Fetitxisme

No totes les cicatrius són visibles ni suposen una deformació en la pell. En aquesta història de la Sara Mesa, la "Cicatriz" adquireix una doble accepció, una a raó d'una cesària i una altra de més profunda i segurament més difícil d'acceptar.

El resum de la història no és difícil: Quan la Sonia participa en un fòrum literari per Internet, coneix en Knut. A partir d’aquest fet un tant trivial es desenvolupa una estranya història d’una certa amistat epistolar en la que es farà evident la personalitat dominadora i controladora del noi, del qual gairebé només sabrem el seu nom i alguna referència al seu aspecte físic. Escassament res de la seva vida privada.

A Sonia le resulta mucho más sencillo contestar las preguntas que le hace sobre su vida. (…) Tiene veintidós años y vive con su madre, sus hermanos, su abuela. Su padre murió cuando ella era una niña, apenas es capaz de recordarlo. Sus hermanos en realidad son medio hermanos, hijos de otro tipo que desapareció de un día para otro. El archivo donde trabaja es aburrido, plano.
(...)

¿Quién es en realidad Knut Hamsun?  Ha de creerse a pies juntillas lo que él diga. Por ejemplo, cuando afirma haber nacido el mismo día que ella. (…) Poco a poco le va contando cosas de sí mismo que a Sonia le resultan deslavazadas y, a veces, incoherentes. Knut vive con sus padres: no se dedica a nada en especial; hace años que abandonó los estudios. (…) Lee y escribe continuamente incluso cuando camina por la calle. Y sí, admite, consagra gran parte de su tiempo al arte del hurto: libros, pero también otros bienes si es preciso.

En Knut no sembla tenir cap ofici ni feina, però es dedica a furtar qualsevol cosa que se li acudeixi en llocs com ara grans magatzems i conegudes botigues.
De ben segur que en aquest tipus de botigues, tot i disposar d'un servei de vigilància, més d'un cop pateixen tot tipus de furts i petits, o no tan petits robatoris, que fan que en previsió de possibles pèrdues, incrementin el preu del gènere.  Als lladregots poca cosa els passa:

A él lo han descubierto pocas veces, sobre todo en comparación con todos los años que lleva robando. 
(...)

“Una de las felicidades del robo es que, como en el juego, puedes enfrentarte a tu ansiedad tanto si triunfas como si sucumbes”. 
(...)
Todo el mundo considera que robar es una actividad transitoria, propia de adolescentes o de quien no ha encontrado aún su camino en la vida. 

Ell, comença per obsequiar-la amb lots de llibres, tots robats, que li envia curosament embalats i dels quals li cobra les despeses d'enviament. D'entrada ella se sent afalagada i tampoc no gosa demanar-li gairebé res deixant-li a ell la iniciativa per seleccionar els títols i els temes que, segons li diu, ell considera imprescindibles per la seva formació:

“Yo no se los pedía. Alguna vez sí, aisladamente, al principio. Pero enseguida él empezó a mandarme títulos según sus intereses, como siguiendo un plan determinado. Lo que él pensaba que yo debía leer. Igual que los discos. Lo que a él le parecía que debía escuchar. Después había que comentarlo todo”.
(...)

“Él seguía sin pedirme nada, sólo mi atención. Hasta que empezó a ser excesivo incluso para mí.”

Aquesta situació es va allargant fins i tot anys i poc a poc, les remeses es van fent més personals i íntimes:

El placer de sentirse obsequiada, agasajada, de ser objeto de la devoción de Knut, todo eso la está cegando, se dice. Él se está construyendo una imagen de ella y ella lo está dejando hacer. Al final terminará dañándole.

