Sis nits d'agost

L'onze d’agost de 2007 ens colpia la notícia que havien trobat el cos sense vida de Lluis Maria Xirinacs a Ogassa. En els primers moments, amb la confusió lògica les noticies eren contradictòries i força confuses. Què hi feia a Ogassa? Havia patit un accident de muntanya? Poc a poc va anar agafant cos que havia anat voluntàriament a deixar-se morir. Això es podia considerar un suïcidi? Havia atemptat conscientment sobre la seva vida? Estava malalt?.. A "Sis nits d’agost" de'n Jordi Lara, semblava que donaria resposta a aquestes preguntes, o si més no, ens aclariria els motius que van dur un home de pau a prendre una decisió com aquesta. I és que de bon començament, l'autor també es pregunta:

¿Com havia mort Xirinacs? I sobretot, ¿per què?

I a continuació fa una semblança del personatge que va ser; dels seus inicis, dels desenganys, de la seva determinació, que va demostrar a bastament al llarg de la seva vida...:

Xirinacs ja li havia confiat que volia escollir el dia, el lloc i la manera de morir, la data exacta l’hi faria saber un mes abans.
(...)

Als cinquanta-vuit anys Xirinacs s’havia enamorat prou per voler capgirar un model de vida que semblava vitalici. (...) El pragmatisme es va acabar imposant: ella volia tenir fills i no veia en Lluis fent de pare, ni el volia apartar de la seva vocació pública ni el volia compartir amb tothom.
(...)
El 1990 va emprendre l’aventura d’enamorar-se i viure sol, sortir del sacerdoci. (...) Per fi, als cinquanta-vuit anys, s’havia retrobat amb una part fonamental d’ell mateix.

Destaco una frase en la que gairebé em sento assenyalada: No sempre el món el va entendre i no sempre es va saber fer entendre. I és que, certament, en el meu cas, no el vaig acabar mai d'entendre, o potser fora més cert dir que no vaig entendre la seva filosofia quan en ser senador va decidir, com a protesta, que quan la resta seia ell s'aixecava i romania dret. De fet, ho recordo vagament però el cert és que em semblava un gest inútil. Molt diferent consideració eren les seves llargues jornades quan s'asseia davant la presó Model malgrat els intents que es van fer per part de diferents estaments per fer-lo fora. Em consta, perquè així m'ho ha manifestat almenys una persona que va ser detinguda per fer objecció de consciència i negar-se a fer la mili, que quan el traslladaven en un furgó, veure'l allà al davant assegut el va donar força.

Sigui com sigui, vaig assistir commoguda a la cerimònia del seu comiat a Santa Maria del Mar i, cosa insòlita en mi, també em vaig arribar a retre-li homenatge davant el seu fèretre, tot i que considerava i segueixo pensant que a ell tot aquest diguem-ne muntatge no li hauria plagut.

El secret o el misteri dels seus darrers dies, se'l va endur amb ell, es poden fer especulacions, però la veritat només ell la sabia i les interpretacions que fa l'autor, queden només en suposicions.
Em va sorprendre el tractament que es va donar a les seves despulles, però, tal com diu l'autor, es fa estrany que tenint en compte que algú que tant acuradament ho havia planejat tot, que fins i tot havia deixat una mena de testament, no deixés cap instrucció al respecte:

Després d’haver-ho deixat tot escrit, no era pas un descuit innocent que no hagués apuntat ni una línia sobre què calia fer amb les seves despulles.

I acabo aquestes reflexions, gairebé com les he començades, i és que de les diverses versions que es van donar a la seva mort ni tan sols aquest llibre aclareix res. Però això també crec que només pertany a la seva privacitat i, com no podria ser d'altra manera, respecto:

Es va publicar que s'havia penjat d’un arbre, que havia pres unes pastilles, que patia una depressió o volia enllestir el calvari d’una malaltia terminal. (...) El cert és que aquella mort va incomodar uns i altres, gent de fe, gats vells de la política, escaldats de tot, partidaris i detractors del fet nacional.

També en parla: Fragments personals