Si una tarda de juliol...

Juliol a Sabadell
Els camps a punt de collir

Gairebé un conte, no de fades, perquè el final ho esgarraria, però romàntic i encantador.

Un nen, ja gairebé un adolescent amb catorze anys, i un avi absent, d'aquells morts o desapareguts de la guerra que moltes famílies patíem i dels quals, com de tantes altres coses, només es parlava en veu molt baixa, i és que, no oblidem, les parets tenien orelles: 

La història de l’avi Valentí no era una història prohibida, però no en parlàvem mai. (...) Era un enigma, per mi, el que el meu pare guardava al cor (o allà on fos que ho guardés), d’aquell soldat mort que no va tenir temps de fer-li de pare.

(...)

El meu avi era un noi especial, pensava amb orgull de net. M’impressionava molt l’enyorança que sentia per l’àvia, la seva Teresa.

(...)

Jo no sabia com l’havien matat, l’avi. No era una pregunta per fer. D’un tret, m’imaginava, com maten als soldats. O una bomba. O una granada. No sabia res, de fet. L’únic que sabia és que estava boig per l’àvia.

I un bon dia, en la sabateria que regentava la seva àvia, un caminant foraster que s'hi adreça a comprar unes sabates.

Però en aquell moment, l'àvia no hi és, i el foraster té una mirada, un aspecte... que al noi li fa encendre la imaginació.

I comença la història:

No crec que sigui l’avi Valentí, però em cau especialment bé, aquest senyor, vaig pensar ara.

(...)

Se’l veia despistat, però alhora internament conscient de ves a saber què.

Ves per on, el foraster ha perdut l'últim autocar que sortia del petit poble; se li ha escapat o potser ho ha fet a propòsit?. El cas és que ara no hi ha transport fins l'endemà.

L'home sembla vacil·lar, rumiar... però s'hi torna a adreçar a la botiga. No hi ha on allotjar-se i la bona senyora li ofereix una habitació i, si ho vol, també un sopar casolà que ell accepta de molt bona gana:

Devien ser dos quarts de deu quan vam seure a la taula per començar a sopar.

(...)

En veritat jo sabia que era una esperança sense gaire o cap fonament, que aquell home fos l’avi Valentí, però no sé per què em resistia a deixar de jugar.

(...)

Aquella nit, recordo que jo tenia el cap en l’àvia i el Valentí; me’ls imaginava al menjador, mirant-se en silenci i, ja posats a jugar, ell confessant-li finalment a ella qui era, o ella, aprofitant que s’havien quedat sols, preguntant-li per què havia tornat al cap de tants anys i coses d’aquestes, sense gaires dramatismes.

Coses de criatures, o no, però aquell vespre el noi no gaudeix de la companyia de la colla, només pensa en el foraster i la seva fantasia que potser és l'avi Valentí i decideix investigar:

Devien ser més de les dues de la matinada quan vaig sortir de l’habitació i novament em vaig dirigir de puntetes a l’habitació del convidat. (...) Ho vaig fer i ja està. (...) Ara, mentre ho recordo, m’adono que una mica sí que seguia jugant a creure que aquell home podia ser el meu avi.

I és aleshores que el conte de fades comença a prendre cos. Encuriosit, remena la documentació del foraster i hi troba unes cartes. El cor li fa un salt, aquelles cartes són de l'àvia!:

Estava en estat de xoc. (...) M’havia passat de llest jugant. (...) Vaig tornar a ficar les cartes als sobres i tot dins la cartera, vaig sortir de l’habitació i em vaig encaminar al quarto de l’avia. 

(...)

Vaig tornar a desar les cartes i les fotos a la cartera i em vaig vestir. (...) L’avi Valentí no ha tornat, vaig pensar, no es pot tornar de segons quins llocs. Era un altre.

(...)

Devien ser quasi les cinc de la matinada.

(...)

Sense saber-ho, estava vivint la nit més important de la meva vida. Ara ho sé. Mai més he tornat a viure una nit com aquella.

Hi ha un desenllaç, però no em sembla que l'hagi de desvetllar o trencaria la màgia que viureu si us decidiu a llegir-lo.

Una tarda de juliol a Sabadell...

 

 

Si una tarda de juliol un borinot

Pep Puig

109 pàgines

A les dues seran les tres

Un recull de contes breus on, segons els crítics, en Sergi Pàmies ens mostra les seves vivències més personals. No gosaria afirmar que sigui així, ni tampoc el contrari, però he trobat una lectura força entretinguda, sense anar més lluny.

DIES HISTÒRICS:

No he fet mai un pacte d'aquesta mena, suposo que a la meva època teníem altres problemes i, per descomptat, altres propòsits, però és un plantejament que he llegit més d'un cop. Tampoc no ho acabo d'entendre, però de ben segur resulta un bon recurs per començar una història:

Franco s’ha mort. Tenim quinze anys. L’escola ha tancat com a mesura de dol oficial. (...) Algú proposa un pacte: l’últim dia de l’últim any del segle XX, a les dotze de la nit, ens retrobarem a l’estrella central de la plaça de Catalunya. 

 

No costa gaire d'entendre que el resultat acostumi a ser el mateix, és a dir, l'oblit, o, fins i tot, la vergonya:

Cap dels que vam fer el jurament compareix al lloc i l’hora acordats. (...) Hipòtesi: ningú no va comparèixer a la cita perquè teníem quaranta anys, l’edat idònia per saber que les promeses d’adolescència no es compleixen mai. 

(...)

Ara que en tenim seixanta, també sentim l’impuls de mentir i dir que hi vam anar (i si algú hi va anar, s’ho calla per no semblar massa ingenu).

LA TÀCTICA DE L'ESTRUÇ:

Qui, en una nit d'insomni, no ha sentit un estrany soroll que podria ser d'una porta que s'obre o unes passes que volen ser sigil·loses.

Ai, la imaginació que ens pot empènyer a sensacions angoixants... O potser certament, havia entrat algú a casa?:

L’insomni és espiral. T’engoleix i t’escup fins que perds la consciència d’estar despert, adormit o en els llimbs.

(...)

Nyic. L’oïda detecta un grinyol que se surt de la gamma de sorolls habituals.

(...)

Fins que, cloc, reconec el so d’un cop de la porta d’entrada.

(...)

Amb un gest insegur, trec el cap de sota l’edredó i respiro profundament.

DÍPTIC BIVITEL·LI:

L'autor ens diu que aquest conte és autobiogràfic. Igual no ens podem creure, però per poc que coneguem la part més pública de la seva vida, intuïm que alguna cosa certa hi pot haver. Llegim:

El protagonista sóc jo, encara que sigui un jo tan jove que, si me’l trobés al supermercat, no el reconeixeria.

(...)

És el primer estiu després de la separació. Els bessons, que tot just estrenen majoria d’edat, m’han proposat de fer un viatge plegats.

(...)

Acostumats a que tot se centri en afers domèstics, la pèrdua d’autoritat, sumada a la majoria d’edat acabada d’estrenar, ens permet assajar formes abstractes de relació. 

He estat breu, potser massa i tot, però dels sis relats que conformen el llibre, aquests tres són els que, per diferents raons, m'han semblat més divertits o curiosos. 

Una interessant i possiblement esclaridora entrevista amb l'autor, la trobareu clicant aquí. 

A les dues seran les tres

Sergi Pàmies

133 pàgines

La llarga migdiada de Déu

Aïnsa, Febrer 2024

Un llarg i meticulós escrit que narra l'epopeia viscuda per un grup de jueus que fugen dels nazis creuant els Pirineus.

El títol, en to de queixa o potser millor lament, al meu entendre és prou significatiu i per descomptat encertat.

El protagonista és en Samuel Silverstein. Ell havia treballat com a transportista i ara, un cop perduda la feina, la família, i fins i tot l'esperança, decideix dedicar tot el seu temps i esforç a salvar infants jueus.

Aquest és el principi:

El setè any del mandat d’Adolf Hitler, canceller dels alemanys, va esclatar damunt d’Europa la tempesta que el mateix governant havia anat congriant (...) La ciutat de Lilla, capital del departament del Nord, fou una de les primeres que va rebre l’envestida dels alemanys.

(...)

Els Silverstein van abandonar la seva ciutat ignorant quin era el destí de l’escapada.

Aviat sabrem que el destí de la família serà funest, mentre en Samuel ha abandonat momentàniament el vehicle que els transportava, una bomba esclata i tota els membres moriran.

Entre les restes del camió, un infant sol i desvalgut, en Philippe, que s'hi ha aixoplugat cercant quelcom per sobreviure, serà rescatat pel desolat Samuel qui se'n farà responsable. Entre ells s'estableix una relació gairebé de mutu suport emocional.

Ara el retrobem, passat un temps i amb un propòsit ferm:

¿Com podia continuar viu sabent que els seus estimats s’havien convertit en fum, en cendra i quatre ossos colgats vora la carretera?

(...)

Haus aquí com al cap d’una setmana, Samuel disposava d’una carta d’identitat a nom de Christophe Leroy, nascut l’any 1890 a Watten.

En Philippe, tot i l'estimació i l'agraïment que sent per en Samuel, rebutja qualsevol intent de ser adoptat: He pensat una cosa, Philippe. He pensat que et podria inscriure amb el meu cognom.

(...)

T’he dit que no! -va xisclar el nen. 

És així que cal internar-lo en una residència mentre en Samuel segueix amb la seva tasca de salvament:

Els seixanta-vuit interns de la colònia suïssa de l’Artiga es distribueixen per raons d’edat en aquests tres nivells: infants, minyons i nois.

(...)

Dintre de l’aula fa el mateix fred que fora. 

(...)

L’home confiava que a partir de llavors, sense la servitud que la presència del xiquet li comportava, tindria llibertat de moviments per tirar endavant la missió de salvar criatures que la Main Forte li havia encarregat.

Trobem en Philippe en el seu primer dia al seu no destí: 

Les novetats han començat a mig matí. Quan han arribat a la colònia, la directora li ha fet deixar l’equipatge a l’habitació i l’ha conduit directament a la classe dels grans, dels “nois”, com en diuen ells.

En Samuel segueix amb la seva tasca:

La seva missió consistia en allotjar a pagès i en famílies de confiança les criatures rescatades dels camps de concentració. 

(...)

L’arribada imminent de Nadal, que s’anunciava a les botigues i al mercat setmanal, va despertar en l’ànim de Samuel els records alegres de la seva vida anterior. (...) aquell Nadal de 1942 l’hauria de passar ben sol al pis com un corc al seu forat.

Les seves constants peripècies acaben duent-lo a una situació delicada i complicada amb les autoritats: 

Jo treballo de venedor ambulant pels magatzems Sentenac. Sóc un empleat de la casa. He de parlar amb l’amo, ha de saber la situació en què em trobo.

(...)

El calabós era una cambra rònega coberta amb volta de maons de l’antic celler de la mansió.

(...)

Després de tantes mentides, disculpes i justificacions davant dels poderosos (...) l’home tenia ganes d’arribar al seu refugi de la Petite Rue de Burg.

Gairebé a mode de resum de la seva lluita i compromís:

Durant el mesos d’estiu i de tardor del 43, entre tots dos van allotjar a la colònia suïssa la quantitat de vint-i-un infants. 

(...)

El dia 15 d’agost, les forces aliades van desembarcar a la Provença.

(...)

La nit del 23 d’octubre de 1944 una expedició formada per més de tres-cents jueus refugiats a Barcelona va abandonar la ciutat en vagons de tercera classe d’un tren especial en destinació a Cadis. (...) Van arribar a la ciutat de l’extrem sud d’Espanya baldats de cansament.

He resumit al màxim tota la complicada trama dels passadors de fugitius i les respectives reflexions, fins i tot d'alguns soldats alemanys.

Només vull concloure amb unes reflexions amb les que hi estic absolutament d'acord i és que no ens podem oblidar d'una antiga dita que alerta de que "la violència genera violència":

Tot jueu és lliure de pensar el que vulgui o d’escollir un ofici. Fins i tot de creure o no en els preceptes de la Torà. (...) Això d’estimar és un sentiment complicat. Jo crec que es pot estimar una persona, però res més. (...) A mi em fa il·lusió que els jueus puguem tenir un dia un país amb un estat propi. Tanta il·lusió com li’n pot fer a vostè. Però jo continuaré vivint fora de la terra promesa. I em nego a obligar algú que se n’hi vagi.

(...)

La majoria de joves i no tan joves del quibuts eren una colla d’exaltats, amb presses per empunyar les armes contra els colonialistes opressors. 

Una interessant entrevista amb l'autor la podeu recuperar clicant aquí.

 

 

La llarga migdiada de Déu

Pep Coll

631 pàgines

Inquiets

Aquells records...

Linn Ullmann, amb una narrativa gens lineal, combinant records, converses i fets presents i passats, és capaç de fer un retrat incomparable de la seva memòria familiar. Reflexions al voltant de la vida, la vellesa, l’amor i l’art són centrals en aquesta cerca de la veritat.

Com queda recollit en la introducció, aquest és un llibre que ens parla dels fets més rellevants de la vida, el deteriorament de la memòria i la mort. La narradora és Linn Ullmann, que potser és rellevant recordar que es tracta de la filla que Liv Ullmann va tenir amb Ingmar Bergmann.

Ella ho comenta amb un estil i un to envejables: Vaig néixer fora del vincle del matrimoni, i, el 1966, la gent encara alçava les celles davant d’una cosa així. Espúria. Bastarda. Bordeta. Il·legítima. Però tant era. 

Però no creieu que la història acaba aquí, no: 

Jo, nascuda un dimarts, amb els meus dos quilos vuit-cent grams de pes i els cinquanta centímetres que feia de llarg, era filla d’un metge, i, durant uns mesos, jo -o més aviat ella, la nena- va dur el seu cognom.

(...)

Un dia, la mare, el pare i el metge van haver de comparèixer davant d’un jutge noruec per aclarir la qüestió de la paternitat.

(...)

Els pares van ser amants durant cinc anys, i bona part del seu temps junts el van passar a Hammars. 

En principi...:

Ara tinc la mateixa edat que tenia el pare quan vaig néixer jo. Quaranta-vuit anys. La mare en tenia vint-i-set, i semblava molt més gran i alhora molt més jove del que era llavors.

(...)

El pare era un home puntual i esperava dels altres la mateixa puntualitat que s’exigia a ell mateix. (...) La tardor del 2006, amb prou feines li quedava un any de vida. Però llavors jo encara no ho sabia. i ell tampoc.

(...)

Quan la idea del llibre va sorgir, ell tenia vuitanta-set anys. De tant en tant s’oblidava d’alguna paraula o en confonia una amb qualsevol altra. 

Un cop conegut el pare que serà un dels protagonistes principals de la història, hi entrem de ple en el desenvolupament del com es desenvolupa tot plegat.

I és que parlar d'un home escrupolosament puntual, que de sobte sembla deixar de donar-li importància pot resultar preocupant en principi i, segurament, alarmant quan es repeteix::

Aquella tarda, el pare va arribar disset minuts tard i res no va canviar i, alhora, va canviar tot. (...) No era conscient del fet que arribava tard. (...) Aquell va ser l’últim cop que vam veure una pel·lícula plegats.

(...)

Aquella primavera, el que li fugia del cap ja no era només una paraula aïllada de tant en tant.

(...)

Feia uns quants mesos que no veia el pare, uns mesos en què tampoc no havíem parlat gaire sovint per telèfon. (...) Tenia la mirada perduda. 

