De bon començament ja ens trobem que l'autor ens convida a endinsar-nos en una petita història sense història, la qual cosa, almenys a mi, m'ha deixat perplexa. Però seguirem fent costat als protagonistes que ens contaran, o tractaran de fer-nos entendre, els canvis d'un món que malden perquè sigui seu i, possiblement, també el nostre. Això també és immigració:
En Hakeem va arribar a
Sudanell com tant d’altres immigrants, dins d’una massa anònima.
(...)
A poc a poc, en Juli i la
Carmeta van agafar afecte i confiança a en Hakeem. En Juli , quan hi havia
alguna feina que no era gaire complicada, li deixava portar el tractor.
(...)
Van marxar sense deixar rastre
i no n’he sabut res més. I mira’m ara, és com si mai no hagués vingut ningú.
El narrador:
Sóc a Alcarràs, vaig a peu camí
del riu i a mi ningú no em fa cap foto. (...) Sóc un estrany, de vegades només
cal desplaçar-se uns mil·límetres del centre per caure a les antípodes.
(...)
Els Mossos em demanen la
documentació i els immigrants es pensen que sóc policia.
(...)
Cap dels homes que passen els dies per aquí sense
pena ni glòria no ha treballat dos dies seguits.
Unes frases poètiques amb un contingut molt concret per referir-se a la creixent immigració:
Com en molts pobles que va
construir el franquisme, les cases són clòniques.
(...)
Els habitants de Mequinensa no
són els mateixos, els peixos del riu tampoc. Van tallar un riu, van canviar de
lloc un poble, van canviar la gent i també els peixos.
(...)
El poble, sense saber com,
s’havia convertit en Àfrica.
(...)
Els sud-americans poden tenir
la doble nacionalitat, però els africans no. Això és una injustícia.
I com evolucionen els pobles amb l'arribada massiva i canviant de la immigració? També en Francesc té paraules poètiques per comentar-ho. Veieu:
De tot plegat, no en queda
gran cosa, tota aquesta part ha estat ocupada pels immigrants que han arribat
any rere any, primer els marroquins i dues temporades més tard els algerians.
(...) Quan un paller cau es desfà com si demanés perdó per haver-se construït.
(...)
Els que encara malviuen aquí
hi romanen com animals desorientats, no saben com han arribat fins aquí, no
saben on són i tampoc no saben on anar.
(...)
Una onada d’immigrants se
superposa a l’anterior, l’amaga i finalment la sepulta.
Recullo un seguit de reflexions d'un professor. Notareu que a més que m'estenc de manera considerable en el recull, (no ho he pogut evitar, encara em sento mestra) es tracta d'un tema que enguany s'ha convertit en motiu de converses, excuses, propòsits... solucions? Cap ni una:
Que els alumnes vinguin i se’n
tornin passa amb alguns alumnes xinesos o marroquins, però no amb la freqüència
dels gambians.
(...)
Els bolígrafs es gasten les
llibretes arriben a la darrera pàgina i la vida continua. (...) Hi ha dies que
després de passar sis o set hores amb nens que venen d’arreu del món m’he
sentit sol.
(...)
Cada dia, cada setmana amb
ells, això ha fet que jo també fos un altre a l’aula d’acollida. Hores i hores
amb alumnes que no t’entenen. Per a la resta d’alumnes del col·legi, jo no sóc
un professor normal, sóc el professor dels immigrants.
(...)
Amb els xinesos tot és
complicat. La llunyania de la llengua s’afegeix a la distància del grup i
a la timidesa personal. I a la meva ignorància total i absoluta del xinès, és
clar.
(...)
¿Com es pot demanar que un
alumne que acaba d’arribar aprengui a parlar o a llegir si té tanta por que no
pot ni mirar-te als ulls? (...) ¿Com es pot fer riure un nen xinès?
(...)
Els alumnes que arriben amb
setze anys i sense saber la llegua ho tenen molt magre, no hi ha temps material
per aprendre una altra llengua, per arribar al nivell suficient per
incorporar-se a l’aula i per obtenir el graduat... El graduat és el passaport,
és el Passaport i sense el graduat hi ha una primera part del tracte que no es
compleix.
I arriba el lament de la desolació de l'abandó:
Cada passa en una casa buida
sona com un interrogant que et demana tots els què, els on i els com. Els perquès
ja no els pregunta, no els sabria contestar.
(...)
La casa es mou i aprova o
desaprova els canvis que s’hi fan. Es mou independentment d’aquells que l’habiten,
d’aquells que l’envolten, d’aquells que hi passen.
(...)
Els mobles i les bicicletes es
malmeten de la mateixa manera que ho fan els pisos i les cases aparellades que
ningú no ocupa.
He mirat de recórrer tots els pobles que he pogut, que és com recórrer sempre el mateix poble, el mateix carrer.
(...)
Escriure era com intentar descriure un núvol que canvia de forma fins que desapareix, i aleshores el que has escrit, ¿quina importància té? Tampoc no en té tanta, de tot el que podem escriure, al cap i a la fi, ¿què és el que en té?.
Brutalment definitiu.
I encara afegiria i del viscut tampoc en resta cap importància... O sí?
La pell de la
frontera
Francesc Serés
309 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada