Fum d'estampa

Collblanc, Barcelona... Anys 50. Postguerra, o com solia dir la meva mare: Misèria.

Aquest és l'escenari que ens presenta Catalina, l'autora de la mà de "La Brígida". Un escenari que no m'és aliè perquè la mare també s'havia pintat més d'un cop la costura de les mitges que no tenia:

La Brígida (...) es pintés amb llapis de les celles una ratlla negra de dalt a baix de la part posterior de les cames, des de l’alçada del genoll fins al taló, fent-la coincidir exactament amb el tou de la cama, per imitar la costura que imperava en la moda de les mitges que no portava.

2013 Barcelona
La font de la Plaça del Padró

El germà de la Brígida, té el malnom de "pincha olivas" pel seu gust per rossegar olives que acostuma a dur entaforades a les butxaques dels bruts i esparracats pantalons:

El “pincha olivas” gaudia escoltant totes les sapiències del Manuel, el fascinava aquell home que li explicava les coses com ningú ho feia.

I ja hem presentat dos dels protagonistes d'aquesta història, però ja entendreu que n'hi ha molt més: l'escombriaire, la "secreta"...:

L’escombriaire s’havia convertit en un ritual diari i la canalla el seguia durant el trajecte per tota la llargada del carrer.

(...)

Un cotxe negre amb tres homes dintre els va fer aixecar del terra per deixar-lo passar. El van veure aturar-se davant la porta de l’escala del “pincha olivas”. Era estrany.

Que la policia s'interessés en qualsevol ciutadà sempre era motiu de neguit i alerta i més si la "visita" comportava haver de personar-se a comissaria o, com és el cas, perquè es tracta d'una aparent deserció del germà gran, a Capitania General: 

Al segon dia de la visita de la policia, pare i filla seguien les indicacions de l’inspector Cruz. Pujaven al tramvia 57 que anava en direcció a la Barceloneta i els portava davant de Capitania General.

(...)

Els dimarts la Brígida no treballava al matí (...) Cada dimarts el convertien en el dia i el torn del petit de la casa. Un cop net, li donava la roba que duria tota la setmana. Li pentinava els rinxols i esmorzaven asseguts l’un al costat de l’altre per parlar una estona.

Però el germà desaparegut, aparentment desertor, ha viscut una autèntica aventura i a hores d'ara resta amagat, totalment exhaust:

Heu patit un desmai. Heu vingut a la Catedral i preguntàveu per mossèn Francesc. (...) La congregació s’havia fundat l’any 1954, només feia dos anys, i s’ocupava de la sagristia de la Catedral, a més de col·laborar en els actes litúrgics i de pietat.

(...)

Camuflat de paisà fins a la cintura vaguejava sense rumb pels carrerons contigus a la Catedral. (...) Es passejaven per la seva memòria els anys adolescents, aquells temps no gaire remots en què, aliens a altres adversitats, els esforços per recuperar la pilota emergien com a protagonistes. 

(...)

Vestit de paisà, durant el trajecte de nit per arribar a la Catedral, va ocupar el cap rumiant l’estratègia a seguir.

I en aquesta trama d'autèntica novel·la negra, ens assabentem d'un assassinat i tota una enrevessada història difícil de resumir, però que en definitiva ha conduit a en Demetrio, que aquest és el nom del fugitiu, fins a un obscur personatge que l'ajudarà al mateix temps que la policia...:

La policia només havia saltat el mur dos cops durant tota la setmana. (...) El Demetrio seguia endavant amb el seu pla.

(...)

Tot plegat era ben estrany. 

(...)

Tot seguia igual, res no canviava dins aquella vida regalada de sibarita avorrit que li havia proporcionat el senyor Maizel. (...) Després dels quinze dies transcorreguts des del primer moment en què es van conèixer, calia avançar en la realitat d’una futura llibertat.

En general, es tracta d'una trama molt confosa, amb diferents connexions, que defujo de resumir, però hi ha un tema, un fil conductor de tot plegat que és el que a mi m'ha interessat especialment, i que em referia a l'inici: l'ambient miserable de la postguerra i molt en especial, als qui es consideraven del bàndol perdedor.

Una mostra punyent és la història de l'Albert, un jove que de manera recurrent detenien amb qualsevol motiu, real o inventat i el retenien tancat mentre era sotmès a tot tipus de maltractaments:

Durant el cap de setmana, l’Albert va ocupar una mena de calabós en solitari. (...) En el darrer arrest, i van permetre tornar a casa quan es va desmentir l’arribada de Franco a Barcelona, després d’etzibar-li uns dolorosos cops de peu per qualsevol part del cos. 

(...)

El van llançar al carrer com qui llença una bossa d’escombraries.

(...)

No és vida tenir sempre la por damunt per si et venen a buscar.

(...)

La sortida de presó de l’Albert havia estat demorada expressament per l’inspector Cruz. No tenia sentit la protecció del Caudillo quan mai s’havia anunciat la seva presència.

 

Fum d’estampa

Catalina Navarro-Pont

505 pàgines