(...)

I es va fer gran, vell, i un dia va dir que les coses li marxaven del cap.

-        Les coses? Quines coses?

-        Les paraules. Els records. 

Coincideixo amb la seva apreciació del fet de "fer plans":

La felicitat és passar-se la vida fent plans, perquè mentre planifiques tal o tal cosa, tot és possible i res no és definitiu. I és que un pla és alguna cosa més tangible que no pas l’esperança, i un sempre té la impressió que tindrà temps de sobres per dur-lo a terme. 

(...)

Ens vam passar dos anys fent plans i parlant del llibre. En parlàvem sovint per telèfon.

(...)

Estiu del 2006. Continuem fent plans al voltant del llibre i tot el que haurem de fer per tirar-lo endavant. 

(...)

El que m’havia quedat d’ell, doncs, eren aquelles gravacions: el que dominava era el garbuix de sons diversos. 

La proposta d'escriure les vivències i els records compartits, es va veure truncat de manera abrupta primer pel deteriorament de la memòria del pare, i ja de manera irreversible, per la seva mort.

Hi restaven unes gravacions que la Linn va conservar, gairebé de manera insospitada, perdudes dins d'una bossa de mà que, tot i utilitzar-la, va quedar oblidada:

Durant una colla d’anys, a la bossa hi vaig carretejar el pare, també. El pare, o més aviat, el que me’n quedava. S’havia mort l’estiu del 2007 i, durant anys, molts anys, el vaig dur a la bossa, on es devia sacsejar junt amb la aresta d’objectes que jo passejava amunt i avall.

(...)

I el que me’n quedava eren mitja dotzena de cintes amb unes quantes converses que havíem gravat durant la que seria la seva última primavera. 

(...)

Em vaig passar uns quants anys sense tenir ni la més petita idea d’on parava la gravadora.

(...)

Quan fa set anys de la mort del pare, torna a aparèixer la gravadora. Era a les golfes en una caixa.

(...)

Hi ha sis gravacions en total. Cadascuna dura una mica més de dues hores. 

Passo per alt una bona part del relat, minuciós, però gens menyspreable que comenta la seva relació amb la mare, i comento unes reflexions vers la mort que m'han semblat especialment interessants. Jutgeu vosaltres mateixos:

Trobo que envellir és dur. Una llauna és. Potser sí que és una feinada, una feinada sense cap glamur i que vol un munt d’hores.

(...)

Durant molt de temps, l’única imatge que vaig ser capaç d’evocar del pare era la d’ell de cos present

(...)

Tal com jo me’l imagino, amb el cap recolzat en aquell coixí, trobo que fa cara d’enfadat. 

(...)

Un dia em reconeixia. L’endemà no. (...) Morir-se vol temps. És un procés que ha de fer el seu curs. 

(...)

Quan seia a la cadira de rodes, el que capturava la meva atenció eren sobretot les cames escardalenques. (...) El pare es va prendre el seu temps per morir, no es va conformar a quedar-se ajagut al llit morint-se.

(...)

Aquell últim estiu, tot girava al voltant de la mort, al voltant de l’última gran feinada que era morir-se.

(...) 

Ell es despertava cada matí i s’adormia cada vespre, però, encara que es despertés i s’adormís, dedicava els seus dies a morir-se.

Pel que fa al cadàver, qui en té la potestat? Els vius, o el mort? Fins a quin punt forma part del que vam ser una vegada, la nostra despulla mortal?(...) El pare estudia el cementiri, amb les seves tombes disperses i els arbres tot al voltant. 

(...)

La seva mort va començar en el moment què va arribar disset  minuts tard. (...) Com n’hauria de dir, d’aquells minuts? 

(...)

Just després que es morís el pare, no em vaig veure amb cor d’escoltar les gravacions: aquella lentitud, el titubeig, la dificultat que tenia per trobar les paraules. 

Tots esperem mori en pau, mirem de deixar-ho tot en ordre i ben planificat. Però després les coses van com van. 

Inquiets

Linn Ullmann

Traducció Meritxell Salvany

441 pàgines

La Clivella

Les Orgues d'Ille-sur-Tet.
Març 2024

Una curiosa manera, ni més ni menys que qualsevol altra, d'explicar l'inici de la humanitat:

Aquesta és una de les històries que expliquen què podia haver passat quan les Clivelles van donar a llum un nen. 

(...)

Com he dit, la història que explico es basa en documents molt antics, que es basen, al seu torn, en registres orals encara més antics. (...) El següent text no és el fragment més antic que tenim, però és informatiu i per això el col·loco en primer lloc.

I doncs, situats en la intenció, anirem endinsant-nos en el què i el com de tot plegat.

Però abans que res, es presenta la narradora:

¿Vols saber coses de mi? Molt bé, doncs. Em dic Maire. Sempre hi ha algú que es diu Maire. Vaig néixer a la família de Les Vigilants de la Clivella, com la mare i la seva mare -aquestes paraules són noves. (...) Les Vigilants de la Clivella som la família més important. 

(...)

Nosaltres no pensàvem pas d’aquesta manera, que cada persona hagués de tenir un nom diferent de tots els altres, i ara.

Doncs sembla que aleshores... quan sigui que passés tot plegat, no hi havia mascles ni femelles tal com les coneixem (?) avui dia. 

