Effi Briest

Havia llegit diversos comentaris en el sentit que aquest autor, per mi totalment desconegut, en aquesta novel·la publicada el 1895, se'l podia considerar equiparable a les grans obres com "Madame Bovari" o "Anna Karenina" i, fins i tot es feia referència a "La Regenta".

L'he llegida amb interès, i, sempre tenint en compte la data de la seva publicació, val a dir que no m'ha decebut, tot i que ara per ara, el tema resulta evidentment molt antiquat.

En alguna de les referències que he consultat és fa esment a una possible inspiració en un fet real que s'anomena com a "cas Von Ardenne" datat el 1866 i que fa referència a un duel a mort a raó d'unes cartes descobertes entre la seva esposa i en Emil Hartwitch.

Bé, aquesta és la referència, el llibre amplia el coneixement de la protagonista des de la seva adolescència, quan li adjudiquen, com era costum a l'època, un matrimoni consensuat entre els pares i el que serà el seu espòs.

Comencem coneixent un tant a la protagonista, l'Effi:

Li deien “la petitona”, i no tenia més remei que deixar-s’ho dir, perquè la mamà, esvelta i bonica, encara li passava un pam.

(...)

A Effi, en veure’l, li va agafar com un tremolor nerviós; però no va durar gaire.

(...)

Aquell mateix dia el baró Innstetten i Effi Briest es van prometre.

Bé, ja tenim la jove promesa, i com  no podia ser d'altra manera, comença tota una etapa de compres i plans més o menys dirigits i organitzats pels seus pares:

Posseir més o menys objectes de la vida diària no era important per a Effi, però quan passejava amb la mamà per “Unter dem Linden” i, després de mirar els aparadors més bonics, entrava als magatzems “Demuth” a comprar tot el que li calia per al viatge a Itàlia que els nuvis farien immediatament després del casament, apareixia el seu veritable caràcter. Només li agradaven els objectes més elegants. 

M'estalvio tot el relatiu al casori i el sumptuós viatge de nuvis per endinsar-me directament al que serà el problema, però que descobrirem molt més tard:

Ja era completament clar quan, al matí següent, Effi es va despertar. (...) Incorporant-se, va mirar amb curiositat al seu voltant.

(...)

El seu marit estava assegut a la taula de treball, un buró de persiana, que era una herència de la casa dels seus pares i del qual no se n’havia volgut desfer. Effi, dreta darrere d’ell, el va abraçar i li va fer un petó, abans que es pogués aixecar.

(...)

La impressió que va tenir Effi va ser la mateixa a tot arreu: persones mediocres, la majoria d’una amabilitat més que dubtosa.

(...)

Tot i que la vida li anava bé, continuava sentint-se com un en món estrany.

I, és clar, l'embaràs no es fa esperar i cal contractar una eficient mainadera:

Estic esperant la criatura d’un moment a l’altre, i quan arribi, se l’haurà de cuidar i vigilar i potser criar amb biberó. (...) Què li sembla? Vol venir a casa meva? Estic segura que amb vostè no m’equivoco.

(...)

Es van adaptar molt de pressa l’una a l’altra ja que Effi, com la majoria de senyoretes de la ruralia brandenburguesa, tenia la virtut de deixar-se explicar tota mena d’anècdotes. (...) Però el novè dia es van acabar les converses i la placidesa; tothom anava de corcoll.

(...)

I el matí del 3 de juliol, al costat del llit d’Effi, ja hi havia un llitet de criatura. 

I torno a fer un salt, per constatar que la vida continua, monòtona, avorrida, ensopida i insípida, mentre el marit segueix atenent les seves obligacions de caire diplomàtic:

Les excursions en cotxe, en les quals Effi acompanyava el seu marit, es van repetir cada setmana.

(...)

En aquesta casa hi ha un fantasma, i m’ho he hagut de creure, això del fantasma, perquè tu, Geert, ets un educador.

(...)

“Me’n vaig demà amb el vaixell, i aquestes són ratlles de comiat...”

(...)

Havien pensat agafar les vacances a finals de juliol i anar a la muntanya de Baviera. (...) Però no va poder ser.

Bé, una novetat sembla poder alleugerir l'avorriment. Una proposta de canviar de feina, un ascens i un canvi de domicili. Tot plegat sembla un pas endavant per la parella. L'Effi, sense la criatura, s'avança per cercar i condicionar el nou domicili, tot sembla engrescador i positiu. Veurem:

Ja feia cinc setmanes que Effi era fora i escrivia cartes alegres, gairebé eufòriques, especialment des que va arribar a Ems.

I és que amb aquest "Veurem" ja es pot endevinar que algun contratemps s'esdevindrà:

Quan es van aixecar de taula i van anar a l’altra habitació (...) Innstetten començava a endreçar el cosidor, recollint els innumerables objectes que havien quedat escampats. (...) va mirar amb una mica més d’atenció el paquetet lligat amb la cinta vermella.

(...)

-La situació és que em sento infinitament desgraciat; em sento ofès, vergonyosament enganyat.

I ja està. Han aparegut unes missives comprometedores, insòlitament conservades per la Effi i que seran el desencadenant de tota la disbauxa, tristesa i dolor que sobrevindrà a continuació:

Ja feia gairebé tres setmanes que  Effi i la dona del conseller Zwicker eren a Ems, on ocupaven la planta baixa d’una torreta encantadora.

(...)