Després d'un curta època en què ell li demana que s'emprovi les peces que li envia i que li faci arribar fotografies de les que li suggereix les combinacions, clarament provocatives i insinuants a les que ella accedeix, arriben a conèixer-se, bé, ella es desplaça fins on ell l'indica per fer-ho. I tot i que mai no arriben a tenir relacions íntimes, ell continua exercint un estrany domini sobre ella que, fins i tot un cop casada i mare, segueix rebent paquets cada cop més comprometedors, que amaga al seu marit:

Primero fueron los libros, a los que se añadieron los discos; después comenzaron los perfumes; cuando eran demasiados mandó un sujetador, a lo que ha seguido todo tipo de lencería, pasando después a los zapatos, las cremas, la ropa de marca. Cuando todo parece desgastarse por la costumbre, llega una novedad. ¿Dónde está el fin?

Però, realment hi haurà un final? O la Sonia reaccionarà i deixarà aquesta relació? O potser serà en Knut qui l'acabi, i si és així com, violentament o amigable? O no s'acabarà mai...

Knut es una amalgama de palabras, paquetes, etiquetas escritas en mayúsculas, sujetadores, zapatos de tacón, fotografías, espejos, cámaras de seguridad, vigilantes de incógnito, clínicas de cirugía estética, libros, más libros, mensajes, presiones, mentiras, sueños. 

Tal com érem

Una ressenya que ja avanço que serà breu de "Tal com érem" escrit per una principiant Sílvia Tarragona, a la que, segons la meva modesta opinió, li manca encara molt ofici.

Segons les seves pròpies declaracions, la de la Sandra, la protagonista, és en bona mesura la seva pròpia història.

Un relat correcte, sense massa pretensions, i potser, en més d'un moment, un xic massa ensucrat pel meu gust, tot i que ha afegit una bona dosi de sexe complex que evoca lleugerament entre "9 semanas y media" i "Pretty woman".

És evident que a l'autora li agrada la musica i, a jutjar per les incursions sense massa sentit al llarg de tota la història, fa pensar que compta amb un bon recull de cites i biografies de músics que ha anat engiponant una mica forçadament, el mateix que diverses referències a llibres i pel·lícules. Segons la mateixa protagonista, periodista per més senyes, ens confessa:

Els llibres són la meva memòria! (...) Sóc tan covarda que potser aquesta és l’única manera de tancar la porta sense mirar enrere. (...) Sóc periodista, o abans ho era...

(...)

El meu estatus era aquest: una burgesa anada a menys que havia de fer veure el que no era amb el seu aspecte. Evidentment, a la meva professió val més la marca de la bossa que el nom de les universitats a les quals has estudiat.

En un moment complicat de la seva vida, mentre que a l'aeroport espera la sortida del seu avió. coneix l'Edmond, un atractiu home que es presenta com a agregat militar de l'ambaixada francesa a Espanya, que viatja per tot el mon, i que amb les seves atencions i arts amatòries acabarà seduint-la en el que es convertirà en una relació totalment tòxica, que, com he dit més amunt, té força semblances amb "9 semanas y media" que val a dir que alguns crítics han qualificat com a ridícula, i també lleugerament amb l'ensucrada i inversemblant "Pretty woman".

I ja ho deixo aquí, encara que després del que queda dit, ja es pot intuir la meva opinió, no defugiré fer-la explícita: No m'ha agradat, però si la llegiu us agrairé els vostres comentaris.

Joan Margarit

En Joan Margarit abandona la poesia per centrar-se en els seus records. Com he dit en algun poema, em malfio del record, com em malfio del sexe, però tots dos em lliguen a la vida. En una magnífica prosa poètica, i manllevant el títol d'una de les seves poesies "Per tenir casa cal guanyar la guerra", escriu aquestes memòries:

Vaig néixer en un temps dels més sòrdids d’Espanya; a la una de la matinada de l’11 de maig de 1938, en plena Guerra Civil. 

