Una mosca...

Memòries de'n Charles Simic que a més de situar-nos en episodis de la seva vida com a refugiat, de molta i trista actualitat a hores d'ara, també ens indica les claus per les quals es va dedicar a la poesia i llur manera de confegir-la:

A estas alturas de siglo la historia de mi vida no parece tener nada de particular. (…) Sobre todo si se tiene en cuenta que lo que me sucedió a mí hace cincuenta años sigue ocurriendo en la actualidad en Ruanda, en Bosnia, en Afganistán, en Kosovo, entre los kurdos, humillados hasta la saciedad, y en muchos otros lugares. En 1945 nos llamaban “personas desplazadas”, y eso era precisamente lo que éramos. 
(...)
Hasta los romanos lo sabían. Tener un hijo poeta es una mala noticia. Tomé precauciones. Me fui de casa a los dieciocho años.

Un dels trets que més m'ha copsat d'aquesta lectura és la senzillesa amb que narra fets que a mi em resulten molt durs:

Desde niño comprendí que humillar a los débiles provoca una sensación muy placentera. El ideal de los burócratas es el Estado policial.
(...)
Comprobar que en Chicago también había pobres fue muy tranquilizador. En algunos barrios las calles estaban cubiertas de basura y la gente tendía la colada en las escaleras de incendios. En las esquinas había viejos que se tambaleaban y bebían de una bolsa de papel marrón. Los niños se peleaban a puñetazos en el patio del colegio. Se veían muchos mendigos. (…) En los años cincuenta Chicago era todavía una ciudad industrial. La fealdad y la miseria de la ciudad recordaban a los barrios de Moscú y San Petersburgo que describía Dostoievski.

Dedica una bona part del llibre a parlar de la seva etapa del que ell anomena "aventures de guerra":

En realidad, mis aventuras de guerra comenzaron el día que los rusos liberaron Belgrado. 
(...)
Cuando nos detuvieron en la frontera llevaba pantalones cortos. Se me llenaron las piernas de arañazos de arrastrarme por aquellos bosques espesos durante toda la noche.  (…) Las bombas que caían del cielo azul, las ciudades llenas de humo, los cadáveres dispersos o amontonados por todas partes…
(...)
Es sorprendente lo rápido que se convierte uno en un esclavo obediente en el ejército o en una empresa grande. 
(...)
Después de seis semanas en el ejército era difícil recordar que había tenido una vida anterior a aquella. Cuando pensaba que antes yo mismo decidía a qué hora me acostaba y me despertaba me parecía inverosímil

Durant un temps va dubtar entre dedicar-se a la pintura o a la poesia. Finalment va guanyar aquest segona opció i ens dona les raons:

Mi infancia es una película en blanco y negro. (…) Escribir ayuda a recordar. La lógica de la cronología obliga a pensar en lo que viene después. Pero también entra en juego la lógica de la imaginación. Una imagen genera otra que no tiene nada que ver con ella –o que, quizá, tiene mucho que ver, aunque no lo parezca. 
(...)

Esta necesidad de leer me ha acompañado el resto de mi vida. Sigo leyendo toda clase de libros y no hay ningún tema que escape a mi interés. 
(...)
Lo cierto es que empecé a escribir para impresionar a mis amigos, pero después, en el proceso de escritura, descubrí una parte de mí mismo, una imaginación y una necesidad de articular determinados sentimientos que fui incapaz de olvidar.

Com ha succeït amb altres escriptors i poetes, no sempre tota la producció ha transcendit i no podrem saber si realment era o no digna de conservar-se, però el mateix autor va prendre en el seu moment la decisió de desfer-se'n i haurem d'acceptar els seus motius:

He tirado a la basura cientos de poemas a lo largo de mi vida, cuatro capítulos de una novela, el primer acto de una obra de teatro y unas cincuenta páginas de un libro sobre Joseph Cornell. Escribir poesía es el mayor de los placeres, pero también lo es hacer borrón y cuenta nueva. 
(...)

Todas las artes tienen que ver con el callejón sin salida en el que nos encontramos. (…) Todo poema es un acto de desesperación o, si lo prefiere, una tirada de dados.  (…) El poeta se sienta ante el papel en blanco con la necesidad de decir muchas cosas en el espacio limitado del poema. (…) Los poemas son instantáneas de otras personas en las que nos reconocemos a nosotros mismos. (…) Hay una verdad que se percibe con los ojos abiertos y otra a la que se accede con los ojos cerrados, y a veces estas dos verdades no se reconocen cuando se cruzan por la calle. 

Aquest llibre fa força temps que el vaig llegir i de manera un tant incomprensible l'he tingut mig oblidat fins que avui, repassat antics esborranys m'he decidit a compartir les impressions que en el seu moment em va causar.

La dona a la finestra

Segur que ja ho he dit algun altre cop: No sóc afeccionada a les novel·les del gènere dit "negre", tret d'alguna excepció.

Tenia a la meva llarga llista de títols per llegir, aplegada d'aquí i allà, "La dona a la finestra" de A.J. Finn i en recollir-lo de la biblioteca em va sorprendre la qualificació com a novel·la policíaca, i a la contracoberta parlava de thriller psicològic; tot i això vaig decidir donar-li una oportunitat i val a dir que no m'he penedit en absolut.

Anna, la protagonista del relat i psicòloga de professió, pateix d'agorafòbia. D'alguna manera l'autor ha volgut reivindicar el tema dels trastorns mentals donat que ell mateix, segons confessa, n'ha patit de depressió mal diagnosticada, al llarg de molts anys. Així mateix, tal com ell mateix reconeix,  ret homenatge al gran Alfred Hitchcock i la seva famosa "Ventana indiscreta":

Fa gairebé un any que no he sortit de casa 

(...)

A mig febrer -després de setmanes pansint-me dins de casa, quan em vaig adonar que no millorava-, em vaig posar en contacte amb un psiquiatre de qui havia assistit a unes conferències.

(...)

És com si tingués una cruïlla de quatre camins al cervell, on tothom intenta passar alhora.

(...)

Penso en el meu disc dur, ple a vessar d’imatges robades. (...) No sóc invisible. No estic morta. Estic viva, i a la vista, i avergonyida. 

Tota la història està molt ben travada, quan es necessari les frases són curtes per la qual cosa s'imprimeix una gran intensitat al relat i fins el final, ens reporta més d'una sorpresa.

A més de l'indiscutible protagonisme de l'Anna, els altres protagonistes són:
La família veïna composada per la Jane, l'Etham i l'Alistair.
El detectiu, Little, i en David, el llogater

I molt rellevants també en el desenvolupament del relat, la filla, Olívia i el marit, l'Ed, dels quals sabem per la mateixa Anna, que fa uns anys van patir un greu accident de cotxe en el que era ella la conductora, que ara estan lluny, i que només en sentirem parlar amb referències i alguna estranya conversa no sabem ben bé si per telèfon.

La Anna, pren fortes medicacions, beu massa i massa sovint Dormo massa, bec massa i rumio massa; massa, massa. i es distreu navegant per internet on té obert un grup d'ajuda per altres usuaris amb el seu mateix problema als qui assessora com a professional de psiquiatria que és Com a doctora firmo que el malalt busca un entorn que pugui controlar. Aquesta és l’opinió clínica. Com a afectada (i aquesta és la paraula correcta), dic que no és que l’agorafòbia m’hagi destrossat la vida, sinó més aviat que s’ha convertit en la meva vida. I la resta d'estones, que són moltes, mirant per la finestra i fent fotografies. És així que descobreix o creu descobrir una estranya història de violència domèstica amb una agressió inclosa:

La casa del número 212 mira al buit des de l’altra banda del carrer (...) Què li passa, a aquesta casa? És el lloc on va morir l’amor. 

(...)

Qui sap què passa en una família? (...) “Pots passar anys amb un pacient, i encara et sorprèn”

La seva vida, ja de per sí força difícil, es complica cada cop més. Ella n'és conscient i tracta de mantenir-se sòbria i serena per tal de trobar una sortida, però n'és incapaç:

No vull beure. Vull tenir el cap clar; vull pensar. Vull analitzar. (...) Necessito una copa.

(...)

O sigui: que ha passat.

(...)

Estic tancada per dins. I tancada per fora. 

