Mort de dama

Una re-lectura en temps de confinament forçat, d'un clàssic de la literatura catalana. "Mort de dama" de'n  Llorenç Villalonga, que en la introducció sembla aclarir el què l'autor ha pretès amb el relat:

No hem volgut fer precisament una novel·la. (...) hem volgut anotar, a la llum suau de l’humorisme, alguns mínims motius de viure...

El títol és ben explícit: Dona Obdúlia una dama mallorquina, amb un títol nobiliari que només serveix per presumir davant unes amistats algunes de les quals tan "tronades" com ella,  acaba de morir. A l'entorn de la seva habitació, es troben totes les personalitats que han acudit, com és costum, en saber que el final s'acosta. Comenten, critiquen, recorden, pul·lulen, es fan notar... 

Dona Obdúlia Montcada acaba de morir. La baronessa de Bearn està arruïnada.

(...)

Des que Dona Obdúlia, després d’haver combregat, declarà oficialment que es moria, tenia la casa plena de moltes persones elegants i no poques que no ho eren. Aquelles vetllades resultaven més agradables que els tes del casino. 

Però l'autor ha començat pel final i poc a poc anirem coneixent a la decadent dama i la no menys decadent societat en què es va moure. Des del moment que reconeix que s'acosta la mort, sense moure's del llit, dona Obdúlia, passa revista al que ha estat la seva vida, recorda els admiradors que en el seu moment va tenir, mentre encara podia lluir alguna joia i passejar la seva vanitat entre el servei, i es referma en les seves conviccions:

Aquell dia Dona Obdúlia Montcada, viuda de Bearn, comprengué que es moria. (...) Comprenia també Dona Obdúlia que el món es dividia en dos grups molt grans; el de les persones sensates, que pensen com ella, i el dels pertorbats, que opinen d’una altra manera.

(...)

Dona Obdúlia vivia la seva època i tenia la intuïció de l’instant present.

(...)

Des del moment que la vella dama es convencé que es moria, ella, tan maniosa abans, amb tanta por a la mort, es negà a seguir cap tractament, desdenyant les drogues inútils dels dos metges, que es mantingueren en la més filosòfica neutralitat.

Tot i que la protagonista indiscutible és la difunta, trobem un altre personatge que copsarà també en bona part l'interès de l'autor i que no és altra que Aína Cohen, pretesament poetessa, no massa brillant intel·lectualment, però molt admirada per una part del públic local. Ella és una mena de contrapunt de Dona Obdúlia: 

En els seus començaments la poetessa rimava en castellà. Anys després, ja llançada per Dona Obdúlia, va entrar a “Bé hem dinat”, on aprengué a fer sonets als ametllers en flor.

La seva glòria era comparable a la de certs reis salvatges que es veuen obligats a seure sempre al tron, en actitud hieràtica, sense bellugar-se. Vivia en una constant repressió. (...) Havia de vestir amb serietat.

(...)

L’illa l’havia encasellada i ja no es mouria de la casella: el seu destí, tràgic com el d’un grec antic, era rebentar escrivint floretes i parlant de vestits de pagesa.

Però retorno a dona Obdúllia i en aquest cas referida als funerals:

A províncies, les ocasions de manifestar l’opulència són escasses. (...) La categoria d’un personatge sols es patentitza en la mort o les malalties, i a la inversa, malalties i mort acaben per donar categoria si les coses es fan com és degut. 

(...)

Dona Obdúlia no hi mancava mai. Els funerals eren quasi l’únic que es conservava del seu temps, afirmant l’existència de les famílies aristocràtiques.

Conseqüentment: Les hores que no estava adormissada fantasiejava sobre el seu enterrament, que prometia veure’s lluïdíssim. Quaranta anys enrere, el del seu marit fou una apoteosi.

Les escasses pertinences de valor i la casa que encara conserva són motiu de desig entre algun parent més o menys llunyà i la minyona que l'atén amb hipòcrita sol·licitud, però ella, que va prometent a tort i a dret qui l'heretarà, contra tot pronòstic acaba deixant-ho a una neboda que ha viscut fora de les normes rígides de la societat de la illa, una vida de cupletista "poc virtuosa":

Dies abans havia canviat el testament. 
(...)

No tinc més neboda pròpia que Na Violeta de Palma (Cupletista), i ella és sa meva hereva. Li encoman que faci bondat: ara que serà rica, que no faça més sa loca, perquè ja s’ha divertit prou. (...) Li encoman, sobretot, que propagui sa devoció al beat Joan de Montcada, que és un sant dels meus. Misses, no me’n deix cap. (...) Un bon funeral, i ja basta.

I així, deixa a tothom amb un pam de nas i jo acabo una lectura entretinguda.