Ningú no s'havia detingut a diferenciar els sexes, perquè, senzillament, no existien: 

Mascles, femelles. Paraules noves, persones noves.

Ja veiem que "en un principi" només hi havia "Clivelles" i "Monstres":

Més enllà de les Muntanyes de les Àligues hi vivien Monstres, gent que no eren Clivelles com nosaltres.

(...)

Llavors va començar una cosa nova. Quan naixia un Monstre, les joves feien veure que el llençaven al mar, però anaven molt lluny, on ningú les podia veure, i sabien que els plors del nadó atraurien una àliga. (...) La història diu que abans no hi havia hagut mai aquesta mena de disputes.

(...)

Sempre hi ha llet, als nostres pits. Els nostres pits són útils. No com els vostres. (...) Algunes de les joves van anar a la muntanya, i quan els Monstres les van veure, les van agafar i els van ficar els tubs a dintre, i així és com ens vam convertir en Ells i Elles, i vam aprendre a dir jo a més de nosaltres. 

Tot i que d'una manera confusa, com succeeix al llarg del relat, es comença a desvetllar tot plegat:

Alguna cosa semblant a una guerra va tenir lloc entre les àligues i les primeres femelles, que no podien guanyar de cap manera.

(...)

Després de tot, elles, les femelles, van decidir no incloure’l a la història oficial. (...) ¿I qui és aquest historiador? Sóc un copista i un investigador conegut pel meu interès en el que és insòlit, en el que es troba als marges del camí. El meu pseudònim per aquest llibre és “Trànsit”. El meu nom real el mantindré en secret.

Escoltem als nois; o són els Monstres?:

Nosaltres érem tres nois. Sabíem que odiàvem les Clivelles, tot i que no recordàvem res dels nostres primers dies, no recordàvem que ens haguessin deixat a la Roca de la Mort ni que les àligues se'ns haguessin emportat muntanya enllà.

(...)

Les Clivelles no sabien quant les de la seva espècie havien sortit per primera vegada de l’aigua per respirar l’aire sobre les roques, i no tenien curiositat. No es feien preguntes.

(...)

Vivien en un present etern. (...) Crec que el naixement dels Monstres va ser la primera cosa dolenta, i fins i tot pertorbadora, que els va passar.

I segons la seva versió, així va començar la comunitat de mascles, emparats per les àligues que s'han convertit en les seves aliades i protectores:

Hem de recordar que els primers petits mascles estaven terriblement mutilats. (...) Els havien grapejat el “ruixador” de mala manera, els l’havien estirat i hi havien jugat, i a alguns els havien tallat la bossa per jugar a treure’n les pedres, i sobretot, no sabien què era la tendresa ni la sol·licitud d’una mare.

(...)

Les àligues no paraven de portar Monstres, i ara no arribaven mutilats. (...) Aviat hi va haver una comunitat de joves mascles, no sabem quants. Les cròniques no es caracteritzen per l’exactitud. El temps passava, i els que havien arribat primer ja eren joves robustos.

I a tot això, coneixerem el punt de vista de les Clivelles més joves i agosarades:.

El primer acoblament de Maire va ser amb un Ruixador en la cara del qual ella no es va fixar especialment, ni s’hi va fixar ara que ell s’acostava, tot i que ell sí que la coneixia.

(...)

L’historiador, un servidor, no té manera de saber quant de temps va caldre per a l’evolució de la història de les Clivelles. (...) ¿Quant de temps va haver de passar perquè Astre i Maire fossin més que elles mateixes? No en tenim ni idea.

(...)

Les noies que anaven a la vall i tornaven prenyades s’asseien a l’entrada de les coves per protegir les seves criatures. (...) Ara les Clivelles s’havien dividit en dos bàndols, i un sempre vigilava què feia l’altre.

I un cop han experimentat els primers acoblaments, comencen a comprovar que aquest fet satisfà els dos bàndols, fins el punt que frisen per repetir-lo un i un altre cop:

A les noies els excitaven els nois. Experimentaven el desig, algunes.

(...)

No l’amenaçaven pas, sinó que somreien nerviosos, insegurs, com ella. Es va quedar plantada davant d’ells, sense saber què fer, i ells la continuaven mirant, sense moure’s.

(...)

Sense mascles, o Monstres, no tenien cap necessitat de considerar-se femelles, sense el contrari, no tenien cap necessitat de proclamar el que eren. (...) Quan va néixer el primer nadó Monstre, també van néixer el Mascle i la Femella, perquè abans d’això, simplement eren gent.

Amb les relacions arriben conseqüentment els naixements. Ara s'han acabat constituint dues comunitats:

La riba de les dones, amb tantes femelles prenyades, tants nadons i tantes criatures petites, no era gens tranquil·la.

(...)

 Quan hi havia ferits, els portaven a la riba de les dones perquè els arreglessin.

(...)

Les dones sempre parlaven als homes en un to de superioritat, els renyaven i els escridassaven. 

(...)

Era evident que els nois necessitaven escapar-se d’aquella riba atapeïda de criatures i nadons 

(...) 

Els nens, quan arribaven a l’edat de set anys i fins i tot abans, correrien a ajuntar-se amb els homes.

Havia de passar: els homes decideixen explorar altres territoris, no se'n surten amb les criatures que els reclamen molta atenció i no saben com tractar. 

I després va organitzar la vida al bosc.

(...)

Però si els joves havien necessitat, de petits, allunyar-se de les dones, ara trobaven a faltar l’alleujament que els procuraven les visites de les dones als homes i la dels homes a les dones.

(...)

Ja feia temps que els nens no feien cas de ningú.

I això és el final?

O potser el principi de tot plegat?:

Aviat hi va haver no dos, sinó més grups.

(...)

Sense els caçadors, els nois grans, no hi havia res a fer, i per això els nens petits, que ja no eren tan petits, esperaven els homes, igual que les dones, perquè la seva vida fos plena. 

 

 

La Clivella

Doris Lessing

Traducció de Marta Pera Cucurell

215 pàgines 

Addicció

Tove, l'autora, ens presenta en aquesta obra una autobiografia des de la infantesa quan ja somniava en ser escriptora, fins als durs i complicats averanys en què es va endinsar la seva vida.

Grafit a Sabadell

Va néixer el 14 de desembre del 1917 i ben aviat, com ella mateix reconeix, va mostrar una personalitat distant respecte a tot el què l'envoltava, incloses les persones:

Era distant i enigmàtica, i jo pensava que m’havien intercanviat al bressol i que ella no era la meva mare.

(...)

Soc estranya perquè llegeixo llibres com el pare i perquè no sé jugar.

(...)

El meu pare no beu, ni tampoc ha estat mai a la presó. Els meus pares no es peguen, i jo tinc una vida molt millor que la que van tenir ells de petits, però malgrat això, tots els meus pensaments es tenyeixen d’una angoixa fosca quan a baix es fa silenci i me n’he d’anar a dormir.

Ella defineix d'alguna manera la seva infantesa com a poc afortunada o, fins i tot infeliç:

Mai o gairebé mai em castigaven per les meves malifetes. La mare em pegava sovint i fort, però en general les bufetades eren injustes i aleatòries.

(...)

La infantesa és llarga i estreta com un taüt, i no te’n pots escapar tu sola.

(...)

Et giris cap on et giris topes amb la teva infantesa i t’hi fas mal, perquè és angulosa i dura i no s’acaba fins que no t’ha destrossat del tot. (...) Ara la infantesa fa mal. Es diuen dolors de creixement i no s’acaben fins que no fas vint anys.

Li arriba el moment de la menstruació. Com tants altres aspectes de la seva evolució, ho viu malament, i és que les informacions que rep no poden ser més nefastes:

Un dia la meva infantesa fa olor de sang, i no puc evitar adonar-me i saber-ho. “Ara pots tenir fills -diu la mare-. És massa aviat, no tens ni tretze anys".

(...)

Una meuca és una dona que ho fa per diners, cosa que em sembla molt més sensata que fer-ho gratis. (...) Per a mi el món dels adults encara és un enigma.

Si atenem a les seves pròpies reflexions, se'ns presenta com una adolescent molt reservada, tancada en sí mateixa:

He passat a secundària i així el mon s’ha començat a ampliar. 

(...)

He de deixar l’escola, fer la confirmació i buscar una feina en alguna casa on em tinguin molt ocupada. El futur és un colós monstruós i poderós que aviat em caurà a sobre i m’esclafarà.

(...)

Com que ens hem donat de baixa de l‘església, faré una confirmació civil. Això em distingeix de totes les altres nenes de la classe, que van a catequesi, però no és gaire greu, perquè ja m’he resignat a no assemblar-m’hi.

(...)

Tan bon punt hagi fet la confirmació, començaré a treballar.

Va cremant etapes, i amb l'edat també semblen augmentar els seus problemes de relació:

Només vaig durar un dia a la meva primera feina.

(...)

Cada matí entro a la feina a les set (té 16 anys) i he de netejar i endreçar les sales amb el senyor Jensen fins que arribin els treballadors de l’oficina i el director. 

Aspira a independitzar-se, a tenir una vida pròpia (segurament una habitació pròpia). Veieu: 

Voldria un lloc on pogués practicar escriure poemes de debò. Quatre parets i una porta tancada. Una habitació amb un llit, una taula i una cadira, i amb una màquina d’escriure o un bloc i un llapis, no calia més.

(...)

Estic farta de la meva família, em sento com si topés amb ells cada vegada que vull bellugar-me amb una mica de llibertat.

Arriba el festeig, potser com una manera de fugir de casa dels pares en un futur:

L’Aksel i jo ens hem promès oficialment després de catorze dies de festeig durant els quals ens hem tractat tan castament com si fóssim germans.

(...)

Només falta una mica més de sis mesos perquè faci divuit anys i ja és hora que marxi de casa.

I un bri d'esperança, una feina que sembla omplir-la:

L’endemà començo a treballar a la secretaria de la Central de Canvi de Moneda, 

(...)

L’editor em sembla un home magnífic, i també atractiu.

El matrimoni ha fracassat i ja divorciada (es divorciarà quatre vegades), sembla que un nou amor, ja madur, entra a la seva vida:

Tots parlen com si ja se m’hagués declarat, i quan dic que no sé si em vol, ignoren el comentari com si fos un fet trivial. “És clar que et vol -diu la mare-; si no, per què faria tant per tu?” Hi rumio i arribo a la mateixa conclusió. 

(...)

Faig tot el que puc per complaure’l, perquè encara li estic agraïda per haver-se casat amb mi. Encara que sé que hi ha alguna cosa que no va bé del tot, m’asseguro d’evitar pensar-hi.

Un cop més fracassa:

Em feia sentir segura ser una dona casada que anava a comprar i preparar el sopar cada dia, i ara tot això s’ha acabat. En Piet no parla mai de casar-nos.

I amb un nou matrimoni, li arriba el moment de la maternitat, que segons els seus comentaris tampoc no sembla que la satisfaci:

Ens casem. (...) Passen els dies, les setmanes, els mesos. Pariré a la clínica privada del doctor Aagaards, a Hauserplads i hi vaig a fer els controls.

(...)

“Però si és molt lletja”, dic estupefacta, mirant aquella boleta que m’han posat als braços. (...) Ha passat una cosa terrible. Des que ha nascut la Helle, no tinc ganes d’anar-me’n al llit amb l’Ebbe, i quan ho faig igualment, no noto res de res.

Però per a mi, la part més commovedora de la seva història, no oblidem que relatada per ella mateixa, és quan després d'un nou casament i una adopció, fa referència a les seves dependències:

Tinc el defecte de no ensenyar mai els meus sentiments. Si t’hagués demostrat com t’estimo, potser això no hauria passat. Ebbe. 

(...)

Poc temps després ens vam traslladar a la casa que ja estava llesta. (...) Era una casa de dos pisos d’obra vista que ens havia dissenyat un arquitecte. (...) Aquell estiu vam ser relativament feliços.

(...)

Vam viure en aquella casa cinc anys, i la major part d’aquest temps vaig ser una addicta.

(...)

Em sentia atrapada en una trampa terrible, i no sabia dir quan i on s’havia tancat al meu voltant.

(...)

Aleshores el temps deixa d’existir. Una hora pot durar com un any, i un any com una hora. Tot depèn de si la xeringa va poc o molt carregada.(...) Em passo el dia al llit, i només puc anar a lavabo si la Jabbe m’ajuda.

Per no allargar-me massa, faig un salt en el temps i el relat. La Tove ha estat un llarg període ingressada desintoxicant-se; aparentment torna a casa molt millorada, però la seva addicció a la peditina la porta a realitzar diferents gestions de metge en metge...:

De vegades penso, sense que em sàpiga gaire greu, que m’estic morint.

(...)

El meu sofriment es va anar suavitzant a poc a poc. (...) Al mirall hi ha una cara desolada, envellida i desconeguda, amb la pell grisa i escatosa i els ulls vermells.

(...)

És primavera quan torno a la casa d’Ewaldsbakken.

(...)

Va venir una època que en Víctor i jo estàvem junts a totes hores.

(...)

Vaig haver de deixar de trucar als metges de guàrdia, perquè en Víctor amb prou feines gosava dormir; però quan se n’anava a treballar, jo visitava altres  metges i aconseguia prou fàcilment que em punxessin.

Em vaig salvar de l’addicció que havia patit durant anys, però de tant en tant l’antic anhel es desperta vagament dins meu, només cal que m’agafin una mostra de sang o que passi per l’aparador d’una farmàcia. No morirà mai del tot mentre jo sigui viva. 

La Tove es va suïcidar el 1976. Tenia cinquanta-nou anys.

 

 

Trilogia de Copenhaguen

Tove Ditlevsen

Traducció de Maria Rosich

319 pàgines

Les presons on triem viure

M'ha atret el títol, el contingut no m'ha decebut, però, en posar-me a escriure haig de confessar que no aconsegueixo trobar el to ni la millor manera de comentar-ho.

Veurem si me'n surto.

Grafit a Sabadell

El contingut del llibre és un recull de cinc conferències on l'autora incideix en el que podríem entendre de manera metafòrica, com "la presó" del conformisme.

Però millor donar-li la paraula:

És d’això, que vull parlar en aquestes cinc conferències: de fins a quin punt ens deixem dominar sovint i amb intensitat pel nostre passat salvatge, com a individus i com a grup.

La referència respecte el 1986, ja no gosaria a dir que és actual, sinó que, fins i tot, en el què es refereix a la brutalitat, estupidesa i les guerres, el nivell ha empitjorat de manera considerable:

Aquesta (1986) és una època en què fa por ser viu, en què resulta difícil pensar en els humans com a éssers racionals. Mirem on mirem veiem brutalitat i estupidesa, fins al punt que fa l’efecte que no es pot veure res més que això: un descens a la barbàrie, a tot arreu, que som incapaços de frenar.

(...)

Els qui han patit una guerra saben que, a mesura que el conflicte s’acosta, comença una eufòria al principi secreta i callada, com si se sentís un retruny de tambor quasi inaudible... (...) Després, l’eufòria es torna massa intensa per ignorar-la o passar-la per alt; després s’apodera de tothom.

(...)

A moltíssima gent li encanta la violència i el fet de matar. (...) la romanització de la violència, que en el nostre temps va començar amb la Revolució Francesa, es va intensificar durant la Revolució Russa, i després la Revolució Xinesa, i implica que l’esquerra i els liberals -milions de persones- tenen esquizofrènia.