I és que en realitat...

Tot això va començar quan vaig veure que apunyalaven la seva dona i la seva mare. (...) I no diguin que no ho vaig veure, perquè sé perfectament què vaig veure. 

Els ulls dels homes mentiders

Francament, "Els ulls dels homes mentiders" de'n Jordi Coca no m'ha semblat una gran història, però sí que té quelcom que la fa diferent, i és que forma part d'un projecte innovador que sota el títol comú de “Matar el monstre” publica set novel·les independents escrites per set autors diferents i totes ambientades entre el 1818 i el 2018 a Barcelona.

Podeu consultar la proposta complerta aquí 

En aquest cas, Ernest, el protagonista, a través de les seves vivències ens condueix vers un enfilall de fets i records històrics del moment que viu. Però deixem que ell mateix es presenti:

Em dic Ernest, sóc ros i no gaire alt, tinc bona salut i, segons diuen, em relaciono bé amb la gent. Vaig fugir de Barcelona el febrer de l’any passat a causa de l’onada de detencions que el van produir el gener del 1969 pels fets del rectorat.

(...)

Fa un any que sóc a París (...) Hi vaig arribar el febrer del 1969 (...) Començava atemorit la meva fugida a França, i potser per això mateix em sentia lliure i alhora em veia perdut. 

(...)

Havia fugit de Barcelona arran de l’assalt al rectorat i perquè em podien relacionar amb uns bascos que, mesos després dels atemptats d’ETA, havien passat per Barcelona -però amb els quals no hi tenia res a veure. 

L'Ernest és fill únic en una família benestant i té un secret inconfessable, que no és altre que la inclinació sexual morbosa vers la seva mare:

El meu pare és metge, té una consulta privada, i la mare no ha treballat mai fora de casa.

(...)

El pare, es refugia en el consultori i en la seriositat imposada i distant dels metges, que no volen perdre una cereta aura de misteri.

(...)

Tanmateix, quan ell marxava a la consulta i ens quedàvem sols, jo no sabia com comportar-me amb la mare. (...) Era bellíssima, i jo tenia unes ganes boges d’acostar-m’hi i de descobrir amb les mans el cos madur que hi havia a sota de la bata.

(...)

Sentia una estranya fascinació culpable per ella quan la veia allisar-se la faldilla abans de sortir de casa, o quan acabava de cordar-se un botó de la brusa. Però, del cert, res d’això no sé quan va començar

I mentre rememora la detenció i les morts en circumstàncies confoses d'alguns dels seus antics companys, des de París, valora els fets del maig del 68:

Aquí, el Maig del 68 és una èpica que ha gelat la sang dels burgesos que havien guanyat la revolució del 1789. Es van desorientar, van tenir por, tats van córrer cap a la dreta, sense estar segurs de res, amagant el seu temor, i sabent que també hi ha Txecoslovàquia esclafada pels tancs russos, la repressió brutal a Mèxic, la lluita pels drets civils als Estats Units que posa a l’altar Martin Luther King, els atemptats d’ETA -que a mi em van afectar... 

(...)

La rebel·lió del maig del 68 havia estat el final d’un procés llargament gruat, calia tenir present la brutal repressió francesa a Algèria, la guerra que hi havia esclatat, l’estratègia suïcida que els francesos hi van aplicar, amb tortures indiscriminades, o els fets bàrbars i sagnants com per exemple l’assassinat l’any 1961 de més de dos-cents algerians que participaven en una manifestació pacífica a París

L'Ernest no és comunista, i tot i participar d'algunes trobades clandestines i col·laborar en la fugida cap a França d'uns presumptes terroristes, ni tan sols està segur de simpatitzar amb els companys més revolucionaris:

A casa sempre es parlava dels comunistes com si fossin autèntics diables que actuaven en nom d’una suposada justícia social que després no s’aplicava.

(...)

Jo el comunisme no l’acabava de veure clar. M’ofenia la dictadura de Franco, la trobava embrutidora, era evident que no teníem cap llibertat fonamental, que els sindicats verticals eren una merda, però el comunisme em frenava i tampoc no sabia res de les anomenades Comissions Obreres que s’acabaven de fundar. 

