La Malnada

Un començament dels que atrapen:

Treure’s de sobre el cos d’un mort no és gens fàcil.

Ho vaig descobrir als dotze anys, amb tot de sang rajant-me del nas i de la boca i les calcetes fetes un manyoc en un turmell.

Aquesta és la història de dues nenes; rebels, inconformistes, valentes, i molt més.

L'una, del que en algun temps es diria "de classe mitjana", l'altra, amb el malnom que li ha adjudicat aquesta mateixa gent que anomenava, ja es pot entendre tot: 

Li deien la Malnada i no agradava a ningú.

(...)

La Malnada caminava pels carrers del centre arrossegant les sandàlies gastades pels còdols del paviment. (...) La primera vegada que em va adreçar la paraula va ser quatre dies després d’aquell diumenge en què les nostres mirades havien lliscat una dins l’altra des de la barana de pedra del pont. 

(...)

D’una nena que encara no havia acabat ni la primària, els grans en parlaven com si fos una malaltia infecciosa, un tros de ferro rovellat, d’aquells que si et talles agafes el tètanus i et mors. (...) La seva mare no l’acompanyava mai.

Però qui ens relata la història? Doncs ni més ni menys la que frisa per ser companya d'aventures de la Malnada, la Francesca:

Encara que al pis nou només hi havia quatre habitacions, la mama no havia volgut renunciar a cap peça del mobiliari que teníem, per això ara viure dins d’aquell piset atapeït de mobles. estatuetes de llautó, paelles d’aram i marededeus de fusta, era com viure a ca l’antiquari. Però amb tot ben lluent i sense ni un borrissol de pols enlloc.

I quina era la raó que la Francesca cerqués la companyia de la Malnada?

Per una banda hi havia la vida tal com jo la coneixia i per l’altra tal com me l’ensenyava la Malnada.

(...)

Amb els Malnats no t’avorries mai.

(...)

A mi els nois em feien por. (...) La mare m’havia ensenyat a tenir-hi, de por. Deia que eren com animals i jo sempre pensava en el gos del pati del senyor Mísero,, vell, i amb aquells lladrucs roncs, que s’encanyava tot el dia amb la cadena intentant abraonar-se damunt de tothom que passava per arrencar-li el coll d’una queixalada. “Els nois se’t mengen viva, Francesca”, m’avisava la mama. 

Per poc que reflexionem serà fàcil adonar-nos que en determinades edats (i segons com a totes), pot resultar reconfortant sentir-se part d'alguna cosa, d'un grup, i en l'adolescència, molts cops, quan més rebel i insubmís més ens atraurà:

Era bonic sentir-se part d’alguna cosa, per més que fos una cosa caòtica, impetuosa i perillosa.

(...)

Les coses que m’explicava la Malnada eren senzilles i misterioses alhora, com la rotació dels planetes o la formació de les muntanyes, però revestides de la vergonya i la reticència dels grans, cosa que les feia prohibides i clandestines i justament per això interessants.

(...)

La Maddalena duia posada la desobediència d’amagat i tot. N’estava cofoia. (...) Per fora semblava irreprotxable i humil, però per dins cultivava una revolta en secret. 

(...)

Els mesos següents van passar molt de pressa i van ser l’estiu més feliç de la meva vida. 

L'amistat continua i s'eixampla cada cop amb actuacions més arriscades segons el punt de vista de la societat hipòcrita i conservadora:

Faltaven dos dies per Nadal i havia començat a nevar tant que semblava que la neu volgués esborrar les coses.

(...)

La missa del Gall era una cosa de grans que sempre m’havia estat negada. (...) Era una manera de mostrar-se a la ciutat, la missa del Gall. S’hi anava a mirar, a fer-se mirar i a malparlar de qui no hi era.

(...)

El capellà va parlar de la resurrecció dels cossos i la salvació de l’ànima, i jo pensava en la meva mare, que es despullava i es deixava abraçar i petonejar pel senyor Colombo, amb els llavis aspres recorrent-li les sínies. Pensava en la Maddalena i en com hauria volgut córrer a explicar-l’hi tot. Pensava en en Tiziano i en el somriure llefiscós que m’havia brindat a la porta de l’església.

I gairebé arribem al final, que no és altra cosa que una ampliació del començament. Recordeu, aquella nena de dotze anys sagnant, amb les calcetes fetes un manyoc i un mort? 

Doncs...:

En Tiziano estava sota l’ull del pont, amb el seu uniforme de pantalons ben planxats, camisa neta i abric amb insígnia lluent (...) La Maddalena tenia la mà suada, malgrat el fred, i respirava fort amb la boca ben oberta.

(...)

La por que em provocava en Tiziano provenia de tot el cos, era negra i viscosa, s’escampava fins a l’últim racó.

(...)

El que va ocórrer a partir d’aquell moment no ho vaig entendre. Va ser com les coses que passen en els somnis.

Grafit a Sabadell

El cos d’en Tiziano Colombo va ser localitzat un matí amb un cel tan carregat que semblava llana molla. (...) Rates i corbs se li havien menjat els ulls i la llengua, i la resta del cos era cobert de fang. Narius i orelles obturades.

 

La Malnada

Beatrice Salvioni

Traducció de Pau Vidal

288 pàgines