 |
| Grafit a Sabadell |
Les comptades ocasions en què a casa meva es comentava alguna cosa de la Guerra Civil, recordo molt que el meu pare, que escassament acostumava a participar d'aquests records, parlava amb menyspreu de les dones de la zona republicana a la que ell pertanyia, que van actuar com a milicianes.
Ell, que era molt masclista, no acceptava que les dones participessin de cap "activitat" de les que ell considerava pròpia d'homes, però en aquest cas, el que més m'havia copsar sempre era que, en situació de combat, les considerava com a més radicals, violentes i intolerants que els homes.
Mai no vaig saber si parlava amb fonament perquè havia conegut algun cas, però en llegir aquest llibre m'ha tornat a venir a la memòria aquells comentaris seus.
Però m'endinso en el relat en què, la protagonista/narradora és experta en psicologia especialitzada en la les actuacions i formes de matar en combat.
I la coneixem, en el moment que rememora com va conèixer el que seria l'amor de la seva vida i el pare, no reconegut, del seu fill:
La primera vegada que el vaig
veure, feia vint-i-cinc anys -va ser durant les maniobres del seu batalló al
Golan-, ja vaig saber que arribaria fins aquí si no el mataven abans.
(...)
M’havia posat guapa per ell,
m’havia pintat els llavis d’un color que gairebé no es notava, m’havia posat un
perfum juvenil i agradable, primaveral.
(...)
Érem al despatx del cap de
l’estat major, el mapa de l’Orient Mitjà ens observava, allà no hi entrava la
intimitat.
Recullo unes afirmacions que m'han deixat glaçada, no tant per llegir-les en una obra de ficció, sinó pensant que es tracta de veritats que s'estan reproduint dia a dia en determinats països i determinades situacions:
Un dels punts culminants del meu servei militar va ser el re-disseny de les simulacions de captivitats a les unitats d’elit.
(...)
L’objectiu de l’exèrcit és entrenar la majoria dels tous de manera que matin.
(...)
Disparar des d’un tanc no té res a veure amb fer foc a curta distància, com a la infanteria. (...) Quan no viem la cara de l’enemic, quan no l’ensumem, quan no pensem en la seva humanitat, és molt més fàcil. Des dels avions, els tancs i els canons gairebé no hi ha cap obstacle psicològic. Amb els míssils és facilíssim, pràcticament un videojoc.
(...)
El procés de matar, com també el fet de ser un blanc a eliminar, produeix una cicatriu profunda a la psique, llevat dels casos excepcionals que han nascut per ser combatents.
(...)
Totes les batalles d’Israel -combats, enfrontaments, accidents als entrenaments i atemptats terroristes- es repliquen a la meva consulta.
(...)
No pots ser un líder militar sense conduir individus a la mort.
I, deixant de banda moltes altres consideracions, totes en el mateix sentit, m'aturo un moment per recollir unes afirmacions que fan referència a la consciència:
La consciencia és un
dispositiu bastant senzill. Com més gran sigui la vostra autoritat, com més a
prop estigueu dels vostres soldats, més us obeiran i amb més eficàcia mataran.
(...) Si sou febles i dubteu, no us faran cas. (...) No n’hi ha prou amb donar
l’ordre de matar, heu d’alliberar els soldats dels càrrecs de consciència.
Després vindrà l’estat amb els ministres, la bandera, l’himne i tota la
parafernàlia per justificar que hagin matat. Sou els salvavides psicològics dels vostres sodats. Sense aquest
salvavides són simples assassins.
(...)
Vull que a l’hora de la
veritat, enmig de la batalla, quan s’ensorri el món que els envolta, recordin
el que els vaig dir, sense hipocresies ni falsedats, i sàpiguen matar.
(...)
Sense consciència no podria haver-hi societat humana -vaig dir-.
Ja he dit quina era la feina de la protagonista/narradora, en la qual era molt ben considerada, però les coses canvien, o es matisen quan es tracta del propi fill. Veiem:
Vaig acompanyar en Xaüli a l’oficina de reclutament amb alguns dels seus bons amics. (...) Jo estava orgullosa d’ell, d’haver-lo criat tota sola, així, obert i amb bon cor, i em preocupava el que li passaria.
(...)
Els primers dies de la instrucció bàsica, en Xaüli trucava gairebé cada vespre.
(...)
Hauria preferit que aprofités el temps lliure per descansar o anar a comprar alguna cosa a la cantina. (...) Fins que va deixar de trucar.
(...)
Es pot ser molt freda i professional, dura fins i tot, però quan es tracta del propi fill el qui té problemes, les coses canvien i és molt humà:
Em van venir al cap idees delirants sobre com ajudar-lo a fugir, imatges del mar i d’una barca al fons de la qual l’amagaria.
I és que:
¿Quin valor té tot el què has
après, em vaig preguntar, de què serveixen els anys que has passat a l’exèrcit
si no saps com salvar el teu fill?
Adjunto l'enllaç a una interessant entrevista amb l'autor:
Victoriosa
Yishai Sarid
Traduït per Roser
Lluch
245 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada