Memòria dels morts

"Memòria dels morts" – Teresa Pàmies

Incomprensiblement aquest ha estat el primer llibre que llegeixo d'aquesta autora, però val a dir que reincidiré i no trigaré gaire perquè m'ha resultat  molt interessant.

Som al 1979, la protagonista, que podria ser la mateixa Teresa Pàmies, després d'un llarg exili, fa una visita al seu poble natal de Balaguer on ha de resoldre unes gestions relacionades amb la casa familiar, tancada de fa temps i on té un encontre impossible, amb la seva mare difunta víctima d'un confús accident al 1941, amb la que manté una conversa.

De tota manera, la mare no respon a cap de les preguntes que li fa, i pràcticament es limita a explicar la seva història.

Volen creure que ens estimaren i a força d’insistir-hi acaben convençuts d’haver-nos estimat. Un cop assolit aquest convenciment es queden tranquils, se senten més bons, més humans, més decents...

(...)

Els vius ignoren que, als morts, no se'ls pot enganyar (...) Els morts tenim paciència i no som malpensats. En definitiva, i com anirà repetint la Teresa més d'un cop al llarg del relat, els morts no tenen fred ni calor, ni set ni gana, això sí: només tenen memòria.

Ja he dit que l'encontre amb la mare morta és evidentment impossible i que la Teresa Pàmies utilitza aquest recurs per passar revista a la seva vida. Per mi ha estat inevitable pensar en la meva mare: Un càncer se la va endur massa jove, i a hores d'ara jo també sóc força més gran que ella, per tant, quina seria la conversa si ens poguéssim trobar? És un pensament totalment absurd, però de vegades, llegir segons quines històries té aquestes coses:

Jo havia viscut més anys i, per consegüent, havia acumulat més records que ella. El cervell és un bagul dintre del qual hi entafores bocins de vida viscuda. No te’n pots desfer perquè són parts de tu mateixa i ho vols guardar, àdhuc en el desordre. 
(...)
La mare es va perdre molts invents i meravelles en deixar aquest món el cinc de juny de mil nou-cents quaranta-ú. 

La vida de la mare, com la de tantes altres dones de la seva època, no va ser pas fàcil. No sabem si quan es va casar, contràriament al seu marit, ella estava enamorada: Amb trenta anys aleshores, ja era molt gran per pretendre un matrimoni per amor i era quelcom força freqüent que un home que enviudava, cercava una altra esposa perquè tingues cura de la casa i d'ell. I ja no diem si tenia fills.

A la meva mare la van casar quan tenia trenta anys i aleshores començà de veritat la seva vida de dona. L’home que la va buscar era un vidu jove i desconsolat perquè seguia enamorat de la difunta esposa.

En el que es refereix a la situació política del moment, però més concretament de la que li va tocar viure, en parla amb una certa amargor i, segons el meu parer, amb un punt de violència:

De bona fe n’estàvem carregats tots, vull dir, nosaltres, els que vam perdre. Tinguérem el poder i no ens en vam servir per destruir els que, més tard, maldaran per destruir-nos. Potser és aquesta la nostra superioritat.

El llibre acaba amb tres cartes que intercanvia amb la seva amiga d'infantesa, Magda i en dues de les quals podríem dir que s'actualitzen les respectives informacions. A la darrera, potser la més interessant, que escriu passat un any, l'autora remet al tema de la seva obra i que no és altra que servar la memòria dels morts.

La memòria dels morts es manifesta sense gesticulacions, sense interpretacions. Es projecta amb una precisió asèptica.