(...)

L’exili, si això meu és un exili, tampoc no em sembla cap perfecció; aquí hi ha moltes rancúnies, massa nostàlgies, una tendència errònia a idealitzar determinades ideologies o el període d’abans de la guerra (...) Les poques reunions a què he assistit amb els exiliats, sigui al casal català o bé al semisoterrani de la cafeteria on es troben, se m’han fet avorrides i no he acabat de veure-hi cap horitzó.

(...)

Això no és  Barcelona, aquí l’esclat violent i caòtic del maig de fa dos anys encara batega, i, malgrat que costa d’entendre el resultat de les eleccions de juny que van donar la victòria a De Gaulle, la veritat és que després el general va haver dimitir...

No sabem què serà de l'Ernest en un futur. De moment, el deixem a París considerant matricular-se en començar el nou curs i gairebé en pau amb ell mateix:

Aquest any llarg que fa que sóc a París, i tot el que he escrit, m’ha permès entendre alguna d’aquestes coses que vaig viure a Barcelona. 

La força d'un destí

"La Força d'un destí" de Martí Gironell narra de manera novel·lada la vida de Jean Leon, el creador i propietari de l'exclusiu restaurant La Scala a Beverly Hills i que va arribar a obrir la seva pròpia bodega al Penedès. 

Tot i que aquest llibre ha estat guanyador del Premi Ramon Llull 2018 no m'ha resultat en absolut interessant i si he arribat fins al final de la història ha estat més que res perquè difícilment deixo un llibre sense concloure.

La història de'n Jean Leon, en realitat Ceferino Carrión, és la típica que es podria resumir com del triomfador que s'ha fet a sí mateix partint del no res, i que tant s'aprecia a Amèrica:

Els Carrión eren una família que creia en els valors de la República i s’havia significat per defensar aquests ideals. 
(...)
Duia a l’esquena set intens frustrats d’embarcar-se clandestinament i feia moltes setmanes que voltava per la rodalia del port de Le Havre amb els seus companys de viatge, en Pedro i en Jaime, a la recerca d’una oportunitat per introduir-se en un d’aquells grans pailebots i traçar el seu rumb a Nova York.
(...)

El viatge va durar dues setmanes. 
(...)
Aquella nit de desembre del 1949 en Ceferino Carrión va prendre una decisió. O, més aviat, un compromís amb el seu destí.

Mentre anava ascendint de manera vertiginosa en el mon dels negocis, la seva vida privada se'n ressentia, perquè poc o gens  que no tingués relació amb el restaurant i amb anar amassant una considerable fortuna i a sustentar el seu ego, semblava importar-li:

El dia 1 d’abril de 1956 (...) obria les portes el restaurant La Scala. Era a Santa Mònica. (...) Feia la sensació d’un club privat, però decorat amb una exuberància més aviat barroca, que recordava el temple operístic de Milà del qual havia pres el nom. 
(...)

En Leon dirigia el seu establiment amb mà de ferro i guant de seda a parts iguals -cosa que moltes vegades provocava desconcert- 

El seu comportament manifestament egoista fa que la seva esposa, que s'havia sacrificat per tal que ell aconseguís el seu somni, acabi divorciant-se perquè: 

Després del temps que li havia dedicat, del suport incondicional que li havia ofert, després d’aparcar les seves prioritats personals... es veia assumint un paper secundari.
(...)

Hi havia una mena de mecanisme dins d’en Jean que no fallava: com més presència li reclamava la seva dona, més defugia ell la seva responsabilitat.
(...)

Hi tenia la mà trencada, en això de repetir una mateixa història una vegada i una altra. 