La mare era una dona baixeta. La mare era baixeta, sí, però ben proporcionada. (...) per a ella la religió estava al servei de la moral i no a l’inrevés.
(...)
El pare, amb els cabells negres, la mansuetud de l’àvia i l’aparença de l’avi, va acceptar el camí que aquest li marcava. (...) Odiava “els senyors” però volia ser “un senyor”. Algú amb massa pors i ressentiments per no desconfiar de la vida

Va néixer en plena guerra i si els que vàrem néixer en època de post guerra, vam viure temps convulsos no em puc ni imaginar el que devien ser els seus; els mateixos, gairebé en la mateixa data que el meu germà, que ho va fer en ple bombardeig de Barcelona:

Vaig néixer a la una de la matinada. No sé quant vaig pesar perquè la mare, a mesura que s’anava fent vella, apujava el nombre de quilos.

Ho havia oblidat, però sé que jo també vaig conèixer aquesta sensació de la que ens parla el poeta:

Durant la postguerra, que és el que estic vivint, a través de la família li arriba al nen que soc el pànic continuat a ser empresonat, fins i tot afusellat.

I encara he trobat més coincidències amb fragments dispersos de la meva història, no viscuda, però relatada molts cops en aquest cas per la meva mare, referint-se a uns avis als qui no vaig conèixer perquè van perdre la vida a la guerra:

Ell i l’àvia (de la banda del pare) duien una mateixa ferida: la infància. (...) L’àvia va fer de minyona fins que es va casar. L’avi als catorze anys ja era mosso de peu. (...) la pobresa sempre els va seguir de prop.

La meva mare treballava de modista: es cremava les pestanyes i la vista cosint, sovint fins avançat el vespre, sota la feble claror d'una d'aquelles bombetes de 40 que gairebé no il·luminaven, i tot per poder aportar algunes poques pessetes a la migrada economia familiar.

Fins l’any 1954 la feina de la mare seria una aportació fonamental en l’economia familiar. (...) Cinquanta nens i nenes són molts per a una sola mestra, i la feina era dura.

És molt evident que com en Joan Margarit afirma:

Són moltes les coses que queden sense aclarir rere una vida. 

I què dir del cinema? A cada barriada, en el meu cas, al Raval, hi havia més d'un cinema: Llocs poc o gens nets on feien dues pel·lícules, es tallaven les imatges de petons entre xiulets dels indignats assistents, els homes fumaven, els gats corrien entre els seients, segurament encalçant ratolins, es menjava, es bevia, es xerrava i, ai las, també hi havia homes, sempre eren homes, que tocaven les cuixes a les nenes i les jovenetes que almenys en el meu cas, acostumàvem a estar sempre vigilades pels pares o els germans més grans...
Això sí, somiàvem despertes mentre ens encantàvem amb paisatges acolorits, cases fantàstiques i vestits meravellosos. Les històries? Sovint era el que menys ens importava:

El cinema serà una taula de salvació: al llarg de la vida veuré milers de pel·lícules, sense convertir-me mai ni en un especialista ni en un expert, ni en un cinèfil. Senzillament, no podré passar sense les seves històries.

I podria seguir i seguir enumerant moltes de les coses que llegint en Margarit m'han fet recordar la meva infantesa, el sentit de pertànyer al grup social dels humils vençuts, les matinals de boxa i lluita lliure al Price, la tuberculosi en una època en què la penicil·lina encara calia aconseguir-la d'estraperlo, el encants del Mercat de Sant Antoni, la puixança orgullosa i prepotent dels capellans i els militars, la riuada al Vallès dels 62, i per sobre de tot la por..., però ho deixo aquí. Ha estat una lectura evocadora que no puc per més que recomanar.

No puc afegir res més; ell ho diu tot:

Ara, quan ja em queda poc per escriure, tinc el convenciment d’haver-ho fet condicionat sobretot per la Guerra Civil i la tètrica quietud dels anys de la repressió. També per la manera com em van cuidar i educar el pare i la mare, absolutament terroritzats

Perquè...

Nosaltres, ho tinc ben present, hem perdut la guerra.
(...)
La nostra història és la de les nostres paraules.

Tu, calla.

"El Congrés suspèn els presos polítics del seu càrrec com a diputats, obeint el criteri dels lletrats de la cambra". Ara. cat 24/05/2019

"La mesa del congrés espanyol ha decidit de suspendre els quatre presos polítics escollits a les eleccions espanyoles: Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez. Així ho han resolt els vots del PSOE, Ciutadans i PP. " VilaWeb 24/05/2019

Com es pot comprovar per la data, aquests dos redactats d'una mateixa notícia, són d'avui mateix. Coincideix que fa només un parell de dies que he acabat de llegir "Tu, calla!" de la Laura Huerga i la Blanca Busquets. No puc resumir ni comentar aquest breu però intens i molt recomanable llibre, només afegiré unes notes extretes de la lectura. Cadascú podrà treure les seves conclusions al respecte:

Algunes de les pràctiques criminalitzadores que estem vivint actualment entren en contradicció directa amb allò que es vol protegir amb aquests documents: (Declaració Universal dels Drets Humans de la ONU i de la UE) 

(...)

La llei mordassa va entrar en vigor l’1 de juliol del 2015. (...) L’avantprojecte de llei es va presentar el novembre del 2013 i ja va rebre fortes crítiques, malgrat que els ministeris i el Consejo de Estado van donar-hi el vist-i-plau.

(...)

La via penal garanteix la presumpció d’innocència, pel sol fet que en un judici s’ha de demostrar la culpabilitat de l’acusat; la via administrativa elimina la presumpció d’innocència i és l’acusat qui ha de demostrar que no és culpable.

(...)

Amb la via administrativa perdem la presumpció d’innocència i som nosaltres qui hem de demostrar que som innocents. Però a més ho fem en desigualtat de condicions. Hem de tenir proves que demostrin que som innocents, proves que ens exculpin.

(...)

La reforma del Codi Penal entra en vigor el mateix dia que la llei mordassa, l’1 de juliol del 2015, i és la reforma més profunda feta des de la seva creació el 1995.

(...)

Amb la llei mordassa, les crítiques es poden llegir com a faltes de respecte amb molta facilitat: la discrecionalitat policial permet la interpretació de la llei i la sanció directa.

(...)

Els casos d’acusacions per enaltiment del terrorisme són nombrosos. Van des del cantant, passant pel periodista, fins al tuitaire.

(...)

Que les presons estan plenes de pobres no és descobrir cap secret, però que la llei mordassa augmenta i magnifica el problema potser sí.

(...)

La raó per la qual es produeix l’autocensura és evident: ens sentim vigilats. 

PATRIA

"Si tuviera que resumir en pocas palabras el tema central de Patria, mencionaría sin vacilar a las gentes de mi tierra. La novela trata principalmente de ellas, bien que representadas por un puñado de personajes a los que también tocó vivir una época sangrienta y triste del País Vasco."

Fernando Aramburu a Zenda: Autores, libros y compañía 16 novembre 2018

Quan es va publicar aquest llibre em vaig sentir atreta especialment pel títol. Val a dir que pensava, equivocadament, que parlava de Catalunya amb tot el procés d'independència. Un cop més ben informada, vaig perdre interès, però més tard em vaig dir que seria bo conèixer el punt de vista des d'un autor basc, del problema del terrorisme d'ETA tot i que ja havia llegit el que en el  seu moment va  publicar en Bernardo Atxaga: Llibres amb històries contundents que no deixen indiferent.

El tema de PATRIA a hores d'ara ja és molt conegut, només puc afegir que fonamentalment es posa l'accent en el dolor, d'altra banda més que justificat, dels afectats pel terrorisme i la repercussió que aquest fet té en les relacions de les persones: En el pueblo vive mucha gente echada a perder por la política. Gente que hoy te da un abrazo y mañana, por lo que sea que le hayan contado, deja de dirigirte la palabra.

El relat comença amb l’anunci per part d'ETA de la treva: Dicen que lo dejan, que ya no van a atentar más. (…) Por fin vamos a tener paz. Ya era hora.