De ben segur que tothom hem escoltat a algun dirigent polític o militar referint-se a l'enemic...:

“Ofegarem l’Enemic en mars de la seva pròpia sang”.

Ah, sí, l’enemic..

(...)

Avui és un clixé, sens dubte, dir que els moviments polítics i els religiosos es comporten d’una manera semblant. Ara tothom parla de les “esglésies” del socialisme. Dels “dogmes” del marxisme, similars als dels intolerants religiosos.

De petita recordo bé uns tebeos del meu germà (ara en dirien còmics), que a mi m'estaven terminantment prohibits. Però jo, inquieta de mena, tenia l'amagatall ben localitzats i així que podia els llegia amb avidesa, sense entendre gairebé res, excepte que els coreans eren molt i molt dolents.

Segur que molts dels qui em llegeixen n'han sentit parlar de les "Hazañas bélicas":

Recordo bé la guerra de Corea. Va ser una guerra d’allò més horrible, però ha quedat tan eclipsada per la guerra del Vietnam que es recorda molt poc.

(...)

Tots nosaltres, fins a cert punt, tenim el cervell rentat per la societat en què vivim.

(...)

Si voleu investigar el rentat de cervell a petites dosis, a petita escala, uniu-vos a una secta. (...) Per descomptat que us arrisqueu a convertir-vos en víctimes seves.. 

(...)

El que vull dir és que la informació que se’ns ha donat sobre nosaltres mateixos com a individus, com a grups, com a grans col·lectius, com a masses, l’estan fent servir de manera conscient i deliberada uns experts que avui dia contracten quasi tots els governs del món per manipular els seus súbdits.

Arribada a aquest punt no puc deixar de fer referència a un llibre que comentava per aquí mateix fa uns dies. Em refereixo a La muerte como espectáculo. Si seguiu l'enllaç podreu recuperar-lo:

Governar mitjançant l’espectacle... Bé, és una cosa que tot govern autoritari entén a la perfecció. Pensem en les grans manifestacions de masses de Hitler, amb milions de persones agitades fins a la histèria, o en les enormes desfilades de la Unió Soviètica.

(...)

A mi cada vegada em sembla més clar que se’ns governa a través d’onades d’emoció de masses, i que, mentre duren, no és possible fer preguntes objectives i serioses.

Sembla que l'àrdua tasca de mantenir el bon humor pot reportar beneficis inesperats:

Els investigadors del rentat de cervell i l’adoctrinament van descobrir que les persones que sabien riure eren les que resistien millor. (...) Els fanàtics no riuen de sí mateixos; el riure és per definició una heretgia, tret que tingui una finalitat cruel, que s’utilitzi contra un oponent o un enemic. Els intolerants no saben riure. Els creients devots no riuen. La seva idea de riure és una vinyeta satírica que escarneix una persona o una idea a la qual s’oposen. Els tirans i els opressors no es riuen de sí mateixos, i no toleren que els altres es riguin d’ells.

(...)

El riure és una cosa molt poderosa, i només la persona civilitzada i lliure, en tots els sentits de la paraula, pot riure’s de sí mateix.

Confesso que aquesta part del llibre m'ha semblat un tant esgarrifosa i molt preocupant. Veieu el resum:

Tots sabem que les noticies se’ns presenten de tal manera que l’efecte sigui màxim, i que, pel que sembla, les males noticies ens estimulen més que les bones, cosa que en sí mateixa és una dada interessant sobre la condició humana.

(...)

En els darrers vint anys, si fa no fa, un bon grapat de països que eren dictadures, tiranies, han optat per convertir-se en democràcies. (...) A l’altre plat de la balança respecte a aquest fet esperançador, n’hi ha un de trist, i és que un gran nombre de persones joves, quan arriben a l’edat de l’activitat política, adopten un punt de vista o una actitud que és molt típica dels nostres temps. Consideren que la democràcia només és una estafa i una ficció, la màscara de l’explotació i prou, i no en volen saber res. 

I una reflexió que pot passar desapercebuda o considerada erròniament de relativa importància, però imprescindible si volem lliurar-nos d'aquests presons immaterials on, sempre segons l'autora, hem triat viure:

Crec que als nens se’ls hauria d’ensenyar història, però no com es fa ara. (...) Se’ls hauria d’ensenyar com un relat del qual podem aprendre no tan sols el que ha passat, sinó també el que pot tornar a passar i és probable que torni a passar.

(...)

Cada vegada més s’exigeix que la gent s’eduqui per funcionar en una etapa tecnològica que serà, quasi segur, transitòria. Una educació a curt termini.

(...)

Son els individus, els qui canvien les societats i aporten idees, els qui s’enfronten a les marees d’opinió i les canvien.

I per acabar:

Això de veure’ns a nosaltres mateixos com els qui tenen raó, i els altres com els equivocats; la nostra causa com la justa, la seva com injusta; les nostres idees com les correctes, les seves com a estúpides, o francament malvades... Bé, en els moments lúcids, els moments humans, aquells en què pensem (...) tots nosaltres sospitem que aquest “Jo tinc raó, tu t’equivoques” és una simple poca-soltada. 

 

Les presons on triem viure

(1986)

Doris Lessing

Traducció d’Alba Dedeu

127 pàgines