La nevada del cucut

Dues història, dues dones separades pels anys, però amb una certa semblança. Aquest és el fil conductor de "La nevada del cucut" de la Blanca Busquets:

La Tònia, una dona amb la dura vida a pagès de principis del segle XX, amb inquietuds literàries i un gust especial per la pintura; un pare sorrut i dominant i una mare submisa i conformada. Sense cap dret a prendre les seves pròpies decisions, ni a triar amb qui ni quan es casarà.
Així, tant bon punt deixa l'adolescència, el seu pare li concerta el casament amb el fill dels amos de l'hostal del poble:

Obeir i portar-se bé, aquest és l’objectiu de qualsevol dona que serveixi per casar-se i que, a sobre, tingui la sort de casar-se amb un hostaler, com jo. 
(...)
Però jo no sóc la mestressa, prou que ho sé des de la primera nit en què en Robert em va ofegar i em va fer tant de mal. (...) Llavors em va dir dona, com el pare a la mare, i jo vaig pensar a l’instant que potser la mare patia o havia patit el mateix que jo, aquell daltabaix tan incomprensible com impressionant, i potser havia plorat de dolor i d’impotència com jo la primera vegada.
(...)
Les dones de la meva època no podíem triar amb qui ens casàvem. 
(...)
Per què no podem triar amb qui ens casem, les dones. (...) abans que tinguem temps de decidir, ja ens han embolicat amb algú que s’ha encaterinat de nosaltres, i ens diuen que és pel nostre bé

La Tònia sembla posseir un do especial. En contemplar un quadre de la Carena on tothom només hi sap veure-hi taques, ella se sent fascinada pel paisatge, tant com per l'autor, amb qui viurà només una jornada intensa d'abrandat amor mentre mantindrà en silenci la resta de la seva vida aquest amor prohibit:

Però parlem també de la Lali, la noia del segle XXI culta i reservada, que gaudeix dels llibres i de l'escriptura i que de manera certament incomprensible, al llarg de tres anys, pateix en silenci d'assetjament escolar

La Lali va néixer amb un llibre sota el braç. I, qui diu un llibre, en diu molts, un darrere l’altre, que s’empassava a una velocitat sorprenent.
(...)

La Lali callava i observava. 
(...)
No va canviar durant tres llargs anys, eterns, tres anys que no s’acabaven mai  

Com la Tònia, molt aviat també se sentirà atreta pel paisatge de la Carena, un paisatge que com la Tònia feia un munt d'anys, prèviament havia endevinat en un quadre on tothom només sabia veure-hi taques:

Tenia catorze anys quan la Lali va veure la Carena per primera vegada, quan havia reconegut la església del quadre, la casa, el carrer del poble, tot.

Dues dones distintes, però molt semblants, amb dolors i silencis, que lluitaran per la seva independència. La Tònia, per mèrits propis i amb dur i constant treball, arriba a fer-se la mestressa de l'hostal, que amplia i governa amb molt criteri, mentre el marit no deixa de ser un home sense iniciativa que acaba anant a remolc del què ella proposa.
I la Lali, que molts anys més tard, arriba a la Carena i es torna a fer càrrec del que havia estat la fonda on obre un restaurant que poc a poc anirà prenent nomenada.
Així les coses, és quan la vida de ambdues protagonistes arriben a trobar-se d'alguna manera quan la Lali fa una troballa inesperada:

Després de tant estudiar sobre els temps passats, li va venir per imaginar-se una història d’una altra època a la Carena, i tenia un argument al cap que pensava que podia atraure els lectors.
(...)
La vida de la Lali també ha fet un tomb radical des de la troballa dels papers de la Tònia, i des de la troballa dels altres papers, els del restaurant.
(...)
Sempre hi ha una ombra que ens persegueix com un fantasma tota la vida, una ombra que un dia ens va travessar el cor i que no ens podem treure del damunt. 

Tot i que m'ha semblat que l'autora s'hi ha esforçat en excés per deixar-ho tot ben lligat i explicat, ha estat una lectura agradable i força interessant.

A tall de conclusió una nota:

La vida és cíclica, tot es repeteix, les tempestes només hi són per donar-nos temps per respirar, per decidir si ens interessa o no continuar endavant. 

La vegetariana

A Yeonghye, la protagonista de la història, de Han Kang, la coneixem a través dels ulls dels altres; el marit, el cunyat, i de manera un tant tangencial, la germana gran. Difícilment sabem què pensa, què espera, que desitja...

Tot i que algun crític l'ha titllada com a "gore" no crec que sigui una definició gens correcta: Al meu parer, és una novel·la una tant pertorbadora i molt colpidora que sens dubte convida a la reflexió.

Al Pròleg trobem una síntesi molt encertada del què ens espera de la lectura de La vegetariana:

La vegetariana explica la història d’una dona qualsevol, “insulsa” a ulls del propi marit, el qual reconeix haver-la escollit precisament per la seva manca de qualitats. 

I certament, segons paraules del seu marit, del que curiosament desconeixem cap detall del seu aspecte físic i que tot ens fa pensar que tampoc té cap atractiu especial i que el seu caràcter és més aviat anodí: 

Vaig casar-me amb ella justament perquè no se li veia cap atractiu especial ni cap defecte particular. 

(...)

Mai no m’han agradat els excessos (...) A mi, les noies boniques, intel·ligents, atractives o d’una família rica em resulten persones incòmodes. 

La Yeonghye, com també la seva germana gran, de petites van patir la violència física del seu pare, brusc i autoritari: La Yeonghye tenia quatre anys menys. Les dues germanes havien crescut sense barallar-se. Des de petita, quan rebien l’una rere l’altra una bufetada del seu pare, ella protegia la Yeonghye i sempre sentia una responsabilitat gairebé maternal.(...) [El pare] Havia participat en la guerra del Vietnam i se sentia orgullós d’haver rebut una condecoració militar, i un cop casada, tot i que el marit no la colpeja, es confabula amb la família, i també exerceix un altre tipus de violència menys evident, però tanmateix igual de perversa, des del moment que ella, a partir d'un estrany somni, decideix deixar de menjar carn i, fins i tot, es desfà de qualsevol objecte que fos confeccionat amb la pell d'algun animal, sense acceptar que cap tipus d'aliment que no sigui de caràcter vegetal entri a casa, i així arribarà a patir també la violència social: 

Ningú no deia res, però semblava clar que tothom es preparava per renyar-la.

(...)

Un cop passada la sorpresa o la perplexitat, sentia que detestava la meva dona

(...)

No tenia sabates de vestir perquè havia llençat tots els productes de pell. 

Colpida per la violència d'un sopar familiar en què tothom s'entesta a forçar-la a menjar carn, arriba a lesionar-se i és el cunyat qui en una primer moment aconsegueix tallar l'hemorràgia i en un taxi la porta a l'hospital. No trigarem a saber que aquest home se sent atret sexualment per ella:

Tot el que hi havia al taxi feia olor de la sang de la cunyada una tarda d’estiu, l’amenaçava, li provocava nàusees, i l’ofegava.

(...)

Pensava que el fet que la sang de les seves venes li hagués tacat la camisa blanca, abans d’assecar-se i agafar un color marró, podia ser un indici xocant i inexplicable del destí. 

(...)

Semblava una persona normal. “No, en realitat és una persona normal”, va pensar, “el boig sóc jo”

A grans trets, la història es precipita; el marit l'abandona, el cunyat, un artista visual, cerca la manera de tenir relacions amb ella, la germana descobreix una història força sòrdida que la porta a recloure la Yeonghye en un sanatori mental i a ella a deixar totalment d'ingerir cap tipus d'aliment.

“On va començar el problema?” (...) “Com va començar tot allò? O més ben dit, quan va començar a enfonsar-se tot plegat?” 

(...)

Sempre havia estat una persona callada, però després d’allò va ser impossible comunicar-s’hi.

(...)

El dia que va portar la Yeonghye a aquest hospital per primera vegada.... Era una tarda clara al començament de l’hivern. 

Per descomptat que tots els fets van evolucionant fins a un final que segur no és el que us esteu imaginant i que us convido a descobrir llegint la novel·la:

No podia ser, que el que desitjava la Yeonghye des del començament fos la mort?

(...)

El teu propi cos és l’únic a qui pots fer mal. És l’únic amb el que pots fer el que vulguis. Però no t’ho permeten, això tampoc. 

Els Chironi, segona part

Amb el final de Estirpe, havíem deixat la família Chironi, en un moment clau, i quan tot semblava que s'esfondrava i que la nissaga s'extingia gairebé abans de començar, apareix un nou membre, un noi  que farà que tot recomenci. Així "El tiempo de en medio", la segona part de la trilogia de los Chironi, de Marcello Fois, es centra en la història d'aquest nou vingut que no és altre que Vincenzo, el fill de'n Luigi Hippolito, que va morir a la guerra, i del qui ningú no en tenia notícia.