Malgrat que la història afecta a la totalitat de dues famílies i bona part dels veïns del poble, en realitat hi ha dues protagonistes principals, les dues dones de les famílies enfrontades pel terrorisme amb l'atemptat on perd la vida el Txato, el marit de la Bittori: Mataron al Txato, una tarde de lluvia, a pocos metros del portal de su casa. Y el cura, menudo pájaro, le insistía a Bittori para que el funeral se celebrase en San Sebastián. Alhora, s'escampa la sospita que en Joxe Mari, el fill radicalitzat de l'altra família, amb la mare, la Miren, al capdavant, n'és el màxim responsable, sinó l'executor: A mi me mandan que ejecute a fulano y lo ejecuto sea quien sea. Su misión no era pensar ni sentir, sino cumplir órdenes. És força conegut que la societat basca és molt matriarcal i en el desenvolupament de la història queda palès. 

Mentre que na Bittori parla mentalment amb el seu difunt marit: Ya no soy como cuando vivías. Me he vuelto mala. Bueno, mala no. Fría, distante. Si resucitas, no me reconoces. 
La Miren per la seva banda pensa quan recorda el seu fill ara a la presó: Somos víctimas del Estado y ahora somos víctimas de las víctimas. Nos dan por todas partes.

Dues posicions totalment irreconciliables.

Les actituds de les dues dones, que havien estat amigues inseparables, s'enquisten en les posicions clarament oposades i cap de les dues no vol donar el braç a tòrcer: La ama está muy combativa. No entiende ni jota de política, no ha leído un libro en su vida, pero suelta consignas como quien revienta cohetes. Mentre les respectives famílies pateixen doblement, tant, en un cas, pel dolor de la pèrdua: Ella, (Nerea, la filla del Txato) su madre, su hermano, los tres se habían convertido en satélites de un hombre asesinado. Lo quisieran o no, sus respectivas vidas llevaban largos años rotando alrededor de aquel crimen.  Com, per l'altra, del dolor de tenir un fill del qual hi ha la certesa que ha participat en atemptats terroristes que han ocasionat morts: Joxian (El pare de'n Joxe Mari) consideraba al fallecido amigo suyo. A pesar de todo. Aquí, en mi corazón. No se hablaban, lo uno por el qué dirán, lo otro por Miren, que no lo tragaba..

I una reflexió final: Cal pensar que aquesta història, segurament com moltes altres, es desenvolupa en un petit poble on tots els veïns es coneixen des de sempre i han de conviure dia a dia:

Las pintadas contra el Txato le quitaron a Joxian el apetito. Y también lo privaron de su mejor amigo. Porque en una ciudad pase, pero en un pueblo, donde todos nos conocemos, tú no puedes tener trato con un señalado. 

També en parla: Fragments Personals

Els arbres

"La vida secreta de los árboles" de'n Peter Wohlleben és un llibre curiós, però, malgrat el títol que , almenys a mi, em va semblar tota una promesa, gens fantàstic ni extraordinari.

L'autor va treballar com a guarda forestal molt familiaritzat amb els boscos i sensibilitzat amb tot el referent a l'ecologia. Aquest extrem queda evidenciat en tot el llibre, on l'autor ens mostra la seva estima per la natura: La explotación forestal moderna produce madera, es decir, abate troncos y planta nuevos plantones. 

A partir de les primeres pàgines queda evident que en Peter té un coneixement extraordinari de tot el referent a la vida i l'evolució dels arbres i mentre ens ho explica podem intuir el seu entusiasme.

No tinc cap punt especial que comentar o destacar. Malgrat pugui semblar poc atractiu el meu comentari, només em limitaré a transcriure uns quants paràgrafs que m'ha cridat especialment l'atenció per llur singularitat:

El que los árboles se unan a través de las raíces es un hecho que en ocasiones puede observarse en los taludes de los caminos.
(...)

Así pues, los árboles se comunican a través de los olores, visual y eléctricamente (por medio de una especie de células nerviosas que se encuentran en la punta de las raíces).
(...)

