Dolor/Dolors...

No em puc ni imaginar el què ha de suposar viure en directe un atac terrorista, ja no penso en resultar ferida o que algú proper a tu hi surti. De mort ni en penso.

De manera suposo que inevitable, en llegir els primers paràgrafs d'aquesta història, m'ha tornat a venir el record de l'atemptat a Les Rambles de Barcelona, de l'aparent fugida dels terroristes pel Mercat de la Boqueria. 

De tot l'horror que es va patir i tota l'angoixa amb què ho vàrem seguir des de lluny, i ja ni m'hi puc acostar al que haurien de patir els qui es van trobar a prop.

Barcelona 2013
Mercat de la Boqueria

En aquest cas, la protagonista va patir de manera directa les conseqüències físiques d'un atac d'aquest tipus.

I sóc conscient que he parlat del tema físic perquè psíquicament entenc que ha de ser inenarrable: 

En Miqui li ha preguntat: “Recordes quin dia és avui?” (...) Perquè ella mai l’havia oblidat, i per tant no es tractava d’un record, sinó d’estar absolutament dins d’aquell instant incandescent, de la fractura cada vegada més evident.

(...)

Havia parit dos fills, però no havia reconegut el dolor quan se li havia revelat amb tota la seva força perforant-li el melic.

(...)

Feia exactament deu anys, quan la intensa ona expansiva de l’explosió de l’autobús que tenia al costat l’havia projectat del seu cotxe fins a fer-la estavellar damunt l’asfalt.

I, de manera inevitable, la situació de la mare té conseqüències en la resta de la família. Possiblement els més perjudicats, els fills:

L’Omer li havia pres l’atenció dels pares, i després ja ho sap, aquell anys terrible. (...) Quan havia reprès la seva vida, hi havia trobat una nena diferent, tancada i gairebé hostil, enganxada al seu pare i la mirava com acusant-la. 

(...)

Feia poc, en un rar moment de lucidesa, la seva mare li havia dit: “Em vau abandonar i l’espai que vau deixar el van ocupar unes criatures estranyes, es van adonar que al meu voltant hi havia un espai lliure i s’hi van ficar”

(...)

És difícil ser una mare depenent, contradiu l’essència de la maternitat. I encara ho és més ser una mare necessitada d’atencions. 

Però d'una o altra manera la vida ha de continuar. Res no s'atura i segurament és el millor que pot passar, és a dir, que el temps amb els entrebancs propis, vagi fent camí:

Que difícil va ser la criança de l’Omer! (...) Era com si des del moment d’arribar al món l’Omer hagués decidit que res seria com abans, ni les nits ni els dies, fins i tot l’insignificant ritual domèstic de fer un pastís topava amb infinits obstacles.

(...)

La sensació d’un temps infinit bufa al seu voltant amb la brisa nocturna, no té ni idea de quina hora marca el rellotge, el seu temps és diferent, es troba en un altre país, a la part interior de l’esfera terrestre, on s’acumulen els anys.

(...)

Han de recuperar tants anys. 

Barcelona, 2013
Mercat de la Boqueria

Barcelona, 2013
Mercat de la Boqueria

La Zeruya Shalev, l'autora, va resultar ferida de gravetat a raó d'un atac terrorista a Jerusalem. En parla, entre moltes altres coses, en aquesta entrevista.

I què millor que acabar amb una reflexió dura, però necessària de la protagonista:

Creiem que tenim la casa neta quan cada dia llencem la brossa al contenidor d’escombraries, creiem que tenim el cos net quan cada dia ens dutxem, però la desferra realment perillosa se’ns acumula sota la pell i no hi ha manera d’eliminar-la, perquè fins i tot quan l’escopim, no desapareix, sinó que es multiplica (...) perquè cada ésser humà és un minúscul univers que va acumulant deixalles, també quan ens rentem i perfumem, quan ens posem vestits bonics per anar a un restaurant, a un teatre, o a l’òpera, quan parlem educadament i quan fem l’amor, es tracta de dos munts d’escombraries que a la primera de canvi es posaran de manifest. 

Dolor

Zeruya Shalev

Traducció: Roser Lluch i Oms

350 pàgines