Vincenzo descendía de los Chironi en todos los sentidos, a pesar de ser quizá demasiado alto, más alto que su padre, Luigi Hippolito

El mateix que el seu avi, Michele Ángelo Chironi ,en Vincenzo s'havia criat en un orfenat:

En los años de orfanato se ganó la reputación de niño sagaz primero, de chico sagaz después (…) Todos esperaban de él que sintiera la llamada, se esperaba de él que acabara tomando el hábito.
(...)
Cuando cumplió los diez años, el rector del orfanato de Trieste lo hizo llamar para comunicarle la existencia de un documento, una carta y una pequeña asignación económica.

Ignorant el tomb que el destí té previst per les seves vides, trobem un ancià i pensarós Michele Ángelo, que va consumint els darrers anys de la seva vida, apartat de tot i de tothom, només recordant i enyorant la seva Mercede; i la seva filla Marianna, que en té cura d'ell, després d'haver patit una dissortada història i el terrible dolor de perdre la seva família. No saben que a la porta de casa seva es troba el seu net i nebot, que indecís s'allunya i retorna fins a la casa que li han dit que és de la seva família i que en trobarà acolliment:

Michele Ángelo Chironi madrugó mucho. Era el día de su septuagésimo segundo cumpleaños y el cielo estaba oscuro. 

(...)

Había adquirido la costumbre de dormir en el lado que ocupaba su mujer Mercede antes de que ella tomara la decisión de desaparecer.

(...)
Para Marianna el olvido significaría que lo desconocido se tragara toda aquella parte de su vida que había sido real
(...)

Vincenzo permanece un tiempo interminable frente a la puerta. Ahora que ha alcanzado la meta no sabe qué hacer. 

(...)

Y Vincenzo pone rumbo al campo para volver exactamente por donde ha venido, solo que esta vez busca la ausencia escabulléndose entre las paredes de los callejones.

No hi ha cap dubte que en Vincenzo és un Chironi, perquè és una còpia exacta del seu desaparegut pare, i després de la primera i raonable sorpresa, comencen les confidències:

Y cuenta que es el hijo sietemesino de un oficial sardo y de una campesina friulana que se encontraron y se amaron. (…) Michele Ángelo se conmueve al sentir que se está escuchando a sí mismo en todos los aspectos.

(...)

El hombre tiene mucho que contar, pero por el momento se limita a decir que tras varios días de camino logró embarcar en una nave que cubría el trayecto entre Livorno y Terranova u Olbia, como fuera que se llamara.

Aviat en Vincenzo es guanya l'estimació de la família. Marianna veu despertar el seu truncat instint maternal, mentre que Michele es veu reflectit en el seu net i es renoven en ell les esperances que la farga torni a funcionar:

Él y su abuelo tienen en común que no sienten la necesidad de insistir en lo que queda claro desde el primer momento

Sent la crida de la carn, s'enamora profundament de la Cecília. Serà una relació, que com totes les de la família Chironi no està lliure de dolor, renúncies i patiment:

A pesar de que ya superaba los treinta años no se podía decir que Vincenzo Chironi fuera un hombre experimentado en mujeres.
(...)
Cuando Cecilia y Vincenzo hicieron el amor por primera vez fue como cuando un campesino o un pastor miran al cielo para saber si va a llover poniendo en juego todo aquello que han aprendido a lo largo de su vida y sin fiarse de nada más que de sus sentidos.

I així, entre entrebancs i esperances a voltes frustrades, arribem al final d'aquesta segona part de la trilogia. Un final que, com és natural, no comentaré per deixar-vos intacta la satisfacció de descobrir-lo si us decidiu a llegir-lo:

Cada cual alimenta sus propios fantasmas, y los llama de diferentes maneras. Recuerdos, en ocasiones. Los llama pensamientos fugaces, cosas que de pronto regresan a la mente sin que nuestra mente haya podido hacer nada para filtrarlos. 
(...)

Michele Ángelo Chironi, el iniciador de la estirpe junto con Mercede murió el 24 de abril de 1967. Tenia 101 años.