Una relació perillosa

Us presento els protagonistes principals:

En Chirú és un jove estudiant de violí, mentre que l'Elionora és una actriu teatral en plena època de grans i molt merescuts èxits teatrals.

Han coincidit en un restaurant:

Al restaurant, compartint taula amb nosaltres, hi havia més gent, però només els recordo vagament, perquè el noi es va asseure davant meu i de seguida es va posar a xerrar, fent gala d’una naturalitat en les seves maneres que contrastava amb la seva joventut.  

Ell, un jove molt ansiós per triomfar pràcticament al preu que calgui; ella, escarmentada per una relació professional que va resultar desastrosa. 

Havien passat vuit anys des de l’ultima vegada que havia acceptat un alumne, i m’havia jurat a mi mateixa que no tornaria a fer-ho mai, però era exactament això el que el noi em demanava, tant si n’era conscient com si no. Volia que l’acompanyés, tot i que encara no sabia on anar.

S'estableix una relació desigual. Ella manté les distàncies, però s'hi esforça en fer-li veure les mancances, mentre que ell, tracta d'establir una intimitat, potser interessada, potser pretenent més vàlua íntima de la que en realitat pot oferir:

A la seva edat, jo ja feia sis mesos que me n’havia anat de casa, em pagava els estudis i ja havia portat el meu pare als tribunals.

(...)

Tinc trenta-vuit anys, mai no havia tingut tants recursos per oferir a un alumne. 

(...)

No aconseguia acostumar-me a l’adolescència amagada que portava al damunt i que de vegades se m’apareixia de sobte, amb el salt esporuguit d’una bestiola de bosc.

Mica en mica, va polint tant l'aspecte, com els hàbits del noi, alhora que ell sembla interessar-se de manera íntima en la relació i ella rememora aquella altra història amb en Nin, amb el seu final escruixidor, que tant l'ha marcat:

El vaig deixar davant de casa seva abans de l’hora de sopar, i me’n vaig endur el secret plaer d’aquella conversa fins a Roma, fins a la porta d’un home de l’existència del qual en Chirú no tenia ni la més remota idea.

(...)

El  primer va ser el de considerar un avantatge el fer que en Nin fos més gran que els altres alumnes: tenia disset anys.

(...)

El segon error va ser ignorar que no era ell qui m’havia triat. Vaig ser jo que li vaig dir: deixa’t acompanyar.

(...)

Hi ha ànimes que arrosseguen una esquerda secreta. (...) Al final de l’estiu, dues setmanes abans de l’inici del curs escolar, van trobar el cos d’en Nin penjat d’una corda al celler de la casa de pagès dels seus avis, lívid.

 No és doncs d'estranyar que aquest cop, sigui absolutament estricta amb la relació amb el jove Chirú:

Havia decidit quasi de seguida que el mestratge seria improvisat, i que s’adaptaria a les exigències a mesura que s’anessin presentant. 

(...)

Òbviament era molt ambiciós, i les expectatives que cultivava eren ben diferents. 

Malgrat que és conscient del desig que desperta en el jove, també ho és que aquest és un fet que el pot ajudar a madurar, sempre referint-se a aquesta estranya relació de mestratge empeltada de sentiments filials:

Jo sabia que tot, en el joc delicat que desplegava amb els alumnes, es basava en el desig, perquè el desig mateix era la condició indispensable per a l’aprenentatge.

(...)

La mare, l’amant i la mestra eren una tríada simbòlica que no podia perdre ni una sola peça.

I ja anem arribant al desenllaç. Un final pràcticament esperat des de les primeres línies del relat, però amb una lleugera sorpresa que m'estalvio de relatar:

Quan el sol va sortir era fred, blavós com un morat que s’hagués fet el cel, i jo vaig agafar el mòbil per veure l’hora. Va ser en aquell moment que em vaig adonar que des que havia arribat a Suècia no havia enviat cap missatge a en Chirú. 

(...)

Fos el que fos el que havia de fer amb ell en aquells tres dies, no seria fàcil. 

(...)

Al passadís sufocat per la moqueta i la llum artificial dels aplics el vaig veure com el que era en realitat: un noi de divuit anys espantat i desolat. 

Grafit a Sabadell

Qui és infeliç ho té tot per guanyar, perquè és des dels abismes que es pot somniar el cel. En canvi qui és feliç ho té tot per perdre. No em puc imaginar una infelicitat pitjor que la d’haver de defensar la felicitat cada dia.

(...)

L’enuig sempre té un nom, el dolor té les seves causes, però un pot ser infeliç sense saber ben bé el perquè. 

Una relació perillosa

Michela Murgia

Traducció de Mercè Ubach

252 pàgines