Aterratge

D'entrada pensem que ens trobem amb el relat d'un accident d'aviació que sortosament no ha ocasionat víctimes.

Però, per si això no fos prou, hi ha molt més en tot plegat.

Va ser un accident, però enguany s'ha convertit en una atracció turística que visiten les restes de l'avió. Lamentable? Segons jo, molt i és que:

Un avió que no vola no és un avió, és una obra d’art. 

Els passatgers hi diuen la seva:

Mira que acabar-se el món quan començava a refer-me.

(...)

Si es confirma que no som davant la fi del món sinó d’un simulacre, crec que buscaré un pis nou. Una casa pròpia. Em cal un terrat amb el cel per sostre.

I l'escriptora també hi intervé:

No puc seguir narrant la seva peripècia a la meva manera.

Li cediré la paraula.

Però veiem la narració del vertader protagonista de tot plegat: El Pilot:

Em vaig fer pilot militar perquè el meu pare, que havia estat pilot durant la Segona Guerra Mundial, em va introduir al món de l’aviació des de ben jove.

(...)

No vaig prendre la decisió de ser  pilot militar: sempre vaig donar per fet que ho seria. 

(...)

Vaig arribar a Islàndia el juny del 1973, per fer de tinent de Marina a la base aèria i naval de Keflavik. Tenia vint-i-cinc anys.

(...)

Jo m’havia format com a pilot d’avió i durant dos anys havia fet d’instructor de vol al centre de comandament de Meridian, Mississipí. 

(...)

La navegació és responsabilitat del pilot, tot i que el copilot l’ha d’assistir tant om calgui.  

(...)

L’accident em va afectar de diverses maneres. Just després, vaig estar molt agraït que ningú hagués resultat ferit greu. 

(...)

Em va alleujar que l’informe d’investigació d’accidents exonerés la tripulació de qualsevol errada, i em vaig sentir molt satisfet quan l’exèrcit em va atorgar una medalla per haver tret el màxim partit d’una mala confluència de circumstancies aeronàutiques. 

I l'accident:

Un descens sense visibilitat ni motors en un terreny muntanyós no és una experiència que recomani a ningú, el desenllaç tràgic és massa probable.

(...)

Cada accident sembla excepcional quan n’ets el protagonista. S’han estavellat més avions militars americans a Islàndia que a qualsevol altre lloc del planeta.

I el que es va acabar convertint en una "atracció" turística:

Els tècnics van recuperar motors, ràdios, instruments i seients, però van deixar allà el fuselatge de la nau, amb l’excusa que era irreparable. 

(...)

L’esquelet del C-117D ha servit com a magatzem d’un pagès, com a pràctica de blanc de caçadors, com a escenari d’anuncis, videoclips i pel·lícules. Com a lloc on replegar-me per poder tornar a volar. 

I reprenc les observacions de l'escriptora. Ella també té la seva pròpia història. Veient-me un petit tast:

M’havia aprimat, menjava per inèrcia i vivia per inèrcia.

(...)

El dolor no se supera i dels dolors no se’n surt reforçat ni millor. Potser ni tan sols se’n surt.

(...)

El virus que ho ha capgirat tot no es rendeix ni ara que ja hi ha vacunes. Ens hem acostumat a mascaretes, protocols, normes absurdes. 

Només són núvols

I fins aquí:

Vegem-nos abans que ens morim, ens diem amb coneguts llunyans com si fos una exageració. I ens creiem que estem exagerant. I riem.

(...)

És incert el futur:¿qui sap què passarà? Però també és incert el passat: ¿qui sap què va passar? Ho apunta un professor apòcrif creat per un poeta. Qui sap què passarà, què va passar. Qui sap què passa. 

 

 

Aterratge

Eva Piquer

155 pàgines