El cercle màgic

Fa ja uns anys, a l'oficina de la Caixa Catalunya que hi havia prop de casa, em van fer obsequi d'una petita col·lecció d'obres de literatura catalana. Desconec el criteri per fer la selecció i a més, val a dir que malgrat que l'enquadernació, com es pot veure a la fotografia, volia aparentar una certa qualitat, l'interior, que és el que en realitat interessa, no està gens cuidat, amb una impressió força deficient. 

Bé, tot plegat, detalls. En el moment que vaig rebre l'obsequi, els llibres es van quedar en un prestatge i ha estat aquests dies de forçada reclusió que m'he decidit a donar-los una oportunitat. Algun títol ja l'havia llegit, uns altres (pocs) no han despertat el meu interès, i així he arribat als que ara m'ocupen:  El cercle màgic I i II de'n Joan Puig i Ferreter.

Possiblement el primer que cal tenir en compte és la data en què es va escriure, el 1947, on tot sembla indicar que els temes que tenien més èxit eren els de les complexes relacions parentals sempre ben embolcallats amb forts tints de drama.

Els protagonistes:

La Tia Rosalia germana de la Teresa, viu amb la família, i tot i que és soltera, des del primer dia s'hi ha entossudit en no resultar cap càrrec econòmic per la família, i és així que ella guanya els seus diners cosint i brodant, a més d'ajudar en el manteniment de la llar i la cura dels petits:

Florida de carns, tenia uns ulls rodons, dels més grans que hi hagin.

(...)

Era desficiosa de mena (...) De vegades pensava en l’amor. Quina faç tenia l’amor? Ella el coneixia? (...) Tenia escrúpols de confessar el seu amor, però el delatava a gratcient. I ni així el vicari es donava per entès.

(...)

Durant anys la soledat de Rosalia s’omplí d’aquest amor inaccessible. (Vers un capellà de la parròquia que mai no la va correspondre) 

La Teresa. La mestressa, casada amb en Joan, garrepa i malcarada, és la germana gran de la Rosalia:

Apedaçava. En sabia d’apedaçar! (...) Per ella els gaudis corporals no existien. Persona menys voluptuosa que ella, hom no la trobaria arreu del món. (...) La seva joia era produïda només per l’aconseguiment dels seus propòsits i tots els seus propòsits convergien en un: El sant estalvi.

(...)

Tenia el do de molestar, com aquell que no hi toca, amb la impertinència de l’ullet mig clos, rioler, i amb la paraula reticent. Poques paraules, sovint mitjos mots, però feridors. En ella podia tant l’hàbit de ferir, encara que només fos per joc, o per instint, que, sovint, fins i tot quan volia ser amable molestava.

En Joan, mai no ha treballat, la hisenda que hauria d'administrar, es va deteriorant, mentre que ell es va carregant de deutes i capficat només en cercar els favors de la filla de la seva antiga amant:

Ingenu, que ratllava a la candorositat, ja es veia la riquesa del seu germà a la butxaca. 

En Janet, el fill hereu de la casa:

Era un minyó d’uns deu a dotze anys, tot aplicat i meditatiu. Tenia el do precoç i trist de fixar-se en les coses. (...) Ell sabia una mica de geografia.(...) El seu somni era veure món.

Els nois del carrer, eren els nois pobres. Ell havia anat a l’enterrament al costat de son pare.

(...)

Tenia fama de valent entre els seus companys. Era d’una cega i absurda temeritat quan a l’acció. (...) Era d’un amor propi exasperant!

L’oncle Hipòlit d’Amèrica (El germà gran) que ha retornat d'una llarga estada a Amèrica i per aquesta raó la família i també la resta dels conciutadans el pressuposen ric:

S’eixugava els ulls entelats i parlava poc per no trair la seva emoció.

(...)

Les hores sonen amb el mateix so de quan feia vent; i han passat trenta anys i he tornat a una casa que ja no és la meva.

(...)

La seva desgràcia era haver tornat i l’única salvació fugir. 

I la història? Complicada, enrevessada, plena de mentides i interessos, quan l'oncle Hipòlit, el que per llei li correspondria l'heretat de la casa, torna del que aleshores es deia "fer les amèriques", amagant que arriba malalt i arruïnat, cercant passar els seus darrers dies en companyia de l'única família que té i confiant que en tindran cura d'ell, tot i que quan va marxar ho va fer sense recordar-se mai d'ells.

Teresa, la cunyada, es malfia d'ell; la tia Rosalia sospesa la possibilitat de casar-se amb un home ric que encara fa un cert goig; Joan confia en què amb la fortuna del germà eixugarà els seus deutes i li facilitarà l'acostament a la jove que desitja, i el nebot, el petit Janet, només espera de l'oncle que li narri les seves aventures que somnia en repetir ell quan sigui gran mentre observa amb mirada crítica, el comportament dels pares.

L’odi que Teresa sentia pel seu cunyat, ja abans de conèixer-lo, i més quan arribà amb aquella cara llastimosa, i després, quan se sentí obligada malgrat ella a fingir simpatia, l’havia feta clarivident. 

(...)

La mare sempre deia mal d’algú. Era una dona que veia la humanitat amb poca simpatia. Son pare era més benvolent.

(...)

El fet que son pare parlés tot sol, sempre havia impressionat a Janet. De vegades entrava a la cambra, i el trobava amunt i avall monologant.

Tots plegats es van envoltant en un cercle de retrets i mentides que, com és de suposar no tindrà un bon final.

Hipòlit defallia per moments. Amb quatre mots havia creat un cercle màgic dintre del qual no li era possible d’entrar. Era com un bruixot taciturn i irònic, sense fe ni alegria, qui abranda les il·lusions dels altres i es guarda el desencant per a ell.

(...)

Era el seu estat d’indiferència total, absoluta. El poble, els parents, les idees, no existien per a ell. (...)

S’havia entortolligat amb el seu propi embolic, hi estava més pres que ningú.

(...)

Vora del minyó no se setia jutjat. El pur amor, la pura tendresa de l’infant li arrencaren la confessió que no havia pogut fer a ningú.

(...)

Fou així que el cercle traçat per Hipòlit en un moment de desesperació, no s’acabà de rompre del tot amb la seva mort.