Així va arribar fins a l’habitació, que era a la dreta de la sala, i quan fent tentines va aconseguir obrir la porta i travessar el dormitori per arribar fins al llit, va caure desmaiada. 

(...)

Quan Effi va recuperar el coneixement, es va asseure a una cadira que hi havia a prop de la finestra i va mirar el carrer desert. (...) La sensació d’estar sola al món la va aclaparar amb tot el seu pes. 

Com no podia ser d'altra manera, tot s'ensorra, la dona "pecadora" és rebutjada per propis i estranys i es veu condemnada a l'oblit. rebutjada, fins i tot, per la seva pròpia filla:

Havien passat tres anys, i feia gairebé el mateix temps que Effi vivia en un piset de la Königgrätzerstrasse.

(...)

La meva vida ja m’està bé. Però no poder veure la meva filla és massa dur, i el meu desig seria poder-la veure de tant en tant, i no en secret i d’amagat, sinó de manera que totes les parts ho sabessin. 

(...)

Em repugna el que vaig fer, però encara em repugna més la vostra virtut. No vull saber res de vosaltres. No tinc més remei que viure, però espero que no en tindré per gaire. 

Aquest no és el final, però jo ho deixo aquí.

Un "dramón", eh?

En general, massa extensa, però cal insistir en l'època que es va escriure.

 

 

Effi Briest

Theodor Fontane

Traducció de Núria Petit

Pròleg de Thomas Mann

413 pàgines

Isòsceles

Comencem amb el què podria ser un aclariment? Som-hi:

Al llarg de la vida de les persones hi ha molts triangles. (...) Un triangle és una via d’escapament, una forma de lliscar per qualsevol dels costats, a conveniència, sense voler. 

Un molt bon record:
Bellver de Cerdanya
Octubre del 2021

De moment parlem de records:

Hi ha records que només apareixen quan els ulls es tanquen, com si les parpelles no fossen més que les cortines del cinema, unes comportes que s’activen donant via lliure a la nostra imaginació.

(...)

Una setmana més tard, vaig agafar un avió que em va dur a l’altra punta d’Europa. 

(...)

A les vuit del vespre l’avió va aterrar, i l’aire que em va rebre en sortir de l’aeroport feia pudor de desesperança.

I potser influïda pels records o fastiguejada de la vida compromesa, la nostra narradora cerca en la distància, l'anonimat:

Vaig llogar un estudi al centre d’Hamburg, al costat de la universitat, en un carreró.

(...)

Fumava molt. Escrivia una mica, sense acabar mai res. Escrivia poesia que invocava passats dolorosos, futurs incerts. Denunciava l’espera.

I, tot i cercar l'anonimat, i d'alguna manera també la introspecció, coneix una dona que acaba sent molt més que una amistat, però que amb vertigen del nou i desconegut, acaba per convertir-se en quelcom gairebé perillós i devastador en el moment que les drogues intervenen en la relació:

Mai havia tocat una dona, i li vaig preguntar si ho estava fent bé, si li estava agradant.

(...)

Ens vam fer inseparables.

(...)

Vaig tornar a veure Lupe de la mà d’una altra noia, alemanya i igual de punk que ella. (...) Em va saludar càlidament i em va parèixer sincera.

(...)

Fins a cert punt m’avergonyia una mica de tot el que havia passat. 

Però sembla que encara no ha aparegut cap referència als triangles. I quan ho fa, potser reconeixerem quelcom d'opressiu, de neguitós...

Deixar les drogues i l’absència de sexe em va humanitzar. El meu cos es va tornar més lleuger i estava més lúcida. Em sentia bé.

(...)

Quan em vaig enamorar d’ell? Potser ja ho estava aquella freda tarda d’agost en què ens vam endinsar en una discussió acalorada sobre ja no recordo el què.

(...)

Ulisses i jo vam continuar tenint sexe quan vam arribar a casa, i les nits següents, i les següents de les següents.

(...)

No sé si la idea em va arribar de sobte, o si ja havia estat al meu subconscient des de la tarda anterior, o potser l’havia concebut durant la nit, o al lavabo mentre Ulisses dormia, pensant que totes les vides viscudes em semblaven d’una altra persona.

(...)

Em vaig dutxar, vaig arreglar-me, tenint cura de la roba interior, les mitges, el perfum. (...) Vaig trucar al timbre, decidida. (...) Mario va obrir la porta, no va parèixer sorprès i em va saludar com si m’hagués estat esperant.

I recordeu? El triangle.. però és el que ha format ella amb els dos amics i col·legues? O n'hi ha un altre manera de dibuixar-lo? Potser els dos amics el formen amb ella?

Des del racó d’aquell sofà on estàvem, jo els mirava a tots dos i era surrealista pensar que en qüestió de quaranta-vuit hores havia estat amb els dos.

(...)

A Mario i a mi ens encantava escoltar els textos d’Ulisses. 

(...)

Aquell Cap d’Any el vam celebrar a casa de Mario.

(...)

Mario i Ulisses es van abraçar, molt fort i sense parlar, d’una manera que pareixia sincera. 

I faig un salt per arribar al que és el final en el relat, però que en realitat no deixa de ser un cop més, un nou començament:

Les coses importants sempre passen ràpid, pensant que si haguéssim tingut més temps no haurien passat o, almenys, haurien passat d’una forma diferent. Qui sap. 

(...)

Van ser mesos convulsos. 

 

 

Isòsceles

Marta Sans

142 pàgines