Los árboles del bosque prefieren florecer todos al mismo tiempo, ya que de esta manera pueden mezclarse los genes de muchos individuos. 
(...)

Los árboles tienen una disposición muy social y se ayudan los unos a los otros.
(...)

En su interior un árbol contiene prácticamente tanta agua como nosotros los humanos, por lo que es poco interesante para los parásitos que literalmente se ahogan.
(...)

En un puñado de tierra del bosque se esconden más seres vivos que hombres hay sobre la tierra. 81

A los árboles no les gustan los cambios de temperatura ni de humedad.
(...)

El ecosistema del bosque está bien equilibrado. (…) Todas las especies quieren sobrevivir y les quitan a los otros lo que necesitan.
(...)

Cuando un árbol ha conseguido subsanar con éxito una herida en el tronco, es decir, ha logrado cerrarla, entonces puede hacerse tan viejo como un congénere que no haya sufrido ningún daño. 

Ara, la decisió de fer-vos amb el llibre i llegir-lo dependrà de vosaltres, a mi m'ha agradat, això sí, sense entusiasmar-me. 

Llum d'agost

Tot i la forta anomenada que ha adquirit darrerament, i que és just reconèixer-li un llenguatge ric i un tant barroc, "Llum d’agost" de'n William Faulkner, (Premi Nobel al 1949) no m'ha resultat massa interessat.

En un principi sembla que la protagonista principal ha de ser la Lena Grove, una jove de disset anys, que des de la mort del seu pare, Un dia a la tarda van enterrar el pare en una arbreda que hi havia al darrere d’una església rural, amb un tauló de pi per làpida, ha estat treballant pel seu germà i la seva cunyada,  El germà treballava a la serradora. Tots els homes del poble treballaven a la serradora o per a la serradora, i que ara, sense comptar amb cap recurs econòmic i amb un embaràs avançat, inicia un llarg viatge cap a l'Amèrica més profunda, a la recerca del pare del seu futur fill i es troba amb una sèrie de personatges que, en diverses ocasions, empesos possiblement per la compassió acostumen a ajudar-la.

Però com he dit, el protagonisme és per a en Christmas, un soci ocasional i interessat de'n Brown, el que la Lena haurà conegut com a Lucas Bruch, i pare de la seva futura criatura. En Christmas no és més que una ànima turmentada, amb una dura història on s'intueix un mestissatge, (tot sembla indicar que té sang negra, quelcom molt greu en aquella època), la qual cosa fa que tant ell com els perjudicis dels qui l'envolten, facin que ho visqui com una obsessiva maledicció racial. A Christmas amb la seva fosca història, l'anirem coneixent a mesura que avança el relat.

En Christmas i Brown/Lucas Burch:

Es va associar amb en Brown perquè era foraster i perquè li va semblar despreocupat i poc escrupolós i ben disposat al que fes falta, però sense ser excessivament valent, i en aquest sentit en Christmas sabia del cert que, a pesar de les seves limitacions, un covard a mans d’un home assenyat pot fer prou bon servei a tothom menys a si mateix.
(...)
Es dedicaven a vendre whisky i feien servir la cabana del quarter general, de tapadora, com si diguéssim.
(...)
En Christmas desafiava la llei per fer diners mentre que en Brown la desafiava perquè no tenia prou senderi per adonar-se del que feia

I en un paper més al marge, un tant secundari, trobem en Byron, treballador també de l'obrador on ha estat company de'n Christmas i Brown, que coneix i s'interessa per la Lena, l'ajuda tant com pot i acaba enamorant-se d'ella, un amor que no serà correspost:

I en Byron, per la seva banda, es fa la imatge d’una  noia traïda i abandonada que ni tan sols ha entès que l’han abandonat i que encara no es diu Burch (El cognom del que hauria de ser el seu marit) ni de lluny. 
(...)

Jo estava convençut que, si hi havia un lloc en el món on un home podia estar segur que no se li presentaria cap oportunitat de fer mal a ningú, aquest lloc era l’obrador un dissabte a la tarda.