El covard

Si algun cop hem pensat què ens passaria en cas de patir un accident o una malaltia amb el resultat d'haver de desplaçar-nos en cadira de rodes, l'autor, en Jarred MacGinnis, que va patir un accident de cotxe quan era molt jove, en aquest relat ens narra, de manera novel·lada, l'experiència de perdre la mobilitat de les cames i haver de menester emprar una cadira de rodes, i d'alguna manera, si més no en un principi, haver de dependre dels altres:

Tota la teva manera d’entendre la vida dona per fet que tens dues cames que funcionen, quan fa poc que estàs discapacitat, no pots saber que amb temps i pràctica no et caldrà pensar com maniobrar amb la cadira de rodes per baixar de la vorera o impulsar-te per pujar un graó.

Gairebé aquest és l'inici del relat, en què el jove es veu obligat a tornar a viure amb el seu pare, amb el qual fa anys que ha perdut el contacte: 

Era un paraplègic de vint-i-sis anys sense un duro que tornava a viure a casa amb un home, el meu pare, amb qui no havia parlat ni havia vist des de feia deu anys.

I reprenent la reflexió amb què iniciava aquesta entrada, se'm fa difícil d'imaginar quina seria la meva reacció. I és que perdre la mobilitat, el mateix que perdre la vista, sempre he considerat que seria un trauma què difícilment seria capaç de superar amb un mínim de dignitat.

Tan és així, que m'identifico en els primers pensaments que assetgen el protagonista en despertar de l'anestèsia:

El pensament que tant de bo estiguessis mort t’arriba en moments inesperats com aquest.

(...)

Aquell cos inútil i constantment adolorit amb què m’havien deixat els cirurgians va esdevenir massa per a mi. M’havien salvat la vida, però no havien pensat en cap moment si valia la pena salvar-la.

Però cal sobreposar-se i, en aquest cas, retornar a conviure amb el pare que, un detall a destacar, acostuma a referir-s'hi pel nom de pila: 

Quan jo tenia més o menys dotze anys, va deixar de ser el pare i va quedar degradat a Jack. Li deia Jack perquè això l’irritava i el feria.

(...)

Tenia vint-i-sis anys i encara em comportava com un adolescent.

(...)

Aquelles primeres setmanes després de tornar a casa d’en Jack estava massa aclaparat amb la culpa per la mort de la Melissa per plorar la pèrdua de les cames.

(...)

Ara, quan tornava a casa, m’estirava al llit dels pares; el pare ja era allà, o venia de seguida.

(...) 

Hi havia el Jack d’ara i el Jack de quan jo era petit. Res entremig. No era gaire diferent de com havia quedat discapacitat. Un dia caminava i l’endemà no podia. 

Gairebé de manera inconscient, el pensament li fuig cap al passat, cap al que va ser la relació (o fora millor dir la no-relació) amb el pare. I és que: El passat és un relat que ens expliquem a nosaltres mateixos per anar tirant avui. 

(...)

No havia arribat mai a conèixer bé el pare i ara això em semblava un error. 

I faig un salt en el relat per incidir en unes reflexions que m'han semblat colpidores pel que tenen de crues i absolutament lògiques. Veieu:

Comences pensant que tothom et mira amb superioritat i després aprens a no preocupar-te’n fins que per fi entens que tothom està tan capficat en les seves coses que no té temps per fixar-se en tu, i encara menys per tractar-te amb condescendència. 

(...)

M’imaginava en un bar o un club entre gent sencera i sana i em posava malalt. M’imaginava borratxos ensopegant amb mi o burlant-se’m.

No és només el record del passat més llunyà el què el turmenta, també l'accident i tot el que va seguir, amb la mort de la que fou la seva companya, la Melissa:

Quan passa, és impossible mesurar o calcular-ne la importància. (...) El primer so que se sent és el conductor repetint “Oh, Déu meu”, que es confon amb un barboteig mentre va cap a darrere el cotxe, ara et mira a tu, ara a la Melissa.

(...)

Qui crida? Ets tu que crides. Això. Què.

I ja, la nebulosa del que segueix:

El trasllat i l’ingrés a l’hospital van ser com una pedra fent salts per damunt de l’aigua, petits tocs de consciència abans de rebrotar en la foscor.

(...)

Quan estàs ingressat, és fàcil arribar a conèixer una altra persona. Els metges i les infermeres i la resta de pacients et defineixen. Intercanvies diagnòstics com qui es dona la mà. La medicació és la teva targeta de visita. I la malaltia que t’assignen es converteix en la teva identitat.

(...)

El dia abans que em donessin l’alta vaig tenir una sessió de teràpia familiar amb en Jack.

(...)

Després d’un mes ingressat, havia agafat traça a fer servir el llenguatge de la teràpia i el vocabulari clínic per fer eslàlom entre el que la gent volia sentir, sense tocar la culpa que sentia per la mort de la mare, la vergonya de tenir un borratxo de pare, la violència, la ràbia sense objectiu, la solitud, la confusió i, sobretot, la tristor aclaparadora que em buidava el cos per dins. 

Grafit a Sabadell

Podeu completar aquest resum, veient l'entrevista que en Javier Graset li va fer a l'autor. Només cal que cliqueu aquí.

 

El covard

Jarred McGinnis

Traducció d’Anna Llisterri

369 pàgines