al llibre. 
A mode de resum final, i per damunt de tot, una especial menció per la llibertat:
Només som lliures quan som nosaltres mateixos els qui tracem la línia entre quan ens veuen i quan no ens veuen.  




Sobre la tirania
20 lliçons que hem d’aprendre del segle XX
Timothy Snyder
125 pàgines